Si la memòria no ens falla, de Quim Monzó & Sergi Pàmies

Quim Monzó & Sergi Pàmies
Si la memòria no ens falla: Una conversa conduïda i editada per Julià Guillamon
Barcelona: Libros de Vanguardia, 2023
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-31-7
PVP: 16,95€

Quim Monzó i Sergi Pàmies són amics, es coneixen des de fa prop cinquanta anys i són escriptors que han compartit col·laboracions en programes de ràdio i televisió; han publicat els seus llibres a la mateixa editorial i també han escrit articles regularment en capçaleres com la de La Vanguàrdia, on el Quim ja hi ha deixat d'escriure recentment i on el Sergi hi segueix escrivint. Comparteixen una visió irònica de les coses i de la vida passada pel sedàs del seu sentit de l'humor. I són d'aquelles persones que es fan escoltar perquè resulten amens, saps que et sorprendran amb alguna sortida que no t'esperes i faran gal·la del seu esmolat enginy i de la seva capacitat de treure punta de la més petita anècdota quotidiana.
Aquí se'ns presenta el recull d'unes converses que van tenir lloc entre desembre de 2022 i gener de 2023 al llarg de dotze hores, moderades pel periodista Julià Guillamon, i que s'endinsen en els més variats aspectes de la seva vida, per on van desfilant records i anècdotes, que són reflectides pràcticament sense edició, tal com rajaven les paraules durant la conversa.

Les preguntes del Julià Guillamon, bon coneixedor també de les trajectòries d'ambdós i del món que han compartit, permeten fer un repàs acurat de les seves vides i de les seves obres, des dels orígens familiars i laborals, les circumstàncies de les seves vides, fins a les peculiaritats del seu món creatiu; tot salpebrat amb sucoses anècdotes que converteixen les pàgines del llibre en un document valuós d'una època, i també fins a un cert punt desmitificador del món cultural.

Són unes memòries aparentment improvisades, fresques, espontànies. Resulten molt amenes, es llegeixen amb fruïció i esdevenen un atractiu retrat de dos dels més singulars protagonistes de la nostra vida cultural.

Li receptaré un gat, de Syou Ishida

Syou Ishida
Li receptaré un gat
Barcelona: Columna Edicions (Grup 62), 2025
Col·lecció Clàssica (Sèrie Els gats d'en Kokoro - 1)
288 pp
ISBN: 978-84-664-3324-2
PVP: 21,90€ 

No és cap novetat la utilització d'animals en determinades teràpies de rerefons psicològic i/o emocional. Tenir una mascota, atendre les seves necessitats, interaccionar amb ella,... està demostrat que obre aquestes persones cap als altres, els desenvolupa l'empatia, ajuda a establir rutines i aporta benestar.
I hi ha una literatura amable, amb un punt d'humor, entre la narració fantàstica i l'autoajuda, que vol ser positiva, sanadora i transmetre esperança. És en aquesta línia que hem de veure Li receptaré un gat, una narració amb un títol simpàtic, humorístic, que desperta la curiositat.
Són cinc narracions independents al voltant d'una excèntrica clínica anomenada Kokoro, que exerceix d'eix vertebrador, a la qual els pacients arriben pel boca-orella; un centre que flirteja entre la realitat i la fantasia, amagat en un carreró estret poc accessible del que acabes dubtant que realment existeixi.
Els pacients mai troben cues ni cap altre pacient, el metge els escolta breument i de seguida marxen amb una cistelleta amb un gat a dins i unes instruccions sobre com cuidar-lo, amb la demanda de tornar-lo passats uns dies.

Són gent normal i corrent com podríem ser qualsevol de nosaltres amb aspectes de la seva vida que no els fan sentir-se bé. Poden ser problemes familiars, de relació amb els altres, de solitud, de dol,...

Els gats, amb la seva història i les seves peculiaritats, esdevenen un catalitzador d'allò que els pot fer superar les seves insatisfaccions i els porta a veure la seva vida des d'una altra perspectiva.

No és una novel·la de gats, és una novel·la de personatges que necessiten un revulsiu per a tirar endavant; de la necessitat de donar i rebre afecte.
Crec que cada episodi ens deixa unes reflexions que podem aprofitar per a la nostra vida.
Tot transcorre en un to tranquil i tendre (malgrat alguns moments de neguit) que dona esperança.

Syou Ishida (1975) ho ha petat amb aquest llibre, que ha estat un gran èxit internacional amb 32 traduccions i amb el que va guanyar el Premi Kyoto a la millor novel·la el 2023. Ishida és una apassionada dels gats i dóna suport a iniciatives de rescat felí.

