La segona vida de Ginebra Vern, d'Agnès Marquès

Agnès Marquès
La segona vida de Ginebra Vern
Barcelona: Columna Edicions, 2026 (Grup 62)
280 pp
ISBN: 978-84-664-3465-2
PVP: 22,90€ 

La segona vida de Ginebra Vern, d'una veterana de l'ofici com és l'Agnès Marquès, planteja qüestions que m'interessen com a lector de premsa i seguidor de l'actualitat. Perquè tinc la sensació que cada cop més el periodisme (sobretot el digital, però que en realitat és tot el periodisme) va darrera de titulars cridaners, pescaclics; on de vegades costa diferenciar entre una notícia falsa d'una de real, una notícia treballada i elaborada per periodistes o una creada per Intel·ligència Artificial. Perquè tot tendeix a reduir-se a l'impacte emocional del titular en perjudici de l'anàlisi i la reflexió, al like del seguidor de xarxes.

El llibre ens situa en un fet força freqüent avui dia. Un diari (fictici) ha hagut de fer una forta reestructuració i acomiadar personal per a poder seguir subsistint en un entorn cada cop més digital. Una veterana periodista (la protagonista) salva la cadira pels pèls i és encarregada de rastrejar les xarxes a la recerca d'alguna notícia que pugui resultar impactant, que generi curiositat entre possibles lectors. El canvi de paradigma és evident. En tens prou amb un portàtil i buscar entre el que d'altres han recollit i difós. Si és veritat o no ja no sembla prioritari, sinó que sigui cridaner, amb un punt de morbositat si pot ser, que provoqui el clic. 

El punt de partida resulta atractiu, amb una d'aquelles notícies petites que apareixen a les seccions de fet divers de la premsa: una dona publica un anunci a la premsa local d'una localitat de Texas per felicitar el seu marit i la seva amant pel fill que esperen. És notícia perquè és inusual, atípica, allò que no esperes. Aquestes coses o bé s'amaguen o bé desencadenen una crisi de parella de conseqüències imprevisibles. Ja tenim un pescaclics en tota regla.

La periodista protagonista, la Ginebra Vern, recull la notícia per al seu diari, que no triga a fer-se viral; i li demanen que la segueixi i n'escrigui nous articles.

Decideix posar-se en contacte amb la protagonista de la notícia i finalment viatjar fins al poble de Texas on va succeir, a fi d'esbrinar-ne la veracitat i el que s'hi amaga al darrere.

I aquí hi ha el segon aspecte que m'ha interessat del llibre, la reflexió que proposa sobre els límits d'allò noticiable. Sobre si és lícit esbombar la vida íntima d'una persona a fi de servir-la com a carnassa per a satisfer la morbositat del públic i provocar un daltabaix en la seva situació personal. Perquè més o menys tothom té aspectes de la seva vida que protegeix dels altres, que formen part de la seva privacitat i que no comparteix públicament. És un dret que tenim. I el periodisme responsable hauria de ser molt curós a l'hora de vetllar per aquest dret.

No faré spoilers, però el gir argumental que la novel·la fa en la seva darrera part ens mena a reflexionar sobre això.

D'altra banda la novel·la també reflexiona sobre els mecanismes de la venjança, sobre si cal obrir les finestres de la intimitat per exposar-la a la humiliació pública.

La narració resulta molt amena i llegidora en tot moment i m'ha agradat que mostri la deriva del periodisme, els límits ètics del que cal explicar i les justificacions que hi ha al darrera dels nostres comportaments.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Ramon Llull en la seva edició de 2026.

