Una casa sense diaris, d'Ariadna Oltra

Ariadna Oltra
Una casa sense diaris
Barcelona: Edicions La Campana, 2026 (Penguin Random House)
176 pp
PVP: 21,90€ (paper) / 9,99€ (ebook) 

Ariadna Oltra, a Una casa sense diaris, planteja qüestions que a mi també m'han neguitejat aquests darrers anys. I és que no puc negar que visc amb certa perplexitat com en un món inundat de notícies  sense fi que ens menen a la saturació informativa, embrutit per la proliferació de notícies falses, tinc la sensació de viure en una societat  que no té bona informació; i que la gent tendeix cada cop més als comportaments reactius en lloc de saber reflexionar acuradament sobre la realitat de les coses.

Perquè, com s'informa la gent, sobretot la més jove (i no només)? Doncs cada cop més a través de les xarxes socials, sobretot Tik Tok i Instagram, en espais en mans d'influencers o similars. Les notícies contrastades i elaborades amb rigor per periodistes perden pistonada davant aquesta nova realitat. I aquests joves no tenen cap mania a reconèixer que s'informen així, que les seves referències informatives són aquestes, i que bàsicament es mouen a cop de titular i piulades a X.

Davant aquesta realitat, l'autora, com a professional del periodisme, reivindica el rigor de la seva feina i la posa en valor. Però aquesta realitat és dura, amb tiratges cada cop més modestos de la premsa en paper, vendes a la baixa i cada cop més quioscos que van tancant i desdibuixant un paisatge urbà que resultava entranyable. La premsa cada cop és més digital, amb actualitzacions constants sobre el que va succeint; i això, en un món dominat per la immediatesa, la fa molt atractiva. La gent aprofita qualsevol moment per obrir l'aplicació del diari al mòbil i estar al cas dels darrers esdeveniments que han succeït. Però el que hi ha al darrere d'aquest servei val diners i pel que sembla cada no tothom està disposat a pagar per la bona informació contrastada. Un panorama que genera incertesa a les capçaleres dels principals diaris.

Sóc dels que valora el que em proporcionen els diaris (n'estic subscrit a dos), m'agrada descobrir notícies, llegir-les i trobar columnes d'opinió amb reflexions i punts de vista que em permetin entendre millor el món que m'envolta i contrastar-los amb els meus. Però no crec que representi a una majoria social.

Una cosa maca del llibre de l'Ariadna Oltra és que ens va oferint retalls i anècdotes de la seva vida que reflecteixen el protagonisme que han tingut els diaris de paper. Diaris que han tingut rellevància en episodis de la vida familiar (perquè es guardaven i es posaven a terra després de fregar, per a fer les paperines de les castanyes torrades a la tardor o per encendre la barbacoa) i que ara pot costar mantenir perquè han anat desapareixent de les cases.

He sentit tots aquests records molt propers, perquè jo (que sóc una mica més gran que ella) també els he viscut així.

És un llibre molt amè, de fàcil lectura, que es llegeix en un plis plas i posa damunt la taula qüestions sobre les que és molt important prendre consciència i reflexionar-hi. Ni ella ni jo neguem les moltes coses bones que ens proporciona la tecnologia, però hem de saber acotar-la i reivindicar i posar en valor la bona informació contrastada.

Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

Incertesa de l'alba, de Lluís Calderer

Lluís Calderer
Incertesa de l'alba. Obra poètica
Edició i pròleg de Jaume Hug i Camprubí
Berga: Edicions de l'Albí, 2025
272 pp.
ISBN:978-84-129862-7-3
PVP: 19€

Incertesa de l'alba aplega els tres poemaris publicats en vida (1944-2020) de l'autor: Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997); on s'han afegit altres versos publicats en revistes, i traduccions de poemes de Rilke, Éluard, Montale, Pessoa i Pavese, entre d'altres. L'edició compta amb un documentat i valuós pròleg de l'editor Jaume Hug, que resulta molt útil per a valorar la dimensió intel·lectual de l'autor més enllà de la seva poesia i per a copsar millor el sentit dels seus versos.

Llegint-lo ens trobem amb uns poemes nus, purs, serens, reposats, amb mots acuradament triats, mancats de qualsevol mena de retòrica; que ens menen a rellegir-los per a gaudir pausadament de les seves construccions i copsar-ne millor els significats. És una poesia més aviat reflexiva, que ens parla del pas del temps, les estacions, la llum i moments del dia; però també de la memòria i el record, sovint lligats a experiències personals però també amb referències al món clàssic.

