Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

LIJ - Avis,piranyes i altres històries, de Rocio Bonilla

Rocio Bonilla
Avis,piranyes i altres històries
Barcelona: Animallibres, 2020
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 82
40 pp.
ISBN: 978-84-17599-61-4

PVP: 15,95€

El nou àlbum il·lustrat de Rocio Bonilla ens acosta el món dels avis per a fer-nos arribar amb molta tendresa i un punt d'humor tot allò que ens aporten. Quan som petits ens ensenyen, ens acompanyen, juguen amb nosaltres, ens distreuen, hi descobrim diferències entre el seu món i el nostre i esdevenen un referent afectiu i una part fonamental del nostre desenvolupament personal. Més que una reivindicació hi ha un reconeixement i un homenatge a la seva figura ple de gratitud que no amaga la realitat de la vida, com quan en un moment donat es fa referència al marit d'una àvia al que un dia li van sortir ales i va marxar volant. Quina bella metàfora per a explicar que la mort també forma part de la vida! 

Tot l'àlbum està impregnat d'aquesta delicadesa i tendresa. 

Les il·lustracions, en l'estil habitual de la seva autora, són plenes de detalls amb aquell punt d'humor que esmentava al principi i que interaccionen constantment amb el lector i fan de l'àlbum una lectura enriquidora. 

M'ha semblat una autèntica delícia absolutament rodona que val la pena compartir amb un adult perquè obre la porta també a parlar de tot allò que compartim amb els altres. 

Resulta absolutament recomanable per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i per a tothom.

LIJ - Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom, de Jaume Cela

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)

Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom

Barcelona: Animallibres, 2017

Col·lecció La Formiga, 80

72 pp.

ISBN: 978-84-16844-18-0
PVP: 8,95 €

El títol resulta ben explícit i ja ho diu gairebé tot. És un granet de sorra més en la comprensió i l'acceptació d'aquesta dura realitat social que és l'Alzheimer. I curiosament, Alzheimer és una paraula que no apareix ni una sola vegada en el text. 

Té alguns elements que el fan original. Adopta la forma d'un poema informal que un nen de deu anys que acaba 4t de Primària adreça a la seva àvia malalta que està en una residència. I és un text que s'adreça a les emocions. Més que dir grans coses sobre l'Alzheimer cerca, des d'una profunda estimació i respecte cap a la persona afectada, sensibilitzar i estimular la comprensió i l'acceptació del que representa patir aquest trastorn. 

Com a societat tenim un llarg camí a recórrer en la comprensió, el reconeixement i el respecte de tot allò que ens fa diversos. Avancem com a societat quants més drets sabem reconèixer i com més aprenem a canviar la mirada amb la que observem determinades realitats. 

Llibres com aquest d'en Jaume Cela ens hi ajuden. 

Amb l'adquisició d'aquest llibre es col·labora en la Fundació Pasqual Maragall per un futur sense Alzheimer.

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4

Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.

ISBN: 978-84-15645-92-4

PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.

De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.

LIJ - Em deia Simbad

Francisco Castro; Bartomeu Seguí (il·lustrador)
Em deia Simbad
(traducció al valencià de Rosa Serrano)
Alzira: Tàndem edicions (Edicions Bromera, S.L.), 2015
Col·lecció La Bicicleta Negra, 33
109 pp.
ISBN: 978-84-15554-99-8
P.V.P.: 9,00 €

Em deia Simbad és una sensible aproximació a l'Alzheimer adreçada a infants i joves de l'escriptor gallec Francisco Castro (Vigo, 1966) i publicada inicialment per Editorial Galaxia l'any 2009 amb el títol de Chamádeme Simbad. 

Sempre és delicat parlar de malalties greus en llibres adreçats als infants. S'ha de saber trobar el punt adequat per a fer comprensibles certes coses sense caure en el dramatisme, ni en una simplificació maniquea de la realitat ni en un sentimentalisme tronat. 

