divendres, 29 de març del 2013

La força de l'ànima

Maria Josep Pazos i Anna Vilajosana
La força de l'ànima. Una història real
Barcelona: Angle Editorial, 2013
Col·lecció Inspira, 31
127 pp.
ISBN: 978-84-15695-24-0

La força de l'ànima és un llibre testimoni corprenedor que conté una lliçó de vida extraordinària. Relata el que va viure una nit d'estiu a Vitòria la Maria Josep Pazos ara fa encara no dos anys. Hi estava de pas per motius de feina, però aquella nit va patir una crisi asmàtica que li va provocar una aturada cardiorespiratòria amb lesions cerebrals de molta gravetat. Els metges van optar per provocar-li un coma induït que els permetés proporcionar-li allò que necessitava per a mantenir la seva vida. 
Fets com aquests ens demostren que la vida de qualsevol de nosaltres pot fer un gir sobtat en qüestió de segons i que a partir d'aquell moment en comença una altra, per a ella i per a les persones que es mouen al seu voltant. Ningú està preparat, però són aprenentatges que la vida ens serveix en safata i que no podem defugir; s'han d'entomar. 
La vida de la Maria Josep es va moure durant dies en el fi llindar que separa la vida de la mort. Ella, que era una dona vital i lluitadora, de caràcter fort, que tenia una vida professional intensa; estava entubada en un llit d'una UCI, sense reacció als estímuls externs, en situació molt greu i amb molts dubtes sobre les seqüeles que li deixaria el procés de la seva malaltia i les possibilitats de sobreviure. 
Els seus familiars van fer tot el possible per estimular-la sabent com sabien que era una lluitadora que mai es donava per vençuda. Creien en ella. I aquí es on entra en joc un dels elements més emotius i fascinants d'aquest relat. Com en un cos inert, amb els ulls tancats, proper a la mort, aparentment sense resposta, hi ha una mena de percepció extrasensorial, d'activitat, que percep d'alguna manera allò que se li fa arribar. 
I ara les casualitats. Li van posar una cançó ("Estic esperant", d'Els Convidats), que és una cançó d'amor, però que contenia frases del tot adients a la situació ("Estic esperant la teva resposta",..."Estic esperant senyals de vida, no triguis tant, no facis ferides"). La Maria Josep, en l'estat que es trobava, va plorar. Costa pensar que només fos un acte reflex. M'ha agradat comprovar -racionals com som- que la vida també té quelcom de misteriós, d'inexplicable, que supera la racionalitat. No se sap massa com aquella cançó havia arribat al mòbil de la germana, no coneixien el grup ni n'eren seguidors. Però contenia la frase que el moment reclamava. I a més a més d'un grup musical de la mateixa ciutat. 
El llibre té protagonistes i escenaris manresans. Hi ha un episodi memorable. Quan la seva recuperació anava avançant, amics i familiars li van preparar una festa sorpresa que va comptar amb la presència dels dos membres d'Els Convidats que havien creat la cançó i que li van cantar per a l'ocasió. Estaven tan impressionats per la història de la Maria Josep com qualsevol altre que la descobria. I admirats que una cançó pogués tenir el valor terapèutic que va tenir la seva.
El llibre és el relat d'aquells dies d'hospitals, de com els van viure els familiars, però jo em quedo amb el missatge que tots tenim una gran capacitat de superació personal i d'adaptar-nos al que comporta l'adversitat. Tenim una gran força interior de la que no en coneixem els límits, "la força de l'ànima" i no ens hem de rendir mai justament perquè desconeixem quins són aquests límits. 
La vida ens dóna moltes lliçons i aquestes lliçons són les que li donen sentit, el que fa que l'haguem de viure amb tot el que comporta. 

