dilluns, 13 de setembre de 2021

L'art d'estimar, d'Erich Fromm

Erich Fromm
L'art d'estimar
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
150 pp.
ISBN: 978-84-9930-069-6
PVP: 9,95€

L'art d'estimar és un títol poderós, altament suggeridor, que es va convertir en emblemàtic de l'adolescència de molts joves de les dècades dels 70 i dels 80 del segle passat; en un moment de la vida en que t'obres al món i a l'experiència d'estimar. Corria l'edició que va publicar Edicions 62 a la col·lecció El Cangur (traduïda per Jordi Monés i revisada per Delfí Abella) i ara compta amb una nova traducció (d'Imma Estany) de la que s'han fet vàries edicions.
Segueix vigent el seu contingut? L'art d'estimar no és un recull de fórmules exitoses per a reeixir en les relacions interpersonals. Ofereix una anàlisi de la condició humana des d'una òptica psicoanalítica, tot i marcar unes clares distàncies respecte al que ell defineix com a materialisme fisiològic de Freud; que manté elements de plena vigència. Fromm ve a dir que l'amor és el que dona sentit a l'existència humana; que la seva essència consisteix a treballar per alguna cosa i fer-la créixer i que hauria de ser l'actitud amb la que ens relacionem amb el món i els altres.
M'ha agradat quan afirma que treballem per allò que estimem i que estimem allò pel que treballem. 
L'art d'estimar no és un llibre que puguis llegir amb presses o de forma superficial. És ple d'afirmacions i reflexions que et conviden a fer una aturada i a fer-ne la teva pròpia valoració, ja sigui per mostrar-hi coincidència o discrepància.
M'ha sorprès la modernitat i la vigència de l'anàlisi que fa de l'home modern sotmès a la lògica del capitalisme (el llibre es va publicar el 1956 i som a l'any 2021).
I parla d'art perquè considera que té una part de coneixement i una de pràctica comuna amb la resta d'arts. A estimar se n'aprèn estimant, però tindràs més possibilitats de reeixir si ets conscient de les actituds que requereix; de les dosis de paciència, respecte i disciplina que reclama; de l'interès i la concentració que posis per dominar aquest art. 
Els temps actuals ens empenyen a la dispersió i la superficialitat; però llegir L'art d'estimar ens pot donar les claus per a posar-hi remei i obrir les portes a la felicitat.

dijous, 2 de setembre de 2021

La Ciutat de les Llàgrimes, de Kate Mosse

Kate Mosse
La Ciutat de les Llàgrimes
Barcelona: Columna Edicions, 2020
Col·lecció Clàssica
624 pp.
ISBN: 978-84-664-2719-7
PVP: 21,90€

En un principi, quan em predisposava a llegir aquesta novel·la, tenia la sensació d'haver començat la casa per la teulada. La ciutat de les llàgrimes s'anuncia com la continuació de La ciutat del foc; i la seva autora va publicar amb anterioritat una trilogia (la trilogia del Llenguadoc) ambientada en escenaris comuns, que li va donar fama i rellevància. Tenia el temor d'haver-me perdut coses prèvies que me la farien més entenedora. Tanmateix tenia dubtes sobre si seria capaç d'engrescar-me al llarg de més de sis-centes pàgines sobre una història ambientada a la França del segle XVI en les lluites entre catòlics i calvinistes (hugonots). He de dir que els meus temors eren infundats. La ciutat de les llàgrimes es pot llegir i gaudir amb independència de la resta. Té entitat pròpia i està molt ben plantejada i desenvolupada.
Passen moltes coses (enfrontaments, rivalitats, assassinats, conspiracions, drames familiars,...) i l'autora té l'habilitat d'alternar escenaris i utilitzar amb encert el context històric per integrar-lo amb credibilitat a la trama i aconseguir que aquesta flueixi i atrapi al lector des de les primeres pàgines. És entretinguda, no es fa pesada i depara sorpreses fins a les darreres línies, tot i moure's en terrenys del que resulta previsible. 

Algú podria definir-la com el típic best-seller, però està molt ben escrita i defuig la banalitat. Crec que transmet un missatge a favor de la convivència entre religions i et fa adonar que les persones són més importants que les creences; que una persona que pensa diferent pot resultar exemplar en els seus valors i comportament. I em sembla un missatge potent en un món com el d'ara, fragmentat i enfrontat per multitud d'ismes.
Resulta entretinguda i recomanable.

dimarts, 24 d’agost de 2021

Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

Quan estem en plena canícula i amb una bona part de la gent de vacances resulta inevitable que decaigui la tensió informativa. Siguem clars, a ben poca gent li importa el que passa a l'Afganistan i d'altra banda hi ha una saturació amb les informacions pandèmiques i tot allò que les envolta.
En aquest context prenen rellevància informacions lleugeres que en altres èpoques de l'any difícilment aconseguirien un titular, però que donen per a engegar una tertúlia animada i distesa.
M'ha cridat l'atenció un reportatge estiuenc sobre algunes celebritats de Hollywood poc amants de passar per la dutxa amb una certa regularitat. Les raons són diverses: que si per no alterar el pH de la pell, que si per mantenir la seva elasticitat, que si per racionalitzar el consum d'aigua,.... No entraré a analitzar-les, però sí que m'agradaria valorar-ne mínimament la coherència, sobretot quan en la lluita contra la pandèmia s'ha posat de rellevància la importància de la higiene personal.
Leonardo DiCaprio afirma banyar-se només dos cops per setmana per estalviar aigua. No sé si s'ha plantejat que amb una dutxa amb més regularitat potser fins i tot estalvia més aigua.
Brad Pitt es veu que prefereix fer-se una repassadeta a les aixelles amb unes tovalloletes humides i canviar-se de roba. Molt ecològic, tot plegat. Li preocupen poc, pel que sembla, determinats residus i la quantitat de detergents que cal consumir per a rentar la roba.
D'altres expliquen que només es renten quan la pudor comença a manifestar-se o que fan una higiene selectiva a nivell d'aixelles i engonals.
Un altre comportament creixent és el rebuig a desodorants amb l'excusa de la contaminació química.
Assisteixo amb ironia i una certa perplexitat al fenomen. Confio en la capacitat de cadascú per a mantenir una higiene que faciliti la convivència i un bon nivell de salut. I crec que el clima i l'activitat de cadascú marquen el nivell d'higiene que cada persona necessita, però no em puc estar de veure certa frivolitat en tot aquest fenomen. 
Són persones molt presents a les xarxes socials, amb molts seguidors. Tot el que fan obté sempre un ressò extraordinari i en un món d'influencers són inspiradors de tendències transformadores. Esperem que aquesta no vagi gaire enllà. La higiene és un hàbit i la salut un dret. I amb això no caldria jugar-hi.
Si ho fan ells és tendència. Si ho fas tu....

