dimarts, 18 de gener de 2022

De la cultura que abaixa la persiana

D'un temps ençà assisteixo a un degoteig constant de tancaments de quioscos de premsa. Els canvis que ha experimentat la societat i el sector de la premsa en paper són determinants per a un futur que es dibuixa més aviat magre. I això no treu valor al que la premsa representa, que té un paper decisiu en la defensa de la transparència, les llibertats i la justícia social. Estimo la premsa quan denuncia escàndols (el més recent el de les condicions retributives dels treballadors del Parlament), ofereix reportatges, articles d'anàlisi i opinió,.... perquè això és el que t'ajuda a entendre millor el món on vius i el que dona valor en un món saturat d'informacions de tota mena. Però això té un preu que no tothom està disposat a pagar, viciat per les informacions gratüites que ofereixen determinats mitjans. 

La premsa va viure una època daurada quan gairebé monopolitzava una bona part del negoci publicitari. Els anuncis pagaven el cost de l'edició d'un diari, que oferien exemplars gruixuts on sobretot el cap de setmana abundava publicitat de tota mena. Avui dia els diaris s'han aprimat molt i se centren bàsicament en el contingut que generen. I el pastís publicitari s'ha desplaçat cap al món d'internet.

Fer un diari val el que val i la publicitat no ajuda gaire a reduir el preu que paga un lector (entre setmana tenim els diaris a 1,50€, 2 els dissabtes i 2,80 els diumenges). Passejar-te per un quiosc és constatar que les piles de diaris s'han reduït considerablement (per gruix i per quantitat) i que més aviat se'n venen pocs, sobretot entre setmana. 

Les webs dels diaris s'actualitzen constantment i ofereixen edicions de pagament que competeixen en temps i cost amb les edicions de paper. Avui dia pots llegir el diari digitalment abans que arribi als quioscos; els quals demanen als seus propietaris una atenció constant cada dia de la setmana. 

Com deia, el panorama és magre; no pel producte sinó per les condicions en que es desenvolupa el negoci. I en aquest context guanya pes la premsa digital.

Els quioscos de premsa són un nou reflex del món que canvia. La premsa és més necessària que mai, però el seu suport tradicional pot acabar passant a la història i fent abaixar la persiana als que en depenen en aquest món cada cop més digital.


dilluns, 3 de gener de 2022

De la felicitat angoixant

Des de fa més d'un mes plouen missatges de bons desitjos i felicitat. Formen part dels rituals nadalencs i de l'any que és a punt de començar. I evidentment agraeixo que les persones que formen part del meu cercle familiar i d'amistats pensin en mi i em formulin els millors desitjos; però quan a tot això se suma la pressió comercial i els enviaments massius de missatges per part d'empreses que et tenen a la seva base de dades, arribo a un punt de saturació, d'afartament.
Nadal està envoltat de tradicions entranyables que formen part de la cultura que comparteixo. I de cap manera voldria renunciar-hi. Les estimo i formen part del que sóc.
Però els desitjos de felicilitat arriba un punt en que m'embafen i se'm fan angoixants, perquè no em puc estar de pensar en situacions de solitud i malaltia de persones que conec; o en omplir-me d'enyorances davant les quals voldries un ràpid retorn a les rutines habituals. Són dates de molta càrrega emocional on la pressió per expressar alegria i mostrar felicitat poden ser difícils de gestionar.
La inèrcia d'aquestes dates porta a una acumulació de compromisos socials per part de qualsevol grup del que formis part, i no sempre ve de gust. És difícil dir no perquè tems que els altres ho visquin com un menyspreu o t'etiquetin com una persona esquerpa que defuig el contacte social; però està en joc el benestar emocional. Caldria acceptar només el que tinguis ganes de celebrar i amb les persones que voldries. Felicitat angoixant és un oxímoron que ens allunya del benestar emocional. Sentir-te bé, gaudir de moments de felicitat; mai hauria de ser angoixant.

