El Diccionario de las Palabras Olvidadas, de Pip Williams

Pip Williams
El Diccionario de las Palabras Olvidadas
Madrid: Maeva Ediciones, 2022
432 pp

ISBN: 978-84-19110-55-8
PVP: 22,80€

Cada llibre té un públic potencial. I El Diccionario de las Palabras Olvidadas té com a destinataris preferents els amants de les paraules, totes aquelles persones (entre les quals m'incloc) que se senten fascinades pels seus significats i per tot allò que poden arribar a definir o transmetre.

Està basada en fets reals i compta amb escenaris i personatges que formen part de la història, com ara Oxford i la figura del lexicògraf d'origen escocès James Murray, que va dedicar més de trenta anys de la seva vida al Diccionari Oxford, que encara ara és el principal diccionari històric de la llengua anglesa.

El llibre recull els treballs lexicogràfics que van fer possible l'elaboració del Diccionari, i la publicació dels fascicles avança en paral·lel als esdeveniments que van marcar aquella època, com ara la lluita sufragista i la Primera Guerra Mundial i la vida de la protagonista. Mentre llegia la novel·la m'han vingut a la memòria imatges de Joan Corominas i del seu incansable treball recopilatori per a l'elaboració dels seus diccionaris; aquell fer fitxes de paraules, significats, localitzacions, cites,...

L'autora de la novel·la, però, ha buscat una protagonista femenina (fictícia), òrfena de mare i filla d'un dels col·laboradors de Murray. I no és una tria casual; perquè és dona, amb una petita discapacitat en uns dits i estem en una època (finals del segle XIX i principis del XX) en la que els que escriuen la història són homes i encara som lluny d'assolir certa igualtat de drets entre els dos sexes.

I l'Esme, la protagonista, s'adona de coses. Per exemple, que el Diccionari no té capacitat per incloure paraules que no tinguin una font textual. Si no s'han escrit és com si no existissin. I si no existeixen, si no tenen reconeixement, és com si no es poguessin utilitzar. I per la relació amb la minyona de la casa, la Lizzie, veu que hi ha paraules que ella utilitza i estan excloses. Això la fa mobilitzar-se per anar als llocs on s'escolten aquestes paraules, recollir-les i poder-les incorporar al diccionari. I s'adona que no estan recollides perquè es consideren vulgars o bé impròpies de persones de bona educació o d'una determinada classe social. Però són paraules utilitzades que responen a una necessitat i que reflecteixen la vivesa d'una llengua i la seva evolució. Si una paraula és viva i s'utilitza cal incorporar-la perquè forma part del patrimoni comunicatiu d'una llengua. No només són vàlides les paraules recollides en fons textuals, també les que formen part de la parla, ni que només sigui d'un determinat col·lectiu social.

Perquè a partir d'aquí es desenvolupa l'altra gran qüestió que reflecteix aquesta novel·la, i és que durant molts segles les paraules han estat imposades pels grups socials dominants i per condicionants d'ordre cultural, moral i sexual. Les paraules que es podien dir eren les que establien homes de classe alta que ostentaven el poder polític i religiós. 

L'Esme, la protagonista del relat, pateix discriminacions pel fet de ser dona i la novel·la no deixa de ser una reivindicació de les aportacions de les dones al diccionari i a les seves lluites per un món més just.

El desenvolupament de la novel·la et fa reflexionar sobre aspectes de l'ús d'una llengua i de com ha calgut molt de temps per a trencar inèrcies que s'arrossegaven des de segles.

Ara, més de cent anys després, en uns temps en que tot corre a una velocitat vertiginosa i queda transcrit, resulta més fàcil incorporar allò que es parla com a paraules noves un cop s'ha consolidat el seu ús. És el reflex del que ha ser una llengua viva, que evoluciona i creix sense discriminacions en adaptació constant a les noves realitats.

La novel·la es mou entre la recreació històrica i la reivindicació feminista; compta amb elements entranyables que esdevenen referencials de la història que es narra i moments força emotius. Resulta una lectura suggeridora i atractiva en tot moment.

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."

El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?

Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.

I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.

Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 

El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

De les paraules que emmascaren la realitat

D'un temps ençà diria que hi ha una mena d'obsessió malaltissa per fer passar gairebé qualsevol cosa pel filtre de la correcció política, que ha esdevingut la nova censura de les societats democràtiques. Res s'escapa del seu escrutini.
I no negaré que cal ser curosos i curoses a l'hora d'utilitzar les paraules, que hem de ser estrictes a l'hora d'emprar-les amb precisió, que no podem permetre que esdevinguin un arma de menyspreu i discriminació.
Aquesta fal·lera ens ha portat a evitar gairebé obsessivament l'ús de paraules que poguessin estigmatitzar col·lectius. Fa anys es va començar a dir que els països pobres eren països en vies de desenvolupament; darrerament sento molt a parlar (potser perquè ja em toca de prop) de població envellida i sobreenvellida, per no dir persones grans, vells o ancians (que trobo que és una paraula ben bonica que descriu amb precisió una realitat). 

El problema no són les paraules sinó la manera com s'utilitzen. 

Humilment, d'aquí uns anys aspiro a ser un ancià (lúcid, si pot ser) tractat amb dignitat i no un membre del sector de la població sobreenvellida del país, que em sembla un terme fred i burocratitzat tot i que políticament correcte.
La darrera cirereta del procés escrutinador ha estat la nova terminologia aprovada per a les qualificacions escolars, on detecto un nou intent d'espolsar l'alumne de la seva responsabilitat individual, com si tot fos culpa de la societat, a la que sempre és més fàcil carregar-li els neulers.
Després de gairebé quaranta anys treballant amb alumnes, ajudant-los a assolir competències; puc dir que n'hi ha molts que s'esforcen i estan en procés d'assoliment; però no pas tots ni de bon tros. La casuística és molt variada i no hi entraré en aquest petit espai, però en procés d'assoliment  és un terme que només serveix per emmascarar el fracàs d'un alumne i crec que no hauríem de tenir tants prejudicis per no dir les coses pel seu nom, perquè la vida és molt dura i està organitzada sota estrictes processos de selecció. 

He viscut diferents canvis de terminologia al llarg de la meva vida docent, i no crec que aquest sigui el darrer un cop es constati el seu fracàs.
Deu ser que ens agraden els eufemismes.

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
El infinito en un junco
Madrid: Ediciones Siruela; 2019, 2020
Biblioteca de ensayo 105 (Serie Mayor)
452 pp.
ISBN: 978-84-17860-79-0
PVP: 24,95€

Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells. 

El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres. 

Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.

Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora. 

Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes. 

Voldria comentar el títol. En un moment de l'assaig reflexiona sobre els títols (que inicialment no tenien el valor que els donem ara) i parla de títols descriptius, enigmàtics, poètics, irònics, sorprenents,... El infinito en un junco em sembla una encertada barreja de títol enigmàtic altament suggeridor i títol que utilitza una metàfora que ens transmet el llegat del llibre des dels seus orígens com a punt de trobada infinit entre generacions i cultures. Un bon títol, sens dubte.

L'he llegit amb interès, fins i tot amb fruïció; m'ha renovat l'interès pel món grecollatí i m'ha generat noves incorporacions a la meva llista de lectures pendents. Espero ser-hi a temps. 

L'encís esclatant i efímer dels pipiripips

La rosella és una de les flors amb més denominacions territorials. Algunes resulten entranyables, com ara pipiripips (pròpia d'aquí al Bages) o badabadocs (Castellar-Sant Quirze). Però si ens movem per territori català descobrirem paraules com ara babol/ababol, capellà, caputxí, colet, gall, gallaret, gallgallaret, lloca, paparota, paramà, quicaraquic,... I segurament me'n dec deixar.
Una riquesa lèxica que esdevé un autèntic tresor. 
I si té tantes denominacions és perque és molt comuna i present arreu. Creix espontàniament al mig dels camps de cereals i per les vores dels camins, tenyint cridanerament de vermell el paisatge. 
La seva presència convida a l'aturada i l'observació, a convertir-te en un badoc.
L'espectacle de verd i vermell dels camps és intens i el seu missatge ben clar: La primavera és aquí!

Fam de mots

Obra de Damijan Stepancic (1969)

Com cada 2 d'abril des del 1967, malgrat el confinament d'enguany, segueix celebrant-se el Dia Internacional del Llibre Infantil, coincidint amb l'aniversari del naixement de Hans Christian Andersen.
El 2020 la literatura convidada ha estat l'eslovena i per a celebrar-ho l'escriptor Peter Svetina (1970) ens ha obsequiat amb aquest sensible text titulat Fam de mots, que homenatja la necessitat inesgotable que tenim les persones de paraules, aliment de l'ànima que reviu amb cada creació de tot escriptor:

"On jo visc, els arbustos es tornen verds a finals d’abril o principis de maig. Al cap de poc temps, s’omplen de crisàlides de papallones, que llueixen com vetes de cotó o cotó de sucre. Les erugues devoren els arbustos fulla rere fulla, fins a deixarlos despullats. Quan les papallones surten de les seves crisàlides, arrenquen a volar, però els arbustos no queden destrossats. 