Olor de Colònia

Sílvia Alcántara
Olor de Colònia
330 pp.
Barcelona: Edicions de 1984, S.L., 2009
Col·lecció Mirmanda, 62
ISBN: 978-84-92040-21-4

La berguedana Sílvia Alcàntara (1944) és un exemple de vocació literària tardana car Olor de Colònia, la seva primera novel·la, ens arriba quan la seva autora seixanteja. 
Les seves circumstàncies personals reflecteixen les de tota una generació nascuda a la postguerra que va haver de viure en l'escola franquista on l'única llengua era la castellana. Va aprendre el català de gran i les seves inquietuds literàries la van fer passar per l'Aula de Lletres i posteriorment per l'Ateneu Barcelonès, on completa el seu aprenentatge de les tècniques literàries. 
Fruit de tot això i del que va conèixer a la seva infància i joventut (va viure a la Colònia Vidal de Puig-Reig fins als vint anys) és Olor de Colònia
Olor de Colònia és una novel·la que conté diferents elements d'interès. D'una banda ens situa en un escenari, el de les colònies tèxtils, que resulta molt proper per a tota la gent de la Catalunya Central. El desenvolupament industrial del país no s'explica sense conèixer i valorar el paper que hi va jugar la indústria tèxtil (importantíssima al llarg del curs del riu Llobregat). 
D'una altra, una trama de thriller molt ben construïda amb personatges rics de matisos, complexos, que amaguen aspectes foscos de la seva vida. 
La novel·la parteix d'un succés petit com és l'incendi d'un magatzem de la fàbrica que aparentment de forma accidental i dissortada acaba amb la mort de l'escrivent de l'oficina. 
A partir d'aquí la novel·la ens va presentant els diferents personatges que poblen l'univers humà de la colònia. N'anem coneixent les seves circumstàncies i anem prenent consciència d'aquest món tancat, pensat per a que no hi falti de res però alhora limitador, opressiu, que determina la vida i el futur del que hi formen part. Tot és aparentment plàcid i tranquil dins de la seva rutina, però assistim a un seguit de sentiments soterrats, hipocresies, rivalitats, enveges, recels, angoixes, traïcions i també il·lusions que s'esvaeixen. L'aparent tranquil·litat de la vida de la colònia es trenca amb tot de petits misteris que alimenten les murmuracions i les insinuacions. 
A partir d'aquí, quan es van revelant aquests misteris és com si anéssim completant un puzle que a la part final atrapa amb força el lector fins a treure l'entrellat de tot plegat i descobrir moltes coses que no sabíem. 
Cal destacar el grau d'elaboració d'alguns personatges, com el malvat Sr. Boix ("usurer d'ànimes", tal com l'anomenen en un moment de la narració). 
Crec que és una novel·la estimable, ben escrita, amb personatges complexos que tenen interès humà i amb una trama capaç d'atrapar el lector. Va comptar amb el favor del lectors i va ser finalista del Premi Llibreter 2009 de narrativa que concedeix el Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya.

dimecres, 27 de març del 2013

Luces de bohemia

Ramón María del Valle-Inclán
Luces de bohemia
Madrid: Espasa-Calpe, 1976 (setena edició)
Col·lecció Austral, 1307
144 pp

