dissabte, 31 de desembre del 2011

És un desig



Doncs això. Bon any i que es compleixin els vostres desitjos!

dijous, 29 de desembre del 2011

LIJ - Lletres Poètiques

Tomàs Lluc (pseudònim)/ Lluís Payrató; Cristina Losantos (il·)
Lletres Poètiques. Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011 
ISBN: 978-84-9883-357-7                  


Lletres Poètiques és un recull de 29 poemes que tenen la particularitat d'estar ordenats alfabèticament i cadascun d'ells tenir un títol que comença per una lletra diferent de l'abecedari. Són títols llargs amb afegits entre parèntesi on sempre hi trobarem un deix d'ironia o una pinzalladeta d'humor. 
Les referències són d'allò més variades: una festa infantil, un exercici nostàlgic sobre la vellesa, l'ofici de mestre, la pols i la porqueria que s'acumula entre el teclat de l'ordinador,  jocs de paraules,.... És la proposta d'aquest recull; descobrir el món de referències que ens ofereix i gaudir de la paraula musicada. N'hi ha de més joganers que connectaran amb un públic més infantil, com Jugo a amagar (Jocs d'interior: "jo vaig amb mi!"), Lluna d'infants (Enigma de la foscor), Màgia Infantil i variacions escolars (de pets i pots), Noms i números (la roda del món);... D'altres són propostes més adultes, com I què serem, de grans (Uns grans vellets), Canalla, canalla (Endevinalla llarga per a tota la vida); Xist! no m'atabalis (Romanç de la nena gran). Però potser és el que justifica l'afegit del títol (Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.), car tothom, sense ser un lector ensinistrat en la lectura de poesia, pot trobar-hi propostes adequades de les quals gaudir.
Voldria destacar també el treball d'il·lustració. Són petits apunts que ajuden a trobar el referent del que parla el poema. I a més a més ens regala una il·lustració original i sorprenent: l'ombra a una tinta de l'autor i la il·lustradora des dels seus llocs de treball.
En definitiva, es tracta d'una bona proposta adreçada a tots els públics, que pretén acostar el món de la poesia als lectors més joves i a tot el públic en general.
Permeteu-me acomiadar la ressenya reproduint un dels poemes a mode de tast:


Oració laica de desig de mestre (Rés escolar)


" Que mai no deixi de ser el temps de les collites,
que s'estén molt més enllà
de les tronades carbasses escolars.


Que mai no deixis d'educar-nos
amb el gest i la mirada, amb el somriure i la pau.


Que mantinguis una veu tan transparent,
que t'escoltem per plaer,
no per fer deures.


Que sempre sigui al teu costat la teva màgia,
que sempre ens vulguis confortar amb una abraçada...
i que sempre em senti vora teu un aprenent.


Pels sempres dels sempres, amén.

LIJ - El pirata Esgarrifa

Jean-Pierre Jäggi; Alan Clarke (il·)
El pirata Esgarrifa
Barcelona: Takatuka/Virus Editorial, 2011
ISBN: 978-84-92696-51-2

Un pirata (que és un nen, això sí, amb l'ull tapat; però cap altre element l'identifica com a pirata) és objecte de mofa. Se li enriuen perquè es mareja i treu l'esmorzar anant en vaixell . Li diuen que més que esgarrifances fa vergonya. Llavors, decideix enfrontar-se a la situació a base d'imaginació. Construeix un vaixell pirata del tot original que causa l'admiració dels nens de l'illa on ha anat a raure; i a partir d'aquí canvien la percepció que tenien d'ell. I ell supera el trauma que arrossegava.
No negaré que pugui ser un àlbum benintencionat, però.... què voleu que us digui? A mi no m'ha enganxat en cap moment.  És un àlbum molt ben il·lustrat, això sí, de manera vistosa i atractiva, entra força pels ulls. Però la història grinyola. És massa infantilitzada, poc versemblant, tova. I no em serveix que vulgui ser una història fantàstica. És un llibre que llegint-lo et cau de les mans. T'has d'esforçar massa per a trobar-li les gràcies i el sentit. I sí, no m'ha fet el pes, llàstima!
Només el reservo per a estudiosos del món de la il·lustració.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Cheeta

