NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu; de Leonardo Boff

Leonardo Boff
NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu
Barcelona: Editorial Claret, 1980
Col·lecció El bri, 5
80 pp
ISBN: 978-84-72631-62-5
PVP: 2,40€

Leonardo Boff (1938) és un destacat teòleg i filòsof, impulsor i definidor d'allò que ara fa uns anys es va anomenar Teologia de l'alliberament. Boff, que era franciscà i sacerdot, ho va haver de deixar pels seus enfrontaments i crítiques a la jerarquia eclesiàstica i als seus posicionaments conservadors. Ell té un compromís ineludible amb els més humils i amb el planeta i sovint s'ha mostrat durament crític amb el sistema capitalista. Ell creu en una nova espiritualitat, que pot ser o no religiosa, però que ha de ser la impulsora d'aquells valors que dignifiquen la nostra humanitat i fonamenten un món millor; com ara la solidaritat, la compassió, l'amor o l'amistat.

Centrant-nos en el Nadal, que és el punt de partida d'aquest llibre; val a dir que tothom té el seu Nadal. Són dates d'aquells elements que el defineixen: les llums, les candeles, els regals, els arbres guarnits, els pessebres, la decoració, els àpats amb trobades familiars o amb amics;.... Però el Nadal és molt més que aquest consumisme que justifica el calendari i que no té per què amagar els millors sentiments cap als altres. 

Podem quedar-nos amb alguna cosa de les anteriors, però no podem oblidar que és una festa religiosa on els cristians celebrem que Déu es va fer home per a impregnar-nos del seu amor cap als altres. El Nadal és vida i bondat. Convé saber per què el celebrem. 

En aquest breu assaig Boff aprofundeix en la dimensió humana de Déu. Déu es fa home, assumeix la nostra humanitat i vol ser un més de nosaltres. Algú que ha de néixer, que ha de créixer, que aprèn, que pregunta, que dubta, però que també s'angunieja. Talment com tothom. Sense deixar de ser Déu es fa un home qualsevol.

Déu s'encarna en Jesús de Natzaret i fa que l'home aculli Déu en la seva dimensió espiritual. Nadal és una diada, però la comunitat de creients celebra que Déu és aquí, per sempre, per a il·luminar-nos en la nostra vida terrenal. Déu assumeix l'home i li lliura tot el seu amor.

Quan posem el nen Jesús al pessebre i observem el seu somriure veiem el que diu el títol del llibre: "la humanitat i la jovialitat del nostre Déu". És una invitació a vivenciar la nostra existència tal com Déu la va assumir, volent-nos amables, alegres, senzills, honestos, generosos, plens de tendresa cap als altres i les coses,...

Nadal, en la seva dimensió religiosa, és això. La data on definim el nostre projecte vital de voler ésser com Déu, tal com l'hem anat mostrant.

Celebrem, per tant, el Nadal; obrint el nostre cor a l'alegria que ha de formar part de tota celebració.  

Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.

Atura't i respira

Monjos de Montserrat
Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena (Il·lustracions de Montse Ginesta)
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2021 (Segona reimpressió de la primera edició, juny de 2022)
ISBN: 978-84-9191-194-4

PVP: 19€

Hi ha libres que són més importants pel que suggereixen que pel que diuen pròpiament. Atura't i respira. 365 reflexions dels monjos de Montserrat per a una vida més plena és un d'ells, perquè podràs ser o no creient, però hi ha una necessitat vital -crec- d'aturar-nos i reflexionar sobre la vida que duem i sobre allò que passa al nostre voltant.

"On no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia." (Aureli M. Escarré), "Tothom té límits i ombres. Cal reconciliar-se amb la història de la pròpia vida. La màxima prova d'intel·ligència és conèixer-se un mateix." (Bernabé Dalmau). "L'amistat autèntica no pot ser excloent ni possessiva, i està sempre oberta i disponible per a tots. És un do rar que floreix en poques ocasions. No s'improvisa: va creixent al llarg de la vida a base de compartir penes i alegries." (Cassià M. Just). Podríem seguir. En el fons, qui no estaria d'acord amb afirmacions com aquestes? Són reflexions fetes des de la fe i les pròpies creences i vivències religioses, però abracen una visió humanista de la vida que qualsevol podria compartir fàcilment.

