dijous, 27 d’agost del 2009

Quiet


Màrius Serra
Barcelona: Editorial Empúries, 2008
Col·lecció Narratives, 333
ISBN: 978-84-9787-342-0

Tenia pendent de lectura Quiet des que va sortir publicat. Una petita notícia d'aquest estiu, després que el Màrius Serra organitzés un concert benèfic a l'Auditori el passat 14 de juny per a recaptar fons per a dues organitzacions que es dediquen a l'atenció de pluridiscapacitats, m'ha empès a llegir-me'l.
Sí, el passat 24 de juliol va morir als 9 anys, com a conseqüència de la gravetat del seu estat, el protagonista d'aquest relat.
Màrius Serra es despulla en aquest llibre com a pare d'un nen pluridiscapacitat. Intenta recollir moments significatius en la trajectòria del seu fill, de vegades amb humor, però sovint amb dolor, desconcert i ràbia.
Hi ha gent que davant la desgràcia aliena fa aquell comentari de "no sé com podeu, jo no podria pas"; però el Màrius ho replica afirmant que "...si jo puc, si nosaltres podem, és perquè ell no pot".
La malaltia, la discapacitat, sovint treuen el millor de nosaltres mateixos, ens fan créixer com a persones i ens fan lluitar amb les nostres millors armes contra l'adversitat. També ens dóna testimoni d'aquest creixement com a persona: "Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l'existència".
Al llarg del llibre dóna testimoni també de la complexitat del dia a dia del seu fill, de la seva fragilitat, però malgrat això no va voler renunciar a la vida que portava amb la seva família. La va seguir portant amb naturalitat incorporant el seu fill Lluís a ella.
En Màrius tenia assumit el final del Llullu (ens parla en un capítol de la mort) però va lluitar per ell incansablement (hospitals, metges, magnetoteràpia, medecina alternativa, ...) com faria tot pare que estima el seu fill i no vol renunciar al més petit bri d'esperança.
Voldria destacar el títol del llibre. Poques vegades s'aconsegueix descriure amb una paraula tan senzilla una realitat tan complexa, dotant-la alhora de precisió i tendresa. M'ha semblat genial la idea de descriure com a quiet la realitat d'una persona amb paràlisi cerebral que no es pot valer per si mateixa.
El llibre té moments sublims. Destaco l'episodi del Museu de la Ciència de Vancouver, ple d'humor i tendresa, en que el Lluís supera a tota la seva família en un joc d'enginy consistent a relaxar la ment, degut a la seva baixíssima activitat cerebral. I també resulten molt entendridores les pàgines finals, en que un muntatge de fotografies del protagonista aconsegueix una animació talment com si el Lluís estigués corrent, a l'estil de la que s'aconseguiria amb un zoòtrop.
Tanmateix, resulten molt poètiques les paraules que acompanyen les imatges, on el Màrius contraposa el fet de no recordar del seu fill amb el fet de no oblidar tot allò que han compartit a la vida.
L'esquela publicada a la premsa acabava amb aquestes paraules, extretes de les paraules finals del llibre:
" Qui no recorda, no oblida.
Qui no oblida, recorda.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit"

Gràcies, Màrius. Una abraçada.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat


Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat 
Hilari Raguer 
169 pp. 
Barcelona: Editorial Base, 2008 
Col·lecció Base Històrica, 40 
ISBN: 978-84-92437-08-5

El pare Hilari Raguer, monjo benedictí i insigne historiador, ens presenta en aquest llibre un documentat i sobretot amè relat sobre la vida dels Monjos i de Montserrat portes endins. El visitant ocasional, atret per diferents motius (la fe i la devoció, però també la bellesa de la muntanya) es mou per uns espais sovintejats i d'ús públic; però sovint es pregunta sobre el que hi ha portes endins, la vida que no es veu. I això és el que el pare Hilari intenta explicar, amb un estil amè i bonhomiós farcit d'anècdotes. Ens ho explica gairebé tot: la muntanya, la imatge de la Moreneta, l'orde de Sant Benet, els monjos, l'organització de la vida al Monestir, la projecció de Montserrat (amb tot allò que gestiona: el Museu, les publicacions, l'Escolania,...),.... 

