Gambit de dama. de Walter Tevis

Walter Tevis
Gambit de dama
Barcelona: Columna Edicions (Grup 62), 2021
Col·lecció Clàssica
368 pp.
ISBN: 978-84-664-2753-1
PVP: 19,90€ (rústica amb solapes) - 8,99€ (eBook)

La literatura ha estat una font inesgotable d'idees i arguments per al cinema. Són dues arts que es retro-alimenten, car en algunes ocasions ha estat la pel·lícula la que ha donat lloc a la novel·la. Gambit de dama es va publicar inicialment el 1993 i el seu autor, Walter Tevis (1928-1984), és pràcticament desconegut a casa nostra; tot i ser autor d'obres que han conegut adaptacions cinematogràfiques, com ara El color dels diners (interpretada per Paul Newman i un jove Tom Cruise) i aquesta exitosa sèrie de Netflix que n'ha afavorit la traducció i la difusió i des de la que he arribat al llibre.

La sèrie, d'excel·lent factura, ha servit per donar visibilitat al món dels escacs i descobrir-nos que també hi ha noies que hi juguen. 

La novel·la tracta diverses temàtiques d'interès. Deixant de banda que desperta la curiositat pel món dels escacs (i que ens convida a descobrir grans partides que formen part de la història d'aquest esport), és una història de superació personal i empoderament femení que podem llegir en clau feminista. 

La Beth Harmon és una nena de vuit anys que ja havia perdut el pare amb anterioritat i que perd la mare en un accident. Entra en un orfenat i, poc agraciada, haurà de créixer mancada d'afectes amb l'esperança de trobar una família que l'adopti i la tregui d'allí. A l'orfenat desenvoluparà una addicció als tranquil·litzants, però també descobrirà els escacs gràcies al bidell del centre. La Beth demostra bones capacitats però haurà d'esforçar-se per a socialitzar-se amb companyes que li adrecen gestos de menyspreu classistes i per a poder desenvolupar la seva passió creixent pels escacs. Amb la mare adoptiva (que és abandonada pel marit gairebé el mateix dia de l'adopció) i entre privacions, aniran aconseguint, amb una complicitat creixent, guanyar-se la vida jugant tornejos d'escacs. Per això deia que és una història d'empoderament femení, perquè són dues dones que s'han de buscar la vida (mentint quan cal), sense l'empara protector d'un home. I en un esport on històricament la presència femenina ha estat testimonial.

Un altre tema que planteja la novel·la són les drogoaddiccions, portades molt més enllà a la sèrie (on sembla que amb els tranquil·litzants aconsegueixi visualitzar les jugades i les partides; sense els quals no pot pensar amb lucidesa), que al llibre (on els ha de prendre per poder dormir i jugar bé l'endemà); però la novel·la deixa clar cruament (quan la protagonista inicia una espiral autodestructiva a partir d'un consum abusiu d'alcohol) com poden portar-te a perdre el control de tu mateix i precipitar-te en un abisme del que pot ser difícil sortir.

La novel·la és molt cinematogràfica (potser hi ajuda haver vist la sèrie), de fàcil visualització; llegidora (malgrat les referències tècniques als escacs) i enganxa des del primer moment. Et fa partícip de les angoixes i els patiments de la protagonista, però avances per ella amb la tranquil·litat de saber (després d'haver vist la sèrie) que tot allò acabarà bé. 

Crec que la sèrie supera la novel·la. És un producte audiovisual brillant que fa millor el text en el qual s'inspira. 

Si us va agradar la sèrie gaudireu també de la novel·la.

LIJ - El gran llibre de les Olimpíades, de Veruska Motta

 

Veruska Motta;  Luca Poli (il·lustrador)

El gran llibre de les Olimpíades (traduït per Pau Sanchis i amb adaptació lingüística de Tina Vallès)

Barcelona: Animallibres, 2021 

88 pp.