Segons el pròleg de l'abat emèrit Josep M. Soler les reflexions recollides formarien part del que es coneix com apotgemes, sentències breus de caràcter moral alliçonador, i freqüents en el monaquisme antic.

Aquestes que tinc a les mans són sorgides d'un total de 38 monjos de la comunitat montserratina de finals del segle XX i de principis del XXI.

Tingueu aquest recull a mà. No el vulgueu llegir de cop, sinó de mica en mica. Llegiu unes quantes reflexions i penseu en el que us ofereixen. Cerqueu punts d'acord i anireu descobrint el bagatge ètic i moral que forma part de vosaltres.

Una vida a les muntanyes, d'Abraham Orriols

Abraham Orriols
Una vida a les muntanyes
Barcelona: Ara Llibres, 2023 (3a edició, març de 2024)
208 pp.
ISBN: 978-84-1173-020-4
PVP: 18,95€

Abraham Orriols (Berga, 1996) és un jove i reconegut periodista berguedà a qui veiem sovint per TV3, on treballa actualment, cobrint amb tremp informacions d'àmbit local.

Ens presenta la vida d'una dona ben singular, la Marina Vilalta, la pastora en actiu més gran de Catalunya, que si Déu vol farà noranta-set anys el proper 14 de juny i que encara ara manté dia rere dia (amb alguna ajuda, però)  les rutines per a l'atenció de les seves ovelles. Sent autèntica devoció per aquests animals, dels qui coneix tots els secrets i que són els que han donat sentit a la seva vida. Va començar ajudant el seu pare quan tenia cinc anys i ha mantingut l'ofici inalterat fins a dia d'avui, duent una vida austera i sacrificada amb una dedicació impagable al servei del territori i al manteniment de boscos i camps. Penses que amb persones com la Marina no caldrien ecologistes reivindicatius, perquè són els primers a donar exemple en la cura del territori i en la defensa de la vida en l'entorn rural.

El llibre, més enllà de la vida de la Marina i de les sucoses anècdotes que la poblen, és una reivindicació de la pagesia i del valor que aporta al reequilibri del territori i a la qualitat de vida de la població en general, proporcionant aliments de qualitat i d'allò que s'anomena de proximitat.

L'any 2022 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al manteniment d'aquesta activitat mil·lenària i pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars (i quan llegiu el llibre ja descobrireu el perquè). Li va lliurar el Molt Honorable Pere Aragonès al seu domicili de Bruguera, al peu del Taga.

Em sembla una lectura molt recomanable tant pel que s'hi explica com per al que dona valor, que té el pols del millor periodisme de reportatges.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Vida i dolor

Una de les coses que em fa memorable la lectura d'un llibre és trobar-hi una frase que em faci aturar i reflexionar-hi una estona. Una segona acció conseqüència de l'anterior és cercar un llapis i subratllar-la per a que em resulti més accessible recuperar-la si és el cas o bé copiar-la en una nota de l'aplicació que utilitzo per aquests casos.
Aquests dies estic llegint Baumgartner, la darrera novel·la del malaguanyat Paul Auster, que ens va deixar fa uns dies, i que em vaig regalar aquest Sant Jordi. La frase en qüestió diu així: " Viure és sentir dolor,..., i viure amb por del dolor és refusar de viure."

Quanta raó!, vaig pensar. Perquè és la frase d'algú que ha viscut molt i ha anat assimilant allò (potser no del tot, perquè la mort d'un fill no sé si l'acabes assimilant mai del tot) al que la vida l'ha enfrontat. I és que la vida ens posa constantment a prova i ens enfronta a experiències doloroses que neutralitzem tan bé com podem i que alhora ens van enriquint humanament.

Sí, la vida és dolor, forma part d'ella. Però el dolor conviu amb experiències fantàstiques i plaents i no podem pretendre viure refusant el patiment perquè acabaríem amb la mateixa essència de la vida.

