Confinats, de Jordi Évole

 

Jordi Évole

Confinats (traducció de Mercè Ubach i Núria Garcia)

Barcelona: Columna Edicions, 2020 (Grup 62)

Col·lecció No Ficció Columna

288 pp.

ISBN: 978-84-66426-91-6

PVP: 16,90€

Jordi Évole (1974) practica un periodisme valent, fins i tot agosarat. Sempre busca aquells que creu tenen coses a dir i els planteja preguntes que podrien considerar-se compromeses. I se'n surt molt bé, ja sigui entrevistant a Nicolás Maduro, el Papa Francesc, José Ma Aznar o un Miguel Bosé negacionista amb la pandèmia.

El confinament a l'inici de la pandèmia el va enxampar com a tothom en aquest país, alterant plans de vida i adaptant-se al que comportava seguir endavant tancat a casa. Entre finals de març de 2020 i finals d'abril va adaptar el seu programa d'entrevistes a La Sexta (Lo de Évole) per a parlar de la pandèmia i de com afectava tota mena de ciutadans, de les seves emocions i també de les seves conviccions. És un recull periodístic de gran interès humà. 

Al llarg dels sis programes especials que va fer va entrevistar des de gent que feia front a la pandèmia des de la primera línia a personatges de certa rellevància pública en àmbits diversos. El conjunt té un interès indubtable, com a testimoni d'uns fets que van marcar un abans i un després però sobretot com a visió de la vida i del seu sentit. És un llibre que arriba al cor, curull d'emocions, que et fa reflexionar sobre els valors i les conviccions.

En conjunt el Jordi Évole ens ofereix una visió polièdrica de la societat, donant veu i valor a persones i feines sovint menystingudes. Recull el testimoni d'una dona de neteja, d'una camionera, d'un treballador del camp que recull la maduixa, d'una treballadora de residència,... Els dona visibilitat alhora que  denuncia les condicions en que que han de dur a terme el seu treball i reivindica la valoració de la seva tasca.

Reivindica també el valor de la cultura i va a buscar el testimoni de gent com la Sardà, el Joaquín Sabina, la Rosalia o el Juan Antonio Bayona. M'ha colpit la que va ser la darrera entrevista que va concedir la Rosa Ma Sardà poques setmanes abans de morir quan, entre d'altres, afirma que la mort no és més que una de les moltes conseqüències de viure. O saber que el coronavirus es va endur gent com l'Aute o en Benet i Jornet. O l'angoixa amb la que el jutge Baltasar Garzón va patir la malaltia. 

L'Évole treu pit amb l'entrevista que va aconseguir del Papa Francesc, però jo he gaudit més descobrint algú com l'ex-president de l'Uruguai Pepe Mújica i assaborint testimonis de regust popular, gent humil que són els que conformen la immensa majoria de la societat. 

Crec que el Jordi Évole també ens fa adonar que hi ha molt bona gent al món; gent que es preocupa dels altres, persones amb qualitat humana i sensibilitat social que volen ajudar en el que està a les seves mans. Gent a la que els devem que el món en que vivim sigui un lloc menys inhòspit. 

El 2020 és un any rellevant en la meva trajectòria personal. Crec que sempre el tindré associat a paraules com pandèmia i confinament. No sé si passats els anys recordarem el que hem viscut amb notícies de tota mena fins a la sacietat, però el que hem viscut ens ha ajudat a descobrir persones i les motivacions d'una poderosa humanitat. Aquest llibre n'és un testimoni fidel. 

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

De la poesia a l'espai públic

És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.

Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 

Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 

Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!         

Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.