ISBN: 978-84-18592-15-7

PVP: 17,95€

Enguany viurem la màgia d'unes noves olimpíades, les que s'havien de celebrar a Tòquio el 2020, però que es van haver posposar per la pandèmia. Hauran de celebrar-se en circumstàncies excepcionals com a conseqüència de la situació pandèmica i sense alguns dels elements que les caracteritzen, com la convivència dels atletes a la vil·la olímpica o la presència entusiasta de públic a les competicions. Serà arribar, competir i marxar; en família, amb poc més que la presència dels entrenadors i algun que altre membre de les delegacions. Personalment em resulta descoratjador que l'únic que justifiqui la celebració dels Jocs sigui la morterada que s'hauria de pagar en indemnitzacions als qui van adquirir els drets de retransmissió televisiva en el seu moment. Certament, també hi hauria la frustració dels molts atletes que s'han estan preparant il·lusionats i a consciència esperant el moment de poder competir i superar reptes personals. 

La història dels Jocs, però, arrenca de molts anys enrere, de fa més o menys 2700 anys. I és una història feta de constància i tenacitat que servia per aturar guerres i enfrontaments i demostrar la vàlua d'igual a igual en el respecte d'unes normes i regles. Ha plogut molt des de llavors, han canviat les proves, s'ha eixamplat el ventall de competicions, i hi ha un munt d'anècdotes i curiositats que formen part d'aquest esdeveniment d'abast universal que arriba a tots els racons del planeta.

És el que ens ofereix aquest documentat i amè llibre de coneixements adreçat al públic infantil però que també podrà gaudir qualsevol persona amb curiositat intel·lectual interessada en el món de l'esport. Es toca una mica tot: les proves a l'Antiga Grècia, la vestimenta, l'alimentació, els premis, la presència de la dona, biografies, la recuperació dels Jocs pel baró de Coubertin, grans gestes olímpiques, la bandera olímpica, les mascotes, els Jocs d'Hivern, els Paralímpics,...

Un món realment apassionant que mostra el millor de l'ésser humà, la seva capacitat de superació personal, la seva ambició; però també històries d'allò que s'ha anomenat fair play.

L'he trobat molt interessant, ben fet i organitzat. D'aquells llibres que a tothom li permeten fer alguna descoberta. I amb l'amenitat i el rigor com a banderes.

Todos a una

Todos a una (Chacun pour tous) és una interessant pel·lícula francesa de 2018 que es basa en el frau que va cometre la selecció espanyola de bàsquet paralímpic als Jocs Paralímpics de Sidney de l'any 2000. Amb la fal·lera de demostrar el potencial esportiu de l'Estat Espanyol i guanyar un munt de medalles es va arribar a fer passar per discapacitats intel·lectuals 10 del 12 jugadors de la selecció que no ho eren. Quan es va descobrir el frau es va desposseir de la medalla d'or als jugadors que havien fet trampa, però es va mantenir per als dos discapacitats de veritat.
Els fets en si mateixos em semblen una indecència, és caure molt baix. Perquè si una cosa maca té l'esport paralímpic és que està protagonitzat per persones al darrera de les quals hi ha històries admirables de superació personal. Fer frau amb això, per aconseguir una medalla i escalar posicions en el medaller em sembla absolutament repugnant. Calia?
La pel·lícula canvia protagonistes (la selecció espanyola per la francesa), adopta un to de comèdia dramàtica i posa de manifest que les persones discapacitades creixen com a individus quan es mouen en entorns normalitzats, i que el contacte dels discapacitats amb els que no ho són és enriquidora també per aquests perquè els fa créixer emocionalment i els sensibilitza amb una realitat que potser desconeixien.
Sense ser una obra mestra és una pel·lícula per a gaudir i reflexionar, perquè malgrat que el seu final rendeix tribut a la veritat i la justícia, es mou en terrenys d'una certa ambigüitat on et planteges fins on és justificable el frau que estan cometent.
Em sembla força recomanable. 

Preciós homenatge

Del decebedor final de lliga del Barça de futbol d'enguany destaca en sentit contrari el comiat de Carles Puyol, un home que encarna els valors que voldries per al teu equip: exemplaritat, coratge, lideratge, honestedat, exigència, dignitat, ètica, principis, estima pels colors,.... Pura passió blaugrana. 
I és que Carles Puyol deixa alguns moments inesborrables a la nostra memòria. Sempre recordaré aquell instant en que després de marcar un gol al Madrid es treu el braçalet de capità i el petoneja tot corrent com un boig; quan té la generositat de cedir l'aixecament de la Copa de la Champions a l'Abidal o quan és capaç de recriminar a uns companys la celebració poc respectuosa d'un gol. Són exemples de lideratge, del qui encarna uns principis i un sentiment. 
M'ha encantat el vídeo d'homenatge que li ha preparat el club i descobrir la seva presentació en una tertúlia televisiva, quan ja s'intuïa el que podria ser comptar amb un jugador de les seves qualitats.
Felicitats, Carles!

