El camarot del capità, de Màrius Carol

 

Màrius Carol Pañella

El camarot del capità. El mirador privilegiat d'un director de diari en temps convulsos (2013-2020)

Barcelona: Editorial Destino (Grup 62), 2021

Col·lecció L'Àncora, 270

272 pp.

ISBN: 978-84-9710-319-0

PVP: 20,50€

El camarot del capità és un relat apassionant, per sucar-hi pa, dels darrers anys de la nostra història recent, farcits d'esdeveniments rellevants. Els que va viure Màrius Carol (Barcelona, 1953) com a director de La Vanguardia entre 2013, pocs dies després d'haver-ne fet 60, i 2020, any en que va ser rellevat per Jordi Juan. 

D'entrada ja confessa que el despatx del director del diari imposa; transmet la sensació de ser un centre de poder per on passen polítics influents, governants, empresaris, intel·lectuals, artistes,... I el director del diari és una persona amb nombrosos contactes i fil directe amb l'elit del poder. Persones que se li posen al telèfon i que sempre estan pendents del que publica la capçalera. Perquè La Vanguardia podrà agradar més o menys, però és un diari rigorós que busca explicar la veritat, ben fet i amb informació de qualitat. Intenta ser un diari plural que busca reflectir la realitat i establir ponts de diàleg entre sectors socials d'ideologies diverses; i això el converteix en una referència informativa arreu. 

Màrius Carol, doncs, des de la seva tribuna privilegiada, relata fets i ens fa arribar la dimensió humana dels protagonistes de la història, a partir del tracte directe que hi va tenir. I veus que no tothom és igual, que la humanitat és complexa i diversa i que davant els conflictes hi havia sensibilitats diferents i persones més empàtiques que cercaven solucions. 

Marca distàncies amb el processisme, i malgrat lamentar els excessos judicials i entristir-se per les penes imposades i el dolor que han comportat per a familiars i amics; l'acusa d'haver actuat amb una barreja d'ingenuïtat i incompetència, d'haver fragmentat i enfrontat la societat i d'haver comportat retrocessos per a la societat catalana a nivell d'imatge i capacitat de lideratge. És lògic preguntar-se què s'hi ha guanyat.

Creu en la política, en la capacitat de dialogar i arribar a acords. I ha trobat a faltar empatia tant per una banda com per l'altra.

Les seves memòries són un text amè que es llegeix amb golafreria. Per a seguidors habituals de l'actualitat política potser no hi ha descobertes espectaculars, però per a mi ha estat revelador descobrir aspectes de la dimensió humana dels personatges de primera línia. Me l'he cruspit en un tres i no res.

Bon dia, són les vuit!, d'Antoni Bassas

Antoni Bassas
Bon dia, són les vuit!
Barcelona: Ed. Destino, 2018
352 pp.
Col·lecció L'Àncora, 248
ISBN: 978-84-9710-272-8
PVP: 20,50€

He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. 
Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. 
El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. 
I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.

Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició.
En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. 
Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. 
M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes.
Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Notícia de Catalunya
Barcelona: Edicions Destino, 1954 (5a edició de setembre de 1975)
Col·lecció El Dofí
232 pp.

Quan estudiava a la universitat recordo que em van fer llegir Notícia de Catalunya (titulat inicialment Nosaltres els catalans), de Jaume Vicens i Vives; un títol fonamental per a entendre un tret fonamental de la nostra manera de ser i entendre la política, com és l'esperit pactista i el que som com a comunitat nacional. I ara, gairebé quaranta anys després, en una època de fortes tensions entre Catalunya i el govern de l'Estat, he sentit necessitat de tornar-lo a llegir per a valorar-ne la vigència. 
He de dir que ara m'ha semblat una obra de lectura tan necessària com quan va ser escrita fa més de seixanta anys, d'una modernitat i vigència absolutes. 
Llegint determinats paràgrafs tens la sensació que servirien per analitzar i entendre fets de l'actualitat política del 2017. És el mateix però amb d'altres protagonistes. I et dius: com pot ser? Tan poc hem canviat? Tan poc hem après de la història viscuda?
Vicens Vives, optimista, creia que era un error pensar que som així i sempre serem així. Pensava que teníem marge per a esmenar errors del passat, que era un problema en part cultural, que amb més coneixement de la història i formació seríem capaços d'evitar caure de nou en els conflictes i enfrontaments que tant ens han fet patir en el passat.