Retirs de lectura

Hi ha notícies que, malgrat la seva bona intenció, em fan pensar que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Sovint he sentit a dir allò de llegir m'agrada però es que no tinc temps, i és una excusa que em produeix certa irritació. Perquè puc entendre que vivim existències complicades, on s'acumulen exigències professionals, compromisos, atencions familiars,... i que pot ser difícil llegir en determinades èpoques de la vida. Però també és cert que la lectura s'ha de saber prioritzar, oferir-li un temps de qualitat. Si no som capaços de desconnectar del mòbil, de les notificacions constants i de trobar moments de silenci per a gaudir de la lectura, difícilment llegirem. Perquè cal temps, silenci i una certa constància. I res d'això sembla estar massa de moda.
Doncs bé, sembla que hi ha qui ha sabut aprofitar aquesta necessitat de temps i silenci per a fer negoci. Ofereixen caps de setmana en hostatgeries amb encant en plena natura on només has de menjar, dormir, llegir i gaudir del silenci i del paisatge que t'envolta. La notícia fa referència a un retir a Gal·les, davant del mar, per a "dones que estimen els llibres però poques vegades es reserven el temps de llegir-los", amb preus d'entre 995 i 1.250 lliures. I a Espanya es troben ofertes entre 400 i 600€.
Doncs ja ho tenim: pagar per llegir a canvi que t'eliminin les distraccions durant tot un cap de setmana. Segons els promotors de la idea sembla que la cosa té èxit i la gent repeteix; tot i que algunes iniciatives també parteixen d'escriptors que tanquen els seus fans en un hotel i els ofereixen en primícia la seva darrera creació a canvi de poder rebre els seus inputs.
No sé què més s'acabarà inventant, però no puc més que viure amb certa perplexitat que el silenci s'hagi acabat convertint en un article de luxe i que hagis d'acabar comprant temps de desconnexió.
Jo ho tinc força clar. Si vull llegir silencio el mòbil o el poso en mode avió, cerco un espai silenciós i confortable i em poso al que he triat fer: LLEGIR.
Pur sentit comú.

Espectadors

Dies enrere la premsa i les televisions es feien ressò amb un cert grau de cofoisme i un punt d'eufòria, d'un significatiu increment d'espectadors als teatres catalans al llarg de la temporada 2025-26. Es parlava de més de quatre milions d'espectadors (exactament 4.081.780). Sóc conscient que parlar d'espectadors en lloc d'entrades venudes és una convenció que ajuda a imaginar-nos persones assegudes en una butaca assistint a un espectacle, una convenció que humanitza l'experiència teatral.
Personalment me n'alegro de que més persones de la professió s'atreveixin a crear muntatges i representar-los a les sales, que s'arrisquin i inverteixin hores, esforços i diners per a tirar-los endavant; i que tinguin la resposta del públic. S'enriqueix l'oferta, es creen oportunitats i el públic pot trobar de ben segur propostes que li resultin atractives.
Però aquesta convenció de la que parlava pot resultar equívoca. No són quatre milions els que van al teatre. Vaig repassar el que he anat a veure i resulta que al llarg de la temporada 2025-26 he anat a veure un total de trenta-quatre espectacles entre obres de teatre, òperes i concerts. És a dir, que a mi m'hi han comptat més de trenta vegades. Sóc de als que agraden les arts escèniques, en segueixo la programació i procuro assistir a les propostes que m'interessen mínimament si en tinc ocasió. Diria que als que ens interessa aquest món hi anem molt. I n'hi ha molts més com jo. Però no deixa de ser quelcom minoritari, tot i que el panorama actual resulta esperançador.
Tant de bo segueixin incrementant-se les produccions i els espectadors (sobretot joves, perquè la mitjana d'edat es va incrementant i li cal relleu) i que el món de les arts escèniques recuperi el pols creatiu.

Petits plaers: Els discos de vinil

Els tocadiscos i els discos de vinil, per a molts, són un vestigi del passat. Hi ha una generació que en desconeix l'existència, que ha crescut i s'ha fet adulta sense que formessin part del seu dia a dia. En veuen un i pregunten què és allò i com funciona. Se sorprenen quan els expliques que té un mecanisme que fa girar el plat i una agulla en un braç que llegeix la música i la fa sonar pels altaveus de l'equip. "Guau! Què xulo!"