Destrossar

Enmig d'una actualitat dominada per les hostilitats entre països, les amenaces i unes dinàmiques que ens porten cap a una societat on imperi la llei del més fort; destaquen notícies que resulten simpàtiques per la seva extravagància però que no deixen de ser un reflex del que es cou a dins de cadascú de nosaltres.
La notícia ens parla d'una ciutadana alemanya de 54 anys, de nom Alicja Müller, que va rebre un regal ben especial el dia del seu aniversari. El seu marit, sabent que destruir un cotxe era el somni de la seva vida, va buscar un cotxe a punt de ser desballestat, el va comprar i li va regalar junt a un singular kit de destrucció que incloïa una destral, un martell, un ganivet i un equip de protecció. El regalet hauria fet les delícies de qualsevol trinxeraire amb ganes de gresca després d'una manifestació; però aquest no era el cas de la senyora Müller; de la que d'entrada dubtaries si està bé del cap o bé plena de ràbia per algun motiu. Però no. Ella nega que volgués fer això per cap mena de frustració o ràbia; senzillament volia experimentar el plaer sensorial de trencar coses. I, és clar, el marit (el que pot arribar a fer l'amor!) la va voler fer feliç en un dia tan especial.
Es veu que s'hi va entretenir estona, cap a quatre hores; trinxant vidres, tallant tot el que es podia tallar, punxant les rodes, deixant la planxa pitjor que després d'un accident aparatós, ... Me l'imagino delint-se d'allò més, fins i tot bavejant, experimentant un plaer immens.
La cosa, però, va despertar les inquietuds dels veïns, alarmats pel que es pensaven era obra d'uns brètols. Quan va arribar la policia es va poder aclarir el tema i un cop tranquil·litzat el veïnat va poder seguir amb la seva peculiar celebració d'aniversari.
No negaré que la ràbia provocada per desacords o la manera de fer dels altres en l'àmbit públic m'ha fet imaginar coses com les que ha fet la senyora Müller; però si una cosa defineix la civilització és la nostra capacitat de reprimir els impulsos. Si no ho féssim la convivència se n'aniria en orris i el món també. Som on som perquè ens hem donat unes normes i ens imposem un respecte i uns límits a la nostra llibertat individual. Cadascú té les seves vàlvules d'escapament i com a divertiment dins d'uns límits té sentit la sortida d'aquesta senyora.
Sembla que per al proper aniversari ha demanat poder trencar els mobles d'una habitació. Veurem. Jo, per si de cas, no li demanaré pas amistat, no fos cas que en descobrir la meva biblioteca se li despertessin les tendències piròmanes.

Propòsits

Per aquestes dates els gimnasos i els complexos esportius s'omplen de persones que volen fer realitat els nous propòsits per a l'any nou. Molts d'aquests propòsits no són nous del tot i es repeteixen any rere any, senyal inequívoc del fracàs que arrosseguen. Ja se sap, perquè es mouen per terrenys coneguts: fer esport, adquirir hàbits saludables, deixar enrere hàbits nocius, aprimar-se, llegir més,....
És la rutina de l'any nou, reiterada des de fa temps i temps. Les bones intencions no s'aconsegueixen acompanyar sempre de la voluntat necessària. I els bons propòsits duren el que duren, fins que cauen novament en l'oblit. 

Jo també m'he fet els meus propòsits d'any nou. El primer és no tenir cap pla. No vull estar lligat a res que no sigui atendre les necessitats de les persones que m'envolten, perquè una vegada cobertes les necessitats del meu dia a dia vull poder ser lliure i amable amb mi mateix.
En segon lloc no vull pressionar-me per anar a trobades o festes que no em vinguin de gust. Sovint em ve més de gust quedar-me a casa, en algun dels meus raconets favorits, llegint tranquil·lament o mirant alguna pel·lícula.
Això no vol dir que em quedi tancat a casa, perquè també m'agrada passejar, nedar, anar al teatre o veure i viure les passions d'un bon partit de bàsquet. El que defenso és no fer plans i gaudir del que la vida m’ofereix, sense més. Només així evitaré la frustració de no fer realitat els ambiciosos propòsits d'any nou.

Salut i bon any a tothom! 

 

Sembla fàcil si saps com

De vegades et trobes missatges en els llocs més impensats, com ara els esglaons d'una escala, que volen ser inspiradors per a poder dur una vida més plena. Semblen trets d'un llibre d'autoajuda escrit per algún gurú del wellness.

Et diuen: "Sé feliz". I penses: què vol dir ser feliç? Suposo que no és el mateix per a tothom. Per a mi són moments de satisfacció, on et retrobes amb tu mateix fent coses que et resulten plaents. Si sumes molts moments d'aquests, o almenys més dels que et generen disgust, podrà afirmar-se que ets una persona més o menys feliç.

Segueixo: "Ama siempre". És difícil estar en desacord. Estimar persones, treballs, activitats,... Estimar crea vincles amb tot el que t'envolta, t'aferra i et motiva. És un element essencial de la nostra vida.

Seguim baixant l'escala: "Vive eternamente". Em sembla una expressió buida. No deixa de ser un bell oxímoron, sona bé, però tots sabem que la vida té data de caducitat, tenim la certesa que un dia s'acabarà.

Som gairebé a baix: "Relájate a menudo". En vides atrafegades com les que portem és tot un repte aconseguir relaxar-se. Voler no sempre és poder, però cal tenir-ho present i, com a mínim, intentar-ho i perseverar.

I ja som al capdavall de l'escala: "Preocúpate menos". Sembla fàcil, si saps com. Però justament perquè som persones no ens podem abstreure dels patiments de les persones que formen part de la nostra realitat. Ens preocupen els pares mentre els tenim, els fills, els amics, familiars... Diria que preocupar-se és sa. Forma part de la nostra humanitat i reflecteix la nostra sensibilitat i la nostra capacitat d'estimar. Però hem de saber evitar que ens desbordi.