I no. Han passat més de seixanta anys des que va ser escrit el llibre en plena dictadura franquista i tornem a ser en el mateix lloc, en ple xoc de trens, en un nou episodi de "rauxa". I potser no és el moment de fer pronòstics pessimistes sobre el que s'esdevindrà, ja ens ho trobarem; però ben segur que després de tot això vindrà una nova fase de redreçament. I suposo que anirem encadenant episodis d'aquestes característiques fins no sé quan. 
I això em fa admirar profundament el rigor i la precisió de les seves anàlisi i dels seus estudis, l'encert i la finor de les seves afirmacions, el caràcter premonitori que tenen sobre l'esdevenidor del país.

Vicens afirmava la necessitat de saber qui hem estat i qui som; com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza; i ho afirmava com una necessitat comuna dels catalans, però també de la resta d'espanyols; per poder bastir projectes de futur. Ell creia en una idea oberta d'Espanya, capaç de sumar voluntats i d'incorporar el que Catalunya pogués aportar-hi per modernitzar-la i fer-la millor. Creia que si Espanya anava bé s'evitarien episodis traumàtics del passat. I malgrat la fi degradada per la corrupció del pujolisme, la política catalana d'aquests darrers trenta-cinc anys està molt marcada pel pactisme català i aquest esperit de Vicens: estabilitat política a Madrid a canvi de desenvolupament nacional a Catalunya. I durant alguns anys el peix al cove ha tingut aspectes positius. Ara, amb els ponts trencats, amb un enfrontament obert sense marxa enrere els qui guanyen són la inestabilitat i la incertesa que amenaça el futur.

Crec que Vicens Vives era un home pragmàtic i d'esperit integrador; i si visqués ara no sé en quin bàndol estaria; però ara ja fa més de seixanta anys, des de la historiografia, volia aportar el seu punt de vista per afavorir un coneixement de base científica de la nostra identitat; perquè creia en el valor de la cultura i la formació. Era conscient que les seves afirmacions només eren una part de la veritat, que calia el que també poguessin dir-ne sociòlegs, economistes, crítics literaris, filòlegs,... perquè sabia que també tenien coses a dir sobre el que impulsa els batecs més ocults de la nostra ànima com a poble.

Però fa que t'arribin com a lector uns valors, uns trets que s'han manifestat en la manera de fer al llarg dels segles.
Els catalans som feiners, previsors, constructius, pragmàtics, capaços de trobar bones fórmules per harmonitzar interessos públics i privats; assenyats en el sentit de treballar pel que és just, convenient i correcte; mesurats,... I amb aquest esperit vam impulsar la nostra expansió per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, respectant sense imposar, arribant a acords que fossin bons per a tothom. La política com la recerca del bé comú. I això és molt bo. 

El llibre conté pàgines reveladores interessantíssimes. Per exemple quan fa referència a la Corona catalano-aragonesa, sobre la qual Vicens té estudis que encara avui són tota una referència. Hi afirma que és l'únic intent reeixit de fer alguna cosa amb cara i ulls dins l'àmbit de la Hispània i critica els intents de determinats historiadors de desvincular-lo d'Aragó per a presentar-lo només com una fita catalana.
Resulten també molt reveladores les pàgines que dedica a l'anàlisi de les relacions dels catalans amb el poder (el que ell anomena Minotaure). Hi afirma que els catalans som més rebels (en el sentit que protestem contra tot allò que considerem injust o insuficient) que revolucionaris; i que malgrat haver fet un acostament a Castella en un moment donat de la nostra història, no ens vam sentir còmodes amb l'estat que van impulsar, i que sempre hem tendit a rebutjat un estat que hem percebut com aliè, insensible, ineficaç i més aviat irrecuperable. I que potser per això s'ha simpatitzat amb el bandolerisme, l'anarquisme i l'incompliment de lleis que es perceben injustes i d'un poder aliè. 
En definitiva, Notícia de Catalunya és un llibre ple de pàgines sucoses i reveladores que cal llegir amb deteniment i que encara avui aporten llum a l'anàlisi i la comprensió de l'actualitat.
Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a la classe política i és d'aquells títols imprescindibles per la seva vigència per a entendre les essències de la manera catalana de fer, i d'entendre el món, que només s'explica per la nostra història.  
Com diria en Marc Ribas, el presentador del Cuines de TV3: Brutal!

