Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

Incertesa de l'alba, de Lluís Calderer

Lluís Calderer
Incertesa de l'alba. Obra poètica
Edició i pròleg de Jaume Hug i Camprubí
Berga: Edicions de l'Albí, 2025
272 pp.
ISBN:978-84-129862-7-3
PVP: 19€

Incertesa de l'alba aplega els tres poemaris publicats en vida (1944-2020) de l'autor: Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997); on s'han afegit altres versos publicats en revistes, i traduccions de poemes de Rilke, Éluard, Montale, Pessoa i Pavese, entre d'altres. L'edició compta amb un documentat i valuós pròleg de l'editor Jaume Hug, que resulta molt útil per a valorar la dimensió intel·lectual de l'autor més enllà de la seva poesia i per a copsar millor el sentit dels seus versos.

Llegint-lo ens trobem amb uns poemes nus, purs, serens, reposats, amb mots acuradament triats, mancats de qualsevol mena de retòrica; que ens menen a rellegir-los per a gaudir pausadament de les seves construccions i copsar-ne millor els significats. És una poesia més aviat reflexiva, que ens parla del pas del temps, les estacions, la llum i moments del dia; però també de la memòria i el record, sovint lligats a experiències personals però també amb referències al món clàssic.

T'imagines algú passejant, contemplant un paisatge, impregnant-se de sensacions que després abocarà als seus versos. Però també posant un disc i escoltant música o llegint. I així va construint els seus poemes, cultes, intimistes i d'un lirisme contingut. Però de vegades et sorprèn amb poemes colpidors com el que dedica a l'afusellament del President Companys: 

"Avidesa de nit.
Recança d'aurora.

I els peus descalçats
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I un clam
i resposta
de bales.

I tot el cos
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I encara el tret
de gràcia!

I el silenci
confessant
l'inconfessable."

M'ha semblat molt encertat el títol del volum. Què defineix millor la vida que la incertesa amb la qual convivim dia rere dia? I l'alba, aquest espai de transició de la nit al dia, que marca l'inici d'un nou dia amb tot allò que ens depararà.

El llibre té molt de reconeixement i reivindicació d'aquesta veu lliure, de mirada personalíssima, sense adscripcions, que va representar la figura d'en Calderer. Recentment s'ha obert un espai web dedicat a la seva figura a memoria.cat. Si no la coneixeu desitjo que us vinguin ganes de descobrir-la.

Reconeixements

 Crec que els reconeixements de les persones que destaquen en el seu àmbit i tenen una projecció pública s'han de fer en vida. Sovint descobreixes algú arran del seu decés quan llegeixes un obituari ple de contribucions destacades, però que havia passat desapercebut per a una gran majoria. I no crec que ningú rebutgi sentir la gratitud i l'escalf dels seus veïns.
Per tot això em sembla un gran encert la concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural a Francesc Comas i Joan Morros. Genera unanimitat, consens; i no crec que hi hagi ningú que hi pugui estar en descord. Són persones que traspuen manresanisme per tots els porus i que han fet una contribució impagable per a enriquir el teixit cultural de la ciutat i omplir-ne els seus buits.
Francesc Comas (1952) després de molts anys dedicats a la docència i ara des de la presidència del Centre d'Estudis del Bages, és un entusiasta de la història local. Dedica el seu temps a la recerca, podem llegir-lo cada dissabte a Regió 7, ha publicat nombroses monografies sobre el nostre patrimoni i ha fet una contribució valuosíssima a la recuperació de la memòria del nostre passat. És una presència fixa i generosa quan amb motiu d'alguna celebració ciutadana s'organitzen visites o algun itinerari per espais emblemàtics de la ciutat, on resulta impossible resistir-se al seu entusiasme i la passió amb que impregna els seus relats.
Joan Morros (1954) ha fet de l'activisme cultural l'eix de la seva vida. Va impulsar Rialles per oferir espectacles adreçats al públic familiar en català encara sota el franquisme; més tard va impulsar Tabola, que no va durar gaires anys, per oferir espectacles al jovent.

