diumenge, 30 de desembre del 2018

L'art de la vida, de Zygmunt Bauman

Zygmunt Bauman
L'art de la vida
Barcelona: Ediciones Paidós, S.A., 2008
160 pp.
ISBN: 978-84-493-2213-6
P.V.P.: 25€

Zygmunt Bauman (1925-2017) és un dels pensadors que més esforços ha dedicat a analitzar i entendre la moderna societat contemporània. Ell és l'encunyador del terme societat líquida, que tanta fortuna ha fet entre nosaltres. Una societat que ha deixat de tenir uns fonaments estables que li atorguessin seguretat i solidesa i la poguessin fer previsible. És una societat canviant, en permanent moviment, on creixen la incertesa i l'angoixa vital dels individus que en formen part. D'aquí el terme de líquida. 
L'art de la vida és mou a partir dels paràmetres que dibuixa la societat líquida i planteja la recerca de felicitat en aquest context, com un projecte de vida individual. I ens ofereix el símil amb el que seria una obra d'art en constant evolució, una peça única i irreemplaçable de la que els individus en serien els únics responsables. 
Els individus escollim les condicions en que volem viure, unes condicions en les que influeix la societat on vivim, però que no determina, perquè la responsabilitat última correspon als individus.
L'anàlisi de  Bauman s'enriqueix amb les aportacions i els punts de vista que filòsofs i sociòlegs han fet al llarg del temps.
És un llibre que t'obliga a aturar-te i reflexionar, que t'enriqueix i t'il·lumina, que et fa comprendre.
Pensar i reflexionar sobre la vida, sobre el seu sentit, sobre com viure-la, és consubstancial a la vida mateixa. T'adones que la incertesa és el seu hàbitat natural però que també la recerca per escapar d'ella és el que et mou i t'acosta a la idea de felicitat que més o menys tots duem a dins. És una cerca que no pot acabar mai però que forma part d'aquest modelatge, d'aquesta obra d'art que és la vida. 
La felicitat és quelcom inherent a l'existència humana que potser només rau a la nostra imaginació, que probablement és impossible de satisfer, però que no podem deixar de desitjar. 
Viure és triar en la lluita permanent per ser nosaltres mateixos. 
M'ha semblat un bon llibre d'un gran pensador, que demana el seu temps per a ser paït i assimilat com cal.

dissabte, 25 d’agost del 2018

Hortalisses i flors remeieres. Les herbes santes dels caputxins, de Fra Valentí Serra

Fra Valentí Serra de Manresa
Hortalisses i flors remeieres. Les herbes santes dels caputxins.
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
120 pp.
Col·lecció A la caputxina, 9
ISBN: 978-84-9979-250-7
PVP: 17€ 

Tinc un record personal del Valentí Serra dels anys d'escolaritat amb els salesians i l'honor d'haver gaudit de la seva generosa amistat. Era i veig que segueix sent una personalitat singular i enlluernadora. Venia de família pagesa, de cal Jan Pastor, del barri de Santa Clara de Manresa i veig que ha aprofitat tot el coneixement del món pagès sobre els conreus i les plantes remeieres per aprofundir-hi i fer-ne divulgació. 
Com acostuma a passar, les trajectòries de les persones segueixen camins divergents i va arribar aquell punt en que perds la pista d'aquells amb qui havies compartit tants moments. Passats els anys he sabut de la seva vocació religiosa i de la seva dedicació relacionada amb la recerca i el coneixement, des de l'orde franciscà dels frares caputxins, que sempre podeu consultar a la seva entrada de la Wikipèdia
Sóc persona que valora el que la natura ens ofereix i que n'aprofita allò que ajuda a millorar-ne el benestar. Herbes que milloren la digestió, que ajuden a conciliar el son, que netegen una ferida o desinfecten, que et descongestionen quan agafes un refredat,... Podríem seguir. A casa mai falten pots amb farigola o romaní, o bé les més variades infusions de les que m'agrada aprofitar-ne les propietats.
Per això m'ha interessat el llibre del Valentí Serra, perquè em connecta amb quelcom que valoro i estimo i que sempre ha romàs en mi. 
I si no es tracta d'un gran mal (que sempre acostuma a necessitar d'un gran remei) prefereixo la combinació d'herbes i l'aliment a la pastilla i el fàrmac de la indústria. 
A partir d'aquest llibre he sabut que els frares caputxins, des del seu ideal de vida senzilla i austera, també senten aquesta estimació per la Terra i que treballen per millorar-la. Als seus convents no hi falten hortes, jardins i boscos; que els procuren aliment i els ingredients per a les receptes i els remeis que els han d'ajudar a guarir qualsevol malaltia. Sense oblidar les flors que han d'embellir els altars i donar rellevància a les celebracions litúrgiques. El cultiu ordenat de la terra forma part, doncs, de la seva manera de viure. 
I aquest coneixement ancestral dels frares caputxins, ara que la cosa dels horts sembla estar de moda i que hi ha una preocupació per tot allò que és saludable, és el que el Valentí Serra ha recollit i organitzat en aquest volum, un llibre que ens connecta amb el passat i la tradició i que esdevé, també, un llibre de coneixements útil per a treure profit dels tresors que la Terra ens ofereix per a millorar la nostra vida.

dissabte, 18 d’agost del 2018

El Club Dante, de Matthew Pearl

Matthew Pearl
El Club Dante
Barcelona: Ed Seix Barral, S.A., 2009 (4a reimpressió)
Col·lecció Booket, 1049
592 pp.
ISBN: 978-84-322-1720-3
PVP: 8,95€ 

