dimarts, 24 d’agost del 2021

Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

Quan estem en plena canícula i amb una bona part de la gent de vacances resulta inevitable que decaigui la tensió informativa. Siguem clars, a ben poca gent li importa el que passa a l'Afganistan i d'altra banda hi ha una saturació amb les informacions pandèmiques i tot allò que les envolta.
En aquest context prenen rellevància informacions lleugeres que en altres èpoques de l'any difícilment aconseguirien un titular, però que donen per a engegar una tertúlia animada i distesa.
M'ha cridat l'atenció un reportatge estiuenc sobre algunes celebritats de Hollywood poc amants de passar per la dutxa amb una certa regularitat. Les raons són diverses: que si per no alterar el pH de la pell, que si per mantenir la seva elasticitat, que si per racionalitzar el consum d'aigua,.... No entraré a analitzar-les, però sí que m'agradaria valorar-ne mínimament la coherència, sobretot quan en la lluita contra la pandèmia s'ha posat de rellevància la importància de la higiene personal.
Leonardo DiCaprio afirma banyar-se només dos cops per setmana per estalviar aigua. No sé si s'ha plantejat que amb una dutxa amb més regularitat potser fins i tot estalvia més aigua.
Brad Pitt es veu que prefereix fer-se una repassadeta a les aixelles amb unes tovalloletes humides i canviar-se de roba. Molt ecològic, tot plegat. Li preocupen poc, pel que sembla, determinats residus i la quantitat de detergents que cal consumir per a rentar la roba.
D'altres expliquen que només es renten quan la pudor comença a manifestar-se o que fan una higiene selectiva a nivell d'aixelles i engonals.
Un altre comportament creixent és el rebuig a desodorants amb l'excusa de la contaminació química.
Assisteixo amb ironia i una certa perplexitat al fenomen. Confio en la capacitat de cadascú per a mantenir una higiene que faciliti la convivència i un bon nivell de salut. I crec que el clima i l'activitat de cadascú marquen el nivell d'higiene que cada persona necessita, però no em puc estar de veure certa frivolitat en tot aquest fenomen. 
Són persones molt presents a les xarxes socials, amb molts seguidors. Tot el que fan obté sempre un ressò extraordinari i en un món d'influencers són inspiradors de tendències transformadores. Esperem que aquesta no vagi gaire enllà. La higiene és un hàbit i la salut un dret. I amb això no caldria jugar-hi.
Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

dilluns, 23 d’agost del 2021

De l'excel·lència

D'un temps ençà s'ha implementat una cultura de l'excel·lència entre grans corporacions com una manera de fer créixer el seu prestigi com a marques. No negaré que sempre em semblarà lloable el desig de millorar i d'aconseguir que l'experiència del client sigui més satisfactòria. 
Però com tot en aquesta vida cal saber trobar la justa mesura per no acabar amb el contrari del que persegueixes.
Vaig créixer amb una cultura de l'avaluació en que un notable era una magnífica nota; indicava un bon assoliment d'allò que s'estava avaluant. I no diguem res de l'excel·lent amb un 9 o un 10; quelcom difícilment superable. Darrere d'aquestes notes hi havia la convicció que tot és superable però que ho havies fet molt bé i estaves en una envejable zona d'excel·lència.
Encara recordo quan als Jocs Olímpics de Mont-real del 1976 els jutges de gimnàstica van decidir puntuar amb un 10 un exercici de la romanesa Nadia Comaneci. No s'havia posat mai i ni tan sols els marcadors estaven preparats per mostrar-lo. En aquell temps els marcadors només tenien espai per a un nombre enter i un nombre decimal i van haver d'improvisar el 10 mostrant 1.0 Les coses eren així.
Fins que alguns il·luminats del màrqueting van decidir que 8, per posar un exemple, no és una bona nota, perquè hi ha alguna cosa millorable que ha fet que el client no et posi un 10. Cal ser ambiciosos i esbrinar què és. Corregir-ho i aconseguir que et posin un 10. I tots els formularis i enquestes de satisfacció t'acaben demanant que justifiquis per què has posat una determinada nota. 
I quan tenen algunes dades personals (com el telèfon o el correu electrònic) que has proporcionat de bona fe per rebre avisos i notificacions, ja has begut oli; perquè insisteixen fins a límits obsessius per assolir el seu objectiu.
No hi ha res a fer quan els dius que per a tu un notable és una bona nota. Que valorin el fet de dur el cotxe al mateix servei tècnic al llarg de més de vint anys o que repeteixis regularment en el mateix centre comercial. La seva estultícia els fa incapaços de deduir-ne els motius. Només els preocupa el 10.
No cal dir que cansat de tanta insistència els he engegat a pastar fang. Pesats!!

dilluns, 16 d’agost del 2021

Elogi del ventilador

 Quan es tracta de combatre la calor sorgeixen partidaris i detractors dels ventiladors i de l'aire condicionat. L'aire condicionat fa modern i presumeix de contundència contra la calor excessiva. Vols una temperatura determinada i la tens. I no negaré que resulta agradable venir del carrer o d'un lloc sobreescalfat i gaudir d'aquella frescor reparadora que proporciona.
Els centres comercials, les biblioteques, els transports públics, els cinemes,... poden esdevenir espais de salvaguarda que evitin veure's afectat per un cop de calor. 
Com tot, es tracta de programar aquests aparells per a que siguin font de benestar tèrmic i no una font de refredats. I quan penso en això no puc evitar que em vinguin al cap les imatges d'aquells comerços que en plena canícula mantenen les portes de l'exterior obertes amb l'aire condicionat a tota castanya en el seu interior. És un acte d'inconsciència mediambiental, de malbaratament de recursos; gairebé una provocació que hauria d'estar prohibida quan sembla que estem tan conscienciats per les conseqüències de l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. 
Per això, entre d'altres motius, sóc partidari dels humils ventiladors, que remouen l'aire i proporcionen també una reparadora sensació de benestar quan els tens a la vora. I ho aconsegueixen sense trair la temperatura real a la qual el nostre cos tendeix a adaptar-se. No recordo haver-me refredat mai per l'aire que em feia arribar un ventilador; i no puc dir el mateix dels aires condicionats. 
Pots moure'ls de lloc sense gaire dificultat per dur-los on més els necessitis i quan comparem el consum energètic no hi ha color. Guanya el ventilador per golejada. Una hora d'un aparell d'aire condicionat equival a més de dos dies sencers de la majoria de ventiladors.
Per versatilitat, cost, varietat, consum, manteniment,... sempre els tindré al meu costat.

dimecres, 11 d’agost del 2021

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 
La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 
El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 
Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 
També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 
Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.