dilluns, 23 d’agost de 2021

De l'excel·lència

D'un temps ençà s'ha implementat una cultura de l'excel·lència entre grans corporacions com una manera de fer créixer el seu prestigi com a marques. No negaré que sempre em semblarà lloable el desig de millorar i d'aconseguir que l'experiència del client sigui més satisfactòria. 
Però com tot en aquesta vida cal saber trobar la justa mesura per no acabar amb el contrari del que persegueixes.
Vaig créixer amb una cultura de l'avaluació en que un notable era una magnífica nota; indicava un bon assoliment d'allò que s'estava avaluant. I no diguem res de l'excel·lent amb un 9 o un 10; quelcom difícilment superable. Darrere d'aquestes notes hi havia la convicció que tot és superable però que ho havies fet molt bé i estaves en una envejable zona d'excel·lència.
Encara recordo quan als Jocs Olímpics de Mont-real del 1976 els jutges de gimnàstica van decidir puntuar amb un 10 un exercici de la romanesa Nadia Comaneci. No s'havia posat mai i ni tan sols els marcadors estaven preparats per mostrar-lo. En aquell temps els marcadors només tenien espai per a un nombre enter i un nombre decimal i van haver d'improvisar el 10 mostrant 1.0 Les coses eren així.
Fins que alguns il·luminats del màrqueting van decidir que 8, per posar un exemple, no és una bona nota, perquè hi ha alguna cosa millorable que ha fet que el client no et posi un 10. Cal ser ambiciosos i esbrinar què és. Corregir-ho i aconseguir que et posin un 10. I tots els formularis i enquestes de satisfacció t'acaben demanant que justifiquis per què has posat una determinada nota. 
I quan tenen algunes dades personals (com el telèfon o el correu electrònic) que has proporcionat de bona fe per rebre avisos i notificacions, ja has begut oli; perquè insisteixen fins a límits obsessius per assolir el seu objectiu.
No hi ha res a fer quan els dius que per a tu un notable és una bona nota. Que valorin el fet de dur el cotxe al mateix servei tècnic al llarg de més de vint anys o que repeteixis regularment en el mateix centre comercial. La seva estultícia els fa incapaços de deduir-ne els motius. Només els preocupa el 10.
No cal dir que cansat de tanta insistència els he engegat a pastar fang. Pesats!!

dilluns, 16 d’agost de 2021

Elogi del ventilador

 Quan es tracta de combatre la calor sorgeixen partidaris i detractors dels ventiladors i de l'aire condicionat. L'aire condicionat fa modern i presumeix de contundència contra la calor excessiva. Vols una temperatura determinada i la tens. I no negaré que resulta agradable venir del carrer o d'un lloc sobreescalfat i gaudir d'aquella frescor reparadora que proporciona.
Els centres comercials, les biblioteques, els transports públics, els cinemes,... poden esdevenir espais de salvaguarda que evitin veure's afectat per un cop de calor. 
Com tot, es tracta de programar aquests aparells per a que siguin font de benestar tèrmic i no una font de refredats. I quan penso en això no puc evitar que em vinguin al cap les imatges d'aquells comerços que en plena canícula mantenen les portes de l'exterior obertes amb l'aire condicionat a tota castanya en el seu interior. És un acte d'inconsciència mediambiental, de malbaratament de recursos; gairebé una provocació que hauria d'estar prohibida quan sembla que estem tan conscienciats per les conseqüències de l'escalfament del planeta i el canvi climàtic. 
Per això, entre d'altres motius, sóc partidari dels humils ventiladors, que remouen l'aire i proporcionen també una reparadora sensació de benestar quan els tens a la vora. I ho aconsegueixen sense trair la temperatura real a la qual el nostre cos tendeix a adaptar-se. No recordo haver-me refredat mai per l'aire que em feia arribar un ventilador; i no puc dir el mateix dels aires condicionats. 
Pots moure'ls de lloc sense gaire dificultat per dur-los on més els necessitis i quan comparem el consum energètic no hi ha color. Guanya el ventilador per golejada. Una hora d'un aparell d'aire condicionat equival a més de dos dies sencers de la majoria de ventiladors.
Per versatilitat, cost, varietat, consum, manteniment,... sempre els tindré al meu costat.

dimecres, 11 d’agost de 2021

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 
La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 
El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 
Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 
També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 
Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.

dijous, 29 de juliol de 2021

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

La Sociedad Literaria del Pastel de Piel de Patata de Guernsey

Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2021

Col·lecció Salamandra Bolsillo

304 pp.

ISBN: 978-84-18173-26-4

PVP: 6,95€

Sento certa debilitat per les novel·les que tenen els llibres com a protagonistes, que et transmeten com les paraules poden transformar les vides de les persones. Són com homenatges cap al seu poder, a la seva infinita capacitat d'emocionar-nos i obrir-nos cap a nous horitzons. 

Abans de continuar deixeu-me dir alguna cosa sobre l'autora. Mary Ann Shaffer va ser una nord-americana autora d'un únic llibre. Aquest. La seva neboda ens explica que era una gran narradora d'històries i anècdotes i que li agradava escriure, però que mai quedava prou satisfeta dels resultats. Fins que es va posar amb La Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. La idea va néixer d'un viatge a Londres i la descoberta d'aquestes illes del canal de la Mànega, que van ser objecte de l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. No el va poder veure publicat en vida. Una vegada el manuscrit va ser adquirit per una editorial van suggerir una reescriptura. La malaltia li va impedir entomar-ho i l'altra escriptora de la família, la seva neboda Annie, ho va fer per ella. La Mary Ann Shaffer va morir a principis de 2008 i el llibre va ser publicat un temps després amb gran èxit. D'aquí que les dues apareguin com a autores. Dit això a mode d'aclariment passo a parlar del llibre pròpiament dit. 

És una novel·la epistolar on una escriptora que busca idees per al seu proper llibre entra en contacte casualment amb un habitant de l'illa de Guernsey que li parla d'un peculiar club de Lectura, la Societat Literària del Pastís de Pell de Patata de Guernsey. Som a l'any 1946, en una Anglaterra que encara pateix privacions i que intenta deixar enrere les ferides de la Segona Guerra Mundial. L'illa de Guernsey, a més a més i tal com deia més amunt, va patir l'ocupació alemanya, que la tenia com a base d'operacions per atacar Londres.


A partir d'aquest primer contacte la resta de membres del Club de Lectura li van escrivint cartes i explicant-li detalls de l'ocupació alemanya i de les condicions de vida que van haver de suportar.

El conjunt, amb petits tocs d'humor però sense ocultar la crueltat de la situació que es vivia, destil·la una profunda humanitat; va dibuixant uns personatges que resulten entranyables i anem assistint al paper que juga aquest peculiaríssim Club de Lectura, que tant serveix per a resistir i desafiar l'ocupació alemanya com per a construir un poderós vincle entre els seus membres que va més enllà de les seves lectures. 