Quan arriba l’estiu broten de nou, i així una vegada i una altra.
Aquesta és la imatge d’un escriptor, la imatge d’un poeta. Són corcats, esgotats per les seves històries i els seus poemes, les quals, un cop finalitzades, emprenen el seu propi vol, refugiant-se en els llibres
i trobant els seus lectors. Això no deixa de repetir-se. Què passa amb aquestes històries i aquests poemes?
Conec un noi que el van haver d’operar dels ulls. Després de l’operació, van passar dues setmanes durant les quals només se li va permetre estar estirat sobre el costat dret, i després d’allò, un altre mes durant el qual no va poder llegir res. Quan va tornar a agafar un llibre, mes i mig després, va sentir com si estigués recollint mots a cullerades, gairebé menjant-se’ls.
I conec una noia que ara és mestra. Em va dir: pobres d’aquells nens als quals els seus pares no els llegeixen llibres. Les paraules en els poemes i en els contes són aliment. No aliment per al cos, res que pugui omplir l’estómac. Són aliment per a l’esperit i per a l’ànima.
Quan l’home té gana o set, se li encongeix l’estómac i se li eixuga la boca. Busca trobar alguna cosa per menjar, un tros de pa, un plat d’arròs o de blat, un peix o un plàtan. Com més afamat està, més se li estreny la mirada; ja no veu altra cosa que allò que el pot satisfer.
Tanmateix, la fam de mots es manifesta de manera diferent: com una tristesa, com una empatia, com una arrogància. Les persones que pateixen aquest tipus de fam no són conscients que les seves ànimes
estan tremolant, que estan passant pel seu costat mateix sense haver-hi parat esment.
Una part del seu propi món se’ls en va de les mans sense ells adonar-se’n.
Aquest tipus de fam és la que sacien els poemes i les històries.
Existeix, malgrat això, esperança per a aquells que mai han satisfet aquesta fam de mots?
Sí. Aquell noi llegeix gairebé cada dia. La noia que és mestra llegeix contes als seus alumnes cada divendres, cada setmana. Si alguna vegada se n’oblida, els infants no triguen a recordar-li-ho.
I què passa amb l’escriptor, amb el poeta?
Amb l’arribada de l’estiu, tornaran a verdejar. I una vegada més seran engolits per les seves històries i poemes, que acabaran volant en totes les direccions, igual que les papallones. Una vegada i una altra."

El dolç ocàs dels diccionaris de paper

Durant dècades i segles han estat obres de referència de totes les cultures amb una literatura al darrere. Un compendi exhaustiu de totes les paraules d'una llengua, dels seus significats, dels seus usos, de la seva ortografia,... Si volies saber si una paraula era admesa, consultaves el diccionari. 
I això, que és fonamental per a fer un bon ús d'una llengua, es va transformant en paral·lel a l'eclosió de les noves tecnologies. 
Tinc a casa -en paper, és clar- el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el de l'Enciclopèdia, el Fabra, els 10 toms del Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover Moll, diccionaris diversos adaptats al món escolar, diccionaris de sinònims, antònims,.... I veig que tot això està passant a formar part de la nostra història recent.
Aquests darrers anys se m'ha fet imprescindible l'aplicació del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La tinc instal·lada al mòbil i a la barra d'adreces del navegador que utilitzo habitualment. És fantàstica: fàcil, accessible, de resposta immediata i sense la molesta publicitat que enfarfega altres aplicacions gratuïtes. M'estalvia la feixuguesa de manipular llibres voluminosos i té una conseqüència digna d'esment: consulto el diccionari més que abans. Sempre caldrà agrair a la tecnologia i als que han treballat per abocar el contingut d'aquests diccionaris a l'aplicació que hagin democratitzat d'una manera revolucionària l'accés al significat de les paraules. 
La conseqüència d'aquestes transformacions salta a la vista: els tens, de tant en tant els tafaneges, t'entretens amb l'article que acompanya quelcom que t'encurioseix....; però el dia a dia ha passat a ser digital. Els diccionaris de paper -que no els diccionaris com a obres de referència d'una llengua- viuen un dolç ocàs amb l'enyorança d'un protagonisme que van tenir no fa pas tant.