ISBN: 84-239-1307-4

L'any passat vaig tenir ocasió de veure la representació de Luces de bohemia de Valle-Inclán que, muntada per catalans, va ser representada a la Sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya i que després va passar per Manresa en la gira per comarques que van fer. 
Va ser un plaer extraordinari: per la qualitat del text; per l'encert del muntatge, que aconsegueix donar fluïdesa a una acció que transcorre per diferents indrets amb una escenografia senzilla però eficaç; per la il·luminació, del tot adient amb l'esperit de l'obra; pel nivell interpretatiu, amb un Lluís Soler esplèndid en el paper de Max Estrella. Lluís Soler és un actoràs amb una bella veu i una dicció perfecta i crec que és un dels actors catalans que millor pot dir un text. Sempre és un goig assistir a una de les seves interpretacions. 
Després d'això, en arribar a casa, vaig agafar l'escala i em vaig enfilar a rescatar l'exemplar de Luces de bohemia de la meva biblioteca que dormia en un prestatge alt des de feia una pila d'anys; i em vaig dir que me'l tornaria a llegir. I ara ho he fet. 
Luces de bohemia forma part de la llista de lectures obligatòries de la meva adolescència. Seria fàcil discrepar del concepte d'obligació o de la tria que formava part de la llista, però he de reconèixer que gràcies a això vaig poder descobrir autors del nivell de García Márquez, Machado o Valle-Inclán. 
Luces de bohemia és plena de frases esmolades que retraten amb una mirada grotesca una societat decadent de la que no s'escapa pràcticament ningú: la corrupció del món polític, la incultura i la brutalitat de la policia; el periodisme venut al poder; les rivalitats del món intel·lectual;... 
El retrat d'aquesta Espanya segueix sent proper; hi ha coses que resulten lamentablement actuals, preocupants; com si el temps no passés i costés superar determinades inèrcies.
En el recorregut bohemi de Max Estrella pel Madrid de tavernes i cafès es fa un repàs exhaustiu de tot allò que descriu la realitat d'un país: coneixem ambients, personatges que mostren les misèries i la picardia d'una societat (és de destacar la mesquinesa d'un personatge com Don Latino de Hispalis, "l'amic"), tertúlies, carrers, calabossos, policies, presos, manifestants, meuques de carrer, funcionaris, un ministre,... 
Compta amb diàlegs brillants (com el que manté amb Serafín el Bonito quan és detingut) i moments colpidors (com els que manté a la cel·la amb un anarquista català que sap quina serà la seva fi i que defineix amb lucidesa la realitat del país: "En España el trabajo y la inteligencia siempre se han visto menospreciados. Aquí todo lo manda el dinero." Us sona? Podria signar-se avui mateix).
Valle-Inclán deforma i ridiculitza la realitat per a fer-ne més evidents els seus aspectes més grotescos. Això és l'esperpent i una de les aportacions més significatives del seu teatre. Ho defineix el mateix Max Estrella moments abans de morir: "El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada. ... España es una deformación grotesca de la civilización europea." 
Hi ha una expressió que em va quedar de quan en vaig fer la primera lectura i és l'etílica expressió que regala un borratxo que apareix en algunes escenes com a contrarèplica i que també tanca la representació: ¡Cráneo previlegiado!
Genial. Un clàssic que no caldria deixar de llegir.

dilluns, 25 de març del 2013

Encausar marmotes



Sovint hem vist en pel·lícules nord-americanes el gust que tenen en aquell país per muntar processos judicials en tota mena de causes en defensa dels drets individuals i en l'establiment de les corresponents responsabilitats. Deuen dedicar força diners al seu sistema judicial, perquè sinó no s'entén que puguin dedicar-los a temes que són una caricatura grotesca d'aquest mateix sistema judicial. 
Ara ens arriba la notícia que un fiscal nord-americà ha demanat la pena de mort a la marmota Phil, aquella que pronostica el final de l'hivern, per haver-se equivocat i atemptar així contra la pau i la dignitat de l'estat d'Ohio. Diuen que ho ha fet expressament, amb premeditació. 
El titular arreu del món ja se l'han guanyat. I convertir-se en la riota de tothom també. Perquè... què faran ara? La portaran a declarar? Li assignaran un advocat d'ofici? Com interpretaran que resti en silenci en exercici dels seus drets? Com un reconeixement de culpa? Com una declaració de no-culpabilitat? Si la condemnen, la duran a un corredor de la mort especial? Presentaran recursos en demanda de clemència? 
Els catalans ho hem sabut expressar amb molt d'encert: Qui no té feina, el gat pentina.

dissabte, 23 de març del 2013

Confessions d'un lector digital (2)

