diumenge, 30 de gener del 2011

Pluja d'ocells, misteri resolt

El passat dos gener comentava una notícia plena de misteri que parlava d'ocells morts que queien del cel i que remetia a escenes inquietants d'una coneguda pel·lícula. A l'episodi d'Arkansas en van succeir d'altres de molt similars a Itàlia i Suècia, i tot seguit es van començar a divulgar tota mena de teories conspiratives. 
Calia deixar treballar els científics, que investiguessin els fets i donessin una explicació fonamentada de les raons que van provocar tan misteriós esdeveniment. Ara s'acaben de publicar les seves conclusions, que ens parlen de l'estrès provocat pel soroll dels focs artificials que celebraven l'arribada de l'Any Nou. Els hi va passar el mateix que als pardals de l'àlbum il·lustrat que també vaig esmentar.
L'estudi dels ocells ha revelat hemorràgies provocades per contusions i fractures. Els forts sorolls els van fer sortir dels seus nius plens d'estrès, volar de nit a menys altitud de l'habitual i que molts d'ells topessin violentament contra tot tipus d'objectes, cases i torres d'alta tensió. L'estudi ha descartat la presència de bacteris, pesticides o altres elements químics que poguessin fer pensar en un enverinament massiu. Una situació trista i llastimosa.
Tot plegat m'ha fet pensar en com de precari és l'equilibri de la natura, en com de perillós pot esdevenir el soroll, en quins haurien de ser els límits ètics del progrés humà. Les nostres ganes de festa s'han de manifestar des del respecte i sense malmetre mai la vida i la pau d'altri. 
Voldria acabar avui amb un bonic i suggerent vídeo basat en el poema L'ocell blau de Charles Bukowski, el pare de la poesia pulp, però que ha servit d'inspiració a una obra tan bella com aquesta:





Hi ha un ocell blau
en el meu cor
que vol sortir,
però jo sóc dur amb ell.
Li dic: queda't aquí dins,
no permetré que ningú et vegi.

Hi ha un ocell blau
en el meu cor
que vol sortir,
però jo li llenço
whisky a sobre
i m'empasso
el fum de les cigarretes,
i les putes i els cambrers
i els dependents
de la botiga de queviures
mai s'adonen
que està aquí dins.
Hi ha un ocell blau
en el meu cor
que vol sortir,
però jo sóc dur amb ell.
Li dic: queda't aquí on ets.
És que em vols embolicar?
És que vols fotre les meves obres?
És que vols que s'enfonsin
les vendes dels meus llibres 
a Europa?
Hi ha un ocell blau
en el meu cor
que vol sortir,
però jo sóc massa llest,
només el deixo sortir
de vegades per la nit
quan tothom dorm.
Li dic: ja sé que ets aquí,
no et posis trist.
Llavors el torno a deixar
i ell canta una miqueta
allí dins.
No el deixo morir del tot,
i dormim junts.
Així,
amb el nostre
pacte secret.
I és tan tendre
com per fer plorar
a un home.
Però jo no ploro,
plores tu?

Charles Bukowski






dijous, 27 de gener del 2011

LIJ - Viatge a la fi del món

Henning Mankell
Viatge a la fi del món
Barcelona: Columna Edicions
250 pp.
Col·lecció Columna Jove, 227
ISBN: 978-84-6640-976-6

Henning Mankell, més conegut per les seves novel·les policíaques protagonitzades per l'inspector Kurt Wallander, ha fet una aportació fonamental a la literatura per a joves amb la tetralogia titulada El viatge d'en Joel, que en un retrat ple de sensibilitat i ric en emocions que sedueix i enganxa el lector, narra magistralment les tensions d'un noi en la seva particular transició des de l'adolescència cap al món adult. La tetralogia, formada per les novel·les El gos que corria cap a un estel, Les ombres creixen al capvespre, El noi que dormia a la neu i Viatge a la fi del món ha estat editada per Columna en llengua catalana, després que tots aquest títols fossin publicats inicialment  per separat en castellà per Siruela. Considero que El viatge d'en Joel és dels títols imprescindibles que haurien de formar part de la biblioteca i les lectures d'un jove.
Avui em centraré en Viatge a la fi del món, que tanca la tetralogia dedicada a explicar la història del Joel Gustafsson, el nen que deixa de ser-ho per a esdevenir adult. En aquest darrer lliurament, en Joel, un cop acabada l'escola obligatòria i amb tot el futur per endavant, va a la recerca de la seva mare Jenny, de la qual rep notícies que viu a Estocolm. En Joel farà el viatge amb el seu pare, acabarà trobant la mare, descobrirà que té dues germanes, es respondrà alguns interrogants amb els que havia conviscut i lluitarà per ser i fer realitat els seus somnis. Així, en Joel acabarà enrolant-se en vaixells i esdevenint el mariner que podrà obrir-se a noves realitats i deixar enrere el món petit i tancat on havia viscut fins aleshores.
Esdevenir adult suposa també assimilar la mort de les persones amb les quals t'uneixen vincles afectius. En un dels moments culminants del llibre a en Joel li toca assumir la mort del seu pare, la persona que malgrat les seves febleses i tristors és la que estima. Després de molt pensar decideix que a l'esquela del diari hi digui Samuel Gustaffson, que ha viatjat a la fi del món.
Fer-se gran: prendre decisions, esdevenir, trobar el teu lloc al món, avançar, deixar enrere,...
Un llibre que fa bona la idea que la literatura ha de servir, entre d'altres coses, per a educar les emocions i enriquir la realitat. Una magnífica narració, impecablement escrita i molt enriquidora emocionalment. Imprescindible.
Per a nois i noies a partir de 14 anys.