Paraules que es fan estimar

Una de les iniciatives que s'han dut a terme amb motiu de l'any Fabra ha estat la de convocar la ciutadania a través de les xarxes socials perquè proposi i voti les paraules que considera més boniques del català. Les paraules són el que fa única una llengua i la seva manera d'expressar la vida i, així, les llengües esdevenen pilars genuïns i fonamentals del patrimoni cultural de la humanitat.
Hi han participat més de 10.000 persones i he de dir que m'agrada molt el que ha sortit, perquè diu molt de com som i dels nostres valors. Són paraules intimistes, tranquil·les i dolces que tenen una bona sonoritat i que situaria, amb tots els matisos que es vulgui, en l'àmbit de l'estimació (com xiuxiuejar, tendresa, moixaina, amanyagar o caliu); però que no deixen de banda valors a preservar com llibertat o enraonar. 
Aquestes paraules seran exposades al Jardí de les Llengües de Ljouwert, als Països Baixos, que enguany és Capital Europea de la Cultura i on formarà part del projecte Terra de Llengües, que vol donar protagonisme a la llengua i la cultura de comunitats lingüístiques mitjanes i petites d'Europa com la nostra. 
Una llengua i les paraules que en formen part és una riquesa que cal preservar perquè aporta una manera de descriure i entendre el món, amb expressions i paraules genuïnes que la fan única. I té paraules que es fan estimar, com aquestes que formen el top ten sorgit d'aquesta iniciativa:

1- Xiuxiuejar

2- Aixopluc

3- Caliu

4- Tendresa

5- Llibertat

6- Moixaina

7- Amanyagar

8- Enraonar

9- Ginesta

10- Atzavara

I que van sortir d'aquesta llista de paraules finalistes: aixopluc, xiuxiuejar, corprendre, pipiripip, andròmina, moixaina, atzavara, tendresa, enraonar, xaragall, atzucac, paraula, fressa, amanyagar, regalimar, ginesta, aixafaguitarres, llibertat, xubec, ombrívol, caliu, dempeus, lluny, xerric i fetillera. 

M'agrada molt xiuxiuejar, però sóc d'una terra on de les roselles en diem pipiripips. I la trobo preciosa.

LIJ - Cara de pardal

Rocio Bonilla
Cara de pardal
Barcelona: Animallibres, 2014
Col·lecció Àlbums il·lustrats, 13
32 pp.
ISBN: 978-84-15975-18-2
PVP: 15,95€



Cara de pardal és un suggeridor àlbum il·lustrat que estimula a pensar en les paraules, a superar-ne la literalitat i endinsar-se en el suggeridor món dels significats. 
Les llengües són vives quan són capaces de generar paraules i expressions que enriqueixen la comunicació amb nous significats. Són una riquesa per a la que hem d'estar sensibilitzats i poder gaudir-ne. 
I això és el que ens aporta aquest àlbum on, a partir d'una anècdota aparentment banal com pot ser un comentari de cortesia en un ascensor, al nostre protagonista se li despertarà el cuquet de descobrir què volen dir determinades expressions i acabarà adonant-se que les paraules de vegades volen dir coses diferents de les que aparentment diuen. Perquè hi ha expressions, com quan diem d'algú que té el cap ple de pardals o que és un gallet, on no parlem de pardals o galls sinó de persones. I d'aquesta aventura apassionant de descobrir-ho va aquest llibre, que resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys.

El regal més preuat

El regal més preuat ens permetrà, al llarg de la nostra vida, donar nom a tot allò que ens envolta. No tan sols al que veiem, sinó també al que sentim, volem, imaginem o somiem. 
El regal més preuat és quelcom indestriable de la nostra humanitat, sublim, capaç de perviure més enllà dels nostres dies. 
El regal més preuat creix indefinidament i s'eixampla. Són les 

Que la piulada no ens faci perdre el significat de les paraules

El tuit està esdevenint un nou estàndard de comunicació: breu, impactant, immediat. I com que prima la concisió per damunt de la precisió; l'opinió immediata per damunt la reflexió serena; l'impacte per damunt de la certesa; podem trobar-nos amb que deixem pel camí els matisos que poden arribar a expressar les paraules.
No negaré que és una eina tecnològica poderosa i atractiva, que pot informar al moment de qualsevol entitat o institució sobre la que tinguis un interès, que et permet compartir interessos i descobertes, seguir esdeveniments, opinar al moment sobre quelcom que estigui passant,... Tot això és possible i atractiu. Però els tuits no estan fets per a durar, ho són per a ser consumits en la immediatesa i oblidats poc després.
Quan faig un escrit em preocupa la precisió, trobar la paraula justa, la puntuació adient; com serà llegit per un possible interlocutor. Després de la revisió hi ha moments de dubte i puc canviar coses. Per a mi hi ha un temps que és per a polir i perfeccionar un text. I no tinc gaire clar que quelcom com Twitter ho afavoreixin. 

