Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado

Juan Gómez-Jurado
Reina Roja (Antonia Scott-1)
Barcelona: Ediciones B, 2018
568 pp
ISBN: 978-84-666-6441-7
PVP: 22,90€

Ja he deixat dit en d'altres ocasions que la literatura és una font inesgotable d'històries per al món del cinema i la ficció televisiva. Una vegada més he arribat al llibre des de la ficció audiovisual. Des de fa un temps vaig seguint els treballs interpretatius de la Vicky Luengo, una actriu que m'agrada pel caràcter que imprimeix als seus personatges, dotant-los de matisos i complexitats i fent-los creïbles. Crec que és una de les grans actrius del moment, que acostuma a triar bé les històries i els personatges que interpreta. Vaig ensopegar amb la sèrie Reina Roja a Prime Video i al veure que la protagonista era ella la vaig triar. La sèrie és un entreteniment digne amb moments molt angoixants i cert gust per la truculència, però del conjunt em va atreure la personalitat dels protagonistes i sobretot la química que s'establia entre ells. 

Com sol passar, al llibre hi ha coses que queden explicades millor i  que es perden amb les adaptacions, on es prioritzen l'espectacle visual i el dinamisme narratiu. Crec que el millor és haver sabut construir uns personatges amb unes característiques molt originals que els fan atractius i voldria destacar-ne l'afecte, l'amistat i el suport mutu que desenvolupen i que tu com a lector voldries que anés més enllà malgrat veure que no serà possible.

El llibre és molt cinematogràfic, una narració que es desenvolupa a contrarellotge en el transcurs de pocs dies a un ritme trepidant, alternant els escenaris on es mouen els protagonistes. Té les característiques pròpies del best-seller, dinamisme, molta acció en una successió frenètica d'esdeveniments, i misteris dels que desitges treure'n l'entrellat. Resulta fàcil de llegir. Està estructurada en capítols breus que es consumeixen amb avidesa i amb referents molt contemporanis que li confereixen un punt d'amenitat molt atractiu. El llenguatge no presenta cap dificultat, resulta fresc i accessible en tot moment. La veritat és que atrapa, d'aquelles històries que quan hi entres ja no la pots deixar anar fins al final. 

No és alta literatura ni demana una alta concentració; segurament no et farà un lector o una lectora de gust exquisit, però deixa un bon regust, amb la sensació que has llegit i has passat una bona estona. No cal buscar-hi versemblança ni transcendència. És el que és. Un thriller amb uns psicòpates inquietants i uns protagonistes "bons" amb un món que els fa ben originals. Una lectura idònia per a desconnectar, per a unes vacances relaxades o per a llegir entre remullada i remullada a la platja o a la piscina.

Cada llibre té el seu moment i aquest pot ser-ho per a començar les vacances o alliberar-se de les tensions acumulades després d'uns dura jornada laboral.

Atura't i respira

Monjos de Montserrat
Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena (Il·lustracions de Montse Ginesta)
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2021 (Segona reimpressió de la primera edició, juny de 2022)
ISBN: 978-84-9191-194-4

PVP: 19€

Hi ha libres que són més importants pel que suggereixen que pel que diuen pròpiament. Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena és un d'ells, perquè podràs ser o no creient, però hi ha una necessitat vital -crec- d'aturar-nos i reflexionar sobre la vida que duem i sobre allò que passa al nostre voltant.

"On no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia." (Aureli M. Escarré), "Tothom té límits i ombres. Cal reconciliar-se amb la història de la pròpia vida. La màxima prova d'intel·ligència és conèixer-se un mateix." (Bernabé Dalmau). "L'amistat autèntica no pot ser excloent ni possessiva, i està sempre oberta i disponible per a tots. És un do rar que floreix en poques ocasions. No s'improvisa: va creixent al llarg de la vida a base de compartir penes i alegries." (Cassià M. Just). Podríem seguir. En el fons, qui no estaria d'acord amb afirmacions com aquestes? Són reflexions fetes des de la fe i les pròpies creences i vivències religioses, però abracen una visió humanista de la vida que qualsevol podria compartir fàcilment.

Segons el pròleg de l'abat emèrit Josep M. Soler les reflexions recollides formarien part del que es coneix com apotgemes, sentències breus de caràcter moral alliçonador, i freqüents en el monaquisme antic.

Aquestes que tinc a les mans són sorgides d'un total de 38 monjos de la comunitat montserratina de finals del segle XX i de principis del XXI.

Tingueu aquest recull a mà. No el vulgueu llegir de cop, sinó de mica en mica. Llegiu unes quantes reflexions i penseu en el que us ofereixen. Cerqueu punts d'acord i anireu descobrint el bagatge ètic i moral que forma part de vosaltres.

