diumenge, 27 de juliol del 2014

Mar



El mar acull la memòria d'alguns dels meus millors records, moments de placidesa gaudint del seu encís; profunda sensació de benestar submergit en apassionants lectures; a voltes, contagiat de la seva pau encalmada, somiant en la llibertat que dibuixa a l'infinit.

dissabte, 26 de juliol del 2014

Felicitar

El mes de juliol concentra en el seu santoral un bon nombre de noms força habituals a les nostres contrades: Carme, Daniel, Cristina, Jaume, Anna, Marta,... Tots ells tenen en comú una data assenyalada al calendari. 
Pensar en el dia que som ens porta de seguida a pensar en aquell company/a, amic/ga o conegut/da que celebra un dia més o menys especial a la seva vida. 
No tothom és molt de celebrar ni tothom partidari de trencar gaire amb les seves rutines habituals; però qui més qui menys a tothom li agrada comprovar que és recordat per algú i fer alguna cosa una mica diferent per commemorar aquella data assenyalada de manera especial en el seu calendari. 
Aniversaris de tota mena i sants són dates que ens permeten afirmar-nos en la nostra individualitat i prendre consciència del pas del temps. 
A l'era del WhatsApp és més fàcil que mai felicitar algú. Ràpid, instantani i barat. I si formes part de grups només cal que algú ho recordi per a que tot seguit es vagin repetint les felicitacions de tots i cadascun dels membres del grup en qüestió. Mai he dubtat dels bons desitjos de ningú, però sí que tinc la sensació que l'acumulació de felicitacions és més fruit del mimetisme i del no voler ser menys que d'altres que de la convicció. És com si ens obliguéssim a quedar bé. Estar molt bé recordar algú, felicitar i expressar bons desitjos. Però la pressa i la necessitat d'enllestir ràpid ens porten cap a la repetició dels missatges (felicitats, per molts anys, passa un bon dia,...). Ningú té l'obligació de ser-ho, però costa ser original. 
Per això sempre ha valorat especialment la comunicació personalitzada, el detall original, aquell que sempre hi pensa sense necessitar el WhatsApp, aquells amics o familiars que mai et fallen perquè sempre et tenen ben present. 
Estic al calendari entre Cristines i Annes. Ahir va ser el meu sant i em va agradar molt rebre aquesta felicitació: 
No cal afegir gran cosa més. 
Felicitats a totes les Annes!

divendres, 25 de juliol del 2014

El Dia Fora del Temps

Tot repassant el diari m'he trobat aquesta curiosa notícia al diari Ara de la que no en tenia cap referència i que he trobat molt suggeridora:
"Avui no és un dia qualsevol. Avui és el Dia Fora del Temps. I un es deu preguntar: com pot ser que existeixi un dia sense temps? Un cop més, la resposta la trobarem a la cultura maia. Els sacerdots d’aquesta virtuosa civilització utilitzaven un calendari anomenat Tzolkin, que consistia en tretze mesos, o llunes, de vint-i-vuit dies cadascun i que sumaven 364 dies en total. El resultat era un calendari de cicles exactes que seguien la Lluna i les Plèiades. Tot i això, els astrònoms aviat es van adonar que per completar la volta de la Terra al Sol faltava un dia. Aquest dia va ser anomenat el Dia Fora del Temps, que en el nostre calendari gregorià coincideix amb el 25 de juliol." 


És cosa sabuda que l'existència dels nostres anys es correspon amb la durada del moviment de traslació de la Terra al voltant del Sol, i que els

anys de traspàs són l'acumulació de les hores de més que triga la Terra a completar la seva òrbita. La cultura maia va resoldre el tema creant 13 mesos de 28 dies que es corresponguessin amb els cicles lunars. Així, el 26 de juliol és el primer dia del calendari maia, ja que té la primera lluna de l'any, i el 25 de juliol és el Dia Fora del Temps, una data que es dedicava al joc, l’art, la màgia i la creativitat. I això és el que m'ha seduït, una celebració respectuosa amb els cicles naturals i dedicada als aspectes que millor defineixen la nostra humanitat i la nostra capacitat de crear civilització.
Benvinguda, doncs, aquesta especial diada de Sant Jaume i, seguint la tradició maia dediqueu-la a viure intensament, de manera espiritualment rica i creativa.