És un element més del món analògic, anterior a la digitalització i les llistes de reproducció. De quan la música tenia un suport material. I escoltar música suposava tot un ritual: triaves un LP (en deien Long Play, els de llarga durada), el treies de la caràtula i de la bossa o funda que solia haver-hi a l'interior, li treies curosament la pols que pogués haver acumulat, amb una petita baieta i unes gotes de líquid anti-estàtic; el posaves amb delicadesa damunt del plat, el feies girar i arribava el moment màgic de punxar-lo i escoltar-ne el seu contingut. Una cara del LP durava entre 15 i 25-30 minuts. Llavors calia girar-lo i repetir el procés. Permetia altres experiències analògiques, com ara mirar les fotografies que acompanyaven l'àlbum mentre l'escoltaves i seguir-ne les lletres de les cançons.

Escoltar música es convertia en una experiència; una experiència conscient, sensorial, pausada, que t'impulsava a assaborir aquells moments perquè tenien quelcom de bellesa que quedava desada en els teus sentits. No negaré els avantatges de les plataformes d'streaming, on pots trobar-ho gairebé tot (però no tot. Hi ha coses que no s'hi troben; ho puc garantir) i que impulsades per algoritmes generats a partir del que escoltes et mouen a consumir música sense fi de forma gairebé compulsiva. I sí, tens caràtules, i les lletres de les cançons, i les traduccions fins i tot. Però no és ben bé el mateix.

Conservo els meus vinils i els meus tocadiscos. Escolto molta música digitalitzada, no us ho negaré pas. Però no puc resistir-me de tant en tant a rescatar LPs de la meva discoteca i escoltar música "com abans". Un autèntic plaer que us convido a descobrir (si és que ho desconeixeu) i a compartir.

De la fatiga vacacional

Vivim apressadament. El productivisme que domina el món de l'economia i l'empresa s'ha apoderat també de l'oci. "Què has fet?" , "On has anat?",... Fer coses (moltes) s'ha convertit en sinònim d'aprofitar el temps. Dir que t'has quedat a casa llegint llibres pendents és exposar-te a un ridícul vergonyant, propi d'un pobre desgraciat. Llegir no es considera fer res, només poc més que matar el temps.
I un cop en un destí cal visitar moltes coses i viure experiències úniques fins a l'esgotament. Perquè després tocarà compartir-ho via xarxes socials a la recerca del like de familiars, amics, coneguts i saludats.
Vivim una època d'exhibicionisme narcisista que pot arribar a ser irritant, provocant que les vacances siguin siguin una font de malestar i fatiga en lloc del que hauria de ser un benestar reparador.
No penseu que sóc un amargat. Amb poca cosa en tinc prou per a sentir-me bé seguint les meves rutines i fent allò que em provoca petites satisfaccions. No sé massa què és l'avorriment, però no sé destriar les vacances del descans.
Que tingueu una bona tornada a les vostres rutines, que no us faci mandra acabar les vacances i tornar a les vostres vides sense la temuda fatiga vacacional. Bon estiu!

La segona vida de Ginebra Vern, d'Agnès Marquès

Agnès Marquès
La segona vida de Ginebra Vern
Barcelona: Columna Edicions, 2026 (Grup 62)
280 pp
ISBN: 978-84-664-3465-2
PVP: 22,90€ 

La segona vida de Ginebra Vern, d'una veterana de l'ofici com és l'Agnès Marquès, planteja qüestions que m'interessen com a lector de premsa i seguidor de l'actualitat. Perquè tinc la sensació que cada cop més el periodisme (sobretot el digital, però que en realitat és tot el periodisme) va darrera de titulars cridaners, pescaclics; on de vegades costa diferenciar entre una notícia falsa d'una de real, una notícia treballada i elaborada per periodistes o una creada per Intel·ligència Artificial. Perquè tot tendeix a reduir-se a l'impacte emocional del titular en perjudici de l'anàlisi i la reflexió, al like del seguidor de xarxes.

El llibre ens situa en un fet força freqüent avui dia. Un diari (fictici) ha hagut de fer una forta reestructuració i acomiadar personal per a poder seguir subsistint en un entorn cada cop més digital. Una veterana periodista (la protagonista) salva la cadira pels pèls i és encarregada de rastrejar les xarxes a la recerca d'alguna notícia que pugui resultar impactant, que generi curiositat entre possibles lectors. El canvi de paradigma és evident. En tens prou amb un portàtil i buscar entre el que d'altres han recollit i difós. Si és veritat o no ja no sembla prioritari, sinó que sigui cridaner, amb un punt de morbositat si pot ser, que provoqui el clic. 

El punt de partida resulta atractiu, amb una d'aquelles notícies petites que apareixen a les seccions de fet divers de la premsa: una dona publica un anunci a la premsa local d'una localitat de Texas per felicitar el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. És notícia perquè és inusual, atípica, allò que no esperes. Aquestes coses o bé s'amaguen o bé desencadenen una crisi de parella de conseqüències imprevisibles. Ja tenim un pescaclics en tota regla.

