dissabte, 31 de desembre del 2011

És un desig



Doncs això. Bon any i que es compleixin els vostres desitjos!

dijous, 29 de desembre del 2011

LIJ - Lletres Poètiques

Tomàs Lluc (pseudònim)/ Lluís Payrató; Cristina Losantos (il·)
Lletres Poètiques. Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011 
ISBN: 978-84-9883-357-7                  


Lletres Poètiques és un recull de 29 poemes que tenen la particularitat d'estar ordenats alfabèticament i cadascun d'ells tenir un títol que comença per una lletra diferent de l'abecedari. Són títols llargs amb afegits entre parèntesi on sempre hi trobarem un deix d'ironia o una pinzalladeta d'humor. 
Les referències són d'allò més variades: una festa infantil, un exercici nostàlgic sobre la vellesa, l'ofici de mestre, la pols i la porqueria que s'acumula entre el teclat de l'ordinador,  jocs de paraules,.... És la proposta d'aquest recull; descobrir el món de referències que ens ofereix i gaudir de la paraula musicada. N'hi ha de més joganers que connectaran amb un públic més infantil, com Jugo a amagar (Jocs d'interior: "jo vaig amb mi!"), Lluna d'infants (Enigma de la foscor), Màgia Infantil i variacions escolars (de pets i pots), Noms i números (la roda del món);... D'altres són propostes més adultes, com I què serem, de grans (Uns grans vellets), Canalla, canalla (Endevinalla llarga per a tota la vida); Xist! no m'atabalis (Romanç de la nena gran). Però potser és el que justifica l'afegit del títol (Poesia Il·lustrada per a joves de 10 a 100 anys.), car tothom, sense ser un lector ensinistrat en la lectura de poesia, pot trobar-hi propostes adequades de les quals gaudir.
Voldria destacar també el treball d'il·lustració. Són petits apunts que ajuden a trobar el referent del que parla el poema. I a més a més ens regala una il·lustració original i sorprenent: l'ombra a una tinta de l'autor i la il·lustradora des dels seus llocs de treball.
En definitiva, es tracta d'una bona proposta adreçada a tots els públics, que pretén acostar el món de la poesia als lectors més joves i a tot el públic en general.
Permeteu-me acomiadar la ressenya reproduint un dels poemes a mode de tast:


Oració laica de desig de mestre (Rés escolar)


" Que mai no deixi de ser el temps de les collites,
que s'estén molt més enllà
de les tronades carbasses escolars.


Que mai no deixis d'educar-nos
amb el gest i la mirada, amb el somriure i la pau.


Que mantinguis una veu tan transparent,
que t'escoltem per plaer,
no per fer deures.


Que sempre sigui al teu costat la teva màgia,
que sempre ens vulguis confortar amb una abraçada...
i que sempre em senti vora teu un aprenent.


Pels sempres dels sempres, amén.

LIJ - El pirata Esgarrifa

Jean-Pierre Jäggi; Alan Clarke (il·)
El pirata Esgarrifa
Barcelona: Takatuka/Virus Editorial, 2011
ISBN: 978-84-92696-51-2

Un pirata (que és un nen, això sí, amb l'ull tapat; però cap altre element l'identifica com a pirata) és objecte de mofa. Se li enriuen perquè es mareja i treu l'esmorzar anant en vaixell . Li diuen que més que esgarrifances fa vergonya. Llavors, decideix enfrontar-se a la situació a base d'imaginació. Construeix un vaixell pirata del tot original que causa l'admiració dels nens de l'illa on ha anat a raure; i a partir d'aquí canvien la percepció que tenien d'ell. I ell supera el trauma que arrossegava.
No negaré que pugui ser un àlbum benintencionat, però.... què voleu que us digui? A mi no m'ha enganxat en cap moment.  És un àlbum molt ben il·lustrat, això sí, de manera vistosa i atractiva, entra força pels ulls. Però la història grinyola. És massa infantilitzada, poc versemblant, tova. I no em serveix que vulgui ser una història fantàstica. És un llibre que llegint-lo et cau de les mans. T'has d'esforçar massa per a trobar-li les gràcies i el sentit. I sí, no m'ha fet el pes, llàstima!
Només el reservo per a estudiosos del món de la il·lustració.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Cheeta

Imatge obtinguda de la xarxa
Sóc dels qui va créixer entre les sessions dobles dels dijous a la tarda d'un cinema de poble rònec, de seients de fusta, als anys seixanta. En aquells temps era freqüent programar cinema de repertori i trobar-te pel·lícules que es repetien periòdicament. Una de les estrelles del repertori eren les pel·lícules del Tarzan, que resultaven entranyables per tot allò que destil·laven. Tot sobreeixia ingenuïtat, des del parlar del Tarzan (Johnny Weissmuller), a base d'infinitius, monosíl·labs i paraules soltes; als decorats d'estudi de cartró pedra i a la inversemblança i la mateixa essència maniqueïsta  de les històries, de bons i dolents, entre els bons salvatges i els cobdiciosos occidentals. Era un cinema que es consumia entre crispetes, pipes i la cridòria del personal quan el Tarzan aconseguia capgirar les difícils situacions per les que passava. Són records d'una infància tenyida de grisor on aquests eren els moments que trencaven la rutina. 
Recordava tot això en llegir la notícia del traspàs de la mona Cheeta, un cas excepcional de longevitat entre el món dels primats. La Cheeta era l'altra gran estrella de les pel·lícules. Sorprenia la seva empatia amb els comportaments humans i la seva capacitat d'aportar un punt d'entremaliadura i frescor a les històries. Diria que la gent de la meva edat vam començar a fer imitacions a partir d'aquestes pel·lícules. Els xiscles de la Cheeta i els crits dels Tarzan acostant-se a tota velocitat saltant de liana en liana eren tot un clàssic. 
Ha viscut 80 anys (quan el més normal és que la seva esperança de vida estigui al voltant dels 50) i ha sobreviscut els seus partenaires a la gran pantalla. Johnny Weissmuller va morir fa prop de trenta anys on va rodar l'última pel·lícula de la sèrie que el va fer famós, després d'haver passat a la història de l'esport per no haver estar mai derrotat en competició, haver estat el primer nedador a baixar del minut en els 100 metres i haver guanyat vàries medalles a les olimpíades durant els anys 20. Com a actor no va fer res destacable, només es va dedicar a aprofitar la fama i les seves qualitats físiques per aparèixer en aquestes pel·lícules, com un David Meca qualsevol.
Maureen O'Sullivan també ens va deixar fa uns anys després d'una dilatadíssima carrera cinematogràfica i d'haver tingut gendres tan il·lustres com Frank Sinatra i Woody Allen, fruit de les seves relacions amb la seva filla Mia Farrow, amb qui va aparèixer en un petit paper a la pel·lícula Hannah i les seves germanes.
Doncs la Cheeta, vés qui ho havia de dir, els ha sobreviscut i ja forma part per l'edat a la que ha arribat, del Llibre Guinness del rècords.

