El dijous següent, de Richard Osman

Richard Osman

El dijous següent
Barcelona: Editorial Columna Edicions, 2021 (Grup 62)
480 pp.
ISBN: 978-84-664-2812-5
PVP: 19,50€

El Club del Crim dels Dijous, que vaig ressenyar en aquest mateix blog fa uns mesos, va ser una autèntica troballa, la descoberta d'una fórmula d'èxit. Hi coincidien uns personatges singulars, una trama detectivesca, l'humor i una mirada entre irònica i tendra al món de la vellesa. I la veritat és que la combinació de tot plegat funciona, enganxa i en fa una lectura simpàtica i plaent on el que prima és fer passar una bona estona als lectors.

El dijous següent és la segona història d'aquesta colla d'iaios. És més del mateix, però no ho dic com quelcom pejoratiu, sinó com la repetició de la fórmula que esprem les possibilitats que ofereix el passat de l'Elizabeth als serveis secrets, l'enginy i els cops amagats de la Joyce, l'esperit rebel del Ron, els consells acumulats per l'experiència com a psiquiatra de l'Ibrahim; el joc que donen dos policies de proximitat com el Chris i la Donna; l'amistat i els sentiments que mostren.

Ja no sorprèn tant com la primera perquè, malgrat els girs que et mantenen intrigat fins al final i malgrat la inversemblança de les situacions, segueix havent-hi una intriga criminal i un humor que sempre és present.

Ja saps més o menys el que hi trobaràs, però si només busques una lectura entretinguda per a passar l'estona no et defraudarà. Fa de bon llegir i distreu. I de vegades és el que necessitem.

El Club del Crim dels Dijous, de Richard Osman

Richard Osman
El Club del Crim dels Dijous
Barcelona: Edicions 62, 2022

Col·lecció La Butxaca
448 pp

ISBN 978-84-664-2750-0

PVP: 9,95€

En Richard Osman (1970), l'autor de El Club del Crim dels Dijous, té una exitosa trajectòria en el món audiovisual com a humorista, productor televisiu i presentador de concursos. En paral·lel ha anat desenvolupant una trajectòria com a escriptor, on va debutar precisament amb aquest títol el 2020. La promoció del llibre ens anuncia vendes milionàries arreu del món i milions de lectors. Un èxit a tots nivells del que no dubto que aviat tindrà adaptació cinematogràfica o televisiva.

Què té El Club del Crim dels Dijous que la faci especial? Els lectors de novel·la negra que esperin molta acció i emocions fortes potser quedaran decebuts. A El Club del Crim dels Dijous hi ha crims, sí, que trenquen l'harmonia del complex residencial per a jubilats al voltant del qual es desenvolupa la trama; però hi passen poques coses impactants. L'autor, però, té l'habilitat d'introduir sorprenents girs argumentals que enganxen els lectors a la trama fins al final de les seves pàgines, que es llegeixen amb avidesa.

Per damunt de la trama, que com a novel·la policíaca es mou en terrenys força convencionals, el que destaca són els protagonistes d'aquesta trama detectivesca, uns octogenaris que reflecteixen les empremtes que deixa el pas del temps i l'envelliment en la vida; i que malgrat l'anonimat, la grisor i l'homogeneïtzació que imposa la vida en una residència d'avis, tenen un passat més o menys destacat que els anys han anat desdibuixant i unes habilitats que es posen en joc.

Perquè aquesta novel·la té l'habilitat de sorprendre'ns amb el que anem descobrint de cada personatge: les seves habilitats per aconseguir el que volen sota la seva aparença de vellets inofensius, les seves capacitats deductives,...

Però també els lligams que van desenvolupant entre ells. Perquè a la infermera, la inspectora de policia, el psiquiatra, el professor o el sindicalista activista que havien estat ja no els queda més que l'amistat, el suport que puguin oferir-se o allò que puguin compartir; i així combatre les sensacions d'abandonament o solitud. 

Tenim els vellets, una jove agent de policia fugint del seu passat i un inspector veterà que porten la investigació del cas (amb una suggeridora relació que es va establint entre ells); dels que cada cop anem descobrint més coses sorprenents.

Tot està tractat amb ironia i un humor fi amb pinzellades de tendresa, i potser és aquest tractament el que el fa connectar amb el públic. Perquè sorprèn la mirada, que acaba sent comprensiva cap al crim i les seves circumstàncies; lluny de qualsevol mena de truculència. 

