Sant Jordi, temps de llegir

Reconec que durant molts anys he estat un apassionat de la vessant més literària de la diada de Sant Jordi. M'agradava estar informat de les novetats i em llegia els suplements que publicaven els diaris. 
Mentre pugui, no renunciaré a l'ambient festiu de la diada, seguiré passejant entre parades de llibres i roses, respirant el que s'hi viu; però he anat deixant de banda la fal·lera de comprar. Més que el que compraré em preocupa el que llegiré. M'he tornat molt selectiu, perquè el meu temps és limitat. 
I fujo com de la pesta dels llibres de famosos, dels qui s'aprofiten de la popularitat mediàtica o televisiva, dels qui sospito que poden haver estat escrits per un negre ( i no es per treure mèrits al negre que ha ajudat a fer un llibre, sinó al que l'ha utilitzat), dels llibres oportunistes que no tenen vocació de durar. 
Cal triar bé el que compris, però sobretot el que llegiràs.

Bibliòfils, bibliòfobs, bibliòfags, bibliocastes i altres espècies humanes.

S'acosta Sant Jordi i l'actualitat del llibre i la lectura guanya pes: estadístiques d'hàbits lectors, presentació de novetats, entrevistes amb escriptors i llibreters, rànquings de vendes,... 
El llibre, ni que sigui per un dia, és el gran protagonista. Aquest objecte virtuós, generador de prestigi, un dels més grans exponents de la creativitat humana, element cabdal a l'hora de definir els hàbits de lleure i consum cultural, punt de referència en la transmissió d'idees;.... ha anat definint amb el temps una peculiar relació amb la raça humana. 
Tothom deu haver sentit a parlar dels bibliòfils, aquelles persones que estimen els llibres, que en són amics. Els bibliòfils sempre en parlen bé dels llibres, car hi ha una relació d'amor i simpatia per ells; en són els seus grans defensors. Alguns bibliòfils pequen de bibliolatria, que en seria un culte i una veneració excessius pels llibres. Segurament ho fan de bona fe, però sense adonar-se'n cauen en l'excés.
En el pol oposat als bibliòfils situaríem els bibliòfobs, que són aquells que experimenten fòbia cap a ells, que odien els llibres sense més. Històricament, els règims totalitaris han manifestat comportaments bibliòfobs, car han vist en el llibre un objecte perillós que podia qüestionar l'ordre establert; no podien suportar que algú pensés diferent d'ells i donés ales a una possible rebel·lió. Quan aquestes dictadures fan un pas més en el seu odi cap al que representa el llibre organitzen actes biblioclastes, com per exemple les fogueres públiques per cremar tot allò que consideren perniciós. 
No cal confondre els actes biblioclastes amb la bibliolístia, que seria la destrucció voluntària de llibres. Per a mi seria sinònim d'esporgar, que és la necessitat periòdica de treure dels prestatges allò que ha esdevingut obsolet i ocupa un espai preciós a les lleixes de la nostra biblioteca. Si la bibliolístia resulta dolorosa sempre es pot optar per abandonar allò que no volem en una biblioteca, tot esperant que algú encara tingui ganes d'endur-s'ho a casa seva.
Els grans lectors, els més apassionats, quan troben una lectura que els enganxa cauen en comportaments bibliòfags, en devoren el contingut amb voracitat. Cal perdonar-los, és un comportament benaurat fill de la passió per la lectura. 
Sento simpatia, tot i que no és el que més m'interessa, pel bibliognosta, que és aquella persona que ha dedicat part del seu temps a estudiar i especialitzar-se en la història del llibre; així com per aquells que també moguts per la seva passió i curiositat s'han dedicat al bibliofilisme; és a dir, a recopilar anècdotes, pensaments, dites i històries sobre llibres. 
Les seves ànsies de saber estan posant els fonaments de la bibliologia i els futurs bibliòlegs. 
No voldria acabar sense esmentar dues petites aficions fruit de la meva relació amb els llibres. Una és la bibliatria. No en són un expert, però he restaurat alguns llibres que m'he llegit i estimat després que se'ls desenganxessin els fulls o és malmetés la seva enquadernació. I és que m'agrada fer-los durar. Una altra és la bibliopegia. A un nivell molt bàsic, artesanal, casolà; però de vegades he pensat que només em faltava fer-los. I m'hi he posat. Enquadernar un llibre pot passar per una manualitat de passar l'estona, però proporciona grans satisfaccions. 
Ara que us passejareu per les parades amb motiu de la diada de Sant Jordi no us convertiu en un bibliòlata, que és aquell que té molts llibres que no s'ha llegit. Compreu el que penseu llegir. És el premi que tot llibre (si s'ho mereix) necessita. 
I per més que penseu que un llibre estaria millor a casa vostra que no en una biblioteca o llibreria, no us convertiu en un bibliocleptòman; que robar és lleig. 