Em meravella quan amb poques paraules es por dir tant i reflectir l'aprenentatge de tota una vida.

Ments preclares, de Quim Monzó

Quim Monzó
Ments preclares. El llibre dels idiotes
Barcelona: La Vanguardia Ediciones, S.L.
Col·lecció Libros de Vanguardia, 2024
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-44-7
PVP: 16,95€

Els diccionaris defineixen els idiotes com a persones poc entenimentades, estúpides, cretines, nècies, ximples, imbècils,... Podríem seguir. Dites així, pel broc gros, semblarien insults, menyspreus; però no deixen de ser descripcions de determinats comportaments humans. I Quim Monzó, des de fa una pila d'anys, s'ha dedicat a escriure articles que qüestionen irònicament la nostra suposada intel·ligència com a espècie. Recull vivències i cerca petites notícies, d'aquelles que difícilment ocuparien portades als grans mitjans, de caire anècdotic; els hi treu la punta i reflexiona amb mordacitat sobre elles. El resultat és un reflex únic de la condició humana cuinat amb el seu peculiar sentit de l'humor. Res escapa a la seva mirada plena de sarcasme. 

Tothom, en determinats moments de la seva vida, s'ha sentit idiota ("Seré burro", "Mira que sóc idiota", "Què imbècil que sóc",...). Tots ens hem adonat alguna vegada d'haver-la cagat i ens ho diem per dins sense proclamar-ho a crits per a que ho senti tothom; que no cal. Tenir comportaments idiotes no vol dir que ho siguis. Però aquesta sensació és un dels molts peatges que hem de pagar en aquesta vida i forma part amb naturalitat del dia a dia. 

Llegir-ho en paraules del Monzó ens procura un somriure o una estrepitosa riallada. 

És un luxe poder llegir les columnes del Monzó a La Vanguardia, de les que aquest llibre n'aplega una vuitantena i que es llegeixen amb una avidesa irrefrenable. Es llegeixen en un pim-pam amb gran deler.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)

384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.

Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.

Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.

M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.

L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.

És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.

La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.

La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 

Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

Rellotges de sol, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch

Rellotges de sol

Barcelona: Edicions 62, 2017

Col·lecció No ficció

272 pp.

ISBN: 978-84-66423-23-6

PVP: 17€

Malgrat tenir una consolidada trajectòria com a novel·lista només coneixia la Sílvia Soler pels seus articles setmanals a l'Ara. I n'era seguidor, perquè eren uns articles més aviat balsàmics, que parlaven de la vida d'una manera reposada, des de la quotidianitat; a partir d'una lectura, una observació, una trobada o una conversa. I és que quan obro un diari m'agrada trobar-hi aquestes columnes de periodisme literari que no estan condicionades per l'actualitat política sinó que són vivències personals, finestres obertes a la vida en el més ampli sentit de la paraula. 

A Rellotges de sol hi he trobat una sensibilitat propera a la meva, reflexions i pensaments que comparteixo, emocions i moments que també formen part de la meva vida. La seva és una prosa relaxant i relaxada que reivindica els detalls, les petites coses que defineixen els moments de felicitat quotidiana que formen part de les nostres vides. Ens parla de persones, sons, olors, colors; des d'una sensualitat encomanadissa que m'ha fet rememorar el que ella explicita. Recordo, per exemple, quan parla d'aquella llum de les darreres hores dels dies d'estiu, quan la platja recupera la calma i on he viscut hores de lectura plaent a la vora de les ones que moren a la sorra de la platja.

Les proses que conformen aquesta miscel·lània de la Sílvia Soler són retalls de vida que ens acosten al que és íntim i essencial; al que vius i al que t'emociona. En un dels escrits recorda el que deia l'inoblidable Carles Capdevila, quan deia que com més parles de tu, més parles dels altres. I és el que ella fa. Ens demostra que del relat de la vida senzilla, de la vida domèstica, d'allò que passa dins de les cases, es pot fer gran literatura. Aquí en teniu la prova.

Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols

Marta Orriols

Anatomia de les distàncies curtes

Barcelona: Edicions del Periscopi, 2016

Col·lecció Escafandre, 9

184 pp. 

ISBN: 978-84-944409-5-3

PVP: 17€ 

Vaig descobrir Marta Orriols (Sabadell, 1975) amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes, que vaig ressenyar en aquest mateix blog. I avui he anat enrere per a llegir-me aquest recull de contes, Anatomia de les distàncies curtes, amb el qual va debutar el 2016 en el món editorial.

Hi ha coses que m'agraden molt de com planteja i desenvolupa les històries la Marta Orriols. Intentaré explicar quines són i per què. D'entrada ens trobem amb dinou contes on els protagonistes mostren conflictes més o menys latents, moments de crisi que denoten un punt de frustració i d'insatisfacció en les seves vides, pulsions no resoltes que han anat creant un pòsit de fracàs vital. I tria situacions quotidianes, de les que podrien formar part de qualsevol de les nostres vides, per a fer-los esclatar.

D'altra banda són contes on s'insinua molt més del que es diu. I és el lector, el qui a partir de la pinzellada, s'imagina tot el que hi ha al darrera, el perquè d'aquella tensió o conflicte, en un exercici que em resulta molt enriquidor com a lector. Tens la sensació, però, que alguns d'aquells contes, desenvolupats, donarien per a una novel·la, però val a dir que com a contes funcionen fantàsticament bé. 

El recull ens ofereix un calidoscopi de la complexitat de la condició humana, històries on abunden situacions de solitud i incomunicació, d'expectatives frustrades que enfronten els protagonistes als abismes que dibuixa la seva existència. 

Potser no és una lectura optimista, però sí recomanable per a reflexionar sobre algunes de les contradiccions amb les quals convivim dia a dia.

Biblioteràpia

Revisant els escrits d'aquest blog, quan he parlat de la lectura m'adono que hi ha una sèrie d'idees recurrents que apareixen amb certa regularitat. Una d'elles és el fet de que hi ha un llibre per a cada persona i moment de la vida. Evidentment tot llibre hauria de respectar uns estàndards de qualitat, començant pel fet  d'estar ben escrit i tenir uns mínims del que podríem definir com a qualitat formal; però a partir d'aquí crec que no hi ha tant llibres bons o dolents sinó llibres adequats o inadequats a la persona i el moment. Em guardaré prou de menystenir la literatura de gènere, perquè diria que és on la majoria de lectors troben les millors satisfaccions lectores. Hi ha grans afeccionats a la novel·la negra, rosa, d'aventures o eròtica; i les van a buscar perquè en elles hi troben satisfaccions al seu moment vital. I de la mateixa manera que dic això també percebo una certa sobrevaloració de la novel·la literària o d'aquella que exigeix molt als lectors; com si consumir-la ens situés en un nivell superior.
Què vull dir? Que la literatura i la lectura acompleixen una funció vital; responen a necessitats que la vida ens va manifestant. I llegim per a informar-nos o sentir-nos millor, no pas per a patir o guanyar-nos un prestigi. 

De la mateixa manera que hi ha llibres per a cada persona o moment també he reflectit que hi ha llibres que obren la porta a abordar determinades emocions que podríem considerar complexes o conflictives; com ara el dol, la separació, la identitat sexual o la por. Cal valorar la funció terapèutica de la literatura, el fet que permeti parlar i tractar totes aquestes emocions.
Podríem resumir-ho dient que els llibres satisfan necessitats de tota mena. Per tot això m'ha cridat l'atenció un article del suplement Criatures del diari Ara del passat 10 d'octubre titulat La literatura amb finalitats terapèutiques, on es parla d'un projecte anomenat Booklife, impulsat per la periodista Laura Garcia, que va justament en aquesta línia, la de prescriure i oferir llibres que acompanyin en determinats processos vitals. 

I és que trobar el llibre adequat no sé si us salvarà la vida, però de ben segur que us ajudarà a viure-la millor.