Mujeres letales, de Manuel Marlasca i Luis Rendueles

Manuel Marlasca i Luis Rendueles
Mujeres letales. Historias de asesinas, policías y ladronas
Barcelona: Editorial Martínez Roca (Grup Planeta), 2012
340 pp.
ISBN 978-84-9998-193-2
PVP ebook: 5,99€

Aquests llibre forma part d'allò que s'anomena periodisme de successos o de crònica negra. Els més grans recordareu una publicació que es deia El Caso (1952-1997), un setmanari més aviat sensacionalista on es publicaven notícies d'assassinats i tota mena de misèries humanes que alimentaven la morbositat dels lectors amb detalls escabrosos i on col·laboraven periodistes de nivell com els coneguts Enrique Rubio (1920-2005) i Josep Martí Gómez (1937-2022). Tenia el seu públic (nombrós) i es diu que l'any 1959 va arribar a vendre 400.000 exemplars.
Avui en dia el gènere ha experimentat una revifada gràcies a l'èxit d'un programa com Crims, que va allargant temporades i afegint casos; i que ja compta amb programa radiofònic i els corresponents podcasts. Darrerament s'ha afegit un videojoc per a que el personal posi a prova les seves capacitats detectivesques. 

Vull dir que el gènere és viu i té el seu públic, malgrat que aquests anys hagi anat migrant cap a plataformes audiovisuals.

La peculiaritat del llibre que acabo de llegir radica en el fet que ofereix una perspectiva de gènere, perquè la dona ha anat guanyant protagonisme en tots els àmbits de la societat: hi ha més dones a les presons (de les que hi havia trenta o quaranta anys enrere), hi ha més crims comesos per dones, robatoris; però també hi ha més dones policies o que fan tasques d'investigació criminal. Tot plegat dins d'una normalitat que tendeix a la presència de la dona en tots els àmbits de la societat en un pla d'igualtat.

L'exposició de casos, que són relatats amb minuciositat des de tots els àmbits, ofereixen la possibilitat als lectors de trobar alguns trets comuns i endinsar-se en la psicologia de les dones que han comès el delicte. Generalment sempre sol haver-hi un motiu o un trastorn patològic greu de la personalitat. I ens trobem, sense que això justifiqui el delicte en cap cas, amb elements com ara entorns familiars desestructurats, addiccions diverses, baix nivell cultural i econòmic, manca d'empatia i dificultats per a canalitzar adequadament les angoixes vitals. Ens trobem amb crims comesos de forma matussera, cert primitivisme, poca sofisticació; com a reaccions primàries d'essers poc capaços de posar-se en la pell dels altres i superats pels seus patiments; incapaços de plantejar-se alternatives. Però també hi trobem crueltat i cobdícia. El que deia: res justifica el delicte i sempre hi ha consciència del mal que s'ocasionava; però la realitat és que hi ha persones que s'endinsen en una espiral delictiva sense aturador fins que se les enxampa.

El llibre s'estructura en tres blocs: assassines, policies i lladres; i recull diferents casos que han protagonitzat l'actualitat de la crònica negra del país coincidint amb els anys en que les dones han anat assolint protagonisme tant en el món de la delinqüència com en el de les forces de seguretat.

Llegir-lo resulta entretingut, perquè està escrit amb el dinamisme i l'amenitat pròpia dels bons reportatges i ofereix les claus per a comprendre millor una realitat social que sovint roman amagada.

LIJ - De quan Hitler va robar el conill rosa, de Judith Kerr

Judith Kerr
De quan Hitler va robar el conill rosa (traducció revisada de Marta Bes)
Barcelona: L'Altra Tribu, 2022
280 pp
ISBN:978-84-124382-7-7
PVP: 14,95€

La literatura i el cinema són dos mons que es retro-alimenten habitualment, sent el primer una font inesgotable d'històries per al segon. De vegades llegeixes un llibre i tens curiositat per saber com l'han convertit en imatges i d'altres és a l'inrevés, veus una pel·lícula i et vénen ganes de saber com és el llibre que l'ha inspirat. En aquest cas sóc dels segons. Fa pocs dies vaig veure una pel·lícula alemanya del 2019 titulada Quan Hitler em va robar el conillet rosa i em va captivar la mirada que oferia sobre l'ascens del nazisme i l'inici de l'Holocaust. Una mirada delicada, sense truculències, des del punt de vista d'una nena de 10 anys que veu com tot això irromp en la seva infantesa i altera l'estabilitat familiar. Després vaig saber que la pel·lícula era una adaptació d'una novel·la de caire autobiogràfic (De quan Hitler va robar el conill rosa) de Judith Kerr. 