A mesura que avança la lectura vas veient que Guernsey i els seus habitants van fent-se un lloc al cor de la Juliet i que acabaran determinant el seu futur. Hi ha històries que emergeixen amb una força descomunal; com la de l'Elizabeth, creadora del Club i que paga amb la seva vida la defensa de la dignitat i la justícia davant l'invasor; però també hi ha la seva història d'amor amb en Christian, un oficial alemany, i la seva filla, la Kit, de la que es fan càrrec els membres del Club. Grans personatges amb una gran humanitat i que serveixen també per trencar maniqueismes simplificadors. 

Crec que és un bon llibre. Atrapa. I descriu fets i personatges que sempre recordaràs. 

El 2018 se'n va fer una adaptació cinematogràfica:

dimecres, 14 de juliol de 2021

SEÑORAS ILUSTRES (Que se empotraron hace mucho), de Cristina Domenech

Cristina Domenech; Medusa Dollmaker (il·lustradora) 

SEÑORAS ILUSTRES (Que se empotraron hace mucho)

Ediciones Plan B (Ediciones B), 2020

144 pp.

ISBN: 978-84-17809-68-3

PVP: 19,90€


SEÑORAS ILUSTRES. Que se empotraron hace mucho aplega apunts biogràfics de dones destacades en diferents àmbits (literatura, pintura,...) que van superar convencionalismes i han arribat a constituir referents sàfics. El llibre té el seu origen a Twitter fruit de l'activisme LGTBI. I selecciona 12 dones que van tenir, segons els seus biògrafs, relacions estretes (d'admiració, proximitat emocional, amistat,...) amb d'altres dones. Moltes d'elles es van arribar a casar i tenir fills, i no van tenir públicament ni clarament documentat un comportament obertament homosexual. Molts han estat els condicionants socials i polítics que històricament han volgut camuflar o esmorteir aquesta vessant de la seva personalitat, però per part de l'autora hi ha una clara voluntat de donar visibilitat i normalitzar l'homosexualitat i la bisexualitat de les persones analitzades. El llibre adopta un to molt planer i col·loquial que en tot moment resulta amè (l'autora és una persona jove que s'adreça fonamentalment a persones joves). Té una virtut més, i és que no vol resultar exhaustiu i convida els lectors/res interessats a saber més a conèixer l'obra d'aquestes persones o a llegir-se llibres que permetin aprofundir en elles.

El veig com una obra desmitificadora que no cau en la temptació de dir que és veritat allò que és un rumor o afirmació no contrastada (però que moltes persones voldrien que ho fos). Se centra en fets objectius i deixa clar que segons què no està prou contrastat. I això sempre cal agrair-ho.
Va en una línia de donar visibilitat a un col·lectiu i posar un granet de sorra al reconeixement i normalització d'una realitat social.
Compta amb un excel·lent treball d'il·lustració a càrrec de Medusa Dollmaker del que us en deixo una petita mostra. 

diumenge, 11 de juliol de 2021

LIJ - El gran llibre de les Olimpíades, de Veruska Motta

 


Veruska Motta;  Luca Poli (il·lustrador)

El gran llibre de les Olimpíades (traduït per Pau Sanchis i amb adaptació lingüística de Tina Vallès)

Barcelona: Animallibres, 2021 

88 pp.

ISBN: 978-84-18592-15-7

PVP: 17,95€

Enguany viurem la màgia d'unes noves olimpíades, les que s'havien de celebrar a Tòquio el 2020, però que es van haver posposar per la pandèmia. Hauran de celebrar-se en circumstàncies excepcionals com a conseqüència de la situació pandèmica i sense alguns dels elements que les caracteritzen, com la convivència dels atletes a la vil·la olímpica o la presència entusiasta de públic a les competicions. Serà arribar, competir i marxar; en família, amb poc més que la presència dels entrenadors i algun que altre membre de les delegacions. Personalment em resulta descoratjador que l'únic que justifiqui la celebració dels Jocs sigui la morterada que s'hauria de pagar en indemnitzacions als qui van adquirir els drets de retransmissió televisiva en el seu moment. Certament, també hi hauria la frustració dels molts atletes que s'han estan preparant il·lusionats i a consciència esperant el moment de poder competir i superar reptes personals. 

La història dels Jocs, però, arrenca de molts anys enrere, de fa més o menys 2700 anys. I és una història feta de constància i tenacitat que servia per aturar guerres i enfrontaments i demostrar la vàlua d'igual a igual en el respecte d'unes normes i regles. Ha plogut molt des de llavors, han canviat les proves, s'ha eixamplat el ventall de competicions, i hi ha un munt d'anècdotes i curiositats que formen part d'aquest esdeveniment d'abast universal que arriba a tots els racons del planeta.

És el que ens ofereix aquest documentat i amè llibre de coneixements adreçat al públic infantil però que també podrà gaudir qualsevol persona amb curiositat intel·lectual interessada en el món de l'esport. Es toca una mica tot: les proves a l'Antiga Grècia, la vestimenta, l'alimentació, els premis, la presència de la dona, biografies, la recuperació dels Jocs pel baró de Coubertin, grans gestes olímpiques, la bandera olímpica, les mascotes, els Jocs d'Hivern, els Paralímpics,...

Un món realment apassionant que mostra el millor de l'ésser humà, la seva capacitat de superació personal, la seva ambició; però també històries d'allò que s'ha anomenat fair play.

L'he trobat molt interessant, ben fet i organitzat. D'aquells llibres que a tothom li permeten fer alguna descoberta. I amb l'amenitat i el rigor com a banderes.

divendres, 9 de juliol de 2021

Haru, de Flavia Company

Flavia Company
Haru
Barcelona: Catedral, 2016 (Sisena impressió, 2020)
384 pp.
ISBN: 978-84-943860-8-4
PVP: 21,95€