I tu, quina relació tens amb el llibre?

Fenòmens virals

La fortalesa d'Internet a les nostres vides posa periòdicament de moda allò que s'ha definit com a fenòmens virals. Són continguts, generalment vídeos, que en poc temps s'escampen ràpidament a través de la xarxa i són coneguts per persones de qualsevol racó de món. 
El fenomen viral és un premi a l'originalitat i la creativitat, a la capacitat de sorprendre amb quelcom diferent. I Internet és ara com ara la manera més ràpida i contundent de difondre-la. 
Poden estar contaminats per la moda o poden ser objecte de subtils campanyes publicitàries, però quan tenen èxit de debò és perquè connecten amb la gent, que s'hi sent reflectida o emocionada per quelcom que reconeix. 
Us presento un dels darrers, creat pel fotògraf holandès Frans Hofmeester, que ha gravat durant 14 anys, setmana rere setmana, imatges de la seva filla i n'ha fet un muntatge on ha condensat en quatre minuts tota aquesta etapa de la seva vida: 



I pregunto: a quin pare o a quina mare no li vénen al cap, en veure'l, els records de la creixença d'un fill, les emocions d'una etapa inoblidable? Genial!

Los hijos de Kennedy, de Robert Patrick

El gran home de teatre que és Josep Maria Pou ha traduït, adaptat i dirigit l'obra Kennedy's Children, de Robert Patrick; un text de l'any 1975 que retrata la generació que va viure en aquells anys 60, considerats pròspers i feliços, però on uns joves insatisfets van voler canviar el món.
En aquesta ocasió ho ha fet en llengua castellana i ha comptat amb un repartiment de luxe amb cares conegudes del cinema, la televisió i el teatre espanyol, entre els quals podem veure la catalana Ariadna Gil. 
És un muntatge del 2013 que ara es troba de gira i que acaba de passar per Manresa. 

El muntatge es desenvolupa en un únic espai, un bar novaiorquès en una nit plujosa, on coincideixen cinc personatges molt diversos però representatius (una secretària d'una publicació, un veterà de la guerra del Vietnam, una hippie, un actor homosexual i una aspirant a actriu). L'autor posa els seus personatges sols en aquest espai, on hi són presents però en cap moment interactuen, i en va alternant els seus monòlegs, on van parlant del que han fet i viscut, de com s'han sentit,.... . I malgrat petits moments de distensió, la duresa del que es narra, les insatisfaccions i frustracions que tots mostren, els elements d'autodestrucció (alcoholisme, drogues,...); dibuixen una atmosfera que resulta progressivament opressiva. 
L'assassinat de Kennedy és l'element catalitzador, però el veritable protagonista de l'obra són les vivències d'aquests personatges des del seu assassinat el 1963 fins al 1975. Vivències que serveixen per evidenciar les seves contradiccions i frustracions. 
Perquè és molt dur haver estat educat en el pacifisme i trobar-te en el front d'una guerra; proclamar la no-violència i la lluita pacífica contra les injustícies i acabar justificant revolucions que acaben sent pitjors que els règims que volien combatre; defensar l'art alternatiu i underground i acabar desitjant triomfar i guanyar tanta pasta com el que més; defensar l'alliberament de la dona i acabar com una dona objecte capaç de tot a canvi d'un paper. Podríem seguir. 
L'època retratada fa referència a l'autodestrucció (Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison; tots morts als 27 anys). Potser volien canviar el món però sense saber massa cap a on i combatien la frustració fugint de la realitat, que és justament el que no s'ha de fer. Però són representatius d'aquells anys.
I és que és més propi de la condició humana i les societats l'evolució que la transformació. No es canvia d'un dia per l'altre. Podem millorar, sí; però no ser gaire diferents del que som. 
Un gran muntatge sobre les contradiccions de la condició humana i la pèrdua dels ideals. Gairebé quaranta anys després de ser escrita permet fer-ne una lectura actual i moderna. És el que tenen els clàssics.
Un nou Pou en estat pur, exigent, suggeridor, potent.