L'experiència humana més universal

El pas del temps marca les diferents etapes de la vida. Som nadons, infants, nois, joves, adults i avis. Som persones en edat de treballar i jubilats. I tot són condicions que venen marcades pel pas del temps.
És quelcom intrínsec a la condició humana que ens aferra a la vida de la mateixa manera que ens fa conscients de la seva fugacitat. A mesura que ens fem grans som més conscients que en aquest món hi som de pas; que cremem etapes i lluitem per superar els límits que ens acosten a la fi. 
La vida és una festa digna de celebració per a gaudir dia a dia de tot allò que en forma part.

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

Darrere l'estadística

Diuen que la mort d'una persona és un drama. Tots hem patit la pèrdua d'una persona propera o coneguda i ens podem imaginar el dolor que ha provocat el seu decés per als amics i familiars. Sentim que és una experiència propera a la nostra i podem empatitzar i compartir el seu dolor. 
De la mateixa manera, quan s'ha esdevingut un succés que ha provocat la mort de vàries persones parlem d'una tragèdia, de quelcom funest que ha dut la desgràcia a vàries famílies. El dolor és més gran, però encara es pot abastar i nosaltres obrir-nos a la compassió amb els afectats. Però... què passa quan parlem de centenars de morts un dia rere l'altre?
Resulta inabastable, monstruós, perdem la capacitat d'imaginar-nos el patiment que genera la dada i el reguitzell de dolor que deixa al darrere. És insuportable si no hi posem distanciament i ho reduïm a una estadística que ens acompanyi discretament. I diria que és el que fem o el que hem acabat fent. Per pura supervivència emocional, per fer-ho suportable. Hem acabat celebrant amb un deix d'esperança que ahir només hi haguessin uns pocs centenars de morts. 
Enmig d'aquest entorn depriment cal aferrar-se a l'esperança i a les notícies positives perquè, com diuen les pancartes que pengen dels balcons, tot anirà bé.

Una altra manera de viure

He parlat anteriorment de les campanyes publicitàries d'estiu d'Estrella Damm. I ho he fet amb l'admiració que em despertava l'encert de la sèrie Mediterràniament, uns anuncis que tenien la virtut de prestigiar la marca a la que servien i on trobaves la reivindicació d'un paisatge i d'una manera de viure, molt pròpia de l'estiu: ambient relaxat, informal, a l'aire lliure,...
La fórmula, amb poques variants, s'ha anat repetint any rere any. Una cançó encomanadissa, rostres populars, paisatges lluminosos,... I la cervesa, és clar, el lligam de tot plegat. Un encert total, un anunci que es gaudia quan te'l passaven.
I enguany, un pas més que trenca les convencions d'anys anteriors. Ha arribat el moment de desvetllar la consciència mediambiental. Perquè tota aquesta meravella que són els paisatges que ens han venut a les diferents edicions, aquests entorns fets per a gaudir amb la bonança de l'estiu, se'n van en orris si no som capaços entre tots de mantenir-los en condicions dignes. Són un problema els residus que generem i els plàstics que passen a la cadena alimentària. I han tornat a fer un gran anunci mostrant els perills i el drama que generen. És una qüestió de consciència en la que tots, absolutament tots, hem d'acabar sumant. Perquè respectant la vida hem de poder gaudir de tot allò que ens ofereix. 
M'agrada el mar. Em renova i em revitalitza. M'agrada fer uns dies de platja, nedar i observar la vida que es mou sota el meu cos. S'ha de poder gaudir del que ens ofereix sense alterar les seves dinàmiques. I només podrem fer-ho sent curosos i respectant allò que ens ofereix. 
Voldria acabar amb un missatge d'esperança. Crec que alguna cosa està canviant i hi ha més consciència: des de qui recull la burilla de la cigarreta que s'ha fumat fins als que recullen els envasos de les begudes que han consumit. Potser semblarà poc, però és un pas que creguis que l'espai públic que representa una platja no s'ha de convertir en un femer per la teva deixadesa.

