Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de Fra Valentí Serra de Manresa

Fra Valentí Serra de Manresa
Quatre segles de vida caputxina (1578-1968)
Barcelona: Edicions Morera, SL; 2025
Col·lecció Just a temps, 1
252 pp.
ISBN: 978-84-127985-1-7
PVP: 20€

Valentí Serra Fornell (Manresa, 1959) és un frare caputxí del Convent dels Caputxins de Sarrià que s'ha prodigat sovint als mitjans audiovisuals per a divulgar continguts relacionats amb els coneixements tradicionals de l'orde i que s'han transmés de generació en generació. Els convents caputxins sempre compten amb un hort rodejat d'un jardí on s'hi conreen una gran varietat de plantes remeieres i les fruites i les hortalisses bàsiques per a la seva alimentació. Això ha bastit un ampli coneixement dels remeis i la cuina d'aprofitament que Fra Valentí s'ha encarregat de difondre en els seus escrits; així com del pessebrisme que -cal no oblidar-ho- neix amb Sant Francesc d'Assís.

Perquè... què són exactament els frares caputxins i com sorgeixen? Doncs d'una reforma de monjos franciscans que va tenir lloc a principis del segle XVI, descontents de l'observança que es feia dels principis que havia establert en els seus inicis Sant Francesc d'Assís. Una voluntat de retornar a la senzillesa i l'austeritat radical del pare fundador, que consideraven s'estava perdent.

Es distingien pel seu hàbit marró més auster que el dels altres franciscans lligat amb un cordó blanc amb tres nusos que representaven la pobresa, la castedat i l'obediència; i per dur una barba llarga. Duien una vida molt senzilla i pobra i dedicaven la seva atenció als pobres i als malalts i a la societat a la que servien, tant material com espiritualment. No pretenien només tancar-se en un convent a pregar sinó projectar-se en l'atenció a les persones.

Provenien d'Itàlia i funden el monestir de Sarrià el 1578. D'aquí que aquest estudi de Fra Valentí, que a part de caputxí i sacerdot també és doctor en Història, comença el 1578 i s'allarga fins a les noves constitucions renovades del 1968 arran del Concili Vaticà II. Quatre segles de vida caputxina (1578-1968) és una obra de síntesi històrica que ens relata amb amenitat i rigor la implantació de l'orde, les fundacions, les missions, les vicissituds històriques que han patit i la seva capacitat de resiliència i adaptació a les noves realitats, essent també avui un referent de catalanitat i projecció cultural. Però no només. Fra Valentí ens parla també de com viuen, com són les seves cel·les, els hàbits quotidians, la dieta, els dejunis, l'arquitectura dels seus convents,...

Llegint-lo ens fem a la idea del seu món i de la seva vida, que per a una gran majoria resulta totalment aliena al que viuen. El llibre, en un català impecablement culte, es troba farcit de cites i referències on es nota la recerca als arxius i una bibliografia extensa. No diré que sigui un llibre per a tothom, però sí que llegir-lo ens farà més empàtics i superar prejudicis.  Conèixer d'altres realitats és avançar en la tolerància i el respecte. I això és en bona part el que hi trobareu.

Una mirada anglesa, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicé
Una mirada anglesa (pròleg de Carles Casajuana)
Barcelona: Columna Edicions, 2021

Col·lecció Clàssica
288 pp.
ISBN, 978-84-664-2588-9 
PVP: 20,50€

Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) va ser nomenat corresponsal del diari La Vanguardia a Londres el 1974, i s'hi va estar fins al 1981. Era una època en que una corresponsalia com aquesta era una designació de prestigi (prestigi que s'ha anat perdent davant la creixent precarització de la professió periodística) i esdevenia una atalaia privilegiada per a seguir els esdeveniments amb més ressò del món. Va assistir a l'ascens de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, de Ronald Reagan a la Presidència d'Estats Units, a la invasió soviètica d'Afganistan i als primers anys de la Transició espanyola; entre d'altres. Vist en perspectiva són esdeveniments i transformacions que han posat les bases del món que coneixem avui.

Foix va tenir temps d'observar i conèixer a fons els anglesos i aprofundir en la seva idiosincràsia. I d'aquí neix una sana admiració no exempta de crítica quan analitza l'error que per a ell va ser el Brexit o valora el seu classisme i la hipocresia camuflada d'amabilitat que impregna les relacions socials. Tots els pobles, sense excepció, tenen grans qualitats i també els seus defectes. I haver-hi viscut suposo que et fa destacar-ne les virtuts.

Foix parla amb admiració de la seva manera de fer i pensar, del seu sentit comú i pràctic, del seu sentit de la justícia, la llibertat i la democràcia.

Destaca la seva capacitat de cuidar i conservar les coses, que ajuda a definir un sentit de pertinença molt fort. 

Malgrat haver acollit durant gran part de la seva vida algú com Karl Marx i d'altres grans pensadors i revolucionaris, recelen d'ideals i revolucions (intel·lectual té un to despectiu entre els anglesos). Prefereixen que tot continuï igual per a que, si és el cas, algun dia pugui canviar.

Foix parla d'un munt de coses, dels literats, dels polítics, de la premsa (com m'ha agradat quan diferencia entre audiència i influència al parlar dels mitjans), de la BBC com a model de radiotelevisió pública, dels cementiris, del sentit de l'humor,...