El Club Dante és dels llibres que va arribar a les meves mans amb l'etiqueta de best-seller i tenia ganes de llegir-me'l per dos motius. D'una banda perquè té una trama que juga amb una obra de referència de la literatura universal com és La Divina Comèdia de Dante. I d'una altra perquè té una trama detectivesca que em feia imaginar punts en comú amb El nom de la rosa, de l'Umberto Eco, que em va resultar una experiència lectora extraordinària. I és un llibre que quan va aparèixer se'n va parlar bé i va tenir una bona vida comercial. Calia, doncs, donar-li una oportunitat. I he aprofitat els dies calorosos d'aquest estiu per llegir-me'l. Són gairebé 600 pàgines i això no és poca cosa. 
Cal dir d'entrada que és la primera novel·la d'un autor jove (tenia vint-i-vuit anys quan es va publicar) i sorprèn el bon coneixement de l'obra de Dante i el bon treball de documentació que ha fet per ambientar amb credibilitat l'obra en el Boston de 1865 un cop acabada la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865). 
Té una arrencada potent, amb uns crims impactants que imiten els patiments dels pecadors a l'infern que es va imaginar Dante. I es desenvolupa a partir de les investigacions d'un grup d'intel·lectuals que es reuneixen periòdicament per a traduir i poder publicar una traducció a l'anglès de La Divina Comèdia a Nord-Amèrica, i que intenten trobar les claus del que passa a partir del coneixement que tenen de l'obra. Les seves investigacions van en paral·lel a les de la policia i es complementen amb la descripció que es fa d'alguns dels conflictes de l'època, com ara el racisme latent a la societat, les dificultats d'integració dels negres a la policia, les tensions entre sectors acadèmics o la problemàtica dels ex-combatents per a reinserir-se a la societat després del que van arribar a viure. 
La novel·la incorpora personatges reals com ara els poetes H.W. Longfellow, J.R. Lowell, i O.W. Holmes; membres del Club Dante que va existir realment; així com l'historiador G.W. Greene i l'editor James T. Fields, que també hi van col·laborar. Això, que és un element que dóna versemblança a la narració, tendeix a llastrar la caracterització dels personatges, que no pot incorporar res que afecti o contradigui la seva imatge pública. 
Tanmateix, el treball de documentació, necessari per a la versemblança dels detalls que fan referència al context històric, no pot convertir-se en pàgines i pàgines d'informacions que tendeixen a trencar el ritme de la narració. Són detalls potser menors o de gust personal, però que per a mi li resten força al conjunt. És una novel·la que amb 200 o 300 pàgines menys potser funcionaria igual de bé.

Matthew Pearl (1975) no és Umberto Eco (1932-2016), però El Club Dante es deixa llegir bé i resulta entretingut si no l'agafes amb gaires pretensions. 
Tinc La Divina Comèdia en la meva llista de llibres importants pendents i potser una de les conseqüències positives d'aquesta lectura és que la trauré del prestatge i la posaré a punt per a un dia d'aquests. Promet! 

dilluns, 13 d’agost del 2018

El dolç ocàs dels diccionaris de paper

Durant dècades i segles han estat obres de referència de totes les cultures amb una literatura al darrere. Un compendi exhaustiu de totes les paraules d'una llengua, dels seus significats, dels seus usos, de la seva ortografia,... Si volies saber si una paraula era admesa, consultaves el diccionari. 
I això, que és fonamental per a fer un bon ús d'una llengua, es va transformant en paral·lel a l'eclosió de les noves tecnologies. 
Tinc a casa -en paper, és clar- el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, el de l'Enciclopèdia, el Fabra, els 10 toms del Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover Moll, diccionaris diversos adaptats al món escolar, diccionaris de sinònims, antònims,.... I veig que tot això està passant a formar part de la nostra història recent.
Aquests darrers anys se m'ha fet imprescindible l'aplicació del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La tinc instal·lada al mòbil i a la barra d'adreces del navegador que utilitzo habitualment. És fantàstica: fàcil, accessible, de resposta immediata i sense la molesta publicitat que enfarfega altres aplicacions gratuïtes. M'estalvia la feixuguesa de manipular llibres voluminosos i té una conseqüència digna d'esment: consulto el diccionari més que abans. Sempre caldrà agrair a la tecnologia i als que han treballat per abocar el contingut d'aquests diccionaris a l'aplicació que hagin democratitzat d'una manera revolucionària l'accés al significat de les paraules. 
La conseqüència d'aquestes transformacions salta a la vista: els tens, de tant en tant els tafaneges, t'entretens amb l'article que acompanya quelcom que t'encurioseix....; però el dia a dia ha passat a ser digital. Els diccionaris de paper -que no els diccionaris com a obres de referència d'una llengua- viuen un dolç ocàs amb l'enyorança d'un protagonisme que van tenir no fa pas tant.

dijous, 9 d’agost del 2018

Parlem de llegir best-sellers

L'etiqueta best-seller s'utilitza sovint com a reclam comercial a l'hora de vendre llibres. Són llibres que s'han venut bé i que per aquest motiu pretenen contagiar les ganes de comprar-lo i, si pot ser, de llegir-lo per part del seu públic potencial. A l'haver esdevingut una etiqueta comercial tendeix a ser menyspreada per la crítica especialitzada, com si la qualitat fos incompatible amb la comercialitat. Els best-sellers acostumen a ser obres de ficció que donen més importància a la història que expliquen que no pas a la manera d'explicar-la. Per a que un llibre pugui ser llegit per molta gent ha de ser amè i no pot ser gaire complex a nivell de llenguatge. Hi ha llibres que són escrits amb aquesta finalitat, amb la de ser fàcils i entretinguts.
Sempre he tingut certes prevencions cap a l'elitisme que envolta el consum literari. Sóc partidari que cadascú llegeixi el que vulgui i quan li vingui de gust perquè, com ja he dit en altres ocasions, estic convençut que hi ha un llibre per a cada lector i moment. L'únic que li demano a un llibre és que estigui ben escrit i sigui respectuós amb la dignitat humana. 
Els best-sellers són llibres que tenen una segona vida en les edicions de butxaca més econòmiques i que a les llibreries es troben apartats dels expositors que acullen les novetats. 
En general, i amb totes les excepcions que facin al cas, admiro que un llibre sigui molt llegit. Té alguna cosa que el fa atractiu i agrada, quelcom que el fa valorar per part dels lectors. I això, malgrat l'enveja que pugui despertar en el món dels escriptors, resulta meritori.
Els llibres que es llegeixen i agraden creen hàbit i són la porta d'entrada per arribar a d'altres llibres. 
Aquest estiu he ensopegat amb lectors i lectores que han obert un llibre de butxaca amb l'etiqueta best-seller, segurament triat gairebé a l'atzar quan han anat a comprar el diari al quiosc. No en valoraré la qualitat, però estic segur que fomenten la lectura.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Petits plaers: els dies relaxats