Imatge obtinguda de la xarxa
Sóc dels qui va créixer entre les sessions dobles dels dijous a la tarda d'un cinema de poble rònec, de seients de fusta, als anys seixanta. En aquells temps era freqüent programar cinema de repertori i trobar-te pel·lícules que es repetien periòdicament. Una de les estrelles del repertori eren les pel·lícules del Tarzan, que resultaven entranyables per tot allò que destil·laven. Tot sobreeixia ingenuïtat, des del parlar del Tarzan (Johnny Weissmuller), a base d'infinitius, monosíl·labs i paraules soltes; als decorats d'estudi de cartró pedra i a la inversemblança i la mateixa essència maniqueïsta  de les històries, de bons i dolents, entre els bons salvatges i els cobdiciosos occidentals. Era un cinema que es consumia entre crispetes, pipes i la cridòria del personal quan el Tarzan aconseguia capgirar les difícils situacions per les que passava. Són records d'una infància tenyida de grisor on aquests eren els moments que trencaven la rutina. 
Recordava tot això en llegir la notícia del traspàs de la mona Cheeta, un cas excepcional de longevitat entre el món dels primats. La Cheeta era l'altra gran estrella de les pel·lícules. Sorprenia la seva empatia amb els comportaments humans i la seva capacitat d'aportar un punt d'entremaliadura i frescor a les històries. Diria que la gent de la meva edat vam començar a fer imitacions a partir d'aquestes pel·lícules. Els xiscles de la Cheeta i els crits dels Tarzan acostant-se a tota velocitat saltant de liana en liana eren tot un clàssic. 
Ha viscut 80 anys (quan el més normal és que la seva esperança de vida estigui al voltant dels 50) i ha sobreviscut els seus partenaires a la gran pantalla. Johnny Weissmuller va morir fa prop de trenta anys on va rodar l'última pel·lícula de la sèrie que el va fer famós, després d'haver passat a la història de l'esport per no haver estar mai derrotat en competició, haver estat el primer nedador a baixar del minut en els 100 metres i haver guanyat vàries medalles a les olimpíades durant els anys 20. Com a actor no va fer res destacable, només es va dedicar a aprofitar la fama i les seves qualitats físiques per aparèixer en aquestes pel·lícules, com un David Meca qualsevol.
Maureen O'Sullivan també ens va deixar fa uns anys després d'una dilatadíssima carrera cinematogràfica i d'haver tingut gendres tan il·lustres com Frank Sinatra i Woody Allen, fruit de les seves relacions amb la seva filla Mia Farrow, amb qui va aparèixer en un petit paper a la pel·lícula Hannah i les seves germanes.
Doncs la Cheeta, vés qui ho havia de dir, els ha sobreviscut i ja forma part per l'edat a la que ha arribat, del Llibre Guinness del rècords.

LIJ - L'arbre generós

Shel Silverstein
L'arbre generós
Barcelona: Editorial Zendrera Zariquiey, 2000
ISBN: 84-8418-042-5