Judith Kerr (1923-2019) pertanyia a una família alemanya jueva benestant. El pare era un reputat escriptor que havia publicat llibres i col·laborava
regularment a la premsa, on no s'estava de criticar durament el nazisme i els valors que representava. Davant les eleccions que havien de dur Hitler al poder intueix el que pot passar i emprèn el camí de l'exili amb la seva família. I aquí comença el que em sembla més atractiu del llibre, mostrar el que representa exiliar-se i esdevenir un refugiat, algú que ha d'abandonar el seu país i cercar l'acollida d'un altre. I tornar a començar: una llengua, costums, noves relacions socials, una altra escola,... I dificultats de tota mena, inclosa la precarietat en un context de dificultats polítiques i econòmiques; però en el llibre no hi falten també anècdotes simpàtiques tractades amb un punt d'humor que resten dramatisme al que s'està esdevenint.
No diria que sigui una novel·la infantil, però sí molt indicada per a joves, potser a partir de 12-13 anys, per a fer entenedora una realitat, que si no l'has viscuda, pot ser difícil d'explicar.
L'exili els va portar primer a Suïssa, després a París i finalment a Londres, on van arribar el 1935. Es va nacionalitzar britànica i va consolidar una exitosa trajectòria com a il·lustradora i escriptora.

L'any 2012 va ser reconeguda com a Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució  a la literatura infantil i a l'educació sobre l'Holocaust.

Una vida a les muntanyes, d'Abraham Orriols

Abraham Orriols
Una vida a les muntanyes
Barcelona: Ara Llibres, 2023 (3a edició, març de 2024)
208 pp.
ISBN: 978-84-1173-020-4
PVP: 18,95€

Abraham Orriols (Berga, 1996) és un jove i reconegut periodista berguedà a qui veiem sovint per TV3, on treballa actualment, cobrint amb tremp informacions d'àmbit local.

Ens presenta la vida d'una dona ben singular, la Marina Vilalta, la pastora en actiu més gran de Catalunya, que si Déu vol farà noranta-set anys el proper 14 de juny i que encara ara manté dia rere dia (amb alguna ajuda, però)  les rutines per a l'atenció de les seves ovelles. Sent autèntica devoció per aquests animals, dels qui coneix tots els secrets i que són els que han donat sentit a la seva vida. Va començar ajudant el seu pare quan tenia cinc anys i ha mantingut l'ofici inalterat fins a dia d'avui, duent una vida austera i sacrificada amb una dedicació impagable al servei del territori i al manteniment de boscos i camps. Penses que amb persones com la Marina no caldrien ecologistes reivindicatius, perquè són els primers a donar exemple en la cura del territori i en la defensa de la vida en l'entorn rural.

El llibre, més enllà de la vida de la Marina i de les sucoses anècdotes que la poblen, és una reivindicació de la pagesia i del valor que aporta al reequilibri del territori i a la qualitat de vida de la població en general, proporcionant aliments de qualitat i d'allò que s'anomena de proximitat.

L'any 2022 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al manteniment d'aquesta activitat mil·lenària i pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars (i quan llegiu el llibre ja descobrireu el perquè). Li va lliurar el Molt Honorable Pere Aragonès al seu domicili de Bruguera, al peu del Taga.

Em sembla una lectura molt recomanable tant pel que s'hi explica com per al que dona valor, que té el pols del millor periodisme de reportatges.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Vida i dolor

Una de les coses que em fa memorable la lectura d'un llibre és trobar-hi una frase que em faci aturar i reflexionar-hi una estona. Una segona acció conseqüència de l'anterior és cercar un llapis i subratllar-la per a que em resulti més accessible recuperar-la si és el cas o bé copiar-la en una nota de l'aplicació que utilitzo per aquests casos.
Aquests dies estic llegint Baumgartner, la darrera novel·la del malaguanyat Paul Auster, que ens va deixar fa uns dies, i que em vaig regalar aquest Sant Jordi. La frase en qüestió diu així: " Viure és sentir dolor,..., i viure amb por del dolor és refusar de viure."

Quanta raó!, vaig pensar. Perquè és la frase d'algú que ha viscut molt i ha anat assimilant allò (potser no del tot, perquè la mort d'un fill no sé si l'acabes assimilant mai del tot) al que la vida l'ha enfrontat. I és que la vida ens posa constantment a prova i ens enfronta a experiències doloroses que neutralitzem tan bé com podem i que alhora ens van enriquint humanament.