Són dies on pots prescindir del rellotge i de l'agenda. Dies que se t'obren per a que en puguis disposar com et vingui de gust, que t'obliguen a poc i t'ofereixen un munt de possibilitats. Dies per cuidar-te i enriquir-te, per poder estar més pendent del que t'omple i no tant del que t'obliga. Dies fets per a gaudir i valorar la vida. Algú pot pensar que sempre estan lligats al lleure, als dies de vacances o descans; però no sempre. També hi ha dies relaxats a la feina, quan et dediques a quelcom que t'omple i treballar esdevé plaer més enllà de l'obligació. 
Els dies relaxats són una actitud de l'esperit, temps que guanyes a les presses per dedicar a cada acte, per més petit que sigui, el temps que requereix. Donen autenticitat a la vida i esdevenen plaer quan deixen enrere les presses i la rutina.

dijous, 26 de juliol del 2018

LIJ - La Verònica vol un amic, de Pep Molist

Pep Molist; Ona Caussa (il·lustradora)
La Verònica vol un amic
Barcelona: Animallibres, 2018
64 pp.
Col·lecció La formiga blanca, 90
ISBN: 978-84-16844-73-9
PVP: 8,95€

L'amistat no és quelcom que es pugui comprar. Un amic l'has de treballar i guanyar-te'l a base de teixir complicitats. L'amistat es construeix i els amics es guanyen a partir de les habilitats socials de cadascú. 
Sota aquestes premisses Pep Molist ha construït un suggeridor relat per a primers lectors que porta a reflexionar sobre com fer amics. Perquè els amics requereixen temps, dedicació i atencions. Són persones que t'has de saber guanyar amb esforç des del respecte que has de saber mantenir cap a qualsevol igual. No són joguines a les que puguis manipular i exigir el que et vingui de gust. 
De tot això va aquesta bonica història eficaçment il·lustrada que dóna per a parlar de força coses. Per a primers lectors a partir de 5-6 anys.

divendres, 20 de juliol del 2018

Petits plaers: L'aire fresc dels matins d'estiu

Quan ets de vacances és el que et permet entonar-te després d'una nit xafogosa i t'omple d'energia per a encarar un nou dia. A l'estiu la frescor de les primeres hores et revitalitza i et convida a gaudir amb plenitud del temps que t'espera. És un moment màgic on el paisatge s'il·lumina de mica en mica amb la primera llum fins a lluir amb tot el seu esplendor i et crida sense presses a viure'l amb intensitat. Són moments per a no mirar el rellotge i fer-te conscient del goig que suposa estrenar un nou dia. Petit plaer de cada dia que a l'estiu et fa estimar més la vida.

dimecres, 18 de juliol del 2018

La lectura en imatges - XIV

"La infantesa és un temps despreocupat on es desenvolupa la capacitat d'estimar, de jugar i de llegir."



dissabte, 14 de juliol del 2018

Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent

Carles Fages de Climent; Salvador Dalí (il·lustracions). 
Pròleg de Ventura Gassol
Les bruixes de Llers (llibre de poemes).
Publicat inicialment el 1924. 
Epub que pren com a edició de referència la de Montserrat Vayreda i Jaume Maurici, publicada l’any 1977.

El 2018 és l'any Carles Fages de Climent coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort (1902-1968). És un dels grans escriptors catalans del segle XX i un dels grans noms del noucentisme, avui força desconegut, però amb una extensa obra de gran qualitat que cal anar descobrint i posant en valor. 
Carles Fages de Climent (1902-1968)

Llegint els poemes m'ha sorprès la riquesa lèxica (he hagut de recórrer sovint al diccionari, i no només el de l'IEC, sinó també el Català, Valencià Balear d'Alcover  i Moll), la precisió amb la que fa rimar el text i el respecte escrupolós cap a les formes poètiques que conrea. Una obra desenvolupada amb gran rigor per un escriptor de poc més de vint anys acabats de fer. I no només demostra dominar un llenguatge culte i la tècnica per escriure poemes sinó que recrea un paisatge en tot moment reconeixible, el de l'Empordà més rural i narra amb eficàcia rondalles i llegendes ancestrals de bruixes i altres personatges que formaven part de l'imaginari popular.
El volum consta amb dos col·laboradors de luxe, els dibuixos d'un joveníssim Salvador Dalí (encara no havia fet els vint anys), amic personal de Carles Fages de Climent; i un pròleg de Ventura Gassol, poeta també i que va esdevenir conseller de Cultura durant la IIa República.
Una petita joia que val la pena descobrir. 