I trobo que Francisco Castro ho ha fet molt bé. Mostra trets de la malaltia que en fan comprendre l'abast i la importància de l'afecte en el tracte amb el malalt, fa referències a com afecta i tensa les relacions familiars i, sobretot, dosifica molt bé els elements de la trama amb els que treballa per a fer-la progressar i mantenir el pols narratiu. I tot això, amb un polsim d'humor. 
És una narració que permet comprendre i reflexionar sobre una malaltia cada cop més present a la nostra societat, sobre les alternatives que tenim per a conviure amb ella i afavorir la dignitat dels afectats i sobre l'empatia que necessitem per a viure en societat. 
Acabo amb unes paraules que en Paolo, el protagonista de la narració, adreça al seu pare: 
"-Quan sigues un vellet i no pugues ni tallar el menjar, ni vestir-te ni res, jo, ho jure!, jo sempre seré al teu costat per encarregar-me de tu." 
I és que és impossible imaginar-se una societat millor sense bones dosis d'estimació i empatia.
Resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 10 anys. 

Inseparables

Entre la feixuga i reiterativa actualitat política resulta simpàtic descobrir notícies que et descobreixen les peculiaritats de la vida.
Sempre s'han sentit històries d'avis que no han superat la mort de la seva parella, que no s'han sentit amb forces de refer les seves vides sense aquella persona que durant molts anys n'ha estat el seu referent; que és com si haguessin dit prou, s'han apagat ràpidament i han mort poc després. Sempre hi ha una adaptació a l'altre que acaba dibuixant certa complementarietat; i no sempre s'és capaç de refer aquests lligams ni de trobar noves motivacions per seguir endavant.
És emocionant la història d'Helen i Kenneth Felumlee, una parella de nord-americans de Nashport (Ohio), que van morir el mes passat als 92 i 91 anys, respectivament. S'explica que mai van ser capaços de passar una nit separats; fins a l'extrem que una vegada que van passar uns dies a casa d'uns parents i havien de dormir en una habitació amb lliteres, van negar-se a estar separats durant la nit i van decidir passar-la en un matalàs inflable, a terra. El matalàs es va rebentar i van acabar dormint junts a la llitera de baix. No sé si l'anècdota és del tot certa; té un punt d'excés inversemblant, però és bonic poder pensar que els seus sentiments els han dut fins aquest extrem del "sempre junts".
Van conviure durant més setanta anys des de la seva adolescència i la seva mort només va estar separada per quinze hores de diferència. No sé si d'això se'n pot dir morir d'amor, però resulta entendridor que després de passar la vida junts hagin volgut també marxar junts i ho hagin fet. Bonic final. 

Arrugues

El cinema d'animació ha fet un pas endavant aquests darrers anys, superant el tradicional àmbit de l'entreteniment familiar, per fer pel·lícules que tracten temàtiques adultes, com ara Chico & Rita i Arrugues. En el cas d'Arrugues, que adapta el còmic del mateix títol de Paco Roca, es tracta la temàtica de l'Alzheimer. 
És una pel·lícula realista molt rica de sentiments, a estones agra i colpidora, que ens acosta la realitat d'avis que viuen en una residència: com se senten, com viuen la relació amb els seus familiars, quins vincles estableixen entre ells, amb els seus cuidadors; com assisteixen al deteriorament de les seves facultats i al procés de les seves malalties;... 
Si no recordo malament, els títols finals anuncien que està dedicada als ancians d'avui i als ancians de demà. I és que és això. L'envelliment és un procés cap al qual tots viatgem. I ja veurem en quines condicions hi arribem. 
El to és el de comèdia melodramàtica, però tractada amb sensibilitat i respecte. Crec que val molt la pena. 

Fragilitat

L'envelliment és un procés que ens fa més fràgils i ens mena cap a una situació on el nostre equilibri funcional és més precari. Envellir ens fa una mica més dependents dels altres i, sobretot, més vulnerables a l'adversitat. D'aquí a l'agudització de les malalties que acompanyen molta gent gran només hi ha un pas. I de vegades aquesta agudització, que per a molta gent sana seria fàcilment superable, per a aquest col·lectiu pot resultar fatal. 
La mort forma part de la vida. I la vida només s'entén des de la seva temporalitat que la limita a un temps determinat. No costa acceptar-la si l'entenem com quelcom natural que segueix una lògica biològica. Però per aquest mateix motiu hem de ser sensibles a la qualitat de vida i el benestar dels malalts fràgils. Perquè més enllà dels tractaments que determinen els protocols, cal valorar l'eficàcia i el benestar del malalt des d'una actuació coordinada i global. Hi ha un risc de caure en l'acarnissament terapèutic, tot i que diria que hi ha força sensibilitat entre el col·lectiu mèdic per a evitar-lo, però ha de ser prioritari evitar patiments innecessaris i prioritzar la qualitat de vida independentment de la durada. 
Sempre ens quedarà el consol de saber que cada dia és una successió inesgotable de naixements i decessos que garanteixen la renovació infinita de la humanitat.