L’optimisme de la voluntat

"L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència."
Antonio Gramsci (1891-1937)

Per què és important Montserrat?

Procuro no perdre mai el contacte regular amb Montserrat. De motius n'hi ha molts; sempre pot haver-hi una bona raó per pujar-hi: el paisatge i els valors naturals de la muntanya (avui reconeguts com a Parc Natural), les infinites possibilitats que ofereix a l'excursionisme, els concerts del Festival que s'hi organitza cada estiu, la impressionant col·lecció de pintura catalana del seu Museu, escoltar l'Escolania, la Moreneta,...
És un lloc que permet retrobar-te, que t'omple i et revitalitza. 
Ahir vaig decidir pujar-hi. M'atreia el programa del concert programat, que combinava la sonoritat de l'orgue amb el de la tenora i el flabiol. Va estar molt bé, però no és d'això del que volia parlar. Sortint del cotxe vaig coincidir amb una família catalana, matrimoni de mitjana edat i una filla d'uns onze o dotze anys. Tot caminant, la filla va deixar anar la pregunta següent: "Per què és important Montserrat?" Vaig pensar que era una molt bona pregunta que mereixia també una molt bona resposta. El pare no va entrar en el diàleg i la mare va improvisar el primer que li va passar pel cap: "Perquè és un lloc molt turístic, que hi va molta gent. Mmm, i perquè hi ha la Moreneta." 
La mare no va dir cap mentida, però em va semblar una resposta pobre, decebedora. Com a pares crec que som transmissors de valors i d'identitats. Hem de resultar convincents en allò que per a nosaltres és important. Els fills podran fer-los seus o no, però s'hi ha de posar convicció i solidesa. Potser no era el lloc adequat, però calia haver completat la resposta amb altres referències. Ignorava la mare que la Moreneta és la patrona de Catalunya? Ignorava el paper de Montserrat com a pal de paller de la cultura catalana, sobretot en la foscor del franquisme? Era conscient dels valors naturals (a nivell de flora i fauna) i paisatgístics de la muntanya? Podríem seguir. 

Em produeix un cert rebuig que tendim a valorar els llocs per la seva importància turística, que els valorem pel nombre de visitants. La massificació tendeix a degradar l'entorn natural. I els llocs són més enllà dels milions de persones que puguin visitar-lo. I és allò que configura la seva personalitat el que cal reivindicar i promoure.

Nit de Reis... Un somni

Podria formar part de la sèrie de Punts de llibre per a lectures inoblidables, però en aquesta nit tan especial i plena de màgia m'agradaria compartir-lo amb tots aquells que comparteixen un mateix somni de llibertat. 

Diàleg, negociació, pacte

Són la quintaessència de la política, el seu sentit més primigeni quan de societats democràtiques parlem. Les lleis no han de ser només codis penals, han de ser eines per donar sortida a les demandes ciutadanes, per trobar solucions als problemes. I han de poder-se canviar i no quedar tancades en un encarcarament essencialista. Perquè les societats i les realitats canvien i la política hi té el seu lloc per afavorir el diàleg i l'entesa. És el seu paper.
Resulta hipòcrita voler donar una imatge d'obertura al diàleg i tolerància i tancar-ne totes les portes quan hi ha una demanda per part d'una majoria social i parlamentària. És d'estadista de baix nivell. Quan dues legitimitats entren en conflicte no s'ha de negar ni imposar res. És hora de parlar i entendre's, sense dogmatismes. 
Em va semblar un gran pas l'anunci de les preguntes de la consulta perquè en aquell moment la política es va anotar un petit triomf. Molt petit, però que serveix per obrir camí. Reconec que no les tenia totes i em feia por el ridícul que haguéssim tingut si no haguéssim estat capaços de posar-nos d'acord en això. Però es va parlar, es va negociar amb generositat i discreció i hi va haver acord. Me n'alegro. 
Les preguntes em semblen inclusives, crec que donen cabuda a totes les postures i posicionaments i que haurien de ser defensades per tots els demòcrates. Lamento els qui per tacticisme oportunista s'han exclòs i han donat l'esquena a una part del seu electorat. Però és un gran pas haver unit quatre forces que representen sensibilitats diferents, on n'hi ha que són favorables a la independència però també que en són contraris. He dit i reitero que la unitat per a defensar el que volem és la nostra força. Unitat i fer bé les coses han de ser la clau per a poder decidir lliurement el nostre futur.