Goofy

De les notícies del dia m'ha sorprès especialment aquesta. Sorprès és una manera de dir, perquè la veritat és que en un primer moment fa riure pensar que hi ha algú tan animal com per llançar un gos contra un àrbitre de futbol, però tot seguit m'ha entristit pel que representa de maltracte animal. 
Sóc espectador habitual de competicions esportives. M'agrada el que s'hi mou: des de la plasticitat de la pràctica esportiva fins a valors com la lluita, el sacrifici i l'afany de superació. Però també és ben cert que els jutges d'alguns d'alguns d'aquestes esports paguen els seus errors amb insults i menyspreu. El futbol és potser el rei en aquest tipus de comportaments. És un espectacle que a un cert nivell mou molts diners i grans passions, popular, on tothom s'hi veu amb cor de ficar cullerada; no està justificat, però és un element cultural amb el que s'hi de conviure, tot i que caldria fer els possibles per eradicar d'una per totes aquests comportaments impropis de la condició humana. 
200€, costes judicials i despeses de veterinari. Sí, com a mínim; però potser també caldria que aquest humà no tornés a trepitjar un recinte esportiu durant una bona temporada i a uns quants quilòmetres a la rodona. Animal!!!

Que n'aprenguin!

Una vegada més, exemple de civisme i valors. Orgullós de l'exemple que s'ha donat en nom del futbol català, del club i de Catalunya. 
Algú n'hauria de prendre nota per a que la lamentable situació que es va donar al camp del Xàtiva el passat cap de setmana no torni a repetir-se. En un partit de futbol hi ha coses més importants que el mateix partit de futbol. 

Quan l'amateurisme dóna lliçons

Hi ha un munt d'històries en el món de l'esport amateur que reflecteixen una dedicació abnegada, per amor a l'art, per a fer possible que nens i nenes, joves i afeccionats comparteixin una part del seu temps al voltant de la pràctica d'un esport. És un temps arrabassat a les hores d'estudi o de treball, encabit com bonament es pot entre el temps del que cadascú disposa lliurement. I comporta dedicació, esforç i sacrificis; pràcticament sense recompenses econòmiques, només pel plaer i la satisfacció que et dóna aquesta dedicació. 
Per això, amb tots aquests condicionants, resulten molt meritòries petites gestes que passen pràcticament desapercebudes entre el ressò mediàtic que genera el món de l'esport. 
Som en unes dates que acumulen finals de campionat en moltes categories i avui, un petit i modestíssim club de la nostra comarca, el C.B. Vilatorrada, en la categoria de sots-21, l'ha tancat amb un balanç de 30 victòries sobre 30 partits disputats. Un balanç brillant que reflecteix la feina ben feta i l'ambició de trobar-se amb els amics, disputar el partit del cap de setmana i jugar bé a bàsquet. Sembla poc, però és molt, perquè l'esport ha de ser això, una ocasió per a passar-t'ho bé i créixer com a persona des de l'esforç, el treball i l'afany de superació personal. 
Felicitats i la meva enhorabona a tots els qui ho han fet possible. 