Són confidències que fa des de l'admiració i des de la nostàlgia del temps que hi va passar.

Una mirada anglesa té molt d'autobiografia i de crònica d'esdeveniments viscuts en primera persona. Està farcit d'anècdotes personals i esdevé un document valuós tant per endinsar-se en els esdeveniments més rellevants de la segona meitat del segle XX com per atansar-se a la realitat d'una ciutat i un país que durant una època llarga va ser la capital d'un impressionant imperi i del món.

Foix ens parla amb passió del periodisme, dels canvis que ha experimentat i expressa la seva admiració pel rigor i la qualitat del periodisme britànic seriós i la seva capacitat d'influir en la política i les grans decisions.

Llegir-lo és també assistir a una magistral sessió d'història sobre esdeveniments recents amb les claus per a entendre-la i interpretar-la.

És el que hi trobareu a Una mirada anglesa: la seva manera de viure el periodisme, la nostra història de les darreres dècades i una visió singular de Londres i dels anglesos i britànics en general. Llegir a Foix sempre és un plaer i ell sempre té l'habilitat de fer-ho interessant i amè des de l'ofici i el rigor.

Montserrat i la National Geographic

 

El 2025, a Montserrat, és any de celebració solemne. Es commemora el mil·lenari de la fundació del monestir per part de l'abat Oliba. Al llarg de l'any s'han programat un munt d'actes, a part dels habituals, que enllacen una tradició ancestral amb la tecnologia més puntera que inclou un videomapatge immersiu que es projecta cada dia a l'interior de la basílica i actes amb drons que recreen la silueta de la Moreneta, oferint una imatge de modernitat ben pròpia del segle XXI, que projecta les línies del seu futur.

Cal celebrar també com un esdeveniment rellevant que la revista National Geographic hagi dedicat un número especial a la celebració del Mil·lenari, exemplar que recull la història de la muntanya i del monestir des de la troballa de la primera marededéu. És un repàs minuciós i molt ben elaborat de totes les transformacions de l'espai i de les persones que les han impulsat fins a dia d'avui.

Perquè la història de Montserrat, que ha passat per èpoques molt difícils de guerres i enfrontaments que han amenaçat el seu futur, és una història de resiliència i superació de les dificultats, que ha trobat el suport de la gent que s'hi identifica, per a la que, més enllà de les creences religioses, és un símbol nacional. 

Montserrat és llengua i cultura, natura i tradició; i fent gala de tolerància i obertura al món, es guanya el respecte i atreu l'interès de gent de tota mena i condició.

La revista és una petita joia, amb fotografies bellíssimes de gran qualitat marca de la casa. Permet descobrir tots els racons i valorar pintures, escultures, orfebreria i l'arquitectura de l'indret. I no descuida cap aspecte del que conforma la muntanya i el santuari.

És una revista que val molt la pena llegir i guardar, amb la que segurament fareu algunes descobertes. Una peça de col·leccionista que mereix un lloc d'honor a la vostra biblioteca.

Bibliotecas. Una historia frágil, d'Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen

Andrew Pettegree i Arthur der Weduwen
Bibliotecas. Una historia frágil (The Library: A Fragile History)
Madrid: Capitán Swing Editorial, S.L.; 2024
592 pp
ISBN: 978-84-127799-3-6
PVP: 29€

