dissabte, 30 de juny del 2012

Tocar el que no sona

El nou President del Tribunal Suprem,
Juan Antonio Xiol Ríos
Quan a l'escola treballàvem intensament per a tancar el curs i preparar el vinent, el Tribunal Suprem ens ha obsequiat, amb la peculiaritat que el caracteritza, amb un nou regalet per a desitjar-nos unes bones vacances d'estiu. 
L'escola catalana té un model lingüístic que hem decidit democràticament des del consens, que no ha generat problemes de convivència i que ha donat bons resultats acadèmics en benefici de les dues llengües oficials del país. Doncs no en tenen prou. És el setge constant, sense aturador, d'anar més enllà, d'interpretar fins a límits qüestionables les lleis, d'aprofitar qualsevol escletxa o ambigüitat en un redactat per a interpretar ells des del punt de vista més retrògad. I tot això per sobre del que ha funcionat raonablement bé durant més de trenta anys. 
He recorregut a la Constitució per a repassar l'article que parla de les llengües. 
L'article 3 del Títol Preliminar de la Constitució Espanyola de 1978 diu: 


"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció."




Si d'això en fem una interpretació oberta potser hi cabem tots, però si ha de servir per qüestionar la immersió lingüística i per a segregar en línies educatives per criteris lingüístics tenim un problema molt seriós. Hi han de posar seny per a evitar un trencament, perquè o es canvia la Constitució per a superar les fissures que evitin interpretacions d'aquesta mena o acabarem fora d'ella. No pot ser que els prejudicis carregats de ressentiment d'uns poquíssims, d'una minoria molt minoritària, facin trontollar els fonaments sobre els que hem bastit la nostra convivència i la nostra identitat. 
Ara només faltarà que el Tribunal Constitucional posi la cirereta del pastís amb la sentència sobre la LEC a partir del recurs que va posar el PP.
El tema em comença a provocar molt cansament (sobretot quan veig parlaments inventant-se llengües amb una frivolitat i una impunitat que m'esparveren, com "l'aragonès oriental") i em sento com el testoterònic entrenador català Jaume Creixell quan deia allò de "Tinc els pebrots que m'exploten ja!"

dijous, 28 de juny del 2012

La poesia...




En Paco Ibáñez posa música i recita aquest magnífic poema de Gabriel Celaya: La poesia es un arma cargada de futuro.




Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.
Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.
Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.
Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.
Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.
Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.
Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. 

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

dissabte, 23 de juny del 2012

Altres vides, altres àmbits

Això és el que ens permeten la lectura i la literatura. Viure altres vides diferents de la nostra, submergir-nos en altres realitats, enriquir-nos amb la personalitat i les emocions d'altres personatges. Llegir fa la vida més rica i intensa. Deia l'Emili Teixidor que "La gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix." Serveixi aquesta cita per homenatjar una vegada més la seva passió per la lectura i per haver fet de la seva vida lectora un model de bon gust literari digne de ser imitat.

dimecres, 20 de juny del 2012

"...fem cada dia una caminadeta saludable per les pàgines d'un bon llibre"

Amb aquestes paraules acabava Emili Teixidor l'article que va publicar enguany a l'Ara amb motiu de la diada de Sant Jordi; un bon resum del que ell creia. Era un activista de la lectura, amb idees i propostes per afavorir l'hàbit lector que no es cansava de repetir allà on el convidessin. El recordo en una d'aquestes xerrades a la Biblioteca del Casino de Manresa durant la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil, més o menys de quan va publicar l'assaig La lectura i la vida
L'Emili ens deia que estem fets de paraules, que necessitem d'elles per a expressar la nostra humanitat. Reivindicava la literatura com a escola de vida, com un element imprescindible per a educar les nostres emocions, per a sublimar l'experiència de la vida. 
Reivindicava una lectura exigent que afavorís el creixement personal del lector, que li obrís les portes per a gaudir de l'alta cultura; no com un mer entreteniment (que d'altra banda no rebutjava si el llibre estava ben escrit).
L'Emili també va ser al darrera del desenvolupament de la literatura infantil i juvenil a Catalunya, interessat com estava com a mestre i escriptor per a posar a disposició dels nens i nenes d'aquest país una literatura de qualitat adequada als seus interessos; element imprescindible per a crear i consolidar lectors en llengua catalana. 
Cal destacar també la seva tasca com a novel·lista, que ens ha deixat unes esplèndides obres de maduresa, com Pa negre i Els Convidats, on aprofundeix sobre les ambigüitats del comportament humà. 
Crec que era una persona respectada per tothom i molt estimada. S'ho havia guanyat a base de treball i compromís amb la llengua i la nació. Se'n va un dels grans que recordarem amb l'estima que ens va saber desvetllar.