Malgrat l'humor amb que es tracta tot plegat també s'hi dibuixen la cobdícia i l'especulació que es mouen al voltant dels serveis per a la gent gran. No s'obvia que hi ha molta gent en aquest món que hi són per guanyar diners i quants més millor.

M'ho he passat bé. Resulta molt amè, a estones francament divertit i es llegeix amb avidesa. Són capítols curts (n'hi ha 115) dels que sempre tens ganes de més.

M'admira aquest humor britànic que sap trobar l'equilibri perfecte entre ironia i sarcasme sense defugir l'autocrítica i que els permet abordar qualsevol temàtica amb intel·ligència i elegància. Aquí en teniu una bona mostra.

Yo, vieja; d'Anna Freixas

Anna Freixas
Yo, vieja (pròleg de Manuela Carmena)
Madrid: Capitán Swing Libros, S.L., 2021
188 pp.
ISBN: 978-84-123902-9-2
PVP: 17€

Estic en aquella etapa de la vida en que encara no pateixo el deteriorament del cos, gaudeixo d'un nivell de salut força acceptable i el meu cervell funciona raonablement bé. Disposo de força temps personal per a dedicar-lo a coses que m'agraden i estic agraït de poder gaudir de la jubilació. Però alhora creix la consciència d'envellir, d'estar a l'etapa final (que pot ser llarga) de la meva vida. I el tema d'envellir i la vellesa m'interessen. Per això he volgut llegir aquest assaig de l'Anna Freixas, per trobar coincidències amb el que penso i per a poder reflexionar sobre els aspectes que conformen aquesta etapa de la vida.

Anna Freixas (Barcelona, 1946) és una escriptora feminista que ha dedicat molts anys a la recerca gerontològica sobre aspectes de l'envelliment femení. A Yo, vieja recull les seves idees al respecte amb una perspectiva de gènere i ho fa en un to combatiu (potser per afavorir canvis que es veuen necessaris), reivindicant drets, un tracte digne tal com ella l'entén i la llibertat de poder decidir sobre tots els aspectes que afecten la vida de les dones grans. Per cridar l'atenció sobre el seu discurs tria conscientment un terme despectiu com viejas i en general s'adreça única i exclusivament a les dones per considerar que han estat històricament desafavorides econòmica i socialment i per evitar qualsevol biaix androcèntric. 

Llegint el seu treball t'adones que moltes de les coses que es diuen podrien ser extrapolables al conjunt de la població de gent gran, perquè valorar opcions i triar també ho han de poder fer els homes, així com poder decidir el llegat dels seus béns o deixar escrit el seu testament vital. Ho respecto, però malgrat poder-hi haver raons per justificar-ho, m'incomoden els textos que tenen elements excloents. 

L'autora està per una vellesa afirmativa que s'allunyi de voler imitar el món jove i rebutja de soca-rel la commiseració i el tracte condescendent, paternalista o infantilitzant. Reivindica en tot moment dignitat, reconeixement i drets; i vol donar valor a la saviesa i l'experiència acumulada per la gent gran i la seva contribució al progrés de la societat.

El llibre es llegeix fàcilment, defuig el dramatisme i té tocs d'humor per a explicar les diferents situacions que es fan sortir. Al final de cada capítol es donen consells pràctics a mode de llistat en relació al tema tractat.

Si ja teniu certa edat i encara que sigueu homes, atreviu-vos amb Yo, vieja. Segurament trobareu qüestions sobre les quals no us havíeu aturat a pensar i veureu la llum sobre tot allò que encara cal canviar.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Senectus

Els antics romans establien l'inici de la vellesa als seixanta anys. Avui els faig i no puc queixar-me. Gaudeixo d'un nivell de salut física força acceptable i la meva ment manté en forma les seves facultats. Podria dir allò de jo ja firmaria, perquè la veritat és que no em sento vell en el sentit de decrèpit i valoro el capteniment que mostro quan analitzo qualsevol fet o circumstància. Sense adonar-me he acumulat una experiència de la vida que em permet ponderar les coses i guanyar una distància i una objectivitat que trobo valuoses. I és una fase de la vida a la que arribes, en la que et situes plàcidament disposat a gaudir-la a fons. Perquè, malgrat les moltes incerteses que envolten la vida, se t'obre l'expectativa d'uns anys on disposaràs de temps per a fer el que et vingui de gust; per a gaudir d'aquelles coses a les que potser per manca de temps no t'hi has pogut dedicar tot allò que voldries. 
Com reflectia l'estimat Josep Maria Espinàs en un dels seus llibres, la vida és un inventari de jubilacions, de coses que un dia deixes de fer. Però deixar de t'obre un camí d'infinites possibilitats on t'aferres a la vida fins al darrer alè.