D'entrada he de confessar una vegada més que estimo profundament els llibres, la lectura i les biblioteques. A casa, al llarg de més de cinquanta anys, he anat formant una biblioteca que reflecteix la meva formació, els meus gustos personals i tot allò que considero rellevant culturalment. Ha assolit un volum considerable i he procurat mantenir-la mínimament organitzada i oferir-li un mobiliari digne que en facilités l'accés i la conservació. Diria que forma una part íntima de mi, que m'ha acompanyat al llarg de les tres mudances que formen part del meu periple vital.
Visc voltat de llibres i m'agrada visitar les biblioteques que tinc a la vora a la recerca d'alguna novetat que em pugui seduir. Com va deixar dit Borges en alguna ocasió jo també m'imagino el paradís com una mena de biblioteca on poder gaudir de tot el que ofereixen.
Una de les primeres coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest assaig és fer-me adonar que les biblioteques porten malament el relleu generacional. Mentre els seus propietaris són al capdavant creixen i assoleixen el seu màxim esplendor; quan falten inicien una letargia o decadència que pot acabar fàcilment amb la seva desaparició. Els fons bibliogràfics de particulars han deixat de ser percebuts com un llegat cultural valuós davant la proliferació i excés d'oferta. Necessiten d'algú que els entomi, els esporgui i els doni una nova orientació de cara al futur.
M'arriben veus de totes bandes sobre biblioteques de particulars o fins i tot de personatges rellevants del món de la cultura que han acabat en contenidors o en el millor del casos venudes a pes per acabar en mercats o parades de fires. Les biblioteques públiques rebutgen acceptar llegats per la feinada que suposaria esporgar-los, catalogar-los i incorporar-los als seus fons. Com a molt pots deixar els llibres que no vulguis a la porta de la biblioteca per a que els agafi algú altre.
I tot això és viscut amb neguit i tristor per part d'aquests particulars que prenen consciència que la seva biblioteca morirà amb ells.
Però això, que sembla un signe dels nostres temps, ha passat al llarg de la història. Les dificultats per a trobar algú que es faci càrrec d'un llegat d'aquestes característiques.
La lectura de Bibliotecas. Una historia frágil proporciona un recorregut al llarg de més de dos mil anys sobre com les biblioteques han anat evolucionant amb el pas del temps fins a esdevenir el que són avui dia, equipaments comunitaris que ofereixen un servei públic de lectura i que estan oberts a fer tota mena activitats culturals en relació a la comunitat que les acull (clubs de lectura, presentacions de llibres, taules rodones,...). Però per arribar fins aquí, que és un model que s'ha anat desenvolupant sobretot al llarg del segle XX les dificultats han estat moltes.
Perquè les biblioteques no han estat sempre el mateix. Han estat un element de poder, de riquesa, d'ostentació, de refinament cultural; una eina al servei de col·lectius professionals, han servit per a la formació dels qui s'hi han endinsat, però també per al seu lleure i plaer.
I han hagut de sobreposar-se a múltiples dificultats: guerres, saquejos, incendis, persecucions ideològiques (tant religioses com polítiques), que han destruït parts importants dels seus fons; i també a la degradació orgànica del seu suport (el papir es degradava amb el pas del temps i calia recórrer a copistes per a obtenir noves còpies). Se n'han destruït milions i tot i així han arribar a nosaltres amb la voluntat d'acompanyar-nos per sempre.
I ho han fet acompanyats de debats que mai han estat resolts del tot i que han arribat fins als nostres dies: què hi ha d'haver en una biblioteca pública? el que la gent vol llegir encara que sigui dolent o pobre o el que l'ha de fer créixer intel·lectualment i espiritualment? què n'hem de fer dels llibres que no llegeix ningú? eliminar-los o només retirar-los de les prestatgeries? Perquè hi ha persones que consideren els llibres com quelcom gairebé sagrat que mereix per sempre la protecció i la conservació tan sols pel fet d'haver estat editats i publicats.
Són debats que els bibliotecaris han intentat resoldre con bonament han pogut, intentant cercar un equilibri entre el que el públic vol i demana i el que els valors de la societat volen reflectir.
Els llibres han hagut de competir amb l'aparició de la ràdio, del cinema, de la televisió, del món digital, de la telefonia mòbil,... però sempre han acabat trobant un encaix i retroalimentant-se mútuament.
I és que la lectura d'un llibre ofereix un exercici individual d'atenció plena que fomenta la reflexió. I això, en els temps que corren, saturats d'estímuls visuals que afavoreixen la dispersió i dificulten la concentració, resulta quelcom especialment valuós.
Bibliotecas. Una historia frágil té la voluntat de tractar la realitat bibliotecària d'arreu del món al llarg dels segles i de referències, encara que petites, en fa. Però val a dir que majoritàriament està centrat en el món anglosaxó, dels Països Baixos i Centre Europa.

Elizabeth Finch, de Julian Barnes

Julian Barnes
Elizabeth Finch
Barcelona: Angle Editorial, 2023
Col·lecció Narratives, 158
240 pp.
ISBN: 978-84-19017-57-4
PVP: 18,90€

Elizabeth Finch és una novel·la que sorprèn i que en el seu desenvolupament et porta per viaranys que no esperes. Tot parteix d'un personatge gris de mitjana edat, en Neil, un actor divorciat per segona vegada i en plena crisi existencial després del fracàs de les seves relacions. Es matricula en un curs per adults intitulat Cultura i civilització sense saber massa per què. Buscar omplir el seu temps? Oblidar per una estona les misèries de la seva vida?
Així és com entra en contacte amb l'Elizabeth Finch, l'enigmàtica professora d'aquest curs. Algú que li obre la ment  i el fa adonar que no hi ha una veritat única, que els estimula a qüestionar el saber transmès i debatre per a trobar respostes. I ho fa parlant-los, entre d'altres, de la figura de l'emperador romà Julià, conegut per l'Apòstata.
Més enllà del curs estableixen una relació d'amistat, es troben regularment per a dinar i parlar i quan ella mor ell hereta per sorpresa la seva biblioteca.
Això marca un punt d'inflexió en la seva vida i llegint les seves llibretes i notes sobre la figura de  Julià, sobre qui tenia intenció d'escriure un llibre, es dedica a aprofundir en el coneixement de la seva vida i en la de l'Elizabeth, de la que també intentarà escriure una mena de memòries.

La figura de Julià reflecteix com la visió de la història l'escriuen els vencedors. En Julià, que era una persona llegida, culta, tolerant, militar exitós i governant que va tenir encerts notables en la gestió de la cosa pública, passa a la història com un traïdor, algú que renega de la seva fe (cristiana) i abraça frívolament els cultes pagans. 