Ja sóc al capdavall de l'escala. No crec que per haver llegit aquests missatges  faci res diferent del que he vingut fent fins ara. Porto molt interioritzat tot el que he anat escrivint fins aquí. 

Aquests esglaons amb missatge m'han semblat una iniciativa simpàtica, molt pròpia d'un lloc al que la gent va a cuidar-se i sentir-se millor com és un balneari. Procuraré tenir-ho present.

Ressenyar: una justificació

Quan publico una ressenya en aquest blog les meves expectatives són més aviat baixes i les meves ambicions més que modestes. Sóc ben conscient que són escrits que no interessen gairebé a ningú i que en qüestions de lectura el que més funciona és el boca-orella, la recomanació d'un amic o conegut i el que de vegades s'escolta en els mitjans audiovisuals o xarxes (com espais de booktokers a Tik Tok o els qui fan un vídeo a Youtube per a recomanar un títol). La cosa és que la ressenya de llibres es va desplaçant des de les pàgines dels suplements literaris dels diaris cap a les plataformes d'aquests nous mitjans. I cal buscar les raons en l'audiència i la repercussió d'aquests continguts a la premsa i el cost de mantenir-los. Diria que poca gent arriba a un llibre per la ressenya llegida en un diari i que moltes vegades les llistes de recomanacions que es publiquen són més fruit dels interessos i pressions de les editorials que dels gustos dels periodistes, que difícilment poden haver llegir tot allò que recomanen.
Tot això ve a tomb després d'haver llegit un article de David Guzmán titulat La crítica en estat crític i publicat en el número 524 de la revista L'Avenç d'aquest més d'octubre de 2025, on es fa ressò de l'anunci que l'agència nord-americana Associated Press deixaria de publicar ressenyes literàries. Els motius que addueix fan referència al baix nombre de lectors i al fet que ja no justifica els costos de coordinació, redacció i edició d'aquests continguts. Només es faran ressò, com a notícia cultural, quan d'algun títol se'n parli molt a nivell mediàtic.
Dit això, des d'aquest blog no pretenc prescriure les lectures de ningú, tan sols deixar testimoni dels llibres que han passat per les meves mans, de la meva vida com a lector. Perquè crec que totes les lectures deixen la seva empremta. D'algunes potser només recordaràs que t'ho vas passar molt bé, d'altres que vas riure molt; d'altres que et van fer reflexionar sobre tal tema o tal altre. Crec que gairebé tots els llibres tenen la seva funció. I em sembla important poder fer una reflexió reposada, equànime, que destaqui en positiu els valors d'un llibre. I res millor que compartir-ho amb qui li pugui interessar. 

Això és ara vidalectora. Reflexions reposades sobre l'empremta que m'han deixat els llibres que llegeixo. Per a tots vosaltres, com i quan vulgueu.

Homes elegants, de Milena Busquets

Milena Busquets
Homes elegants
Barcelona: Amsterdam Llibres, 2019
240 pp
ISBN: 978-84-16743-87-2
PVP: 18€

Després de l'èxit que va obtenir amb la publicació de També això passarà Milena Busquets va iniciar una sèrie de col·laboracions regulars a la premsa, principalment a El Periódico. Homes elegants és una selecció dels articles que va publicar entre 2016 i 2018 i en ells reconeixes l'estil i els continguts de llibres anteriors. Fa literatura, en aquest cas articulisme, a partir de l'auto-ficció. Són peces atemporals, tot i que també impregnades d'actualitat quan s'esdevé algun esdeveniment de fort impacte, alguna necrològica o algun aniversari rellevant; que els converteixen en crònica cultural i social. 

Milena Busquets té l'habilitat de convertir elements de la seva vida en reflexions esmolades de la condició humana, on sobrevola gairebé sempre l'ombra, a estones omnipresent, de la seva mare. Llegint els articles veus com converteix anècdotes en elaboracions que versen sobre els grans temes de sempre de la literatura: el pas del temps, l'ofici d'escriure, l'amor, l'amistat, la passió,... 

Ingmar Bergman, Marcel Proust, Woody Allen, Anton Txékhov, Cadaqués, els seus estimadíssims fills, el futbol (gràcies sobretot a ells),... són els temes que omplen les pàgines d'aquest articulisme proper al dietarisme. Fan de bon llegir i ens acosten una vegada més al personal món de la seva autora.

Pot resultar interessant allò que no s'entén?

