dissabte, 30 d’abril del 2011

Res és per sempre

L'actualitat ens mostra dia rere dia que la nostra vida es desenvolupa sobre un equilibri precari i la incertesa quant a l'esdevenidor. 
Un desastre natural, un accident, una malaltia, una desgràcia de qualsevol mena i la vida pot fer un gir sobtat d'un dia per l'altre. L'exemple del Japó resulta corprenedor. Estan avesats i preparats per a suportar terratrèmols, però vés qui s'esperava un tsunami com el que han patit. En un moment pots perdre propietats, béns, persones estimades,.... i la teva vida canviar totalment de perspectiva. I no cal que hi hagi un tsunami. Qualsevol adversitat pot tenir efectes devastadors sobre les teves expectatives de vida.
Hem de viure amb la consciència que res és per sempre; és un tret definitori de l'essència de la vida mateixa. Carpe diem!

Qui no es consola és perquè no vol

Hi ha coses en les que a Catalunya som els primers. Sí, sí. Tal com ho llegiu. Tenim 192 radars a les nostres carreteres. Encapçalem el rànquing molt destacats, perquè per sort els segons els tenim força enrere (125 radars a Andalusia). Però això encara té més mèrit, car només tenim el 7% de quilòmetres de xarxa viària, i amb aquest percentatge tan minso acumulem el 23% dels radars de l'Estat Espanyol. Si calculem el percentatge de radars en relació als quilòmetres de via resulta que tenim un 419% més de radars que la mitjana espanyola. Té molt de mèrit.
I com que volem superar-nos i millorar n'instal·larem força més properament. 
És per la nostra seguretat.... diuen.

diumenge, 24 d’abril del 2011

El teatre del món

«La vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà ―no hi ha res― que estigui totalment desproveït d’interès. El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment. Per a viure en els pobles amb profit s’ha de mantenir el cor en un estat d’esponjament i de tendresa, evitar el ressecament, cultivar la receptivitat viva i l’interès per la profunda humanitat que ens hi rodeja».


                    Josep Pla (El carrer estret)


Ahir va fer 30 anys que Josep Pla ens va deixar i he volgut recordar-lo amb aquest paràgraf de El carrer estret que és tot un compendi de saviesa i aporta llum sobre el sentit de la nostra existència. No puc més que subscriure'l perquè crec fermament que no hi ha res desproveït d'interès. De tot podem aprendre alguna cosa, fins i tot de les vivències més doloroses. La vida és com un gran camp d'aprenentatge ple d'experiències de les que en podrem treure algun profit i a partir de les quals créixer com a persones. Crec que la vida només ens demana que hi posem una mica de curiositat i una actitud oberta que ens faci receptius a tot allò que hi ha al nostre voltant.
Tothom hauria d'esdevenir una finestra oberta al teatre del món; és el sentit de la vida mateixa el qui ens ho demana.



divendres, 22 d’abril del 2011

Escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc

La gent de minimàlia obsequia cada dia a tots aquells que ho desitgin una frase. Una frase de les que fan pensar, tipus aforisme, fruit sovint d'una acurada reflexió per part del seu autor; síntesi de trajectòria, vivència i d'aquesta capacitat que tots hauríem de treballar de reflexionar sobre allò que forma part de l'experiència de les nostres vides. Això ens fa humans i ens porta a posar-hi paraules i integrar-ho en aquella motxilla que anem carregant amb el pas dels anys.
La frase que encapçala aquest post és de Baltasar Porcel i va ser pronunciada en el Discurs de cloenda de la fira de Frankfurt 2007.
M'ha fet pensar en el que em mou a escriure. Crec que és una necessitat de posar ordre al meu pensament, de fixar en un escrit allò que em volta pel cap, potser per por de perdre-ho i no tornar-ho a trobar. Aconseguir expressar el pensament em dóna tranquil·litat. I és un magnífic exercici mental triar i posar paraules per a poder expressar amb precisió allò que es vol transmetre.
Llegir i escriure van molt lligats. La lectura alimenta l'escriptura. Li proporciona temes, paraules, models i eines. La fa possible. És difícil que algú esdevingui un bon escriptor sense haver estat un bon lector. 
La vida es fa més humana i civilitzada amb la lectura. Enriqueix la nostra experiència de la vida i l'obre cap a nous horitzons. Llegim perquè som vius i la vida ens porta cap a noves lectures. 
Que passeu una bona Diada de Sant Jordi!



dijous, 21 d’abril del 2011

El pot de vidre i el cafè

Diuen que una de les cerques més comunes amb el Google és "el sentit de la vida", com si fos una qüestió que tingués una fàcil resposta o que es pogués resoldre amb una simple cerca; però la curiositat és la curiositat i més d'un ho prova per a veure què apareix a la pantalla. El fet de tenir ressenyat un llibre de filosofia com El sentit de la vida ha portat gent al meu blog que potser esperava un altre tipus de troballa, perquè certament, malgrat el títol, més que un llibre que doni respostes es tracta d'un llibre que planteja preguntes.
Avui he pensat que potser estaria bé oferir un relat que pogués proporcionar elements de reflexió a la recerca d'aquestes respostes. És una història que corre des de fa temps, segurament força coneguda, però del tot adient per al tractament d'aquesta qüestió:


Un professor, davant els seus alumnes a la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí.
El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins el pot. Aquests van omplir els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí.
Després, el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió els estudiants van respondre amb un sí unànime.
El professor, ràpidament, va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien. Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir:


"Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida.
Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les nostres vides encara estarien plenes.
Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe ...
La sorra és la resta de petites coses. Si primer posem la sorra en el pot, no hi haurà espai per als perdigons, ni per a les pilotes de golf.
El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.
Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Juga amb els teus fills, dóna't temps per anar al metge, ves amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afecció preferida. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua, ...
Ocupa't primer de les pilotes de golf, de les coses que realment t'importen. Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra."
Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè. El professor va somriure i va dir:
" Què bé que em facis aquesta pregunta! El
cafè és per demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic."

dimarts, 19 d’abril del 2011

Roses contra l'oblit


He fet referència en alguns escrits d'aquest blog a la solitud i l'aïllament que pateix molta gent gran. Si mirem al nostre voltant ens serà fàcil descobrir històries de persones que reclamen la nostra atenció. I potser no cal recórrer a una residència de gent gran ni a un hospital, potser en tindrem prou amb el nostre veïnat. És una realitat ben present que colpeix i reclama, potser no amb la força d'altres realitats socials; però que no pot restar al marge de la nostra solidaritat.
De les moltes iniciatives que es mouen al voltant de Sant Jordi, enguany voldria destacar-ne aquesta. Perquè crec que els hi devem; que som on som i hem avançat com a societat gràcies al seu esforç i sacrifici; que ells han fet possible el nostre present. És de justícia tenir-los presents, ésser sensibles a les seves necessitats, abocar-hi la nostra solidaritat i oferir-los aquesta rosa com a símbol de l'afecte que ens inspiren i de tot allò que els hem de donar.

diumenge, 10 d’abril del 2011

L'emoció d'un instant memorable

Vaig veure aquestes imatges per primer cop quan era un adolescent i tot just començàvem a recuperar la memòria de la nació, mig d'amagat, en l'única televisió que hi havia. Em van impressionar moltíssim i no vaig poder contenir l'emoció. Aquella visió d'un Pau Casals nonagenari afirmant emocionat la seva catalanitat davant de les Nacions Unides i defensant la pau al món és de les coses que més m'han impactat mai. Han passat més de trenta anys des d'aquell primer cop, he tornat a veure aquestes imatges repetidament en diferents programes i segueixo experimentant la mateixa emoció del primer dia. Segueixen sent capaces de doblegar-me i humitejar-me els ulls.
Pau Casals és una persona que suma l'excel·lència en la interpretació del violoncel, una gran sensibilitat social i un compromís i un amor incommensurables per la seva terra. Un patriota com n'hi ha pocs, dels que una nació se'n sent orgullosa; compromès no només amb la pàtria sinó també amb la humanitat mitjançant un ideal de pau i concòrdia.
Val la pena llegir íntegrament el seu discurs,

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial- , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
Deixeu-me que us digui una cosa. 
Sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré perquè: Catalunya ha quedat reduïda a una província d'Espanya. Però, què ha estat, Catalunya?
Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França, però que abans era Catalunya – per parlar de la pau. Sí, al segle XI, Pau al món, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra. Sí, al segle XI. Això era Catalunya. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)I jo estic tant content d'ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut,....
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."
                           
                           24 d'octubre de 1971


i gaudir de la bellesa d'una de les seves interpretacions més populars.



dissabte, 9 d’abril del 2011

Manifestar el que es pensa, clau de volta del futur

10 d'abril, som-hi Barcelona! I tots aquells altres municipis que demà també celebraran consultes.



dijous, 7 d’abril del 2011

Quin món tan meravellós

Aquest abril, en despertar-me, m'estic trobant dies preciosos com el que sembla que també serà avui, dies on la llum va esgarrapant minuts a la nit i la vida esclata ufanosa al nostre voltant; i sovint em ve al cap aquesta cançó:


 


Veig arbres verds, roses vermelles també,
Els veig florir per a mi 
I penso per a mi mateix: Quin món tan meravellós.


Veig cels blaus i núvols blancs,
El dia beneït brillant, la nit sagrada,
I penso per a mi mateix: Quin món tan meravellós.



Els colors de l'arc de Sant Martí tan bonics en el cel,
També estan en les cares de la gent que passa.
Veig amics donant-se la mà tot dient: com estàs?
Realment estan dient: T'estimo.



Escolto nadons plorar, els veig créixer,
Ells aprendran molt més del que mai se sap.
I penso per a mi mateix: Quin món tan meravellós
I penso per a mi mateix: Quin món tan meravellós.