diumenge, 17 de juny del 2012

Idiosincràsia

Imatge obtinguda de la xarxa
El que m'ha mogut a fer aquest escrit és la vergonya que passo quan sento determinats polítics que en aquests moments tenen la responsabilitat de governar el país. A un polític, independentment de si l'he votat o no, li demano honradesa, sinceritat, responsabilitat i certa altura de mires. 
A partir del moment en que ha estat escollit li reconec que representa sectors importants de la ciutadania i que té una legitimitat; però no puc suportar que sigui arrogant, fatxenda, mediocre i que faci el ridícul. La política no ha de ser un circ per a riure's les gràcies sinó l'eina per a resoldre els problemes de la gent de la millor manera possible. S'ha d'estar preparat i s'ha ser seriós i respectuós amb els altres.
Per això, quan governi qui governi, veig que es van reproduint els tics de la classe política, arribo a la conclusió que no és cosa de dretes o d'esquerres; és que són així: mediocres, negadors de la realitat, arrogants, fatxendes i proveïts d'un orgull ranci potser fruit d'un cert complex d'inferioritat. És el seu ADN, la seva idiosincràsia.
Podríem tibar d'hemeroteca i recordar la fanfarroneria de ZP quan deia que Espanya jugava a la Champions League de l'economia mundial, que teníem un dels sistemes bancaris més sòlids del món i que aviat atraparíem el PIB d'Alemanya. Així, pel broc gros i sense ruboritzar-se. 
I ara, tres quarts del mateix. Tot plegat és encara massa recent per reproduir-ho, però la sensació de ridícul i vergonya és la mateixa. Tenia molta raó Josep Pla quan deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. 
La intervenció d'un país és una qüestió molt seriosa i té quelcom d'humiliant. T'estan dient que has fet malament les coses i que no te'n surts, que has de canviar. Però potser per això mateix cal saber estar a l'altura de les circumstàncies, aparcar els eufemismes, parlar clar i posar fil a l'agulla.

dissabte, 16 de juny del 2012

Quan estimes el que tens, tens tot el que vols

L'anunci estiuenc d'Estrella Damm és tot un encert publicitari que cada any s'espera amb delit. Transmet una imatge de marca envejable que convida a viure de manera desenfadada, informal, "mediterrània". Una imatge il·lusionant de vida feliç i relaxada que tothom desitjaria, sobretot a l'estiu. 
Costa superar-se, però enguany crec que ho han bordat amb el lema que hi han posat al final: "Quan estimes el que tens, tens tot el que vols." M'ha semblat fantàstic. Estimar i valorar el que tens com a clau de la felicitat. 
Avui que la calor comença a manifestar-se amb intensitat em beuré una Estrella ben fresqueta a la vostra salut i a la de tothom.


dijous, 14 de juny del 2012

No tot és l'accés

Mai com ara havíem tingut la possibilitat d'accedir a quantitats tan ingents d'informació. Internet i el món de les TIC ens han obert un munt de portes i han democratitzat com mai l'accés a la cultura. Però tot plegat... ens ha fet més cultes? Què és el que dóna valor afegit a la facilitat d'accés? La informació no s'assimila automàticament ni es processa per si sola. El que dóna valor a l'accés és l'educació, la formació de la persona. 
El coneixement i també la capacitat de poder tenir opinió sobre un tema són fruit d'una sèrie de factors: l'accés a informació de qualitat té una importància evident, però també hi juguen molt les capacitats de cadascú i la formació que ha rebut. El coneixement i l'opinió no s'improvisen; són fruit d'un treball i d'un procés.
Aquí és on entra el món educatiu. De vegades a l'escola treballem per projectes: definim uns objectius informatius sobre un tema que estiguem treballant, de coses que volem saber, i demanem als alumnes que busquin informació.  És habitual trobar-se amb que poden portar un munt de fulls impresos, amb molta informació, sí, però sense haver-la llegida ni haver valorat si és prou adequada. 
No és una tasca tan fàcil com sembla. Cal definir amb molta precisió els objectius informacionals, ensenyar-los a llegir i valorar si el que han trobat s'adequa al que volien saber, si els serveix. Ensenyar-los a resumir i elaborar el coneixement.
Pot arribar a ser una tasca reeixida i gratificant, però no és gens fàcil. S'ha de treballar molt bé.
El gran repte davant la selva d'informació que tenim al nostre davant és saber trobar el que necessitem i tenir capacitats per pair-ho.