La periodista protagonista, la Ginebra Vern, recull la notícia per al seu diari, que no triga a fer-se viral; i li demanen que la segueixi i n'escrigui nous articles.

Decideix posar-se en contacte amb la protagonista de la notícia i finalment viatjar fins al poble de Texas on va succeir, a fi d'esbrinar-ne la veracitat i el que s'hi amaga al darrere.

I aquí hi ha el segon aspecte que m'ha interessat del llibre, la reflexió que proposa sobre els límits d'allò noticiable. Sobre si és lícit esbombar la vida íntima d'una persona a fi de servir-la com a carnassa per a satisfer la morbositat del públic i provocar un daltabaix en la seva situació personal. Perquè més o menys tothom té aspectes de la seva vida que protegeix dels altres, que formen part de la seva privacitat i que no comparteix públicament. És un dret que tenim. I el periodisme responsable hauria de ser molt curós a l'hora de vetllar per aquest dret.

No faré spoilers, però el gir argumental que la novel·la fa en la seva darrera part ens mena a reflexionar sobre això.

D'altra banda la novel·la també reflexiona sobre els mecanismes de la venjança, sobre si cal obrir les finestres de la intimitat per exposar-la a la humiliació pública.

La narració resulta molt amena i llegidora en tot moment i m'ha agradat que mostri la deriva del periodisme, els límits ètics del que cal explicar i les justificacions que hi ha al darrera dels nostres comportaments.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull en la seva edició de 2026.

361!

Aquesta és la xifra que m'ha sortit després de fer una cerca amb l'ajut de la I.A. sobre el nombre de festivals de música que se celebren a Catalunya aquest estiu (que formen part dels aproximadament nou-cents que se celebren en el conjunt de l'Estat Espanyol). És una xifra important. Molt important. Aquí no s'hi inclouen els concerts de Festa Major de molts pobles i ciutats.

Algú benpensant diria que és el reflex d'un poble culte, amb sensibilitat per les arts i que estima la música. No ho poso en dubte. Però són xifres que contrasten amb les de l'assistència entre bona i discreta a la programació musical al llarg de la temporada en els nostres teatres. Sembla com si l'estiu convidés a vetllades musicals a l'aire lliure, aprofitant l'afluència turística en alguns municipis; però no tinc del tot clar que surtin els números per anar ampliant exponencialment l'oferta de concerts.

Un dels darrers a incorporar-se als festivals d'estiu ha estat l'Ajuntament de Manresa, amb el Festival Camins, que ha rebut una subvenció directa de 150.000€, que repartits entre les més de 12.000 entrades venudes (sobre unes 15.000 posades a la venda) suposa una subvenció directa de 11€ per entrada. Segons els impulsors de la iniciativa són xifres bones, però per a mi és clar que sense subvenció no seria viable. Algú ho donarà per bo en termes de promoció de la ciutat, però la realitat és que Camins ha quedat sepultat entre l'allau de festivals estiuencs quan els locutors de ràdio llegeixen atropelladament de bon matí la llista dels concerts del dia.

I veus també que el mateix cartell d'un festival pot repetir-se en un altre, perdent la seva possible singularitat.

I més pobles i indrets s'hi van sumant: Monistrol de Calders, Gósol, fins i tot un poble preciós com Sant Jaume de Frontanyà (amb una població censada de 25 habitants) ha programat un concert de Manel Camp i Carles Cases per al proper dissabte 8 d'agost. 

No puc evitar  que em surti la gran pregunta planiana: Tot això qui ho paga? I ho dic amb el màxim respecte per a tothom, però la sensació de bombolla quant als festivals la tinc. 

Tinc clar que a l'època de l'streaming els artistes han d'aprofitar les oportunitats d'actuar en directe (que és el que dona ingressos) i fer racó per a passar la resta de l'any, perquè la venda de CDs està desapareixent i passant a la història. Però com tota bombolla esperem que no peti.

L'última vegada que et dic adeu, de Natza Farré

Natza Farré
L'última vegada que et dic adeu
Barcelona: Angle Editorial, 2026
176 pp
ISBN: 979-13-87853-39-6
PVP: 18,90€

L'última vegada que et dic adeu és un llibre fet de records familiars i d'emocions que giren al voltant de la convivència amb un germà drogoaddicte que va morir prematurament com a conseqüència de la seva addicció i de la malaltia que va contraure.

La Natza Farré és la filla petita d'una família nombrosa de sis germans, d'un pare metge pediatre i d'una mare infermera. 