Regalar un llibre a un amic o conegut sempre és una aposta arriscada. Has de conèixer molt bé la persona, t'has d'haver llegit el llibre i tenir la convicció que aquella persona se'l llegirà, hi connectarà i el gaudirà. No sempre s'encerta.
Conscient de la dificultat que això suposa és un tipus de regal que no faig habitualment fora del cercle familiar, perquè em dol que pugui quedar com un objecte més arraconat en un racó.
Haru és dels llibres que m'han regalat després d'haver estat llegit per la persona que l'ha triat. I sí, és dels llibres que valores; perquè parla de la vida, dels valors sobre els quals s'hauria de sustentar, de com caldria viure-la, de la coherència que caldria assolir entre entre el pensament, les paraules i les accions; d'entendre que la vida és un camí de creixement personal i reconciliacions.
M'ha sobtat que l'autora, difícil d'etiquetar com a creadora, i que té una extensa obra per a infants i adults tant en català i com en castellà; hagi situat aquesta novel·la al Japó en una època indeterminada, tot i que més aviat anterior a l'actual. La Haru és una noia d'uns quinze anys que ingressa per voluntat de la seva mare que acaba de morir en un dojo, una mena d'internat de fèrria disciplina que té per objectiu fer entendre la vida i assolir un cert grau de perfecció física però sobretot moral, espiritual i mental. Anirà passant els anys amb la sensació d'abandonament per part del pare i en constants tensions amb els formadors del dojo, fins que un dia decidirà abandonar-lo. I no us explicaré res més de l'argument.
L'autora té l'habilitat de compartir amb els lectors les preguntes i reflexions que els professors del dojo plantegen als alumnes i de fer experimentar al lector un procés en paral·lel al de la protagonista.
És dels llibres que subratlles, amb frases en les que t'atures a reflexionar.
La coberta del llibre recull la frase "Cada dia és una vida sencera" en referència a que a partir d'una certa edat cada dia és el reflex de la saviesa acumulada, de l'experiència de viure. Un tresor que hem de saber compartir.
La novel·la també m'ha plantejat estimulants reflexions sobre la força i el pes de la tradició. Fins a quin punt cal saber trencar amb ella per a evolucionar i modernitzar les institucions; o si cal saber mantenir-la perquè és la màxima expressió de l'experiència acumulada. Que cadascú hi pensi i s'ho respongui.

Sembla que Haru és el darrer llibre de l'autora signat amb el seu propi nom i que a partir d'aquest moment s'ha dedicat a signar els llibres amb personatges dels mateixos (Ja no necessito ser real està signat per Haru; per exemple), en un peculiar procés on sembla que pretén fusionar-se amb els seus llibres i difuminar les fronteres entre realitat i ficció. Veurem. 
Haru m'ha semblar un llibre interessant per les reflexions que planteja i per la seva vocació d'ajudar a tenir una relació més harmònica amb els altres i el nostre entorn.

dijous, 1 de juliol de 2021

LIJ - Virus, bacteris i altres nanobestioles, de Valentín Coronel

 

Valentín Coronel; Cristina Picazo (il·lustradora)

Virus, bacteris i altres nanobestioles (traducció de Teresa Broseta Fandos)

Alzira: Edicions Bromera, 2021

Col·lecció L'Opinió Divergent, 3

144 pp.

ISBN: 978-84-13581-18-7

PVP: 10,95€.

Després de més d'un any en que termes com confinament i pandèmia han format part de les nostres vides, era d'esperar que aparegués un llibre com aquest, un llibre que ens parla de tot allò que no es veu però que forma part important de les nostres vides. Perquè és important clarificar conceptes, superar algun que altre prejudici i actuar sempre amb la màxima coherència possible des del coneixement. I s'opta per fer-ho (en traducció al valencià) amb un to humorístic, irònic, desenfadat, informal; adreçat a un públic jove nadiu digital i amb uns referents audiovisuals molt dels nostres temps amb el que interpel·la constantment al llarg del relat.  

Virus, bacteris i altres nanobestioles; però, és un llibre rigorós que, malgrat afirmar i reconèixer que algunes descobertes i realitats són fruit  de la xamba, aposta pel coneixement científic i la recerca com a garants del progrés.

Resulta amè i clarificador sobre un tema que el darrer any ha posat de constant actualitat i ens fa conscients que tot, en aquest món, té un sentit i desenvolupa una funció. I ens alerta de no actuar preventivament contra res sense conèixer bé el que ens aporta.

A partir de 10 anys. 

dimarts, 29 de juny de 2021

LIJ - Les extraordinàries històries dels Dinosaures

Plumeri & Bloz (il·lustrador)

Les extraordinàries històries dels Dinosaures (traducció de Paula Soriano García i adaptació lingüística de Rudolf Ortega Robert)

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció La Biblioteca dels ratolins - Còmic, 58

56 pp

ISBN: 978-84-18592-10-2

PVP: 12,95€ 

És un repte d'autors i editors produir llibres de coneixements que siguin atractius i amens per als infants als quals van adreçats i alhora rigorosos en el tractament de les informacions que ofereixen.

Les extraordinàries històries dels Dinosaures adopta el format de còmic humorístic per a divulgar amb el màxim rigor les informacions (nom, significat, llargària, pes, règim alimentari, període d'existència, localització de fòssils,...). El relat de cada pàgina s'acompanya de brometes i petits acudits per a trencar la formalitat que caldria atribuir a tot manual. Perquè és el que s'ofereix, un llibre de consulta sobre el món dels dinosaures.

Encara recordo l'època, suposo que arran de les pel·lícules de Juràssic Park , que a l'escola hi havia una gran curiositat sobre aquest tema i es desenvolupaven projectes de treball sobre aquesta temàtica. La bibliografia era escassa i s'agraeix que per a satisfer la curiositat dels alumnes, sense haver de recórrer a les prestacions del cercador, hi hagi llibres com aquest que proporcionen un coneixement rigorós d'aquests fascinants éssers i afavoreixen que els alumnes consultin llibres de paper a l'hora de cercar informació. 

És d'aquells llibres amens amb els quals sempre aprens alguna cosa nova. Jo, per exemple, no sabia el que eren els copròlits. Ah! Vosaltres tampoc? Doncs resulta que són les deposicions sòlides fossilitzades, per les que sembla que s'arriben a pagar animalades en subhastes. Sempre fas alguna descoberta.

Crec que pot ser un llibre útil a les biblioteques escolars entre els llibres de coneixements i per a infants encuriosits. A partir de 8 anys.

 

diumenge, 27 de juny de 2021

El zoo del Mengele, de Gert Nygårdshaug

Gert Nygårdshaug
El zoo del Mengele
Valls: Cossetània Edicions, 2020
Col·lecció La Mandràgora, 4
400 pp.
ISBN: 978-84-9034-953-3
PVP: 23,95€

