Més llibres, més lliures

Sortia d'una coneguda llibreria en una freda tarda d'hivern quan em vaig trobar aquestes pintures en una paret propera. M'agrada quan la pintura al carrer, malgrat l'anonimat de l'artista, serveix per recuperar la imatge d'espais urbans, embellir o transmetre missatges positius tot estimulant el civisme.
Un treball així mereix ser respectat i allunya, però no esvaeix, el risc d'un graffiti agressiu amb esperit destructor que només degrada i enlletgeix.  
Celebro que fos una de les imatges amb les que vaig tancar el 2014 i espero que em segueixi acompanyant durant el 2015.
Salut i lectura!

Your Heart Is As Black As Night

Melody Gardot és un bon exemple de com l'adversitat en forma de greu accident de trànsit li ha permès desenvolupar la seva creativitat, descobrir el poder terapèutic de la música i dedicar-se a la cançó amb èxit quan ella, potser, no comptava dedicar-s'hi. M'ha agradat molt descobrir-la, conèixer la seva història de superació i gaudir de la seva veu en aquest tema que té el regust del jazz més clàssic.

Your Heart Is As Black As Night 

El seu cor és tan negre com la nit

Art efímer

La creativitat humana no té límits. Tots tenim records d'haver vist algunes vegades gent traçuda mostrant les seves habilitats amb la sorra de la platja, amb guixos de colors en el terra d'un passeig, o imatges de terres llunyanes i fredes on es fan escultures amb el gel. Qualsevol material pot ser l'excusa per a expressar allò que portem dins. I n'hi ha, com en tot, que excel·leixen. 

De vegades quedem impressionats quan contemplem obres amb grans valors estètics que han superat la batalla del pas del temps i ens han arribat després de moltes vicissituds. Li donem un gran valor perquè el té. I és el nostre deure conservar-les adequadament, mostrar-les i donar-les a conèixer. Formen part d'un llegat cultural que conforma la nostra identitat. 

Però al costat d'aquestes n'hi ha que tenen un caràcter efímer. Desapareixen al cap de poques hores, potser al cap d'uns dies; però queden gravades a la retina del qui les ha pogut viure i contemplar. 

M'ha semblat fantàstica aquesta iniciativa que han tingut a Arenys de Mar, al Centre Cultural Calissay, que ha comptat amb la intervenció de l'artista d'origen cubà Jorge Rodríguez-Gerada, especialitzat a fer retrats monumentals en espais oberts. Durant tres dies, i sobre un llenç de 100 metres quadrats format a partir de 1800 llibres oberts, ha anat treballant en el retrat de Salvador Espriu (1913-1985), del que l'any vinent commemorarem el centenari del seu naixement. Una vegada culminada l'obra, el mateix artista s'ha encarregat d'esborrar-la a cops de ventilador i els veïns i visitants d'aquest espectacular muntatge s'han pogut ficar pel mig, remenar i endur-se els llibres que volguessin a casa seva. 

Quan una obra és capaç de centrar l'atenció de l'espectador, d'interaccionar, de dialogar, de suggerir, ha acomplert una bona part de les seves funcions. I poc importa la seva fragilitat o el seu caràcter efímer. 

Pura poesia, com la que l'homenatjat ens va deixar.

Com un puny

Una de les més belles cançons d'amor que he escoltat mai.


 
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Tot està per fer i tot és possible

Fa un temps es va fer una enquesta entre els lectors de l'Ara sobre quins eren els seus versos favorits. No recordo exactament com va anar, però diria que un dels que va obtenir més vots és el que encapçala aquesta entrada. Tanca el poema Ara mateix (del llibre L'àmbit de tots els àmbits) del Miquel Martí i Pol i he pensat en ell perquè resulta de rabiosa actualitat, és valent i ple de força. I expressa amb contundència la voluntat de decidir el futur.
A mi m'agrada molt en aquesta versió del Francesc Ribera, Titot:

Hallelujah / Al·leluia

Per a cada vegada més gent la Setmana Santa només són uns dies de vacances, un petit interval enmig d'un atapeït calendari laboral; però no fa tants anys la tradició religiosa condicionava la vida pública d'aquests dies. No podies anar segons on, ni podies escoltar ni veure segons què a la ràdio o la televisió, ni podies fer segons què. 