LIJ - L'arbre generós

Shel Silverstein
L'arbre generós
Barcelona: Editorial Zendrera Zariquiey, 2000
ISBN: 84-8418-042-5


L'arbre generós és una emotiva i bellíssima faula sobre la generositat inherent a l'acte d'estimar. En aquest suggeridor àlbum veiem com es va desenvolupant la relació entre un nen i un arbre. En ell el nen hi troba recer i un espai de joc; però passen els anys i canvien les necessitats de les persones. El nen esdevé jove, i després adult, i després avi. Però l'esperit de l'arbre es manté immutable. Segueix fent tots els possibles per satisfer i fer feliç aquell nen que un dia va conèixer. 
I aquí és on es reflecteix el segon tema que planteja el llibre, la dualitat entre la  naturalesa humana (voluble, mutable, sovint amb un punt d'egocentrisme) i l'esperit de la natura (immutable, generós). 
M'ha semblat molt atractiu també el plantejament que fa sobre la generositat de l'amor. Estimant volem el millor per als altres, la seva felicitat. I som capaços de renúncies per a veure el somriure i la satisfacció dels qui estimem. L'amor sense generositat no és amor.
Tot això ho arriba a plantejar aquest àlbum il·lustrat amb vocació de clàssic. Com deia, és una lectura molt suggeridora, poètica, amb varis nivells de lectura, que fa pensar; i resulta del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 7 anys i també per al públic adult.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Senzillesa

Imatge obtinguda de la xarxa
Una de les conseqüències de la crisi actual és que ens va instal·lant progressivament en els valors de la senzillesa i l'austeritat. Alguns hi hauran arribat per força, perquè no s'arriba a tot. D'altres, mitjançant un procés més racional, després d'haver analitzat la seva realitat i arribar a trobar allò més essencial que conforma la seva felicitat.
Vivíem instal·lats en una bombolla consumista que ens allunyava de la realitat. I quan una il·lusió es limita al consum i la possessió de quelcom es desinfla ràpid. Tan ràpid com la seva possessió. I es torna a caure en el buit.
És important seguir tenint il·lusions; valorar tot allò que enriqueix la nostra vida humanament. I tenir present que les il·lusions no consumades segueixen sent il·lusions; i que les il·lusions i tot allò que ens empeny a seguir endavant pot ser molt més decisiu que qualsevol altre fet.
Per això, des de la senzillesa, us convido a seguir mantenint vives les vostres il·lusions i us desitjo unes bones festes.


dilluns, 19 de desembre del 2011

Solidaritat, un any després

Avui fa just un any vaig penjar al bloc un escrit titulat Solidaritat. Era el dia de la Marató de TV3 i hi reflectia els meus punts de vista sobre el tema, on destacava l'encert de la televisió pública catalana amb la seva proposta, que enguany ha celebrat la 20a edició. 
El servei d'estadístiques del blogger de Google ofereix tot un seguit de dades sobre les visualitzacions de les entrades i no deixo de sorprendre'm pel fet que aquest escrit hagi tingut més de 400 visites al llarg d'aquest any. Destaca molt per sobre de tots els altres que he fet i no sé explicar-me massa el motiu. No sé si és el títol, ni si els que hi han arribat ho han fet cercant idees o bé només una fotografia. Ni si han trobat el que buscaven, perquè mai s'hi ha posat cap comentari ni tampoc tinc cap certesa sobre si ha estat llegit. Només tinc una dada sobre les visites i res més. I una mica em pica la curiositat, perquè el nombre de visites em sembla important per a la modèstia del bloc. 
Quan fas un escrit més enllà de la ressenya d'un llibre entres en un món d'incertesa. No saps si a part de l'amistat o la coneixença d'algú, o d'algun que altre seguidor aïllat, la cosa anirà gaire més enllà. I tens decepcions. Escrits treballats, que fas amb una certa il·lusió i que passen totalment desapercebuts. Ignorats. 
I d'altres, que potser perquè tenen a veure amb cerques arran d'un treball sobre un llibre o autor, que tenen un munt de visites.
I t'adones que en un món on cada vegada es depèn més d'un cercador té una gran importància el títol de l'entrada, que ha de connectar fàcilment amb el que la gent pot estar buscant. Internet és tot un món que va desenvolupant les seves pròpies lleis.
Dit això, voldria compartir l'alegria per la Marató d'ahir. Un model d'èxit del tot singular. Enorgullir-me d'un país sensible i solidari que sap mobilitzar-se i donar resposta a realitats de les que hem de ser corresponsables. Enorgullir-me també d'un país generós i amb qualitat humana. Malgrat la crisi i la incertesa sobre l'esdevenidor. Per damunt d'elles també.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Tal dia com avui