divendres, 19 de novembre de 2021

De la cultura nostàlgica

L'anunci de la liquidació i proper tancament de la darrera botiga que queda a la meva ciutat dedicada a la comercialització de cinema m'ha fet pensar en els constants canvis que han viscut els suports materials de la cultura audiovisual.
El cinema forma part de la meva educació sentimental des que era un nen i he crescut amb la idea que les pel·lícules que veia eren com els llibres que llegia, quelcom indestriable de mi; obres que em transformaven de mica en mica i em feien evolucionar com a persona. El cinema m'ha fet desenvolupar un gust estètic i un esperit crític que he intentat compartir amb les persones del meu voltant. He viscut el cinema com un art que admirar i on he trobat obres sobre les que reflexionar. I això no treu que de vegades hagi entrat en un cinema amb l'única idea d'esbargir-me i passar una bona estona sense més pretensions. Perquè el cinema és art però també entreteniment.
Tot això, doncs, m'ha dut a col·leccionar cinema. Tinc tendència a voler posseir allò del que guardo bons records o que m'ha fet passar bons moments. No sé si és una forma de fetitxisme cultural, però des que vaig tenir ocasió vaig crear una videoteca que creixia en paral·lel a la meva biblioteca.
I vaig començar amb el sistema Betamax, del que estava molt content fins que va perdre la guerra comercial contra el VHS i aquí va començar el meu primer disgust. Quan estava centrat sense massa entusiasme en el VHS va aparèixer el DVD. I ara torno a assistir a la pràctica desaparició del DVD davant les plataformes de streaming. No vaig saber preveure que tot això aniria tan ràpid i que tot allò acumulat durant anys està destinat a acabar en una deixalleria. I el mateix podria dir-se de les cintes de cassette o dels CD de música, que gairebé romanen com a vestigis d'una època superada.
En aquest món cada cop més digitalitzat seguiré endavant amb els llibres de paper i els meus vinils, que encara escolto amb delit; vives demostracions de la cultura que perviu.
Tot això ha passat en menys de quaranta anys i potser ens ensenya que tot té el seu moment i passa; que gaudir és més important que posseir.

dimecres, 10 de novembre de 2021

De les certeses del món


Charles Bukowski (1920-1994)
Escoltar qualsevol tertúlia pels mitjans és trobar-te humans que pontifiquen sobre les seves certeses a cop de titular. Com si la veritat fos patrimoni d'uns pocs. I no diguem res del món de Twitter, on sembla que es competeix per veure qui la diu més grossa o té més retuits, independentment de la veritat.
El pas dels anys m'ha ensenyat, com molt bé deia Bukowski, que la gent estúpida està plena de certeses. En canvi, quan més saps més dubtes t'envaeixen. I acabes arribant en aquell món on predominen totes les tonalitats del gris.
I això crec que val per tot, sigui el procés o la crisi climàtica
En un món de radicalitats i ismes cal apostar pels matisos, per la reflexió, per l'anàlisi crítica, pel dubte; perquè és l'únic camí que t'acosta humilment a la veritat.
És bo moure't per ideals, però mai amb la falsa seguretat de que la teva veritat és l'única amb validesa.

divendres, 8 d’octubre de 2021

Aforisme



"Els records són propines que ens regala la vida."



I és en el que ens convertirem.

diumenge, 26 de setembre de 2021

LIJ - A vegades em sento petita, de Vanesa Martínez

Vanesa Martínez; Viv Campbell
A vegades em sento petita
Barcelona: Animallibres, 2021
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 96
40 pp.
ISBN: 978-84-18592-24-9
PVP: 15.95€

En un moment donat de l'àlbum s'afirma: "A vegades em sento petita. Però he après que la vida és plena de coses petites i úniques."
I és que l'àlbum es mou en el terreny de les emocions i de la consciència de pertànyer al món. Com a éssers humans som quelcom insignificant en la immensitat de l'univers, i com a infants anem prenent consciència progressivament del món dels adults i dels que són més grans que nosaltres. Però és justament com a individus únics i irrepetibles que la vida esdevé valuosa i atractiva. La suma de les coses petites que cadascú fa acabarà conformant una cosa gran que serà la nostra vida.
Tot està impregnat d'una gran tendresa i humanitat i el treball d'il·lustració dona valor als detalls per a fer-ne una lectura més rica a tots els nivells.
Un gran àlbum, que va resultar distingit amb el II Premi Algar de Contes Infantils, i absolutament recomanable a partir dels 4 anys.

dissabte, 25 de setembre de 2021

Gambit de dama. de Walter Tevis

Walter Tevis
Gambit de dama
Barcelona: Columna Edicions (Grup 62), 2021
Col·lecció Clàssica
368 pp.
ISBN: 978-84-664-2753-1

PVP: 19,90€ (rústica amb solapes) - 8,99€ (eBook)