El regust amarg d'un fracàs

Com a lector confés no m'alimento només de paraules. Ja he confessat en alguna altra ocasió que el bàsquet forma part del top ten de les meves aficions. I com a manresà, bagenc i català tinc el cor amb el Bàsquet Manresa (que ara, per coses del patrocini, ha passat a dir-se La Bruixa d'Or). Ja aviso, per tant, que en aquesta entrada parlaré de bàsquet i, més concretament, del Bàsquet Manresa.
Som un club petit que amb treball, encert i sobretot molt d'entusiasme també hem tingut els nostres moments de glòria. Però el realisme sempre apuntava que el nostre principal objectiu només era ser un dels setze primers equips de la Lliga. Això simplement volia dir no baixar i seguir enfrontant-nos a alguns dels millors equips del continent. Aquest era el nostre èxit particular: mantenir-nos entre els millors i competir amb dignitat contra qualsevol.
El miracle manresà consistia a aconseguir-ho amb el pressupost més baix dels possibles. I cada any el mateix. Bastir un equip competitiu contractant talent jove d'arreu en progressió, treballant-lo i esperant la seva eclosió. Aprofitar-la una o dues temporades abans no marxés a un equip amb més recursos econòmics i tornar a començar. I tot això complementat amb jugadors més veterans i consolidats que poguessin garantir lideratge, experiència, rendiment i un equilibri en el funcionament de l'equip. Hi ha anys que això ens ha funcionat, però sempre era una aposta de risc. Calia, a més a més, començar molt forts a l'inici de la competició (quan els altres encara no estan prou rodats) per a gaudir de seguida d'un coixí de victòries que donés confiança en les possibilitats de l'equip i esperar que les lesions respectessin els jugadors i no trenquessin un equilibri que sempre era precari.
Enguany se'ns han ajuntat massa coses: jugadors que han començat la competició fora de forma degut a un estiu carregat de partits per competicions internacionals, apostes que no han funcionat, lesions greus d'homes fonamentals,... I pocs diners per canviar alguna peça.
A l'equip li ha mancat un punt de competitivitat i maduresa per guanyar partits que ja eren a la butxaca. Sempre ha donat la sensació de ser un equip molt justet, sense equilibri de línies, amb mancances defensives, amb poca capacitat per a jugar adequadament els moments que són decisius per a guanyar un partit. No n'hi ha hagut prou amb el suport entusiasta i coratjós de l'afició. A l'equip li han mancat coses fonamentals per a competir i poder guanyar partits.
Com en tot treball col·lectiu l'entrenador té responsabilitat però no culpa. Li hem d'agrair moltes coses al Jaume Ponsarnau: la seva implicació personal en el projecte, la seva generositat i el seu treball incansable, el rendiment que ha sabut treure dels recursos que disposava,.... Crec que és un molt bon entrenador. Però ja fa dies havia comentat i tenia la sensació que s'acabava el seu cicle al club. Crec que és bo que els entrenadors sàpiguen veure quan acaba una etapa seva, que no se'ls hagi de fer fora per dinàmiques negatives i una acumulació de mals resultats. I m'alegra veure que ha estat prou intel·ligent per adonar-se'n i sortir per la porta gran amb el respecte i l'estima de tots. Estic segur que no li faltaran ofertes per a seguir treballant del que a ell li agrada. 
Avui era un dia especial al Nou Congost. Era l'últim partit d'aquesta temporada al pavelló i el dia del seu comiat després de més de dos-cents partits dirigint l'equip a l'ACB. El públic l'ha rebut amb aplaudiments de reconeixement i agraïment pels serveis prestats. Tenia l'esperança que l'equip volgués acomiadar-se deixant un bon gust de boca en els afeccionats, jugant bé i, si podia ser, guanyant. Al davant hi havia un dels equips més fluixos de la competició que tampoc ha fet res de l'altre món. Però una vegada més tampoc ha pogut ser. L'equip ha mostrat amb cruesa les seves limitacions i desequilibris i ha tornat a caure (76-92) donant una imatge tristíssima i decebedora d'equip desgavellat i sense ànima. Fi d'etapa i fi de cicle.
No sé on competirem a la propera temporada. Per mèrits esportius ens toca una devaluada LEB, però el primer pas és començar a planificar un equip nou, del que s'han de canviar moltes peces, començant per l'entrenador. I una vegada més, sabent amb el que comptem i sense estirar més el braç que la màniga, fer-ne una aposta equilibrada i realista.
Siguem on siguem la temporada que ve seguirem omplint el Nou Congost els caps de setmana de partit (amb un llibre per a les estones mortes) sota el crit de "Força Resa!"

Educar en els valors de l'esport

Quan som pares o bé ens dediquem professionalment a l'educació prenem decisions que resulten cabdals per a l'esdevenidor dels fills o dels alumnes. Eduquem potenciant uns valors sobre els que fonamentem tot allò que volem que esdevingui l'altre. Triem unes activitats i mostrem uns models d'allò que considerem bo i profitós en una persona. 
Per això esdevé cabdal reflexionar sobre el que comporten les diferents opcions i decidir amb criteri i plena consciència del que volem. 
Educar amb l'esport, més enllà de promoure hàbits de vida saludable, ha de comportar valorar la importància del grup, de l'equip, en l'assoliment d'un objectiu; ha de conscienciar que a la vida res és de franc, que tot allò que s'aconsegueix és fruit de la dedicació, l'esforç i l'afany de superació. De poc serveixen el talent i el potencial, les capacitats amb que naixem, si no van acompanyats de treball i perfeccionament que ens portin a concretar allò que esbossen les nostres capacitats, a créixer com a persones i a ser millors. 
Educar en els valors de l'esport suposa potenciar la cultura de l'esforç, tan necessària avui per a guanyar els reptes que ens planteja el futur.