Sí, just fa un any, va aparèixer un nou diari en català. I fa una mesos, després d'anys de fidelitat a l'AVUI, vaig decidir canviar de diari. Vaig optar per l'Ara. I us he de confessar que estic força satisfet del canvi. M'he tornat a il·lusionar per la lectura d'un diari i el gaudeixo de valent. Té molts elements d'interès, i no voldria destacar-ne uns i no esmentar-ne d'altres. És un diari on és fàcil trobar cada dia informacions i reflexions atractives. 
Treure un diari en català en els temps que corren era i és una aposta arriscada. Però més enllà d'un cert grau d'inconsciència i atreviment veig que també hi havia una valenta i forta convicció en el que es volia tirar endavant i en el futur d'aquest país. Al llarg d'aquest any s'ha anat millorant el producte i les xifres de difusió parlen de consolidació i creixement  de les vendes i del nombre de lectors. S'ha sabut fer un bon diari, atractiu, ben dissenyat, amb rigor i claredat expositiva, en interacció permanent amb els seus lectors, present a Internet i a les xarxes socials. I aportant un punt de vista nacional català a l'anàlisi de la realitat. S'ha fet un bon producte i ha trobat el seu lloc en un context de baixada de vendes de la premsa escrita. Segons la informació publicada ahir es venen sobre 15.000 exemplars diaris entre setmana i més de 20.000 el cap de setmana. Diria que no està gens malament. I a més a més és líder a la xarxa amb unes xifres molt bones. 
Des d'aquí només voldria felicitar als impulsors del projecte, per la tenacitat i la convicció demostrades; i encoratjar-los per a seguir fent millorar i créixer l'Ara. És un desig sincer que no voldria ser afalagador en excés i que expresso des de la satisfacció per l'opció feta. 
I als qui encara no coneixeu aquest magnífic mitjà de comunicació català, voldria convidar-vos a descobrir-lo i a deixar-vos seduir per la seva oferta.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Jornada de reflexió

Quan ens debatem entre el cinisme d'uns i la demagògia d'uns altres,
entre la negació del futur i la desesperança,
entre tacticismes i promeses buides,
entre campanyes prescindibles i l'absurditat de la jornada de reflexió,
potser val la pena creure més que mai en el que som.

dijous, 17 de novembre del 2011

LIJ - Cuatro gatos

Mar Pavón; Roser Rojas i Simats (il·)
Cuatro gatos
Badajoz: Editorial @becedario, 2010
ISBN: 13 978-84-92669-21-9


Créixer comporta, entre moltes d'altres coses, superar l'egocentrisme propi dels primers anys de vida i comprendre el punt de vista dels altres; desenvolupar l'empatia, en definitiva. Aquest és el rerefons d'aquesta senzilla i sensible narració de la Mar Pavón
La Mariví és una nena que té una gata anomenada Nube. La Nube ha tingut quatre gatets i d'entrada, la Mariví els veu com una propietat, com una joguina més amb la que podrà comptar. La Mariví, però, està preocupada perquè creu que la defugen, no l'estimen i volen atacar-la. Però una conversa amb la seva àvia la farà adonar que ella, de petita, també va passar pel mateix. I que el seu germà va sentir el mateix respecte a ella. 
Un àlbum que pot proporcionar una experiència amb la que els més petits es podran identificar i reflexionar. I que també incorpora l'aportació que pot fer una persona gran de la seva experiència de la vida.
Un llibre humanament enriquidor que resulta força recomanable per a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Cabòries sobre el pessimisme

Sovint se'ns ha presentat el pessimisme com una actitud negativa que nega l'esperança i que es recrea en excés en els aspectes més descoratjadors de qualsevol realitat. Per contra, l'optimisme es valora com una actitud positiva que albira l'esperança i estimula la superació de la realitat. Cal ser optimistes, se'ns diu, creure en el futur, tenir esperança, veure la cara positiva de les coses, creure en la capacitat dels humans de superar qualsevol adversitat, per més dolorosa que sigui, per pur instint de supervivència.
Malgrat pecar sovint d'ingenuïtat, em considero del grup dels optimistes. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, però jo necessito creure que, capaços com hem demostrat de donar el millor de nosaltres mateixos en sublims actes d'humanitat, estem predestinats a trobar solucions, capgirar les coses i superar la crua realitat. No crec en un final apocalíptic.
Jose Saramago
-Imatge obtinguda de la xarxa-
Pensava tot això llegint una cita de Saramago ("Els únics interessats a canviar el món són els pessimistes; els optimistes estan encantats amb el que hi ha") que dóna una visió positiva del pessimisme lligada a l'inconformisme, l'esperit crític i la superació de la realitat. L'optimista, per contra, seria el conformista, el conservador, el que ja li està bé tot tal com està. Segurament hi ha una part de raó en aquest raonament, però no crec que siguin incompatibles l'optimisme amb la superació de la realitat; pots ésser perfectament conscient dels mals del món, lluitar per superar-los i creure amb esperança en els valors consubstancials a la condició humana.

dissabte, 5 de novembre del 2011

LIJ - La vida y poesía de Federico García Lorca

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Declòs (il·lustrador)
La vida y poesía de Federico García Lorca
Barcelona: Edebé, 2011
44 pp.
ISBN: 978-84-236-9992-6