M'agrada el teu nom

Benvinguda!

"Quatre barres i una estrella. Sóc la campana Llibertat." 
Tocar-te i sentir-te és un desig que esdevé clam.

Potser només és un desig somiatruites...

Potser només és un desig somiatruites, però voldria que els polítics estiguessin a l'alçada del moment històric que vivim, arraconessin d'una vegada el tacticisme i la mesquinesa curta de mires (tant de bo definitivament) i actuessin amb generositat al servei de la seva gent. 
Potser és demanar un impossible, però només això els farà dignes de voler seguir servint al seu poble.

El millor resum

Expressat amb les belles paraules d'un amic amb les que m'identifico plenament: 

“Orgullós d'aquest poble pacífic, il·lusionat, tolerant, valent, treballador, que estima en comptes d'odiar, lluitador, pacient, digne, perseverant, respectuós, que aixeca el cap un cop rere un altre malgrat que tantes vegades li han aixafat, que fa cadenes per alliberar-se de les cadenes! Gràcies!” (J.P.)



Baixa al carrer i participa

Les paraules del gran poeta de Burjassot resulten d'allò més adients per al moment històric que vivim:

“No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu.” 

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Bona Diada a tothom! 

Aquest blog s'ha afegit a la cadena de blogs enllaçats per la independència. Si heu anat seguint la cadena vol dir que veniu del blog Gorgues de la Garrotxa del Ramon Roura. Passo el testimoni al següent blog de la llista: el blog d'en Puigbert. 

Seieu, negocieu i pacteu; si us plau

Ara que heu tornat de vacances, seieu i negocieu, si us plau; hi ha un clam que reclama una resposta urgent:

Benvolgut president,

És sabuda la voluntat d'autogovern del poble català, reiteradament exercida o reclamada de cap a cap dels segles. En l'últim període democràtic, començat al final del segle passat, aquesta voluntat d'autogovern es va canalitzar inicialment a través de l'Estatut d'Autonomia del 1979.
El parlament català va aprovar el 2005 una nova proposta d'Estatut d'Autonomia, que posteriorment van assumir, el 2006, de primer les Corts Generals i, finalment, en referèndum, el poble de Catalunya. La meva implicació personal, tot i no tenir responsabilitats de govern en aquell moment, per a facilitar un nou encaix de Catalunya a Espanya, durant tota la negociació, és ben sabuda.
La sentència posterior del Tribunal Constitucional va diluir i en gran part va anul·lar la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes, i va evidenciar la impossibilitat de continuar desenvolupant la capacitat d'autogovern de Catalunya per la via transitada fins aleshores.
Més recentment, durant la legislatura passada, la negativa a tota mena de negociació sobre la proposta de pacte fiscal, promoguda pel govern de la Generalitat i aprovada per una molt àmplia majoria del Parlament de Catalunya, va tornar a evidenciar la incapacitat de donar resposta des de les institucions de l'estat a les propostes presentades des de Catalunya.
Aquesta situació de blocatge i la manifestació més nombrosa de la història, duta a terme a Catalunya l'11 de setembre passat, em van portar a la conclusió de la convocatòria d'eleccions anticipades perquè el poble de Catalunya decidís lliurement i democràticament el seu futur polític.
Les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van donar com a resultat un ampli suport popular, amb una molt elevada participació, la més elevada de la història en aquesta mena d'eleccions, a les forces polítiques que presentaven en el programa electoral la necessitat d'exercir el dret de decidir.
El Parlament de Catalunya ha manifestat unes quantes vegades durant aquesta legislatura, i a través de majories qualificades, el suport al dret de decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg i la negociació amb el govern d'Espanya amb l'objectiu de portar-lo a terme mitjançant una consulta democràtica. La constitució recent del Pacte Nacional pel Dret de Decidir ha evidenciat, alhora, l'ampli suport de què també gaudeix aquest propòsit entre institucions, agents econòmics i socials, i societat civil a tot Catalunya.
El Consell Assessor per la Transició Nacional, organisme de què s'ha dotat el govern de la Generalitat i del qual formen part destacades personalitats, dóna arguments en el seu primer informe de l'existència de vies legals que possibiliten de dur a terme la consulta. Atès que és un informe que considero d'alta qualitat i de contingut molt interessant, crec oportú fer-l'hi arribar d'aquí a pocs dies.
Per tot plegat, entenc que es donen les condicions favorables per a proposar la celebració d'una consulta a Catalunya: ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació, i existència de vies legals per a dur-la a terme.
Entenc que, quan es donen totes aquestes circumstàncies, fruit segurament de tota la trajectòria històrica que li descrivia al principi de l'escrit, és un deure dels responsables públics i governamentals de forjar la voluntat política que permeti de donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat, en el nostre cas, la catalana.
En la nostra última reunió li vaig exposar la necessitat d'una resposta política a la demanda democràtica del poble de Catalunya. Avui la hi reitero per escrit, amb el mateix esperit de diàleg i de negociació d'aquella reunió.
Sóc conscient de la seva posició contrària a la celebració de la consulta, com em va manifestar en aquella reunió. Tot amb tot, entenc que de la mateixa manera que hi ha països –també de la UE– que han trobat vies per a resoldre democràticament i legalment aquesta mena de desafiaments i de realitats, Espanya no hauria de ser-ne l'excepció de sentit contrari.
En conseqüència, li torno a exposar la necessitat d'abordar el diàleg i la negociació, que permetin al poble català de celebrar una consulta, d'una manera pactada, en el termini més breu possible, dins els marcs legals que establim.
Cordialment,

