dissabte, 19 de març del 2022

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."
El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?
Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.
I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.
Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 
El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

diumenge, 13 de març del 2022

Paraules que inspiren

La celebració d'unes festes tradicionals de la meva ciutat va dur al terra d'una cèntrica plaça una perfomance d'una coneguda entitat on es va confegir amb espelmes la frase següent: "Sigues el canvi que vols veure al món."
Em va agradar la proposta i vaig valorar el seu encert, que connecta amb els meus pensaments. Sovint es tendeix a pensar que les grans transformacions han de provenir de les grans ideologies. I no és ben bé així. Les grans transformacions provenen de baix, del gran comú de la gent; de la suma de petits esforços individuals. Si avancem cap a la igualtat entre persones i l'empoderament femení és per la consciència que s'ha desenvolupat a la societat, que ha anat transformant comportaments individuals. Si hem millorat en polítiques de protecció del medi ambient és per la consciència que hem desenvolupat sobre les limitacions dels recursos naturals i les conseqüències que té el nostre model de desenvolupament en el clima i la salut del planeta.
Cada comportament individual, com deia el llegendari Capità Enciam ("I recordeu: els petits canvis són poderosos"), és un granet de sorra que suma en totes aquestes transformacions. I el que poden fer els governants és canalitzar-ho i ordenar-ho, desenvolupant lleis que li donin suport i ajudin a consolidar-ho. Però res canvia si no canvia la gent a partir de les seves conviccions i comportaments individuals.

Per això em va agradar aquesta frase, perquè il·lumina el camí i ens fa adonar que tot comença per nosaltres mateixos, pel nostre model.

dimarts, 1 de març del 2022

De les paraules que emmascaren la realitat

D'un temps ençà diria que hi ha una mena d'obsessió malaltissa per fer passar gairebé qualsevol cosa pel filtre de la correcció política, que ha esdevingut la nova censura de les societats democràtiques. Res s'escapa del seu escrutini.
I no negaré que cal ser curosos i curoses a l'hora d'utilitzar les paraules, que hem de ser estrictes a l'hora d'emprar-les amb precisió, que no podem permetre que esdevinguin un arma de menyspreu i discriminació.
Aquesta fal·lera ens ha portat a evitar gairebé obsessivament l'ús de paraules que poguessin estigmatitzar col·lectius. Fa anys es va començar a dir que els països pobres eren països en vies de desenvolupament; darrerament sento molt a parlar (potser perquè ja em toca de prop) de població envellida i sobreenvellida, per no dir persones grans, vells o ancians (que trobo que és una paraula ben bonica que descriu amb precisió una realitat). 
El problema no són les paraules sinó la manera com s'utilitzen. 
Humilment, d'aquí uns anys aspiro a ser un ancià (lúcid, si pot ser) tractat amb dignitat i no un membre del sector de la població sobreenvellida del país, que em sembla un terme fred i burocratitzat tot i que políticament correcte.
La darrera cirereta del procés escrutinador ha estat la nova terminologia aprovada per a les qualificacions escolars, on detecto un nou intent d'espolsar l'alumne de la seva responsabilitat individual, com si tot fos culpa de la societat, a la que sempre és més fàcil carregar-li els neulers.
Després de gairebé quaranta anys treballant amb alumnes, ajudant-los a assolir competències; puc dir que n'hi ha molts que s'esforcen i estan en procés d'assoliment; però no pas tots ni de bon tros. La casuística és molt variada i no hi entraré en aquest petit espai, però en procés d'assoliment 
 és un terme que només serveix per emmascarar el fracàs d'un alumne i crec que no hauríem de tenir tants prejudicis per no dir les coses pel seu nom, perquè la vida és molt dura i està organitzada sota estrictes processos de selecció. 
He viscut diferents canvis de terminologia al llarg de la meva vida docent, i no crec que aquest sigui el darrer un cop es constati el seu fracàs.
Deu ser que ens agraden els eufemismes.