Arran de la publicació de La vida y poesía de Miguel Hernández en aquesta mateixa editorial ja vaig comentar l'encert de la proposta, de la que destacava el to didàctic i l'equilibri en la divulgació de vida i obra. En aquest cas es repeteix plantejament, autora i il·lustrador; i s'aplica a la figura de Federico García Lorca. I diria que també s'aconsegueixen els mateixos resultats. 
Els nens i les nenes podran descobrir el personatge i fer un tastet per a entrar en la seva obra, i el lector adult que no conegui el poeta podrà accedir al relat de les dades bàsiques de la seva vida i de la seva obra.
El text està ben documentat (no cal arribar al nivell d'altres estudis, com els que ha fet l'hispanista Ian Gibson) i resulta clar i entenedor. Per les seves pàgines veiem desfilar vivències, coneixences (Manuel de Falla, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernando de los Ríos,....) i obres. Se'ns retrata un personatge amb molt encant personal, inquiet, sensible, creatiu i fecund; que va veure estroncada la seva vida per la barbàrie de l'odi feixista. Ell, que no s'interessava per la política i que només vivia per fer feliços els altres amb el seu art (no només amb la paraula sinó també amb la música -cantava i tocava el piano- i la pintura).
El que deia, un encert de plantejament per a divulgar vida i obra de grans escriptors. Per a nenes i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

El poder de la literatura

Imatge obtinguda de la xarxa
"La literatura no fa que passi res. Però fa que passi tot, que pugui passar tot. Configura en el nostre interior territoris de llibertat inexplorats, jungles de pensaments, deserts de solitud, cims de voluntat, llacs de joia profunda, paradisos de follia."

Narcís Comadira (1942), de Les paraules alades

diumenge, 16 d’octubre del 2011

LIJ - Biblioburro, una història real de Colòmbia

Jeanette Winter
Biblioburro: Una història real de Colòmbia 
Barcelona: Editorial Joventut, 2010
ISBN: 978-84-261-3817-0


Biblioburro està basat en la història real de Luis Soriano, un mestre d'un poblet del nord de Colòmbia. Conscient que en els llogarrets més allunyats de les muntanyes escassejaven els llibres i que a la majoria de cases no n'hi havia cap, va decidir intentar posar remei a la situació. Amb dos rucs, l'any 2000 va començar a dur una setantena de llibres en aquests indrets. L'experiència ha reeixit. I a hores d'ara ja es compta amb 4800 exemplars procedents majoritàriament de donacions. El Biblioburro recorre les muntanyes cada cap de setmana i més o menys tres-centes persones esperen els llibres que tragina en Luis. 
La lectura i el poder transformador que l'acompanya desperten passions. 
Aquest àlbum recrea amb senzillesa i encert la història del Luis, esdevé un petit homenatge a les biblioteques itinerants (que aquí coneixem com a bibliobusos) i transmet passió pel món que es mou al voltant de la lectura. 
Té força com a element de sensibilització sobre les dificultats i limitacions que tenen determinats indrets del planeta en l'accés a la cultura i al consum cultural. I estimula la recerca de solucions per part dels infants davant d'un problema.
Resulten també molt atractives les coloristes il·lustracions d'estil naïf que acompanyen el text. 
Un títol ben recomanable per a nens i nenes a partir de 6 anys i per a biblioteques escolars.

divendres, 14 d’octubre del 2011

LIJ - L'ELMER ha tornat!

David McKee
L'ELMER ha tornat!
Barcelona: Beascoa (Random House Mondadori), 2011
ISBN: 978-84-488-3220-9


L'Elmer, aquest elefant bromista de coloraines, resulta un personatge entranyable per als més petits. Aporta frescor, originalitat, tendresa i un sentit de l'humor agradós per la seva ingenuïtat i manca de malícia.
En aquesta nova aventura ens el presenten a dos dies del Dia de l'Elmer, un dia en què tots els elefants es pinten de colors i l'Elmer es pinta de color elefant. Per animar l'ambient a l'Elmer se li acut una broma que sorprendrà tothom i que no us descobriré. 
Una narració enginyosa i divertida sobre un personatge que ja és tot un clàssic, i que agradarà a nens i nenes a partir de 5-6 anys.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Escrivim massa?


Arbre i lectura, de P. Lehti
Sembla que l'escriure ens està fent perdre el llegir. Hi ha una proliferació mai vista de continguts. I crec que és una sort que hi hagi eines a l'abast de tothom que ho permetin. Però estar tan pendents de la producció (via blogger, twitter, facebook, o la que sigui) i del que d'altres diuen d'allò que tu dius, resta temps sense dubte de lectura. 
Es llegeix, sí, però baixa el consum d'obres literàries, de clàssics, de referents on emmirallar-nos. 
Hi ha el repte personal de trobar un punt d'equilibri, d'estar informat, de poder fer un consum cultural digne, de poder trobar estones de reflexió i saber posar paraules als pensaments...; però també de reservar un temps digne per a la lectura. 
Anem atrafegats per les obligacions laborals i familiars, amb agendes atapeïdes. I costa trobar temps per a tot. Cal prioritzar i definir el que és important per a cadascú.
Hi ha una secció al diari Ara on un personatge més o menys públic explica el seu dia. Des que es lleva fins que se'n va a dormir. En general, sorprèn l'atapeïment. I gent que et diu (en un temps que dedueixes no anar més enllà de deu o quinze minuts a tot estirar) que llegeix els diaris (així, en plural). Què pots llegir d'un diari en deu minuts fora de fullejar-lo per sobre? Tens temps d'aturar-te en els articles d'opinió i de llegir-los? De llegir-te un reportatge de dues pàgines sobre un tema d'actualitat? O una entrevista amb algú que té coses a dir? Llegir demana temps, i jo diria que generós. I una gran majoria, o no poden o no volen dedicar-l'hi perquè tenen d'altres prioritats. Tot molt respectable. 
L'experiència em diu que davant un article enviat per email a un grup de persones a les quals creus que pot interessar professionalment, la reacció majoritària és o desar-lo (i ja trobaré una altra estona per llegir-lo) o eliminar-lo directament. Algú -molt pocs- se'l llegeixen. "Massa lletra!". "No tinc temps." "Uf! S'ha de llegir." 
El que deia. Llegir demana temps i de vegades també un cert esforç. I en els temps que corren, dominats per la hiperactivitat i l'atrafegament, de temps no n'hi ha gaire. Ens ho hem de fer mirar.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Desclassificats