                                                Louis Armstrong


Què gran, Louis!

dimarts, 5 d’abril del 2011

Ampolla

Podem créixer com a persones si som capaços d'obrir-nos als altres, ajudar-nos, aprendre'n, col·laborar-hi i esdevenir amics. 





Bottle from Kirsten Lepore on Vimeo.

Una bella història sobre l'amistat.

diumenge, 3 d’abril del 2011

Oooooooooooooolé, ooooooooooooolé!

La inauguració del Centre Comercial Las Arenas a Barcelona ha comportat una nova polèmica pel tractament donat a la llengua catalana. Inauguren centre, pàgina web i la versió catalana de la mateixa resulta ser un cúmul de traduccions literals descurades i despropòsits. Fem una pàgina web (en castellà, és clar) la passem pel traductor, la pengem (perquè no sigui dit que ignorem l'altra llengua oficial) i ens quedem tan amples. Ningú revisa la traducció. Surti el que surti. I ja hi tornem a ser.
Intento no posar-me nerviós amb aquestes coses, però me'n faig creus que el català es tracti d'aquesta manera. És una qüestió de sensibilitat, de tacte, de respecte per la clientela, de dignitat per un element fonamental del país on intentaràs desenvolupar el teu negoci. És imaginable que en un país com França o Alemanya es pugui tractar així el francès o l'alemany? Potser és que degut a l'origen històric d'aquest equipament, a falta de braus, intenten torejar una altra cosa, com ara una llengua?
Metre en lloc de metro, aseis en lloc de lavabos o serveis, sala cambiapañals, missatges com ara escala expréss per anar a la plana baixa (?), serveis traduïda per condícies,...
Quina manca de cura pel llenguatge, quin menyspreu, quin tractament tan barroer!
Després de les queixes indignades dels usuaris diuen que ho esmenaran.
Me'n vaig a fer una til·la.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Dia Internacional del llibre Infantil i Juvenil



El missatge per a celebrar aquesta diada ha estat encarregat a l'escriptora estoniana Aino Pervik, que fa una reivindicació de la literatura com a font de coneixement del passat i escola de vida, a partir d'uns exemples molt concrets. Us convido a compartir el seu missatge i a celebrar la diada descobrint i llegint algun dels molt títols que us poden fer passar una estona inoblidable.


Missatge adreçat a tots els infants del món

«Quan l'Arno va arribar a l'escola amb el pare, ja havien començat les classes.»

"En el meu país, Estònia, quasi tothom coneix aquesta frase de memòria. Així comença un llibre. El títol del llibre és Primavera, fou publicat el 1912 i va escriure'l Oskar Luts (1887-1953), un escriptor estonià.
Primavera narra la vida dels infants d'una escola rural d'un poble al final del segle XIX a Estònia. Oskar Luts va escriure sobre els seus anys escolars. L'Arno en realitat és el mateix Oskar Luts en la seva infantesa.
Els investigadors estudien documents antics sobre els quals escriuen la història. Els llibres d'història parlen d'esdeveniments que han passat alguna vegada. En els llibres d'història no s'entén gaire bé com era la vida de la gent senzilla d'aquella època.
No obstant això, els llibres anomenats costumaris recorden fets que no trobem en els documents històrics, per exemple què pensava un noiet com l'Arno quan fa cent anys anava a l'escola. El llibre recorda els somnis dels infants, els seus dubtes, gustos i aficions. També recorda els pares dels nens, com haurien volgut ser ells i tot allò que volien per al futur dels seus fills.
Per descomptat que avui dia també es poden escriure llibres de temps passats i que sovint són apassionants. Però en realitat, un autor d'ara no sent les olors, els gustos, els temors i les preferències dels temps remots. Ell ja sap què ha succeït, tot allò que el futur amagava a les persones d'aleshores.
Els llibres recorden l'època en què han estat escrits. Amb les novel·les de Charles Dickens sabem què li semblava, a un infant, la veda als carrers de Londres a mitjan segle XIX, quan Oliver Twist s'hi passejava. A través dels ulls de David Copperfield – que eren els mateixos ulls de Dickens- nosaltres també veiem tota mena d'individus que vivien en l'Anglaterra de mitjan del segle XIX, quines eren les relacions entre ells i quines eren les idees i emocions en què es fonamentaven. Com David Copperfield és també Charles Dickens, el qual no ha hagut d'inventar res; simplement ho sabia.
Els llibres ens fan saber què sentien realment Tom Sawyer, Huckleberry Finn i el seu amic Jim quan navegaven pel Mississipí al final del segle XIX, en el moment que Mark Twain en narrava les aventures: ell coneixia amb profunditat el pensament de la gent de la seva època sobre els altres, perquè hi convivia. Era un d'ells.
Les obres literàries que han estat escrites en la seva època, quan les persones d'aleshores encara vivien, són les que de manera més autèntica parlen de la gent del passat. El llibre recorda.»


(Aino Pervik, Estònia. Traducció de Guillermina Gea)