La informació cultural del TN d'aquest dissabte recollia l'estrena a la Biennal de Dansa de Venècia d'una producció de música i dansa del TNC basada en el text de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. És un muntatge de la Companyia de dansa contemporània Veronal dirigida per Marcos Morau.

D'entrada em va semblar una proposta agosarada, però no criticaré allò que no he vist. La reportera que cobria la informació va voler recollir les impressions del públic i va entrevistar tres espectadors a la sortida sobre el que els havia semblat el que havien vist. l aquí ve el que em va omplir de perplexitat. El primer espectador entrevistat va dir amb tota franquesa que no havia entès res, però que era una proposta que li havia resultat interessant.

La comprensió d'una creació artística em sembla un element essencial per a la seva valoració. És quan l'entens que la fas teva, l'aprecies i la pots compartir. Necessito que l'obra vagi més enllà de la provocació o l'impacte emocional; si no connecto amb el contingut em provoca cert rebuig.

Avui dia sembla que la modernitat exigeixi fer quelcom completament nou i trencador. I hi ha creadors que no tenen pudor a confessar que han agafat un text inadaptable, han triat alguna cosa per justificar que es basen en allò i han fet el que els hi ha semblat. I no discuteixo els valors estètics de la proposta, però em sembla excessiu dir que han fet una adaptació.

Suposo que els aplaudiments de cortesia al final de l'obra no els faran parlar d'estrena exitosa a Venècia ni d'aclamació quan l'estrenin aquesta tardor al TNC.

Assaig general, de Milena Busquets

Milena Busquets
Assaig general (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2024
160 pp
ISBN: 978-84-19960-11-5
PVP: 18,95€

A Assaig general la Milena Busquets segueix instal·lada en el terreny de l'autoficció. Diferents aspectes de la seva vida defineixen l'eix argumental del llibre. I la família, especialment la complicada relació amb la seva mare, n'ocupen una part important. Fa patir quan diu que la seva mare no la va estimar i ens transmet la sensació d'haver crescut en un entorn de mancances afectives (els seus pares, grans, es van separar quan era una nena; i la prioritat de la mare era la seva feina a l'editorial). Són coses que tenen les seves conseqüències al llarg de la vida i que a ella li ha costat integrar.

Una vegada més tenen un paper important el germà, els fills, els pares dels seus fills, persones que ha conegut en un moment determinat de la seva vida, i tots els ex i parelles que són i han estat.

Això encadena amb un altre dels temes que tracta, que és el de la solitud. Resulta contundent quan afirma les coses de la vida per les quals val la pena esforçar-se una mica (gairebé totes) i n'exclou les relacions amb els homes, que té assumit que no li duraran.

Per feina, també ens parla del món editorial i dels escriptors, de les vanitats i mesquineses que l'envolten i de com l'èxit i el fracàs condicionen relacions personals i decisions de futur.

En fi, Assaig general, és un tribut al que podríem definir "l'univers Busquets": les persones que en formen part, el seu món més íntim, el procés creatiu, el món editorial;.... En certa manera complementa Les paraules justes. Trobo que és un llibre més equilibrat i madur, millor, tot i que hi ha moments en que l'autora sembla fer un exercici de psicoteràpia, sobretot quan analitza la relació amb la mare.

Resulta interessant i t'endinsa en el món més personal d'aquesta autora.

Vida i dolor

Una de les coses que em fa memorable la lectura d'un llibre és trobar-hi una frase que em faci aturar i reflexionar-hi una estona. Una segona acció conseqüència de l'anterior és cercar un llapis i subratllar-la per a que em resulti més accessible recuperar-la si és el cas o bé copiar-la en una nota de l'aplicació que utilitzo per aquests casos.
Aquests dies estic llegint Baumgartner, la darrera novel·la del malaguanyat Paul Auster, que ens va deixar fa uns dies, i que em vaig regalar aquest Sant Jordi. La frase en qüestió diu així: " Viure és sentir dolor,..., i viure amb por del dolor és refusar de viure."

Quanta raó!, vaig pensar. Perquè és la frase d'algú que ha viscut molt i ha anat assimilant allò (potser no del tot, perquè la mort d'un fill no sé si l'acabes assimilant mai del tot) al que la vida l'ha enfrontat. I és que la vida ens posa constantment a prova i ens enfronta a experiències doloroses que neutralitzem tan bé com podem i que alhora ens van enriquint humanament.

Sí, la vida és dolor, forma part d'ella. Però el dolor conviu amb experiències fantàstiques i plaents i no podem pretendre viure refusant el patiment perquè acabaríem amb la mateixa essència de la vida.

Em meravella quan amb poques paraules es por dir tant i reflectir l'aprenentatge de tota una vida.