Julià percep que el cristianisme vol imposar la seva fe per la força, anul·lar la rica tradició dels pensadors i escriptors grecs i llatins i decideix apostatar. El record de la seva figura, per a la història, quedarà reduïda a la d'algú que substitueix els ritus del cristianisme per la superstició lligada als sacrificis als déus pagans. I no es té en compte que potser ho fes per recuperar identitat cultural i llibertat de pensament. L'apostasia es ven com una traïció.
La realitat del personatge és una, però la visió d'aquest mateix personatge queda condicionada per ideologies i moments històrics. I això ens fa adonar del relativisme de la realitat, de les dificultats de conèixer la veritat; que tot plegat sempre és utilitzat segons els interessos dominants del moment. Ho és ara i ho ha estat sempre.

La recerca d'en Neil sobre les anotacions i la figura de l'Elizabeth ens porta com a lectors a reflexionar sobre molts aspectes lligats a l'existència, com ara la felicitat, l'amistat, l'amor ; sobre si la civilització, amb el pas dels segles, ha progressat a nivell moral.

Crec que Elizabeth Finch ofereix diferents nivells de lectura, des de la idealització d'aquelles persones que sempre recordarem perquè han estat significatives en la nostra vida i ens han eixamplat la nostra visió del món, de com estimar algú des de l'amistat, de com construir una biografia,...És d'aquells llibres que, rellegits, sempre et faran descobrir alguna cosa nova. Us sorprendrà.

Franquismo S.A., d'Antonio Maestre

Antonio Maestre
Franquismo S.A.
Madrid: Ediciones Akal, 2020
Col·lecció Anverso
288 pp.
ISBN: 978-84-460-4796-4
PVP: 21,00€

Franquismo S.A. és un llibre d'investigació periodística sobre l'origen de les fortunes de les grans empreses de l'IBEX: constructores, energètiques, bancs,... I ho fa des de la recerca sobre la col·laboració d'aquestes en el cop d'estat del 36, la repressió d'opositors i la col·laboració amb la dictadura durant gairebé quatre dècades. Documenta com es van aprofitar del treball esclau dels represaliats, com es van incautar de béns i propietats de persones de l'altre bàndol i com tot això es va anar desenvolupant al llarg dels anys en base a favors i influències sobre els que ostentaven el poder. A diferència del que ha passat en altres països aquí s'ha amagat sistemàticament el passat fosc d'aquestes empreses, s'ha blanquejat la seva trajectòria i s'han presentat a la societat com a històries d'èxit empresarial en base a la meritocràcia i la cultura de l'esforç. En bona part, segons l'autor, això és mentida, perquè es van aprofitar del control social de la dictadura i de privilegis concedits en base al seu suport. I es recalca que en un país com Alemanya les grans empreses van reconèixer haver-se beneficiat del treball esclau als camps de concentració i se les va obligar a reparar les víctimes. I allí és una vergonya i una indignitat haver col·laborat amb el nazisme (tot i que malgrat els processos de desnazificació va caldre recórrer a persones que havien col·laborat amb el règim anterior per a fer possible la reconstrucció del país). Però a Espanya (on van arribar molts d'aquests nazis, que van poder desenvolupar exitoses carreres empresarials sense ser molestats malgrat els requeriments d'organismes estrangers) res d'això ha passat, ni reconeixement ni reparació. Els seus hereus van rebre patrimonis generats de manera irregular, al llarg dels anys han mantingut un funcionament endogàmic, casant-se entre ells i engrandint les seves fortunes, però mantenen una aparença de normalitat sense ser qüestionats.
I t'adones que aquesta casta forma part del nucli dur de l'Estat i manté una forta presència en sectors com l'economia, la política i la justícia.
A tota persona que hagi seguit l'actualitat aquests darrers anys li resultaran familiars molts dels que desfilen per les pàgines d'aquest llibre i s'adonarà que són "el poder" malgrat el pas dels anys.

Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador, de Joan Esculies

Joan Esculies Serrat
Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador
Barcelona: RBA - La Magrana, 2018
Col·lecció Orígens, 225
461 pp
ISBN: 978-84-826-4843-9
PVP: 22,80€

Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit.
Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític.
Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA.
El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme.
Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques.
Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava).
El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.

M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.

A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica:

LIJ - El gran llibre de les Olimpíades, de Veruska Motta

 

Veruska Motta;  Luca Poli (il·lustrador)

El gran llibre de les Olimpíades (traduït per Pau Sanchis i amb adaptació lingüística de Tina Vallès)

Barcelona: Animallibres, 2021 

88 pp.

ISBN: 978-84-18592-15-7

PVP: 17,95€

Enguany viurem la màgia d'unes noves olimpíades, les que s'havien de celebrar a Tòquio el 2020, però que es van haver posposar per la pandèmia. Hauran de celebrar-se en circumstàncies excepcionals com a conseqüència de la situació pandèmica i sense alguns dels elements que les caracteritzen, com la convivència dels atletes a la vil·la olímpica o la presència entusiasta de públic a les competicions. Serà arribar, competir i marxar; en família, amb poc més que la presència dels entrenadors i algun que altre membre de les delegacions. Personalment em resulta descoratjador que l'únic que justifiqui la celebració dels Jocs sigui la morterada que s'hauria de pagar en indemnitzacions als qui van adquirir els drets de retransmissió televisiva en el seu moment. Certament, també hi hauria la frustració dels molts atletes que s'han estan preparant il·lusionats i a consciència esperant el moment de poder competir i superar reptes personals. 

