Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado

Juan Gómez-Jurado
Reina Roja (Antonia Scott-1)
Barcelona: Ediciones B, 2018
568 pp
ISBN: 978-84-666-6441-7
PVP: 22,90€

Ja he deixat dit en d'altres ocasions que la literatura és una font inesgotable d'històries per al món del cinema i la ficció televisiva. Una vegada més he arribat al llibre des de la ficció audiovisual. Des de fa un temps vaig seguint els treballs interpretatius de la Vicky Luengo, una actriu que m'agrada pel caràcter que imprimeix als seus personatges, dotant-los de matisos i complexitats i fent-los creïbles. Crec que és una de les grans actrius del moment, que acostuma a triar bé les històries i els personatges que interpreta. Vaig ensopegar amb la sèrie Reina Roja a Prime Video i al veure que la protagonista era ella la vaig triar. La sèrie és un entreteniment digne amb moments molt angoixants i cert gust per la truculència, però del conjunt em va atreure la personalitat dels protagonistes i sobretot la química que s'establia entre ells. 

Com sol passar, al llibre hi ha coses que queden explicades millor i  que es perden amb les adaptacions, on es prioritzen l'espectacle visual i el dinamisme narratiu. Crec que el millor és haver sabut construir uns personatges amb unes característiques molt originals que els fan atractius i voldria destacar-ne l'afecte, l'amistat i el suport mutu que desenvolupen i que tu com a lector voldries que anés més enllà malgrat veure que no serà possible.

El llibre és molt cinematogràfic, una narració que es desenvolupa a contrarellotge en el transcurs de pocs dies a un ritme trepidant, alternant els escenaris on es mouen els protagonistes. Té les característiques pròpies del best-seller, dinamisme, molta acció en una successió frenètica d'esdeveniments, i misteris dels que desitges treure'n l'entrellat. Resulta fàcil de llegir. Està estructurada en capítols breus que es consumeixen amb avidesa i amb referents molt contemporanis que li confereixen un punt d'amenitat molt atractiu. El llenguatge no presenta cap dificultat, resulta fresc i accessible en tot moment. La veritat és que atrapa, d'aquelles històries que quan hi entres ja no la pots deixar anar fins al final. 

No és alta literatura ni demana una alta concentració; segurament no et farà un lector o una lectora de gust exquisit, però deixa un bon regust, amb la sensació que has llegit i has passat una bona estona. No cal buscar-hi versemblança ni transcendència. És el que és. Un thriller amb uns psicòpates inquietants i uns protagonistes "bons" amb un món que els fa ben originals. Una lectura idònia per a desconnectar, per a unes vacances relaxades o per a llegir entre remullada i remullada a la platja o a la piscina.

Cada llibre té el seu moment i aquest pot ser-ho per a començar les vacances o alliberar-se de les tensions acumulades després d'uns dura jornada laboral.

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

Gert Nygårdshaug
El zoo del Mengele
Valls: Cossetània Edicions, 2020
Col·lecció La Mandràgora, 4
400 pp.
ISBN: 978-84-9034-953-3
PVP: 23,95€

El zoo del Mengele és una novel·la del noruec Gert Nygårdshaug publicada inicialment el 1989 i que ara, passats més de trenta anys i després d'una exitosa carrera comercial i de crítica, sobretot al seu país, ha estat traduïda al català.

M'ha interessat per diferents motius. D'entrada mostra problemàtiques socials i ecològiques (en certa manera indestriables l'una de l'altra) i quan la comences m'ha fet pensar en les lluites del bisbe Pere Casaldàliga a la selva amaçònica pels drets dels pobles indígenes, els conflictes per la propietat de la terra (on sembla que la terra és propietat del primer que diu que és seva), la violència al marge de la llei, la precarietat en les condicions de vida,... Un lloc del món que viu de promeses incomplertes, ignorat, sense drets garantits i on l'única llei és la del més fort.
En aquest context apareixen companyies estrangeres del primer món que, en connivència amb els cacics locals, exploten amb poca sensibilitat i consciència les riqueses del subsòl, només moguts per l'afany lucratiu, i ensorren els mitjans de subsistència tradicionals de la població autòctona.
I és aquí on trobem la història del protagonista d'aquesta novel·la i la de la seva família, que viuen de caçar papallones singulars i del que bonament poden recollir de la terra. 

La novel·la segueix la trajectòria del seu protagonista, els seus patiments, la brutalitat amb que és tractat, però també la bona gent que es creua en el seu camí i els cops de sort, que li permeten sobreviure i obrir les portes del seu futur. 

En un moment donat la narració fa un tomb i el Mino, que ha hagut de fer ús de la violència i l'assassinat per sobreviure i venjar-se de les injustícies i vexacions que ha patit; entra en una espiral justiciera contra les elits econòmiques que creu responsables de l'explotació salvatge i la degradació de l'ecosistema on ha crescut.

La novel·la acaba esdevenint un al·legat a favor de la preservació de les selves i dels drets de les poblacions que alberguen. Fa un discurs ecologista un pèl naïf, demagògic, sense gaire matisos; per a justificar les actuacions terroristes del grup protagonista. 