Després de la lectura segurament sabrem moltes més coses i curiositats sobre Montserrat i ens ho haurem passat molt bé, però per damunt de tot jo destacaria l'esperit de servei a un país i a una llengua. Per això Montserrat és tan respectat i estimat per creients i no creients. Perquè és un referent de catalanitat i de servei a Catalunya i la seva gent per damunt de fes i dogmatismes religiosos. Un dels símbols d'aquest país. I per això segurament hi ha més montserratins (entre els quals m'hi compto) que creients. 
Un lectura ben recomanable.



divendres, 21 d’agost del 2009

La lectura i la vida


Emili Teixidor
La lectura i la vida
189pp.
Barcelona: Columna Edicions, S.A., 2007
ISBN: 978-84-664-0805-9

Emili Teixidor ha recollit en aquest volum les seves idees, fruit de lectures i reflexions, sobre l'hàbit lector. L'Emili estima la lectura, valora la seva importància en la formació i la qualitat de vida i voldria com a lector i pedagog que tots els nens i nenes del país compartissin la seva mateixa passió.

A partir d'aquí elabora un recull de cites, reflexions i orientacions adreçades a pares i educadors que puguin afavorir el desenvolupament d'aquest hàbit.
Qui l'ha escoltat en xerrades i conferències sobre el tema reconeixerà fàcilment les seves idees sobre la lectura. L'autor defensa que estem fets de paraules i que necessitem d'elles per a expressar-nos i mostrar la nostra humanitat. La literatura és una gran escola de la vida on podem veure reflectida qualsevol experiència vital. A través de la literatura podem aprendre molt de tot allò que podem arribar a experimentar com a persones.
Però alhora que l'Emili Teixidor reivindica la literatura com a escola de vida també reivindica l'exigència i l'esforç que cal fer per accedir als grans textos. 

L'autor és conscient que hi ha diferents graus de lectura des que un infant comença a remenar llibres. I que hi ha un nivell que podríem identificar com de “lector juvenil” que seria un nivell de lectures planes, sense dificultat, per a passar l'estona. Molt lector adult s'ha quedat aquí i pot ser gratificant, però caldria aspirar a més per tal de poder gaudir de tot el patrimoni cultural que hi ha dipositat en la literatura. 
El llibre, però, no queda aquí. Es parla també de l'educació, de l'escola, dels agents educatius i fins i tot es fa un recull de les dificultats d'aprenentatge relacionades amb la lectura i l'escriptura. Queda clar que educa la societat i que cal estar amatent a tot el que pot influir en l'educació de nens i joves.
Un llibre ple d'idees i suggeriments que estimula molt la reflexió sobre el fet lector i el paper que ha de tenir la lectura i la literatura a la vida.


dimecres, 12 d’agost del 2009

El professor

Frank McCourt
El professor
319 pp.
Alzira: Eds. Bromera, 2006 (Col·lecció L'Eclèctica, 125)
ISBN: 84-9824-086-7

El recent traspàs de Frank McCourt el passat 19 de juliol ha posat novament d'actualitat el llegat literari, tardà però brillant, d'aquest novaiorquès de pares irlandesos. Ens ha deixat tres obres: Les cendres d'Àngela, I tant i El professor; que parlen d'ell, de la seva dura infantesa plena de privacions i de la seva feina de professor a diferents instituts. En alguna ocasió va dir que escrivia per a estalviar-se les visites al psiquiatre. McCourt ens parlava de la seva vida, de la realitat que va conèixer, potser amb una finalitat terapeútica, però amb qualitat literària. Tot i que tard, va poder gaudir del reconeixement popular i l'èxit.
A El professor aplega un recull d'anècdotes al llarg de més de trenta anys de professió on hi veiem reflectit el dia a dia d'un professor d'institut. Ens separen molts anys i la distància del lloc, però el llibre és ple d'escenaris comuns i sensacions de les que cap docent resta aliè: la necessitat de captar l'atenció dels alumnes i motivar-los, de connectar amb ells, de fer valer l'autoritat, els dubtes que sorgeixen sobre la teva feina, l'art d'improvisar i arriscar-se, la recerca constant del que funciona amb un grup d'alumnes, el domini de les situacions que es donen en una aula,... Podríem seguir. És un llibre que resulta proper al que ens dediquem a la docència, fet amb una certa complicitat i que té molt d'homenatge a la professió.
Hi descobrim que amb la pràctica docent evolucionem com a mestres però sobretot com a persones. Que l'ensenyament té molt de repte i recerca constant. És una activitat que et posa a prova dia rere dia i el contacte amb els alumnes et proporciona una vivència de la que t'enriqueixes professional i humanament.
En Frank McCourt aconsegueix una narració planera i emotiva que connecta fàcilment amb el lector i que resulta altament recomanable per a docents de tota mena i per a tothom.