Morros ha estat la cara visible del moviment ciutadà per a recuperar el teatre Kursaal, que va culminar ara fa justament dinou anys, i que s'ha convertit en un dels teatres de referència de Catalunya, amb una programació gestionada per l'entitat El Galliner que ofereix més de cent propostes al llarg de l'any, amb una gran resposta per part del públic.
Podríem seguir. Hem normalitzat el que en certa manera resulta excepcional, venint d'on venim. Són anys de lluites i esforços de persones com les que hem esmenat, però que no han estat soles; han liderat i han sabut aglutinar molta altra gent al voltant dels seus projectes.
Com va dir el Joan en acabar el seu parlament en rebre la medalla «Visca la cultura i visca Manresa».

I la meva gratitud. 

 

NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu; de Leonardo Boff

Leonardo Boff
NADAL. La humanitat i la jovialitat del nostre Déu
Barcelona: Editorial Claret, 1980
Col·lecció El bri, 5
80 pp
ISBN: 978-84-72631-62-5
PVP: 2,40€

Leonardo Boff (1938) és un destacat teòleg i filòsof, impulsor i definidor d'allò que ara fa uns anys es va anomenar Teologia de l'alliberament. Boff, que era franciscà i sacerdot, ho va haver de deixar pels seus enfrontaments i crítiques a la jerarquia eclesiàstica i als seus posicionaments conservadors. Ell té un compromís ineludible amb els més humils i amb el planeta i sovint s'ha mostrat durament crític amb el sistema capitalista. Ell creu en una nova espiritualitat, que pot ser o no religiosa, però que ha de ser la impulsora d'aquells valors que dignifiquen la nostra humanitat i fonamenten un món millor; com ara la solidaritat, la compassió, l'amor o l'amistat.

Centrant-nos en el Nadal, que és el punt de partida d'aquest llibre; val a dir que tothom té el seu Nadal. Són dates d'aquells elements que el defineixen: les llums, les candeles, els regals, els arbres guarnits, els pessebres, la decoració, els àpats amb trobades familiars o amb amics;.... Però el Nadal és molt més que aquest consumisme que justifica el calendari i que no té per què amagar els millors sentiments cap als altres. 

Podem quedar-nos amb alguna cosa de les anteriors, però no podem oblidar que és una festa religiosa on els cristians celebrem que Déu es va fer home per a impregnar-nos del seu amor cap als altres. El Nadal és vida i bondat. Convé saber per què el celebrem. 

En aquest breu assaig Boff aprofundeix en la dimensió humana de Déu. Déu es fa home, assumeix la nostra humanitat i vol ser un més de nosaltres. Algú que ha de néixer, que ha de créixer, que aprèn, que pregunta, que dubta, però que també s'angunieja. Talment com tothom. Sense deixar de ser Déu es fa un home qualsevol.

Déu s'encarna en Jesús de Natzaret i fa que l'home aculli Déu en la seva dimensió espiritual. Nadal és una diada, però la comunitat de creients celebra que Déu és aquí, per sempre, per a il·luminar-nos en la nostra vida terrenal. Déu assumeix l'home i li lliura tot el seu amor.

Quan posem el nen Jesús al pessebre i observem el seu somriure veiem el que diu el títol del llibre: "la humanitat i la jovialitat del nostre Déu". És una invitació a vivenciar la nostra existència tal com Déu la va assumir, volent-nos amables, alegres, senzills, honestos, generosos, plens de tendresa cap als altres i les coses,...

Nadal, en la seva dimensió religiosa, és això. La data on definim el nostre projecte vital de voler ésser com Déu, tal com l'hem anat mostrant.

Celebrem, per tant, el Nadal; obrint el nostre cor a l'alegria que ha de formar part de tota celebració.  

Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de Fra Valentí Serra de Manresa

Fra Valentí Serra de Manresa
Quatre segles de vida caputxina (1578-1968)
Barcelona: Edicions Morera, SL; 2025
Col·lecció Just a temps, 1
252 pp.
ISBN: 978-84-127985-1-7
PVP: 20€

Valentí Serra Fornell (Manresa, 1959) és un frare caputxí del Convent dels Caputxins de Sarrià que s'ha prodigat sovint als mitjans audiovisuals per a divulgar continguts relacionats amb els coneixements tradicionals de l'orde i que s'han transmés de generació en generació. Els convents caputxins sempre compten amb un hort rodejat d'un jardí on s'hi conreen una gran varietat de plantes remeieres i les fruites i les hortalisses bàsiques per a la seva alimentació. Això ha bastit un ampli coneixement dels remeis i la cuina d'aprofitament que Fra Valentí s'ha encarregat de difondre en els seus escrits; així com del pessebrisme que -cal no oblidar-ho- neix amb Sant Francesc d'Assís.

Perquè... què són exactament els frares caputxins i com sorgeixen? Doncs d'una reforma de monjos franciscans que va tenir lloc a principis del segle XVI, descontents de l'observança que es feia dels principis que havia establert en els seus inicis Sant Francesc d'Assís. Una voluntat de retornar a la senzillesa i l'austeritat radical del pare fundador, que consideraven s'estava perdent.

Es distingien pel seu hàbit marró més auster que el dels altres franciscans lligat amb un cordó blanc amb tres nusos que representaven la pobresa, la castedat i l'obediència; i per dur una barba llarga. Duien una vida molt senzilla i pobra i dedicaven la seva atenció als pobres i als malalts i a la societat a la que servien, tant material com espiritualment. No pretenien només tancar-se en un convent a pregar sinó projectar-se en l'atenció a les persones.

Provenien d'Itàlia i funden el monestir de Sarrià el 1578. D'aquí que aquest estudi de Fra Valentí, que a part de caputxí i sacerdot també és doctor en Història, comença el 1578 i s'allarga fins a les noves constitucions renovades del 1968 arran del Concili Vaticà II. Quatre segles de vida caputxina (1578-1968) és una obra de síntesi històrica que ens relata amb amenitat i rigor la implantació de l'orde, les fundacions, les missions, les vicissituds històriques que han patit i la seva capacitat de resiliència i adaptació a les noves realitats, essent també avui un referent de catalanitat i projecció cultural. Però no només. Fra Valentí ens parla també de com viuen, com són les seves cel·les, els hàbits quotidians, la dieta, els dejunis, l'arquitectura dels seus convents,...

Llegint-lo ens fem a la idea del seu món i de la seva vida, que per a una gran majoria resulta totalment aliena al que viuen. El llibre, en un català impecablement culte, es troba farcit de cites i referències on es nota la recerca als arxius i una bibliografia extensa. No diré que sigui un llibre per a tothom, però sí que llegir-lo ens farà més empàtics i superar prejudicis.  Conèixer d'altres realitats és avançar en la tolerància i el respecte. I això és en bona part el que hi trobareu.

Viaje a la Alcarria, de Camilo José Cela Trulock

Camilo José Cela
Viaje a la Alcarria
Barcelona: Ediciones Destino, S.L.; 1954 

(4a edició)
Col·lecció Áncora y Delfín, 101
230 pp.

Diuen que Viaje a la Alcarria és probablement el millor llibre de viatges que mai s'hagi escrit. Fa de mal dir, però la veritat és que és un llibre atractiu i molt ben escrit.