divendres, 21 de gener del 2011

Frases cèlebres



"No us pregunteu el que el vostre país pot fer per vosaltres; pregunteu-vos el que vosaltres podeu fer pel vostre país."


Una de les frases més cèlebres de la història i de les més reproduïdes està d'aniversari. Aquesta setmana ha fet 50 anys; i permeteu-me dir que ella i jo som companys de la mateixa generació. Va ser pronunciada per John Fitzgerald Kennedy el 20 de gener de 1961, i amb el pas dels anys s'ha convertit en una de les millors i més belles expressions de l'esperit que fa grans les nacions. És una apel·lació a la solidaritat de tots aquells que se senten membres d'un mateix poble i compromesos amb el seu futur col·lectiu. Denota generositat i alhora transmet patriotisme amb un sentiment sa d'estima a la nació. És una frase que sense defugir l'idealisme fa una crida al treball del dia a dia per construir el futur.
He pensat en ella perquè com a societat passem per moments delicats i ens cal l'esperit que transmet. Necessitem sentir-nos partícips d'una identitat i d'un futur com a nació, estimar el que som i lluitar pel que volem, participar amb el nostre treball i l'aportació de cadascú de nosaltres en la construcció del país que volem deixar als nostres fills.

dijous, 20 de gener del 2011

Balzac i la Petita Modista xinesa

Dai Sijie
Balzac i la Petita Modista xinesa
Barcelona: Edicions 62, 
Col·lecció El Balancí


Balzac i la Petita Modista xinesa ens narra les vivències de dos joves que l'any 1971, en temps de la Revolució Cultural (aquell lamentable experiment dissenyat pels més radicals del règim que encapçalava  Mao -"el Gran Timoner"-, que havia de fer possible un home nou i una societat més avançada i justa), van ser destinats una temporada en un petit llogarret perdut a l'interior del país per a la seva "reeducacació". Podria haver estat una novel·la sobre els horrors del règim i les seves misèries, però no; en cap moment ens sentim atemorits per la brutalitat d'una situació injusta i arbitrària. El moment històric on passen els fets que es relaten queda molt diluït i en pocs moments es percep el patiment dels protagonistes per la situació que viuen. Des de la resignació i una certa natural quotidianitat veiem que van vivint les seves vides.
Un dels encerts de la història es troba en el paper que pot jugar la literatura en una situació així. La força que té la paraula i la necessitat que pugui desenvolupar-se en llibertat. La literatura i per extensió totes les formes de cultura (en un context de llibertat creativa) poden fer la gent més feliç, li poden obrir les portes del món, la poden fer imaginar i somiar. Llegir esdevé, així, una acte totalment subversiu i alliberador.
I de la mateixa manera que la paraula escrita, també la paraula dita (són moments brillants pel que transmeten quan els protagonistes utilitzen les seves habilitats narratives per aconseguir certs privilegis i atansar-se a la noia desitjada).
La novel·la, que inicialment apuntava en vàries direccions, acaba reduint-se a una història d'amistat i amor amb ressonàncies pigmalionianes on la literatura i el poder de la paraula acaben acaparant tot el protagonisme.
Una acceptable novel·la, molt suggerent i atractiva per als amants dels llibres i les paraules.

dimecres, 12 de gener del 2011

LIJ - El cor damunt la sorra / Viatge màgic a Àfrica

Jordi Llompart; Glòria Llompart (il·)
El cor damunt la sorra
Barcelona: Rosa dels Vents (Random House Mondadori, S.A.), 2006
ISBN: 84-488-2391-5


Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Viatge màgic a Àfrica, del Jordi Llopart, i en els títols de crèdit vaig adonar-me que està basada en el llibre El cor damunt la sorra, que ell mateix va publicar fa cosa de quatre anys arran  de la mort de la seva filla Jana. És una pel·lícula en 3D (que jo he vist en dues dimensions),  visualment agradosa, i que compta amb imatges impactants i sorprenents, ben resoltes, que resulten especialment atractives. La pel·lícula parla de moltes coses: d'amistat, de natura, del sentit de la vida, d'aventures, de somnis, de misteris, d'ésser màgics, del descobriment d'un continent,... Pot agradar, però per a mi, a estones, ha resultat embafadora, tova i excessivament pendent d'encabir tots els efectes especials que la cosa podia donar de si (suposo que el món del 3D comporta certes servituds). Potser massa coses i no prou ben treballades per aconseguir desenvolupar la trama amb fluïdesa i dotar-la de coherència narrativa. Però reconec que aquestes qüestions van molt a gustos personals. S'ha de veure i opinar.

Parlant del llibre, El cor damunt la sorra és una narració que pretén donar resposta als neguits i dubtes sobre l'existència que es poden plantejar arran d'un fet traumàtic com pot ser la mort d'un fill. Es planteja des de la narració d'un poètic viatge a una Àfrica idealitzada on a partir de petites anècdotes de difícil encaix en la trama narrativa veiem com el cor de la protagonista (els seus sentiments, les seves emocions) va “creixent”: a través de la història del lleó veiem com podem estar tristos perquè trobem a faltar algú a qui estimem molt; quan la protagonista afirma que li agradaria tenir un amiguet amb unes determinades característiques el seu cavall alat li recorda que tots els nens són diferents i que només ells decideixen con són; el bell conte dels arbres enamorats ens fa adonar que la vida és successió i no existeix sense la mort;...Podríem seguir. El cor damunt la sorra és un llibre benintencionat i humanament comprensible però feixuc i poc adequat per a un públic infantil. A estones resulta poètic i emotiu, però a d'altres confús i sense mostrar clarament cap a on vol anar.
Les il·lustracions de Glòria Llompart que acompanyen el text tenen moments de suggeridora bellesa. Llegiu-lo i jutgeu.
Per a nens i nenes a a partir de 8-9 anys.

divendres, 7 de gener del 2011

Dies com els altres

La tradició, les expectatives de viure uns dies amb un caliu especial, la vermellor de les festivitats del calendari,... m'havien fet viure anys enrere aquestes dates amb una il·lusió que les diferenciava de qualsevol altra. Guarnir la casa, muntar el pessebre, preparar detallets, un dinar especial, compartir una taula i les llargues sobretaules on es passa revista a tot, obrir regals, els moments d'il·lusió,.... 
El fet de compartir i retrobar amics i familiars que no veus habitualment era motiu suficient per desitjar que arribessin els dies que ho feien possible.
Eren dates on el món, tot allò que ens envolta, ni que fos per poc, semblava millor del que en realitat és.
Enguany, per circumstàncies personals, he descobert l'altra cara d'aquestes dates. Hi ha rutines que no fan festa, hospitals que no deixen de funcionar, residències que segueixen tenint cura de la gent; persones que no deixen de treballar per a que tot segueixi rutllant, amb només petits detalls que recorden el que altres celebren.
També he pogut observar que aquestes dates no manlleven el dolor, la tristor ni la malaltia. Hi ha persones que, malgrat la festa, els brindis i l'alegria dels altres, qui sap si forçada, segueixen incapaços d'esbossar un somriure.
Crec que aquest bany de realitat al costat dels qui treballen i dels qui pateixen ha tingut la seva cara positiva i m'ha fet adonar que, en el fons, no deixen de ser dies com els altres.

dijous, 6 de gener del 2011

De part SS. MM. els Reis Mags de l'Orient

Aquest matí, quan m'he llevat, he tingut aquesta petita sorpresa:


Benvolgut verbívor: Ens ha costat, però al final t'hem trobat tot allò que ens havies demanat. Sort que vas fer la carta amb temps, perquè les presses d'última hora són criminals.
En Melcior et va anar a buscar L'art de saber estar sol i El silenci parla; en Gaspar L'assassí del làser i en Baltasar El llibreter de Kabul. I com que sabem que t'agraden les sorpreses no ens hem pogut estar de dur-te un parell de sorpreses més que esperem també t'interessin.
Desitgem que el llegir no et faci perdre l'escriure i segueixis posant paraules als sentiments. Bona lectura!
I ara marxem, que aquest matí encara ens queda una feinada de ca l'ample. 
Els Reis Mags

dimecres, 5 de gener del 2011

Qualsevol nit pot sortir el sol

Tant de bo sigui la d'avui!