Per als creients es commemora la passió, la mort i la resurrecció de Crist. És un moment important del calendari. Més enllà de les creences de cadascú, hi ha mostres de cultura popular com les Passions o les processons que viuen d'aquesta tradició. I penso en obres com La Passió segons Sant Joan o La Passió segons Sant Mateu de J.S. Bach, un veritable plaer que val la pena considerar. 

Pensava en tot això quan m'ha vingut al cap aquesta cançó del Leonard Cohen: 

Now I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care
for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah…

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew her
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne,
and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah…

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah…

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even though It all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Hallelujah…


Que en català podria fer més o menys així:

Escolta en el teu cor
la veu del teu Senyor,
el que en llibertat
és el teu Déu.
Obre els teus ulls
i mira el món,
que és la meravella
que ha creat, i crida ben fort

Al·leluia,....

Contempla aquesta flor,
el cant d'aquest ocell,
observa les estrelles a la nit,
adona't de l'amor que ets tu,
que és tot amor,
que és vida i és Déu,
i crida ben fort

Al·leluia,....

Camina ple de pau,
seguint la seva llum,
i en silenci
et trobaràs a tu.
Entén que el teu desert
és necessari
per a poder despertar
i crida ben fort

Al·leluia,....

Llavors retorna al món,
com el sol a cada jorn
i porta a tot arreu aquesta llum.
Sigues valent,
avança sense por.
Confia en Déu
canta per a ell
i crida ben fort 

Al·leluia,....

Versos que m'arriben a l'ànima - IV

Amb més records que projectes, 
amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig. 


Des d'amples indrets d'oblit
vénen cares estimades,
mirades que m'han mirat,
les boques que m'han parlat,
les veus que m'acompanyaven. 

................ 

Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit. 
.......................... 


(Extret de la cançó Mentre s'acosta la nit, de l'àlbum Rellotge d'emocions). 

Amy

- Imatge obtinguda de la xarxa -

Ha pogut més la seva espiral d'autodestrucció a base d'addiccions diverses que la possibilitat de seguir acompanyant-nos amb la seva veu fascinant. El seu final estava cantat; tothom sabia que un dia o altre acabaria així. Només tenia vint-i-set anys. Ens ha deixat dos discos que podrem seguir escoltant. 

Comença el mite. 

 

Petits plaers: Nessun Dorma

Potser la millor versió d'aquesta coneguda ària de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini, en la portentosa veu del gran Luciano Pavarotti.  
Un petit plaer per a convertir qualsevol instant en un gran moment.

Nessun dorma! Nessun dorma! 
Tu pure, o, Principessa, 
nella tua fredda stanza, 
guardi le stelle 
che tremano d'amore 
e di speranza. 
Ma il mio mistero è chiuso in me, 
il nome mio nessun saprà! 
No, no, sulla tua bocca lo dirò 
quando la luce splenderà! 
Ed il mio bacio scioglierà il silenzio 
che ti fa mia!

(Il nome suo nessun saprà!...
e noi dovrem, ahime, morir!) 

Dilegua, o notte!
Tramontate, stelle!
Tramontate, stelle!
All'alba vincerò!
vincerò, vincerò!

El príncep desconegut 

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi! 

Tu també, oh Princesa. 

A la teva freda estança 

mires els estels 

que tremolen d'amor i d'esperança... 

Però el meu misteri és clos dins meu, 

el meu nom ningú no el sabrà! 

No, no, sobre la teva boca el diré, 

quan la llum resplendirà! 

I el meu petó desfarà el silenci 

que et fa meva...! 

Veus femenines 

El seu nom ningú no el sabrà... 

I nosaltres deurem, ai las, morir, morir! 

El príncep desconegut 

Esvaeix-te, oh nit! 

Tramunteu, estels! 

Tramunteu, estels! 

A l'alba venceré! 

Venceré! Venceré!

