La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.

A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica:

La dictadura de pedra, de Sílvia Marimon i Queralt Solé

Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€

Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria. 

De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda. 

La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell). 

Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents. 

Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler. 

Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica. 

Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar. 

Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda. 

I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats. 

La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge. 

Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.

La marinada sempre arriba, de Lluís Foix

Lluís Foix Carnicer; dibuixos de Xavier Cabanach
La marinada sempre arriba
Barcelona: Grup 62, 2014
256 pp.
Col·lecció la butxaca
PVP: 9,95€
ISBN: 978-84-9930-850-0

Deixeu-me dir d'entrada que La marinada sempre arriba m'ha semblat un llibre deliciós.
En Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) ha estat i és un periodista brillant i tenaç, amb una dilatada trajectòria en càrrecs de responsabilitat a La Vanguardia, que l'ha dut també de corresponsal del diari a Londres i Washington, i a enviar cròniques dels principals esdeveniments de les darreres dècades des de 84 països; i que encara avui exhibeix la seva ponderació i visió respectuosa de la realitat a diferents tertúlies radiofòniques i televisives. És una persona que agrada escoltar per la seva veu agradable i tranquil·la i perquè tens la sensació que els seus punts de vista enriquiran els teus, que val la pena comptar amb les seves opinions.
Malgrat una trajectòria que portaria a pensar en una persona cosmopolita, en Foix mai ha renunciat a ser fill d'on és, de Rocafort de Vallbona, a la vall del Corb, i a les seves arrels pageses. 

Roda el món i torna al Born. 

Malgrat que la vida ens pot dur per viaranys que desconeixem mai deixem de ser d'on som, perquè hi ha coses que ens marquen d'una manera definitiva: la nostra família, els nostres amics, l'escola on hem anat; tot allò que hem viscut d'infants, en definitiva. Els records de la infància tenen el poder de perdurar.

En Lluís Foix deixa el poble quan és un adolescent per instal·lar-se a Barcelona i obrir-se un nou futur. Som a finals dels anys 50 del segle passat. Allí compagina treball amb estudis i idiomes en una acadèmia als vespres. Tot amb molt d'esforç personal per arribar a convertir-se en el Foix públic que més o menys hem conegut.

Però tot el que va deixar enrere, la dura vida de la postguerra en un poble pagès, la gent del poble, el treball del camp, l'escola, la seva família, els amics, les distraccions,.... és el que ens regala al llarg de les pàgines del llibre. Per ell desfilen personatges que difícilment sortirien del seu anonimat si no fos perquè serveixen per descriure la quotidianitat d'una època. Crec que la gran aportació de Foix és retratar-nos una època que ja no existeix per entendre millor d'on venim. 

La marinada sempre arriba és un relat d'història viva per entendre com es vivia a la nostra societat fa 60-70 anys i per entendre'n l'evolució posterior. Reivindica l'arrelament a la terra com a forjadora del caràcter, com a modelador dels valors d'una societat. 

És un llibre ple de sensibilitat i tendresa, perquè com diu Joan Margarit en el pròleg, és el llibre d'algú que comprèn i no jutja i que estima el lloc d'on és i ha viscut, la terra que van conrear els seus avantpassats. 



"Les arrels, del tot del tot, no moren mai." (Josep Vallverdú)

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

Cartes des del front

Eloi Vila
Cartes des del front
Barcelona: Ara Llibres, sccl, 2012
Sèrie H (Col·lecció dirigida per Sàpiens)
224 pp.
ISBN: 978-84-15224-63-1

S'han escrit molts llibres i de tota mena sobre la Guerra Civil Espanyola: estudis polítics sobre governs i institucions, biografies i memòries dels seus protagonistes, estudis sobre la repressió a la rereguarda, sobre els aspectes militars de la contesa,... Però no en recordo cap com del que avui us parlaré, un llibre que parli directament del drama humà de la guerra amb la veu dels seus protagonistes.