El zoo del Mengele és una novel·la del noruec Gert Nygårdshaug publicada inicialment el 1989 i que ara, passats més de trenta anys i després d'una exitosa carrera comercial i de crítica, sobretot al seu país, ha estat traduïda al català.
M'ha interessat per diferents motius. D'entrada mostra problemàtiques socials i ecològiques (en certa manera indestriables l'una de l'altra) i quan la comences m'ha fet pensar en les lluites del bisbe Pere Casaldàliga a la selva amaçònica pels drets dels pobles indígenes, els conflictes per la propietat de la terra (on sembla que la terra és propietat del primer que diu que és seva), la violència al marge de la llei, la precarietat en les condicions de vida,... Un lloc del món que viu de promeses incomplertes, ignorat, sense drets garantits i on l'única llei és la del més fort.
En aquest context apareixen companyies estrangeres del primer món que, en connivència amb els cacics locals, exploten amb poca sensibilitat i consciència les riqueses del subsòl, només moguts per l'afany lucratiu, i ensorren els mitjans de subsistència tradicionals de la població autòctona.
I és aquí on trobem la història del protagonista d'aquesta novel·la i la de la seva família, que viuen de caçar papallones singulars i del que bonament poden recollir de la terra. 
La novel·la segueix la trajectòria del seu protagonista, els seus patiments, la brutalitat amb que és tractat, però també la bona gent que es creua en el seu camí i els cops de sort, que li permeten sobreviure i obrir les portes del seu futur. 
En un moment donat la narració fa un tomb i el Mino, que ha hagut de fer ús de la violència i l'assassinat per sobreviure i venjar-se de les injustícies i vexacions que ha patit; entra en una espiral justiciera contra les elits econòmiques que creu responsables de l'explotació salvatge i la degradació de l'ecosistema on ha crescut.
La novel·la acaba esdevenint un al·legat a favor de la preservació de les selves i dels drets de les poblacions que alberguen. Fa un discurs ecologista un pèl naïf, demagògic, sense gaire matisos; per a justificar les actuacions terroristes del grup protagonista. 
Al meu  parer peca d'inversemblança. No et creus que tan joves i en poc temps siguin capaços de fer el que fan, de la facilitat amb que aconsegueixen els seus objectius i es mouen per tot el món com si res. En aquests moments funciona com una novel·la juvenil poc exigent amb la versemblança.
Si del que es tracta és de crear consciència sobre la necessitat de l'explotació racional de les riqueses naturals, de donar valor a la biodiversitat, del respecte i protecció de les minories, de cercar un equilibri harmònic amb la natura, de la salut del planeta, en definitiva; la novel·la aconsegueix el seu objectiu. Perquè t'adones, pàgina a pàgina, que cal una gestió transparent del tema que no estigui motivada només per l'increment lucratiu dels beneficis. 
Fa de bon llegir. Un ecothriller o novel·la negra ecologista.

dissabte, 15 de maig de 2021

El camarot del capità, de Màrius Carol

 

Màrius Carol Pañella

El camarot del capità. El mirador privilegiat d'un director de diari en temps convulsos (2013-2020)

Barcelona: Editorial Destino (Grup 62), 2021

Col·lecció L'Àncora, 270

272 pp.

ISBN: 978-84-9710-319-0

PVP: 20,50€

El camarot del capità és un relat apassionant, per sucar-hi pa, dels darrers anys de la nostra història recent, farcits d'esdeveniments rellevants. Els que va viure Màrius Carol (Barcelona, 1953) com a director de La Vanguardia entre 2013, pocs dies després d'haver-ne fet 60, i 2020, any en que va ser rellevat per Jordi Juan. 

D'entrada ja confessa que el despatx del director del diari imposa; transmet la sensació de ser un centre de poder per on passen polítics influents, governants, empresaris, intel·lectuals, artistes,... I el director del diari és una persona amb nombrosos contactes i fil directe amb l'elit del poder. Persones que se li posen al telèfon i que sempre estan pendents del que publica la capçalera. Perquè La Vanguardia podrà agradar més o menys, però és un diari rigorós que busca explicar la veritat, ben fet i amb informació de qualitat. Intenta ser un diari plural que busca reflectir la realitat i establir ponts de diàleg entre sectors socials d'ideologies diverses; i això el converteix en una referència informativa arreu. 

Màrius Carol, doncs, des de la seva tribuna privilegiada, relata fets i ens fa arribar la dimensió humana dels protagonistes de la història, a partir del tracte directe que hi va tenir. I veus que no tothom és igual, que la humanitat és complexa i diversa i que davant els conflictes hi havia sensibilitats diferents i persones més empàtiques que cercaven solucions. 

Marca distàncies amb el processisme, i malgrat lamentar els excessos judicials i entristir-se per les penes imposades i el dolor que han comportat per a familiars i amics; l'acusa d'haver actuat amb una barreja d'ingenuïtat i incompetència, d'haver fragmentat i enfrontat la societat i d'haver comportat retrocessos per a la societat catalana a nivell d'imatge i capacitat de lideratge. És lògic preguntar-se què s'hi ha guanyat.

Creu en la política, en la capacitat de dialogar i arribar a acords. I ha trobat a faltar empatia tant per una banda com per l'altra.

Les seves memòries són un text amè que es llegeix amb golafreria. Per a seguidors habituals de l'actualitat política potser no hi ha descobertes espectaculars, però per a mi ha estat revelador descobrir aspectes de la dimensió humana dels personatges de primera línia. Me l'he cruspit en un tres i no res.

divendres, 7 de maig de 2021

LIJ - Si demanes ajuda a la bruixa bona d'un conte, d'Àfrica Rangel

 

Àfrica Rangel; Kim Amate (il·lustrador)

Si demanes ajuda a la bruixa bona d'un conte

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció La formiga groga, 113

168 pp

ISBN: 978-84-18592-06-5

PVP: 9,00€

Si demanes ajuda a la bruixa bona d'un conte és una narració de tipus fantàstic que transmet idees interessants, com ara que a la literatura hi podem trobar ajuda als nostres problemes i respostes a les nostres preguntes. Està protagonitzada per tres amics amb problemes diversos de caire familiar que un dia decideixen escriure a la bruixa d'un conte que el pare d'un d'ells li explica per a demanar-li ajuda. Quina serà la seva sorpresa quan la bruixa aparegui de carn i ossos a les seves vides; però no estarà sola perquè apareixerà un monstre dolent i repel·lent que també forma part del conte i amb els que viuran aventures plenes d'intriga. La trama és una excusa perfecta per donar valor a l'amistat entre els protagonistes i al vincle que creen aquestes històries inventades pels pares i explicades a l'hora d'anar a dormir. 

La narració introdueix subtilment altres elements interessants: un d'ells són títols clàssics de la literatura infantil (per si pica la curiositat i atreuen l'atenció dels lectors) i un altre és vocabulari (per a que es tingui present que en podem dir carta, però també missiva; senyoreta, però també damisel·la; ximple, però també estòlid. Per posar només tres exemples).

Una altra idea que m'ha semblat estimulant és la resposta que dona la bruixa quan la colla li demana ajuda. Ella els ajudarà en el que pugui, però els deixa clar que els problemes dels adults els han de resoldre els adults. És a dir, que les coses no s'arreglen per art de màgia sinó entomant-les. I trobo que aquesta és una actitud que cal tenir molt present per a la vida.

En definitiva, m'ha semblat una narració amena que transmet valors, idees i actituds de gran valor. Per a nens i nenes a partir de 8 anys.


dimarts, 4 de maig de 2021

Confinats, de Jordi Évole

 

Jordi Évole

Confinats (traducció de Mercè Ubach i Núria Garcia)

Barcelona: Columna Edicions, 2020 (Grup 62)

Col·lecció No Ficció Columna

288 pp.

ISBN: 978-84-66426-91-6

PVP: 16,90€

Jordi Évole (1974) practica un periodisme valent, fins i tot agosarat. Sempre busca aquells que creu tenen coses a dir i els planteja preguntes que podrien considerar-se compromeses. I se'n surt molt bé, ja sigui entrevistant a Nicolás Maduro, el Papa Francesc, José Ma Aznar o un Miguel Bosé negacionista amb la pandèmia.