Tsundoku

Els qui estimen els llibres i la lectura sovint acumulen títols en una llista d'espera que recull tot allò que s'ha comprat i espera ser llegit a curt termini. I és que el dia a dia et porta a encuriosir-te i deixar-te enlluernar per una novetat, un autor o un títol de qui t'han parlat bé o n'has llegit bones referències, altres obres d'un autor que un dia et va agradar, llibres o autors de referència,....
I penses: "Aquest me'l vull llegir", "després d'aquest llegiré...", "quan pugui...", "m'hauria de llegir..."; i amb tots aquests pensaments vas acumulant materials dels que acabes perdent el control fins que un dia descobreixes quelcom que un dia et va il·lusionar i ara gairebé havies oblidat. 
I és que aquest és el drama de molts lectors: tenen més ganes de llegir i títols pendents que temps per llegir-se'ls. No sé si a vosaltres us passa. Jo he de reconèixer humilment que a mi sí. És una situació que provoca certs neguits, perquè notes que no la pots controlar, que se t'escapa. Prens consciència que a la vida et quedaran coses molt interessants per llegir. 
Neguiteja però no cal fer-ne un drama. Amb l'edat aprens a relativitzar-ho gairebé tot. Forma part de la vida com tantes altres coses; i la nostra vida són les decisions que prenem i les prioritats que ens marquem. Cadascú les seves. 
No hi ha en català un terme que reculli aquesta acumulació de lectures pendents (almenys jo no la conec), però sembla que el japonès sí que ho ha fet: tsundoku. 
Diria que tots els lectors tenen una tsundoku. La meva és llarga i en constant transformació, alterada constantment per tot el que vaig descobrint i les inquietuds i interessos que vaig desenvolupant. Tinc coses per llegir, però constato que mai sé del tot el que acabaré llegint. Hi ha quelcom capriciós i indesxifrable en la decisió final, on també hi pesen elements emocionals i que tenen a veure amb l'estat d'ànim, no només són els interessos o les necessitats. 
Tingueu la vostra tsundoku, però escolteu el vostre cor i llegiu allò que a cada moment necessiteu.
Salut i bona lectura!

L'art de la vida, de Zygmunt Bauman

Zygmunt Bauman
L'art de la vida
Barcelona: Ediciones Paidós, S.A., 2008
160 pp.
ISBN: 978-84-493-2213-6
P.V.P.: 25€

Zygmunt Bauman (1925-2017) és un dels pensadors que més esforços ha dedicat a analitzar i entendre la moderna societat contemporània. Ell és l'encunyador del terme societat líquida, que tanta fortuna ha fet entre nosaltres. Una societat que ha deixat de tenir uns fonaments estables que li atorguessin seguretat i solidesa i la poguessin fer previsible. És una societat canviant, en permanent moviment, on creixen la incertesa i l'angoixa vital dels individus que en formen part. D'aquí el terme de líquida. 
L'art de la vida és mou a partir dels paràmetres que dibuixa la societat líquida i planteja la recerca de felicitat en aquest context, com un projecte de vida individual. I ens ofereix el símil amb el que seria una obra d'art en constant evolució, una peça única i irreemplaçable de la que els individus en serien els únics responsables. 
Els individus escollim les condicions en que volem viure, unes condicions en les que influeix la societat on vivim, però que no determina, perquè la responsabilitat última correspon als individus.
L'anàlisi de  Bauman s'enriqueix amb les aportacions i els punts de vista que filòsofs i sociòlegs han fet al llarg del temps.
És un llibre que t'obliga a aturar-te i reflexionar, que t'enriqueix i t'il·lumina, que et fa comprendre.
Pensar i reflexionar sobre la vida, sobre el seu sentit, sobre com viure-la, és consubstancial a la vida mateixa. T'adones que la incertesa és el seu hàbitat natural però que també la recerca per escapar d'ella és el que et mou i t'acosta a la idea de felicitat que més o menys tots duem a dins. És una cerca que no pot acabar mai però que forma part d'aquest modelatge, d'aquesta obra d'art que és la vida. 
La felicitat és quelcom inherent a l'existència humana que potser només rau a la nostra imaginació, que probablement és impossible de satisfer, però que no podem deixar de desitjar. 
Viure és triar en la lluita permanent per ser nosaltres mateixos. 
M'ha semblat un bon llibre d'un gran pensador, que demana el seu temps per a ser paït i assimilat com cal.