M'agraden les obres que plantegen dilemes morals. Desclassificats m'ha semblat un molt bon text, superbament interpretat per un trio d'actors excel·lents (Toni Sevilla especialment i Emma Vilarasau, com sempre, demostrant l'ofici que té) i que planteja una suggeridora reflexió sobre la relació entre la vessant privada i la vessant pública d'un mateix personatge. 
La Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) és una prestigiosa periodista d'un mitjà televisiu que està a punt d'entrevistar el president del govern Víctor Bosch (Toni Sevilla). La Sílvia té a les seves mans unes fotos escandaloses que poden enfonsar la carrera del president. Durant la preparació de l'entrevista rep una trucada familiar sobre una qüestió que pot deteriorar la seva imatge pública. A partir d'aquí comencen les grans preguntes: Quins són els límits per a mantenir ocults els secrets de les persones? La condició de públic d'un personatge fa que també sigui pública la seva vida privada? Una relliscada en l'àmbit privat invalida una trajectòria en l'àmbit públic? Un escàndol en l'àmbit familiar resta credibilitat professional? És lícit tapar el que pot ser constitutiu de delicte? Quina ha de ser l'ètica del periodisme?,.... Se'n podrien plantejar d'altres. 
L'obra té tocs de comèdia, però funciona com un thriller; i tot fent passar una bona estona planteja qüestions sobre les que val la pena pensar-hi. És ben recomanable, tot i que crec que ara a Manresa tanca el seu cicle de representacions pel territori.


dissabte, 1 d’octubre del 2011

Aprofitant el temps

Imatge obtinguda de la xarxa
El funcionament d'un parlament democràtic permet que els grups presentin mocions que puguin ser sotmeses a la consideració dels diputats i diputades de la resta de grups. És un mecanisme de funcionament democràtic sobre el que no tinc res a dir i que permet encetar i aprofundir línies de treball parlamentari. La realitat, però, mostra que aquest mecanisme s'aprofita per part de determinats grups per a guanyar protagonisme o bé per a entorpir l'aprovació de les que presenten les forces de govern. No sé si té massa sentit que en l'últim debat de política celebrat al Parlament de Catalunya se'n presentessin més de sis-centes. I més de cent corresponguessin a una força política molt minoritària. Alguns parlaran de rigor, responsabilitat i treball, però jo hi veig més aviat frivolitat. Quan al davant tenim el que tenim resulta fins a un punt ridícul que es presentin mocions sobre qüestions intranscendents. De nou ens trobem amb una actuació que resta prestigi a la política. Per no parlar de l'afició dels polítics a piular al Twitter durant les sessions parlamentàries. Hi ha unes formes que caldria respectar per pura higiene democràtica. Si volen escriure piuladetes, que ho facin des de casa o en el temps lliure, però que al Parlament demostrin estar per la feina. 
Per això, en aquest context, fa gràcia la imatge del conseller Mas-Collell llegint un llibre (obra del pare de la Irene Rigau, i que li havia regalat ella mateixa) durant la sessió. Cal aprofitar el temps.

divendres, 30 de setembre del 2011

Educar en valors

Josep Lluís Cleries, conseller de Benestar i Famíla
Ha estat notícia que el Govern vol impulsar un Pla Nacional per a la Promoció dels Valors a Catalunya. No voldria arribar a pensar que és un projecte per a guanyar imatge i poca cosa més. El tema dels valors m'interessa i em preocupa. Crec que és el que orienta l'acció educativa i identifica la societat d'un país. Parlar d'esforç, civisme, solidaritat, convivència, generositat, treball, feina ben feta, respecte,... sona bé. I d'entrada mereix la meva consideració, però no voldria que caigués en un adoctrinament buit de contingut. 
La millor manera de transmetre valors és l'exemple. I qui millor els pot transmetre és la mateixa societat, la família i l'escola. Només l'acció coordinada de tothom sobre una base consensuada, sense delegació de responsabilitats, pot resultar creïble en la transmissió de valors. 
Una família que no assumeixi uns valors com a propis no resultarà convincent en la seva transmissió; una classe política que no resulti exemplar en la gestió i el servei a la societat no resultarà creïble; una escola que no treballi sobre uns valors àmpliament compartits pel teixit social es trobarà desemparada en la seva lluita. Cal consensuar, coordinar-se i sumar esforços. 
I quina és la millor manera de transmetre valors? Com deia abans, és amb l'exemple. Cal allunyar-se de la grandiloqüència i de la retòrica de les paraules buides. Pot haver-hi una millor manera de transmetre què és la solidaritat, la generositat i la feina ben feta que parlant del que va fer, per exemple, l'Elisabeth Eidenbenz? A la nostra societat abunden històries de ciutadans i ciutadanes que han destacat en els seus àmbits respectius i que poden ser exemple dels valors abans esmentats. Quan la humanitat excel·leix es crea un pòsit on va sedimentant el bo i millor de les persones. I és en el seu exemple on trobarem la millor manera de transmetre aquells valors que com a societat vulguem potenciar. 