Som al juny de 1946. Cela viu en un pis de Madrid junt amb la seva esposa i un fill de pocs mesos. Decideix emprendre un viatge a peu i fer un recorregut per la comarca castellana de La Alcarria. Es prepara quatre coses, agafa un tren fins a Guadalajara i comença a caminar. Ha previst més o menys les etapes del seu recorregut, però també va improvisant. Camina més o menys una hora i en descansa una altra; però no tot ho fa a peu. Troba gent que el porta amb el seu carro i també utilitza autobusos. És el relat de les persones que va trobant pel camí, de les converses que hi manté i del paisatge del qual formen part. És l'Espanya rural de la postguerra, endarrerida, que afronta escassetat i privacions, que mostra les runes d'un passat que endevines més esplendorós i que avui diríem que forma part de l'Espanya buidada. 

Persones i paisatge són els elements essencials del llibre. Cela elabora les seves vivències, en selecciona els elements que vol transmetre; perquè Cela és per damunt de tot un creador, un literat, i fa que tot allò que ha viscut i escoltat encaixi en el seu relat.

Llegint el Viaje a la Alcarria he pensat en Josep Ma Espinàs i els seus viatges a peu. No sé fins a quin punt aquest llibre li va servir d'inspiració o va propiciar una coneixença entre els dos; però la realitat és que deu anys després ambdós van fer un viatge a peu per la Vall d'Aran i el Pallars, del que també va quedar testimoni literari.

Cela llueix un castellà ric, de gran puresa, impol·lut, que domina com pocs. Un castellà de molts quirats que es llegeix amb plaer. I ens regala, intercalat amb el relat, versos que denomina el Cancionero de la Alcarria, relacionats amb el que va descrivint.

Té escassament trenta anys, però ja ha publicat La família de Pascual Duarte (1942) i Pabellón de reposo (1943) i és un dels escriptors més reconeguts del moment.

Potser algú es preguntarà com és que he triat llegir Viaje a la Alcarria. Hi ha llibres que t'esperen anys i panys en una lleixa esperant que els agafis algun dia. No és el cas. Avui les biblioteques acostumen a posar un petit moble expositor a l'entrada per a que els usuaris hi dipositin els llibres que ja no volen i que algú altre vulgui agafar. L'altre dia hi vaig passar i em vaig trobar aquest, que em semblava esperar. Un llibre que ha resistit més de setanta anys sense apreciar-se gaire deteriorament fora d'un lleu esgrogueïment. I jo vaig ser l'afortunat que ara l'he tingut ocasió de llegir. Un autèntic plaer en tots els sentits.

Un hotel en la Costa Brava, de Nancy Johnstone

Nancy Johnstone
Un hotel en la Costa Brava (Tossa de Mar, 1934-39)
(Hotel in Spain/Un hotel a la Costa Brava i Hotel in Flight/Hotel en guerra)
Pròleg de Miquel Berga Bagué. Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Barcelona: Tusquets Editores, 2016
416 pp
ISBN 978-84-9066-219-9 

PVP: 12,95€

Hi ha llocs que sense ser en els que has nascut o viscut formen part de la teva geografia íntima. Llocs que un bon dia vas descobrir, dels que et vas enamorar i amb els quals estableixes un vincle que per sempre formarà part de tu. Sóc dels que els agrada tornar als llocs on m'he trobat bé, per a recuperar records i reviure emocions d'altre temps. Un d'aquests llocs és Tossa de Mar. I aquí connecto amb el llibre del que us vull parlar i la seva autora, la Nancy Johnstone, algú molt oblidat avui dia, del que no hi ha reconeixements als espais públics,  però que en el seu moment va ser molt rellevant per a donar a conèixer Tossa i popularitzar-la; i que ens ha deixat un parell de llibres molt valuosos i amens sobre les seves vivències al poble durant uns anys molt convulsos de la nostra història.

Nascuda a Bath, vivia a Londres amb el seu marit Archie Johnstone i sempre havia desitjat anar a viure a l'estranger. Ell era un reputat periodista del News Chronicle i per a les vacances del 1934 van triar (ell sempre volia anar a un lloc on no haguessin estat les seves amistats) Tossa de Mar. La Nancy el va convèncer de vendre-s'ho tot a Londres i construir un hotel a Tossa per emprendre junts una nova vida. A Tossa van trobar una colla d'alemanys que hi havien arribat fugint del nazisme, entre els quals el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia muntat un bar i que li va fer els plànols de l'hotel, que va passar a anomenar-se Casa Johnstone.