dijous, 24 de juliol del 2014

S'ho estan carregant tot


La publicació del comptes territorialitzats (altrament dits balances fiscals) per part del govern central evidencia una vegada més el descrèdit de la política. Guanyen novament el tacticisme i l'opacitat, la manipulació interessada d'unes xifres que haurien d'aportar llum per avançar cap a la justícia.
Què en quedarà de tot plegat? La sensació que tothom escombra cap a casa, que tot és relatiu, que no n'hi per tant, que sí, aportes una mica més, però perquè ets més ric. En resum, desactivar la reivindicació i la mobilització que hi ha al darrera.
Tot plegat em sembla un exercici intel·lectualment deshonest i políticament irresponsable. No se n'adonen, o potser sí però tant els és, que es juguen la credibilitat.
Tinc la sensació que en aquests moments són més forts la gent del carrer, els moviments cívics, que les institucions i els partits. Hi ha un problema de credibilitat i de representativitat que no para de créixer. Hem obert la porta als populismes de tot signe i quan hi ha eleccions apareixen coses noves que sota una aparença trencadora generen dubtes. Alerta! S'ho estan carregant tot i només guanyen el desencís de la desesperança i la incertesa.

diumenge, 20 de juliol del 2014

Del tot indefens davant la invasió abassegadora del mòbil intel·ligent

La tecnologia ha vingut per quedar-se i passar a formar part de les nostres vides. I no seré jo qui en negui els seus grans avantatges. Però com en tot el problema és de límits. 
Les noves aplicacions de missatgeria permeten contactar amb algú de manera immediata, crear grups, compartir continguts, treballar en xarxa,... Tot plegat està molt bé si es manté dins uns límits. Però a mi em resulten feixugues la reiteració, la banalitat, i que amb una porta o finestra així m'entrin continguts que no m'interessen ni voldria. 
Està molt bé que algú s'enrecordi d'alguna data significativa com ara el teu sant o aniversari, però quan formes part d'un grup -posem per cas- de quaranta persones, una felicitació via WhatsApp té efecte crida i et trobes un munt de missatges repetitus per no ser menys que aquell altre que ja l'ha enviat. Potser són antic, però valoro més el contacte personal, la trucada o el detall d'aquells que tenen una significació especial per a mi; sense menysprear, per suposat, a ningú. 
Un altre aspecte que degrada aquest tipus de comunicació és tot allò que hauria de formar part de l'esfera privada. Hi ha un ús impúdic de certa comunicació, com si tot s'hagués o es pogués tafanejar. S'han de compartir via WhatsApp una malaltia, una intervenció quirúrgica o les vacances? Crec honestament que no. I caldria més consciència per no compartir converses privades amb gent que no n'ha de fer res. 
Hi ha també l'ús invasiu en l'espai públic. Quanta gent surt al carrer mirant la pantalleta, creua un carrer sense parar atenció als cotxes, el consulta tot caminant pel carrer, quan està compartint l'ascensor o té els nassos d'engegar-lo compartint taula, durant una reunió de treball o en plena feina per a un ús privat. És la cara de l'excés, de l'addicció, de tot allò que caldria acotar. 
I finalment hi ha la frivolitat: manipular-lo mentre condueixes, fer-te una selfie (autofoto) original i tots els desafiaments que calgui penjar a la xarxa per no se sap ben bé què. 
Els mòbils, com les persones, han de poder descansar. Per una qüestió d'higiene física i mental. Prescindir d'ells unes hores al dia ens farà guanyar qualitat de vida i millorarà la nostra capacitat d'atenció i concentració. El que deia al principi, és una qüestió de límits i d'ús racional. Hem de saber ser sense el nostre mòbil, per guanyar parcel·les de descans i llibertat. 
L'altre dia dinava amb una amics i ell em mostrava el que entenia per ús racional de la telefonia mòbil: un mòbil que li va costar 15€ (de tecles) per poder trucar i enviar missatges només quan ho necessita, i un contracte amb una companyia de baix cost pel que només paga pel que consumeix. És conscient que es perd coses (la majoria frívoles i de tafaneries), però també que guanya tot el temps que es perd al cap del dia estant pendent d'aquest enginy (diuen que un mòbil intel·ligent es consulta de mitjana unes 150 vegades al cap de dia). Temps de qualitat que guanya per a ell, per exemple, per llegir. I té clar que si hi ha alguna cosa important a nivell familiar o de feina el trucaran per comunicar-li. És això, no? 
Som alguna cosa més que la cobertura del nostre telèfon o l'autonomia de la seva bateria. Està molt bé tenir una finestra oberta al món dins les nostres butxaques, sedueix i et fa sentir poderós; però no podem dependre d'ell permanentment. Com als infants que eduquem a les escoles, els hem de posar límits. 

divendres, 18 de juliol del 2014

Els esclaus de Franco

Oriol Dueñas
Els esclaus de Franco
Badalona: Ara Llibres, S.L., 2008
Col·lecció Sèrie H
199 pp
ISBN: 978-84-96767-32-4