Sí, la vida és dolor, forma part d'ella. Però el dolor conviu amb experiències fantàstiques i plaents i no podem pretendre viure refusant el patiment perquè acabaríem amb la mateixa essència de la vida.

Em meravella quan amb poques paraules es por dir tant i reflectir l'aprenentatge de tota una vida.

Ments preclares, de Quim Monzó

Quim Monzó
Ments preclares. El llibre dels idiotes
Barcelona: La Vanguardia Ediciones, S.L.
Col·lecció Libros de Vanguardia, 2024
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-44-7
PVP: 16,95€

Els diccionaris defineixen els idiotes com a persones poc entenimentades, estúpides, cretines, nècies, ximples, imbècils,... Podríem seguir. Dites així, pel broc gros, semblarien insults, menyspreus; però no deixen de ser descripcions de determinats comportaments humans. I Quim Monzó, des de fa una pila d'anys, s'ha dedicat a escriure articles que qüestionen irònicament la nostra suposada intel·ligència com a espècie. Recull vivències i cerca petites notícies, d'aquelles que difícilment ocuparien portades als grans mitjans, de caire anècdotic; els hi treu la punta i reflexiona amb mordacitat sobre elles. El resultat és un reflex únic de la condició humana cuinat amb el seu peculiar sentit de l'humor. Res escapa a la seva mirada plena de sarcasme. 

Tothom, en determinats moments de la seva vida, s'ha sentit idiota ("Seré burro", "Mira que sóc idiota", "Què imbècil que sóc",...). Tots ens hem adonat alguna vegada d'haver-la cagat i ens ho diem per dins sense proclamar-ho a crits per a que ho senti tothom; que no cal. Tenir comportaments idiotes no vol dir que ho siguis. Però aquesta sensació és un dels molts peatges que hem de pagar en aquesta vida i forma part amb naturalitat del dia a dia. 

Llegir-ho en paraules del Monzó ens procura un somriure o una estrepitosa riallada. 

És un luxe poder llegir les columnes del Monzó a La Vanguardia, de les que aquest llibre n'aplega una vuitantena i que es llegeixen amb una avidesa irrefrenable. Es llegeixen en un pim-pam amb gran deler.

Liderar per a servir, de Valentí Junyent i Salvador Redó

Valentí Junyent i Salvador Redó
Liderar per a servir
Lleida: Pagès Editors, S.L., 2024
Col·lecció Monografies, 140
168 pp
ISBN: 978-84-1303-532-1
PVP: 16€

Entre les meves conviccions està la de considerar la política, potser amb una bona dosi d'ingenuïtat, una activitat noble al servei del bé comú, de les persones. Potser per aquesta mateixa raó detesto tots aquells polítics que exhibeixen excessos de demagògia i converteixen els espais  de debat i presa de decisions en un escenari de picabaralles partidistes i enfrontaments personals, on regnen el cinisme i el menyspreu i on el menys important sembla ser el trobar solucions als problemes.

El Valentí no té el perfil d'home de partit (tot i presentar-se per unes sigles concretes) i va arribar a l'alcaldia sense carnet i amb una brillant trajectòria de gestor esportiu. L'herència que va rebre era ben enverinada, amb un ajuntament endeutat al llindar de la fallida i amb molts problemes per a pagar. I li va tocar una tasca poc lluïda: sanejar les finances, desencallar i resoldre les qüestions pendents que va poder i tenir la ciutat mínimament endreçada. Vist en perspectiva l'esforç que es va fer per a recuperar l'economia municipal i tornar a la ciutat la capacitat d'endegar projectes il·lusionants li han reconegut tots els seus adversaris.

Tots els que l'han tractat reconeixen haver trobat en ell una persona amable, educada, respectuosa, de formes cordials i bon tracte. Una persona honesta, íntegra  i treballadora. I penso que a la política li calen persones així, bàsicament bones persones que volen treballar generosament per a millorar les seves societats.

Personalment i com a manresà estic agraït d'haver pogut comptar tots aquests anys amb un alcalde tan digne com el Valentí.

Per què el títol? Doncs perquè no només cal gestionar el dia a dia. Cal comptar amb persones competents i formar bons equips que facin funcionar les coses. I liderar però també delegar. Diria que el Valentí és un entusiasta dels equips de treball, que són la clau per a que els assumptes vagin endavant.

El llibre té format d'entrevista i s'intercalen testimonis de persones que l'han tractat o han treballat al seu costat. Ell té reconeixements i paraules amables per a gairebé tothom menys per aquells que considera que l'han tractat amb menyspreu o desconsideració.