El confinament a l'inici de la pandèmia el va enxampar com a tothom en aquest país, alterant plans de vida i adaptant-se al que comportava seguir endavant tancat a casa. Entre finals de març de 2020 i finals d'abril va adaptar el seu programa d'entrevistes a La Sexta (Lo de Évole) per a parlar de la pandèmia i de com afectava tota mena de ciutadans, de les seves emocions i també de les seves conviccions. És un recull periodístic de gran interès humà. 

Al llarg dels sis programes especials que va fer va entrevistar des de gent que feia front a la pandèmia des de la primera línia a personatges de certa rellevància pública en àmbits diversos. El conjunt té un interès indubtable, com a testimoni d'uns fets que van marcar un abans i un després però sobretot com a visió de la vida i del seu sentit. És un llibre que arriba al cor, curull d'emocions, que et fa reflexionar sobre els valors i les conviccions.

En conjunt el Jordi Évole ens ofereix una visió polièdrica de la societat, donant veu i valor a persones i feines sovint menystingudes. Recull el testimoni d'una dona de neteja, d'una camionera, d'un treballador del camp que recull la maduixa, d'una treballadora de residència,... Els dona visibilitat alhora que  denuncia les condicions en que que han de dur a terme el seu treball i reivindica la valoració de la seva tasca.

Reivindica també el valor de la cultura i va a buscar el testimoni de gent com la Sardà, el Joaquín Sabina, la Rosalia o el Juan Antonio Bayona. M'ha colpit la que va ser la darrera entrevista que va concedir la Rosa Ma Sardà poques setmanes abans de morir quan, entre d'altres, afirma que la mort no és més que una de les moltes conseqüències de viure. O saber que el coronavirus es va endur gent com l'Aute o en Benet i Jornet. O l'angoixa amb la que el jutge Baltasar Garzón va patir la malaltia. 

L'Évole treu pit amb l'entrevista que va aconseguir del Papa Francesc, però jo he gaudit més descobrint algú com l'ex-president de l'Uruguai Pepe Mújica i assaborint testimonis de regust popular, gent humil que són els que conformen la immensa majoria de la societat. 

Crec que el Jordi Évole també ens fa adonar que hi ha molt bona gent al món; gent que es preocupa dels altres, persones amb qualitat humana i sensibilitat social que volen ajudar en el que està a les seves mans. Gent a la que els devem que el món en que vivim sigui un lloc menys inhòspit. 

El 2020 és un any rellevant en la meva trajectòria personal. Crec que sempre el tindré associat a paraules com pandèmia i confinament. No sé si passats els anys recordarem el que hem viscut amb notícies de tota mena fins a la sacietat, però el que hem viscut ens ha ajudat a descobrir persones i les motivacions d'una poderosa humanitat. Aquest llibre n'és un testimoni fidel. 

dissabte, 1 de maig de 2021

LIJ - Què t'ha passat?, de Josep Gregori

Josep Gregori; Seta Gimeno (il·lustradora)

Què t'ha passat?

Barcelona: Animallibres, 2021

28 pp.

 ISBN: 978-84-18592-07-2

PVP: 15,95€

Què t'ha passat? és un àlbum il·lustrat que aborda de manera molt clara i entenedora el tema de l'assetjament escolar. I ho fa mostrant-nos situacions quotidianes que poden ser indicadors que alguna cosa anòmala està passant (un objecte "perdut", la motxilla o una peça de roba estripades,...), però també la reacció habitual per part dels afectats (de negativa i amagar la realitat amb petites mentides aparentment sense importància) i la que hauria de ser la reacció per part dels adults per a intervenir-hi i reconduir la situació (el diàleg i la reflexió amb tots els implicats). 

Perquè l'assetjament és una forma d'humiliació de la persona i una font d'angoixa que pot afectar el desenvolupament emocional de l'individu. I de vegades pot començar com un joc, però pot acabar tenint conseqüències dramàtiques que facin insuportable viure amb el patiment que provoca. 

I hem de comptar també amb les dificultats de l'afectat per denunciar i delatar als assetjadors, per la por a les represàlies i el temor a quedar fora d'un cercle social. 

Crec que és un àlbum útil, gairebé un llibre de coneixements, que permet parlar del tema i abordar la problemàtica que planteja. Per a pares, educadors i infants a partir de 5 anys. 

dimecres, 28 d’abril de 2021

La noia del vestit blau, de Laia Vilaseca

 Laia Vilaseca 

La noia del vestit blau

Barcelona: Rosa dels Vents (Penguin Random House Grupo Editorial), 2021

304 pp.

ISBN: 978-84-18033-36-0

PVP: 18,90€

La noia del vestit blau, novel·la de títol enigmàtic,  és una intriga detectivesca ambientada en un poblet berguedà als peus del Pedraforca. D'entrada ens trobem amb la profanació d'unes tombes i una protagonista, periodista d'investigació addicta a l'alcohol i els ansiolítics, antiga estiuejant des de la infantesa, i que arriba al poble amb la intenció de refer-se d'alguns assumptes de la seva vida no del tot reeixits. Arran de la profanació decideix investigar les raons i el que s'amaga darrere la mort d'aquesta noia, aparentment un suïcidi, que va trasbalsar la vida d'aquest poble trenta-sis anys enrere. I passaran moltes coses en pocs dies.

Ens movem en un entorn petit i tancat, on sota les bones aparences dels vilatans van apareixent punts foscos i motius de dubte. I aquest és un dels punts forts del llibre. Els motius de la intriga estan ben dosificats, progressen amb encert i atrapen des d'un primer moment. El conjunt es llegeix amb avidesa i sap mantenir viu l'interès per la trama. 

La noia del vestit blau va tenir una primera vida el 2017, autoeditada, en el món digital. Sembla que va funcionar força bé i aquesta circumstància li ha obert les portes a l'edició en paper. He llegit l'obra en format digital i he tingut una decepció amb el munt d'errades gramaticals i ortogràfiques que l'acompanyen i que no sé si hauran estat corregides abans de l'edició en paper. Fa la sensació d'una edició poc curosa, sense revisió i enllestida amb presses. Sempre he cregut que una obra, per damunt de tot, ha d'estar ben escrita i ha de ser respectuosa amb la llengua amb la que arriba als lectors. 

Al costat d'això trobem altres errors de coherència, com el que afecta al Pere, el metge; del que s'afirma que tenia trenta-un anys quan va certificar la mort de la noia vestida de blau i que havia atès l'Adrià, que en aquell moment en tenia disset, des que havia nascut. Costa imaginar un metge exercint des dels catorze anys. Per posar només un exemple. 

També resulta indigest quan l'autora vol fer una descripció de la natura que l'envolta i parla de les argelagues sense saber que les seves flors són grogues. Són coses, aquestes, que s'han de cuidar i que una bona revisió del text pot ajudar a resoldre. 