De papereres i contenidors

Em tinc per una persona escrupolosa i primmirada a l'hora de separar les deixalles. Vull fer-ho bé i facilitar la feina als qui treballen en la seva recollida i tractament. Crec en el reciclatge, perquè implica reaprofitament i reducció del volum de brossa enterrada als abocadors. Vaig regularment a la deixalleria per procurar el millor tractament de cada residu i compro bosses compostables (que no són precisament barates) per a que les restes orgàniques de casa i la bossa puguin esdevenir compost per a la terra. No espero que em donin les gràcies. Per a mi és un deure cívic com a membre d'una societat organitzada sensibilitzat per l'empremta que deixem al planeta on vivim. Per això, una de les coses que em generen més malestar és arribar als contenidors i trobar-me tota mena de brossa dipositada sense criteri en qualsevol contenidor o directament a terra per la mandra a deixar-la on pertoca. Tinc la sensació que em foten la feina enlaire. Per no parlar de deixalles voluminoses deixades sense miraments al mig de la vorera o en qualsevol racó (hi ha un telèfon per a que t'ho vinguin a recollir a la porta de casa). El panorama és desolador. Sensació de deixadesa i brutícia, de no hi ha res a fer. D'estar igual o pitjor que fa uns anys.

Les notícies són descoratjadores. Els percentatges de recollida selectiva no milloren, estan per sota del que tocaria i sembla que les autoritats municipals assumeixen el fracàs (es compraran més vehicles per a recollir el que la gent deixa al carrer). El premi per fer-ho bé és un fort increment de la taxa municipal corresponent. La sensació és que cada cop més gent passa del tema malgrat haver-hi una majoria -encara- que fa bé les coses.

La cirereta d'aquest pastís d'incivisme són els qui ara, d'una manera inexplicable, entaforen bosses plenes de brossa o garrafes plenes d'aigua a les papereres i tota mena de deixalles que haurien d'anar als contenidors. No sé si es tracta d'inconscients, brètols, graciosos o activistes de la provocació. Penso en el pobre operari al que li pertoca buidar les papereres i se les veu i se les desitja per a poder-les buidar. 

I tot això passa quan hi ha els contenidors corresponents a escassos vint metres d'aquestes papereres. 

Encara queda, però, el ciutadà de bona fe que explica en un cartell que la paperera no és un contenidor, com si no fos prou evident.

Per una cultura del SER

En trobades informals amb antics companys i companyes amb els que havies coincidit a la feina, d'aquelles que es fan per posar-nos al dia i no perdre el contacte, hi ha una pregunta recorrent que sovint es formula de manera inconscient per a trencar el gel i obrir conversa: I ara què fas? (recordo que aviat farà quatre anys vaig decidir jubilar-me voluntàriament). Sé que és una pregunta sense cap mala intenció, que només cerca un acostament cordial; però que em fa sentir certa incomoditat, perquè l'interlocutor espera una llista d'activitats enlluernadores que denotin un dinamisme envejable. I quan respons com bonament pots reflectint la quotidianitat de la teva vida perceps certa perplexitat  i la rèplica habitual pot fer pujar la incomoditat inicial fins a un cert grau d'irritació (sempre continguda, només faltaria): I no t'avorreixes?

Tot transcorre entre somriures i bones cares i mai s'arriba a trencar el bon rotllo i la cordialitat, però m'ha fet pensar en la cultura que hi ha al darrere d'aquestes preguntes. I és que se'ns ha venut una idea de l'envelliment saludable com si fer moltes activitats fos sinònim de sentir-te jove i no ser vell.

Personalment reivindico l'edat que tinc. Me l'he guanyada. No aspiro a ser jove perquè ja no ho sóc. És una evidència biològica. La vellesa és quelcom real, que incorpora els anys que vas sumant, i no em ve de gust amagar-ho o camuflar-ho. Quan em diuen Estàs igual ho agraeixo pel que té de compliment, però sense entrar en detalls.

Deia això perquè amb aquesta cultura dominant de l'envelliment saludable i el dinamisme constant es menysté la diversitat i la complexitat de les persones, que evoluciona i es va transformant en totes les etapes de la vida. 

Sempre he tingut l'aspiració de dur una vida tranquil·la i confortable, de poder dedicar un temps generós a les activitats que més em satisfan, de gaudir de les petites coses confortablement instal·lat en la meva quotidianitat. Crec que tinc una vida interior rica, em sento creatiu i en plenitud mental. I davant aquesta mentalitat productiva que tot ho condiciona al FER reivindico el SER, com cadascú decideixi. I viure la vida sense més, com vagi venint, que no és poc.