Les paraules són poderoses, poden arribar a expressar allò més sublim i el darrer avenç tecnològic, però requereixen d'un conreu constant i un treball artesà que van renyits amb la pressa de la immediatesa. 

De la mateixa manera que diem Que el llegir no ens faci perdre l'escriure com una crida a l'equilibri i a no perdre de vista allò que és essencial en l'assoliment d'una llengua, també hauríem de pensar en Que la piulada no ens faci perdre el significat de les paraules. 

Ens hi va quelcom cabdal.

Moisès Broggi, humanista

M'agrada la paraula humanista i crec que és un honor que algú pugui ser definit amb aquest mot. És una paraula que expressa un valor i defineix unes prioritats, que denota qualitat humana.
Per a l'humanista la persona, l'ésser humà, és el més important, el valor suprem. Al voltant d'ell gira tota la resta. A l'humanista el preocupa el benestar de la gent i cap aquest benestar -físic, moral, emocional- orienta les seves accions.
L'humanisme entès així hauria de ser present a la política. La política hauria de ser això, vocació de servei orientada al benestar de la ciutadania, amb generositat i altruisme. Treballar per a fer millor la societat.
El traspàs de Moisès Broggi ha tornat protagonisme a la paraula humanista, forma part de molts titulars i s'ha utilitzat a bastament per definir-lo. Però és important aturar-se un moment a pensar en el que significa i comporta.
La dilatadíssima trajectòria del Dr. Broggi dóna per a molt i no es tracta de repetir aquí el que porten els diaris i han dit els informatius. Tinc en llista d'espera les seves Memòries d'un cirurgià, les Reflexions d'un vell centenari i Sobre el camí de la vida: converses amb el meu nét Carles Brasó. Espero poder-m'hi posar aviat.
Però més enllà dels seus mèrits professionals com a metge i cirurgià em quedo amb la seva lucidesa i el seu compromís cívic, ben ferm fins al final dels seus 104 anys de vida. Encara recordo amb emoció aquella primera i encertadíssima portada de l'Ara, on apareixien ell i la primera nena nascuda el 2010, passat i futur units en aquella entranyable instantània. I és el que està fent el diari Ara, recollir el testimoni de més de dos-cents anys de premsa escrita al país per a fer un nou producte orientat clarament al futur d'aquest mitjà.
Descansi en pau des del respecte que es va saber guanyar i l'estima que tothom li tenia.

El rebost de la memòria

Il·lustració de Vero Cendoya

Les lectures són com els queviures que omplen el rebost de la memòria, la reserva a la que sempre podem recórrer per a satisfer la nostra perenne necessitat de paraules.

Estimo les lletres...

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen, 
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!

Joana Raspall (1913-2013), a Degotall de poemes

Llibres, camins, dies

"Llibres, camins i dies donen saviesa a l'ésser humà."

Dir molt amb poques paraules

Imatge obtinguda de la xarxa

Aquesta és la màgia dels aforismes, la seva capacitat  de condensar reflexions, d'impactar, de suggerir. 
L'aforisme t'atura, et fa reflexionar, grata en el significat profund de les coses, il·lumina en la seva complexitat.
L'aforisme és pensament a mida de tuit, però com el gas tancat en una ampolla, quan s'allibera, tot ho pot emplenar.