L'Eloi Vila n'ha triat vint a partir de les cartes escrites des del front que se n'han conservat ("Rebre cartes d'algú al front de guerra és tenir la possibilitat de creure que després de la batalla hi ha alguna cosa més. Que algú t'espera, t'enyora, t'estima, et recorda, et desitja,... Una carta et permet oblidar les misèries de la guerra. Una carta és esperança, és futur enmig d'un present devastat") i ha tingut l'habilitat i l'encert de completar-les amb dades personals i biogràfiques d'aquella persona i amb informació del front de guerra des d'on aquella carta s'escrivia. Tot molt ben contextualitzat.
El conjunt dibuixa una panoràmica molt completa de tots els drames que es visqueren. El mosaic que anem completant amb cada cas és brutal: persones joves, que havien format una família i tenien una trajectòria professional consolidada, que ho han de deixar tot per anar a la guerra; dones embarassades que es queden soles amb fills, han de parir i no tornen a veure les seves parelles; el cas d'una persona que ha d'incorporar-se quan fa tot just vuit dies que ha enterrat un fill; el d'un altre que s'ha d'incorporar malalt a mitjans de desembre de 1938 quan ja tot està perdut i del que ja no se'n va saber res més; per no dir dels casos dels que van morir afusellats a la immediata postguerra fruit de l'esperit de venjança dels vencedors, on no van faltar les denúncies falses per enveges i rivalitats. Hi ha testimonis molt colpidors de la bogeria col·lectiva que és una guerra, però en el llibre hi ha molts casos de la mobilització de lleves tant per dalt (de gent en plena maduresa, amb feina i famílies) com per baix (d'adolescents amb tota una vida per davant, la famosa lleva del biberó) amb desenllaços dramàtics en ambdós casos. És la mobilització -tan injusta gairebé sempre- que mou la desesperació. 

Són cartes amb la proximitat dels bombardejos, en situacions de molta precarietat, que transmeten l'afecte per les persones estimades o aquell fill acabat de néixer que encara no s'ha pogut veure; i que no deixen entreveure la tragèdia que està a punt d'esdevenir-se.

És el testimoni dels que van tornar i de com l'experiència va marcar les seves vides; i dels que s'hi van quedar i van tacar de dramatisme la trajectòria de les seves famílies.
El llibre, fidel a l'estil de la revista Sàpiens, és un encert quant a disseny i claredat expositiva. Aconsegueix unir el rigor i l'amenitat amb varietat d'informació gràfica. És molt llegidor i en cap moment es fa feixuc.
El trobo molt i molt recomanable.

Sic transit Glòria Swanson

Emili Teixidor
Sic transit Glòria Swanson
Barcelona: Edicions 62, 1988
165 pp.
Col·lecció El Cangur, 111
ISBN: 84-297-2818-X

Sic transit Glòria Swanson és un recull de narracions sobre l'ambient que es respirava i les situacions que es vivien a la postguerra en un poble d'Osona (se suposa que Roda de Ter). Les situacions que s'hi presenten són perfectament extrapolables a qualsevol altre indret d'aquest país. 
Un aspecte que destacaria és que el que s'hi explica m'és proper, gairebé familiar. De molt semblants n'he escoltades en boca dels meus pares o dels meus avis. Són retalls d'història viva, de la que afectava persones comuns. 
La Guerra Civil va deixar una profunda petjada a tots els nivells de la societat; res en va restar aliè. Va destruir afectes i famílies, va engendrar odis i incomprensions, va imposar per la força nous valors, va treure autenticitat a les més variades manifestacions de la vida. Uns pocs hi van guanyar, però gairebé tothom hi va perdre. Un nou paisatge de misèria moral i material es va dibuixar. És l'empremta que va deixar la victòria del feixisme a la Guerra Civil. 
I és tot aquest paisatge el que s'hi va recreant a base de pinzellades, talment com en un retrat impressionista. I ens va colpint, perquè tot el drama que això va representar ens és presentat amb naturalitat però també en tota la seva nuesa. 
Un altre aspecte que jo destacaria del llibre és l'ús i el domini del llenguatge que demostra el seu autor. L'Emili aconsegueix descriure ambients i personatges populars, donant sensació de proximitat i d'estil "popular", però ho fa emprant amb propietat termes d'un català culte, i demostrant així el seu gran domini de l'idioma. 
Llibre excel·lentment escrit, de maduresa, que prestigia una llengua i una literatura. 
És el que ens queda, la seva obra i el record entranyable de la seva exuberant personalitat que sempre enyorarem.