Córrer o morir

Kilian Jornet Burgada
Córrer o morir
Barcelona: Ara llibres, 2011
188 pp.
ISBN: 978-84929-0738-0

A mesura que llegia o escoltava pels mitjans les gestes i els rècords que el Kilian anava acumulant en el seu palmarès pensava que a Catalunya teníem un esportista de nivell excepcional, però alhora que m'omplia d'admiració pel seu treball em preguntava què és el que el portava a cada nova aventura cada cop més extrema en una espiral que semblava no tenir aturador. 
Les respostes es troben en aquest llibre, on a partir del relat de les proves on ha participat i dels reptes que s'ha marcat esportiva i humanament ens acostem a la seva persona i a les motivacions que el porten a fer tot el que fa. 
Sempre he pensat que els esportistes que arriben més amunt, a part de tenir unes qualitats i un talent excepcionals per a la pràctica del seu esport, estan fets d'una fusta especial. No només, però, tenen tècnica i qualitat física. Són d'allò més importants la mentalitat i els aspectes psicològics. 
El relat del Kilian Jornet ens confirma aquest aspecte de la pràctica esportiva, la importància de la ment com a l'element clau per a superar els límits del cos. 
Veiem que per al Kilian córrer és una forma de viure, d'estar en contacte amb la natura, de sentir-se part d'ella, de marcar-se un desafiament rere l'altre. Aquesta és la més gran motivació, el que el fa més feliç: assolir nous objectius. En un moment del llibre afirma que la victòria sense més en una prova no és el que més l'omple. En certa manera, si tens més qualitat i tècnica que els rivals i has entrenat bé, la victòria és la conseqüència lògica del treball desenvolupat, però no sempre és l'objectiu. Per a ell el més important és assolir un nou objectiu, un nou desafiament. Això és el que més l'omple de felicitat. 
Una de les parts que més impacta del seu relat és la narració de la seva participació en proves d'ultraresistència. Dies i dies corrent, superant milers de metres de desnivell fins a portar el cos al límit de la seva resistència, al punt en que deixa de respondre, al defalliment i l'extenuació. És brutal la lluita de la ment per a intentar trencar la manca de resposta del cos. Ho llegeixes, t'ho vas imaginant i et preguntes per què. Potser no ho comparteixes, perquè una cosa és que córrer sigui una forma de vida i una altra arriscar-la en un desafiament constant dels seus límits, però ho entens. I ho respectes profundament. Perquè a la vida el que fem és cercar-hi un sentit i viure-la amb coherència per a poder sentir-nos satisfets de com l'hem viscuda. I és el que ha fet el Kilian des del seu amor per la muntanya i la natura. 
En un esport com el seu potser pensaríem que els qui el practiquen són una colla de solitaris egocèntrics, però resulten molt maques les seves paraules per a destacar la importància del grup de persones que treballen per a l'assoliment de tots aquests desafiaments. Diu que un rècord el bat una persona, però l'aconsegueixen tots els qui han treballat per assolir-lo. 
Crec que és un llibre interessant i molt madur (el seu autor només deu tenir 25 o 26 anys), que val la pena llegir. Ens acosta la trajectòria d'un dels esportistes catalans més destacats d'aquests darrers anys, però sobretot ens permet penetrar en la seva complexa psicologia i en una forma de viure a partir de l'esport.