La lectura de Córrer o morir ha estat la meva primera experiència lectora d'un llibre en format digital i la veritat és que m'ha encantat. 
He estat capaç de subratllar paràgrafs suggeridors o que m'han fet pensar, d'escriure notes i reflexions a mesura que anava llegint amb el teclat virtual que m'apareixia a la pantalla; de passar els fulls amb un suau moviment sobre la pantalla tàctil,...
No he trobat a faltar res dels meus vells hàbits de lector (a excepció, lògicament, del contacte amb el paper); tot ha esdevingut suau, fàcil i lleuger.
I m'ha sorprès. Potser perquè era la primera vegada, potser per la facilitat amb que m'he adaptat al nou suport de lectura. Et vas fent a la idea que aquella petita funda negra amb el lector a dins és la teva biblioteca, que vas deixant a la tauleta de nit, en qualsevol altre racó de casa o que et duus confortablement a qualsevol lloc dins una bandolera. Una presència discreta, però que transformarà significativament els meus hàbits quotidians.
Evidentment seguiré llegint llibres en paper, però tinc la sensació que res serà ben bé com fins ara. Que hi ha quelcom de fons que està canviant molt i molt de pressa. 
Informacions de la premsa ens diuen que a països veïns la presència del llibre digital està creixent molt i properament superarà les vendes de llibre en paper. Aquí la cosa va més lenta però no sembla que tingui aturador.
I m'assalten preguntes: Com serà una diada de Sant Jordi amb un llibre digital majoritari?
Com hauran de ser les llibreries? Què hauran de fer per a que la gent hi segueixi anant? (Aviat s'ha vist que era ben absurd que intentessin vendre llibres digitals. Per què anar a una llibreria si pots fer-ho còmodament des de casa?) Seguiran desapareixent? Quins llibres se seguiran venent en paper?
Què canviarà de les biblioteques que tots coneixem?
Tindrà sentit llegar una biblioteca de llibres en paper?
Ja ho anirem veient.

dissabte, 16 de març del 2013

Córrer o morir

Kilian Jornet Burgada
Córrer o morir
Barcelona: Ara llibres, 2011

188 pp.
ISBN: 978-84929-0738-0


A mesura que llegia o escoltava pels mitjans les gestes i els rècords que el Kilian anava acumulant en el seu palmarès pensava que a Catalunya teníem un esportista de nivell excepcional, però alhora que m'omplia d'admiració pel seu treball em preguntava què és el que el portava a cada nova aventura cada cop més extrema en una espiral que semblava no tenir aturador. 
Les respostes es troben en aquest llibre, on a partir del relat de les proves on ha participat i dels reptes que s'ha marcat esportiva i humanament ens acostem a la seva persona i a les motivacions que el porten a fer tot el que fa. 
Sempre he pensat que els esportistes que arriben més amunt, a part de tenir unes qualitats i un talent excepcionals per a la pràctica del seu esport, estan fets d'una fusta especial. No només, però, tenen tècnica i qualitat física. Són d'allò més importants la mentalitat i els aspectes psicològics. 
El relat del Kilian Jornet ens confirma aquest aspecte de la pràctica esportiva, la importància de la ment com a l'element clau per a superar els límits del cos. 
Veiem que per al Kilian córrer és una forma de viure, d'estar en contacte amb la natura, de sentir-se part d'ella, de marcar-se un desafiament rere l'altre. Aquesta és la més gran motivació, el que el fa més feliç: assolir nous objectius. En un moment del llibre afirma que la victòria sense més en una prova no és el que més l'omple. En certa manera, si tens més qualitat i tècnica que els rivals i has entrenat bé, la victòria és la conseqüència lògica del treball desenvolupat, però no sempre és l'objectiu. Per a ell el més important és assolir un nou objectiu, un nou desafiament. Això és el que més l'omple de felicitat. 
Una de les parts que més impacta del seu relat és la narració de la seva participació en proves d'ultraresistència. Dies i dies corrent, superant milers de metres de desnivell fins a portar el cos al límit de la seva resistència, al punt en que deixa de respondre, al defalliment i l'extenuació. És brutal la lluita de la ment per a intentar trencar la manca de resposta del cos. Ho llegeixes, t'ho vas imaginant i et preguntes per què. Potser no ho comparteixes, perquè una cosa és que córrer sigui una forma de vida i una altra arriscar-la en un desafiament constant dels seus límits, però ho entens. I ho respectes profundament. Perquè a la vida el que fem és cercar-hi un sentit i viure-la amb coherència per a poder sentir-nos satisfets de com l'hem viscuda. I és el que ha fet el Kilian des del seu amor per la muntanya i la natura. 
En un esport com el seu potser pensaríem que els qui el practiquen són una colla de solitaris egocèntrics, però resulten molt maques les seves paraules per a destacar la importància del grup de persones que treballen per a l'assoliment de tots aquests desafiaments. Diu que un rècord el bat una persona, però l'aconsegueixen tots els qui han treballat per assolir-lo. 
Crec que és un llibre interessant i molt madur (el seu autor només deu tenir 25 o 26 anys), que val la pena llegir. Ens acosta la trajectòria d'un dels esportistes catalans més destacats d'aquests darrers anys, però sobretot ens permet penetrar en la seva complexa psicologia i en una forma de viure a partir de l'esport.