Artur Mas

Ludòpates per la pàtria

Quan el govern central va establir els nous límits de dèficit públic per a 2013 i 2014 el conseller Mas-Colell va anunciar que no hi hauria més retallades i que calia ser imaginatius per a incrementar els ingressos. D'entrada s'han prorrogat els pressupostos per a evitar signar unes xifres que resultarien sagnants i lesives per a la ciutadania, però la sensació és la de trobar-nos en un atzucac del que no sabem com sortir. La batalla legal pel repartiment del dèficit serà llarga i sembla més aviat una maniobra dilatòria que d'entrada està perduda. Pensar que no hi haurà més retallades no s'ho creu ni el més ingenu i incrementar ingressos (és un dir) passa per noves taxes i impostos que majoritàriament acabaran pagant els de sempre. Resulta descoratjador. La cirereta del pastís la posa l'anunci d'un nou sorteig de loteria per Cap d'Any per esgarrapar alguna cosa de la que juga la gent a la tradicional Grossa de Nadal. Aquestes eren les solucions imaginatives de les que es parlava per a incrementar els ingressos. Quina pena! Estimular la ludopatia per a intentar salvar les finances públiques. La ciutadania, que fa gala de més sentit comú que els polítics, ja ha anat reduint els diners que es gasta en aquests sorteigs per una senzilla raó de prioritats. I ara, resulta grotesc i de mal gust que es vulgui estimular la despesa en joc per patriotisme en una societat cada cop més empobrida.

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

Quan et traeix l'inconscient s'alliberen els fantasmes

Voldria dir d'entrada que no m'agrada que es xiulin els himnes ni que s'ofengui amb actuacions contra altres símbols nacionals. No m'agradaria que ningú xiulés Els segadors ni que cremés una senyera. El que m'ofendria i no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Crec que hi ha coses que haurien de restar al marge dels debats polítics. És una qüestió de civisme i respecte. Les realitats nacionals són plurals i complexes i no cal ofendre res ni ningú per defensar allò que consideres legítim. És rebaixar-te, posar-te al nivell del brètol, desprestigiar allò que defenses. I em sembla un argument pobre i fins a un cert punt indigne justificar-lo com a exercici de llibertat d'expressió. És lleig i està malament. I punt.
Dit això, el Sr Juan Carlos Gafo, que és director adjunt d'una cosa anomenada Marca España, va piular aquest "Catalans de merda. No es mereixen res". Sembla que es va posar molt nerviós perquè es va xiular l'himne espanyol durant la Cerimònia d'Inauguració dels Campionats del Món de Natació de Barcelona. I no se'n va poder estar. El va trair l'inconscient, es va oblidar de la correcció política i va piular el que en el fons segur que pensa.
Cal reconèixer que el ministre Margallo ha reaccionat amb rapidesa. S'ha assegurat que la piulada fos autèntica i ha destituït el personatge de manera fulminant tot afirmant que aquest missatge és "intolerable i contrari a l'esperit de la Marca Espanya, que empara totes les regions i nacionalitats espanyoles". Aquesta vegada ha fet el que tocava, no s'ha d'alimentar la catalanofòbia i menys des d'una responsabilitat pública. Hi ha càrrecs i responsabilitats que són totalment incompatibles amb el contingut d'aquesta piulada. A hores d'ara el Sr Gafo ja s'ha disculpat reiteradament des del seu compte de twitter. Cal suposar-li sinceritat, tot i que de ben segur li han tocat el crostó. La seva piulada és segurament el que pensen molts, però cal tenir cura de les formes i donar exemple. I ja vaig parlar en una entrada anterior del que cal fer quan falla l'exemple.