divendres, 13 de juliol del 2018

Recomana'm un llibre

Il·lustració de Miguel Ángel Camprubí
En les trobades informals que tenen lloc quan som a punt de començar les vacances és habitual que algú es despengi amb la frase que encapçala aquesta entrada. Sempre he tingut la sensació que és més una manera de trencar el gel i iniciar conversa que una demanda real. Crec que la qualitat més important que ha de tenir un lector és la seva independència. Personalment sempre trio en funció del que em ve de gust en un moment donat. La tria depèn més de com et trobes i dels gustos personals que de la qualitat literària d'una obra determinada. Si mentalment estic esgotat potser no triaré Proust, per exemple. Per tant, respondre al recomana'm un llibre, em genera certa incomoditat, perquè d'una banda no em veig amb cor de recomanar una cosa que no hagi llegit i d'una altra sóc ben conscient que difícilment serà seguida. Crec que l’únic consell sobre lectura que pot donar una persona a una altra és que no accepti consells. Ras i curt: llegeix el que et vingui de gust. Perquè, suposant que t'agradi llegir, hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. Tot té el seu públic i és digne de ser respectat.
Un altre aspecte a considerar és que ens hem de sentir lliures per a formar-nos com a lectors. Hem de donar valor a les nostres tries, perquè ens ajudaran a descobrir el que ens agrada i el que que no. Imagineu per un moment que no us agrada gaire la literatura fantàstica o la de terror. Fareu gaire cas d'una recomanació que vagi per aquests viaranys?
La llibertat ha de formar part primordial dels valors d'un lector. És el que el farà evolucionar i gaudir de l'experiència de llegir. Acceptar autoritats, ni que siguin sota la forma d'una recomanació, és contrari al que hauria de ser, perquè tots els llibres ens donen alguna cosa i tenim el repte de descobrir el que cadascun d'ells ens pot aportar: intriga, emoció, humor, llenguatge,...
Com a lectors no hem d'ignorar el nostre gust personal. Llegir rima amb gaudir i certament són dues paraules que tenen molt a veure. El gust podem educar-lo i esforçar-nos per fer-lo evolucionar, però mai ignorar-lo perquè la lectura ha de ser per damunt de tot una experiència emocionalment satisfactòria. Si la lectura se'ns fa feixuga o és font d'avorriment, si no ens engresca, l'hem de poder reconduir. Quan som a casa o de vacances i triem llegir, no ho fem per aconseguir vés a saber quin objectiu, llegim per plaer.
Els llibres estan al servei de la vida per a fer-nos sentir millor. LLEGIR=GAUDIR.
Virgínia Woolf
Diuen que en certa ocasió Virgínia Woolf especulava que el dia del Judici Final Déu veuria arribar els lectors amb llibres sota el braç i diria a Sant Pere, amb un punt d’enveja: “Aquests no necessiten cap recompensa. No tenim res per oferir-los aquí. Han estimat la lectura."

dimecres, 11 de juliol del 2018

El libro rojo del cole

Soren Hansen i Jesper Jensen
El libro rojo del cole

(il·lustracions de Romeu per a l'edició espanyola)


Hi ha llibres als que t'hi atanses per curiositat, però veure si han envellit o caducat del tot; o bé encara conserven certa vigència. I t'adones que els llibres són sobretot fruit de l'època en que van ser escrits. Escrius allò en un moment donat perquè tens necessitat de dir una sèrie de coses. I et condiciona la realitat social. Recordeu el maig francès del 68, la primavera de Praga del mateix any o el moviment hippy.
La segona meitat dels seixanta van ser anys de revolta i de necessitat de canvi, d'insatisfacció amb les estructures de poder que hi havia, de recerca d'alternatives.
Es creia que si es canviava l'escola des d'una òptica progressista es podria canviar la societat. I amb aquestes perspectives es va publicar El libro rojo del cole. És un llibre que crida a l'acció, a qüestionar-se les coses, i que s'adreça directament als alumnes. Els planteja demanar explicacions de les coses, queixar-se, organitzar protestes, exigir drets,... I que té un punt de provocació contra l'ordre establert molt en consonància amb el tarannà de l'època.

Veníem d'una escola autoritària i classista que transmetia els valors d'una societat conservadora i retrògrada i el que fa el llibre és criticar el sistema educatiu d'aquells anys i oferir solucions per a que els alumnes es plantegin qüestions, s'organitzin i puguin ser motor de canvi. I parla també de coses que l'escola d'aquells anys obviava, com la sexualitat i les drogues.
A Espanya es va publicar el 1979 (La primera edició danesa és del 1969 i a partir d'aquí cada país adaptava el conti
ngut i anava fent les seves pròpies edicions). Fa gairebé quaranta anys. I d'ençà ha plogut molt. Avui tenim una escola de gestió més democràtica, integradora, respectuosa amb els drets de les persones i on hi ha un viu debat sobre el que s'ensenya i el com a partir de tenir més clar el per a què. L'ensenyament s'ha fet més competencial i motivador, parteix més dels interessos dels alumnes i es dóna més valor al procés maduratiu personal que comporta per a l'alumne. 
Els canvis de vegades són petits i es perllonguen en el temps, però van arribant perquè reflecteixen també els canvis i l'evolució de les societats. 
El libro rojo del cole queda avui com una curiositat antropològica, però serveix també per a constatar l'evolució que ha fet l'escola al llarg dels darrers quaranta anys. 

dissabte, 7 de juliol del 2018

LIJ - Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa, de Pep Molist

Pep Molist; Núria Feijoó (il·lustradora)
Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La formiga vermella, 82
120 pp.
ISBN: 978-84-16844-39-5
PVP: 8,95€

Les imatges tenen el poder de comunicar, evocar i suggerir. Diu el tòpic que una imatge val més que mil paraules, i tot i que jo les prefereixo perquè m'agrada l'exercici permanent d'imaginar i representar-me les situacions a partir d'elles, he de reconèixer que les fotografies aporten un plus de precisió a l'hora de reproduir amb detall allò que es veu. Les imatges viuen una època de lideratge indiscutible en el context de les xarxes socials i els mitjans de comunicació actuals i tenen un protagonisme absolut a l'hora d'informar del que passa.
Pep Molist va utilitzar la figura d'un fotògraf per a desenvolupar la trama de El petó de Lili Marleen i va partir del que li va suggerir una exposició de fotografies de Jacques Henri Lartigue i el poder d'una cançó tan evocadora com la que interpretava Marlene Dietrich. En aquesta ocasió ha fet quelcom de molt semblant. Ha partit també d'una exposició de fotografies, en aquest cas d'Anton Clarissa, un fotògraf català que va destacar en les avantguardes dels anys 30 pel seu ús creatiu de la llum i les ombres en el món de la fotografia artística. I ha bastit una trama en la qual dos germans van darrera de la persona que va fer una fotografia que va impactar en Lluc, el germà petit, quan la va veure a casa d'un amic i que un temps més tard s'ha trobar en una parada dels Encants. 