dissabte, 9 de març del 2013

A la biblioteca

He rigut molt fins a la hilaritat amb les aventures de Mr. Bean des que van començar a passar-les per TV3. Sóc un admirador incondicional de la sèrie i del personatge que no es cansa de veure-les una i altra vegada, i periòdicament m'agrada repetir.
El personatge és una singular barreja de misantropia i mesquinesa resolta a base de gags únics i genials. Un individu sapastre com n'hi ha pocs, capaç sempre de muntar-la ben grossa, que mostra amb humor les tendències més recargolades del nostre comportament. 
No us diré del que és capaç en una biblioteca amb un valuosíssim llibre entre les mans, però us ho podeu imaginar. És Mr. Bean:

dijous, 7 de març del 2013

Distàncies



"La millor manera de protegir-te contra l'estupidesa és la distància que hi ets capaç de mantenir."

dissabte, 2 de març del 2013

Una part del tot

Steve Toltz
Una part del tot
Barcelona: Edicions La Campana, 2010
Col·lecció Tocs, 73
761 pp.
ISBN: 978-84-96735-37-8 

Reconec que era una novel·la que quan es va publicar em va passar desapercebuda, però una recomanació entusiasta, el famós boca-orella sovint molt més eficaç que qualsevol crítica o ressenya en un mitjà, va fer que la comprés i em posés a llegir-la. No m'ha decebut en absolut i en comparteixo l'entusiasme de qui me la va recomanar. Tot i ser una primera novel·la crec que es tracta d'una autèntica novel·lassa que val la pena descobrir i que sens dubte es guanyarà un lloc d'honor entre els títols més significatius de la literatura del segle XXI. 
Narra la història d'una singular família de personatges de psicologia complexa i de personalitat no gaire equilibrada. No és només la història de dos germans i del fill d'un d'ells. És una novel·la que utilitza aquesta trama argumental per disseccionar la condició humana i donar-ne una visió corrosiva i punyent. Es fa referència a moltes coses que formen part de la nostra realitat amb una visió estripada i delirant. S'utilitza l'humor a bastament però no és una novel·la d'humor. Al llarg de la lectura he rigut molt, hi ha moments absolutament hilarants; però també m'he aturat a pensar en el sentit d'algunes frases de sentències brillants. És una novel·la que també fa pensar molt sobre el sentit de la vida i de l'existència. 
Cal destacar també l'habilitat amb que l'autor fa avançar la narració, alternant els narradors i aconseguint que el lector pugui formar-se una visió del que es narra des de diferents punts de vista. És una novel·la que en cap moment resulta previsible, que et sorprèn amb elements originalíssims d'una genial creativitat (la bústia de suggeriments, la Guia de la Delinqüència, la construcció d'una casa amb un laberint,...) i que es llegeix amb avidesa. 
És una novel·la on es poden descobrir punts de connexió amb d'altres grans novel·les com Una conxorxa d'enzes de J.K. Toole, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger o El curiós incident del gos a mitjanit de M. Haddon.
A descobrir.