Que la màgia d'aquesta nit us ompli d'esperança i il·lusió per a la resta de l'any!

dimarts, 4 de gener del 2011

LIJ - El noi que dormia a la neu

Henning Mankell
El noi que dormia a la neu
Barcelona: Columna Edicions, 2007
Columna Jove, 221
248 pp.
ISBN: 978-84-664-0765-6

En Joel Gustafsson té 13 anys i viu sol amb el seu pare Samuel en un petit poble de Suècia. La mare els ha abandonat i ell ha de cuidar el seu pare, un pobre infeliç que treballa de llenyataire i amb tendència a beure per a oblidar la seva dissort.

Quan arriba l'any nou en Joel fa tres prometences:
- Arribar a fer 100 anys (ell creu que s'ha d'endurir i ser capaç per tant de suportar tant el fred com la calor).
- Veure el mar per primer cop.
- Veure una dona nua.
El noi que dormia a la neu (poètic títol que prové de l'exercici d'enduriment que en Joel prova per a poder suportar el fred) és la crònica del nen que esdevé adult, el retrat de l'adolescència, amb els seus somnis (les ganes de veure el mar i abandonar el poble, de viure noves experiències), l'atracció cap a l'altre sexe i el descobriment de l'amor (el desig de veure nua la Sonja Mattsson i de besar la Llebrer), les ganes de menjar-se el món (esdevenir un Rei del Rock, l'Elvis de les Neus),... Un procés carregat d'il·lusions , però també de moments de desorientació i de dolor; una lluita per afirmar la pròpia personalitat i trobar un lloc al món dels adults.
En Joel és pobre i té dificultats per a ser valorat pels altres, i en el seu afany per aconseguir el que vol i poder lluir-se davant els companys es veu obligat a mentir (tot el que fa per a poder estar uns moments sol amb la Sonja) i a ocultar allò que l'avergonyeix (la tendència a la beguda del seu pare). Pateix humiliacions (l'episodi amb la Llebrer quan ella el convida a casa seva per ensenyar-lo a besar és d'una crueltat esborronadora) però la seva humanitat i l'acte heroic de salvar el Simó Tempesta li tornen el reconeixement dels companys, de la mestra (la Srta Nederström), de la Sonja -la dona per la que suspira- i de tota la comunitat.
Són destacables les aportacions dels personatges secundaris de la narració, uns personatges elaborats amb aportacions molt remarcables. El Simó, per exemple, esdevé un element cabdal en l'evolució del protagonista: li proporciona la guitarra que ha de fer possible un dels seus somnis (esdevenir un Rei del rock nòrdic, a l'estil de l'Elvis Presley), li torna amb el seu salvament in extremis el reconeixement i el respecte de la gent i li obre definitivament les portes del món adult quan el fa adonar amb la seva mort que aquesta és una d'aquelles experiències doloroses que en un moment o altre hem de saber afrontar.
Un altre secundari, el Sr. Kringström, és un músic que l'ensenya a tocar la guitarra de franc a canvi de que ell li torni l'estona que li dedica traient-li la pols dels discos i netejant-li (un magnífic exemple del que tots els joves haurien d'aprendre per a valorar les coses de les que disposen).
Una novel·la magnífica, magistralment narrada i que traspua una sensibilitat i una tendresa corprenedores (la relació amb el pare té moments deliciosos, molt rics emocionalment). Molt recomanable per a lectors a partir de 14 anys.

diumenge, 2 de gener del 2011

Plouen ocells del cel

De vegades pensem que determinades situacions només són el fruit de la inspirada idea d'un autor. Si heu vist la pel·lícula Els ocells d'Alfred Hitchcock potser recordareu escenes memorables que et mantenien clavat a la butaca, com ara la dels nens fugint de l'escola perseguits pels ocells o les que interpretava Tippi Hedren en situacions especialment angoixants.


No fa massa ressenyava un llibre, La nena dels pardals, que partint d'uns fets històrics viscuts a la Xina de Mao l'any 1958, reflectia una pluja d'ocells i plantejava estimulants elements de reflexió.
Avui llegeixo que a la localitat de Beebe, a l'estat nord-americà d'Arkansas, "han plogut" morts més d'un miler de trupials d'ala vermella en una àrea d'un quilòmetre i mig. S'estan investigant els fets, però algunes hipòtesi apunten a un llamp o una calamarsada.
Curiós. I és que de vegades la realitat supera la ficció.