dijous, 14 d’abril del 2022

Líders d'audiència?

Sovint els canals de televisió que emeten en obert ens informen de les seves audiències i les llueixen com un gran èxit que reflecteix els encerts de la seva programació i la qualitat de la seva feina. Evidentment en això hi ha una part de veritat i indica que hi ha uns programes que han esdevingut referència i han aconseguit fidelitzar espectadors. És el que passa amb TV3 i els informatius.
Quan una cadena et repeteix fins a l'afartament i amb un punt de cofoisme que porta no sé quants anys de lideratge ininterromput pots arribar a pensar que està molt per sobre de les altres i que la resta és gairebé porqueria. Però les xifres reals són molt més modestes. Què hem de pensar quan el lideratge es mou entre el 13 i el 14% del total? Doncs que més del 85% es mira altres coses.
Queden enrere els anys en que grans índex d'audiència indicaven elevats ingressos publicitaris. Avui, degut sobretot a les plataformes de streaming, l'audiència ha quedat del tot fragmentada, repartint-se les engrunes d'un pastís que ha deixat de ser sucós. Va guanyant pes allò de "miraré el que vulgui i en el moment en que em vagi bé", desvinculant l'audiència del fet d'estar davant de la pantalla en el moment que fan un programa; comportament que està quedant com a propi de boomers.
Actualment hi ha una oferta audiovisual inabastable i la tecnologia ofereix la possibilitat de consumir a la carta allò que t'interessi. Hem guanyat una llibertat d'elecció que no fa necessari tenir engegada la tele en el moment en que fan un programa interessant. Per això cal relativitzar la importància del lideratge d'audiència i estar més pendent dels continguts consumits des de les aplicacions i les plataformes, que estan transformant radicalment el panorama audiovisual dels darrers anys.

dilluns, 11 d’abril del 2022

Potser que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Qualsevol creació artística té l'aspiració de transcendir i alhora, en major o menor grau; remoure les consciències, plantejar preguntes, obrir debats, forçar la reflexió sobre determinades qüestions, obrir-nos a noves emocions,... Sacsejar, en definitiva, els receptors. Més enllà de la recerca estètica diria que l'art sempre està associat a un cert punt de transgressió, a un anar més enllà, que pot arribar en alguns casos a la provocació.
Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.
Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.
No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.
Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

dilluns, 4 d’abril del 2022

Petits plaers: Elogi dels dies sense agenda

Una de les coses que més valoro de la meva nova condició de jubilat és el fet de gaudir de temps per dedicar-lo al que em vingui de gust. Prescindir de l'agenda, d'un calendari atapeït de reunions i trobades, de l'acumulació diària de tensions i cansament i, de cop i volta, decidir lliurement les teves rutines i la participació en allò que et vingui més de cara.
El temps sense pressa és un guany que no té preu. És un temps que s'obre a tu per assaborir-lo amb calma, per omplir-lo amb el que et satisfà. Un temps de qualitat on acumules petites satisfaccions abans que el teu pas pel món toqui a la seva fi.
Els dies sense agenda et permeten aillar-te del bombardeig constant de l'actualitat, cercar espais de calma i retrobament que t'aportin benestar.
Els dies sense agenda són un privilegi que cal aprendre a degustar, un petit plaer que premia el temps que has lliurat fins arribar-hi.