L'arbre generós és una emotiva i bellíssima faula sobre la generositat inherent a l'acte d'estimar. En aquest suggeridor àlbum veiem com es va desenvolupant la relació entre un nen i un arbre. En ell el nen hi troba recer i un espai de joc; però passen els anys i canvien les necessitats de les persones. El nen esdevé jove, i després adult, i després avi. Però l'esperit de l'arbre es manté immutable. Segueix fent tots els possibles per satisfer i fer feliç aquell nen que un dia va conèixer. 
I aquí és on es reflecteix el segon tema que planteja el llibre, la dualitat entre la  naturalesa humana (voluble, mutable, sovint amb un punt d'egocentrisme) i l'esperit de la natura (immutable, generós). 
M'ha semblat molt atractiu també el plantejament que fa sobre la generositat de l'amor. Estimant volem el millor per als altres, la seva felicitat. I som capaços de renúncies per a veure el somriure i la satisfacció dels qui estimem. L'amor sense generositat no és amor.
Tot això ho arriba a plantejar aquest àlbum il·lustrat amb vocació de clàssic. Com deia, és una lectura molt suggeridora, poètica, amb varis nivells de lectura, que fa pensar; i resulta del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys i també per al públic adult.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Senzillesa

Imatge obtinguda de la xarxa
Una de les conseqüències de la crisi actual és que ens va instal·lant progressivament en els valors de la senzillesa i l'austeritat. Alguns hi hauran arribat per força, perquè no s'arriba a tot. D'altres, mitjançant un procés més racional, després d'haver analitzat la seva realitat i arribar a trobar allò més essencial que conforma la seva felicitat.
Vivíem instal·lats en una bombolla consumista que ens allunyava de la realitat. I quan una il·lusió es limita al consum i la possessió de quelcom es desinfla ràpid. Tan ràpid com la seva possessió. I es torna a caure en el buit.
És important seguir tenint il·lusions; valorar tot allò que enriqueix la nostra vida humanament. I tenir present que les il·lusions no consumades segueixen sent il·lusions; i que les il·lusions i tot allò que ens empeny a seguir endavant pot ser molt més decisiu que qualsevol altre fet.
Per això, des de la senzillesa, us convido a seguir mantenint vives les vostres il·lusions i us desitjo unes bones festes.


dilluns, 19 de desembre del 2011

Solidaritat, un any després

Avui fa just un any vaig penjar al bloc un escrit titulat Solidaritat. Era el dia de la Marató de TV3 i hi reflectia els meus punts de vista sobre el tema, on destacava l'encert de la televisió pública catalana amb la seva proposta, que enguany ha celebrat la 20a edició. 
El servei d'estadístiques del blogger de Google ofereix tot un seguit de dades sobre les visualitzacions de les entrades i no deixo de sorprendre'm pel fet que aquest escrit hagi tingut més de 400 visites al llarg d'aquest any. Destaca molt per sobre de tots els altres que he fet i no sé explicar-me massa el motiu. No sé si és el títol, ni si els que hi han arribat ho han fet cercant idees o bé només una fotografia. Ni si han trobat el que buscaven, perquè mai s'hi ha posat cap comentari ni tampoc tinc cap certesa sobre si ha estat llegit. Només tinc una dada sobre les visites i res més. I una mica em pica la curiositat, perquè el nombre de visites em sembla important per a la modèstia del bloc. 
Quan fas un escrit més enllà de la ressenya d'un llibre entres en un món d'incertesa. No saps si a part de l'amistat o la coneixença d'algú, o d'algun que altre seguidor aïllat, la cosa anirà gaire més enllà. I tens decepcions. Escrits treballats, que fas amb una certa il·lusió i que passen totalment desapercebuts. Ignorats. 
I d'altres, que potser perquè tenen a veure amb cerques arran d'un treball sobre un llibre o autor, que tenen un munt de visites.
I t'adones que en un món on cada vegada es depèn més d'un cercador té una gran importància el títol de l'entrada, que ha de connectar fàcilment amb el que la gent pot estar buscant. Internet és tot un món que va desenvolupant les seves pròpies lleis.
Dit això, voldria compartir l'alegria per la Marató d'ahir. Un model d'èxit del tot singular. Enorgullir-me d'un país sensible i solidari que sap mobilitzar-se i donar resposta a realitats de les que hem de ser corresponsables. Enorgullir-me també d'un país generós i amb qualitat humana. Malgrat la crisi i la incertesa sobre l'esdevenidor. Per damunt d'elles també.