La història dels Jocs, però, arrenca de molts anys enrere, de fa més o menys 2700 anys. I és una història feta de constància i tenacitat que servia per aturar guerres i enfrontaments i demostrar la vàlua d'igual a igual en el respecte d'unes normes i regles. Ha plogut molt des de llavors, han canviat les proves, s'ha eixamplat el ventall de competicions, i hi ha un munt d'anècdotes i curiositats que formen part d'aquest esdeveniment d'abast universal que arriba a tots els racons del planeta.

És el que ens ofereix aquest documentat i amè llibre de coneixements adreçat al públic infantil però que també podrà gaudir qualsevol persona amb curiositat intel·lectual interessada en el món de l'esport. Es toca una mica tot: les proves a l'Antiga Grècia, la vestimenta, l'alimentació, els premis, la presència de la dona, biografies, la recuperació dels Jocs pel baró de Coubertin, grans gestes olímpiques, la bandera olímpica, les mascotes, els Jocs d'Hivern, els Paralímpics,...

Un món realment apassionant que mostra el millor de l'ésser humà, la seva capacitat de superació personal, la seva ambició; però també històries d'allò que s'ha anomenat fair play.

L'he trobat molt interessant, ben fet i organitzat. D'aquells llibres que a tothom li permeten fer alguna descoberta. I amb l'amenitat i el rigor com a banderes.

El camarot del capità, de Màrius Carol

 

Màrius Carol Pañella

El camarot del capità. El mirador privilegiat d'un director de diari en temps convulsos (2013-2020)

Barcelona: Editorial Destino (Grup 62), 2021

Col·lecció L'Àncora, 270

272 pp.

ISBN: 978-84-9710-319-0

PVP: 20,50€

El camarot del capità és un relat apassionant, per sucar-hi pa, dels darrers anys de la nostra història recent, farcits d'esdeveniments rellevants. Els que va viure Màrius Carol (Barcelona, 1953) com a director de La Vanguardia entre 2013, pocs dies després d'haver-ne fet 60, i 2020, any en que va ser rellevat per Jordi Juan. 

D'entrada ja confessa que el despatx del director del diari imposa; transmet la sensació de ser un centre de poder per on passen polítics influents, governants, empresaris, intel·lectuals, artistes,... I el director del diari és una persona amb nombrosos contactes i fil directe amb l'elit del poder. Persones que se li posen al telèfon i que sempre estan pendents del que publica la capçalera. Perquè La Vanguardia podrà agradar més o menys, però és un diari rigorós que busca explicar la veritat, ben fet i amb informació de qualitat. Intenta ser un diari plural que busca reflectir la realitat i establir ponts de diàleg entre sectors socials d'ideologies diverses; i això el converteix en una referència informativa arreu. 

Màrius Carol, doncs, des de la seva tribuna privilegiada, relata fets i ens fa arribar la dimensió humana dels protagonistes de la història, a partir del tracte directe que hi va tenir. I veus que no tothom és igual, que la humanitat és complexa i diversa i que davant els conflictes hi havia sensibilitats diferents i persones més empàtiques que cercaven solucions. 

Marca distàncies amb el processisme, i malgrat lamentar els excessos judicials i entristir-se per les penes imposades i el dolor que han comportat per a familiars i amics; l'acusa d'haver actuat amb una barreja d'ingenuïtat i incompetència, d'haver fragmentat i enfrontat la societat i d'haver comportat retrocessos per a la societat catalana a nivell d'imatge i capacitat de lideratge. És lògic preguntar-se què s'hi ha guanyat.

Creu en la política, en la capacitat de dialogar i arribar a acords. I ha trobat a faltar empatia tant per una banda com per l'altra.

Les seves memòries són un text amè que es llegeix amb golafreria. Per a seguidors habituals de l'actualitat política potser no hi ha descobertes espectaculars, però per a mi ha estat revelador descobrir aspectes de la dimensió humana dels personatges de primera línia. Me l'he cruspit en un tres i no res.

Terra Alta, de Javier Cercas

Javier Cercas

Terra Alta 

Barcelona: Planetadelibros, 2019

384 pp

ISBN: 978-84-08217-84-8

PVP: 21,90€ 

Guardo bones sensacions de Soldats de Salamina i Anatomía de un instante, els llibres de Javier Cercas que havia llegit abans de Terra Alta. M'agrada la seva prosa fluïda, precisa i atenta al detall; i malgrat els prejudicis de molts contra els Premis Planeta, he pensat que Terra Alta podria agradar-me. D'entrada m'atreu la comarca, un lloc preciós i tranquil on vaig passar uns dies magnífics recorrent-la, visitant els seus poblets, els escenaris de la batalla de l'Ebre i els paisatges que van enamorar Pablo Picasso. Té per escenari llocs que conec i als que m'agradaria tornar.

Terra Alta podria considerar-se una novel·la policíaca, un thriller sobre la investigació d'un assassinat escabrós; però crec que és molt més. Cercas ha creat un gran personatge en Melchor Marín, el mosso d'Esquadra que investiga el cas; un policia amb una infància i adolescència difícils i un passat fosc al marge de la llei, que té un peculiar sentit de la justícia i que l'autor lliga magistralment amb els tràgics successos que es van viure a Catalunya durant l'agost de 2017.

