dimarts, 18 de gener del 2022

De la cultura que abaixa la persiana

D'un temps ençà assisteixo a un degoteig constant de tancaments de quioscos de premsa. Els canvis que ha experimentat la societat i el sector de la premsa en paper són determinants per a un futur que es dibuixa més aviat magre. I això no treu valor al que la premsa representa, que té un paper decisiu en la defensa de la transparència, les llibertats i la justícia social. Estimo la premsa quan denuncia escàndols (el més recent el de les condicions retributives dels treballadors del Parlament), ofereix reportatges, articles d'anàlisi i opinió,.... perquè això és el que t'ajuda a entendre millor el món on vius i el que dona valor en un món saturat d'informacions de tota mena. Però això té un preu que no tothom està disposat a pagar, viciat per les informacions gratüites que ofereixen determinats mitjans. 

La premsa va viure una època daurada quan gairebé monopolitzava una bona part del negoci publicitari. Els anuncis pagaven el cost de l'edició d'un diari, que oferien exemplars gruixuts on sobretot el cap de setmana abundava publicitat de tota mena. Avui dia els diaris s'han aprimat molt i se centren bàsicament en el contingut que generen. I el pastís publicitari s'ha desplaçat cap al món d'internet.

Fer un diari val el que val i la publicitat no ajuda gaire a reduir el preu que paga un lector (entre setmana tenim els diaris a 1,50€, 2 els dissabtes i 2,80 els diumenges). Passejar-te per un quiosc és constatar que les piles de diaris s'han reduït considerablement (per gruix i per quantitat) i que més aviat se'n venen pocs, sobretot entre setmana. 

Les webs dels diaris s'actualitzen constantment i ofereixen edicions de pagament que competeixen en temps i cost amb les edicions de paper. Avui dia pots llegir el diari digitalment abans que arribi als quioscos; els quals demanen als seus propietaris una atenció constant cada dia de la setmana. 

Com deia, el panorama és magre; no pel producte sinó per les condicions en que es desenvolupa el negoci. I en aquest context guanya pes la premsa digital.

Els quioscos de premsa són un nou reflex del món que canvia. La premsa és més necessària que mai, però el seu suport tradicional pot acabar passant a la història i fent abaixar la persiana als que en depenen en aquest món cada cop més digital.


dilluns, 3 de gener del 2022

De la felicitat angoixant

Des de fa més d'un mes plouen missatges de bons desitjos i felicitat. Formen part dels rituals nadalencs i de l'any que és a punt de començar. I evidentment agraeixo que les persones que formen part del meu cercle familiar i d'amistats pensin en mi i em formulin els millors desitjos; però quan a tot això se suma la pressió comercial i els enviaments massius de missatges per part d'empreses que et tenen a la seva base de dades, arribo a un punt de saturació, d'afartament.
Nadal està envoltat de tradicions entranyables que formen part de la cultura que comparteixo. I de cap manera voldria renunciar-hi. Les estimo i formen part del que sóc.
Però els desitjos de felicilitat arriba un punt en que m'embafen i se'm fan angoixants, perquè no em puc estar de pensar en situacions de solitud i malaltia de persones que conec; o en omplir-me d'enyorances davant les quals voldries un ràpid retorn a les rutines habituals. Són dates de molta càrrega emocional on la pressió per expressar alegria i mostrar felicitat poden ser difícils de gestionar.
La inèrcia d'aquestes dates porta a una acumulació de compromisos socials per part de qualsevol grup del que formis part, i no sempre ve de gust. És difícil dir no perquè tems que els altres ho visquin com un menyspreu o t'etiquetin com una persona esquerpa que defuig el contacte social; però està en joc el benestar emocional. Caldria acceptar només el que tinguis ganes de celebrar i amb les persones que voldries. Felicitat angoixant és un oxímoron que ens allunya del benestar emocional. Sentir-te bé, gaudir de moments de felicitat; mai hauria de ser angoixant.