dimarts, 28 d’agost del 2012

Petits plaers: Les avarques

Calçar-se unes avarques comporta un petit plaer que associem a l'estiu, les vacances i el bon temps. L'avarca fa confort de la seva senzillesa, s'adapta respectuosament al peu, el manté eixut i ventilat i fa de la seva informalitat un element molt personal. 
És un calçat sofert, que aprofita austerament els materials dels que està fet. La seva sola, feta del cautxú dels pneumàtics dels cotxes, ens fa adonar que sempre podem donar una segona oportunitat a les coses que gastem. I el cuir interior, sense polir, li atorga el punt de confort que el peu tant agraeix. 
T'ho miris com tu miris, l'avarca és un tot un encert, i sempre agrairé a una illa tan bella com Menorca la invenció d'un calçat del que mai més sabré prescindir. Plaer d'estiu, que fa dels seus dies el temps més plaent.

dilluns, 27 d’agost del 2012

"Art"

Quan he llegit la notícia de la polèmica restauració de l'Ecce homo de l'església de Borja m'han vingut de seguida al cap les hilarants situacions que vivia Rowan Atkinson a la pel·lícula Bean, en que representa el paper d'un vigilant sapastre de la National Gallery de Londres, que envien a Los Ángeles per a recollir la pintura La mare de Whistler. 
Sembla una broma, però és veritat. Evidencia la manca de controls i de criteri amb les que es poden arribar a fer aquesta mena de coses i reobre debats que caldria resoldre de forma definitiva. 
I segurament la senyora en qüestió va voler fer la restauració amb la millor de les intencions, i sap greu perquè ara ens arriba també la notícia que pateix una crisi d'ansietat per tots els aldarulls que ha provocat la seva "obra".
Després de tot, però, Borja té ara un nou atractiu turístic a les acaballes d'aquest calorós agost que trenca la monotonia informativa (malgrat no poder aplicar la solució Bean amb la que culmina la pel·lícula en un final ple d'enginy). 

divendres, 24 d’agost del 2012

Calor i sentit comú

D'això que ara en diuen onades de calor n'hem patit moltes al llarg dels anys. I si hem arribat fins al dia d'avui és perquè d'una manera o altra hem sabut adaptar-nos-hi i fer-hi front. Ja sabem que el sentit comú és el menys comú dels sentits i que sempre hi haurà el qui farà el que li semblarà i quan li semblarà. 
Per això cada any no puc deixar d'experimentar un cansament creixent quan reiteradament es dediquen campanyes i minuts en els programes informatius a difondre banalitats orientades a combatre els efectes perniciosos de les altes temperatures. De veritat que algú fa cas quan li diuen que procuri passar per l'ombra quan fa molta calor? O que procuri no fer esport o gran esforços a les hores centrals del dia? O que begui per hidratar-se? Algú és capaç d'anar a un centre comercial només per a gaudir de l'aire condicionat? Crec que és el sentit comú i l'instint d'adaptació a l'entorn el que ens mou a actuar en un cert sentit. Bevem més perquè suem més i tenim més set. Passem per l'ombra perquè ens és més agradable i a ple sol suaríem i ens cansaríem més. I si a algú li dóna per posar-se a córrer pels carrers a les dues del migdia allà ell o ella. 
Tinc la sensació que són campanyes innecessàries, que estupiditzen la gent i la tracten de forma infantilitzada. Ja sé que els poders públics tenen l'obligació de vetllar pel benestar de la població i que val més prevenir que curar, però la reiteració de banalitats porta a la indiferència. I caldria ser crític amb la utilitat real de certes campanyes.

dimecres, 22 d’agost del 2012

El rebost de la memòria

Il·lustració de Vero Cendoya


Les lectures són com els queviures que omplen el rebost de la memòria, la reserva a la que sempre podem recórrer per a satisfer la nostra perenne necessitat de paraules.

dilluns, 20 d’agost del 2012

El dret a pensar


"Defensa el teu dret a pensar perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar."

Hipàtia d'Alexandria (365-415)

Ara que estem com estem és bo recordar aquesta frase d'una dona avançada al seu temps com va ser Hipàtia d'Alexandria. És millor fer i equivocar-se que no fer res i morir d'inanició. I aquesta màxima tant val per a la ciència com per a la política. Cal fer un pas endavant i trencar les inèrcies que ens aboquen a un pou sense fons.
Dit això, val la pena recomanar "Àgora", una ambiciosa pel·lícula d'Alejandro Amenábar protagonitzada per la Rachel Weisz dedicada a la figura d'Hipàtia.





diumenge, 19 d’agost del 2012

Com un puny

Una de les més belles cançons d'amor que he escoltat mai.


 
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.



dissabte, 11 d’agost del 2012

Punt de trobada

Imatge obtinguda de la xarxa


Escriure és un punt de trobada entre el que has viscut i el que has llegit, entre el que sents i penses i el que vols comunicar.

dimecres, 8 d’agost del 2012

El meu refugi

Sempre m'ha interessat saber què passa i, sobretot, entendre per què passa. Ser una persona informada amb les claus per poder interpretar el que succeeix al món. Però estic arribant a un punt de saturació. No puc més de despertar-me cada dia amb la prima de risc, l'amenaça de noves retallades, rumors sobre el possible rescat del país, dades de recessió i un llarg etcètera de notícies depriments sobre l'empitjorament de les condicions de vida de la gent i el futur negre que ens espera. Només ha faltat que un conegut polític reconegués que uns deu diputats de l'oposició van votar contra la seva voluntat en el tema del pacte fiscal. La cirereta del pastís. I la sensació que així no anem enlloc. M'és impossible estar pendent per més temps d'una actualitat que embruta d'angoixa i tristor tot allò que toca. Ja ens ho trobarem. I farem segons ens peti. 
Per tot això cada cop passo més d'esquitllentes per l'actualitat del dia i trobo refugi en aquesta gran escola de vida que és la bona literatura. Aquests dies estic gaudint de valent amb Dickens i les 1126 pàgines del seu David Copperfield. És un plaer endinsar-se en les seves pàgines i fer que t'arribi la riquesa dels seus sentiments i de les seves emocions, però també la seva valentia i l'esperit de la seva lluita contra l'adversitat. Un petit homenatge a Dickens en aquest segon centenari del seu naixement i en aquests dies també de Jocs Olímpics a la ciutat on transcorre l'acció de la novel·la. Uns Jocs que, exhibició embafadora de banderes i patrioterisme a part, ens estan deixant alguns moments inoblidables per als que també ens agrada l'esport.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Estimo les lletres...

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen, 
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l'ànima
de tota la gent!

Joana Raspall (1913-2013), a Degotall de poemes