dissabte, 30 d’octubre del 2010

LIJ - La vida y poesía de Miguel Hernández

Rosa Navarro Durán; Jordi Vila Delclós (il·lustrador)
La vida y poesia de Miguel Hernández
Barcelona: Edebé, 2010
ISBN: 978-84-236-9613-0


Avui es compleixen 100 anys del naixement de Miguel Hernández (30/10/1910-28/03/1942). Ens han quedat els seus llibres i la divulgació que n'han fet cantants com Paco Ibáñez i, sobretot, Joan Manuel Serrat.
La vida y poesia de Miguel Hernández és un llibre biogràfic adreçat inicialment al públic infantil que, aprofitant l'efemèride del centenari del naixement del poeta, fa divulgació de la seva vida i de la seva obra.
M'agradaria destacar l'encert de la proposta, que aconsegueix un acurat equilibri de tots els elements que la conformen. El fil conductor del llibre són les dades biogràfiques del poeta, en les quals es van inserint dosificadament fragments de la seva obra, comentant-la i acostant els lectors al seu significat. Això fa que l'obra sigui explicada a partir de la seva vida, donant-li sentit i sobretot, fent-la entenedora. Així, se'ns expliquen els seus orígens humils, la seva evolució personal, les seves circumstàncies personals i com tot això queda reflectit en els seus versos.
Miguel Hernández se'ns apareix com una persona amb una profunda sensibilitat humana, preocupada per les condicions de vida dels nens i de la gent més humil, qüestions que el porten a prendre partit durant la Guerra Civil; i amb una poesia que evoluciona des d'uns primers poemes influenciats per l'estil de Góngora i la Generació del 27 fins a una poesia més social que reflecteix també amb senzillesa i emotivitat les dures circumstàncies personals que va haver de patir.
El llibre transmet idees interessants, com la importància de la lectura en la formació de l'escriptor (“Y sin leer mucho, mucho, no se puede llegar a ser poeta por más versos que uno lleve en el alma”) o com la que Miguel Hernández va adreçar a Vicente Aleixandre en la dedicatòria del seu Viento del pueblo: “Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas”. Quina idea tan bonica sobre el sentit dels poetes i la poesia!
M'agradaria acabar la ressenya amb dos dels seus últims versos que són tota una declaració de principis, com un poderós raig de llum enmig de la foscor que ens envolta:
“Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.”
Una encertada i recomanable proposta per a tota mena de públics que ha de permetre recuperar i reivindicar la figura d'un gran poeta.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Joan Solà

Dijous passat llegia amb sorpresa al suplement Cultura de l'Avui un article de comiat del professor Joan Solà titulat Adéu-siau i gràcies!, que el director del suplement, en David Castillo, justificava temporalment per motius de salut. Les seves paraules tenien quelcom de testament, d'afirmacions que justificaven els seus punts de vista. Deia: "“Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur, i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles, a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena.”  
Eren força anys d'una presència constant setmana rere setmana a les pàgines del diari i fa poc més d'un any va aplegar els seus articles en un volum titulat Plantem cara.
Era ferm i contundent en la defensa dels seus posicionaments i tenia clar que una llengua necessita al darrere un poder polític fort que li doni cobertura legal, prestigi i en potenciï el seu ús.





Tot recordant el seu missatge avui no puc més que lamentar la seva desaparició; per sobtada, però sobretot pel seu gruix. El trobarem a faltar.



dimecres, 13 d’octubre del 2010

LIJ - La llave

Angèle Delaunois; Christine Delezenne (il·lustradora)
La llave
Santa Marta de Tormes (Salamanca): Lóguez Ediciones, 2010
ISBN: 978-84-96646-48-3



La llave és un àbum il·lustrat de contingut adult que ens parla amb un estil poètic sobre tot allò que destrueixen les guerres. La història comença en un entorn idíl·lic on la protagonista ens parla dels seus records d'infantesa i de la casa dels seus avis. Després, la guerra, l'exili, el camp de refugiats i.... la clau, com a símbol d'allò que has hagut de deixar enrere.
Nous episodis de tristor: la mort lluny de casa teva, no poder ser enterrat en el lloc on hauries desitjat, prop del paisatge que t'ha vist créixer. Passen els anys, una nova vida lluny de casa, un altre país, solitud i llunyania. I un dia tornes de visita:

“ Este país es el mío y
grabada en mi memoria
llevo su historia,
el plateado murmullo
de todos los olivos...
la miel de los naranjos...
el excitante zumo de las viñas...
Y la suave música
de sus noches estrelladas...
¡Un dia regresaré!
Colgada de mi cuello,
en una cadena dorada,
llevo siempre la llave.”

Un àlbum emotiu, de marcada sensibilitat, il·lustrat amb gran bellesa i calidesa de colors, que ens parla de la guerra i l'exili i de totes les emocions que flueixen al seu voltant.
És un bon llibre i del tot recomanable, però tinc dubtes sobre per a quina edat pot resultar indicat. No el veig com a llibre infantil (I2), i sense l'acompanyament d'un adult pot ser un llibre que resulti difícil d'entendre i valorar. En tot cas el posaria a partir de 9 anys amb l'acompanyament d'un adult.


dissabte, 2 d’octubre del 2010

LIJ - Tren de paraules

Josep Maria Sala-Valldaura; Carles Porta (il·lustrador)
Tren de paraules
Lleida: Pagès Editors, 1997
57 pp.
Col·lecció Biblioteca de la Suda - Transvària, 2


Amb Tren de paraules he completat la meva descoberta de la poesia de Josep Ma Sala-Valldaura. Com a poemari és anterior a Disfresses (va ser publicat l'any 1997), però segueix un esquema similar. D'una època en que la producció de poemaris adreçats als infants era molt limitada ens proposa una poesia que planteja una lectura atenta i intel·ligent del text; que és breu, enginyós, enjogassat i carregat d'intenció.
Hi trobarem corrandes, conjurs, endevinalles, algun embarbussament i contes dominats per una marcada i rítmica rima. Poemes de rics referents i lectura exigent que ens descobreixen les possibilitats de jugar amb les paraules i capgirar-ne els significats, com ara el que fa:
“-Què ensenya la Mestra Vaca?
-A rumiar a poquet a poquet,
a pair ben bé la caca
i a no tenir mala llet.”

(Del poema “L'escola del parc zoològic”)



Tot plegat queda molt ben resumit en els versos que encapçalen a mode de pròleg-introducció aquest poemari:

“Els poemes
són quadres que cal penjar a la memòria,
són contes que tenen música,
són com trens de paraules que corren i s'aturen a llocs que no coneixes
o potser, només, esquitxos d'una pel·lícula.”

Un autor i uns poemaris que cal tenir ben presents.