divendres, 29 de maig del 2020

Ai, el paper!

Des de fa un cert temps intento compatibilitzar la lectura de llibres en paper amb la lectura de llibres en format digital. El meu lector de llibres electrònics (eReader) forma part dels meus gadgets preferits, d'aquelles aportacions que la tecnologia ens ha ofert per, en teoria, fer-nos la vida millor. Li tinc estima i aprecio molt tot allò que m'ofereix. S'ha fet un lloc en la meva vida i li reconec les virtuts. Però hi ha coses que no pot substituir. 
He crescut impregnant-me de les sensacions que m'ha proporcionat llegir llibres en paper. M'he sentit atret pel disseny d'una coberta, m'encanta olorar les pàgines amb la tinta encara fresca del llibre acabat d'editar, passar-les amb els dits; col·lecciono punts de llibre i m'agrada recollir amb quin punt he llegit un llibre determinat, m'emociona veure que el punt va avançant entre les pàgines del llibre i s'acosta al final. M'agrada portar un llibre a les mans i poder visualitzar en quin punt em trobo, calcular quant em falta per acabar. 
Les biblioteques i les llibreries t'ofereixen la possibilitat de llegir la contracoberta i facilitar-te la tria. 
I és que un llibre és això, un objecte on el paper té un paper central i que desenvolupa en cadascú de nosaltres una mar de sensacions irreemplaçables que impregnen definitivament el nostre ADN. 
Un epub és una obra reduïda a arxiu, però que perd tota aquesta sensualitat que es genera en contacte amb el llibre de paper. 
I així em trobo: quants més llibres de paper llegeixo més ganes tinc de llegir-ne d'altres i més em costa llegir-ne en el lector. Ai, el paper!

dimecres, 27 de maig del 2020

Diarios, d'Iñaki Uriarte

Iñaki Uriarte
Diarios 1999-2010. Edición completa seguida de un epílogo
Logroño: Pepitas de calabaza, s.l., 2019
544 pp.
ISBN: 978-84-17386-40-5
PVP: 28,50€


He arribat als Diarios d'Iñaki Uriarte (Nova York, 1946) per una recomanació entusiasta al suplement Culturas de La Vanguardia.
No sé massa per què però darrerament, com a lector, em sento atret per allò que podríem denominar la literatura del jo. Una literatura que parli dels aspectes més íntims de les persones, del que pensen, del que han viscut,...; conscient que hi ha autors que han volgut projectar una determinada imatge de si mateixos a partir dels seus llibres. Potser buscant allò que és con-substancial a l'existència humana i connexions amb el que jo també he sentit i penso.
Em ve de gust llegir llibres de memòries, dietaris, autobiografies,... Testimonis de vida.
Això m'ha portar a descobrir un autor interessantíssim i una petita editorial de Logronyo amb un catàleg atractiu i de molta personalitat.
He de confessar que no sabia qui era Iñaki Uriarte. Va néixer a Nova York per circumstancies familiars i de ben petit la seva família, benestant, es va traslladar a Sant Sebastià, d'on era originària. Ha viscut a diverses ciutats, inclosa Barcelona, i ara resideix a Bilbao.
No té remordiments per a confessar que treballar, el que la gent entén per treballar, no ho ha fet mai. Ha dut una vida més aviat ociosa entregat preferentment a la lectura. S'ha procurat uns mínims ingressos exercint la crítica literària per al diari El Correo de Bilbao, fent col·laboracions periodístiques, presentacions de llibres i similars. Amb això i algun rendiment del patrimoni familiar n'ha tingut prou per viure.
És capaç de fer aquesta presentació:
"He estado en la cárcel, he hecho una huelga de hambre, he sufrido un divorcio, he asistido a un moribundo. Una vez fabriqué una bomba. Negocié con drogas. Me dejó una mujer, dejé a otra. Un día se incendió mi casa, me han robado, he padecido una inundación y una sequía, me he estrellado en un coche. Fui amigo de alguien que murió asesinado y fue enterrado por los asesinos en su propio jardín. También conocí a un hombre que mató a otro hombre, y a uno que se ahorcó. Solo es cuestión de edad. Todo esto me ha sucedido en una vida en general muy tranquila, pacífica, sin grandes sobresaltos.” 
Amb el seu gat Borges

I a partir d'aquí les pàgines dels seus Diarios (publicats inicialment en tres volums:Tomo I: Diarios (1999-2003), Tomo II: Diarios (2004-2007 i Tomo III: Diarios (2008-2010) ) són una mostra de la seva intel·ligència esmolada escrita des de la més absoluta llibertat.
Parla del que llegeix (amb moltes referències als Assaigs de Montaigne, tot un referent per ell; així com a d'altres pensadors. I a escriptors com Borges, que demostra haver llegit a fons i conèixer bé), del que pensa, del que fa, de les persones amb les que tracta, de temes de l'actualitat política, de records familiars,... Tot té cabuda, sense més referències temporals que l'any en que van ser escrites.
Vas llegint i no ets capaç de predir el que et trobaràs a la pàgina següent. Va saltant d'una cosa a l'altra constantment.


