L'adéu d'una veu extraordinària

Avui m'he despertat amb la notícia del decés de Constantino Romero. Sabia que amb seixanta-cinc anys, l'edat oficial de jubilació, havia anunciat que se sentia cansat i que es retirava del primer pla. Res he sabut d'ell des de llavors i res, per tant, em feia pensar en la trista notícia d'avui.
Per a mi Constantino Romero, amb el seu característic mostatxo, era sobretot una veu. Una veu greu, fosca, profunda, d'un timbre que modulava perfectament. M'encantava escoltar aquella veu i els seus doblatges per al cinema formaran part per sempre més de la banda sonora de la meva vida. 
Tenia una llarga trajectòria a la ràdio, havia presentat amb èxit diferents programes a la televisió, havia fet coses com a actor; però potser eren aquestes dots interpretatives les que el feien excel·lir en el doblatge. Crec que afegia un plus a les interpretacions dels actors que doblava, fins al punt que com a espectador identificaves aquell actor amb la seva veu. Clint Eastwood o Arnold Schwarzenegger no serien el mateix sense la seva veu quan interpretaven alguns d'aquells herois d'acció tan durs i virils que sobreeixien testosterona pels quatre costats. 
La seva aportació a les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 li van donar un afegit de notorietat i popularitat que es mereixia de totes totes. 
I ara, el darrer disc dels Manel ("Atletes, baixin de l'escenari"), suposo que involuntàriament, esdevé un homenatge pòstum a la seva figura, amb una de les frases que van esdevenir mítiques en aquella ja llunyana cerimònia de Clausura dels Jocs, on va exhibir la seva professionalitat i els seus esforços per a evitar una catàstrofe en uns moments delicats de la cerimònia que es van escapar de les mans dels organitzadors.
Fins a sempre, Constantino!