Per Tossa també hi ha havia el pintor Marc Chagall, que ja havia batejat Tossa com a paradís blau. En fi, artistes diversos que havien trobat a Tossa el seu refugi i un oasi de pau i tolerància on desenvolupar les seves trajectòries. En aquest ambient i entre els seus coneguts de Londres van impulsar el seu hotel.

El primer llibre recull la seva arribada a Tossa, la tria dels terrenys i la construcció de l'hotel, les seves primeres coneixences entre els tossencs i la colònia d'estrangers que hi residien, la propaganda que van fer per atraure clientela (que no pots deixar de llegir sense esbossar un somriure i que no deixa de ser el reflex d'una altra època), els primers clients, el primer contacte amb les tradicions locals i la idiosincràsia dels nadius, vista per algú que gairebé no parla les llengües del lloc i s'ho mira des d'una òptica d'estranger. Malgrat aquestes cosetes tot anava rodat i era una història d'èxit. La conflictiva situació política d'aquell temps (amb els fets del 6 d'octubre) era un teló de fons que quedava relativament lluny i no alterava la placidesa d'aquells primers mesos a Tossa. 

 

 

 

 

La bonança dels primers temps es va estroncar amb l'esclat de la Guerra Civil. L'escenari de la narració va canviant, així com el perfil dels clients de Casa Johnstone.

El matrimoni Johnstone tenia ideals progressistes i clares simpaties pel govern legítim de la República, amb representants del qual van anar teixint amistats i complicitats i establint contactes; i així l'hotel es va anar omplint també de brigadistes, comissaris polítics, membres d'organitzacions humanitàries, gent que tornava del front per a descansar, gent que anava i tornava d'una Barcelona en plena ebullició revolucionària,.... I finalment també de refugiats que arribaven de zones conquerides pels rebels.

El segon llibre d'aquest volum és una crònica propera a l'esperit dels reporters i allunyada del to sever d'alguns historiadors, i ens parla del dia a dia a peu de carrer; de les dificultats per a trobar menjar, dels transports, dels bombardejos, de les arbitrarietats que es cometien amb les detencions, dels enfrontaments entre sectors del bàndol republicà,... Un relat que vessa versemblança i que connecta amb el que ens han explicat els qui ho van viure. 

La part final està dedicada a la conversió de Casa Johnstone en una casa de colònies (no era l'única a Tossa) per acollir nens refugiats provinents del front d'Aragó però no només, i on veiem una Nancy valenta i determinada que va fer tot el que va poder per atendre els infants fins que va ser inevitable fugir a França els dies anteriors a la caiguda de Tossa a mans dels nacionals.

He trobat que és un relat apassionant que es desenvolupa en un ambient de destrucció i misèria on es lluita per fer valer la dignitat humana i que resulta original per la mirada que aporta sota tot plegat.

Si us interessa saber més coses de Tossa a part de la informació turística, si us interessen els relats de la Guerra Civil o la història contemporània, de ben segur que haureu trobat els al·licients necessaris per a llegir Un hotel en la Costa Brava.

Les paraules justes, de Milena Busquets

Milena Busquets
Les paraules justes (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2022
200 pp
ISBN: 978-84-17918-69-9
PVP: 16,90€

De vegades tendim a idealitzar la vida dels escriptors pensant que duen una vida regalada, dedicada a quelcom que els apassiona -suposo-, amb horaris flexibles, tocats per la vareta màgica de la creativitat i admirats per la seva obra. És fàcil suposar que, en general, duen vides reeixides, allunyades de la mediocritat general.

