Eufemismes estiuencs

El llenguatge va evolucionant i tendeix a marginar tot allò que pugui resultar molest, feridor o ofensiu, denotar duresa o agressivitat. En definitiva, tendeix a ser amable en paral·lel amb el desenvolupament dels drets individuals i el respecte a la dignitat de les persones i els col·lectius. I això, en uns temps on domina un discurs de correcció política, crec que ha portat a la generació d'eufemismes de tota mena per a definir realitats dures i alhora suavitzar i camuflar allò al que fan referència. Com en tot, el repte està a trobar aquell punt d'equilibri entre l'exactitud en la definició de la realitat que es descriu i la percepció entre els que la llegeixen o escolten. 

Un dels eufemismes que més s'ha generalitzat aquest estiu és el de refugis climàtics. Centres comercials, piscines, biblioteques,... han deixat una mica de banda la seva funció primigènia i han passat a ser destacats com a llocs on la gent hi podia anar per a resistir millor les temperatures extremes que hem patit aquest estiu. 

De sempre he anat a piscines i platges per a refrescar-me i fer més suportables les rigorositats de l'estiu, he anat a comprar el que necessitava als centres comercials tot agraint una bona climatització que no resultés excessiva en cap sentit i he anat a biblioteques per a fer alguna descoberta que cridés la meva atenció. Però mai tenia consciència d'anar a un refugi climàtic. Un refugi sempre ha estat un espai protegit d'una adversitat. I no negaré que els tres exemples anteriors serveixen per a fer front a temperatures extremes; però també dic que m'agrada pensar que les persones s'adapten a les circumstàncies de les seves realitats i si fa molta calor es lleven més d'hora, aprofiten les hores més fresques del dia, busquen ombres, baixen persianes si toca el sol, engeguen un ventilador,... És a dir, allò que s'ha fet tota la vida i que és fruit del sentit comú.

Tot i que em carregui sentir a parlar
tothora de refugis climàtics, donaré per bo que més gent hagi anat a les biblioteques cercant frescor i hagi acabat llegint. Que no sigui flor d'un dia.

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€

Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres

, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.

Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.

Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.