Del que cal construir dia rere dia

Cada dia des de fa any i mig ens despertem i convivim amb notícies del conflicte que enfronta a Ucraïna i Rússia. Potser és la guerra que sentim més propera, més a tocar de les nostres fronteres i en la que tendim a implicar-nos més emocionalment. Però ens arriben també notícies d'indrets més llunyans com ara el Iemen, Etiòpia, el Sahel, Afganistan, Iran, Congo, Haití,... Notícies d'enfrontaments, atemptats, morts, crisis humanitàries,... Sembla com si la violència i la resolució dels conflictes per la força fossin la norma i l'estat natural de les coses. Me'n faig creus que ho anem normalitzant amb una creixent insensibilitat, com si no s'hi pogués fer res. D'altra banda també és ben cert que si no ens poséssim una cuirassa per distanciar-nos una mica de tot plegat acabaríem col·lapsant davant el dolor emocional que ens provoquen totes aquestes situacions i les seves víctimes.

Per això crec que cal donar valor a la pau, perquè s'ha de guanyar en el dia a dia en base al diàleg, l'entesa i el pacte. La pau no ens ve donada, l'hem de saber construir i preservar-la.

Líders d'audiència?

Sovint els canals de televisió que emeten en obert ens informen de les seves audiències i les llueixen com un gran èxit que reflecteix els encerts de la seva programació i la qualitat de la seva feina. Evidentment en això hi ha una part de veritat i indica que hi ha uns programes que han esdevingut referència i han aconseguit fidelitzar espectadors. És el que passa amb TV3 i els informatius.
Quan una cadena et repeteix fins a l'afartament i amb un punt de cofoisme que porta no sé quants anys de lideratge ininterromput pots arribar a pensar que està molt per sobre de les altres i que la resta és gairebé porqueria. Però les xifres reals són molt més modestes. Què hem de pensar quan el lideratge es mou entre el 13 i el 14% del total? Doncs que més del 85% es mira altres coses.
Queden enrere els anys en que grans índex d'audiència indicaven elevats ingressos publicitaris. Avui, degut sobretot a les plataformes de streaming, l'audiència ha quedat del tot fragmentada, repartint-se les engrunes d'un pastís que ha deixat de ser sucós. Va guanyant pes allò de "miraré el que vulgui i en el moment en que em vagi bé", desvinculant l'audiència del fet d'estar davant de la pantalla en el moment que fan un programa; comportament que està quedant com a propi de boomers.
Actualment hi ha una oferta audiovisual inabastable i la tecnologia ofereix la possibilitat de consumir a la carta allò que t'interessi. Hem guanyat una llibertat d'elecció que no fa necessari tenir engegada la tele en el moment en que fan un programa interessant. Per això cal relativitzar la importància del lideratge d'audiència i estar més pendent dels continguts consumits des de les aplicacions i les plataformes, que estan transformant radicalment el panorama audiovisual dels darrers anys.

Potser que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Qualsevol creació artística té l'aspiració de transcendir i alhora, en major o menor grau; remoure les consciències, plantejar preguntes, obrir debats, forçar la reflexió sobre determinades qüestions, obrir-nos a noves emocions,... Sacsejar, en definitiva, els receptors. Més enllà de la recerca estètica diria que l'art sempre està associat a un cert punt de transgressió, a un anar més enllà, que pot arribar en alguns casos a la provocació.
Pensava en tot això quan he llegit una informació de caire anecdòtic sobre el Museu Picasso de París, que ens parlava d'una dona que havia robat una jaqueta blava que formava part d'una obra exposada. L'obra corresponia a l'artista manresà Oriol Vilanova, que treballa per a donar un nou context a postals il·lustrades que troba en mercats de segonà mà. En aquest cas va decidir posar-les en una butxaca d'una jaqueta blava que hi havia al costat d'una fotografia de gran tamany en blanc i negre de Picasso.
Aquests darrers anys han sorgit propostes d'aquest caire on es busca que l'espectador interactui amb l'obra per a fer la visita al museu o l'exposició més amena. La idea era que el públic s'acostés a la jaqueta, agafés les postals i se les mirés. Però va passar que una dona es devia pensar que en una paret hi havia una jaqueta oblidada i que a ella potser li quedaria molt bé. La resta us ho podeu imaginar. Es va endur la jaqueta i fins i tot la va dur a la modista perquè li ajustés la llargada de les mànigues. D'entrada ningú la va trobar a faltar fins que es van tancar les portes del museu. La recerca posterior i l'anàlisi detectivesca de les imatges de les càmeres del museu van permetre localitzar la dona de 72 anys, que va ser amonestada, i la recuperació de l'obra.

