De la fatiga vacacional

Vivim apressadament. El productivisme que domina el món de l'economia i l'empresa s'ha apoderat també de l'oci. "Què has fet?" , "On has anat?",... Fer coses (moltes) s'ha convertit en sinònim d'aprofitar el temps. Dir que t'has quedat a casa llegint llibres pendents és exposar-te a un ridícul vergonyant, propi d'un pobre desgraciat. Llegir no es considera fer res, només poc més que matar el temps.
I un cop en un destí cal visitar moltes coses i viure experiències úniques fins a l'esgotament. Perquè després tocarà compartir-ho via xarxes socials a la recerca del like de familiars, amics, coneguts i saludats.
Vivim una època d'exhibicionisme narcisista que pot arribar a ser irritant, provocant que les vacances siguin siguin una font de malestar i fatiga en lloc del que hauria de ser un benestar reparador.
No penseu que sóc un amargat. Amb poca en tinc prou per a sentir-me bé seguint les meves rutines i fent allò que em provoca petites satisfaccions. No sé massa què és l'avorriment, però no sé destriar les vacances del descans.
Que tingueu una bona tornada a les vostres rutines, que no us faci mandra acabar les vacances i tornar a les vostres vides sense la temuda fatiga vacacional. Bon estiu!

La segona vida de Ginebra Vern, d'Agnès Marquès

Agnès Marquès
La segona vida de Ginebra Vern
Barcelona: Columna Edicions, 2026 (Grup 62)
280 pp
ISBN: 978-84-664-3465-2
PVP: 22,90€ 

La segona vida de Ginebra Vern, d'una veterana de l'ofici com és l'Agnès Marquès, planteja qüestions que m'interessen com a lector de premsa i seguidor de l'actualitat. Perquè tinc la sensació que cada cop més el periodisme (sobretot el digital, però que en realitat és tot el periodisme) va darrera de titulars cridaners, pescaclics; on de vegades costa diferenciar entre una notícia falsa d'una de real, una notícia treballada i elaborada per periodistes o una creada per Intel·ligència Artificial. Perquè tot tendeix a reduir-se a l'impacte emocional del titular en perjudici de l'anàlisi i la reflexió, al like del seguidor de xarxes.

El llibre ens situa en un fet força freqüent avui dia. Un diari (fictici) ha hagut de fer una forta reestructuració i acomiadar personal per a poder seguir subsistint en un entorn cada cop més digital. Una veterana periodista (la protagonista) salva la cadira pels pèls i és encarregada de rastrejar les xarxes a la recerca d'alguna notícia que pugui resultar impactant, que generi curiositat entre possibles lectors. El canvi de paradigma és evident. En tens prou amb un portàtil i buscar entre el que d'altres han recollit i difós. Si és veritat o no ja no sembla prioritari, sinó que sigui cridaner, amb un punt de morbositat si pot ser, que provoqui el clic. 

El punt de partida resulta atractiu, amb una d'aquelles notícies petites que apareixen a les seccions de fet divers de la premsa: una dona publica un anunci a la premsa local d'una localitat de Texas per felicitar el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. És notícia perquè és inusual, atípica, allò que no esperes. Aquestes coses o bé s'amaguen o bé desencadenen una crisi de parella de conseqüències imprevisibles. Ja tenim un pescaclics en tota regla.

La periodista protagonista, la Ginebra Vern, recull la notícia per al seu diari, que no triga a fer-se viral; i li demanen que la segueixi i n'escrigui nous articles.

Decideix posar-se en contacte amb la protagonista de la notícia i finalment viatjar fins al poble de Texas on va succeir, a fi d'esbrinar-ne la veracitat i el que s'hi amaga al darrere.

I aquí hi ha el segon aspecte que m'ha interessat del llibre, la reflexió que proposa sobre els límits d'allò noticiable. Sobre si és lícit esbombar la vida íntima d'una persona a fi de servir-la com a carnassa per a satisfer la morbositat del públic i provocar un daltabaix en la seva situació personal. Perquè més o menys tothom té aspectes de la seva vida que protegeix dels altres, que formen part de la seva privacitat i que no comparteix públicament. És un dret que tenim. I el periodisme responsable hauria de ser molt curós a l'hora de vetllar per aquest dret.