És casualitat que hagi acabat de llegir aquest llibre un 18 de juliol, data que alguns, cada vegada menys perquè en qüestions d'edat la biologia mana, encara tenen gravada a la memòria com la de l'inici d'un malson. 
És un llibre que ens parla d'un dels aspectes menys coneguts del sistema de repressió franquista: l'existència de batallons de presoners que així purgaven la seva pertinença, accidental o conscient, al bàndol republicà. 
Jo tenia una referència vaga sobre l'existència d'aquests batallons perquè els va patir un dels meus avis, però mai vaig sentir ningú de la família que en parlés obertament, com si fos un tema top secret, sobre el que es va fer córrer una cortina de silenci i oblit. 
El relat de les condicions infrahumanes amb què es va tractar els presoners de guerra resulta esfereïdor: amuntegament, manca d'alimentació, higiene i abric; humiliacions, vexacions,... Era el fruit de tot l'odi acumulat, del desig sàdic de venjança; considerar el vençut gairebé com a indigne de viure. 
A mesura que les tropes franquistes van anar conquerint territoris feien un munt de presoners i no hi havia centres penitenciaris suficients per encabir-los. A més a més, també hi havia els que retornaven després d'haver passat per l'exili en camps francesos, que també eren internats en un primer moment en aquests camps. Com a conseqüència van anar habilitant (és un dir) espais per concentrar els presoners (places de braus, naus, edificis públics varis,...). Espais que no reunien condicions i que de vegades eren l'avantsala d'un trasllat que es feia en vagons de càrrega en unes condicions infrahumanes com si de bestiar es tractés. 
El segon problema era què fer amb aquells presoners que permetés compensar el que que costava el seu manteniment. I es va decidir utilitzar-los com a mà d'obra esclava per reparar infraestructures que havien quedat danyades per la guerra i tot el que convingués. Una peculiar manera de redimir-los que incloïa un intens adoctrinament que resultava humiliant per al presoner: la salutació feixista, visques al règim, càntics com el Cara al sol, militarització de la vida,... 
A tot això s'hi sumava la necessitat de contactar amb algú del poble o ciutat de l'altre bàndol que pogués avalar-te com a persona; perquè alguns també van haver de lluitar contra la delació que alguns utilitzaven per venjar antigues rivalitats personals, i que les autoritats van utilitzar com a element de la seva peculiar justícia. I era la lluita perquè algú de les noves autoritats certifiqués que eres una bona persona i no estaves tacada per cap delicte. Perquè una cosa que feien als camps de presoners era classificar-los com afectes, indiferents i desafectes. I si et consideraven desafecte ho tenies molt malament. 
Suposo que la humiliació era tan gran gran que el presoner acabava considerant que no tenia dret a res i que si era viu era gràcies a l'altre. No m'estranya que un cop alliberats els presoners no en volguessin saber res més d'aquella etapa de la seva vida. Hi havia un desig de passar pàgina, de no viure torturat pel record i les humiliacions d'aquells anys. La por et feia rebutjar la política. 
Els camps de concentració es van acabar l'any 1940 i els batallons de treballadors més o menys també. Però els batallons de càstig per a presoners penats van continuar fins al 1948. 
Resulta meritori que hi hagi una nova generació d'historiadors joves que investiguin tots aquests aspectes de la nostra història i aportin llum sobre temes poc estudiats. És necessari saber què va passar exactament per procurar que la història no es repeteixi. 

dimecres, 9 de juliol del 2014

LIJ - Els increïbles descobriments de Harry Tage: La serp emplomallada

Jacopo Olivieri; Matteo Piana (il·lustrador)
La serp emplomallada
Col·lecció Els increïbles descobriments de Harry Tage-1
Barcelona: Animallibres, 2014
144 pp.
ISBN: 978-84-15975-08-3
P.V.P.: 9,95 €