dimecres, 13 de juny del 2012

Tot està per fer i tot és possible

Fa un temps es va fer una enquesta entre els lectors de l'Ara sobre quins eren els seus versos favorits. No recordo exactament com va anar, però diria que un dels que va obtenir més vots és el que encapçala aquesta entrada. Tanca el poema Ara mateix (del llibre L'àmbit de tots els àmbits) del Miquel Martí i Pol i he pensat en ell perquè resulta de rabiosa actualitat, és valent i ple de força. I expressa amb contundència la voluntat de decidir el futur.
A mi m'agrada molt en aquesta versió del Francesc Ribera, Titot:


diumenge, 10 de juny del 2012

Ningú no ho ha vist

Mari Jungstedt
Ningú no ho ha vist
Barcelona: Edicions 62, 2010
Col·lecció labutxaca
300 pp.
ISBN: 978-84-9930-137-2


Vaig entrar en el món de la novel·la negra sueca de la mà d'Henning Mankell i les novel·les protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander. Va ser tota una descoberta. Una novel·la negra diferent, amb forta càrrega social, que ens parlava dels crims i dels problemes d'una societat aparentment tranquil·la, ordenada i socialment avançada com la sueca. I protagonitzada per un personatge humà, amb problemes personals com qualsevol altre, torturat fins a un cert punt per tota la seva situació personal, com en Kurt Wallander.
Una novel·la negra que ens parlava dels nous problemes de la societat de finals del segle XX i d'un personatge de dimensió humana allunyat totalment dels estereotips de superheroi que de vegades habiten en el gènere. Vèiem un policia de perfil professional, apassionat per la seva feina i preocupat per les condicions en que ha de desenvolupar-la, però que ens mostra també la importància d'un treball en equip ben coordinat. Era un canvi respecte el que havíem conegut fins llavors, resultava novedós, fresc, i cada vegada va anar atrapant nous seguidors.
La fórmula va crear escola i ha comptat amb altres conreadors que han estat exportats i traduïts aprofitant el boom de la novel·la negra nòrdica.
La Mari Jungstedt (1962) beu d'aquestes arrels. Ningú no ho ha vist és la seva primera novel·la i el comissari detectiu Anders Knutas ve a ser un Kurt Wallander en potència, tot i que emocionalment és més estable. Ens trobem amb elements comuns (ambientació, societat) i personatges de característiques semblants.
Cal reconèixer que la novel·la està ben construïda, té elements que la fan genuïna i atrapa el lector amb força. Es llegeix amb avidesa, funciona com un precís un mecanisme de rellotgeria i es resol encaixant les peces com si d'un trencaclosques es tractés. 
Com deia, aporta elements novedosos. Un, que s'alterna la narració dels crims i de la investigació amb els sentiments del criminal. De mica en mica anem sabent més coses d'ell, com la seva psicologia i l'assetjament del que va ser víctima quan era un infant. Intuïm que els crims tenen a veure amb el que va viure i que també ha de tenir alguna relació amb les víctimes. Però sabem poc per a que es mantingui la tensió amb la que anem avançant en la lectura de la novel·la. Això també ens fa adonar que els sospitosos amb els que treballa inicialment la policia no són els criminals i que la policia es troba molt lluny de la resolució del cas, força perduda. Però a còpia de petites descobertes sàviament dosificades la narració avança eficaçment fins a la resolució final. 
Un altre element d'interès de la novel·la són les tensions entre el món del periodisme i el de la policia al voltant de les informacions que el periodista vol destapar (és el dret a la informació, la primícia i la lluita per l'audiència) i la policia vol protegir, perquè pot estar en joc la resolució del cas, la detenció del criminal i la protecció de víctimes potencials. És el típic debat sobre què preval, si el dret a la informació o la confidencialitat d'una investigació criminal. Com fer compatibles les dues coses. Un debat que l'autora, que ha treballat de periodista durant catorze anys, deu haver viscut en primera persona.
Segurament no es tracta d'una obra mestra del gènere, no és alta literatura, però està construïda amb prou habilitat per a llegir-se amb interès i poder passar unes hores ben entretingudes.