El meu refugi

Sempre m'ha interessat saber què passa i, sobretot, entendre per què passa. Ser una persona informada amb les claus per poder interpretar el que succeeix al món. Però estic arribant a un punt de saturació. No puc més de despertar-me cada dia amb la prima de risc, l'amenaça de noves retallades, rumors sobre el possible rescat del país, dades de recessió i un llarg etcètera de notícies depriments sobre l'empitjorament de les condicions de vida de la gent i el futur negre que ens espera. Només ha faltat que un conegut polític reconegués que uns deu diputats de l'oposició van votar contra la seva voluntat en el tema del pacte fiscal. La cirereta del pastís. I la sensació que així no anem enlloc. M'és impossible estar pendent per més temps d'una actualitat que embruta d'angoixa i tristor tot allò que toca. Ja ens ho trobarem. I farem segons ens peti. 
Per tot això cada cop passo més d'esquitllentes per l'actualitat del dia i trobo refugi en aquesta gran escola de vida que és la bona literatura. Aquests dies estic gaudint de valent amb Dickens i les 1126 pàgines del seu David Copperfield. És un plaer endinsar-se en les seves pàgines i fer que t'arribi la riquesa dels seus sentiments i de les seves emocions, però també la seva valentia i l'esperit de la seva lluita contra l'adversitat. Un petit homenatge a Dickens en aquest segon centenari del seu naixement i en aquests dies també de Jocs Olímpics a la ciutat on transcorre l'acció de la novel·la. Uns Jocs que, exhibició embafadora de banderes i patrioterisme a part, ens estan deixant alguns moments inoblidables per als que també ens agrada l'esport.

Després de l'Eurocopa

No us parlaré de l'Eurocopa, ni de la selecció espanyola de futbol ni dels molts afeccionats catalans que tenien el cor dividit entre l'estima per alguns jugadors catalans i el rebuig que provoquen els excessos de nacionalisme ranci i excloent que envolten la imatge de "la roja".
Voldria parlar del seleccionador italià, Cesare Prandelli, i de les coses que he anat sabent d'ell a mesura que avançava la competició.
L'esport no és només una lluita per guanyar i superar-se esportivament; el que fa gran l'esport, com d'altra banda les persones, són els valors que pot fer créixer i transmetre. Perquè l'esport el fan les persones, persones fetes de sentiments i valors.
Prandelli, que anava per a ser arquitecte (la seva mare volia que tingués un títol universitari amb el que pogués guanyar-se la vida), esportivament va triomfar com a futbolista a la Juve jugant de migcampista. Va començar en un equipet de nens amb qui compartia la catequesi i on recorda la figura de l'entrenador amb aquestes paraules: “Ens va ensenyar la feina en grup i l’harmonia del joc. Encara avui recordo la importància d’aquells dies jugant al pati: riure, gaudir, atacar, fer amics. Això és el futbol. Ens ho hem d’agafar així. Un moment per ser feliç, no per arribar als estadis odiant."
Una primera idea molt interessant: una activitat per damunt de tot gratificant, per a passar-t'ho bé, relacionar-te, fer amics i descobrir la importància del grup i del paper que t'hi toca jugar.
Després de ser jugador va començar la seva carrera d'entrenador, però aviat va ser atacat per l'adversitat. Quan acabava de ser contractat per la Roma, en el que era un salt en la seva carrera, a la seva dona li van diagnosticat un càncer i ell va ser capaç de deixar els seus compromisos professionals per ser al seu costat i donar-li suport.
Nous signes de qualitat humana: la vida abans que la feina, el sacrifici per la persona que estimes abans que l'èxit professional. El compromís i la paraula donada, l'amor.
L'any sobre, pressionat per la seva dona, va acceptar una oferta de la Fiorentina; i va arribar el dia en que li va tocar visitar el camp de l'equip que havia deixat plantat. Per a sorpresa seva es va trobar una pancarta que deia: "Has demostrat a tot el futbol què és un home de veritat".
És un gran què que la gent sàpiga demostrar empatia pels sentiments i actuacions dels altres.
La seva dona, finalment, va morir el 2007 i ell novament va rebre el suport i el respecte dels aficionats.
Després d'això, el 2010, rep l'encàrrec d'entrenar la selecció italiana; i dia rere dia va mostrant el seu gust per un futbol ofensiu, vistós, que agradi i pugui fer feliç la gent. Ha sorprés elaborant un codi ètic per als seus jugadors i castigat jugadors per faltes antiesportives. Ha fet visitar Auschwitz acompanyant els jugadors d'italians jueus supervivents de l'holocaust, ha criticat el racisme i ha influït per a que els jugadors donin una part de les primes als damnificats pel terratrèmol d'Emília-Romanya.
Empatia, sensibilització, respecte, esportivitat, valors.
I una més. Quan va saber que un jugador de Segona va denunciar que l'havien intentat comprar per deixar-se perdre, el va convidar a entrenar-se amb la selecció tot dient: "En denunciar la corrupció va demostrar ser honrat i que no tots els jugadors són criminals. Mereix ser entre els millors, ja que és un dels millors."
Ètica, honradesa, joc net.
Cesare Prandelli, amb la seva manera de fer, connecta amb altres noms del futbol com Pep Guardiola i Guus Hiddink. Un equip s'ha de construir una imatge en base a un estil de joc i ha de transmetre uns valors que connectin i representin els seus aficionats. Quan això s'esdevé s'estableix una sintonia que fa menys important el resultat. No pots guanyar sempre però sempre hauries de poder estar orgullós del teu equip.
Ahir Itàlia va perdre per 4 a 0, Espanya va estar força bé i potser ells estaven cansats i no van tenir el seu millor dia. Però molta gent està orgullosa del seu equip pels seus valors.
El futbol i l'esport en general han de servir per a fer més feliç la gent que el gaudeix com a espectadora i per a fer millors persones els qui el practiquen. La felicitat no depèn només dels resultats aconseguits sinó del que has experimentat com a persona practicant aquell esport. I d'això es tracta.