Resulta àgil, amè i molt llegidor en tot moment i constitueix un relat apassionant del que ha estat la vida manresana al llarg d'aquests dotze anys en que ha estat alcalde i regidor. 

El Valentí és persona de gestos. En va tenir un quan va assolir l'alcaldia, que va ser prescindir del cotxe oficial en uns moments de greus dificultats econòmiques; i n'ha tingut un altre ara quan ha decidit dedicar íntegrament els beneficis d'aquest llibre a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (Bages, Berguedà, Moianès, Solsonès). No són qüestions menors i diuen molt de la seva qualitat humana. 

El Diccionario de las Palabras Olvidadas, de Pip Williams

Pip Williams
El Diccionario de las Palabras Olvidadas
Madrid: Maeva Ediciones, 2022
432 pp

ISBN: 978-84-19110-55-8
PVP: 22,80€

Cada llibre té un públic potencial. I El Diccionario de las Palabras Olvidadas té com a destinataris preferents els amants de les paraules, totes aquelles persones (entre les quals m'incloc) que se senten fascinades pels seus significats i per tot allò que poden arribar a definir o transmetre.

Està basada en fets reals i compta amb escenaris i personatges que formen part de la història, com ara Oxford i la figura del lexicògraf d'origen escocès James Murray, que va dedicar més de trenta anys de la seva vida al Diccionari Oxford, que encara ara és el principal diccionari històric de la llengua anglesa.

El llibre recull els treballs lexicogràfics que van fer possible l'elaboració del Diccionari, i la publicació dels fascicles avança en paral·lel als esdeveniments que van marcar aquella època, com ara la lluita sufragista i la Primera Guerra Mundial i la vida de la protagonista. Mentre llegia la novel·la m'han vingut a la memòria imatges de Joan Corominas i del seu incansable treball recopilatori per a l'elaboració dels seus diccionaris; aquell fer fitxes de paraules, significats, localitzacions, cites,...

L'autora de la novel·la, però, ha buscat una protagonista femenina (fictícia), òrfena de mare i filla d'un dels col·laboradors de Murray. I no és una tria casual; perquè és dona, amb una petita discapacitat en uns dits i estem en una època (finals del segle XIX i principis del XX) en la que els que escriuen la història són homes i encara som lluny d'assolir certa igualtat de drets entre els dos sexes.

I l'Esme, la protagonista, s'adona de coses. Per exemple, que el Diccionari no té capacitat per incloure paraules que no tinguin una font textual. Si no s'han escrit és com si no existissin. I si no existeixen, si no tenen reconeixement, és com si no es poguessin utilitzar. I per la relació amb la minyona de la casa, la Lizzie, veu que hi ha paraules que ella utilitza i estan excloses. Això la fa mobilitzar-se per anar als llocs on s'escolten aquestes paraules, recollir-les i poder-les incorporar al diccionari. I s'adona que no estan recollides perquè es consideren vulgars o bé impròpies de persones de bona educació o d'una determinada classe social. Però són paraules utilitzades que responen a una necessitat i que reflecteixen la vivesa d'una llengua i la seva evolució. Si una paraula és viva i s'utilitza cal incorporar-la perquè forma part del patrimoni comunicatiu d'una llengua. No només són vàlides les paraules recollides en fons textuals, també les que formen part de la parla, ni que només sigui d'un determinat col·lectiu social.

Perquè a partir d'aquí es desenvolupa l'altra gran qüestió que reflecteix aquesta novel·la, i és que durant molts segles les paraules han estat imposades pels grups socials dominants i per condicionants d'ordre cultural, moral i sexual. Les paraules que es podien dir eren les que establien homes de classe alta que ostentaven el poder polític i religiós. 

L'Esme, la protagonista del relat, pateix discriminacions pel fet de ser dona i la novel·la no deixa de ser una reivindicació de les aportacions de les dones al diccionari i a les seves lluites per un món més just.

El desenvolupament de la novel·la et fa reflexionar sobre aspectes de l'ús d'una llengua i de com ha calgut molt de temps per a trencar inèrcies que s'arrossegaven des de segles.

Ara, més de cent anys després, en uns temps en que tot corre a una velocitat vertiginosa i queda transcrit, resulta més fàcil incorporar allò que es parla com a paraules noves un cop s'ha consolidat el seu ús. És el reflex del que ha ser una llengua viva, que evoluciona i creix sense discriminacions en adaptació constant a les noves realitats.

La novel·la es mou entre la recreació històrica i la reivindicació feminista; compta amb elements entranyables que esdevenen referencials de la història que es narra i moments força emotius. Resulta una lectura suggeridora i atractiva en tot moment.