dimecres, 28 de setembre del 2011

Tot un caràcter

Imatge obtinguda de la xarxa
Hi ha personatges que sempre deixen empremta del seu caràcter per allà on passen. Un d'ells, sens dubte, és el President Pujol. Hi ha una anècdota recent d'ell que m'ha fet molta gràcia i que ara us voldria comentar. El van convidar per a clausurar ahir la trobada que cada any organitza Esade a Món Sant Benet amb grans personatges del món polític i econòmic per analitzar i debatre sobre la situació del moment. Convoquen com a ponents grans personatges d'aquests àmbits. Enguany van convidar Jordi Pujol, Felipe González, Miquel Roca, Artur Mas, Ramon Jáuregui i Joaquín Almunia. 
En un moment de la intervenció de Jordi Pujol el van avisar de que li quedava un minut per a tancar el seu discurs. I la seva resposta no es va fer esperar: "Ni un minut, ni dos, ni tres; si no que no em posin per a clausurar jornades de reflexió". Genial! I li dono la raó. Puc entendre que l'organització d'un acte d'aquest nivell vulgui ajustar-se a un horari; però també trobo que no pots convidar personatges de la talla d'alguns d'aquests i demanar-los que ajustin la seva intervenció com si fos una piulada de Twitter. Són gent amb idees i prestigi, que tenen discurs i coses a dir. I si decideixes convidar-los els has de deixar fer. Fa lleig acotar-los i posar límits a tot allò que sentin necessitat d'expressar i compartir amb el seu auditori. Per això m'ha agradat la reacció del President Pujol; feta de valentia i caràcter, com els grans personatges de la història. Amb 81 anys fets suposo que està de tornada de l'opinió que puguin generar les seves reaccions. I ben fet que fa. 
De vegades tinc la sensació que hi ha una voluntat creixent de fer que tot sigui breu, de no fatigar els auditoris; com si hi hagués una dificultat generalitzada per a mantenir l'atenció gaire estona. Vull creure que hi ha també persones que no et cansaries mai d'escoltar, que saben comunicar i mantenir l'atenció del qui tenen al davant. No és problema de durada, sino de tenir coses interessants a dir i de saber-les comunicar amb habilitat.


diumenge, 25 de setembre del 2011

Conservadorisme i progrés

Imatge obtinguda de la xarxa
La capacitat d'una societat per avançar i progressar té una estreta relació amb la seva capacitat per adaptar-se als canvis que es produeixen en el seu si. Anquilosar-se en determinades essències és sinònim de fracàs, sense que això vulgui dir que no haguem de ser ferms en la defensa d'allò que conforma la nostra identitat. Hem de ser capaços d'ésser sense renúncies, però amb voluntat d'adaptar-nos a la realitat d'un món en profunda transformació. Només podrem avançar en aquest procés d'adaptació a la nova realitat si estem segurs dels nostres valors i no deixem de banda la sensibilitat social que mantingui l'esperit solidari que també ha de tibar del carro. 
Veig un conservadorisme d'esquerres més aviat reaccionari quan determinades forces polítiques "progressistes" no són capaces de llegir la realitat que tenen al davant ni de donar respostes adequades a aquesta realitat. Les bones polítiques són les que solucionen els problemes que garanteixen drets de les persones. Cal cercar l'eficàcia més enllà de les etiquetes i la demagògia. Ens hi va el futur. 
Com deia Jordi Pujol fa uns dies en un acte citant Oriana Fallaci, no hi ha res més conservador que no canviar d'opinió quan tot canvia.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Reflexió

Imatge obtinguda de la xarxa
"Fins i tot un rellotge aturat encerta l'hora dos cops al dia."


No sé qui la va dir, però amaga una actitud positiva. Malgrat la dura realitat, no podem omplir-nos de pensaments negatius. Fins i tot de la situació actual poden sorgir canvis i replantejaments que puguin millorar les nostres vides en uns determinats aspectes. La vida segueix el seu curs i ens demana que ens ho creguem.

diumenge, 18 de setembre del 2011

El decàleg de Pep Molist

Imatge obtinguda de la xarxa
Amb motiu de la Setmana del Llibre en Català que s'ha celebrat fins avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el suplement aracriatures del diari ara li dedica un article titulat Vull llegir, vull créixer on en Pep Molist; bibliotecari, autor, dinamitzador i gran coneixedor de la LIJ, dóna 10 arguments que justificarien la importància de la lectura en els infants (i que també servirien per a qualsevol persona adulta). Pel seu interès em permeto de reproduir-lo:

1. Els enriqueix de vocabulari. 
2. Els dóna una expressió oral i escrita més bona. 
3. Els potencia la capacitat crítica a través d’una bona pila de punts de vista. 
4. Els millora el coneixement cultural. 
5. Els permet viure més vides. 
6. Els dóna eines per moure’s millor pel món de la informació. 
7. Els ofereix bons moments. 
8. Els porta a conèixer mons imaginaris a través de les paraules. 
9. Els dóna elements per a la pròpia formació estètica. 
10. Els desvetlla els sentits i les emocions. 


Val molt la pena reflexionar sobre tots aquests punts i treballar per a que la lectura tingui la presència que la seva importància reclama en la vida de tothom. 

dimecres, 14 de setembre del 2011

L'art de la paraula

Imatge obtinguda de la xarxa
En Màrius Serra, amb motiu de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre, ens va obsequiar amb aquest extraordinari i patriòtic palíndrom:


CATALÀ A L'ATAC


Gràcies, Màrius, una vegada més. Genial, actual, patriòtic, reivindicatiu, dens,...  Gairebé impossible ésser original i, jugant amb les paraules, ser capaç de dir més amb menys. La paraula feta art. 

dissabte, 10 de setembre del 2011

Haikú

     
Imatge obtinguda de la xarxa
                       Horror vacui,
                       la por al silenci;
                       el mal d'avui.

dimecres, 7 de setembre del 2011

LIJ - L'evolució de la Calpúrnia Tate

Jacqueline Kelly
L'evolució de la Calpúrnia Tate
Barcelona: La Galera, SAU Editorial, 2010
267 pp.
ISBN: 978-84-246-3622-7 