dissabte, 8 d’agost del 2009

LIJ - El noi del pijama de ratlles


El noi del pijama de ratlles
John Boyne
262 pp.
Barcelona: Editorial Empúries, 2008
ISBN: 978-84-9787-299-7

El noi del pijama de ratlles ens presenta una visió del nazisme i el genocidi jueu des de l'òptica ingènua d'un nen de nou anys. En Bruno és fill d'un capitost nazi que és destinat com a comandant d'un camp d'extermini. Allà farà amistat d'una manera curiosa (a banda i banda de la tanca que els separa a ells però també als mons d'on provenen) amb un nen jueu nascut justament el mateix dia que ell. El relat va mostrant pinzellades, talment com un quadre impressionista, del que el nen observa i que mena el lector a fer-se una composició solvent però sense truculències del que va ser el genocidi impulsat pel règim nazi. La novel·la culmina amb un final sorprenent i corprenedor que no amaga el dramatisme de la realitat que es mostra.
El relat, molt llegidor, captiva i emociona i resultarà molt alliçonador per a tota mena de públics però sobretot per a joves a partir de 12-13 anys.

divendres, 7 d’agost del 2009

Anatomía de un instante


Anatomía de un instante 
Javier Cercas 
463 pp. 
Barcelona: Random House Mondadori, 2009 
Col·lecció Literatura Mondadori, 400 
ISBN: 978-84-397-2213-7


Anatomía de un instante és un documentat i original llibre sobre el 23-F. Els qui tenim una certa edat i un record conscient, tot i que llunyà, d'aquells fets, recordem el temor que ens envaí al llarg d'aquelles hores d'un retorn a les foscors del franquisme. Cercas fa una crònica d'aquells fets a partir del testimoni de les càmeres de televisió, que ens van deixar una sèrie d'imatges d'allò més impactants que van quedar gravades a la retina dels nostres ulls. D'aquelles imatges destacaven la del president Suárez en la solitud del seu escó, la fermesa i la valentia del tinent general Gutiérrez Mellado intentant fer quadrar els qui havien donat el cop,... L'autor parteix d'aquestes imatges per analitzar el perquè del comportament dels protagonistes d'aquells fets. Suárez, Gutiérrez Mellado, Carrillo, Armada, Milans del Bosc, Tejero,... Qui eren? Per què van fer el que fer? Què els unia?....
Deia al principi que és un llibre original, i és que Javier Cercas es mou amb habilitat entre l'assaig i la novel·la. L'autor fa un treball acuradíssim de documentació, però com que no tots els fets han estat documentats ell ha acabat novel·lant sobre això, oferint-nos la versió més probable d'alguns fets dels que van succeir. És un llibre que trenca les barreres entre els gèneres literaris per a oferir-nos un títol gairebé definitiu sobre uns fets que culminen la Transició Política de la Dictadura a la Democràcia i donen pas a l'època que actualment vivim. 
Poden dir-se moltes coses, però la Transició va ser fruit d'un pacte, i en un pacte tothom renuncia a alguna cosa per aconseguir quelcom que interessa a les dues parts. Suárez i Carrillo representen les dues parts que van haver de fer renúncies per arribar a la situació actual. Crec que el pacte i la intuició del que convé en un moment donat van ser les claus que van fer possible culminar la Transició. 
I al costat d'això, les actuacions valentes i decidides de persones com el Rei Joan Carles, que va aconseguir consolidar la Monarquia, la democràcia i guanyar-se el respecte de tothom.
El llibre es llegeix amb fruïció com un ameníssìm thriller polític i alhora ens dóna les claus per a entendre i valorar tot allò que va passar. 

No voldria acabar aquesta ressenya sense esmentar una altra curiositat. I és que amb la lectura he aprés una paraula que mai havia sentit: chisgarabís. Potser en un moment donat en Suárez ho va ser, però a hores d'ara diria que ja s'ha guanyat el respecte i l'estima de tothom. 
Interessantíssim i d'allò més recomanable.