Milena Busquets, d'extracció social burgesa, filla d'uns pares il·lustres: l'editora Esther Tusquets (1936-2012) -que va dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen- i germana de l'arquitecte Òscar Tusquets; i del poeta i periodista Esteve Busquets (1908-1991); educada a l'elitista Liceu Francès i envoltada a casa d'allò que es va anomenar la Gauche Divine; amb vivenda a la part alta de Barcelona i casa a Cadaqués,...
Amb tots aquests antecedents és fàcil pensar que la vida t'anirà bé, que et guanyaràs la vida i podràs dedicar-te al que et vingui més de gust.
Les paraules justes és un dietari escrit al llarg de l'any 2021, en convivència amb els darrers mesos de l'època més dura de la pandèmia. La Milena (Barcelona, 1972) se'ns presenta com una dona enamoradissa, inestable, frívola, caòtica, desordenada (increïble l'anècdota de comprar tres vegades el mateix llibre per no ser capaç de trobar-lo entre el seu munt de llibres amuntegats; o la de comprar vàries ulleres de llegir perquè les perd o no sap on les deixa), insegura, fràgil emocionalment, amb visites regulars al psiquiatre des que va morir la seva mare, amb diversos amors fugissers, amb contradiccions,... Només deixa ferma constància de la seva voluntat d'arribar a escriure bones novel·les i de tenir cura i una bona relació amb els seus fills.

Amb tot això us preguntareu si té interès el que explica en el seu dietari. Doncs sí. Perquè si una cosa destaca del contingut són les seves afirmacions o sentències (no cal estar-hi d'acord, però sí que val la pena aturar-se i reflexionar), que resulten enginyoses i en alguns moments agosarades. Són com una mena d'aforismes sobre diferents aspectes de la vida. És un llibre que convida a subratllar.

No he aconseguit empatitzar humanament amb l'autora (pot ser un detall nimi, però no puc entendre que deixi anar que té una situació econòmica catastròfica quan està donant detalls del seu tren de vida), me n'allunyen realitats i valors, però he de reconèixer que l'he llegit amb un cert interès.

No sé si la Milena és una persona feliç, personalment no n'he de fer res, però quan parla d'aspectes personals denoto certa tristor (recorda que els pares la van tenir de grans i que no guarda gaires records d'haver jugat amb ella) i que encara està a la recerca de trobar l'estabilitat emocional.

Si per alguna cosa m'agraden els dietaris és perquè ens acosten a la realitat d'una vida. I si no estan gaire manipulats dibuixen les llums i les ombres que en formen part.

Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer
Rimas y leyendas
Penguin House, 2021
496 pp.
ISBN: ‎978-84-91050-33-9

Com a lector, una de les motivacions que he experimentat per a entomar la lectura d'un llibre, és la de connectar el text que tinc a les mans amb indrets per on m'he mogut i la inspiració del seu autor. És el cas de Gustavo Adolfo Bécquer i Fitero, a Navarra.

Sembla ser que Bécquer, malalt de tuberculosi, i tal com ell mateix esmenta a la Leyenda La cueva de la mora, va passar uns mesos a Fitero l'estiu de 1861 per a tractar-se amb les aigües del seu conegut balneari. I fins fa poc, a l'habitació 350 d'aquest renovat hotel hi ha hagut una placa per a recordar el pas del poeta per aquella habitació. En la meva estada hi he compartit paisatges, vistes, camins i indrets pintorescos que de ben segur van deixar la seva empremta en la sensibilitat del poeta i que d'alguna manera formen part de les seves creacions.

Bécquer és considerat un autor canònic de la
literatura castellana, d'aquells que et feien llegir quan la literatura formava part dels plans d'estudis.

M'he retrobat amb versos cèlebres, bellíssims, d'aquells que havia memoritzat cinquanta anys enrere, plens de musicalitat, amb un acurat treball de la rima; tot i que sempre prioritza el contingut i el que vol transmetre als condicionants formals.