No faré spoilers, però el gir argumental que la novel·la fa en la seva darrera part ens mena a reflexionar sobre això.

D'altra banda la novel·la també reflexiona sobre els mecanismes de la venjança, sobre si cal obrir les finestres de la intimitat per exposar-la a la humiliació pública.

La narració resulta molt amena i llegidora en tot moment i m'ha agradat que mostri la deriva del periodisme, els límits ètics del que cal explicar i les justificacions que hi ha al darrera dels nostres comportaments.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull en la seva edició de 2026.

361!

Aquesta és la xifra que m'ha sortit després de fer una cerca amb l'ajut de la I.A. sobre el nombre de festivals de música que se celebren a Catalunya aquest estiu (que formen part dels aproximadament nou-cents que se celebren en el conjunt de l'Estat Espanyol). És una xifra important. Molt important. Aquí no s'hi inclouen els concerts de Festa Major de molts pobles i ciutats.

Algú benpensant diria que és el reflex d'un poble culte, amb sensibilitat per les arts i que estima la música. No ho poso en dubte. Però són xifres que contrasten amb les de l'assistència entre bona i discreta a la programació musical al llarg de la temporada en els nostres teatres. Sembla com si l'estiu convidés a vetllades musicals a l'aire lliure, aprofitant l'afluència turística en alguns municipis; però no tinc del tot clar que surtin els números per anar ampliant exponencialment l'oferta de concerts.

Un dels darrers a incorporar-se als festivals d'estiu ha estat l'Ajuntament de Manresa, amb el Festival Camins, que ha rebut una subvenció directa de 150.000€, que repartits entre les més de 12.000 entrades venudes (sobre unes 15.000 posades a la venda) suposa una subvenció directa de 11€ per entrada. Segons els impulsors de la iniciativa són xifres bones, però per a mi és clar que sense subvenció no seria viable. Algú ho donarà per bo en termes de promoció de la ciutat, però la realitat és que Camins ha quedat sepultat entre l'allau de festivals estiuencs quan els locutors de ràdio llegeixen atropelladament de bon matí la llista dels concerts del dia.

I veus també que el mateix cartell d'un festival pot repetir-se en un altre, perdent la seva possible singularitat.

I més pobles i indrets s'hi van sumant: Monistrol de Calders, Gósol, fins i tot un poble preciós com Sant Jaume de Frontanyà (amb una població censada de 25 habitants) ha programat un concert de Manel Camp i Carles Cases per al proper dissabte 8 d'agost. 

No puc evitar  que em surti la gran pregunta planiana: Tot això qui ho paga? I ho dic amb el màxim respecte per a tothom, però la sensació de bombolla quant als festivals la tinc. 

Tinc clar que a l'època de l'streaming els artistes han d'aprofitar les oportunitats d'actuar en directe (que és el que dona ingressos) i fer racó per a passar la resta de l'any, perquè la venda de CDs està desapareixent i passant a la història. Però com tota bombolla esperem que no peti.

L'última vegada que et dic adeu, de Natza Farré

Natza Farré
L'última vegada que et dic adeu
Barcelona: Angle Editorial, 2026
176 pp
ISBN: 979-13-87853-39-6
PVP: 18,90€

L'última vegada que et dic adeu és un llibre fet de records familiars i d'emocions que giren al voltant de la convivència amb un germà drogoaddicte que va morir prematurament com a conseqüència de la seva addicció i de la malaltia que va contraure.

La Natza Farré és la filla petita d'una família nombrosa de sis germans, d'un pare metge pediatre i d'una mare infermera. 

Entenc que determinada literatura pugui tenir una funció catàrtica, com una mena d'alliberament de les angoixes i patiments que puguis tenir acumulats per qualsevol desgràcia, però en aquest cas m'ha sorprès el to. Perquè en un relat d'aquestes característiques esperes compassió i fins i tot un punt d'empatia per la desgràcia de l'altre. I et trobes afirmacions que denoten odi, animadversió i afartament. Puc entendre que algú se senti discriminat en el repartiment d'afectes i atencions familiars, que sentis certa enveja per les atencions que rep l'altre i que a tu no t'arriben prou; que es queixi per la feina que li dona; però crec que no toca dir que hauries desitjat que es morís molt abans.