Entenc que determinada literatura pugui tenir una funció catàrtica, com una mena d'alliberament de les angoixes i patiments que puguis tenir acumulats per qualsevol desgràcia, però en aquest cas m'ha sorprès el to. Perquè en un relat d'aquestes característiques esperes compassió i fins i tot un punt d'empatia per la desgràcia de l'altre. I et trobes afirmacions que denoten odi, animadversió i afartament. Puc entendre que algú se senti discriminat en el repartiment d'afectes i atencions familiars, que sentis certa enveja per les atencions que rep l'altre i que a tu no t'arriben prou; que es queixi per la feina que li dona; però crec que no toca dir que hauries desitjat que es morís molt abans.

De vegades m'han semblat afirmacions poc meditades i amb un punt d'arbitrarietat que s'alternen amb d'altres (poques) on es denota afecte i estimació, com quan recorda un dia que van tocar junts el piano.

Pel meu gust fallen el to i l'equilibri que caldrien en el tractament d'un tema així, car el que domina al llarg de moltes pàgines és la queixa i el rebuig (que vull creure que no és tal) d'una nena cap al seu germà.

Llegint el llibre sabrem moltes coses de la Natza i de la seva família, del que ha viscut i sentit; d'una època, de com es vivia, i dels seus drames. Per tot això se li pot donar una oportunitat i que pugueu jutjar per vosaltres mateixos.

Una casa sense diaris, d'Ariadna Oltra

Ariadna Oltra
Una casa sense diaris
Barcelona: Edicions La Campana, 2026 (Penguin Random House)
176 pp
PVP: 21,90€ (paper) / 9,99€ (ebook) 

Ariadna Oltra, a Una casa sense diaris, planteja qüestions que a mi també m'han neguitejat aquests darrers anys. I és que no puc negar que visc amb certa perplexitat com en un món inundat de notícies  sense fi que ens menen a la saturació informativa, embrutit per la proliferació de notícies falses, tinc la sensació de viure en una societat  que no té bona informació; i que la gent tendeix cada cop més als comportaments reactius en lloc de saber reflexionar acuradament sobre la realitat de les coses.

Perquè, com s'informa la gent, sobretot la més jove (i no només)? Doncs cada cop més a través de les xarxes socials, sobretot Tik Tok i Instagram, en espais en mans d'influencers o similars. Les notícies contrastades i elaborades amb rigor per periodistes perden pistonada davant aquesta nova realitat. I aquests joves no tenen cap mania a reconèixer que s'informen així, que les seves referències informatives són aquestes, i que bàsicament es mouen a cop de titular i piulades a X.

Davant aquesta realitat, l'autora, com a professional del periodisme, reivindica el rigor de la seva feina i la posa en valor. Però aquesta realitat és dura, amb tiratges cada cop més modestos de la premsa en paper, vendes a la baixa i cada cop més quioscos que van tancant i desdibuixant un paisatge urbà que resultava entranyable. La premsa cada cop és més digital, amb actualitzacions constants sobre el que va succeint; i això, en un món dominat per la immediatesa, la fa molt atractiva. La gent aprofita qualsevol moment per obrir l'aplicació del diari al mòbil i estar al cas dels darrers esdeveniments que han succeït. Però el que hi ha al darrere d'aquest servei val diners i pel que sembla cada no tothom està disposat a pagar per la bona informació contrastada. Un panorama que genera incertesa a les capçaleres dels principals diaris.

Sóc dels que valora el que em proporcionen els diaris (n'estic subscrit a dos), m'agrada descobrir notícies, llegir-les i trobar columnes d'opinió amb reflexions i punts de vista que em permetin entendre millor el món que m'envolta i contrastar-los amb els meus. Però no crec que representi a una majoria social.

Una cosa maca del llibre de l'Ariadna Oltra és que ens va oferint retalls i anècdotes de la seva vida que reflecteixen el protagonisme que han tingut els diaris de paper. Diaris que han tingut rellevància en episodis de la vida familiar (perquè es guardaven i es posaven a terra després de fregar, per a fer les paperines de les castanyes torrades a la tardor o per encendre la barbacoa) i que ara pot costar mantenir perquè han anat desapareixent de les cases.

He sentit tots aquests records molt propers, perquè jo (que sóc una mica més gran que ella) també els he viscut així.

És un llibre molt amè, de fàcil lectura, que es llegeix en un plis plas i posa damunt la taula qüestions sobre les que és molt important prendre consciència i reflexionar-hi. Ni ella ni jo neguem les moltes coses bones que ens proporciona la tecnologia, però hem de saber acotar-la i reivindicar i posar en valor la bona informació contrastada.