És la història de la seva recerca, de les pistes que van seguint; que desemboca en una reivindicació del valor de la memòria històrica com a element imprescindible per a entendre el perquè del passat i del present. 
En el llibre no hi falten referències a coses com l'Alzheimer, la Guerra Civil i les pors amb les que va haver de conviure tota una generació a la postguerra. I m'ha agradat el paper que juguen els pares en el desenvolupament de la narració. No són pares que imposin sinó que acompanyen respectuosament les decisions dels seus fills, ajudant-los a madurar i fer-se grans. 

He trobat que és una lectura rica i suggeridora del tot recomanable, que compta amb unes delicades il·lustracions que parteixen de fotografies originals. 
Per a nens i nenes a partir de 10 anys i per a tothom. 

divendres, 6 de juliol del 2018

Bon dia, són les vuit!, d'Antoni Bassas

Antoni Bassas
Bon dia, són les vuit!
Barcelona: Ed. Destino, 2018
352 pp.
Col·lecció L'Àncora, 248
ISBN: 978-84-9710-272-8
PVP: 20,50€

He passat més de mitja vida sentint propera la presència d'Antoni Bassas, ja fos escoltant la seva participació en les retransmissions de futbol en català, en formats televisius o radiofònics d'èxit, seguint les seves cròniques com a corresponsal o en el moment present llegint els seus articles o gaudint de les seves entrevistes al diari Ara. És un periodista de dilatada trajectòria que m'agrada seguir perquè hi comparteixo la mirada, el criteri i que sempre em resulta proper i humanament agradós. A l'Antoni li devem coses que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu i que no detallaré perquè són força conegudes. 
Quan vaig saber de la publicació d'aquest llibre vaig decidir que seria dels que tindria ganes de llegir tan aviat com em fos possible. I m'hi he posat. 
El títol deriva de la salutació que feia en el programa que va dirigir (El matí de Catalunya Ràdio - MCR) entre el 1995 i el 2008 a Catalunya Ràdio. En Bassas sempre ha defensat que els mitjans públics de comunicació catalans han d'oferir una mirada catalana del món, l'han d'explicar des de l'òptica de la societat a la que donen servei, reflectint evidentment la seva pluralitat. I d'arrencada no s'està de reflectir les tensions entre el poder polític i els professionals que treballen en els mitjans públics, com si aquests no poguessin mantenir la seva independència i haguessin de reflectir els interessos de les majories del moment. És conegut que els partits, quan són a l'oposició, volen la màxima pluralitat en els mitjans públics. En canvi, quan són al govern, el que volen és eI màxim control. 
I penses que la informació s'ha de gestionar amb criteris professionals i la màxima independència del poder polític. Una cosa diferent és l'opinió, que cal gestionar amb criteris de pluralitat i proporcionalitat. L'Antoni parla que el periodista ha de practicar una subjectivitat responsable, és a dir, un exercici professional de l'anàlisi de la realitat que deixi de banda les fòbies i les simpaties personals, però que ofereixi un punt de vista en l'anàlisi de la realitat. Perquè el periodisme és anàlisi, és reflexió i és interpretació. Jo, quan llegeixo un diari, busco això. Necessito una mirada, un punt de vista, credibilitat i, sobretot, elements d'anàlisi i reflexió que enriqueixin els meus punts de vista. El periodisme ha d'ajudar a entendre les coses que passen al món. Sense aquest plus només seria informació. Al periodista el paguen per pensar i oferir aquest servei a la societat.

Un mitjà públic és quelcom molt llaminer per al poder polític, perquè controlant-lo pot influir en la gent. És un món de difícils equilibris on les tensions amb la política són constants. Però hem de tenir clar que un mitjà guanya credibilitat quan pot lluir independència. I la millor prova la tenim a casa. Quins són els informatius que tenen més credibilitat per a la gent i els professionals? Els de TV3. Quan algú vol estar ben informat d'un esdeveniment és el que tria majoritàriament perquè sap que estan ben fets i gestionats amb professionalitat. La confiança i la credibilitat no s'improvisen d'un dia per l'altre; són el fruit de la feina ben feta i la independència al llarg del temps. I això és quelcom que cal preservar amb ambició.
En Bassas, com tants d'altres periodistes, va patir les interferències del món polític, les va gestionar com bonament va poder i va acabar sent víctima d'aquella crosta nacionalista que segons alguns calia extirpar. De la ràdio pública va passar a l'exili daurat de la corresponsalia a Washington i de tornada ha acabat sent un dels grans actius del diari Ara que va engegar el seu amic Carles Capdevila. I aquest és el seu present a dia d'avui. 
Aquest llibre de memòries recull els seus records professionals i és alhora una crònica personal dels grans esdeveniments que han viscut Catalunya i el món al llarg de les darreres dècades. Parteix del repte que va suposar succeir Josep Cuní a Catalunya Ràdio i va enfilant el record de tot allò que li ha deixat empremta: col·laboradors (amb molts dels quals compartia amistat i vincle personal), tertulians, entrevistats,... I el record s'acompanya d'alguna que altra revelació que no deixa de sorprendre. Però molta cosa és coneguda per gent que l'hagi seguit i li agradi estar informada de l'actualitat. 
M'ha agradat avançar per les seves pàgines i compartir els seus records, perquè en bona part també són una mica meus. És el record d'una etapa de la seva vida ja definitivament tancada, de persones que ja no hi són; però no m'ha semblat el final d'una trajectòria. I més enllà dels records destacaria les seves reflexions professionals, sobre l'ètica que ha d'acompanyar la professió de periodista, sobre el valor de la independència professional. Crec que haurien de formar part de la formació dels futurs periodistes.
Malgrat les etapes que ha anat tancant a l'Antoni encara li queda corda per estona i desitjo de tot cor poder seguir gaudint per molts anys dels fruits del seu bon ofici.