Les evolucions del personatge ens menen a reflexionar sobre els límits de la justícia, sobre fins a quin punt l'obsessió per a que cadascú tingui el que es mereix ens pot fer caure en la injustícia i l'arbitrarietat. Que en qüestions de justícia tan important és el fons (la raó) com les formes (el respecte a la llei). És el que li fa dir al sots-inspector Barrera: "La justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies". 

Una altra reflexió que m'ha interessat és la que fa referència a l'odi, fins a quin punt és un verí que malmet l'existència i fa impossible la felicitat. 

Els llibres i la literatura també tenen un paper important en aquesta novel·la. Hi ha llibres que deixen empremta, després dels quals res és ben bé el mateix; llibres als que tornem, que ens canvien la nostra visió de les coses. I al protagonista li passa això després d'haver llegit Els miserables de Victor Hugo ("Acabà el llibre commocionat, amb la certesa que ja no era la mateixa persona que començà a llegir-la i que ja mai més tornaria a ser-ho") i els llibres jugaran un paper determinant en la història d'amor que viurà. 

Per si això fos poc la memòria històrica jugarà també un paper determinant en el desenllaç de la història, fent-nos adonar que quan no es repara una injustícia l'odi acumulat buscarà el moment d'esclatar. 

El que us deia, molt més que una intriga policíaca; una novel·la trepidant que ens interroga sobre aspectes essencials de la vida i que ens atrapa des de la primera pàgina.

 

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Irene Vallejo
El infinito en un junco
Madrid: Ediciones Siruela; 2019, 2020
Biblioteca de ensayo 105 (Serie Mayor)
452 pp.
ISBN: 978-84-17860-79-0
PVP: 24,95€

Sempre m'he sentit atret pels llibres que parlen de llibres; o per aquells llibres, de la mena que siguin, que tenen els llibres o les biblioteques com a protagonistes o elements centrals del seu contingut. Potser perquè els llibres formen part íntima del que sóc, perquè m'han acompanyat al llarg del meu itinerari vital, perquè els he dut a tot arreu, o perquè m'han ajudat a fer-me preguntes i també a trobar algunes respostes. Sigui pel motiu que sigui, se m'han fet imprescindibles i no sabria viure sense ells. 

El infinito en un junco és un dels fenòmens editorials d'aquests darrers anys. I sorprèn que aquest assaig tan ben documentat com ben escrit, que ens parla de l'origen dels llibres, del paper que han jugat i de les ambicions que han mogut hagi tingut un èxit tan inesperat. I diria que és perquè ens connecta amb quelcom que forma part íntimament de nosaltres. 

Irene Vallejo ens ofereix un viatge a l'origen de les paraules, dels llibres i les biblioteques; a aquell moment màgic en que l'oralitat deixa pas progressivament a l'escriptura i a tot el que ha vingut després.

Ens parla amb admiració de la cultura hel·lenística i d'aquell somni globalitzador que va representar la biblioteca d'Alexandria. I vas descobrint un cordó umbilical que t'uneix amb aquell món i aquella cultura. La cultura hel·lenística és el bressol de la nostra cultura i quan llegeixes aquest assaig vas prenent consciència que tot és allí, que som el fruit de vint-i-cinc o trenta segles d'evolució del que allí es va anar gestant. Reconec que la lectura d'aquest llibre m'ha renovat la mirada, ara més encuriosida i il·lusionada, sobre els exemplars de la Bernat Metge que reposen sobre uns dels prestatges de la meva biblioteca. Perquè si una cosa li he d'agrair a l'autora és que aconsegueix crear un vincle de complicitat entusiasta amb el lector des de les primeres pàgines. Un lector que s'endevina lletraferit, amant dels llibres i les paraules i que comparteix engrescat les descobertes àmpliament documentades de l'autora. 

Resulta també destacable que es connecti aquest estudi més aviat antropològic amb fets actuals i fenòmens contemporanis, perquè et fa adonar que res és casual o apareix per art de màgia, que la història tendeix a repetir-se i que hi ha coses que són intrínsecament humanes. 

Voldria comentar el títol. En un moment de l'assaig reflexiona sobre els títols (que inicialment no tenien el valor que els donem ara) i parla de títols descriptius, enigmàtics, poètics, irònics, sorprenents,... El infinito en un junco em sembla una encertada barreja de títol enigmàtic altament suggeridor i títol que utilitza una metàfora que ens transmet el llegat del llibre des dels seus orígens com a punt de trobada infinit entre generacions i cultures. Un bon títol, sens dubte.

L'he llegit amb interès, fins i tot amb fruïció; m'ha renovat l'interès pel món grecollatí i m'ha generat noves incorporacions a la meva llista de lectures pendents. Espero ser-hi a temps. 

Testament, de Joaquim Carbó

Joaquim Carbó
Testament
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2019
480 pp.
ISBN: 978-84-949170-6-6
PVP: 21,90€

 

Testament, la darrera novel·la de Joaquim Carbó, sorprèn pel seu plantejament. En qüestions de novel·la tinc gustos molt tradicionals. M’agraden els personatges amb matisos, complexos, amb alguna contradicció; tal com són la gran majoria de persones; i quant a les trames argumentals, que hi ha hagi una progressió de l’argument ben treballada i un desenllaç final. En definitiva, les essències de l’art narratiu. 