La noia del vestit blau, doncs, és una novel·la
atractiva i dinàmica, amb encerts, com el seu bon pols narratiu; però millorable en els petits detalls que no li resten, però, atractiu a l'hora de ser llegida.

dimecres, 21 d’abril de 2021

Rellotges de sol, de Sílvia Soler i Guasch

Sílvia Soler i Guasch

Rellotges de sol

Barcelona: Edicions 62, 2017

Col·lecció No ficció

272 pp.

ISBN: 978-84-66423-23-6

PVP: 17€

Malgrat tenir una consolidada trajectòria com a novel·lista només coneixia la Sílvia Soler pels seus articles setmanals a l'Ara. I n'era seguidor, perquè eren uns articles més aviat balsàmics, que parlaven de la vida d'una manera reposada, des de la quotidianitat; a partir d'una lectura, una observació, una trobada o una conversa. I és que quan obro un diari m'agrada trobar-hi aquestes columnes de periodisme literari que no estan condicionades per l'actualitat política sinó que són vivències personals, finestres obertes a la vida en el més ampli sentit de la paraula. 

A Rellotges de sol hi he trobat una sensibilitat propera a la meva, reflexions i pensaments que comparteixo, emocions i moments que també formen part de la meva vida. La seva és una prosa relaxant i relaxada que reivindica els detalls, les petites coses que defineixen els moments de felicitat quotidiana que formen part de les nostres vides. Ens parla de persones, sons, olors, colors; des d'una sensualitat encomanadissa que m'ha fet rememorar el que ella explicita. Recordo, per exemple, quan parla d'aquella llum de les darreres hores dels dies d'estiu, quan la platja recupera la calma i on he viscut hores de lectura plaent a la vora de les ones que moren a la sorra de la platja.

Les proses que conformen aquesta miscel·lània de la Sílvia Soler són retalls de vida que ens acosten al que és íntim i essencial; al que vius i al que t'emociona. En un dels escrits recorda el que deia l'inoblidable Carles Capdevila, quan deia que com més parles de tu, més parles dels altres. I és el que ella fa. Ens demostra que del relat de la vida senzilla, de la vida domèstica, d'allò que passa dins de les cases, es pot fer gran literatura. Aquí en teniu la prova.

diumenge, 4 d’abril de 2021

Terra Alta, de Javier Cercas

Javier Cercas

Terra Alta 

Barcelona: Planetadelibros, 2019

384 pp

ISBN: 978-84-08217-84-8

PVP: 21,90€ 

Guardo bones sensacions de Soldats de Salamina i Anatomía de un instante, els llibres de Javier Cercas que havia llegit abans de Terra Alta. M'agrada la seva prosa fluïda, precisa i atenta al detall; i malgrat els prejudicis de molts contra els Premis Planeta, he pensat que Terra Alta podria agradar-me. D'entrada m'atreu la comarca, un lloc preciós i tranquil on vaig passar uns dies magnífics recorrent-la, visitant els seus poblets, els escenaris de la batalla de l'Ebre i els paisatges que van enamorar Pablo Picasso. Té per escenari llocs que conec i als que m'agradaria tornar.

Terra Alta podria considerar-se una novel·la policíaca, un thriller sobre la investigació d'un assassinat escabrós; però crec que és molt més. Cercas ha creat un gran personatge en Melchor Marín, el mosso d'Esquadra que investiga el cas; un policia amb una infància i adolescència difícils i un passat fosc al marge de la llei, que té un peculiar sentit de la justícia i que l'autor lliga magistralment amb els tràgics successos que es van viure a Catalunya durant l'agost de 2017.

Les evolucions del personatge ens menen a reflexionar sobre els límits de la justícia, sobre fins a quin punt l'obsessió per a que cadascú tingui el que es mereix ens pot fer caure en la injustícia i l'arbitrarietat. Que en qüestions de justícia tan important és el fons (la raó) com les formes (el respecte a la llei). És el que li fa dir al sots-inspector Barrera: "La justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies". 

Una altra reflexió que m'ha interessat és la que fa referència a l'odi, fins a quin punt és un verí que malmet l'existència i fa impossible la felicitat. 

Els llibres i la literatura també tenen un paper important en aquesta novel·la. Hi ha llibres que deixen empremta, després dels quals res és ben bé el mateix; llibres als que tornem, que ens canvien la nostra visió de les coses. I al protagonista li passa això després d'haver llegit Els miserables de Victor Hugo ("Acabà el llibre commocionat, amb la certesa que ja no era la mateixa persona que començà a llegir-la i que ja mai més tornaria a ser-ho") i els llibres jugaran un paper determinant en la història d'amor que viurà. 

Per si això fos poc la memòria històrica jugarà també un paper determinant en el desenllaç de la història, fent-nos adonar que quan no es repara una injustícia l'odi acumulat buscarà el moment d'esclatar. 

El que us deia, molt més que una intriga policíaca; una novel·la trepidant que ens interroga sobre aspectes essencials de la vida i que ens atrapa des de la primera pàgina.

 

dimecres, 31 de març de 2021

LIJ - Sóc ferotge, d'Anya Damirón

Anya Damirón; Pablo Pino (il·lustrador)

Sóc ferotge

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 86

40 pp.

ISBN: 978-84-17599-84-3

PVP: 15,95€ 

Sóc ferotge és un magnífic àlbum il·lustrat que ens parla de l'acceptació d'un mateix però alhora de la superació personal; i de com són d'importants l'esforç i el suport dels altres per assolir els nostres objectius. I ho fa amb un plantejament força original, interactuant amb el lector i demanant-li una lectura creativa, proposant-li que utilitzi veus per interpretar els personatges, que assagi tons de veu per llegir les onomatopeies o que posi melodia i canti estrofes d'una cançó; convertint així la lectura en una experiència lúdica i creativa. 

En Milo, el protagonista d'aquest àlbum, és un petit llop que aspira a ser el que s'espera d'un animal com ell: fort, ràpid, ferotge i capaç de fer sentir el seu udol ben lluny. Aviat s'adona que dient que és ferotge no n'hi ha prou; que cal alguna cosa més. I és aquesta descoberta la que el transformarà i li permetrà assolir allò que desitja. 

El treball d'il·lustració és molt ric i ple de petits detalls que enriqueixen el contingut de la història i el plantejament de l'àlbum per a que la seva lectura sigui una experiència creativa el fan molt recomanable a partir de 4-5 anys. 

divendres, 26 de març de 2021

La cuinera dels senyors, d'Imma Cortina i Grau

Imma Cortina i Grau

La cuinera dels senyors

Berga: Edicions de l'Albí, 2019

Col·lecció Narrativa, 54

198 pp.