diumenge, 17 de juny del 2018

Montserrat a escaire i cartabó, de Fèlix Montagut i Jària

Fèlix Montagut i Jària
Montserrat a escaire i cartabó
Autoedició d'Anna Gómez i Rodríguez, 2018
116 pp
ISBN: 978-84-942440-2-5
PVP: 25€

Montserrat a escaire i cartabó és un llibre singular que amaga una bella història de lluita i superació personal. En Fèlix Montagut és un delineant lleidatà que ja ha publicat set títols on es recullen els seus magnífics dibuixos elaborats amb les seves eines de treball.
Són 53 il·lustracions que mostren racons, espais, paisatges i monuments montserratins i que s'acompanyen de textos breus traduïts també al castellà i l'anglès de diferents personatges del món cultural, polític, econòmic i de la mateixa comunitat benedictina que han volgut expressar la seva vivència i el seu coneixement de Montserrat.
El llibre ha estat prologat pel pare abat Josep Maria Soler i en voldria destacar una de les seves afirmacions quan diu: "Potser hi ha tants Montserrats com persones que visiten aquest lloc. Cadascun en rep un impacte personal, cadascú se n'enduu una vivència peculiar". No hi puc estar més d'acord. Perquè Montserrat és espiritualitat, però també paisatge, natura, art, cultura i identitat. Un element de transversalitat i un punt de trobada on conflueixen sensibilitats i creences ben diferents. 
M'he preguntat també moltes vegades què és Montserrat per a mi. I és moltes coses: un paisatge que no em canso d'admirar cada dia des de casa o des de la feina, que m'agrada caminar i respirar profundament; un lloc al que m'agrada pujar amb qualsevol excusa perquè em fa sentir una emoció especial en cada ocasió; un lloc que em crida a la introspecció més íntima a la recerca de pau, que aviva records i emocions, que em porta a confidències i desigs íntims;... Podria continuar, però ja és massa coses que mai deixaran de formar part de mi. 
Crec que és un llibre que agradarà a tots els montserratins i montserratines més enllà de les seves creences i confessions, que potser proporcionarà alguna que altra petita descoberta i que permetrà gaudir del personalíssim estil artístic del seu autor.

dissabte, 16 de juny del 2018

Combat de nit, de Josep Ma Espinàs

Josep Maria Espinàs
Combat de nit
Barcelona: Editorial La Campana, 2018
240 pp.
ISBN 978-84-16863-33-4
PVP: 15,00€

Josep Ma Espinàs és un escriptor d'ofici capaç de convertir en material literari qualsevol vivència quotidiana. I de fer-ho amb claredat i un llenguatge planer que connecta fàcilment amb els lectors. La senzillesa d'estil no el fa menys punyent ni agut en les seves observacions. L'he seguit durant anys a través dels seus articles a la premsa i admiro el seu compromís cívic i la coherència mantinguda al llarg dels anys sota el seu posat tímid i discret. Celebro que segueixi amb nosaltres amb els seus 91 anys i que any rere any ens hagi regalat les seves obres. Porta més de seixanta anys tenint una presència continuada per la Diada de Sant Jordi i enguany, en lloc de novetat, ens hem trobat amb la reedició de la seva novel·la Combat de nit, publicada inicialment el 1959. Reedició que per a mi és novetat, car ni la coneixia ni en tenia referències. 
Combat de nit novel·la el viatge d'anada i tornada de dos xofers de camió a finals de la dècada dels cinquanta entre Barcelona i Valladolid. Es mou entre la novel·la i el reportatge i reflecteix les seves rutines i el seu dia a dia per a impactar-nos amb el retrat que fa de les seves angoixes existencials, dels seus patiments i de les seves insatisfaccions. Només mostrant aquestes rutines perceps els perills que acompanyen el seu treball, la solitud amb que fan la seva tasca, l'allunyament de la família,...
I per reforçar aquesta idea de perill, patiment i angoixa pel que fa a la condició de camioner Espinàs intercala els documents de la instrucció d'un judici on s'acusa el protagonista del relat d'homicidi imprudent per un accident on de resultes de la topada va morir el conductor de l'altre camió. 
El relat transcorre per carreteres estretes, revolts perillosos, càrregues que cal subjectar bé sota una lona, fondes i bars de carretera, converses breus i més aviat insubstancials,.... I la sensació d'una vida amb uns riscos (el combat que mantens de nit contra la son per arribar a lloc) que corres cercant una millora de les condicions de vida dels teus i de tu mateix, però on perceps també que hi estàs deixant la salut i que qualsevol dia pots ser víctima d'una tragèdia que faci que totes les teves expectatives se'n vagin en orris. 
Hi ha una distància entre la sofisticació tecnològica dels camions actuals i les condicions de les carreteres i vies ràpides d'ara amb el que hi havia seixanta anys enrere, però el rerefons existencial de les persones és el mateix. 
És una novel·la que beu de la realitat (d'allò que es va denominar realisme social), de la que avui se'n podria fer perfectament un reportatge, però que malgrat la distància en el temps resulta plenament vigent per analitzar i comprendre els sentiments dels protagonistes. 
Llegint-la he pensat que si un escriptor o periodista avui volgués parlar del mateix que l'Espinàs segurament posaria unes càmeres dins el camió o enganxades a algú i faria un muntatge per a fer-ne un Sense ficció o un 60 minuts. Però el que té de bo la literatura és que permet sublimar la realitat i obsequiar-nos amb un final com el de Combat de nit

dimecres, 13 de juny del 2018

LIJ - Tindré un germanet!