El que la terra m'ha donat, de Lluís Foix

Lluís Foix; Xavier Cabanach (il·lustracions); pròleg de Josep Maria Esquirol
El que la terra m'ha donat
Barcelona: Columna Edicions, 2017
Col·lecció Clàssica, 1156
280 pp.
ISBN: 978-84-664-2287-1
PVP: 19,90€

Els tres darrers llibres de Lluís Foix m'han semblat una autèntica delícia, un testimoni de vida de gran valor. I d'aquest darrer em quedo amb el seu to, fet d'observacions atentes i pausades de la natura que ens envolta, i de reflexions amb un to molt intimista sobre allò que constitueix l'autenticitat de la vida. Perquè és autèntic tot allò que és permanent i es manifesta amb constància al llarg del temps; autenticitat que marca el ritme de les nostres vides i crea constància del pas del temps. Tens la sensació que tot allò que ens comunica en Lluís Foix és un bagatge que el pas del temps ha anat enriquint i ara brilla amb tota la seva esplendor; la culminació de la maduresa.
Són escrits impregnats d'una certa enyorança, que no deixa de ser estima per la vida viscuda. En certa manera vivim dels records, gaudint del regal del present i de les expectatives del demà.
Lluís Foix segueix el curs de les estacions centrant-se a cada capítol en un aspecte, desenvolupant observacions atentes carregades de sensualitat, car fa referència al cromatisme del paisatge, les olors, als sons, als silencis,.... Són pagines que entren per tots els sentits. I aquestes observacions i reflexions les va empeltant de les seves vivències per racons de tot el planeta i lectures que hi tenen relació, mostrant que malgrat les diferències hi ha aspectes que formen part de totes les cultures i persones de la humanitat. 
Lluís Foix estima profundament la terra de la que ens parla. Ell que, com a corresponsal, és una persona viatjada i cosmopolita que ha estat per tot arreu; que viu a Barcelona, però que cada cap de setmana procura tornar a Rocafort de Vallbona, a la terra que el va veure néixer, per a impregnar-se de tot allò que li proporciona, per passejar-hi, per conversar amb familiars i coneguts, per contemplar i gaudir. Perquè la terra és paisatge, però també és identitat, cultura i economia.
M'ha agradat que parli dels avantatges de la vida a pagès i en reivindiqui la qualitat de vida ("Al món rural hi ha vida. I potser hi ha una vida més plena, més autèntica, més contemplativa i, per damunt de tot, més rica interiorment"). Perquè si fa molts anys la ciutat s'identificava com la porta d'accés a una sèrie de coses que no arribaven al camp, aquella escletxa s'ha anat difuminant gràcies al progrés social, les comunicacions  i la democratització de l'accés a la tecnologia. Avui viure a pagès no vol dir restar aïllat de la societat. Tens gairebé accés al mateix que a les grans ciutats, amb l'avantatge de gaudir d'un entorn més tranquil i saludable.

Les pàgines del llibre estan escrites amb un llenguatge ric i amable i traspuen la mateixa calma i tranquil·litat que el paisatge del que ens parla. Conviden a gaudir-lo sense pressa perquè estan impregnades d'un to poètic, un punt malenconiós i enyoradís que convida a gaudir-lo amb tots els sentits. 
En temps de presses en que tot es mou a un ritme trepidant val la pena afirmar, tal com fa el llibre, que una vida reflexiva ja és en ella mateixa acció, ja que pensar i observar ja són en elles mateixes formes d'actuar que ens acosten a l'autèntica dimensió de les coses.
Una petita joia, creieu-me, que a més a més, va acompanyada d'unes delicades il·lustracions a llapis que li donen més encant.
Val molt la pena.