De vegades m'han semblat afirmacions poc meditades i amb un punt d'arbitrarietat que s'alternen amb d'altres (poques) on es denota afecte i estimació, com quan recorda un dia que van tocar junts el piano.

Pel meu gust fallen el to i l'equilibri que caldrien en el tractament d'un tema així, car el que domina al llarg de moltes pàgines és la queixa i el rebuig (que vull creure que no és tal) d'una nena cap al seu germà.

Llegint el llibre sabrem moltes coses de la Natza i de la seva família, del que ha viscut i sentit; d'una època, de com es vivia, i dels seus drames. Per tot això se li pot donar una oportunitat i que pugueu jutjar per vosaltres mateixos.

Una casa sense diaris, d'Ariadna Oltra

Ariadna Oltra
Una casa sense diaris
Barcelona: Edicions La Campana, 2026 (Penguin Random House)
176 pp
PVP: 21,90€ (paper) / 9,99€ (ebook) 

Ariadna Oltra, a Una casa sense diaris, planteja qüestions que a mi també m'han neguitejat aquests darrers anys. I és que no puc negar que visc amb certa perplexitat com en un món inundat de notícies  sense fi que ens menen a la saturació informativa, embrutit per la proliferació de notícies falses, tinc la sensació de viure en una societat  que no té bona informació; i que la gent tendeix cada cop més als comportaments reactius en lloc de saber reflexionar acuradament sobre la realitat de les coses.

Perquè, com s'informa la gent, sobretot la més jove (i no només)? Doncs cada cop més a través de les xarxes socials, sobretot Tik Tok i Instagram, en espais en mans d'influencers o similars. Les notícies contrastades i elaborades amb rigor per periodistes perden pistonada davant aquesta nova realitat. I aquests joves no tenen cap mania a reconèixer que s'informen així, que les seves referències informatives són aquestes, i que bàsicament es mouen a cop de titular i piulades a X.

Davant aquesta realitat, l'autora, com a professional del periodisme, reivindica el rigor de la seva feina i la posa en valor. Però aquesta realitat és dura, amb tiratges cada cop més modestos de la premsa en paper, vendes a la baixa i cada cop més quioscos que van tancant i desdibuixant un paisatge urbà que resultava entranyable. La premsa cada cop és més digital, amb actualitzacions constants sobre el que va succeint; i això, en un món dominat per la immediatesa, la fa molt atractiva. La gent aprofita qualsevol moment per obrir l'aplicació del diari al mòbil i estar al cas dels darrers esdeveniments que han succeït. Però el que hi ha al darrere d'aquest servei val diners i pel que sembla cada no tothom està disposat a pagar per la bona informació contrastada. Un panorama que genera incertesa a les capçaleres dels principals diaris.

Sóc dels que valora el que em proporcionen els diaris (n'estic subscrit a dos), m'agrada descobrir notícies, llegir-les i trobar columnes d'opinió amb reflexions i punts de vista que em permetin entendre millor el món que m'envolta i contrastar-los amb els meus. Però no crec que representi a una majoria social.

Una cosa maca del llibre de l'Ariadna Oltra és que ens va oferint retalls i anècdotes de la seva vida que reflecteixen el protagonisme que han tingut els diaris de paper. Diaris que han tingut rellevància en episodis de la vida familiar (perquè es guardaven i es posaven a terra després de fregar, per a fer les paperines de les castanyes torrades a la tardor o per encendre la barbacoa) i que ara pot costar mantenir perquè han anat desapareixent de les cases.

He sentit tots aquests records molt propers, perquè jo (que sóc una mica més gran que ella) també els he viscut així.

És un llibre molt amè, de fàcil lectura, que es llegeix en un plis plas i posa damunt la taula qüestions sobre les que és molt important prendre consciència i reflexionar-hi. Ni ella ni jo neguem les moltes coses bones que ens proporciona la tecnologia, però hem de saber acotar-la i reivindicar i posar en valor la bona informació contrastada.

Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

Incertesa de l'alba, de Lluís Calderer

Lluís Calderer
Incertesa de l'alba. Obra poètica
Edició i pròleg de Jaume Hug i Camprubí
Berga: Edicions de l'Albí, 2025
272 pp.
ISBN:978-84-129862-7-3
PVP: 19€

Incertesa de l'alba aplega els tres poemaris publicats en vida (1944-2020) de l'autor: Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997); on s'han afegit altres versos publicats en revistes, i traduccions de poemes de Rilke, Éluard, Montale, Pessoa i Pavese, entre d'altres. L'edició compta amb un documentat i valuós pròleg de l'editor Jaume Hug, que resulta molt útil per a valorar la dimensió intel·lectual de l'autor més enllà de la seva poesia i per a copsar millor el sentit dels seus versos.