Sòfocles (Schortsanitis) i la lectura

Ahir parlava del valor que el gran pensador grec Sòcrates donava a la lectura. Avui voldria parlar d'un altre grec contemporani que comparteix nom amb el gran poeta i dramaturg de l'antiguitat. 
El bàsquet m'agrada gairebé tant com la lectura i, com no podia ser d'altra manera, he volgut seguir la Final Four del Sant Jordi d'aquest cap de setmana. Bon bàsquet i espectacle; llàstima que el Panathinaikòs grec li barrés el pas al Barça, que hagués pogut disputar aquesta final a casa i davant del seu públic. Però bé, són coses de l'esport, no es pot guanyar sempre. 

Aquesta entrada ve a tomb d'una anècdota lectora protagonitzada per aquest jugador grec un tant peculiar, en Sofoklis Schortsanitis, també conegut com a "Big Sofo" i "Baby Shaq". En Sofo és fill de pare grec i mare camerunesa i té una certa fama per la seva corpulència i tendència al sobrepès. Amb els seus 2,08 cms d'alçada pesa més de 140 kg i de vegades ha arribat als 150. Malgrat aquesta circumstància té força agilitat, bona mà i és hàbil sota l'anella. Un jugador difícil de defensar quan té guanyada la posició, car és molt complicat poder tapar o desplaçar un jugador de la seva corpulència.

Doncs bé, l'anècdota que volia comentar fa referència a que en la roda de premsa prèvia al partit amb el Real Madrid va confessar que li agrada llegir per relaxar-se abans dels partits. I els periodistes de la cadena que retransmetia el partit ho comentaven gairebé com una curiositat anòmala.

El Maccabi, actual equip d'en Sofo, va derrotar àmpliament el seu rival i serà present a la final de demà contra el Panathinaikòs, amb una bona actuació del pivot. Sembla que la lectura li va anar bé.

Ah! The big Sofo! 

Haile Gebrselassie

El món de l'atletisme i dels aficionats a l'esport encara no s'ha recuperat de la sorpresa per l'anunci de retirada en plena Marató de Nova York d'Haile Gebrselassie.
En Haile és un paio senzill, humil, afable, simpàtic i accessible; allunyat del divisme d'altres figures de l'esport. Les seves aparicions públiques sempre anaven acompanyades d'un ampli somriure d'orella a orella que el feien entranyable.
En Haile és asmàtic i patia una tendinitis al genoll que li generava grans molèsties. I ha decidit dir prou després de 25 quilòmetres de marató.
Les últimes notícies parlen de pressions dels seus representants perquè reconsideri la seva decisió i ajorni la retirada fins a una gran cita del calendari com poden ser els Jocs Olímpics de Londres del 2012. No sé què acabarà fent, suposo que va prendre una decisió en calent, però no dubto que han pesat el patiment per les molèsties i la dignitat com a esportista. Quan has estat a dalt de tot no cal acabar de qualsevol manera  arrossegant el prestigi aconseguit després d'una trajectòria impecable i triomfant.