Però això no és el que ben bé trobareu a Testament, on Carbó ens regala un exercici de metaliteratura per a mostrar-nos les interioritats del seu ofici d’escriptor. I ho fa a partir de materials aparentment insignificants, de dubtós interès, gairebé de rebuig, com si fossin idees que es van quedar en projectes que no es van arribar a consolidar com a obra literària.

I anem veient que construir una novel·la és la suma d’una presa de decisions, de triar uns personatges, de fer-los aparèixer (i també desaparèixer), de situar-los en un entorn físic i històric, de relacionar-los,... 

Més que en les històries que s’expliquen s’incideix en els mecanismes de l’ofici que menen a l’elaboració d’una obra literària.

El plantejament és el següent: un escriptor gran i decrèpit confia els seus papers a un veí de replà al que ajuda. Aquest els va llegint en diferents jornades de lectura i va reflexionant sobre el que es va trobant. 

Moltes obres evolucionen i es consoliden gràcies a comentaris d’amics, coneguts, familiars, editors,... Són aportacions que et poden fer adonar d’aspectes que no has considerat o que et donen idees que enriqueixen el que tu has pensat. I gràcies al personatge d’aquest veí Carbó fa partícip al lector d’aquesta hipotètica presa de decisions, perquè és gràcies als lectors que les obres reviuen i enriqueixen els seus significats. 

Llegir les històries que conformen Testament ens porta a pensar sobre com es podria continuar una història, en base a què; però quan et trobes amb una acumulació d’històries que no progressen i que van saltant d’una cosa a una altra tota l’estona l’efecte en el lector resulta més aviat descoratjador, proper al tedi. Reconec que he estat a punt d’abandonar perquè la sensació que allò que llegia no anava enlloc em provocava un cansament que resultava desmotivador. 

I és que un exercici d’estil com aquest no té en compte els seus efectes sobre el lector. Puc valorar l’originalitat del plantejament, l’ambició de fer una cosa diferent,... però no pots convertir les tasques de documentació, les notes, les anècdotes i tafaneries diverses en material literari sense més; perquè una narració on no hi ha progressió, que només reflecteix l’acumulació del que es va recollint per a convertir-lo en material literari, acaba provocant el tedi del lector. Almenys això és el que a mi m’ha passat. Estem parlant d’un llibre de vora 500 pàgines.

Testament és també el reflex d’una època. Ens acosta a la grisor de la postguerra, reflecteix les trifulgues que van acompanyar el desenvolupament de la Guerra Civil i també la quotidianitat d’un barri de Barcelona en els temps actuals, com si d’un documental de temàtica social es tractés. I pot tenir l’interès de reviure situacions que més o menys tothom coneix o s’ha trobat.

Testament, com deia, és un exercici d'estil on Carbó demostra dominar l’ofici de narrar, pletòric de recursos per desenvolupar una trama i permet visualitzar també els mecanismes per a fer progressar una novel·la. Mostra molt bé com s'encadenen les històries i les trames que en poden derivar: l'ofici d'escriure, només a l'abast d'algú que el domina. 

Un lector pot trobar motius d’interès per llegir Testament; crec que és un llibre que aporta coses, ja sigui per reflexionar sobre l’art de narrar i adonar-se que a qualsevol lloc hi ha un munt d’històries amagades de les que es pot anar tibant el fil; per veure reflectida la crònica social d’un barri, o per conèixer com era la vida en uns anys no massa llunyans.

M’ha fet pensar també en el què se’n farà d’allò que deixem (literari o no) un cop morts. És relativament freqüent llegir notícies sobre obres inèdites o inacabades i m’ha interessat poder imaginar el grau d'angoixa existencial d'un escriptor que se sap al final dels seus dies conscient dels llibres que no podrà escriure i/o acabar. Sempre he pensat que els escriptors treballen en els seus projectes fins al darrer dia de les seves vides. 

I per acabar, Testament evidencia també una cosa que tots els lectors descobreixen com a tals, i és que les obres reviuen en cada lector. És llegint que recrees i revius el que diuen les paraules. La lectura és sempre un diàleg permanent entre obra i lector, que és diferent en cadascú d'aquests lectors. I aquesta és la seva grandesa.

La dictadura de pedra, de Sílvia Marimon i Queralt Solé

Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€

Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria. 

De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda. 

La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell). 

Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents. 

Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler. 

Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica. 

Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar. 

Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda. 

I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats. 

La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge. 

Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.