La literatura ha estat una font inesgotable d'idees i arguments per al cinema. Són dues arts que es retro-alimenten, car en algunes ocasions ha estat la pel·lícula la que ha donat lloc a la novel·la. Gambit de dama es va publicar inicialment el 1993 i el seu autor, Walter Tevis (1928-1984), és pràcticament desconegut a casa nostra; tot i ser autor d'obres que han conegut adaptacions cinematogràfiques, com ara El color dels diners (interpretada per Paul Newman i un jove Tom Cruise) i aquesta exitosa sèrie de Netflix que n'ha afavorit la traducció i la difusió i des de la que he arribat al llibre.
La sèrie, d'excel·lent factura, ha servit per donar visibilitat al món dels escacs i descobrir-nos que també hi ha noies que hi juguen. 
La novel·la tracta diverses temàtiques d'interès. Deixant de banda que desperta la curiositat pel món dels escacs (i que ens convida a descobrir grans partides que formen part de la història d'aquest esport), és una història de superació personal i empoderament femení que podem llegir en clau feminista. 
La Beth Harmon és una nena de vuit anys que ja havia perdut el pare amb anterioritat i que perd la mare en un accident. Entra en un orfenat i, poc agraciada, haurà de créixer mancada d'afectes amb l'esperança de trobar una família que l'adopti i la tregui d'allí. A l'orfenat desenvoluparà una addicció als tranquil·litzants, però també descobrirà els escacs gràcies al bidell del centre. La Beth demostra bones capacitats però haurà d'esforçar-se per a socialitzar-se amb companyes que li adrecen gestos de menyspreu classistes i per a poder desenvolupar la seva passió creixent pels escacs. Amb la mare adoptiva (que és abandonada pel marit gairebé el mateix dia de l'adopció) i entre privacions, aniran aconseguint, amb una complicitat creixent, guanyar-se la vida jugant tornejos d'escacs. Per això deia que és una història d'empoderament femení, perquè són dues dones que s'han de buscar la vida (mentint quan cal), sense l'empara protector d'un home. I en un esport on històricament la presència femenina ha estat testimonial.
Un altre tema que planteja la novel·la són les drogoaddiccions, portades molt més enllà a la sèrie (on sembla que amb els tranquil·litzants aconsegueixi visualitzar les jugades i les partides; sense els quals no pot pensar amb lucidesa), que al llibre (on els ha de prendre per poder dormir i jugar bé l'endemà); però la novel·la deixa clar cruament (quan la protagonista inicia una espiral autodestructiva a partir d'un consum abusiu d'alcohol) com poden portar-te a perdre el control de tu mateix i precipitar-te en un abisme del que pot ser difícil sortir.
La novel·la és molt cinematogràfica (potser hi ajuda haver vist la sèrie), de fàcil visualització; llegidora (malgrat les referències tècniques als escacs) i enganxa des del primer moment. Et fa partícip de les angoixes i els patiments de la protagonista, però avances per ella amb la tranquil·litat de saber (després d'haver vist la sèrie) que tot allò acabarà bé. 
Crec que la sèrie supera la novel·la. És un producte audiovisual brillant que fa millor el text en el qual s'inspira. 
Si us va agradar la sèrie gaudireu també de la novel·la.

dilluns, 13 de setembre de 2021

L'art d'estimar, d'Erich Fromm

Erich Fromm
L'art d'estimar
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
150 pp.
ISBN: 978-84-9930-069-6
PVP: 9,95€

L'art d'estimar és un títol poderós, altament suggeridor, que es va convertir en emblemàtic de l'adolescència de molts joves de les dècades dels 70 i dels 80 del segle passat; en un moment de la vida en que t'obres al món i a l'experiència d'estimar. Corria l'edició que va publicar Edicions 62 a la col·lecció El Cangur (traduïda per Jordi Monés i revisada per Delfí Abella) i ara compta amb una nova traducció (d'Imma Estany) de la que s'han fet vàries edicions.
Segueix vigent el seu contingut? L'art d'estimar no és un recull de fórmules exitoses per a reeixir en les relacions interpersonals. Ofereix una anàlisi de la condició humana des d'una òptica psicoanalítica, tot i marcar unes clares distàncies respecte al que ell defineix com a materialisme fisiològic de Freud; que manté elements de plena vigència. Fromm ve a dir que l'amor és el que dona sentit a l'existència humana; que la seva essència consisteix a treballar per alguna cosa i fer-la créixer i que hauria de ser l'actitud amb la que ens relacionem amb el món i els altres.
M'ha agradat quan afirma que treballem per allò que estimem i que estimem allò pel que treballem. 
L'art d'estimar no és un llibre que puguis llegir amb presses o de forma superficial. És ple d'afirmacions i reflexions que et conviden a fer una aturada i a fer-ne la teva pròpia valoració, ja sigui per mostrar-hi coincidència o discrepància.
M'ha sorprès la modernitat i la vigència de l'anàlisi que fa de l'home modern sotmès a la lògica del capitalisme (el llibre es va publicar el 1956 i som a l'any 2021).
I parla d'art perquè considera que té una part de coneixement i una de pràctica comuna amb la resta d'arts. A estimar se n'aprèn estimant, però tindràs més possibilitats de reeixir si ets conscient de les actituds que requereix; de les dosis de paciència, respecte i disciplina que reclama; de l'interès i la concentració que posis per dominar aquest art. 
Els temps actuals ens empenyen a la dispersió i la superficialitat; però llegir L'art d'estimar ens pot donar les claus per a posar-hi remei i obrir les portes a la felicitat.