Llegint-lo ens trobem amb uns poemes nus, purs, serens, reposats, amb mots acuradament triats, mancats de qualsevol mena de retòrica; que ens menen a rellegir-los per a gaudir pausadament de les seves construccions i copsar-ne millor els significats. És una poesia més aviat reflexiva, que ens parla del pas del temps, les estacions, la llum i moments del dia; però també de la memòria i el record, sovint lligats a experiències personals però també amb referències al món clàssic.

T'imagines algú passejant, contemplant un paisatge, impregnant-se de sensacions que després abocarà als seus versos. Però també posant un disc i escoltant música o llegint. I així va construint els seus poemes, cultes, intimistes i d'un lirisme contingut. Però de vegades et sorprèn amb poemes colpidors com el que dedica a l'afusellament del President Companys: 

"Avidesa de nit.
Recança d'aurora.

I els peus descalçats
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I un clam
i resposta
de bales.

I tot el cos
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I encara el tret
de gràcia!

I el silenci
confessant
l'inconfessable."

M'ha semblat molt encertat el títol del volum. Què defineix millor la vida que la incertesa amb la qual convivim dia rere dia? I l'alba, aquest espai de transició de la nit al dia, que marca l'inici d'un nou dia amb tot allò que ens depararà.

El llibre té molt de reconeixement i reivindicació d'aquesta veu lliure, de mirada personalíssima, sense adscripcions, que va representar la figura d'en Calderer. Recentment s'ha obert un espai web dedicat a la seva figura a memoria.cat. Si no la coneixeu desitjo que us vinguin ganes de descobrir-la.

Reconeixements

 Crec que els reconeixements de les persones que destaquen en el seu àmbit i tenen una projecció pública s'han de fer en vida. Sovint descobreixes algú arran del seu decés quan llegeixes un obituari ple de contribucions destacades, però que havia passat desapercebut per a una gran majoria. I no crec que ningú rebutgi sentir la gratitud i l'escalf dels seus veïns.
Per tot això em sembla un gran encert la concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural a Francesc Comas i Joan Morros. Genera unanimitat, consens; i no crec que hi hagi ningú que hi pugui estar en descord. Són persones que traspuen manresanisme per tots els porus i que han fet una contribució impagable per a enriquir el teixit cultural de la ciutat i omplir-ne els seus buits.
Francesc Comas (1952) després de molts anys dedicats a la docència i ara des de la presidència del Centre d'Estudis del Bages, és un entusiasta de la història local. Dedica el seu temps a la recerca, podem llegir-lo cada dissabte a Regió 7, ha publicat nombroses monografies sobre el nostre patrimoni i ha fet una contribució valuosíssima a la recuperació de la memòria del nostre passat. És una presència fixa i generosa quan amb motiu d'alguna celebració ciutadana s'organitzen visites o algun itinerari per espais emblemàtics de la ciutat, on resulta impossible resistir-se al seu entusiasme i la passió amb que impregna els seus relats.
Joan Morros (1954) ha fet de l'activisme cultural l'eix de la seva vida. Va impulsar Rialles per oferir espectacles adreçats al públic familiar en català encara sota el franquisme; més tard va impulsar Tabola, que no va durar gaires anys, per oferir espectacles al jovent.

Morros ha estat la cara visible del moviment ciutadà per a recuperar el teatre Kursaal, que va culminar ara fa justament dinou anys, i que s'ha convertit en un dels teatres de referència de Catalunya, amb una programació gestionada per l'entitat El Galliner que ofereix més de cent propostes al llarg de l'any, amb una gran resposta per part del públic.
Podríem seguir. Hem normalitzat el que en certa manera resulta excepcional, venint d'on venim. Són anys de lluites i esforços de persones com les que hem esmenat, però que no han estat soles; han liderat i han sabut aglutinar molta altra gent al voltant dels seus projectes.
Com va dir el Joan en acabar el seu parlament en rebre la medalla «Visca la cultura i visca Manresa».