M'he aturat sovint a reflexionar sobre algunes de les seves afirmacions i quan m'he adonat que allò era un festival m'he proveït d'un llapis per anar subratllant afirmacions i cites sobre les quals vull tornar.
Llegir-lo ha estat una experiència lectora que té molt de descoberta.
La bona literatura t'ha de connectar amb la vida i la seva empremta i els seus Diarios ho fan. 

Ah! I per si això fos poc l'edició del llibre, acuradíssima, és de 10, de la millor qualitat. Una joia que val la pena no perdre's.

divendres, 22 de maig del 2020

Senectus

Els antics romans establien l'inici de la vellesa als seixanta anys. Avui els faig i no puc queixar-me. Gaudeixo d'un nivell de salut física força acceptable i la meva ment manté en forma les seves facultats. Podria dir allò de jo ja firmaria, perquè la veritat és que no em sento vell en el sentit de decrèpit i valoro el capteniment que mostro quan analitzo qualsevol fet o circumstància. Sense adonar-me he acumulat una experiència de la vida que em permet ponderar les coses i guanyar una distància i una objectivitat que trobo valuoses. I és una fase de la vida a la que arribes, en la que et situes plàcidament disposat a gaudir-la a fons. Perquè, malgrat les moltes incerteses que envolten la vida, se t'obre l'expectativa d'uns anys on disposaràs de temps per a fer el que et vingui de gust; per a gaudir d'aquelles coses a les que potser per manca de temps no t'hi has pogut dedicar tot allò que voldries. 
Com reflectia l'estimat Josep Maria Espinàs en un dels seus llibres, la vida és un inventari de jubilacions, de coses que un dia deixes de fer. Però deixar de t'obre un camí d'infinites possibilitats on t'aferres a la vida fins al darrer alè.

diumenge, 17 de maig del 2020

Paradoxes del confinament

Al costat de les estadístiques i les notícies sobre el control de la pandèmia i les fases de desconfinament, destaquen darrerament notícies alarmants i fins i tot catastrofistes sobre el futur de l'economia: caiguda de l'activitat, atur, tancament de negocis, endeutament,... En definitiva, empobriment i nova misèria per al futur més immediat. I tot això ha anat destapant i fent evidents els febles fonaments sobre els que reposava el nostre suposat progrés com a societat. Quan la gent, forçada per les circumstancies, ha reduït el consum i l'ha centrat en les seves necessitats bàsiques, el daltabaix ha estat considerable i l'economia s'ha desplomat. La lògica del progrés és perversa, perquè ens redueix a mers consumidors de béns i serveis, quants més millor, per a mantenir el progrés econòmic i el benestar de la societat. Sense consum baixa la recaptació i s'afebleixen les polítiques socials. I és dur admetre que tot allò que defineix l'estat del benestar depén de que la màquina de l'economia no s'aturi. 
Personalment celebraré que de la superació de la pandèmia quedi una societat on es valori més el consum de proximitat, on es reforci el teixit industrial i la producció de béns bàsics, on es valori el que tens a la vora i hi hagi menys vols d'avió i menys creuers; on l'aire sigui més net i menys pol·lucionat. 
És l'oportunitat de superar la condició de mers consumidors i treballar per esdevenir persones que visquin prenent decisions coherents i en harmonia amb l'entorn.

dimecres, 13 de maig del 2020

L'encís esclatant i efímer dels pipiripips

La rosella és una de les flors amb més denominacions territorials. Algunes resulten entranyables, com ara pipiripips (pròpia d'aquí al Bages) o badabadocs (Castellar-Sant Quirze). Però si ens movem per territori català descobrirem paraules com ara babol/ababol, capellà, caputxí, colet, gall, gallaret, gallgallaret, lloca, paparota, paramà, quicaraquic,... I segurament me'n dec deixar.
Una riquesa lèxica que esdevé un autèntic tresor. 
I si té tantes denominacions és perque és molt comuna i present arreu. Creix espontàniament al mig dels camps de cereals i per les vores dels camins, tenyint cridanerament de vermell el paisatge. 
La seva presència convida a l'aturada i l'observació, a convertir-te en un badoc.
L'espectacle de verd i vermell dels camps és intens i el seu missatge ben clar: La primavera és aquí!

diumenge, 10 de maig del 2020

Coses que aprenc




A la vida, més que fer grans coses, potser es tracta de fer grans les coses petites.

dilluns, 4 de maig del 2020

De la poesia a l'espai públic




És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.
Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 
Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 
Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!