L'evolució de la Calpúrnia Tate ens presenta la vida d'una nena d'onze anys entre l'estiu de 1899 i el Cap d'Any de 1900, ambientada en un poble de Texas on viu en una família acomodada amb els seus pares, l'avi patern i els seus set germans. La Calpúrnia sembla una nena destinada a rebre l'educació pròpia d'una nena de la seva condició (classes de piano, cuina i labors) i a una vida on l'única expectativa sembla ser la de trobar un bon marit i formar una família. Però gràcies al seu avi, un home independent i més aviat esquerp que viu dedicat a les seves aficions naturalistes, descobrirà tot un altre món que li farà replantejar la seva vida i les seves expectatives de futur. 
En aquesta novel·la Charles Darwin i les teories evolucionistes hi són molt presents (cada capítol és encapçalat per una frase de L'origen de les espècies i l'avi li regala el seu exemplar per a que la jove protagonista pugui llegir-lo) i la seva autora té l'habilitat de relacionar Charles Darwin amb l'avi de la Calpúrnia. L'avi la fa interessar per l'observació atenta de tot el que l'envolta, per a que experimenti, anoti, descrigui, es plantegi preguntes, relacioni observacions i dedueixi coses. El mètode científic és presentat com el motor que fa avançar la ciència i la societat, fent-la superar la superstició i el pensament retrògad; justament en una època de grans novetats, canvis i transformacions (el telèfon, el ferrocarril, l'automòbil i... la Coca-Cola!). En aquest context -plenament vigent avui dia- fer ciència equival a estudiar el món que ens envolta i provar de descobrir com funciona. En aquesta relació de la Calpúrnia amb el seu avi veiem com es recupera el ritme pausat, la capacitat d'observar sense pressa i la mirada atenta i tranquil·la sobre aquesta realitat ("És sorprenent el que un pot veure quan s'asseu a mirar").
La relació de la Calpúrnia amb el seu avi, feta d'interessos compartits, complicitat (fantàstic el moment en que la Calpúrnia és castigada a la seva habitació sense sopar i l'avi li du un llibre simulat que amaga un sandwich al seu interior), comprensió i mútua estima és un dels grans atractius del llibre; així com la relació que té amb els seus germans, que també té moments de molta tendresa.
Tanmateix l'esperit científic, que és un dels eixos argumentals de la novel·la, li fa plantejar el per què de les coses i qüestionar-se aspectes de la seva vida: per què ha de dedicar hores i hores a cosir quan no li agrada i no se'n surt gaire? per què ha de portar els cabells d'una certa manera? per què ha de saber cuinar per força quan tampoc té gaires habilitats? Per què s'ha d'interessar per l'economia domèstica? Per què no pot anar a la universitat i esdevenir científica? 
Res canviarà en una societat ni la farà avançar si en un moment donat no són capaços de trencar amb les dinàmiques establertes. Crec que aquesta és una altra de les grans aportacions que fa aquest llibre. 
M'ha agradat també la reivindicació de l'error com a factor que afavoreix la superació i el creixement personal: "...hem de celebrar el fracàs d'avui perquè és un senyal evident que el nostre viatge de descobriment encara no s'ha acabat. El dia que l'experiment reïxi serà el dia de la seva fi."
La novel·la és llegidora i compta amb grans moments, i és d'aquells llibres pensats per a joves que pot llegir i gaudir tothom. En el costat negatiu, una traducció a estones poc curosa que grinyola i fa la sensació d'haver passat el text pel traductor i no haver polit gaire el resultat. 
Per a nois i noies a partir d'11-12 anys i per a tothom. 

dissabte, 3 de setembre del 2011

Les coses que no costen diners

Imatge obtinguda de la xarxa
La tornada a les rutines laborals fa prendre consciència de forma abrupta que hem entrat en les escorrialles de l'estiu. De cop i volta ens adonem que els dies s'escurcen, els vespres fresquegen, s'han acabat festes majors i tot és un tornar a començar. 
Mentre ens anem acostant a la tardor penso en el que ens ha deixat l'estiu. En un escrit anterior parlava de l'estiu com un període de l'any que facilita la vida i ara em ve al cap que també és el moment de l'any on més coses podem fer de les que no costen diners o en costen molt pocs: llegir, escriure, veure pel·lícules, fer excursions, nedar al mar, prendre el sol, respirar a fons i oxigenar-te, passejar, conversar, trobar-te amb amics, veure passar la vida que es mou al teu voltant,... 
L'estiu ens fa adonar que la vida pot omplir-se de grans fites, però que és en la suma de moltes petites coses que troba el seu sentit. 
Cal fer de la vida una recerca de petits moments que esdevinguin grans records.



dimecres, 31 d’agost del 2011

Pau profunda



Hi ha músiques que tenen el poder d'enlairar-te, talment com si estiguessis volant per damunt dels núvols, i alhora transmetre't una profunda serenor. 




"Pau profunda 
d'una onada corrent cap a tu;
pau profunda 
de l'aire que flueix cap a tu;
pau profunda 
de la terra tranquil·la cap a tu;
pau profunda 
de les estrelles que brillen cap a tu;
pau profunda 
de la nit serena cap a tu. 
La lluna i les estrelles 
vessen la seva llum sobre tu;
pau profunda cap a tu."


I demà, a treballar.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Haikús d'estiu - i 12

Imatge obtinguda de la xarxa


                  Tot es pot fer, 
                  és temps de llibertat.
                  De tu depèn.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Lectura i solitud

Imatge obtinguda de la xarxa
Com a societat patim una por atàvica a una idea de solitud que associem a la manca d'amics i relacions socials. És una por existencial a sentir-nos aïllats dels altres que de vegades va acompanyada d'una por del silenci, que identifiquem com a element d'aquesta solitud. Escoltant qualsevol cosa ens sentim acompanyats, tenim la sensació de fugir d'aquest aïllament. En aquest context llegir és de les activitats que ens permet superar els neguits que ens pot crear la solitud. Quan ens endinsem en la lectura d'un llibre ens obrim a la veu que hi ha darrera de les seves pàgines. L'escoltem i això fa que altres veus i altres vides bateguin al costat de la nostra. La lectura és una forma de cultura que no ens permet mai sentir-nos sols. 

diumenge, 28 d’agost del 2011

Íntegre, lúcid, contundent, afable,...

