El regal de la lectura (Què passa al nostre cervell quan llegim?), de Sebastià Serrano

Sebastià Serrano
El regal de la lectura - Què passa al nostre cervell quan llegim?
Barcelona: Ara Llibres, 2022
288 pp
ISBN: 978-84-18928-55-0
PVP: 18,95€

El regal de la lectura és un llibre de divulgació científica que intenta explicar de forma entenedora des de la neurologia el que passa al nostre cervell quan llegim. Sebastià Serrano (Bellvís, 1944) desenvolupa el llibre a dos nivells. D'una banda novel·la el cas d'una persona (en Claude) del París de finals del segle XIX, benestant i amb inquietuds, que pateix un ictus i de cop i volta esdevé cega a la lectura. És atesa per un prestigiós neuròleg de l'època i segueix una teràpia de rehabilitació. En paral·lel el llibre ofereix píndoles de neurociència que va alternant amb les evolucions del Claude per a transmetre'ns la fascinant evolució del cervell de l'ésser humà que fa possible el desenvolupament del llenguatge i la capacitat de llegir. Ho fa des de l'admiració per les infinites possibilitats del nostre cervell d'establir connexions neuronals i desenvolupar llenguatge i pensament. 

No m'han de convèncer dels beneficis de la lectura, però m'ha interessat molt tot el que es diu sobre com llegir afavoreix l'estimulació cognitiva; del poder que té per millorar l'atenció, la concentració i la reflexió; de com exercita la memòria en totes les seves variants. 

Sebastià Serrano va més enllà i ens parla també dels beneficis de la lectura en la salut mental de les persones, de com llegir esdevé una mena de neuroprotector que frena el desenvolupament de demències i malalties com l'Alzheimer.

M'ha interessat especialment el darrer capítol on, situat del tot en l'època actual, reflexiona sobre com hem passat de saludar amb entusiasme l'arribada de les noves tecnologies i les seves possibilitats, a partir per la seva dependència i viure amb neguit com les pantalles afecten la capacitat de nens i joves (i no tan joves) de mantenir l'atenció i la concentració.

Aquests dies s'han fet públiques unes dades molt preocupants sobre els nivells de comprensió lectora en alumnes de 4t de Primària, dades que reflecteixen una davallada també dels nivells de lectura i que tenen força a veure amb el consum de pantalles. 

Un dels remeis està clar: llegir més. Feu-nos aquest gran regal que és la lectura.

Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

Josep Maria Espinàs en el record

Saps que tard o d'hora arribarà, però no pots més que entristir-te per la mort d'algú que t'ha acompanyat durant molts anys de la teva vida i per qui senties admiració i estima. Quan penso en ell em ve al cap la paraula compromís. Compromís amb una llengua i un país que el van convertir en un referent de civisme per a molta gent. Compromís que el va portar a implicar-se en els Setze Jutges i impulsar la Nova Cançó; a col·laborar amb el diari Avui des de la seva fundació i després a El Periódico amb una columna diària durant més de quaranta anys ininterrompudament (1976-2019); a fer programes de televisió; a estar present a la Diada de Sant Jordi amb alguna novetat durant més de cinquanta anys; a fundar l'Editorial La Campana; i fins i tot a posar lletra a l'himne del Barça.

I suposo que tot això ho va fer perquè ho va trobar necessari, per aquest compromís cívic amb el país del que parlava abans.
Era capaç de fer un llibre atractiu gairebé a partir de qualsevol tema i treballador incansable com era ens deixa una obra extensa gestada des de la seva Olivetti Studio 46, de la que no es va despendre mai. Va començar fent narrativa de ficció, però la va anar abandonant per a centrar-se en els escrits que emanaven de la seva experiència vital, de l'observació atenta del seu entorn, de converses amb la gent, de les emocions que formen part de la vida.
La seva literatura sempre m'ha semblat entenedora, accessible, humanament rica, amable i respectuosa, amb punts de vista que no et deixaven indiferent i t'enriquien.

Queda en el camp de l'anècdota la seva estada a la ciutat mentre feia el servei militar, però resulta simpàtic imaginar que un senyor de Barcelona com ell durant sis mesos va ser un manresà més.
Gràcies, Josep Maria, per tant i al llarg de tant temps.

Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador, de Joan Esculies

Joan Esculies Serrat
Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador
Barcelona: RBA - La Magrana, 2018
Col·lecció Orígens, 225
461 pp
ISBN: 978-84-826-4843-9
PVP: 22,80€

Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit.
Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític.
Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA.
El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme.
Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques.
Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava).
El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.

M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

El talp, de John Le Carré

John Le Carré
El talp (traducció de Jordi Arbonés)
Barcelona: Edicions 62, 2012
Col·lecció El balancí, 664
376 pp.
ISBN: 978-84-297-6851-0

PVP: 21,50€

George Smiley és un dels grans personatges de la història de la literatura. És un antic agent secret, d'aspecte gris i discret, lleial, observador, rigorós i eficaç en el seu treball, més aviat taciturn, casat amb un dona que li és infidel; que ha estat obligat a abandonar el servei per interessos obscurs i que viu una tranquil·la jubilació després d'haver prestat servei al Circus (també conegut com a M16 i popularitzat en nombroses pel·lícules), el Servei Secret britànic a l'estranger.

El món de l'espionatge és inherent a l'existència dels estats. De sempre hi ha hagut aquesta necessitat de defensar-se, de disposar d'informació estratègica que et sitüi en situació d'avantatge davant d'un enemic o un potencial perill. S'utilitzen agents infiltats en grups terroristes, narcotraficants,... I no diguem en conflictes bèl·lics; sempre n'hi ha a tot arreu i en són un element cabdal en la correlació de forces que sempre ha donat molt de joc en la literatura i en la ficció de nombroses pel·lícules i sèries.

Smiley, però, no és un super-heroi a l'estil Bond sinó que té el perfil d'un eficaç funcionari de formes detectivesques que arribarà fins on faci falta per a defensar els interessos i la seguretat del seu país, si cal de manera implacable.

Les seves nove·les ens remeten als temps de la Guerra Freda, de l'Europa dividida en blocs, on es vivia sota l'amenaça permanent d'un conflicte armat.

I aquesta és una novel·la d'espies, que en descriu l'ambient on es mouen i com actuen. En aquest cas ens trobem amb un Smiley retirat que és cridat per a que ajudi a descobrir un agent doble que ha passat informació als russos.

Més enllà de la intriga, que està sòlidament construïda, ben desenvolupada i et manté en tensió fins al final; m'ha interessat el personatge i el retrat de la vida de vegades autodestructiva de l'espia, poc arrelat i mig amagat del món, mai mostrant-se obertament, sempre amagant coses o enganyant; on és difícil mantenir una estabilitat pel que fa a les amistats, la vida de parella i en definitiva l'equilibri personal; una vida de duplicitats i on no pots mostrar obertament la teva identitat.

I m'han interessat també les pinzellades sobre quins són els valors que mouen l'espia. Si és l'esperit de servei i el patriotisme, l'acció, els diners o l'afany de poder. 

Crec que John Le Carré és un autor a considerar, car més enllà de les trames que desenvolupa planteja interessants qüestions de fons i una visió crítica i de vegades poc complaent del món que descriu. 

Aquesta novel·la va conèixer una adaptació cinematogràfica l'any 2011 protagonitzada per Gary Oldman, que va ser nominat als premis Òscar per la seva interpretació. 

Ha estat doblada al català.