El meu ofici, de Josep M. Espinàs

Josep Ma. Espinàs
El meu ofici
Barcelona: Edicions La Campana, 2008
165 pp.
ISBN: 978-84-96735-15-6

Voldria confessar d'entrada la meva admiració (paraula que ell rebutja, potser per timidesa) per Josep Ma. Espinàs (1927), l'escriptor i el ciutadà, indestriables l'un de l'altre. Hi ha poques trajectòries al nostre país tan coherents i compromeses com la seva. Sempre ha estat on ha calgut, contribuint des de la seva passió per escriure, amb el seu granet de sorra, a fer possible allò que el país necessitava a cada moment. Tenaç, perseverant, treballador incansable, escriptor d'ofici, cívic, compromès, discret, tímid, modest, irònic;... ha anat construint una obra de gruix que ha comptat amb el favor i la complicitat dels lectors i que mereix la millor de les consideracions. És un prosista brillant amb una destacable producció novel·lística en els seus inicis, nombrosos llibres divulgatius de viatges a peu, altres proses de no ficció on destaca el llibre sobre la seva filla Olga amb Síndrome de Down i d'altres. Sense oblidar un llarguíssim etcètera on destaca sobretot la seva aportació periodística que va iniciar un 23 d'abril de 1976 arran de la fundació del diari AVUI i que ha continuat a El Periódico ininterrompudament des de llavors. Es diu aviat, però són més de trenta-cinc anys d'article diari, més de 10.000 en total. 
Però és que a més a més ha estat un dels fundadors d'Els Setze Jutges i impulsor de la Nova Cançó (va traduir les cançons de Brassens, va agafar la guitarra i s'hi va posar, perquè el moment ho requeria), ha col·laborat en la lletra de l'himne del Barça, ha fet entrevistes per a la televisió i ha estat al darrere d'un segell editorial tan prestigiós com La Campana al costat de la Isabel Martí, on ha trobat una editora que treballa a favor de la qualitat dels llibres que edita, demostrant que es pot competir en el món editorial en català amb criteri, olfacte literari i professionalitat. 
Em sento aclaparat per una tasca tan ingent, que ell viu des de la modèstia, la humilitat i una subtil ironia. Però ja són més de seixanta anys escrivint i publicant després d'uns inicis com a advocat, i construint una obra viva, que connecta amb els lectors i que és llegida, valorada i sentida. 
A El meu ofici aplega diferents reflexions 
sobre l'escriptura, l'ofici d'escriptor i els llibres. 
Com a mestre m'han interessat molt les seves reflexions sobre l'ortografia, però no puc estar més d'acord amb ell quan afirma que una obra literària ha de remoure alguna cosa en el lector, provocar emocions (o transmetre idees, que també pot ser una de les finalitats d'un llibre), i que ho ha de fer amb la màxima claredat expositiva, fent un ús ajustat de les paraules. 
M'agrada quan s'allunya de l'elitisme o critica la intromissió que suposa que un autor vulgui donar indicacions sobre com interpretar una obra. 
Em sorprèn quan confessa l'ús que fa dels diccionaris, preocupat pel significat de les paraules i fer-ne un ús ajustat als seus significats.
És un llibre que m'ha interessat molt de llegir, que m'ha fet aturar a pensar en moltes de les afirmacions que fa sobre tot allò que es mou al voltant de la producció escrita. El trobo un llibre molt personal, que parla de l'ofici d'escriure i com l'ha viscut el seu autor. És el llibre de més de seixanta anys d'ofici on es condensa una visió plena de saviesa de la que ha estat la passió de la seva vida.Les seves reflexions sobre el fet literari són plenes de sentit comú i s'allunyen intencionadament de l'elitisme i la supèrbia d'alguns col·legues. Potser per això m'ha semblat extraordinari el capítol titulat "Apunt de necrològica", dotat d'una fina ironia molt pròpia del seu estil, on encara amb molt sentit de l'humor el final que a tots ens espera i on resumeix brillantment la seva trajectòria. Em permeto de reproduir-lo: 
" El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l'article de l'endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps de formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys. 
Ha estat una persona que havia escrit molts llibres, però quan en començava un altre no estava condicionat pel currículum. 
Va rebre molts premis, que mai va creure merescuts ni immerescuts. Els agraïa, perquè era un ciutadà cortès, però no els tenia en consideració. 
No va creure en la Qualitat sinó en les qualitats, ni en l'Èxit sinó en els èxits, ni en el Lector sinó en els lectors, potser perquè sabia que ell no era l'Espinàs sinó els espinassos. 
Va arribar a vell sense proposar-s'ho, respectant els metges que no li van imposar cap règim ni li van prohibir fumar amb pipa. 
Les seves últimes voluntats són aquestes. Que en el seu comiat no se li facin més elogis dels indispensables, si pot ser amb frases ben construïdes, perquè en la seva situació no es podrà defensar del ridícul. I que, sortint del tanatori, la gent procuri no parlar de política, ni de religió, ni de l'estat de la llengua catalana: que parlin de la calor, si fa bon dia, o de la pluja, si és que plou. I, sobretot, que no tinguin el mal gust d'aplaudir. El difunt agrairà que els assistents comparteixin el seu silenci."
Espinàs en estat pur. Excepcional. Això sí, amb la seva inseparable Olivetti Studio 46, que hi ha coses que formen part d'un i ni la tecnologia pot arribar a canviar.