A tots els infants del món

Com cada 2 d'abril s'ha celebrat arreu del món el Dia Internacional del Llibre Infantil coincidint amb la commemoració del naixement de Hans Christian Andersen (1805-1875).
Forma part de la tradició del dia convidar una literatura nacional, que ha de triar un escriptor i un il·lustrador, per a que elaborin respectivament un missatge per a tots els nens i nenes i el cartell de la diada.
És un petit plaer seguir any rere any els missatges que elaboren escriptors ben diversos d'arreu amb motiu de la diada. 

M'ha agradat especialment el d'enguany. Idees senzilles però profundes, de gran calat; que no per conegudes són menys importants. 

En primer lloc, el que nodreix la imaginació. La nostra imaginació s'alimenta del que hem viscut. I és que tot allò que hem viscut, sentit, vist, llegit,... és a la rereguarda del que siguem capaços de crear. I per això cal prendre tots aquests "aliments", perquè sense ells s'afebleix la nostra capacitat d'imaginar.
En segon lloc, allò de que els lectors tanquen el cercle que inicien els escriptors. Tota obra literària necessita dels lectors, reviu en ells. Sense ells, s'oblida i mor.
"Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure."
I és que tota obra reviu en la imaginació de cada lector, no té sentit sense ell.

MISSATGE 

DE 

SIOBHÁN PARKINSON (Irlanda)

ADREÇAT 

A TOTS ELS INFANTS DEL MÓN

Carta a tots els infants del món

"Els lectors sovint pregunten als escriptors com escriuen les seves històries: «D’on surten les idees?» «Provenen de la meva imaginació», respon l’escriptor. «Ah, és clar», sol contestar el lector. «Però on és la teva imaginació, de què està feta? I és veritat que tothom en té una?» «Bé», respon l’escriptor. «És dins el meu cap, és clar, i està formada d’imatges i paraules i records i rastres d’altres històries i paraules i fragments de coses i melodies i pensaments i rostres i monstres i formes i paraules i moviments i paraules i ones i arabescos i paisatges i paraules i perfums i sentiments i colors i rimes i petits espetecs i xiulets i gustos i explosions d’energia i endevinalles i brises i paraules. Tot plegat gira allí dins i canta i es comporta com un calidoscopi i flota i s’asseu i pensa i es grata el cap.»
Evidentment que tothom té imaginació: sense, no seríem capaços de somniar. No obstant això, no tota imaginació té les mateixes coses a dins. Probablement, la imaginació dels cuiners conté una majoria de gustos, de la mateixa manera que la imaginació dels artistes conté sobretot colors i formes. La imaginació dels escriptors està plena, principalment, de paraules.
Per als lectors i oients d’històries, les seves imaginacions també es nodreixen de paraules. La imaginació d’un escriptor treballa i dóna voltes i dóna formes a les idees, als sons, a les veus, als personatges i als esdeveniments fins a convertir-los en una història; aquesta història no està formada d’altra cosa que no siguin paraules, batallons de gargots que desfilen per les pàgines. Aleshores passa que, de cop i volta, arriba un lector i aquests gargots cobren vida. Segueixen sent a la pàgina, segueixen semblant gargots, però també saltironen en la imaginació del lector, i aquest dóna forma a les paraules i les fila perquè la història ara tingui lloc al seu cap, com ha tingut lloc en el cap de l’escriptor.
Aquest és el motiu pel qual el lector és tan important per a una història com l’escriptor. Només hi ha un escriptor per a cadascuna, però hi ha centenars o milers o fins i tot, a vegades, milions de lectors d’històries, que llegeixen en el mateix idioma que el de l’escriptor o que potser fins i tot llegeixen traduccions en molts altres idiomes diferents. Sense l’escriptor, el conte no neix; sense tots els milers de lectors arreu del món, el conte mai no arribarà a viure totes les vides que pot viure.
Tot lector d’una història té alguna cosa en comú amb els altres lectors d’aquesta mateixa història. Separadament, tot i que també d’alguna manera junts, ells han recreat la història en la seva pròpia imaginació, una acció que és tant privada com pública, individual com comuna, íntima com internacional. És, possiblement, el que els humans fan millor."