Intents de treure suc a la vida. El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4.

Intents de treure suc a la vida.
El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4

Barcelona: Ara Llibres, SCCL, 2016
Segell/Col·lecció Amsterdam
344 pp.

ISBN: 978-84-15645-92-4

PVP: 19,90€

Aquesta va ser una de les adquisicions sorpresa d'aquest darrer Sant Jordi. D'aquells llibres que en desconeixes l'existència i que per tant no vas amb la intenció de comprar, però que veus en una parada, fulleges i t'acabes comprant. Sant Jordi no seria el que és sense això. La publicitat anuncia que ha estat traduït a vint-i-una llengües i a tu et fa la impressió que té allò que fa que un llibre es converteixi en fenomen.

De l'autor res en sabem. Pot ser un nom real o inventat; però el que explica traspua versemblança, i hi ha pocs dubtes sobre que es tracti d'un jubilat resident en una residència geriàtrica. Si t'has mogut per aquest món, les rutines i les converses dels avis d'una certa edat et resulten d'allò més familiars. 
Des del punt de vista personal, fer el pas d'ingressar un avi en una residència, sempre resulta un procés dolorós i ple de dubtes; però hi ha un punt en la trajectòria vital de moltes persones grans en que creix la dependència i ja no s'és capaç de viure a casa amb una mínima autonomia i dignitat. La perspectiva que t'ofereix la residència és la de viure els darrers anys, d'estar allí esperant la mort, com a punt final al nostre pas per aquest món. Té un punt descoratjador malgrat intentem veure-hi coses positives. És assumir en un espai i un temps no gaire llarg el final de les nostres vides. 
I en aquesta perspectiva que ofereix la residència hi ha com dos tipus de reaccions: la de deixar-se anar i anar observant el pas dels dies passivament des d'una finestra, només pendent dels mals que et tenallen; i la d'intentar treure suc a la vida malgrat les limitacions que sovint imposa la vellesa (d'aquí el títol d'aquest llibre, Intents de treure suc a la vida). 
I aquí és on trobem el protagonista d'aquest relat, l'Hendrik Groen, que mostra una actitud vitalista malgrat tot el que l'empeny al pessimisme. L'Hendrik s'imposa escriure un diari que vagi recollint el seu dia a dia al llarg del 2013, una mica cada dia, com una cosa més a fer. 
El resultat és un retrat molt fidedigne, amb pinzellades d'un humor a estones corrosiu, sobre la quotidianitat d'una residència d'Amsterdam. Són les rutines, els temes de les converses (pendents de qui es va morint, com per poder dir "aquest l'he guanyat"), les inquietuds, les prevencions contra el secretisme i l'opacitat amb es gestionen determinats temes a la residència, les relacions amb els familiars, entre els residents, les expectatives,...; on no hi falten de vegades comentaris punyents sobre l'actualitat i anècdotes que reforcen el punt de vista humorístic (amb un punt d'humor negre) de la narració. 
Però també és el relat del grupet de residents que es crea al seu voltant, el VePeNoMo (vells però no morts), que organitzen sortides pel seu compte al marge de la residència per a recuperar l'alegria de viure i seguir gaudint de bons moments. I la història del seu amic Evert, amb el seu corrosiu i particular sentit de l'humor, provocador, i políticament incorrecte; la Grietje, que va desenvolupant Alzheimer; i l'Eefje, aquella amiga que aprecia especialment i que en d'altres circumstàncies podria haver estat alguna cosa més. 
A mesura que avança, el relat es va fent més madur i ric emocionalment, i aconseguint que els seus protagonistes es vagin fent entranyables. Són les anècdotes i l'actualitat; però també la preocupació per l'Alzeimer i l'eutanàsia, per posar dos exemples; que estan presents en el llindar que separa la vellesa de la vida digna.
M'ha agradat. A estones m'ha divertit (en vaig tenir prou en un primer moment amb la primera pàgina per començar a riure, pagar-lo i posar-lo a la bossa) amb el seu anecdotari; però sobretot m'ha fet pensar en la dignitat amb que s'ha de viure la vida i en la importància de tenir motivacions, les que siguin, però motivacions al cap i a la fi, per seguir endavant. 
Busqueu El diari secret de Hendrik Groen, de 83 anys i 1/4, no us decebrà.