dissabte, 9 de juny del 2012

Qüestió de confiança

En una entrada anterior parlava de les altes dosi d'incertesa amb les que hem de conviure. Hi ha una incertesa innata a la vida, però aquesta incertesa avui dia es veu agreujada per les característiques de la crisi actual. Avui voldria comentar un altre aspecte que s'hi relaciona i és la capacitat de confiar que hem perdut en tot aquest procés.
Al món de la banca li hem confiat una bona part de les nostres expectatives de futur. Estalviem i fem un raconet pel que pogués ser, pensant en el futur. Estalviem pensant en petits projectes personals, en les necessitats de fills, parella, pares,... L'estalvi és un dels elements que dóna tranquil·litat i redueix els nivells d'incertesa. I l'hem confiat en un banc o caixa refiats de la seguretat del tracte i en base a la confiança que ens generava. 
Què n'ha quedat de tot plegat? Ben poca cosa. Ni tan sols és segur pensar que tens el que diuen uns papers que tens, ni tan sols és segur que puguis recuperar-ho quan tu vulguis, ni tan sols és segur que puguin garantir-te els dipòsits que has contractat. En una situació de pànic res estaria garantit. 
I encara emprenya més que els responsables d'haver-nos portat fins aquí campin com si res, immunes al mal que han fet. La disbauxa ha portat a que alguns s'embutxaquessin milions sobre la base d'uns suposats beneficis i que ara tots plegats haguem d'assumir les pèrdues d'una gestió nefasta i irresponsable. 
En un moment donat hem pecat d'ingenus i confiats, però ara la decepció i el desengany són grans. No ens mirarem amb la mateixa cara el de la caixa quan ens ofereixi un fantàstic producte per a col·locar els nostres estalvis (si és que al pas actual aconseguim estalviar, tot s'ha de dir). La confiança s'ha perdut pel camí. 
És lamentable el numeret protagonitzat per la banca aquests darrers temps, és obscè l'esforç que s'ha hagut de fer per a salvar-los el cul i és ben trista l'actuació erràtica i desconcertant dels polítics per a intentar reconduir el tema. 
No ens ha d'estranyar que cada cop més gent pensi que on els diners estan més segurs no és precisament a les seves mans.

dimecres, 6 de juny del 2012

Ajudant a créixer, enfortint les arrels

La jubilació d'una companya de l'escola ens plantejava el repte de trobar unes paraules que resumissin la seva trajectòria, el seu llegat. 
Porta més anys a l'escola que ningú, forma tanta part de la seva història com les seves parets. Ho ha viscut tot, des de la mort del dictador fins a les retallades actuals. I si alguna cosa li hem de reconèixer ha estat la seva dedicació i la seva estima per la institució a la qual ha servit durant tants anys.
Per això era important trobar les paraules adients; breus, sinceres i contundents. 
Avui al matí hem fet un acte senzill però molt sentit, ple de detalls molt bonics, amb la participació de tots els qui formem part de l'escola. Amb emotivitat a dojo. 
I amb una humil rajola blanca que vol recollir alhora el nostre reconeixement i el seu llegat, i que a partir d'avui passarà a formar part de l'edifici on ella ha treballat tants anys.
Perquè... què és el que més s'assembla al treball d'un mestre? Es fa difícil de dir. Inculquem actituds i valors amb el nostre model. Intentem formar persones, ciutadans dignes d'una societat que en representin els seus valors. I sí, els hem de fer competents amb la lectura, l'expressió escrita i el càlcul; però tot això serviria de ben poc si no ho sustentéssim sobre éssers morals, persones amb una idea del bé i del mal fruit dels valors que els hem transmès.
Els ajudem a créixer i els enfortim les seves arrels, la seva identitat com a persones, els seus valors, les seves actituds, tot allò que alimenta la persona que veiem créixer, madurar i desenvolupar-se. 
Tot això m'ha fet pensar en l'esforç d'anys que hi ha en la robustesa d'un arbre que llueix esplendorós al bell mig d'un bosc.
Educar, en certa manera, és això. Un esforç perllongat que dóna els seus fruits a la llarga.
D'un mestre difícilment recordaràs una classe de llengua o matemàtiques, però sí que queda el seu tracte, el que et va dir una vegada i et va impactar, o el que et repetia amb regularitat. L'empremta d'un mestre està més feta de valors i humanitat que de coneixements.  Recordem sobretot la persona que ens va tractar.
"Ajudant a créixer, enfortint les arrels." 
Per molts anys.

diumenge, 3 de juny del 2012

Dir molt amb poques paraules

Imatge obtinguda de la xarxa
Aquesta és la màgia dels aforismes, la seva capacitat  de condensar reflexions, d'impactar, de suggerir. 
L'aforisme t'atura, et fa reflexionar, grata en el significat profund de les coses, il·lumina en la seva complexitat.
L'aforisme és pensament a mida de tuit, però com el gas tancat en una ampolla, quan s'allibera, tot ho pot emplenar.