Una notícia així es llegeix amb un somriure encuriosit, però potser ens hauria de fer pensar en els límits de l'art quan s'allunya de l'esteticisme i s'endinsa pels viaranys de l'experimentació. Hi ha un art que està fet des d'uns valors estètics per a ser admirat i analitzat des d'aquests mateixos valors.

No negaré que calgui experimentar i cercar nous llenguatges, que són els que han fet evolucionar l'art; però potser hauríem de tenir més clar que una jaqueta penjada en un museu com si fos un quadre potser no serà llegida com l'obra que vol ser.

Estaria bé que l'art ho sembli. Ei!... si pot ser.

Petits plaers: Elogi dels dies sense agenda

Una de les coses que més valoro de la meva nova condició de jubilat és el fet de gaudir de temps per dedicar-lo al que em vingui de gust. Prescindir de l'agenda, d'un calendari atapeït de reunions i trobades, de l'acumulació diària de tensions i cansament i, de cop i volta, decidir lliurement les teves rutines i la participació en allò que et vingui més de cara.
El temps sense pressa és un guany que no té preu. És un temps que s'obre a tu per assaborir-lo amb calma, per omplir-lo amb el que et satisfà. Un temps de qualitat on acumules petites satisfaccions abans que el teu pas pel món toqui a la seva fi.

Els dies sense agenda et permeten aillar-te del bombardeig constant de l'actualitat, cercar espais de calma i retrobament que t'aportin benestar.

Els dies sense agenda són un privilegi que cal aprendre a degustar, un petit plaer que premia el temps que has lliurat fins arribar-hi.

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."

El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?

Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.

I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.

Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 

El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

Paraules que inspiren

La celebració d'unes festes tradicionals de la meva ciutat va dur al terra d'una cèntrica plaça una perfomance d'una coneguda entitat on es va confegir amb espelmes la frase següent: "Sigues el canvi que vols veure al món."
Em va agradar la proposta i vaig valorar el seu encert, que connecta amb els meus pensaments. Sovint es tendeix a pensar que les grans transformacions han de provenir de les grans ideologies. I no és ben bé així. Les grans transformacions provenen de baix, del gran comú de la gent; de la suma de petits esforços individuals. Si avancem cap a la igualtat entre persones i l'empoderament femení és per la consciència que s'ha desenvolupat a la societat, que ha anat transformant comportaments individuals. Si hem millorat en polítiques de protecció del medi ambient és per la consciència que hem desenvolupat sobre les limitacions dels recursos naturals i les conseqüències que té el nostre model de desenvolupament en el clima i la salut del planeta.
Cada comportament individual, com deia el llegendari Capità Enciam ("I recordeu: els petits canvis són poderosos"), és un granet de sorra que suma en totes aquestes transformacions. I el que poden fer els governants és canalitzar-ho i ordenar-ho, desenvolupant lleis que li donin suport i ajudin a consolidar-ho. Però res canvia si no canvia la gent a partir de les seves conviccions i comportaments individuals.
Per això em va agradar aquesta frase, perquè il·lumina el camí i ens fa adonar que tot comença per nosaltres mateixos, pel nostre model.

De les paraules que emmascaren la realitat

D'un temps ençà diria que hi ha una mena d'obsessió malaltissa per fer passar gairebé qualsevol cosa pel filtre de la correcció política, que ha esdevingut la nova censura de les societats democràtiques. Res s'escapa del seu escrutini.
I no negaré que cal ser curosos i curoses a l'hora d'utilitzar les paraules, que hem de ser estrictes a l'hora d'emprar-les amb precisió, que no podem permetre que esdevinguin un arma de menyspreu i discriminació.
Aquesta fal·lera ens ha portat a evitar gairebé obsessivament l'ús de paraules que poguessin estigmatitzar col·lectius. Fa anys es va començar a dir que els països pobres eren països en vies de desenvolupament; darrerament sento molt a parlar (potser perquè ja em toca de prop) de població envellida i sobreenvellida, per no dir persones grans, vells o ancians (que trobo que és una paraula ben bonica que descriu amb precisió una realitat). 

El problema no són les paraules sinó la manera com s'utilitzen. 

Humilment, d'aquí uns anys aspiro a ser un ancià (lúcid, si pot ser) tractat amb dignitat i no un membre del sector de la població sobreenvellida del país, que em sembla un terme fred i burocratitzat tot i que políticament correcte.
La darrera cirereta del procés escrutinador ha estat la nova terminologia aprovada per a les qualificacions escolars, on detecto un nou intent d'espolsar l'alumne de la seva responsabilitat individual, com si tot fos culpa de la societat, a la que sempre és més fàcil carregar-li els neulers.
Després de gairebé quaranta anys treballant amb alumnes, ajudant-los a assolir competències; puc dir que n'hi ha molts que s'esforcen i estan en procés d'assoliment; però no pas tots ni de bon tros. La casuística és molt variada i no hi entraré en aquest petit espai, però en procés d'assoliment  és un terme que només serveix per emmascarar el fracàs d'un alumne i crec que no hauríem de tenir tants prejudicis per no dir les coses pel seu nom, perquè la vida és molt dura i està organitzada sota estrictes processos de selecció. 