Algunes de les seves marques ja han estat superades, però encara conserva el rècord mundial de marató ( una extraordinària marca de 2h 03' 59" per a completar una distància 42,195 quilòmetres), aconseguida fa escassament un parell d'anys i ens deixa un conjunt de 26 rècords i millors marques mundials en diverses proves de fons, dos títols olímpics i quatre de mundials en 10.000 metres, un altre títol de mitja marató i altres triomfs en els campionats de pista coberta. Un palmarès extraordinari que el converteixen en un dels més grans.
Esperem que segueixi col·laborant amb el món de l'atletisme i treballant en la millora del seu estimat país.
Felicitats per tot el que has aportat i sort, Haile!

Sentir-se millor, ésser millors

Habitualment ressenyo llibres i parlo de qüestions literàries, però avui voldria emprar les paraules per a parlar de la pràctica esportiva. Fa uns dies ha acabat el Campionat d’Europa d’Atletisme, un campionat impecablement organitzat que ha resultat apassionant i que ha proporcionat algunes sorpreses quant a resultats esportius. De l’atletisme m’agrada la seva estètica, però també que ho confia tot a l’esforç individual dels atletes. És un esport dur i sacrificat com pocs, que requereix molt d’esforç, entrenament, actitud mental i perfeccionament tècnic; sense que això garanteixi resultats. Cal haver treballat molt, arribar al punt òptim de forma i estar encertat en el moment oportú. De vegades pot resultar molt ingrat perquè no permet veure reflectit tot el treball que s’ha dut a terme. Però aquesta és una de les seves grandeses.

Arran d’aquesta competició reflexionava en aquests dies ociosos sobre la importància de l'esport en la formació de les persones, sobre tot allò que aporta.

I avui voldria parlar d’aquesta gran majoria de persones anònimes que fan esport pel plaer de practicar-lo, de trobar-se amb amics, d'entrenar-se i millorar, de viure l'esport senzillament com una forma de sentir-se millor i progressar i superar-se mitjançant la seva pràctica.

D'esports cada cop n'hi ha més, d'individuals i col·lectius. Tots tenen la seva importància, i no són millors els uns que els altres. A la base de tots ells potser s'hi troba l'atletisme, que engloba activitats tan bàsiques com córrer, llançar i saltar, que formen part de gairebé tota la resta. Però tots ells aporten històries de treball, disciplina, rigor, esforç, afany de superació i respecte per unes regles.

Com a espectador he gaudit molt de la plasticitat dels moments que culminen un esforç, de la seva espectacularitat. Resulta un espectacle encisador ple d’imatges bellíssimes que podem admirar en qualsevol competició i que reflecteixen totes aquestes històries que hi ha al darrere.

Saber guanyar i perdre, acceptar les pròpies limitacions, respectar els rivals i les regles del joc, valorar els èxits aliens,... Són elements cabdals en la formació de les persones que ajudaran a desenvolupar-se adequadament en l'entorn social. Saber competir, donar el millor d'un mateix en un determinat moment, aguantar la pressió,....

No hi ha activitat pedagògica que pugui proporcionar tant.

No és afavorir la competitivitat, és ajudar a desenvolupar-se com a persones.

La pràctica de l'esport ho afavoreix.

No totes les societats el valoren per igual (la societat hindú, per exemple, viu tranquil·lament d'esquena a la pràctica esportiva, i no la valora com ho fem a Occident), però és clar que fa millors les persones.

La pràctica de l'esport impulsa molts valors, però n'hem de ser conscients i els hem de saber transmetre. I aquí tenen una responsabilitat els pares i la tenim els educadors, perquè ens hi juguem molt.

He sentit sovint lamentacions de pares, queixosos pel que s'arriba a sentir en un camp de futbol o d’altres on els qui juguen són nens. El menyspreu al rival, l'insult, guanyar a qualsevol preu. Alerta!

L'esport ens ha de fer millors com a persones, però no ha de reproduir els instints més baixos i foscos. Ha de saber treure el millor de cadascun de nosaltres i no embrutar amb la immundícia que alguns amaguen.

Hi ha grans esportistes de fama planetària i uns esports que  dominen en els mitjans de comunicació, amb magnífics exemples per a la societat, però també hi ha un món de l'esport que hem de reivindicar i que no és aquest món banalitzat i carregat de tòpics de protagonistes famosos i milionaris, que veiem habitualment als mitjans. Hem de reivindicar el món dels que fan esport pel plaer de fer-lo i esdevenir millors persones, per l'única recompensa de trobar-se millor amb si mateixos.