Cueva de la Mora

Bécquer m'ha semblat un poeta intimista, pur, desproveït de retòrica, que tria els mots amb precisió tot cercant la bellesa.

A les Rimas ens parla de la seva concepció de la poesia, com si fos un recipient que es va omplint amb tot el que veiem i sentim; i del paper del poeta, que és el que ha de treure el que ha acumulat, tot cercant les paraules precises per a fer els poemes.

Els seus temes recurrents són l'amor i el desamor; i els patiments que li provoca no sentir-se correspost i la traïció als seus sentiments.

    Les llegendes són històries que generalment no tenen autor conegut i que la gent del poble ha sabut transmetre oralment de generació en generació, passant a formar part, així, de la cultura popular. Compten amb elements fantàstics, de vegades sobrenaturals. I les seves tenen una ambientació lúgubre, tenebrosa; on sovint la nit sempre sempre és present i on descobrim escenes vaporoses que ens endinsen en mons onírics. 

Un altre element que destaca són els monuments que hi apareixen com a escenari de les històries, edificis en runes, abandonats, on sembla possible qualsevol fantasia i que evoquen un passat en conflicte, com per exemple els enfrontaments entre cristians i sarraïns a l'Edat Mitjana, o més recentment la Guerra del Francès.

I és que Bécquer, de molt jove, va escriure una Historia de los Templos de España, tenia molts coneixements d'esglésies  de Toledo (crec que n'era el primer volum) i és possible que s'hagués documentat sobre l'imponent monestir cistercenc de Fitero, que reconeixem a El miserere. 

A Fitero potser només hi va estar aquell estiu de 1861, però on sí que hi va fer estades més regulars amb el seu germà va ser al monestir de Veruela, al Moncayo, prop de Saragossa. Aquí hi va escriure les seves Cartas desde mi celda i bona part de les seves llegendes que tenen per escenari indrets de la zona del Moncayo (i que subtitula com a leyenda soriana, aragonesa, toledana,...). Amb Bécquer tot aquest patrimoni de llegendes populars assoleix categoria literària, peces d'autor (publicades inicialment a la premsa de l'època), que són tal com ens han arribat fins avui.

La presència de Bécquer a Fitero s'ha sabut aprofitar i convertir-la en un atractiu turístic i cultural; des de la celebració del 150è aniversari de la seva mort fins a la creació de rutes amb el seu nom que passen per indrets referits a les seves llegendes o el balneari que du el seu nom.

Avui dia es llegeix poca poesia, que requereix d'un ritme pausat, reflexiu, allunyat dels ritmes que imposa la narrativa i el ritme de vida actual. Llegir a Bécquer és recrear-te en la paraula, en els seus significats, rellegir, tot analitzant les rimes que regalen la musicalitat al poema.

I llegir les seves Leyendas és endinsar-nos en un dels millors exemples de la literatura post-romàntica. 

Val la pena provar-ho i gaudir del que l'ha convertit en un clàssic.

El quadern gris, de Josep Pla

Josep Pla i Casadevall

El quadern gris
Barcelona: Edicions Destino, 1992 - Volum 1 de l'Obra Completa (Edició 10è aniversari)
554 pp.

L'obra de Josep Pla ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg dels anys i encara avui el personatge i la seva obra susciten l'interès del món acadèmic. La darrera prova és la monumental biografia de 1.500 pàgines (Un cor furtiu. Vida de Josep Pla) que li ha dedicat Xavier Pla i que ha estat tot un èxit de vendes per la Diada de Sant Jordi d'enguany. No pretenc emular els qui han dedicat anys d'estudi a la seva obra, però sí compartir la meva experiència com a lector, que ha estat també una experiència de descoberta de l'autor, amb qui tenia un deure pendent.

He de dir que ha estat una experiència d'allò més plaent on he trobat un narrador amb un estil personalíssim que m'ha atrapat des del primer moment.