Sexisme i llenguatge

Imatge obtinguda de la xarxa

De vegades tinc la sensació que l'esperit de la correcció política, aquest desig benintencionat d'ésser respectuosos amb tothom i d'evitar qualsevol indici que pugui interpretar-se com un element discriminatori per raons de raça, sexe o d'altres, ens porta a fer desdoblaments de les paraules i buscar fórmules neutres que englobin realitats diferenciades. I si no hi posem senderi podem arribar a situacions absurdes i ridícules. 
Sempre he cregut que el problema no està tant en la paraula en si mateixa sinó en com s'utilitza i la intencionalitat amb què es fa. És el context i les situacions de comunicació les que determinen l'ús maliciós de les paraules.
Recordo haver redactat circulars adreçades a les famílies de l'escola i haver de diferenciar entre els i les alumnes, els i les mestres de l'escola,.... I és molt feixuc trobar-te amb el desdoblament d'expressions d'aquestes que perjudiquen clarament el missatge que es vol transmetre. Personalment estic sensibilitzat per les qüestions referents a la igualtat i la no discriminació, i vaig trobar un gran encert una denominació com AMPA (Associació de Mares i Pares d'Alumnes) que superés l'antiga d'APA (Associació de Pares d'Alumnes). Però cal acotar allò discriminatori d'allò que no ho és i no ésser excessivament primmirats.
He pensat en tot això arran d'un sucós article d'en David Cirici a l'Ara el passat dimecres 7 de març que us recomano de totes totes. 
Esmenta que els lingüistes diuen que termes com alumnes i ciutadans (per economia) ja designen els dos sexes. Que no cal aquest desdoblament constant. Si no acotem i ens deixem una mica de prejudicis sexistes caurem en digressions constants sobre els termes amb que designar determinades realitats. I tot això només anirà en perjudici de la comunicació.

Jugar amb les paraules

El diari ARA té una petita secció anomenada diccionara on els lectors, a cop de piulada de Twitter, fan aportacions de paraules noves a base d'enginy i lectura irònica de l'actualitat. És una secció fresca que et connecta amb un somriure amb l'actualitat del dia. 
Arran de les proeses antiesportives de Jose Mourinho la cosa és un no parar. Em permeto reproduir-ne algunes:
estimbarça: Intentar guanyar els homes de Pep Guardiola a qualsevol preu sense aconseguir-ho.
mousquit: Insecte de color blanc que quan s'enrabia molt pica als ulls de la gent.
moucador: Peça de roba que s'utilitza en els camps de futbol per protestar contra entrenadors violents. 


Hi ha d'altres aportacions sucoses del mateix estil. No voldria deixar d'esmentar l'originalitat de la proposta que fa el Jesús Maria Tibau des del seu blog amb les desdefinicions. 
Són mostres que es poden dir moltes coses jugant amb les paraules, que pot ser divertit i una manera diferent d'acostar-se a l'actualitat o de reflexionar sobre les coses que, per breu, no deixa d'estar mancada de profunditat i resultar punyent.
La llengua és quelcom viu i dinàmic que permet noves associacions constantment, és la més poderosa eina de comunicació, acull tots els registres possibles i està al servei de fer-nos la vida una mica millor. Sense les paraules la nostra vida no seria la que és, són les paraules les que configuren la nostra humanitat i és un goig gaudir del que ens aporten dia rere dia.

Reflexió

Obra de l'il·lustrador nord-americà
Len Cowgill

Quan les paraules
dificulten l'entesa
o atien enfrontaments;
són arma llancívola
o es buiden de contingut;
el silenci
esdevé virtut.

El valor de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa

La paraula té valor quan qui la pronuncia està avalat per una trajectòria de credibilitat. Les paraules no poden anar acompanyades d'incompliments i manca de rigor. Demanen veracitat, honestedat, credibilitat. Són valors que formen part de la seva mateixa essència. D'entrada, donem valor a la paraula, però difícilment ens refiarem més d'aquell que ens ha enganyat, traït, incomplert. És de les coses més importants que ens ensenya l'experiència de la vida; vàlida per a les relacions personals i per al món dels negocis: en qui podem confiar pel valor de la seva paraula. Perquè té un gran valor la credibilitat d'algú, la seva honestedat. Aquest és un dels elements que obre les portes de l'amistat (n'hi ha d'altres, també). Difícilment ens farem amics d'algú que pensem pot defraudar-nos. Hem de creure en aquella persona.  
Així, podem trobar-nos que les mateixes paraules pronunciades per persones diferents i en contextos diferents puguin provocar reaccions oposades i fins i tot imprevisibles.  
Una frase com "Els compromisos hi són per complir-los", d'entrada, s'encaixa amb respecte i seriositat perquè forma part d'una cultura i uns valors compartits. Però pot arribar a provocar hilaritat en boca d'algú com el President del govern espanyol. Com a persona em mereix tot el respecte, però la seva trajectòria no l'avala per a que la seva frase tingui credibilitat i generi confiança. Quan això passa estem en un punt de no retorn i no hi veig més solució que un recanvi urgent. De moment ja tenim data: el 20-N. 
No és bo que les paraules se les endugui el vent. Les paraules estan per quedar-se, per embolcallar-nos amb els seus significats, per generar lligams i confiança. Les paraules són l'ànima del futur.