LIJ - L'àvia necessita petonets

Ana Bergua; Carme Sala (il·)

L'àvia necessita petonets

Cànoves: Editorial Proteus, 2010

ISBN: 978-84-15047-33-9

L'àvia necessita petonets és un àlbum il·lustrat que acosta el món de les malalties neurodegeneratives als més petits.

Cada cop vivim més anys i esdevé més freqüent a les famílies la situació d'avis que cada cop van sent menys capaços de viure autònomament. És una realitat de la que els més petits no han de restar al marge, que han de comprendre i que requereix també de la seva implicació. I és el que trobem en aquest àlbum:  rigor i sensibilitat en el tractament d'aquesta problemàtica, transmissió en tot moment del respecte que han de merèixer aquestes situacions; sense descuidar tampoc un polsim d'humor, necessari també per alleugerir una mica la seriositat del tema que es tracta.

Voldria destacar un altre dels punts forts de l'àlbum. I és el missatge que malgrat puguem oblidar el nom de les coses o desorientar-nos, una de les darreres coses que perdem és la capacitat de percebre l'afecte dels altres. D'aquí un títol tan tendre i encertat com L'àvia necessita petonets. Quan les medecines no donen més de si, l'únic que podem seguir oferint és afecte i estimació. I aquest em sembla un missatge potent.

Comprendre aquestes situacions ens enriqueix humanament i ens fa créixer com a persones. I això és el que aquest àlbum pot aportar a l'educació dels més petits. A partir de 6-7 anys.

Reminiscència

Imatge obtinguda de la xarxa

De la paraula reminiscència em sedueix la fonètica, però també tot allò que evoca.

La reminiscència estableix connexions entre els nostres records, permet el retrobament amb allò que som i la recuperació de tot allò de nosaltres que sobreviu al pas del temps.  

He trobat la paraula recuperada i utilitzada en el programa d'activitats que segueixen els avis d'una Residència de Gent Gran i he pensat en el valor que té la reminiscència per a una persona d'edat avançada: parlar de la feina que feies, recordar persones estimades, un dia en que t'ho vas passar bé, una pel·lícula que et va agradar, una cançó que forma part de la banda sonora de la teva vida,...

Reminiscències. Records del que forma part de tu. Té la seva importància quan la memòria comença a fallar o bé quan l'Alzheimer es dedica desdibuixar i anar esborrant tot allò que eres.

En certa ocasió vaig trobar casualment en un blog un poema en castellà que descriu amb precisió i encert el drama que amaga aquesta cruel malaltia. El reproduiré per a cloure aquesta entrada:  

Cuando no sepa mi nombre,

cuando me vista de olvido,

cuando mi cuerpo se rinda,

cuando parezca dormido.

Cuando mis pasos se vuelvan,

ni recuerde a qué he venido.

Cuando ya no exista Dios,

y me pierda en el camino.

Cuando ya no quede nada,

cuando sólo quede olvido,

cuando la muerte me siga,

cuando todo parezca perdido.

Mirarte y no conocerte

verte y no saber quién eres,

sin saber lo que es un beso,

ni saber lo que se quiere.

Hasta olvidaré mi nombre,

y el cuerpo en el que he vivido,

y al mirarme en el espejo

hallaré un desconocido.

Sólo te pido en silencio

cuando te mire perplejo

que no olvides tu mi nombre

ni lo mucho que te quiero.