Hache

El mes passat Manresa es va convertir en un plató de televisió per al rodatge d'algunes escenes de la segona temporada de la sèrie de Netflix Hache. La premsa local se'n va fer ressó i l'esdeveniment va ser seguit amb curiositat per molta gent. 
A mi també em va picar la curiositat i ara, després d'haver visionat la primera temporada, he de dir que em sembla una producció molt digna, de bona factura, que no té res a envejar a d'altres produccions foranes de més anomenada. 
La sèrie, de temàtica policíaca i basada en fets reals, està ambientada en una Barcelona de 1960 grisa i que encara respira franquisme. Reuneix tots els ingredients del cinema negre més clàssic: mafiosos, corrupció policial i judicial, suborns, xantatges, tràfic de drogues, jocs de lleialtats, històries d'amor,... 
Compta amb uns personatges complexos i torturats per elements del seu passat, les evolucions dels quals se segueixen amb força interès. 
Està ben interpretada. Els protagonistes principals són cares conegudes del cinema espanyol com ara Javier Rey, Adriana Ugarte o Eduardo Noriega; però la resta del repartiment compta amb una nodrida presència catalana entre la que cal destacar el Marc Martínez, el Pep Ambrós, l'Íngrid Rubio, el Roger Casamajor, l'Àlex Casanovas o el David Bagés.
Per als manresans té l'interès afegit d'anar descobrint els indrets de la ciutat on s'han filmat algunes escenes i gaudir de les aparicions dels cotxes d'època que pertanyen a la col·lecció particular d'un conciutadà. La màgia del cinema converteix l'emblemàtic Passeig manresà en la Rambla barcelonina i t'adones de com la fàbrica de somnis que és el cinema converteix amb ben poca cosa un comerç de la zona en el club Albatros, epicentre de la trama de la sèrie.
La música, que es mou a ritme de jazz i boleros, reflecteix molt bé l'ambient dels night clubs de l'època. 
En definitiva, Hache és una producció amb un bon guió que progressa amb ritme, t'atrapa i segueixes amb interès; compta amb unes interpretacions convincents i amb una factura  homologable als estàndards internacionals, que li pot oferir una bona repercussió en la plataforma d'un gegant global com és Netflix. 
Si us agrada el cinema negre i les històries "dures" no us decebrà. 

La història viscuda, de Joan B. Culla

Joan B. Culla Clarà
La història viscuda - Memòries
Barcelona: Raval Edicions SLU, Pòrtic; 2019
432 pp.
ISBN: 978-84-9809-440-4
PVP: 19,90€

Joan B. Culla (1952) és un historiador que ha tingut una dilatada presència als mitjans de comunicació des dels temps de la Transició fins avui. Ha format part del paisatge humà amb el que he conviscut durant molts anys. He seguit amb interès els seus programes de divulgació històrica al Canal 33, els seus articles com a analista polític i també la seva participació en tertúlies i debats. Sota el seu posat tímid i bonhomiós és una persona que no defuig les polèmiques i a la que li agrada defensar els seus punts de vista, sovint amb un punt d'ironia i fins i tot de sarcasme.
Interessat en el catalanisme, la història dels partits polítics i els grans esdeveniments del segle XX que ha seguit de prop i amb coneixement directe d'alguns dels seus protagonistes (com per exemple, els canvis en els països de l'est d'Europa i la creació de l'estat d'Israel, procés pel qual sent una fascinació no exempta de crítica quan convé), ens regala ara les seves memòries.
He de dir que les he llegit amb fruïció perquè m'he reconegut en el retrat d'una època i d'una generació. Sóc alguns anys més jove que ell, però comparteixo molts dels seus records quan parla de la seva infantesa, que són comuns als que vam ser nens a la dècada dels 50 i dels 60. Vam rebre la mateixa educació sentimental quant a lectures, sèries, programes de televisió i sessions dobles als cinemes els dijous i els diumenges a la tarda. 
Com a historiador i analista polític ha tingut relació i fil directe amb els principals protagonistes de la política catalana d'aquests darrers quaranta anys i sovint ha participat en commemoracions, aniversaris, presentacions, delegacions, comissions  i actes en relació a la memòria històrica, aportant-hi els seus coneixements i la seva solvència intel·lectual. 
Al·lèrgic a la militància política però partidari d'un catalanisme transversal que aglutini, és un nacionalista català sense fissures que sempre fa gala de ponderació i sentit comú. 
Sempre parla amb respecte i mesura de les persones i transmet un gran sentit de l'amistat; comparteix anècdotes sucoses de personatges com Tarradellas o Pujol, però parla també de molts personatges coneguts de la classe política actual, de periodistes i companys de professió. És contundent criticant la demagògia, la ignorància, l'arrogància o la mala gestió. 
I reconeix que l'evolució de la situació política en relació a Catalunya també l'ha fet evolucionar ideològica i políticament (" Allò que, durant aquelles dècades de familiaritat amb diputats i consellers, no hauria pogut imaginar mai era que, un dia, alguns d'ells es veurien tancats a la presó. Per a la gent de la meva generació, l'empresonament  a causa d'activitats polítiques era cosa del franquisme, del qual crèiem haver girat full el 1978. En endavant, la política podia comportar l'èxit o el fracàs, la victòria o la derrota, l'assoliment del poder, la caiguda en l'oposició o l'obligació d'anar-se'n a casa, però mai la privació de llibertat." No cal dir que la seva consternació i perplexitat és comuna a la de milers i milers de catalans, entre els quals m'hi incloc.).
Joan B. Culla ha viscut molt i té molt per explicar. M'ha transmès sinceritat, he llegit les seves memòries amb avidesa i encuriosit per les interioritats del seu relat i les revelacions sobre alguns personatges que m'han fet entendre millor el perquè d'algunes coses que van passar. 
Si us interessa la història recent i la política crec que us agradarà molt.