És llei de vida que patriotes exemplars com Heribert Barrera ens deixin un dia o altre. Segurament no diré res de nou que d'altres no hagin dit ni tinc la intenció de convertir les entrades d'aquest bloc en obituaris, tot i que la mort d'algú sempre pot justificar esmentar el llegat pel que possiblement serà recordat i és una ocasió de fer valoracions i balanços. 
Heribert Barrera sempre m'ha semblat un patriota inqüestionable, respectat des de la discrepància, prou independent per expressar amb sinceritat el que pensava. Parlava clar, amb contundència, però ho feia sempre en un to respectuós i afable. Les seves formes educades el feien guanyar el respecte dels seus rivals. 
Era un polític que mai identificaries amb les capelletes que han dominat certs aparells dels partits polítics i han degradat l'acció política amb excessos de tacticisme. Era un polític amb majúscules, d'idees i valors, amb un fort component ètic. 
Segurament que ara molts li retrauran unes potser desafortunades afirmacions en la forma respecte la immigració. Però calia haver-lo llegit i seguit per a fer-ne una valoració més acurada i contextualitzada. Recordo que fa cosa d'uns deu anys es va publicar una col·lecció de llibres titulada Què pensa ... amb diferents personatges d'actualitat de diversos àmbits, no només polítics. Jo em vaig comprar i llegir el d'Heribert Barrera, crec que signat per l'Enric Vila  (i és d'aquells llibres que et penedeixes haver deixat i que no t'hagin tornat). En tinc un record més o menys vague, em caldria una relectura, però recordo que reflexionava sobre el fet que les onades migratòries podien suposar una amenaça per a la supervivència de la nació catalana. 
En aquest tema hi ha algunes coses clares. Les societats tenen una capacitat limitada d'integrar la immigració. No tota ve amb la intenció de quedar-se permanentment i formar part de la nació catalana i no tota és igualment permeable i assimilable culturalment. I si a tot això afegim la nostra feblesa institucional, el fet de no ser estat i les tensions amb l'Estat Espanyol, doncs tenim mala peça al teler. Fa deu anys la immigració encara no tenia el volum actual i alguns el van titllar de reaccionari i el van crucificar mediàticament. El seu discurs i la seva argumentació feien poc d'esquerres. Però deu anys després i amb les coses que han passat, amb el fracàs de les polítiques multiculturalistes pel mig, potser faríem bé de deixar els prejudicis de banda i analitzar amb rigor el rerefons del seu discurs.
Jo, a l'hora de recordar-lo, em quedo amb el seu patriotisme, la seva integritat i la seva ètica. Descansi en pau.

Emblemes de la cultura popular: Stand by me

Jerry Lieber
Imatge obtinguda de la xarxa
Quan una cançó es versiona i canta a qualsevol racó del planeta és senyal inequívoc que ha esdevingut un clàssic i s'ha fet un lloc en la memòria col·lectiva; com l'Stand by me, popularitzada per Ben E. King, que no s'han pogut resistir a versionar gent com el John Lennon i molts d'altres més o menys coneguts. Porta cinquanta anys entre nosaltres i segons la Wikepèdia va ser la quarta cançó més interpretada durant el segle XX, amb més de set milions d'interpretacions. 
Ara ha estat notícia pel traspàs el passat dia 22 en un hospital californià d'un dels seus creadors, en Jerry Lieber. 
Stand by me, sens dubte, ja forma part de la memòria musical viva del món, s'ha fet un lloc a la història. Recordem-la:

dissabte, 27 d’agost del 2011

La màgia de llegir

Llegir ens permet viatjar a un món de somni on tot és possible. Un viatge que esdevé inesgotable, sense destí ni deturador, que s'allarga tant com la nostra vida amb la petjada que ens deixen els títols que anem acumulant amb el pas dels anys. Pura màgia! 






divendres, 26 d’agost del 2011

De les bondats de l'estiu

Imatge obtinguda de la xarxa
L'estiu, malgrat les circumstàncies personals per les que cadascú pugui passar, és una època de l'any que facilita la vida. Ja ho diu la dita, a l'estiu tota cuca viu. Podem passar amb ben poca cosa. Vestir-se (i desvestir-se) esdevé un acte més fàcil i breu. La terra ens ofereix en abundància els seus fruits. A cap altre època de l'any podem disposar de tanta i tan variada fruita com a l'estiu. La temperatura, malgrat el rigor que imposen algunes puntes de calor, és agradable i convida a passar hores a l'aire lliure en contacte amb la natura, a viure cap enfora, en relació als altres i al que ens envolta. Sembla una estació feta per a gaudir de la vida, per a fer-la més plaent i acollidora. 
Fins i tot l'actualitat ens dóna un descans (tot i que aquest estiu han passat força coses i informativament ha estat mogudet) i estar al dia (val la pena?) demana menys esforç. 
La cirereta del pastís ha estat el juliol d'enguany, inusualment fresc i agradable com un mes incipient de primavera. 
Estiu és sinònim de vida, de vida en plenitud; i aviat començarem a sentir la seva davallada i enyorar tot allò que ens ha fet viure. 





La bellesa mai hauria d'estar barallada amb la simplicitat i la senzillesa. De vegades el que és senzill i elemental, com aquesta melodia, pot resultar bell. Senzill com la vida a l'estiu, bell com la vida que fa aflorar.