L'emoció d'un instant memorable

Vaig veure aquestes imatges per primer cop quan era un adolescent i tot just començàvem a recuperar la memòria de la nació, mig d'amagat, en l'única televisió que hi havia. Em van impressionar moltíssim i no vaig poder contenir l'emoció. Aquella visió d'un Pau Casals nonagenari afirmant emocionat la seva catalanitat davant de les Nacions Unides i defensant la pau al món és de les coses que més m'han impactat mai. Han passat més de trenta anys des d'aquell primer cop, he tornat a veure aquestes imatges repetidament en diferents programes i segueixo experimentant la mateixa emoció del primer dia. Segueixen sent capaces de doblegar-me i humitejar-me els ulls.

Pau Casals és una persona que suma l'excel·lència en la interpretació del violoncel, una gran sensibilitat social i un compromís i un amor incommensurables per la seva terra. Un patriota com n'hi ha pocs, dels que una nació se'n sent orgullosa; compromès no només amb la pàtria sinó també amb la humanitat mitjançant un ideal de pau i concòrdia.

Val la pena llegir íntegrament el seu discurs,

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial- , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.

Deixeu-me que us digui una cosa. 

Sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat, Catalunya?

Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França, però que abans era Catalunya – per parlar de la pau. Sí, al segle XI, Pau al món, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra. Sí, al segle XI. Això era Catalunya. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut,....

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."

                           

                           24 d'octubre de 1971

i gaudir de la bellesa d'una de les seves interpretacions més populars.

Maduresa

El suplement Presència publicava aquest diumenge passat en el seu número 2037 una interessantíssima entrevista amb en Raimon, que acaba de publicar un nou disc, Rellotge d'emocions, on reflexiona sobre el pas del temps. 
De les moltes coses que diu m'ha cridat l'atenció una d'elles i és la que fa referència al punt de maduresa que et permet expressar allò que has viscut. Deia a l'entrevista que quan ets jove vius moltes sensacions interessants, però et costa trobar la manera d'expressar-les bé; però que a partir de la quarantena pots viure experiències intenses i a la vegada tens el grau de maduresa que et permet expressar-les millor.
Jo, que ja he passat per la quarantena i he entrat a la cinquantena, no puc més que subscriure plenament les seves declaracions. Hi ha un moment a la vida, sense saber massa per què, en que tot aquest pòsit que t'han deixat les experiències que has viscut troben més fàcilment la manera de ser expressades. Esdevé més fàcil trobar les paraules i la manera de posar-les. No és la inspiració, és l'experiència i la maduresa que assoleixes. En certa manera funcionem com els bons vins, que milloren amb el pas dels anys. Potser la carcassa comença a deteriorar-se, però el que viu en el seu fons està en el seu millor moment.
Voldria reproduir tot seguit un paràgraf de l'entrevista que és tot un compendi de saviesa: "En l'art, la dificultat acostuma a venir de l'expressió, no de l'experiència. D'experiències, tothom més o menys en té. El que és més complicat és saber trobar la manera de convertir-les en art. I és a través de l'art que moltes vegades som conscients de l'existència d'aquestes experiències."
És això. No cal afegir res més. Una de les funcions de la literatura és la de sublimar l'experiència de la vida amb l'art de saber triar i posar paraules.
Sento una gran admiració per la trajectòria d'en Raimon, feta de coherència, fidelitat i coratge; resulta admirable haver complert 70 anys, tenir coses a dir i transmetre aquesta magnífica combinació de vitalitat i saviesa. Un exemple més d'esplèndida maduresa.
Voldria acomiadar-me avui amb una de les seves cançons que més m'agraden:

LIJ - El nen

Laurence Gillot; Olivier Balez (il.)

El nen
Barcelona: Combel Editorial, S.A., 2008
64 pàg.
ISBN: 978-84-9825-363-4

El nen és una encertada aproximació per als més petits al personatge de Charlot. Adapta en forma de conte l'argument de la pel·lícula del mateix títol (The Kid o El chico en castellà). Es tracta d'una emotiva història que parteix de vivències pròpies del mateix Chaplin i que ens parla d'un concepte de família basat per damunt de tot en l'amor. Quan la realitat de les famílies en la societat actual esdevé cada vegada més complexa s'agraeix un missatge com el que transmet aquesta obra basat en els vincles afectius per damunt de la genètica.
També cal destacar tota la informació sobre la gestació de la pel·lícula que s'inclou al final i un recull de termes cinematogràfics que afavorirà en els no iniciats la comprensió del que s'explica.
Resulta recomanable a partir dels 7 anys.