He viscut diferents canvis de terminologia al llarg de la meva vida docent, i no crec que aquest sigui el darrer un cop es constati el seu fracàs.
Deu ser que ens agraden els eufemismes.

De les coses que veritablement importen (als lectors)

Tota lectura té els seus objectius. Hi ha tants objectius com lectors. Llegim per informar-nos, per cercar coneixement, per trobar elements de reflexió, per distreure'ns i passar una bona estona, per aprofundir en el coneixement d'autors que ens interessen, per gaudir de l'experiència que suposa una lectura,...

Em voldria centrar en aquest darrer aspecte. Què et fa gaudir de l'experiència de llegir? En primer lloc, tenir un llibre entre les mans. Pot semblar una ximpleria (i ho dic jo que també sóc lector digital), però copsar el gruix d'un llibre de paper, passar les seves pàgines, fins i tot olorar-les quan fa poc que ha sortit de la impremta, és una font de sensacions plaenteres. Un llibre de paper et permet subratllar, anotar, deixar empremta de la seva lectura. I això és un testimoni de vida.

Un segon element no menor és l'estètica de viure envoltat de llibres. Els llibres creen ambient, espais que identifiquen als seus propietaris i on ve gust submergir-s'hi i conviure. Aporten un caliu que estimula la lectura i és font de benestar.

Hi ha un tercer element que exalta visualment l'experiència i li dona suport. Són els complements. Col·lecciono i creo punts de llibre, però també podria parlar dels faristols. I crec que tot això explica la resistència i el prestigi que manté el llibre de paper. Amb la pandèmia ha recuperat vigor. S'obren llibreries i sembla que es llegeix més, i és que el llibre de paper és un invent absolutament rodó que ofereix una experiència sensorial inigualable.

Em reconforta que en un món cada cop més digitalitzat la penetració del llibre digital s'hagi estancat i no vagi més enllà d'un 20% de quota de mercat. Potser cada cop consumirem més cinema i música a casa des d'una plataforma de streaming, però cansats de tantes pantalles potser preferirem la lectura d'un llibre de paper.

De la cultura que abaixa la persiana

D'un temps ençà assisteixo a un degoteig constant de tancaments de quioscos de premsa. Els canvis que ha experimentat la societat i el sector de la premsa en paper són determinants per a un futur que es dibuixa més aviat magre. I això no treu valor al que la premsa representa, que té un paper decisiu en la defensa de la transparència, les llibertats i la justícia social. Estimo la premsa quan denuncia escàndols (el més recent el de les condicions retributives dels treballadors del Parlament), ofereix reportatges, articles d'anàlisi i opinió,.... perquè això és el que t'ajuda a entendre millor el món on vius i el que dona valor en un món saturat d'informacions de tota mena. Però això té un preu que no tothom està disposat a pagar, viciat per les informacions gratüites que ofereixen determinats mitjans. 

La premsa va viure una època daurada quan gairebé monopolitzava una bona part del negoci publicitari. Els anuncis pagaven el cost de l'edició d'un diari, que oferien exemplars gruixuts on sobretot el cap de setmana abundava publicitat de tota mena. Avui dia els diaris s'han aprimat molt i se centren bàsicament en el contingut que generen. I el pastís publicitari s'ha desplaçat cap al món d'internet.

Fer un diari val el que val i la publicitat no ajuda gaire a reduir el preu que paga un lector (entre setmana tenim els diaris a 1,50€, 2 els dissabtes i 2,80 els diumenges). Passejar-te per un quiosc és constatar que les piles de diaris s'han reduït considerablement (per gruix i per quantitat) i que més aviat se'n venen pocs, sobretot entre setmana. 

Les webs dels diaris s'actualitzen constantment i ofereixen edicions de pagament que competeixen en temps i cost amb les edicions de paper. Avui dia pots llegir el diari digitalment abans que arribi als quioscos; els quals demanen als seus propietaris una atenció constant cada dia de la setmana. 

Com deia, el panorama és magre; no pel producte sinó per les condicions en que es desenvolupa el negoci. I en aquest context guanya pes la premsa digital.

Els quioscos de premsa són un nou reflex del món que canvia. La premsa és més necessària que mai, però el seu suport tradicional pot acabar passant a la història i fent abaixar la persiana als que en depenen en aquest món cada cop més digital.