I la meva gratitud. 

 

Destrossar

Enmig d'una actualitat dominada per les hostilitats entre països, les amenaces i unes dinàmiques que ens porten cap a una societat on imperi la llei del més fort; destaquen notícies que resulten simpàtiques per la seva extravagància però que no deixen de ser un reflex del que es cou a dins de cadascú de nosaltres.
La notícia ens parla d'una ciutadana alemanya de 54 anys, de nom Alicja Müller, que va rebre un regal ben especial el dia del seu aniversari. El seu marit, sabent que destruir un cotxe era el somni de la seva vida, va buscar un cotxe a punt de ser desballestat, el va comprar i li va regalar junt a un singular kit de destrucció que incloïa una destral, un martell, un ganivet i un equip de protecció. El regalet hauria fet les delícies de qualsevol trinxeraire amb ganes de gresca després d'una manifestació; però aquest no era el cas de la senyora Müller; de la que d'entrada dubtaries si està bé del cap o bé plena de ràbia per algun motiu. Però no. Ella nega que volgués fer això per cap mena de frustració o ràbia; senzillament volia experimentar el plaer sensorial de trencar coses. I, és clar, el marit (el que pot arribar a fer l'amor!) la va voler fer feliç en un dia tan especial.
Es veu que s'hi va entretenir estona, cap a quatre hores; trinxant vidres, tallant tot el que es podia tallar, punxant les rodes, deixant la planxa pitjor que després d'un accident aparatós, ... Me l'imagino delint-se d'allò més, fins i tot bavejant, experimentant un plaer immens.
La cosa, però, va despertar les inquietuds dels veïns, alarmats pel que es pensaven era obra d'uns brètols. Quan va arribar la policia es va poder aclarir el tema i un cop tranquil·litzat el veïnat va poder seguir amb la seva peculiar celebració d'aniversari.
No negaré que la ràbia provocada per desacords o la manera de fer dels altres en l'àmbit públic m'ha fet imaginar coses com les que ha fet la senyora Müller; però si una cosa defineix la civilització és la nostra capacitat de reprimir els impulsos. Si no ho féssim la convivència se n'aniria en orris i el món també. Som on som perquè ens hem donat unes normes i ens imposem un respecte i uns límits a la nostra llibertat individual. Cadascú té les seves vàlvules d'escapament i com a divertiment dins d'uns límits té sentit la sortida d'aquesta senyora.
Sembla que per al proper aniversari ha demanat poder trencar els mobles d'una habitació. Veurem. Jo, per si de cas, no li demanaré pas amistat, no fos cas que en descobrir la meva biblioteca se li despertessin les tendències piròmanes.

Propòsits

Per aquestes dates els gimnasos i els complexos esportius s'omplen de persones que volen fer realitat els nous propòsits per a l'any nou. Molts d'aquests propòsits no són nous del tot i es repeteixen any rere any, senyal inequívoc del fracàs que arrosseguen. Ja se sap, perquè es mouen per terrenys coneguts: fer esport, adquirir hàbits saludables, deixar enrere hàbits nocius, aprimar-se, llegir més,....
És la rutina de l'any nou, reiterada des de fa temps i temps. Les bones intencions no s'aconsegueixen acompanyar sempre de la voluntat necessària. I els bons propòsits duren el que duren, fins que cauen novament en l'oblit. 

Jo també m'he fet els meus propòsits d'any nou. El primer és no tenir cap pla. No vull estar lligat a res que no sigui atendre les necessitats de les persones que m'envolten, perquè una vegada cobertes les necessitats del meu dia a dia vull poder ser lliure i amable amb mi mateix.
En segon lloc no vull pressionar-me per anar a trobades o festes que no em vinguin de gust. Sovint em ve més de gust quedar-me a casa, en algun dels meus raconets favorits, llegint tranquil·lament o mirant alguna pel·lícula.
Això no vol dir que em quedi tancat a casa, perquè també m'agrada passejar, nedar, anar al teatre o veure i viure les passions d'un bon partit de bàsquet. El que defenso és no fer plans i gaudir del que la vida m’ofereix, sense més. Només així evitaré la frustració de no fer realitat els ambiciosos propòsits d'any nou.

Salut i bon any a tothom!