   José Antonio Montaño Gordo

LIJ - Avis i àvies

Teresa Clua; Joan Turu (il·lustrador)
Avis i àvies
77 pp.
Barcelona: Stonberg Editorial, 2011
ISBN: 978-84938580-3-2
PVP: 12€


Els protagonistes d'aquest recull de contes són uns avis i àvies ben peculiars, que estan dibuixats amb sensibilitat i tendresa, i on la fantasia que curosa i dosificadament introdueix la seva autora en cadascun d'ells està al servei de la humanitat dels protagonistes. És a dir, ens trobem amb un ús de la fantasia que no allunya els protagonistes del món real sinó que aporta originalitat i està al servei de la seva humanitat. De la mateixa manera, aquest ús de la fantasia fa que les històries mai esdevinguin previsibles, sorprenguin, generin expectatives i es llegeixin amb fruïció. 
Tinc records magnífics de la lectura d'algunes d'aquestes històries: de l'àvia conserves, quan afirma que té tot el temps del món perquè de petita va aprendre que quan d'una cosa n'hi ha n'has de saber guardar per quan te'n falti -una sentència que ens remet a la saviesa de la gent de pagès que ha de saber viure durant tot l'any del que recull només durant una part d'ell- i totes les originals conserves que se'ns presenten a partir d'aquí; de l'avi perquès i el que ens explica sobre els follets reparadors, que s'apoderen del nostre cansament durant la nit i el transformen en tot allò que necessitem;..... De tots els contes podríem destacar-ne elements sorprenents i suggeridors.
Un recull ben rodó que presenta un equilibri gairebé perfecte entre fantasia, sensibilitat, humanitat i tendresa. Del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys.

Roses contra l'oblit

He fet referència en alguns escrits d'aquest blog a la solitud i l'aïllament que pateix molta gent gran. Si mirem al nostre voltant ens serà fàcil descobrir històries de persones que reclamen la nostra atenció. I potser no cal recórrer a una residència de gent gran ni a un hospital, potser en tindrem prou amb el nostre veïnat. És una realitat ben present que colpeix i reclama, potser no amb la força d'altres realitats socials; però que no pot restar al marge de la nostra solidaritat.
De les moltes iniciatives que es mouen al voltant de Sant Jordi, enguany voldria destacar-ne aquesta. Perquè crec que els hi devem; que som on som i hem avançat com a societat gràcies al seu esforç i sacrifici; que ells han fet possible el nostre present. És de justícia tenir-los presents, ésser sensibles a les seves necessitats, abocar-hi la nostra solidaritat i oferir-los aquesta rosa com a símbol de l'afecte que ens inspiren i de tot allò que els hem de donar.

Vellesa i presó

Periòdicament apareixen notícies que ens fan adonar que vivim en una societat malalta. Les societats "modernes" potencien l'individu; la individualitat és presentada com un valor positiu que la prestigia. El desenvolupament de les societats i l'increment de l'individualisme, així, acaben reduint els nuclis familiars i fent créixer el nombre de persones que viuen soles. I constatem com l'individualisme acaba potenciant la solitud i els problemes que se'n deriven. Deixem que el problema es faci gros sense trobar la manera de compensar-lo.

És realment curiós veure que en l'època de màxim desenvolupament de les xarxes socials i de la connectivitat i la comunicació gairebé permanents la solitud es manifesti amb més força que mai i amb episodis d'una especial cruesa.

Un d'aquests exemples ens ve del Japó. Ens parla d'un increment espectacular de població penitenciària de la tercera edat, molt superior al que comportaria l'envelliment de la població. Un de cada quatre reclusos és una persona de més de 65 anys. Quina explicació hi ha? Doncs que hi ha gent que prefereix cometre un delicte petit i ser engarjolada abans que viure sola davant la indiferència de tothom. D'entrada això ha comportat unes necessitats d'adequació dels centres penitenciaris per atendre les necessitats que planteja l'envelliment de la població reclusa; però el que més crida l'atenció no és precisament això sinó respondre als perquès que porten persones a preferir les quatre parets d'una cel·la abans que la vida en llibertat. Com ens hem de sentir per a que preferim estar a la presó i tenir contacte amb algú abans que ser lliures a casa nostra i no tenir contacte amb ningú?

Són interrogants de resposta amarga que ens portem a qüestionar on ens porta el progrés social. Queda malament dir-ho, però abans això no passava.