ISBN: 978-84-15269-76-2

PVP: 19€ 

Hi ha llibres que tenen una vida en l'àmbit local, que formen part d'allò que podríem anomenar literatura de proximitat o de kilòmetre 0; que compten amb la complicitat del públic local, que hi veu reflectit quelcom que li és proper. Acostumen a ser d'autors que no viuen professionalment de la seva passió i que l'han de comptabilitzar amb una altra professió. No dic això amb ànim de menystenir-los, sinó de donar-los un valor afegit car en ells convergeix l'esforç per a bastir una trajectòria literària i l'aposta d'editors valents i compromesos com el berguedà Jaume Huch, que donen sortida a una producció valuosa que trobaria difícil publicar-se en les editorials més grans i comercials. 

La cuinera dels senyors és una novel·la de caire costumista que ens trasllada a la Manresa d'un segle enrere. I aquest és potser un dels grans atractius del llibre, imaginar-te els desplaçaments dels personatges per carrers i places on passes habitualment. Situa l'acció en un dels pisos de la Casa Torrents (la Buresa), una de les joies del modernisme manresà; i aquesta circumstància permet a l'autora parlar de la migració del camp a la ciutat, de les diferències socials, de les condicions de vida de burgesos i obrers, de les diversions, les celebracions i problemes d'aquella època com el pistolerisme. Dona pinzellades de moltes coses, suposo que fruit del treball de documentació que ha dut a terme, però hi ha coses que t'arriben especialment, com el tracte cruel que rep el Joanet a l'escola per la seva discapacitat (i aquí es veu molt la sensibilitat com a mestra de l'autora) o la visió fins a cert punt idealitzada del món pagès en contraposició a la duresa, l'agressivitat i la violència de la vida urbana.

La cuinera dels senyors està narrada des del punt de vista de la Ma Dolors, la cuinera de la família d'aquest pis de la Buresa, que va anotant les seves vivències en una llibreta; i sí que hi passen coses: hi ha un suïcidi, personatges amb conflictes i patiments diversos...; però obeeixen més a estereotips, a uns patrons més o menys estandarditzats (el canonge, el coronel, el capità de la Guàrdia Civil, el notari, el metge,...) com a part d'un gran fresc per a reflectir l'època que com a personatges amb una profunditat, conflictes i matisos (potser amb l'excepció del metge) que facin avançar la trama. És potser més una novel·la de fets i espais que de personatges.

És de bon llegir, estructurada en capítols breus que baixen àvidament. Per a manresans i interessats en la història.

dilluns, 22 de març de 2021

LIJ - L'estrany cas del detectiu Arsène Lutin, de Francesc Puigpelat

Francesc Puigpelat

L'estrany cas del detectiu Arsène Lutin

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció L'isard, 26

232 pp.

ISBN: 978-84-18592-01-0 

PVP: 9,95€

L'estrany cas del detectiu Arsène Lutin és una entretinguda narració detectivesca que transcorre pels indrets més turístics de París durant un calorós mes d'agost i apta per al consum infantil. El punt de partida són les vacances d'una família benestant amb dos fills adolescents als que no els ve gaire de gust el pla de vacances dissenyat pels pares. I uns pares queixosos d'uns fills acomodaticis, massa ben acostumats, dels que tenen la sensació que si no se saben espavilar mai arribaran enlloc. Però passarà quelcom inesperat que posarà tothom a prova. 

Malgrat la ingenuïtat, el to bonhomiós i a estones humorístic, i la poca versemblança de la trama i de la veu de la narradora (no et creus que una noia de catorze anys pugui explicar la història com ho fa); es llegeix amb avidesa i interès, car compta amb enginyosos girs en el seu desenvolupament que sorprenen el lector per inesperats. 

Val a dir també que el desenllaç obre la porta a reflexionar sobre com eduquem els fills, sobre el que els exigim i el que els oferim, sobre el fet de voler que siguin millors que nosaltres en tots els aspectes.

Finalment voldria dir alguna cosa sobre el títol. Abans de començar el llibre em pensava que era un aprofitament conjuntural d'una exitosa sèrie televisiva sobre un famós lladre de guant blanc al que li havien canviat una lletra del seu cognom; però el desenvolupament de la novel·la desperta la curiositat per descobrir les autèntiques novel·les de Maurice Leblanc sobre el famós lladre Arsène Lupin i ens porta a reflexionar sobre el que és legal i el que és just. 

És d'aquells llibres que obren la porta a llegir-ne d'altres (siguin els de Maurice Leblanc o els de Conan Doyle), i això sempre és d'agrair. A partir de 9-10 anys.

dissabte, 20 de març de 2021

LIJ - Charles Darwin i l'evolució

Ian Graham; Annaliese Stoney (il·lustradora) 

Charles Darwin i l'evolució

Barcelona: Animallibres, 2021

Col·lecció Eureka! Biografies de ciència, 4

144 pp

ISBN: 978-84-17599-92-8

PVP: 11,95€ 

A Ada Lovelace i la informàtica ja vaig comentar els encerts de la col·lecció de biografies Eureka! d'Animallibres. Des d'aquest punt de vista, res de nou. El plantejament i organització del llibre són idèntics, fins i tot el nombre de pàgines.

En aquest nou lliurament el biografiat és Charles Darwin. A partir d'una conversa amb un dels seus fills rememora la seva vida i el relat se centra en l'expedició del vaixell Beagle resseguint les costes d'Amèrica del Sud al llarg de cinc anys, on Darwin va poder viatjar com a naturalista. I és que aquesta era la seva gran passió: observar roques, animals i plantes. Les seves anotacions i vivències són a la base de la teoria que va formular sobre l'evolució de les espècies, car creia que animals i plantes evolucionaven per adaptar-se millor a les exigències de l'entorn. Aquesta teoria, avui plenament acceptada i refrendada per la comunitat científica, va trobar dificultats en el seu moment per contradir els preceptes religiosos que afirmaven que totes les espècies eren tal com Déu les havia creat. Molts dels seus contemporanis no suportaven la idea que els humans poguéssim estar emparentats amb els simis. Això li va crear angoixes i temors d'enemistar-se amb coneguts i persones que apreciava. Finalment el llibre es va publicar i va poder gaudir d'acceptació i popularitat. Avui Charles Darwin està enterrat a l'Abadia de Westminster, un honor reservat als grans prohoms britànics. 

Voldria destacar un aspecte subliminal del llibre, i és el respecte que cal vetllar pels interessos que mostren els nens. Sembla que Darwin no va ser gaire bon estudiant. Li interessava el que li interessava. Primer anava per a ser metge com el pare, després per a capellà. I sembla que res d'això va reeixir. Finalment, poder-se embarcar a l'expedició del Beagle va ser determinant per al seu futur i la seva realització com a persona. 

Charles Darwin i l'evolució és una lectura tan amena i agradable com enriquidora, perquè ens fa conscients que el coneixement científic va fer un salt endavant amb els seus treballs, superant prejudicis, del que encara gaudim plenament a dia d'avui.