María Solar; Anna Clariana (il·lustradora)
Tindré un germanet!
(adaptació d'Eva Bargalló i traducció de Josep Franco)
Barcelona: Animallibres, 2016
64 pp.
Col·lecció la formiga blanca, 72
ISBN: 978-84-16844-07-4PVP: 8,95€

De títol del tot explícit i narrat des del punt de vista d'una nena a qui li anuncien que tindrà un germanet, és pràcticament un llibre de coneixements, ja que recull totes aquelles vivències comunes als que han viscut l'arribada d'un germà: l'anunci, els preparatius, la descoberta en una ecografia, la identificació del sexe, la recerca del nom,... i finalment, el naixement i la convivència amb aquest nou membre de la família. 

Tot molt clar, natural i senzill; per a esdevenir una eina útil que permeti parlar-ne i fer partícips els fills d'aquesta experiència que enriquirà i transformarà la seva vivència familiar.
Per a nens i nenes a partir de 4-5 anys i per a tots aquellls que en tinguin necessitat (a l'enllaç trobareu un recull de propostes didàctiques per a poder treballar també el contingut des de l'escola).

diumenge, 10 de juny del 2018

La llibreria de les noves oportunitats, d'Anjali Banerjee

Anjali Banerjee
La llibreria de les noves oportunitats
Barcelona: Rosa dels Vents (del grup Random House Mondadori), 2012
272 pp
ISBN: 978-84-01-38811-8
PVP: 18,90€

La llibreria de les noves oportunitats és una novel·la que juga hàbilment amb elements fantàstics per bastir un petit homenatge a la figura dels llibreters. 
Segueix les evolucions de la Jasmine, una dona més aviat jove que intenta endreçar la seva vida després del sotrac produït pel seu recent divorci. És una persona ensorrada emocionalment que accepta l'encàrrec de la seva tieta Duma de fer-se càrrec de la seva llibreria durant un mes mentre ella viatja a l'Índia per "arreglar" el seu cor. A l'illa, per davant i connectada amb ferri amb la ciutat de Seattle, viuen els pares de la Jasmine i altres familiars d'origen bengalí. 
La llibreria i la casa de la tieta es troben en una antiga i polsosa mansió victoriana ancorada en el passat on passen coses sense una explicació lògica. 

Un cop allí la Jasmine, dia a dia, anirà descobrint el que vol dir ser llibretera (ella, que prové d'una empresa on l'èxit econòmic ho és tot). S'adonarà que fer de llibretera és una forma de viure on el més important són les persones, saber-les escoltar, on la clau és l'empatia per a entendre el client i poder-lo aconsellar en allò que necessiti. Perquè els llibres són més que un producte, contenen la nostra cultura i els antídots per a cada necessitat. S'anirà transformant i superant els reptes que suposa portar un club de lectura o l'habitual hora del conte adreçada als infants. 
A mesura que llegeixes la novel·la se't fa present que els llibres són vius i tenen presència a les nostres vides mentre són llegits i recordats. I és ben veritat. Viuen en el nostre record, en l'empremta que ens deixen; en el que hem pensat i viscut mentre els llegíem.

M'ha sorprès la traducció del títol original amb el que s'ha comercialitzat l'edició del llibre al nostre país. En català i castellà el títol resulta atractiu i suggeridor, perquè ens fa pensar en un espai que dóna noves oportunitats a les persones, oportunitats que podrien sorgir del que els llibres ens poden arribar a transmetre. I trobo que és un molt bon títol, que contrasta amb el 
Haunting Jasmine original (Inquietant Jasmine). 
Trobo que és una novel·la que té una arrencada potent, que enganxa i genera unes expectatives, però que pel meu gust es desinfla quan es mou per escenaris més propis de la novel·la gòtica i on la fantasia desdibuixa l'interès pel patiment emocional de la protagonista. 
En definitiva, malgrat no ser una obra del tot rodona i tenir un final més aviat previsible, té prou elements d'interès com per a esdevenir una lectura amena i atractiva que faci passar una bona estona. 
Personalment em quedo amb el que transmet quant als llibres, les llibreries i els llibreters; tota una declaració d'amor al que representen i aporten. 
Tanco aquest comentari amb aquestes paraules de la contracoberta: "Dedico aquesta novel·la a tots els llibreters, siguin on siguin. Ells no es cansen mai de vendre somnis."

diumenge, 3 de juny del 2018

Diari d'Anna Frank

Anna Frank
Diari 
(traducció de Ramon Folch i Camarasa)
(existeixen múltiples edicions d'aquesta obra)
294 pp.

L'Anna Frank va néixer el 12 de juny de 1929 a Frankfurt en el si d'una família jueva benestant. El 1933 la seva família decideix traslladar-se a Amsterdam i el dia que l'Anne compleix tretze anys, el 12 de juny de 1942, entre d'altres, rep el regal d'un diari personal. Aquí comença l'aventura d'un relat que resulta colpidor quan el relaciones amb la tragèdia que es va esdevenir a posteriori. El genocidi del poble jueu és una de les grans tragèdies en la història d'Europa, quelcom que ha trasbalsat consciències i ens posa en alerta per a que mai més pugui repetir-se res semblant. 
L'Anne, la seva família, un matrimoni amic i un altre conegut s'amaguen en un annex a l'empresa on treballa el pare de l'Anne. Un total de vuit persones. És l'estiu de 1942 i la jove protagonista només té tretze anys.
L'Anne s'inventa una amiga, la Kitty, a qui va adreçant les entrades del seu diari. I colpeix, perquè en cap moment s'endevina la tragèdia final. Sempre és present una sensació de temporalitat, que l'esperat final de la guerra arribarà aviat i farà possible el retorn a una desitjada normalitat amb la tornada a l'escola i a tot allò que havia conegut amb anterioritat.
Ramon Folch i Camarasa, traductor