Al meu  parer peca d'inversemblança. No et creus que tan joves i en poc temps siguin capaços de fer el que fan, de la facilitat amb que aconsegueixen els seus objectius i es mouen per tot el món com si res. En aquests moments funciona com una novel·la juvenil poc exigent amb la versemblança.

Si del que es tracta és de crear consciència sobre la necessitat de l'explotació racional de les riqueses naturals, de donar valor a la biodiversitat, del respecte i protecció de les minories, de cercar un equilibri harmònic amb la natura, de la salut del planeta, en definitiva; la novel·la aconsegueix el seu objectiu. Perquè t'adones, pàgina a pàgina, que cal una gestió transparent del tema que no estigui motivada només per l'increment lucratiu dels beneficis. 

Fa de bon llegir. Un ecothriller o novel·la negra ecologista.

Cross, de James Patterson

James Patterson
Cross
Barcelona: Ediciones B, S.A.; 2008
Col·lecció La Trama
392 pp
ISBN: 978-84-666-3211-9

Quan em vaig creuar per casualitat amb aquest llibre i em predisposava a llegir-lo vaig voler saber coses sobre ell i el seu autor. Resulta que James Patterson (1947) és un dels autors més venuts del món, que viu professionalment de l'escriptura, amb la qual ha venut més de 375 milions de llibres arreu del món i lògicament també ha guanyat molts milions de dòlars. Un detall simpàtic de la seva biografia és que ha creat els Premis James Patterson PageTurner dedicats al foment de la lectura i a l'estimació pels llibres, als quals sembla que hi dedica importants quantitats de diners. Ha rebut importants premis i reconeixements, ha format part habitualment de les llistes de llibres més venuts i l'èxit de les seves novel·les ha comportat adaptacions cinematogràfiques i alguna sèrie de TV.
Algunes males llengües diuen que compta amb "col·laboradors" per completar part de la seva abundant producció.
Cross forma part d'una sèrie de novel·les protagonitzades per Àlex Cross, un antic agent de l'FBI doctorat en psicologia. En aquesta entrega, després de patir la pèrdua de la seva esposa i d'haver-se retirat per a cuidar dels seus fills amb l'ajut de la seva àvia, torna a l'acció per atrapar un perillós sicari psicòpata i violador que creu connectat amb la mort de la seva dona. 
La narració es desenvolupa en paral·lel a un doble nivell; el que correspon a ell mateix i el que correspon al psicòpata, amb el que guarda més d'una similitud; fins a confluir a l'escenari final, que compta amb un desenllaç fins a un cert punt previsible, però que conté elements sorpresa.
El que més m'ha interessat d'aquest llibre, però, ha estat descobrir la "fórmula" de l'èxit d'aquest autor. Què fa que aquest llibre enganxi i atrapi el lector, que un cop el comences no el puguis deixar anar, que resulti addictiu com una mala cosa?
D'entrada dir que en poc menys de 400 pàgines hi ha més de 120 capítols. Això vol dir capítols de 2-3 pàgines que es llegeixen en un plis-plas. És una narració molt cinematogàfica, on es desenvolupa una intriga carregada d'acció i on passen coses constantment que l'autor sap fer progressar sense perdre el pols narratiu. Hi ha poca descripció d'ambients o sentiments. Poques pàgines poden considerar-se introspectives. Els diàlegs són força abundants. El llenguatge? No planteja cap exigència al lector. Planer, proper a la parla del carrer. 
Les conseqüències? Una obra que es llegeix pràcticament d'una tirada, que es consumeix amb avidesa i proporciona una distracció satisfactòria. No crec que sigui una obra mestra que em quedi gravada a la memòria més enllà d'aquesta satisfacció immediata, però si agafes una altra novel·la protagonitzada per l'Àlex Gross o escrita pel James Patterson ja saps més o menys el que et trobaràs. I la veritat és que es deixa llegir bé i no deixa males sensacions. 

Entenc que hi hagi crítics que menystinguin aquesta literatura perquè és poc exigent amb el lector i no aporta pràcticament res més enllà d'una simple distracció. Que la considerin un producte de consum banal. Però també he de dir que de vegades m'he trobat amb obres aparentment pretensioses que són un autèntic pal. Els llibres han d'estar escrits per a ser llegits, es deuen a un públic. Un llibre necessita de lectors. Si no, cau en l'oblit. Això és així. I he de dir que té mèrit saber escriure llibres que connecten amb els desitjos d'un públic ampli. Jo això no ho criticaré. Connectar amb el públic, en aquest cas, és sinònim de ser un llibre que t'aporta allò que necessites en un moment donat. I jo, personalment, després de llegir-me el llibre de Bauman (que m'ha aportat reflexions molt estimulants) necessitava una cosa com aquesta, més aviat "lleugera". 
En resum, es tracta d'un thriller trepidant que es llegeix amb avidesa i del que no val la pena fer gaires segones lectures ni anàlisi de valors; per retrobar-te amb el plaer de llegir i comprovar, amb satisfacció, que t'has llegit un llibre de gairebé quatre-centes pàgines sense adonar-te.