Victus. Barcelona 1714

Albert Sánchez Piñol
Victus 

(traducció de Xavier Pàmies)
Barcelona: Edicions La Campana, 2013
608 pp.
ISBN: 978-84-96735-80-4 

Victus és la particular visió de la mà de l'Albert Sánchez Piñol del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió. 
Tot i tractar-se d'una novel·la històrica, d'una obra de ficció que parteix de personatges reals per a explicar-nos la Guerra de Successió i el sentit d'uns fets que commemorem cada any a la nostra Diada Nacional (Antonio de Villarroel, Rafael Casanova, Josep Moragues, Ballester, Vauban, Van Coehoorn, Van Verboom, Berwick,....), és una obra que també cal llegir en clau de política actual.                                                           

                                                              

Hi trobarem referències a l'arrel de l'anticatalanisme visceral que es practica Ebre enllà, a la idiosincràsia i peculiaritats del caràcter català, a les tensions entre el seny i la rauxa tan pròpies del nostre tarannà, a la solidesa dels ideals i principis de les persones, al que pot fer que un home els traeixi; a l'heroisme; als vincles que ens uneixen amb els qui compartim sentiments; a la guerra com a creació humana que allibera la part més salvatge que s'amaga en els racons més recòndits de l'ésser humà, la que fa recular els avenços de la civilització. 
És una novel·la on hi surten coses que et remeten a escenaris coneguts de la societat actual, que et fa pensar que hi ha aspectes que encara són presents i perduren. 
La novel·la està narrada des del punt de vista d'en Martí Zubiría, un enginyer militar nonagenari que redacta les seves memòries a la seva secretària gairebé setanta anys després. Sembla que en Martí Zubiría va existir i d'ell se sap que era un ajudant del general Villarroel. A partir d'aquesta dada certa en Sánchez Piñol novel·la el seu procés de formació com a enginyer militar al costat del marquès de Vauban (un altre personatge real creador de fortaleses i setges). D'entrada sobta trobar-se tot aquest procés de formació i les idees que estan al darrera de les seves creacions. Però a mesura que avances  per les pàgines del llibre t'adones que el marquès de Vauban li proporciona la tècnica, el coneixement, saber el que toca fer en una determinada situació; però que en una guerra els coneixements tècnics s'han de sotmetre a uns valors, a una manera de comportar-se, a una ètica. I que això és el que li ensenya l'Antonio de Villarroel. 

És com si els dos personatges completessin l'aprenentatge del protagonista. Aprenentatge que és generalitzable a tothom. Podem aprendre la tècnica de moltes coses, però tot ha d'estar sotmès a un ordre moral que li doni cobertura. 
El Martí Zubiría no és precisament modèlic. Inicialment és un personatge descarat, covard (més preocupat de servir l'interès personal i el de la seva butxaca que d'heroïcitats inútils), egoista, mesquí, llibertí,... Però va descobrint l'amor i els sentiments (cap allò que forma la seva peculiar família), i al costat d'en Villarroel virtuts que acabarà admirant com el compromís, l'honor i l'orgull. 
En general no s'idealitza el caràcter català, no se'n dóna una visió complaent. És com si es volgués justificar el nostre fracàs històric per un excés de seny i prudència, també molt pròpies del nostre tarannà. 

De la mà d'en Zubiría la narració, sovint, està impregnada d'un to humorístic molt corrosiu i mordaç, estripat, sense concessions a la correcció política. El llenguatge és rabiosament actual i no té cap intenció de resultar versemblant des del punt de vista històric. Buscar impactar i enganxar el lector des del primer moment per damunt de tot. 
Crec que és un llibre que, més enllà de la divulgació històrica d'uns fets més o menys coneguts, esgarrapa i suggereix més del que diu explícitament. S'ha de llegir. 
Resulta discutible la tria d'escriure originalment aquesta obra en castellà, tot i que puc intuir-ne els motius. Jo l'he llegida traduïda al català i m'ha arribat. És possible que en castellà puguin fer-se més entenedors els arguments i sentiments de la part catalana a algú que no ho sigui; que es puguin generar complicitats noves. Però tot i possible em sembla molt discutible. 