dijous, 2 de setembre de 2021

La Ciutat de les Llàgrimes, de Kate Mosse

Kate Mosse
La Ciutat de les Llàgrimes
Barcelona: Columna Edicions, 2020
Col·lecció Clàssica
624 pp.
ISBN: 978-84-664-2719-7
PVP: 21,90€

En un principi, quan em predisposava a llegir aquesta novel·la, tenia la sensació d'haver començat la casa per la teulada. La ciutat de les llàgrimes s'anuncia com la continuació de La ciutat del foc; i la seva autora va publicar amb anterioritat una trilogia (la trilogia del Llenguadoc) ambientada en escenaris comuns, que li va donar fama i rellevància. Tenia el temor d'haver-me perdut coses prèvies que me la farien més entenedora. Tanmateix tenia dubtes sobre si seria capaç d'engrescar-me al llarg de més de sis-centes pàgines sobre una història ambientada a la França del segle XVI en les lluites entre catòlics i calvinistes (hugonots). He de dir que els meus temors eren infundats. La ciutat de les llàgrimes es pot llegir i gaudir amb independència de la resta. Té entitat pròpia i està molt ben plantejada i desenvolupada.
Passen moltes coses (enfrontaments, rivalitats, assassinats, conspiracions, drames familiars,...) i l'autora té l'habilitat d'alternar escenaris i utilitzar amb encert el context històric per integrar-lo amb credibilitat a la trama i aconseguir que aquesta flueixi i atrapi al lector des de les primeres pàgines. És entretinguda, no es fa pesada i depara sorpreses fins a les darreres línies, tot i moure's en terrenys del que resulta previsible. 

Algú podria definir-la com el típic best-seller, però està molt ben escrita i defuig la banalitat. Crec que transmet un missatge a favor de la convivència entre religions i et fa adonar que les persones són més importants que les creences; que una persona que pensa diferent pot resultar exemplar en els seus valors i comportament. I em sembla un missatge potent en un món com el d'ara, fragmentat i enfrontat per multitud d'ismes.
Resulta entretinguda i recomanable.

dimarts, 24 d’agost de 2021

Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

Quan estem en plena canícula i amb una bona part de la gent de vacances resulta inevitable que decaigui la tensió informativa. Siguem clars, a ben poca gent li importa el que passa a l'Afganistan i d'altra banda hi ha una saturació amb les informacions pandèmiques i tot allò que les envolta.
En aquest context prenen rellevància informacions lleugeres que en altres èpoques de l'any difícilment aconseguirien un titular, però que donen per a engegar una tertúlia animada i distesa.
M'ha cridat l'atenció un reportatge estiuenc sobre algunes celebritats de Hollywood poc amants de passar per la dutxa amb una certa regularitat. Les raons són diverses: que si per no alterar el pH de la pell, que si per mantenir la seva elasticitat, que si per racionalitzar el consum d'aigua,.... No entraré a analitzar-les, però sí que m'agradaria valorar-ne mínimament la coherència, sobretot quan en la lluita contra la pandèmia s'ha posat de rellevància la importància de la higiene personal.
Leonardo DiCaprio afirma banyar-se només dos cops per setmana per estalviar aigua. No sé si s'ha plantejat que amb una dutxa amb més regularitat potser fins i tot estalvia més aigua.
Brad Pitt es veu que prefereix fer-se una repassadeta a les aixelles amb unes tovalloletes humides i canviar-se de roba. Molt ecològic, tot plegat. Li preocupen poc, pel que sembla, determinats residus i la quantitat de detergents que cal consumir per a rentar la roba.
D'altres expliquen que només es renten quan la pudor comença a manifestar-se o que fan una higiene selectiva a nivell d'aixelles i engonals.
Un altre comportament creixent és el rebuig a desodorants amb l'excusa de la contaminació química.
Assisteixo amb ironia i una certa perplexitat al fenomen. Confio en la capacitat de cadascú per a mantenir una higiene que faciliti la convivència i un bon nivell de salut. I crec que el clima i l'activitat de cadascú marquen el nivell d'higiene que cada persona necessita, però no em puc estar de veure certa frivolitat en tot aquest fenomen. 
Són persones molt presents a les xarxes socials, amb molts seguidors. Tot el que fan obté sempre un ressò extraordinari i en un món d'influencers són inspiradors de tendències transformadores. Esperem que aquesta no vagi gaire enllà. La higiene és un hàbit i la salut un dret. I amb això no caldria jugar-hi.
Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....