T'imagines algú passejant, contemplant un paisatge, impregnant-se de sensacions que després abocarà als seus versos. Però també posant un disc i escoltant música o llegint. I així va construint els seus poemes, cultes, intimistes i d'un lirisme contingut. Però de vegades et sorprèn amb poemes colpidors com el que dedica a l'afusellament del President Companys: 

"Avidesa de nit.
Recança d'aurora.

I els peus descalçats
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I un clam
i resposta
de bales.

I tot el cos
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I encara el tret
de gràcia!

I el silenci
confessant
l'inconfessable."

M'ha semblat molt encertat el títol del volum. Què defineix millor la vida que la incertesa amb la qual convivim dia rere dia? I l'alba, aquest espai de transició de la nit al dia, que marca l'inici d'un nou dia amb tot allò que ens depararà.

El llibre té molt de reconeixement i reivindicació d'aquesta veu lliure, de mirada personalíssima, sense adscripcions, que va representar la figura d'en Calderer. Recentment s'ha obert un espai web dedicat a la seva figura a memoria.cat. Si no la coneixeu desitjo que us vinguin ganes de descobrir-la.

Reconeixements

 Crec que els reconeixements de les persones que destaquen en el seu àmbit i tenen una projecció pública s'han de fer en vida. Sovint descobreixes algú arran del seu decés quan llegeixes un obituari ple de contribucions destacades, però que havia passat desapercebut per a una gran majoria. I no crec que ningú rebutgi sentir la gratitud i l'escalf dels seus veïns.
Per tot això em sembla un gran encert la concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural a Francesc Comas i Joan Morros. Genera unanimitat, consens; i no crec que hi hagi ningú que hi pugui estar en descord. Són persones que traspuen manresanisme per tots els porus i que han fet una contribució impagable per a enriquir el teixit cultural de la ciutat i omplir-ne els seus buits.
Francesc Comas (1952) després de molts anys dedicats a la docència i ara des de la presidència del Centre d'Estudis del Bages, és un entusiasta de la història local. Dedica el seu temps a la recerca, podem llegir-lo cada dissabte a Regió 7, ha publicat nombroses monografies sobre el nostre patrimoni i ha fet una contribució valuosíssima a la recuperació de la memòria del nostre passat. És una presència fixa i generosa quan amb motiu d'alguna celebració ciutadana s'organitzen visites o algun itinerari per espais emblemàtics de la ciutat, on resulta impossible resistir-se al seu entusiasme i la passió amb que impregna els seus relats.
Joan Morros (1954) ha fet de l'activisme cultural l'eix de la seva vida. Va impulsar Rialles per oferir espectacles adreçats al públic familiar en català encara sota el franquisme; més tard va impulsar Tabola, que no va durar gaires anys, per oferir espectacles al jovent.

Morros ha estat la cara visible del moviment ciutadà per a recuperar el teatre Kursaal, que va culminar ara fa justament dinou anys, i que s'ha convertit en un dels teatres de referència de Catalunya, amb una programació gestionada per l'entitat El Galliner que ofereix més de cent propostes al llarg de l'any, amb una gran resposta per part del públic.
Podríem seguir. Hem normalitzat el que en certa manera resulta excepcional, venint d'on venim. Són anys de lluites i esforços de persones com les que hem esmenat, però que no han estat soles; han liderat i han sabut aglutinar molta altra gent al voltant dels seus projectes.
Com va dir el Joan en acabar el seu parlament en rebre la medalla «Visca la cultura i visca Manresa».

I la meva gratitud. 

 

Destrossar

Enmig d'una actualitat dominada per les hostilitats entre països, les amenaces i unes dinàmiques que ens porten cap a una societat on imperi la llei del més fort; destaquen notícies que resulten simpàtiques per la seva extravagància però que no deixen de ser un reflex del que es cou a dins de cadascú de nosaltres.
La notícia ens parla d'una ciutadana alemanya de 54 anys, de nom Alicja Müller, que va rebre un regal ben especial el dia del seu aniversari. El seu marit, sabent que destruir un cotxe era el somni de la seva vida, va buscar un cotxe a punt de ser desballestat, el va comprar i li va regalar junt a un singular kit de destrucció que incloïa una destral, un martell, un ganivet i un equip de protecció. El regalet hauria fet les delícies de qualsevol trinxeraire amb ganes de gresca després d'una manifestació; però aquest no era el cas de la senyora Müller; de la que d'entrada dubtaries si està bé del cap o bé plena de ràbia per algun motiu. Però no. Ella nega que volgués fer això per cap mena de frustració o ràbia; senzillament volia experimentar el plaer sensorial de trencar coses. I, és clar, el marit (el que pot arribar a fer l'amor!) la va voler fer feliç en un dia tan especial.
Es veu que s'hi va entretenir estona, cap a quatre hores; trinxant vidres, tallant tot el que es podia tallar, punxant les rodes, deixant la planxa pitjor que després d'un accident aparatós, ... Me l'imagino delint-se d'allò més, fins i tot bavejant, experimentant un plaer immens.
La cosa, però, va despertar les inquietuds dels veïns, alarmats pel que es pensaven era obra d'uns brètols. Quan va arribar la policia es va poder aclarir el tema i un cop tranquil·litzat el veïnat va poder seguir amb la seva peculiar celebració d'aniversari.
No negaré que la ràbia provocada per desacords o la manera de fer dels altres en l'àmbit públic m'ha fet imaginar coses com les que ha fet la senyora Müller; però si una cosa defineix la civilització és la nostra capacitat de reprimir els impulsos. Si no ho féssim la convivència se n'aniria en orris i el món també. Som on som perquè ens hem donat unes normes i ens imposem un respecte i uns límits a la nostra llibertat individual. Cadascú té les seves vàlvules d'escapament i com a divertiment dins d'uns límits té sentit la sortida d'aquesta senyora.
Sembla que per al proper aniversari ha demanat poder trencar els mobles d'una habitació. Veurem. Jo, per si de cas, no li demanaré pas amistat, no fos cas que en descobrir la meva biblioteca se li despertessin les tendències piròmanes.

Propòsits

Per aquestes dates els gimnasos i els complexos esportius s'omplen de persones que volen fer realitat els nous propòsits per a l'any nou. Molts d'aquests propòsits no són nous del tot i es repeteixen any rere any, senyal inequívoc del fracàs que arrosseguen. Ja se sap, perquè es mouen per terrenys coneguts: fer esport, adquirir hàbits saludables, deixar enrere hàbits nocius, aprimar-se, llegir més,....
És la rutina de l'any nou, reiterada des de fa temps i temps. Les bones intencions no s'aconsegueixen acompanyar sempre de la voluntat necessària. I els bons propòsits duren el que duren, fins que cauen novament en l'oblit. 

Jo també m'he fet els meus propòsits d'any nou. El primer és no tenir cap pla. No vull estar lligat a res que no sigui atendre les necessitats de les persones que m'envolten, perquè una vegada cobertes les necessitats del meu dia a dia vull poder ser lliure i amable amb mi mateix.
En segon lloc no vull pressionar-me per anar a trobades o festes que no em vinguin de gust. Sovint em ve més de gust quedar-me a casa, en algun dels meus raconets favorits, llegint tranquil·lament o mirant alguna pel·lícula.
Això no vol dir que em quedi tancat a casa, perquè també m'agrada passejar, nedar, anar al teatre o veure i viure les passions d'un bon partit de bàsquet. El que defenso és no fer plans i gaudir del que la vida m’ofereix, sense més. Només així evitaré la frustració de no fer realitat els ambiciosos propòsits d'any nou.

Salut i bon any a tothom! 

 

NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu; de Leonardo Boff

Leonardo Boff
NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu
Barcelona: Editorial Claret, 1980
Col·lecció El bri, 5
80 pp
ISBN: 978-84-72631-62-5
PVP: 2,40€

Leonardo Boff (1938) és un destacat teòleg i filòsof, impulsor i definidor d'allò que ara fa uns anys es va anomenar Teologia de l'alliberament. Boff, que era franciscà i sacerdot, ho va haver de deixar pels seus enfrontaments i crítiques a la jerarquia eclesiàstica i als seus posicionaments conservadors. Ell té un compromís ineludible amb els més humils i amb el planeta i sovint s'ha mostrat durament crític amb el sistema capitalista. Ell creu en una nova espiritualitat, que pot ser o no religiosa, però que ha de ser la impulsora d'aquells valors que dignifiquen la nostra humanitat i fonamenten un món millor; com ara la solidaritat, la compassió, l'amor o l'amistat.

Centrant-nos en el Nadal, que és el punt de partida d'aquest llibre; val a dir que tothom té el seu Nadal. Són dates d'aquells elements que el defineixen: les llums, les candeles, els regals, els arbres guarnits, els pessebres, la decoració, els àpats amb trobades familiars o amb amics;.... Però el Nadal és molt més que aquest consumisme que justifica el calendari i que no té per què amagar els millors sentiments cap als altres. 

Podem quedar-nos amb alguna cosa de les anteriors, però no podem oblidar que és una festa religiosa on els cristians celebrem que Déu es va fer home per a impregnar-nos del seu amor cap als altres. El Nadal és vida i bondat. Convé saber per què el celebrem. 

En aquest breu assaig Boff aprofundeix en la dimensió humana de Déu. Déu es fa home, assumeix la nostra humanitat i vol ser un més de nosaltres. Algú que ha de néixer, que ha de créixer, que aprèn, que pregunta, que dubta, però que també s'angunieja. Talment com tothom. Sense deixar de ser Déu es fa un home qualsevol.

Déu s'encarna en Jesús de Natzaret i fa que l'home aculli Déu en la seva dimensió espiritual. Nadal és una diada, però la comunitat de creients celebra que Déu és aquí, per sempre, per a il·luminar-nos en la nostra vida terrenal. Déu assumeix l'home i li lliura tot el seu amor.

Quan posem el nen Jesús al pessebre i observem el seu somriure veiem el que diu el títol del llibre: "la humanitat i la jovialitat del nostre Déu". És una invitació a vivenciar la nostra existència tal com Déu la va assumir, volent-nos amables, alegres, senzills, honestos, generosos, plens de tendresa cap als altres i les coses,...

Nadal, en la seva dimensió religiosa, és això. La data on definim el nostre projecte vital de voler ésser com Déu, tal com l'hem anat mostrant.

Celebrem, per tant, el Nadal; obrint el nostre cor a l'alegria que ha de formar part de tota celebració.  

Sembla fàcil si saps com

De vegades et trobes missatges en els llocs més impensats, com ara els esglaons d'una escala, que volen ser inspiradors per a poder dur una vida més plena. Semblen trets d'un llibre d'autoajuda escrit per algún gurú del wellness.

Et diuen: "Sé feliz". I penses: què vol dir ser feliç? Suposo que no és el mateix per a tothom. Per a mi són moments de satisfacció, on et retrobes amb tu mateix fent coses que et resulten plaents. Si sumes molts moments d'aquests, o almenys més dels que et generen disgust, podrà afirmar-se que ets una persona més o menys feliç.

Segueixo: "Ama siempre". És difícil estar en desacord. Estimar persones, treballs, activitats,... Estimar crea vincles amb tot el que t'envolta, t'aferra i et motiva. És un element essencial de la nostra vida.

Seguim baixant l'escala: "Vive eternamente". Em sembla una expressió buida. No deixa de ser un bell oxímoron, sona bé, però tots sabem que la vida té data de caducitat, tenim la certesa que un dia s'acabarà.

Som gairebé a baix: "Relájate a menudo". En vides atrafegades com les que portem és tot un repte aconseguir relaxar-se. Voler no sempre és poder, però cal tenir-ho present i, com a mínim, intentar-ho i perseverar.

I ja som al capdavall de l'escala: "Preocúpate menos". Sembla fàcil, si saps com. Però justament perquè som persones no ens podem abstreure dels patiments de les persones que formen part de la nostra realitat. Ens preocupen els pares mentre els tenim, els fills, els amics, familiars... Diria que preocupar-se és sa. Forma part de la nostra humanitat i reflecteix la nostra sensibilitat i la nostra capacitat d'estimar. Però hem de saber evitar que ens desbordi.

Ja sóc al capdavall de l'escala. No crec que per haver llegit aquests missatges  faci res diferent del que he vingut fent fins ara. Porto molt interioritzat tot el que he anat escrivint fins aquí. 

Aquests esglaons amb missatge m'han semblat una iniciativa simpàtica, molt pròpia d'un lloc al que la gent va a cuidar-se i sentir-se millor com és un balneari. Procuraré tenir-ho present.

Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de Fra Valentí Serra de Manresa

Fra Valentí Serra de Manresa
Quatre segles de vida caputxina (1578-1968)
Barcelona: Edicions Morera, SL; 2025
Col·lecció Just a temps, 1
252 pp.
ISBN: 978-84-127985-1-7
PVP: 20€

Valentí Serra Fornell (Manresa, 1959) és un frare caputxí del Convent dels Caputxins de Sarrià que s'ha prodigat sovint als mitjans audiovisuals per a divulgar continguts relacionats amb els coneixements tradicionals de l'orde i que s'han transmés de generació en generació. Els convents caputxins sempre compten amb un hort rodejat d'un jardí on s'hi conreen una gran varietat de plantes remeieres i les fruites i les hortalisses bàsiques per a la seva alimentació. Això ha bastit un ampli coneixement dels remeis i la cuina d'aprofitament que Fra Valentí s'ha encarregat de difondre en els seus escrits; així com del pessebrisme que -cal no oblidar-ho- neix amb Sant Francesc d'Assís.

Perquè... què són exactament els frares caputxins i com sorgeixen? Doncs d'una reforma de monjos franciscans que va tenir lloc a principis del segle XVI, descontents de l'observança que es feia dels principis que havia establert en els seus inicis Sant Francesc d'Assís. Una voluntat de retornar a la senzillesa i l'austeritat radical del pare fundador, que consideraven s'estava perdent.

Es distingien pel seu hàbit marró més auster que el dels altres franciscans lligat amb un cordó blanc amb tres nusos que representaven la pobresa, la castedat i l'obediència; i per dur una barba llarga. Duien una vida molt senzilla i pobra i dedicaven la seva atenció als pobres i als malalts i a la societat a la que servien, tant material com espiritualment. No pretenien només tancar-se en un convent a pregar sinó projectar-se en l'atenció a les persones.

Provenien d'Itàlia i funden el monestir de Sarrià el 1578. D'aquí que aquest estudi de Fra Valentí, que a part de caputxí i sacerdot també és doctor en Història, comença el 1578 i s'allarga fins a les noves constitucions renovades del 1968 arran del Concili Vaticà II. Quatre segles de vida caputxina (1578-1968) és una obra de síntesi històrica que ens relata amb amenitat i rigor la implantació de l'orde, les fundacions, les missions, les vicissituds històriques que han patit i la seva capacitat de resiliència i adaptació a les noves realitats, essent també avui un referent de catalanitat i projecció cultural. Però no només. Fra Valentí ens parla també de com viuen, com són les seves cel·les, els hàbits quotidians, la dieta, els dejunis, l'arquitectura dels seus convents,...

Llegint-lo ens fem a la idea del seu món i de la seva vida, que per a una gran majoria resulta totalment aliena al que viuen. El llibre, en un català impecablement culte, es troba farcit de cites i referències on es nota la recerca als arxius i una bibliografia extensa. No diré que sigui un llibre per a tothom, però sí que llegir-lo ens farà més empàtics i superar prejudicis.  Conèixer d'altres realitats és avançar en la tolerància i el respecte. I això és en bona part el que hi trobareu.

El professor, de Frank McCourt

Frank McCourt
El professor
Alzira: Eds. Bromera, 2006

Col·lecció L'Eclèctica, 125

320 pp.
ISBN: 9788498240863

PVP: 10,95€

A El professor Frank McCourt (1930-2009) aplega un recull d'anècdotes al llarg de més de trenta anys de professió on hi veiem reflectit el dia a dia d'un professor d'institut. Ens separen molts anys i la distància del lloc, però el llibre és ple d'escenaris comuns i sensacions de les que cap docent resta aliè: la necessitat de captar l'atenció dels alumnes i motivar-los, de connectar amb ells, de fer valer l'autoritat, els dubtes que sorgeixen sobre la teva feina, l'art d'improvisar i arriscar-se, la recerca constant del que funciona amb un grup d'alumnes, el domini de les situacions que es donen en una aula,... Podríem seguir. És un llibre que resulta proper al que ens dediquem o ens hem dedicat a la docència, fet amb una certa complicitat i que té molt d'homenatge a la professió.

Hi descobrim que amb la pràctica docent evolucionem com a mestres però sobretot com a persones. Que l'ensenyament té molt de repte i recerca constant. És una activitat que et posa a prova dia rere dia i el contacte amb els alumnes et proporciona una vivència de la que t'enriqueixes professional i humanament.
En Frank McCourt aconsegueix una narració planera i emotiva que connecta fàcilment amb el lector i que resulta altament recomanable per a docents de tota mena i per a tothom.