És la visió d'una nena en transició cap a l'adolescència, que no és diferent de qualsevol altra nena de la seva edat. I és que quan comença el diari ens parla de les coses més habituals en una adolescent de tretze anys: els nois que li agraden, els professors de l'institut, la seva família,....
I al cap de cop, coincidint amb l'ocupació d'Holanda per l'exèrcit alemany, assistim al trasllat de la seva família fins al refugi triat davant l'assetjament exercit per les noves autoritats. I vas prenent consciència del munt de prohibicions i discriminacions de les quals és víctima el col·lectiu jueu. El drama de la situació es percep des d'una certa llunyania, observada des de les escletxes d'una cortina o d'una finestra entreoberta; i tot va sent narrat amb aquella mirada innocent, fins a un cert punt ingènua; però on ja s'han instal·lat la por i el temor; perquè també es van fent presents les conseqüències de la política genocida. I es viu en estat d'alerta amb el temor permanent de ser descoberts i portats a un camp d'extermini. 
L'Anne ens va narrant la vida quotidiana a l'Annex, les rutines que té instaurades, el seguiment de la guerra des de les notícies que difon la ràdio, les tensions i tibantors que genera la convivència permanent en un espai reduït, la lluita per fer-se valer i no ser considerada només una nena, el descobriment de l'amor, les seves expectatives de vida,...
En cap moment perceps un deixar-se anar, un deprimir-se davant el que estàs vivint. Domina la idea que allò és temporal i s'acabarà aviat. Intenta aprofitar el temps, aprendre idiomes, estudiar i llegir molt.
Sorprèn que ja de jove tingués clar que no volia ser una dona predestinada a tenir cura d'una llar, que li agradaria ser escriptora i fer coses a la vida. Sorprèn també la maduresa i els punts de vista que mostra en alguns passatges del diari, més propis del món adult. 
La darrera entrada del diari correspon a l'1 d'agost de 1944. Res feia presagiar, tot i que l'Anne era conscient dels perills que corrien, que el 4 d'agost el seu amagatall seria descobert per la Gestapo i tots els que s'hi amagaven portats a camps de concentració, d'on només tornaria el pare. L'Anne va morir el març de 1945 al camp Bergen-Belsen, només dos mesos abans de l'alliberament d'Holanda i uns pocs més abans de l'acabament d'una guerra que es va donar per liquidada el 2 de setembre de 1945. Tenia 15 anys i un munt de somnis i desitjos que no va poder arribar a culminar.

dissabte, 2 de juny del 2018

LIJ - La nena que volia passejar gossos (petits)

Carmela Trujillo; Óscar T. Pérez (il·lustrador)
(traducció de Teresa Broseta )
La nena que volia passejar gossos (petits)
Barcelona: Animallibres, 2017
80 pp.
Col·lecció la formiga blanca, 83
ISBN: 978-84-16844-51-7

PVP: 8,95€

De vegades el mèrit d'un llibre adreçat al públic infantil rau en la seva capacitat de connectar amb el lector i desenvolupar una trama amb ritme i eficàcia, més enllà de la trivialitat del seu argument. Crec que aquest ho aconsegueix.
L'Anna és una nena de sis anys, germana petita de varis germans, amb uns pares aparentment molt ocupats que mai troben moments de dedicar-li temps. La nena surt poc del bloc de pisos on viu i se sent sola. Té una amiga que es diu Penèlope. Fins aquí, res d'especial. Podria ser un punt de partida comú per a un munt d'històries diferents. Però hi connectes fàcilment, passen coses i estan força ben narrades. 
No us explicaré gran cosa més. Només dir-vos que fa de bon llegir i de passada permet conscienciar sobre la responsabilitat que comporta tenir una mascota.
Per a primers lectors a partir de 5-6 anys.


dilluns, 28 de maig del 2018

LIJ - Quan a l'Isma se li van creuar els cables, de Laila Karrouch

Laila Karrouch
Quan a l'Isma se li van creuar els cables
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció l'isard, 4
136 pp.
ISBN: 978-84-15975-75-5
PVP: 8,95€

Quan a l'Isma se li van creuar els cables és una narració sobre les tensions que provoca el pas per l'adolescència i el valor de l'amistat. 
L'Isma comença l'institut amb el seu amic Bilal i allí coneix la Cristina, una noia repetidora, de família desestructurada, que mostra greus problemes de disciplina. Aquesta coneixença posarà a prova la relació amb el seu amic i el portarà per camins fins ara desconeguts. 
I és que l'adolescència és una etapa de la vida plena de desafiaments, dubtes, enamoraments, descoberta, afirmació de la personalitat,... I com a tal, inestable i canviant fins a trobar l'encaix en el món adult. 
I això és el que mostra el protagonista del relat. 
La narració, al meu parer, pateix d'alguns excessos. Les paraulotes i les expressions barroeres no sempre són adients al context; semblen forçades, tot i que puguin justificar-se per l'esperit de rebel·lia. El mateix podríem dir de la iniciació al tabaquisme, que no vull dir que no es doni, però que també sembla ficada amb calçador en el context de la història. Són coses que poden justificar-se per l'esperit de rebel·lia d'aquesta etapa de la vida, però que m'ha semblat que no fluïen amb la naturalitat desitjada. 
La narració, però, permet parlar de coses i reflexionar sobre aspectes de la realitat: la diversitat cultural, les realitats familiars, el respecte, el racisme, l'amistat,... 
Pot donar de si utilitzat en un context escolar, però no el recomanaria abans dels 13-14 anys.