De papereres i contenidors

Em tinc per una persona escrupolosa i primmirada a l'hora de separar les deixalles. Vull fer-ho bé i facilitar la feina als qui treballen en la seva recollida i tractament. Crec en el reciclatge, perquè implica reaprofitament i reducció del volum de brossa enterrada als abocadors. Vaig regularment a la deixalleria per procurar el millor tractament de cada residu i compro bosses compostables (que no són precisament barates) per a que les restes orgàniques de casa i la bossa puguin esdevenir compost per a la terra. No espero que em donin les gràcies. Per a mi és un deure cívic com a membre d'una societat organitzada sensibilitzat per l'empremta que deixem al planeta on vivim. Per això, una de les coses que em generen més malestar és arribar als contenidors i trobar-me tota mena de brossa dipositada sense criteri en qualsevol contenidor o directament a terra per la mandra a deixar-la on pertoca. Tinc la sensació que em foten la feina enlaire. Per no parlar de deixalles voluminoses deixades sense miraments al mig de la vorera o en qualsevol racó (hi ha un telèfon per a que t'ho vinguin a recollir a la porta de casa). El panorama és desolador. Sensació de deixadesa i brutícia, de no hi ha res a fer. D'estar igual o pitjor que fa uns anys.

Les notícies són descoratjadores. Els percentatges de recollida selectiva no milloren, estan per sota del que tocaria i sembla que les autoritats municipals assumeixen el fracàs (es compraran més vehicles per a recollir el que la gent deixa al carrer). El premi per fer-ho bé és un fort increment de la taxa municipal corresponent. La sensació és que cada cop més gent passa del tema malgrat haver-hi una majoria -encara- que fa bé les coses.

La cirereta d'aquest pastís d'incivisme són els qui ara, d'una manera inexplicable, entaforen bosses plenes de brossa o garrafes plenes d'aigua a les papereres i tota mena de deixalles que haurien d'anar als contenidors. No sé si es tracta d'inconscients, brètols, graciosos o activistes de la provocació. Penso en el pobre operari al que li pertoca buidar les papereres i se les veu i se les desitja per a poder-les buidar. 

I tot això passa quan hi ha els contenidors corresponents a escassos vint metres d'aquestes papereres. 

Encara queda, però, el ciutadà de bona fe que explica en un cartell que la paperera no és un contenidor, com si no fos prou evident.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Dolça introducció al caos, de Marta Orriols

Marta Orriols

Dolça introducció al caos
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020
Col·lecció Escafandre, 14
256 pp (188 pp. en epub)
ISBN: 978-8417339-49-4
PVP: 17,50€

De la literatura de la Marta Orriols m'admira la seva capacitat per a desenvolupar trames a partir de conflictes en les relacions humanes. Conflictes de projecció universal perquè formen part de la condició humana i són fruit del desenvolupament de les societats. Tracta les qüestions amb delicadesa i respecte des d'una òptica femenina i evita qualsevol simplificació maniquea. Aquest aspecte del tractament m'agrada perquè sóc persona de grisos i penso que gairebé res és del tot blanc o negre, que sempre hi ha parts de raó en tots els posicionaments de la majoria de temes. 

Diuen que la bona literatura ha de remoure alguna cosa per dins nostre, que no ens hauria de deixar indiferents; ens hauria de plantejar preguntes i moure'ns a reflexionar sobre certes qüestions. Jo me n'he fet algunes:

- Què seríem capaços de fer per amor? Hem de cedir en tot allò que pugui posar en perill una relació?

- Un home ha de poder decidir sobre la paternitat? La dona sempre ha de tenir l'última paraula?

Tot arrenca en una trobada amb amics. En un moment donat la Marta li confessa al Dani que està embarassada i que no ho vol tirar endavant. Això trasbalsa el seu company quan s'adona que tot ho ha gestionat ella sense comptar amb ell per a res. Perquè en el compte enrere fins al dia i l'hora en que té concertada la intervenció per a la interrupció voluntària de l'embaràs anem descobrint elements de la història familiar que qüestionen la decisió de la Marta i tensen la seva relació. 

Hi ha amor i estimació, però també projectes professionals, inseguretats,... Perquè mentre tot això es va desenvolupant assistim també al retrat d'una generació (la que està al voltant dels trenta) ambiciosa, egocèntrica, hedonista i amb un punt de narcisisme; exigent, que vol estar segura de fer bé les coses i amb un gran temor al fracàs. Perquè t'acabes preguntant si la decisió de la Marta és fruit dels seus projectes professionals o de les seves pròpies inseguretats com a dona i/o futura mare. I aquí entra en joc l'altra gran qüestió que planteja aquesta novel·la: fins on s'ha de cedir per salvar la relació? Perquè queda clar que és ella la que decideix interrompre l'embaràs i és ella la que decideix anar-se'n a treballar a Berlín.

I aquest empoderament femení és el punt de vista des del que s'ha escrit el llibre: la dona decideix sobre la seva vida i el seu cos; tot i que també m'ha semblat interessant reflexionar sobre si l'home ha de poder decidir sobre la seva paternitat.

Personalment, no deixa de sorprendre'm que certs joves posposin la formació de famílies fins a disposar d'estabilitat laboral i tenir assegurat un cert nivell de benestar material, que aquelles emocions d'estimar i veure créixer els fills que et fan créixer humanament es subordinin a la consolidació d'un estatus basat en bens materials.

Em sembla una lectura altament recomanable, que planteja coses importants sobre les quals poder reflexionar.