Els increïbles descobriments de Harry Tage reprèn l'esperit de les grans novel·les d'aventures. Estem situats als anys de la Gran Depressió, al voltant de 1930. Harry Tage, nét d'un famós arqueòleg i arqueòleg ell també, viu en un museu voltat de fòssils dedicat plenament a l'estudi de l'arqueologia i l'antropologia. Té més habilitats per parlar amb els fòssils que amb les persones i sempre està disposat a viure una aventura allà on el porti la seva passió científica. 
En aquest primer lliurament es van presentant els diferents personatges que aniran conformant les diferents aventures de la sèrie: en Winfield, el director del museu, sempre disposat a defensar en Harry de les seves iniciatives; l'Augustus, el rector de la Universitat, sempre sec i tibat amb l'exuberant dinamisme del Harry; la Lauràsia, la peculiar mascota del Harry que serà descoberta al llarg d'aquest relat; i, sobretot, la Fran, una ambiciosa i agosarada periodista, companya d'aventures, que aporta un contrapunt humorístic i espurnes d'alguna cosa més en la seva relació amb en Harry. 
El primer lliurament, La serp emplomallada, porta l'aventura fins al bressol de la cultura asteca, en una misteriosa vall que s'ha mantingut inalterable al llarg del segles, on conviuen bèsties prehistòriques de la família dels dinosaures amb asteques que han sobreviscut a l'extinció; en un relat que relaciona la mitologia dels déus asteques amb l'existència d'aquells éssers monstruosos. 
Més enllà de la versemblança de tot plegat preval l'agilitat del relat, el sentit del ritme i la narració de situacions límit. I és una manera també d'entrar en contacte amb altres cultures mítiques, com en aquest cas l'asteca. 
El llibre té una presentació atractiva on queden molt ben integrades les il·lustracions, que intenten reflectir diferents aspectes del relat, i apunts de les notes que representa que va deixar el mateix protagonista. 
Té tots els ingredients per generar una llarga sèrie i no es pot negar que beu d'altres referents cinematogràfics, com ara el conegut Indiana Jones, de qui comparteix fins i tot l'època històrica. 
Resulta una lectura força recomanable a partir de Cicle Superior de Primària i per a primers cursos d'ESO.

dimarts, 8 de juliol del 2014

L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson

Jonas Jonasson
L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra
Barcelona: Edicions La Campana, 2012 (nº 342)
416 pp.
ISBN: 978-84-96735-65-1
ISBN e-book: 00978-84-96735-65-1
PVP: 19,00€
PVP e-book: 12,00€


L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra va ser una de les grans sorpreses del Sant Jordi de 2012. És una obra d'un humor d'allò més corrosiu i punyent que entronca amb grans clàssics de la literatura satírica, com ara Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek. 
Combina una trama policíaca, amb episodis d'humor negre, que encadena situacions hilarants a un ritme trepidant; amb un repàs dels esdeveniments polítics més significatius de la història del segle XX on, no us ho perdeu!, el protagonista del relat treu el cap i hi té un paper rellevant. 
L'Allan Karlsson és un home que el dia que compleix cent anys decideix escapar-se per la finestra de l'habitació de la residència geriàtrica on viu. És un vell murri, amant de l'alcohol i la bona vida; despreocupat, sense idees polítiques ni grans principis, més enllà de sobreviure i passar-s'ho bé; sense formació (es diu que només va anar tres anys a l'escola); i que ha adquirit certa experiència en la manipulació autodidacte d'explosius. 
Amb aquest migrat currículum i la seva astúcia, la vida el porta primer a Espanya, on salva a Franco de morir en la voladura d'un pont; a Estats Units, on fa amistat amb Truman i té un paper cabdal en el desenvolupament de la bomba atòmica; la Xina, Iran, Corea, Indonèsia, França,... I tracta personatges de la talla de Stalin, Mao, Churchill, Lyndon B. Johnson, el president nord-coreà Kim Jong II o de Gaulle. Tot això li serveix per mostrar una visió mordaç del poder polític i la corrupció inherent als règims totalitaris. 
Res s'escapa d'aquesta visió mordaç. He fet referència a la visió de la política, però el món de la justícia, vist a través de l'actuació del fiscal que vol engarjolar l'Allan, resulta cruelment ridícula; així com la religió, a través del pastor anglicà que pretén guanyar fidels en un país com l'Iran; la policia o el periodisme. 
És un relat esbojarrat, a estones estripat i passat de voltes, però punyent i divertit. Deforma per ridiculitzar, però resulta fresc i imaginatiu, capaç de sorprendre i reflectir aspectes de la realitat amb sentit de l'humor (fins i tot de societats serioses i organitzades com la sueca o l'alemanya). 
M'ho he passat molt bé. He hagut d'aturar la lectura en vàries ocasions per les riallades que em provocava el que estava llegint. Potser no és una obra mestra, però és de bon llegir i compta amb moments francament brillants. I ja convé un llibre que et faci riure, tot i que aporta molt més que riallades. 


Diuen que aquest estiu arribarà a les pantalles dels cinemes la versió cinematogràfica. Procuraré anar-la a veure, tot i que intueixo que no m'ho passaré tan bé com llegint les seves pàgines.


I acabo amb una pregunta: què tenen aquests suecs, que després de sorprendre'ns amb la seva novel·la negra, ens sorprenguin ara amb un relat satíric com aquest? 
Ostres, ostres, ostres,...