12 anys d'esclavitud

L'estrena d'una pel·lícula doblada al català que no vagi adreçada al públic familiar és un petit esdeveniment per la seva excepcionalitat. De vegades, són setmanes i setmanes d'aridesa on el català és una raresa, quelcom residual i marginal per inexistent. Si, a més a més del signe de normalitat que representa el doblatge al català hi sumem l'interès per la història que ens mostra la pel·lícula, ens trobem davant d'una oportunitat que no hauríem de deixar passar. 
12 anys d'esclavitud narra l'odissea -basada en fets reals- de Solomon Northup (brillantment interpretat per Chiwetel Ejiofor), un home negre lliure que viu amb la seva família al Nova York de 1841, on gaudeix d'una posició consolidada com a músic. És segrestat per uns entabanadors, venut com a esclau i explotat de manera humiliant en propietats del sud.  Mostra amb una cruesa colpidora la humiliació, la vexació i el tracte degradant que deriven del racisme. Esdevé un poderós al·legat a favor de la igualtat entre les persones i de la seva dignitat. Després de veure-la costarà més riure d'un acudit racista.
La pel·lícula té un bon nivell interpretatiu, amb un repartiment de luxe en papers secundaris, com ara Pau Giamatti en el paper d'un comerciant d'esclaus sense escrúpols i Brad Pitt en el d'un abolicionista sensible amb la situació del protagonista. 
Una bona pel·lícula, que impacta i fa pensar, i en català. Val la pena.

Crash (Col·lisió)

De vegades, omplint qüestionaris per motius diversos, m'han demanat el títol d'una pel·lícula. L'última vegada que ho vaig fer vaig triar Crash. L'he vist vàries vegades, em segueix agradant i cada vegada hi vaig copsant més matisos. Em sembla una autèntica obra mestra, una de les pel·lícules del cinema nord-americà més significatives, rodones i suggeridores de la primera dècada del segle XXI. És una pel·lícula coral on s'hi narren vàries històries que es van creuant amb els seus protagonistes sense que aquests tinguin una relació directa els uns amb els altres. És una pel·lícula d'estètica moderna i temàtica molt contemporània que ens parla de qüestions molt presents a la nostra societat. El gran tema, per a mi, és el racisme, traduït en comportaments de menyspreu i humiliació cap als altres per motius de color de pell i prejudicis diversos. És un odi transversal que afecta a tothom per igual, blancs i negres, rics i pobres: és el delinqüent negre que veu racisme en qualsevol comportament aliè, és el policia blanc ressentit pel tractament que el sistema sanitari dóna al seu pare, és la dona rica del fiscal, és l'immigrant poc integrat que viu amb recel tot el que es mou al seu voltant, és el director de cinema ric i negre humiliat pel policia racista i pel company de treball,... Tot els protagonistes aporten visions i vessants dels comportaments que genera el racisme en el microcosmos que se'ns mostra d'una ciutat com Los Ángeles en l'espai d'un parell de dies, talment com un mosaic on cada trosset va trobant el seu lloc.
El guió de la pel·lícula funciona com un precís mecanisme de rellotgeria on es van lligant tots els caps; com un puzle que cal anar completant fins a encaixar-hi l'última peça.Un altre gran tema que toca la pel·lícula és de la incomunicació. Com ens costa fer-nos entendre, comprendre els altres, connectar-hi, fer valer la veritat. 
Una pel·lícula per a gaudir, amb moments intensos i escenes que es recorden; però també per a reflexionar i procurar entendre una mica millor la societat en la que ens movem.

Tot i la duresa d'algunes històries, crec que transmet un missatge d'esperança: actituds que s'estoven, gestos que es reconeixen, reaccions valentes,... En general, va ser reconeguda per la crítica i va obtenir tres merescuts Òscars l'any 2006 (millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge). Compta també amb una destacada banda sonora de Mark Isham molt adequada al tipus d'escenes que acompanya i cançons de les que es recorden. Es troba doblada al català. Val molt la pena. 

Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.

Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima."

Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!

Reivindicació de Tintín al Congo

L'actualitat cultural genera notícies que no fan més que generar-me perplexitat i estupefacció. Resulta que el Sr. Bienvenu Mbutu Mondondo, un ciutadà congolès resident a Bèlgica i una associació d'immigrants francesa, han presentat una querella davant la justícia belga contra aquest còmic, acusant-lo de racista i de fer apologia del colonialisme. Què volen aconseguir? Que se'n prohibeixi immediatament la venda o que només pugui trobar-se a la secció d'adults de les llibreries, amb un advertiment sobre el seu "perillós" contingut. Me'n faig creus. Els defensors de la querella manifesten per justificar-se que no volen fer un judici contra Hergé sinó contra la mentalitat colonialista d'una època.
Em preocupa aquest menyspreu per la intel·ligència dels lectors i aquest creixent esclavatge de la correcció política que tot ho vol fer passar pel sedàs dels suposats principis del pensament progressista. Penso que tot això ens està portant a veritables despropòsits. Hi ha obres que amb el pas del temps grinyolen, tenen aspectes que les fan obsoletes; però mantenen valors que les fan entranyables i agradoses del públic. És la intel·ligència i la cultura del lector la que ha de posar les coses al seu lloc. I no hem de pensar que qui llegeixi Tintín al Congo defensarà el colonialisme i se'n riurà de les persones negres.
Al 1930 hi havia colonialisme. I Bèlgica era una potència colonial. El Congo era la seva gran colònia, la "finca" on el rei Leopold anava a caçar. És la història. I suposo que els nadius devien tenir problemes amb el francès i no el devien parlar gaire bé. Fer alguna gracieta sobre això em sembla fonamentalment ingenu, lligat a la realitat del moment, però en cap cas amb ànims racistes. Ens carregarem per això els valors que sí que han perdurat vuitanta anys després? Relegarem aquest còmic en un prestatge de les llibreries al costat d'obres eròtiques o que facin apologia de la violència? No fotem! Si anem cap aquí farem un ridícul espantós. Seguint per aquests viaranys acabarem censurant el conte de La Ventafocs per no donar una visió alliberada de la dona.
Insisteixo. No menystinguem la intel·ligència dels lectors. Confiem en la seva capacitat crítica, de situar les coses en el seu context històric, de relativitzar-les en funció de les circumstàncies d'una època. El pensament progressista ha de mostrar-se respectuós amb la intel·ligència de les persones i evitar la temptació de voler guiar la seva visió de la realitat.