La gran idea del llibre és que només serem recordats pels nostres actes. No per les nostres idees, no pel que volíem fer, sinó pel que vam acabar fent. 
"Doni's, Zubiría, doni's!"
Una invitació a la determinació i l'acció i un missatge de rerefons plenament sobiranista que resulta de plena actualitat. 

82,7

És el percentatge de catalans que afirmen sentir-se maltractats pel govern de Madrid. I ho diu el CIS. Quan tanta gent sent el maltracte, el menyspreu, la discriminació,...; vol dir que no és només l'obsessió de quatre eixelebrats, sinó que forma part transversalment del sentir dels catalans. És fins i tot més que la majoria sobiranista del Parlament català. I crec que aquesta és la nostra força.
Des de Madrid poden treure-li importància i fins i tot ignorar-ho, però és el reflex de la seva manca de tacte, de la seva miopia política, de que ho estan fent molt malament. 
Cada vegada som més i ens sentim pitjor. Hem de seguir fent el nostre camí, perquè cal donar resposta al que ja senten més de quatre de cada cinc catalans.

Qui punyeta....?

Les formes del ministre Montoro no són precisament simpàtiques. Li poden més l'arrogància i la prepotència, aquest to xulesc i desafiant que exhibeix habitualment; que no la mà esquerra tan necessària per a moure's en el món de la política. El que diu i sobretot la manera com ho diu, poc educada i subtil en la forma, no l'ajuden gaire a fer amics, fora dels incondicionals del seu discurs. 
Avui, en resposta a dues preguntes dels senadors Cleries (CiU) i Capella (ERC) sobre duplicitats administratives i prestació de serveis als ciutadans, ha tornat a estar desagradable i un punt ofensiu. És el discurs de sempre, s'amaga tot allò que s'incompleix i no es paga i et passen per la cara que ets viu "gràcies" a la seva generositat. 
Davant d'això m'ha agradat la resposta contundent d'Artur Mas. Poques vegades l'he vist més seriós, dur i emprenyat en defensa de la dignitat dels catalans. No es pot faltar a la decència d'una forma tan deshonesta. I amb aquella rialleta mofeta del ministre.

Per això el "Qui punyeta finança qui? No es pot presumir d'allò que no es té" del President (amb dades del dèficit fiscal) posa un punt d'orgull i dignitat en defensa de la veritat. Gràcies, President!

Nosaltres som el somni

"Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni." (Muriel Casals)

Va ser l'expressió cívica, festiva, pacífica i lliure d'una voluntat. Què pot argumentar-se contra la voluntat d'un poble d'expressar-la democràticament? La legalitat? No té sentit en una societat democràtica i en ple segle XXI. La legalitat ha d'estar al servei de la lliure expressió de la gent i no contra la seva voluntat.

Això no és França, tampoc Espanya

Mar i muntanya, una encertada adaptació del tema tradicional del folk nord-americà "This land is your land" (Aquesta terra és la teva terra), de Woody Guthrie, on els de La Coixinera ens presenten un original recull de la tradició festiva dels Països Catalans; amb una tornada de collita pròpia que es farà escoltar. 

M'ha agradat.

M'agrada anar cap al Catllar
i visitar Massalfassar,
sortir de festa a Ciutadella
i a Valls veure Joves i Vella.
A Verges dansen amb la mort
i a Barcelona es fa el que es pot.
Per Sant Narcís tots a Girona
i Santa Tecla a Tarragona.

Mar i muntanya,
ciutats i planes,
això no és França,
tampoc Espanya.
El meu país
la festa empunya:
un paradís...
és Catalunya!

A Berga trobem la Patum
i allà a Alcoi com és costum
tenen els moros i cristians,
però tots són bons catalans.
A Arenys en pengen naps i cols
i a Canaletes, pel futbol.
A Manresa, correfoc,
un que no és vist enlloc.

A Solsona, quin Carnaval,
a Reus, Sant Pere tot s'ho val.
Per les Falles cal anar a Isil
i a València, el Cant d'estil.
Els Botargues al Matarranya
i acordions a la Cerdanya.
Per Sant Fèlix, Vilafranca,
i a Mataró, glòria a les Santes!

I ara, compareu amb l'original: