dimarts, 27 de febrer del 2024

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companyes i companys amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

diumenge, 25 de febrer del 2024

Dolça introducció al caos, de Marta Orriols

Marta Orriols
Dolça introducció al caos
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020
Col·lecció Escafandre, 14
256 pp (188 pp. en epub)
ISBN: 978-8417339-49-4
PVP: 17,50€

De la literatura de la Marta Orriols m'admira la seva capacitat per a desenvolupar trames a partir de conflictes en les relacions humanes. Conflictes de projecció universal perquè formen part de la condició humana i són fruit del desenvolupament de les societats. Tracta les qüestions amb delicadesa i respecte des d'una òptica femenina i evita qualsevol simplificació maniquea. Aquest aspecte del tractament m'agrada perquè sóc persona de grisos i penso que gairebé res és del tot blanc o negre, que sempre hi ha parts de raó en tots els posicionaments de la majoria de temes. 
Diuen que la bona literatura ha de remoure alguna cosa per dins nostre, que no ens hauria de deixar indiferents; ens hauria de plantejar preguntes i moure'ns a reflexionar sobre certes qüestions. Jo me n'he fet algunes:
- Què seríem capaços de fer per amor? Hem de cedir en tot allò que pugui posar en perill una relació?
- Un home ha de poder decidir sobre la paternitat? La dona sempre ha de tenir l'última paraula?
Tot arrenca en una trobada amb amics. En un moment donat la Marta li confessa al Dani que està embarassada i que no ho vol tirar endavant. Això trasbalsa el seu company quan s'adona que tot ho ha gestionat ella sense comptar amb ell per a res. Perquè en el compte enrere fins al dia i l'hora en que té concertada la intervenció per a la interrupció voluntària de l'embaràs anem descobrint elements de la història familiar que qüestionen la decisió de la Marta i tensen la seva relació. 
Hi ha amor i estimació, però també projectes professionals, inseguretats,... Perquè mentre tot això es va desenvolupant assistim també al retrat d'una generació (la que està al voltant dels trenta) ambiciosa, egocèntrica, hedonista i amb un punt de narcisisme; exigent, que vol estar segura de fer bé les coses i amb un gran temor al fracàs. Perquè t'acabes preguntant si la decisió de la Marta és fruit dels seus projectes professionals o de les seves pròpies inseguretats com a dona i/o futura mare. I aquí entra en joc l'altra gran qüestió que planteja aquesta novel·la: fins on s'ha de cedir per salvar la relació? Perquè queda clar que és ella la que decideix interrompre l'embaràs i és ella la que decideix anar-se'n a treballar a Berlín.
I aquest empoderament femení és el punt de vista des del que s'ha escrit el llibre: la dona decideix sobre la seva vida i el seu cos; tot i que també m'ha semblat interessant reflexionar sobre si l'home ha de poder decidir sobre la seva paternitat.
Personalment, no deixa de sorprendre'm que certs joves posposin la formació de famílies fins a disposar d'estabilitat laboral i tenir assegurat un cert nivell de benestar material, que aquelles emocions d'estimar i veure créixer els fills que et fan créixer humanament es subordinin a la consolidació d'un estatus basat en bens materials.
Em sembla una lectura altament recomanable, que planteja coses importants sobre les quals poder reflexionar. 

divendres, 5 de gener del 2024

Diaris, de Virginia Woolf

Virginia Woolf
Diaris (Selecció de Gonzalo Torné i traducció de Carlota Gurt)
Barcelona: Club Editor, 2022
Col·lecció La Cara Fosca de les Lletres
538 pp.
ISBN: 978-84-7329-339-6
PVP: 38€


Els Diaris de Virginia Woolf, publicats per primer cop traduïts al català, són un valuós document que ens acosta a la intimitat d'aquesta escriptora, al discórrer dels seus dies. S'inicien en una època de maduresa, a mitjans de la trentena, quan ja ha publicat la seva primera novel·la, té un reconeixement com a lectora i ha publicat ressenyes i crítiques literàries en prestigiosos mitjans. I acaben el mateix dia que va decidir donar-se la mort llançant-se a les aigües del riu Ouse.

Llegint les seves pàgines veus reflectit el context històric (abasta el període comprès entre les dues Guerres Mundials; passa per la Guerra Civil Espanyola, on hi va deixar la vida el seu nebot Julian, fill de la seva germana Nessa, a qui estava molt vinculada; i les darreres entrades fan referència al setge nazi sobre Londres i els canvis que va comportar en la seva vida), la seva activa vida social (visites d'amics, familiars, coneguts; assistència a conferències i concerts;...), les seves opinions, les seves lectures, els seus problemes de salut i la difícil convivència amb la malaltia mental;... Hi ha reflectits els aspectes més quotidians dels seus dies, com ara el temps que fa, observacions del paisatge; rutines com ara els passejos, les partides de bitlles o el te de mitja tarda; i preocupacions crematístiques relacionades amb els preus de les coses, dels lloguers, del servei o el que ingressarà pels seus articles a la premsa o per les vendes dels seus llibres. Tenim també la seva activitat com a editors (amb el seu marit Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press) amb la impremta que van instal·lar-se a casa. 

És a dir, llegint els diaris podem imaginar la textura dels seus dies; la vida d'una dona de classe benestant però amb inquietuds socials i polítiques, precursora del feminisme tal com l'entenem avui dia, impulsora del sufragisme i que va voler trencar amb la condició de la dona en la societat victoriana. I va impulsar tot això al costat del seu marit Leonard, implicat en política i un teòric del laborisme britànic. La figura del Leonard, amb qui sempre va mantenir una relació afectuosa i de respecte, mereix comentari a part. En depenia molt i va ser un element cabdal en el seu equilibri emocional. Li llegia els seus escrits, els hi comentava i li injectava importants dosis de confiança. La darrera entrada del diari, abans de llevar-se la vida, és una colpidora declaració d'amor i gratitud cap a ell ("Dimarts, 18 de març de 1941.

Estimat, Tinc la certesa que torno a embogir. Sento que no serem capaços de passar per una altra d'aquestes temporades horribles. I aquest cop no em refaré. Començo a sentir veus i no em puc concentrar. Així que faré el que considero que és el millor. M'has donat la felicitat més gran possible. Has sigut en tots els sentits, tot allò que algú pot ser. No crec que dues persones poguessin haver sigut més felices fins que va arribar aquesta malaltia terrible. No puc lluitar més. Sé que t'estic esguerrant la vida, que sense mi podries treballar. I ho faràs, ho sé. Ja ho veus, no puc ni escriure això com cal. No puc llegir. El que et vull dir és que tota la felicitat de la meva vida te la dec a tu. Has sigut absolutament pacient i extraordinàriament bo amb mi. Ho vull dir; tothom ho sap. Si algú m'hagués pogut salvar hauries estat tu. Tot m'ha fugit, tret de la certesa de la teva bondat. No puc continuar esguerrant-te la vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que ho hem sigut nosaltres.")

Els Diaris passen de puntetes per la seva intimitat, de la que no es donen detalls. Està més o menys documentat que va tenir relació amb altres dones, com ara amb Vita Sackville-West; i entre els seus amics i amigues de les elits intel·lectuals i artístiques era comuna la homosexualitat i la bisexualitat, suposo que com una manera de combatre la moral victoriana imperant. Però en aquest aspecte la discreció és màxima, així com els termes de la seva relació amb en Leonard, de qui no queda clar si van consumar la seva relació, donada la seva aversió (sembla) a les relacions sexuals.

Llegir els Diaris és també seguir de prop la gestació de les seves obres, que feia compatible amb les seves lectures (que de vegades he percebut com a "feina" per a escriure les ressenyes que publicava en prestigiosos mitjans). 

He percebut una persona molt sensible i pendent de les crítiques dels altres. Confiava en el que feia, però necessitava molt de l'aprovació i les crítiques favorables (i aquí en Leonard jugava un paper fonamental).

Com no podia ser d'una altra manera, els Diaris ens fan més propera la persona, la humanitzen en les seves preocupacions i percepcions i l'acosten al comú de la gent. Perquè la vida d'un personatge públic no són només les trobades amb grans personatges i els fets molt rellevants sinó la quotidianitat feta dels moments dedicats a llegir, escriure, menjar o resoldre afers quotidians. 

Els Diaris no tenien la intenció de ser publicats. Eren apunts escrits a raig sense gaire elaboració que havien de servir per a unes futures memòries. I va ser el seu marit qui amb posteritat a la seva mort en va fer una tria per a la seva publicació.
Si heu sentit interès per la seva obra o la seva persona trobareu un valuós document que us l'acostarà. Personalment ara sento interès per llegir i furgar en la seva obra.

Com a complement d'aquesta ressenya us vull oferir una conferència de la Laura Freixas sobre ella i el grup de Bloomsbury, que il·lustra aspectes de la seva vida i de la seva obra i resulta força clarificadora malgrat l'opacitat que hi ha sobre alguns aspectes.

diumenge, 5 de novembre del 2023

Franquismo S.A., d'Antonio Maestre

Antonio Maestre
Franquismo S.A.
Madrid: Ediciones Akal, 2020
Col·lecció Anverso
288 pp.
ISBN: 978-84-460-4796-4
PVP: 21,00€


Franquismo S.A. és un llibre d'investigació periodística sobre l'origen de les fortunes de les grans empreses de l'IBEX: constructores, energètiques, bancs,... I ho fa des de la recerca sobre la col·laboració d'aquestes en el cop d'estat del 36, la repressió d'opositors i la col·laboració amb la dictadura durant gairebé quatre dècades. Documenta com es van aprofitar del treball esclau dels represaliats, com es van incautar de béns i propietats de persones de l'altre bàndol i com tot això es va anar desenvolupant al llarg dels anys en base a favors i influències sobre els que ostentaven el poder. A diferència del que ha passat en altres països aquí s'ha amagat sistemàticament el passat fosc d'aquestes empreses, s'ha blanquejat la seva trajectòria i s'han presentat a la societat com a històries d'èxit empresarial en base a la meritocràcia i la cultura de l'esforç. En bona part, segons l'autor, això és mentida, perquè es van aprofitar del control social de la dictadura i de privilegis concedits en base al seu suport. I es recalca que en un país com Alemanya les grans empreses van reconèixer haver-se beneficiat del treball esclau als camps de concentració i se les va obligar a reparar les víctimes. I allí és una vergonya i una indignitat haver col·laborat amb el nazisme (tot i que malgrat els processos de desnazificació va caldre recórrer a persones que havien col·laborat amb el règim anterior per a fer possible la reconstrucció del país). Però a Espanya (on van arribar molts d'aquests nazis, que van poder desenvolupar exitoses carreres empresarials sense ser molestats malgrat els requeriments d'organismes estrangers) res d'això ha passat, ni reconeixement ni reparació. Els seus hereus van rebre patrimonis generats de manera irregular, al llarg dels anys han mantingut un funcionament endogàmic, casant-se entre ells i engrandint les seves fortunes, però mantenen una aparença de normalitat sense ser qüestionats.
I t'adones que aquesta casta forma part del nucli dur de l'Estat i manté una forta presència en sectors com l'economia, la política i la justícia.
A tota persona que hagi seguit l'actualitat aquests darrers anys li resultaran familiars molts dels que desfilen per les pàgines d'aquest llibre i s'adonarà que són "el poder" malgrat el pas dels anys.

dimarts, 24 d’octubre del 2023

Perro callejero, de Martin Amis

Martin Amis
Perro callejero
Barcelona: Editorial Anagrama, 2005
Col·lecció Panorama de Narrativas, 614
432 pp.
ISBN: 978-84-339-7075-6
PVP: 19,50€


He descobert l'obra del recentment traspassat Martin Amis (1949-2023) amb Perro callejero. D'un llibre que llegeixo m'agrada que em sorprengui i, si pot ser, que em diverteixi.
I aquest m'ha sorprès, a estones m'ha divertit i en certs moments també m'ha fet pensar. 

El protagonista, Xan Mateo, és un personatge ben peculiar, fill d'un delinqüent, que pateix una brutal pallissa només començar i amb alguns talents que el fan molt especial. Està la relació amb la seva dona, les seves filles i la seva exdona. Està també el director d'un diari sensacionalista, en Sam Smoke, un personatge que personifica la degradació d'una premsa groga abocada al pitjor sensacionalisme i la pornografia i que està obsedit per les petites dimensions dels seus genitals. Tenim un rei d'Anglaterra apàtic i pudorosament preocupat per la moralitat de la seva filla. I tenim també el vol d'un avió que pateix seriosos problemes durant el viatge. 

Arriba un moment en que et preguntes com es lligarà tot allò que t'estan explicant, quina mena d'història et volen fer arribar. 

Els elements de la història es van lligant i tu, com a lector, vas reflexionant sobre determinades qüestions, que estan tractades amb un humor corrosiu i uns personatges que tenen un punt grotesc i excessiu. Suposo que es vol fer riure però també desmitificar i no deixar res dempeus, com ara la premsa o la monarquia. 

Penses en si sempre serem els mateixos o si per circumstàncies, com les del protagonista, esdevindrem persones amb comportaments pertorbadors; com les dones van esdevenint éssers poderosos que tot ho fan girar al seu voltant; com la pornografia pot ésser moralment rebutjable però alhora desvetllar la morbositat que roman dins de cadascú i esdevenir un instrument de poder;....

És discutible el bon gust del llenguatge i de determinats elements utilitzats, però li acabes trobant un sentit per a descriure elements pertorbadors de la societat en que vivim. El que deia al principi: sorprèn, diverteix, inquieta; no deixa indiferent.

dimecres, 30 d’agost del 2023

Eufemismes estiuencs

El llenguatge va evolucionant i tendeix a marginar tot allò que pugui resultar molest, feridor o ofensiu, denotar duresa o agressivitat. En definitiva, tendeix a ser amable en paral·lel amb el desenvolupament dels drets individuals i el respecte a la dignitat de les persones i els col·lectius. I això, en uns temps on domina un discurs de correcció política, crec que ha portat a la generació d'eufemismes de tota mena per a definir realitats dures i alhora suavitzar i camuflar allò al que fan referència. Com en tot, el repte està a trobar aquell punt d'equilibri entre l'exactitud en la definició de la realitat que es descriu i la percepció entre els que la llegeixen o escolten. 

Un dels eufemismes que més s'ha generalitzat aquest estiu és el de refugis climàtics. Centres comercials, piscines, biblioteques,... han deixat una mica de banda la seva funció primigènia i han passat a ser destacats com a llocs on la gent hi podia anar per a resistir millor les temperatures extremes que hem patit aquest estiu. 

De sempre he anat a piscines i platges per a refrescar-me i fer més suportables les rigorositats de l'estiu, he anat a comprar el que necessitava als centres comercials tot agraint una bona climatització que no resultés excessiva en cap sentit i he anat a biblioteques per a fer alguna descoberta que cridés la meva atenció. Però mai tenia consciència d'anar a un refugi climàtic. Un refugi sempre ha estat un espai protegit d'una adversitat. I no negaré que els tres exemples anteriors serveixen per a fer front a temperatures extremes; però també dic que m'agrada pensar que les persones s'adapten a les circumstàncies de les seves realitats i si fa molta calor es lleven més d'hora, aprofiten les hores més fresques del dia, busquen ombres, baixen persianes si toca el sol, engeguen un ventilador,... És a dir, allò que s'ha fet tota la vida i que és fruit del sentit comú.

Tot i que em carregui sentir a parlar
tothora de refugis climàtics, donaré per bo que més gent hagi anat a les biblioteques cercant frescor i hagi acabat llegint. Que no sigui flor d'un dia.

dissabte, 19 d’agost del 2023

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€


Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres
, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.
Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.
Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

diumenge, 6 d’agost del 2023

Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.

dimarts, 25 de juliol del 2023

Los abrazos lentos, d'Elísabet Benavent

Elísabet Benavent; Laura Agustí (il·lustradora)
Los abrazos lentos. Esbozos, reflexiones y vida.
Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2022
530 pp.
ISBN: 978-84-9129-719-2
PVP: 20,90€


Los abrazos lentos té un origen molt del segle XXI. Són escrits compartits des del compte d'Instagram de l'autora. I suposo que els imputs rebuts de les moltes seguidores que sembla que té van motivar-la a aplegar-los i publicar-los en forma de llibre. 
No és un llibre adreçat exclusivament a dones, però sí impregnat d'una sensibilitat molt femenina, que denota empoderament i un univers de vivències pròpies deleroses de ser compartides.
Són proses breus, de vegades en forma de poema, fetes de frases curtes i amb molta puntuació que doten el text d'agilitat i el fan molt llegidor. Cal destacar l'habilitat de l'autora per jugar amb les paraules, crear frases impactants i dotar els textos de gran sensualitat.
Les proses tenen un caire intimista, on l'autora es despulla emocionalment i ens parla de l'amor, de sentiments i emocions. Confessions íntimes de caire amorós però que també parlen molt d'autoestima i acceptació d'un mateix, de viure amb llibertat i passió. Reflexions, en definitiva, sobre tot allò que l'autora ha anat vivint i del seu empoderament com a dona.

L'edició en paper té molta qualitat. Paper gruixut, ben enquadernat i amb unes delicades il·lustracions que complementen d'allò més bé el text. Un llibre per llegir, tenir-lo a mà i poder-hi tornar, perquè hi ha frases que et fan pensar. 

El conjunt, però, m'ha semblat reiteratiu. Arriba un punt en que tens la sensació que tot és més del mateix, que no es diu res de nou i que potser amb dues-centes o tres-centes pàgines menys i més ben triades el llibre quedaria més rodó i agradaria més.

Amb tot, és un llibre molt personal, reflex de la sensibilitat de la seva autora, on aflora la fragilitat emocional dels nostres temps i els sentiments volubles que ens impregnen. Un llibre que convida a reflexionar sobre el que vivim i sentim i que homenatja el poder de les paraules (aquest grapat de "abrazos lentos") per a elaborar-ho i compartir-ho.

dimarts, 13 de juny del 2023

De la rateta que escombrava l'escaleta i la dona objecte

 


Quan l'altre dia llegia a l'Ara en un article sobre què i com es llegeix a les escoles que una escola havia decidit eliminar del seu fons el conte de La rateta que escombrava l'escaleta per considerar que fa apologia de la dona objecte, no m'ho podia creure. Em vaig quedar glaçat, estupefacte, sense reacció.

Em van venir al cap imatges de les hores plaents que havia passat amb els meus alumnes treballant aquest conte, una font inesgotable de recursos didàctics per a poder desenvolupar l'expressió oral, fer entenedor el que són les onomatopeies i que a més oferia una lliçó de vida tan valuosa com que a la vida no te'n pots refiar de les aparences. Pensar que tot això queia perquè algú considerava que no passava el filtre dels valors sobre els quals s'ha de fonamentar la coeducació... Me'n feia creus.

Darrerament hi ha diferents exemples de fins on ens està portant el revisionisme cultural impulsat per allò que es considera políticament correcte. I crec que ens equivoquem quan optem per la censura en lloc d'afavorir una lectura crítica segons els valors actuals i degudament contextualitzada. 

Mai hauríem de posar en dubte la intel·ligència dels lectors perquè facin les seves pròpies valoracions de les obres. Els hi podem donar eines, podem afavorir que interpretin i contextualitzin una sèrie d'elements; però el revisionisme de caire purità ens empeny cap a senders d'estupidesa i cretinisme progressius. 

Perquè hem evolucionat (per sort) cap a una societat més justa i equitativa fonamentada en uns valors dels que n'hauríem d'estar orgullosos; però no podem oblidar d'on venim, d'un temps en que era normal l'esclavisme, el treball infantil i el masclisme. I ara ja no ho és, però no renunciem a la literatura que ens ho reflecteix i que hem de poder llegir amb els ulls d'avui.