El quadern gris és un dietari de joventut de caire memorialístic que arrenca el 8 de març de 1918, data en que l'autor assoleix la majoria d'edat en complir els vint-i-un anys. I arriba fins a mitjans de novembre de 1919 quan, un cop acabada la carrera de Dret, treballa per al diari La Publicidad i li proposen d'anar de corresponsal a París. 

El març de 1918 es troba a casa seva junt al seu germà degut a l'epidèmia de grip que ha provocat la suspensió de les classes a la universitat. És sabut que és un text que va refer profundament als anys seixanta abans d'enllestir-lo definitivament per a encapçalar la publicació de les Obres Completes. Perquè si una cosa sorprèn és la riquesa i la maduresa del text, impròpies d'un jove de vint-i-un anys.

Pla ens parla de la seva família, dels records que emmagatzema, dels avantpassats, dels paisatges que l'envolten, de personatges del poble, d'ambients, dels vents que bufen, de les olors, de la llum que embolcalla allò que observa,...

Ell reconeix que no té prou imaginació per a inventar-se res i la seva literatura parteix sempre de la realitat, d'allò que observen els seus ulls, d'allò que escolta el seu oïda. Perquè el que més li agrada és badar, observar, escoltar, xerrar i alimentar així les ganes d'escriure, que és on es retroba amb si mateix. 

I ho fa amb una prosa austera, sense floritures, on combina magistralment  els adjectius que utilitza i porta el lector a imaginar-se suggeridorament allò del que ens està parlant.

Assistim al discórrer dels seus dies, a excursions (a peu i en barca), passejades, trobades amb els seus amics, tertúlies, converses, lectures,... Tot allò que forma part d'una vida i d'una època amb el pas successiu de les estacions. I s'alterna amb les seves anades a Barcelona un cop es reemprenen les classes. Tot passa entre Palafrugell i els seus voltants i Barcelona, amb l'afegitó de Girona, on hi va residir un petit període per enllestir les seves obligacions fruit del servei militar.

Fins al gener de 1919 el dietari s'elabora des del seu domicili familiar a Palafrugell i l'Empordà que l'envolta. A partir del gener, amb la represa de les classes a la universitat, passa a Barcelona. Res escapa a la seva mirada, fins i tot una visió desmitificadora de l'ambient universitari i de les seves misèries; amb el rerefons d'uns temps de vagues i agitació obrera. Pla és un estudiant de Dret desmotivat i sense vocació. Passa les hores entre les classes, la biblioteca de l'Ateneu i les seves coneixences entre la intel·lectualitat de l'època.

La seva és una prosa que enamora i t'atansa als indrets que descriu i la seva època.

Crec modestament que crea un estil de descriure que en moltes ocasions no està exempt d'una fina ironia i que acaba oferint una visió calidoscòpica, com un gran mosaic, de la condició humana. 

 Perquè la seva gran aspiració és escriure i poder viure del que li agrada (sempre hi ha una preocupació pels diners i un reconeixement de la seva inutilitat per a la vida pràctica), i aprendre dels que li poden ensenyar alguna cosa.

Anem descobrint un personatge complex, a qui atreuen les dones, però amb les que li costa relacionar-se i establir vincles profunds (considera que fan perdre molt el temps, temps que ell vol dedicar tant com pugui a la literatura); amb limitacions en l'àmbit de les relacions socials, car reconeix que no té gaires amics. S'hi relaciona, però diria que és més pel que li poden ensenyar, com a part d'aquesta realitat que vol descriure i de la que és un observador atent.

M'ha cridat l'atenció la contundència amb la que fa afirmacions sobre qüestions relacionades amb el món cultural (escriptors, obres, músiques, edificis,...). L'he trobat pedant, d'una petulància impròpia de qui afirma pretensiosament sense argumentar; com per exemple quan despatxa l'obra de Balzac o opina sobre el Palau de la Música. 

La discrepància, però, no ens hauria d'allunyar de la seva lectura. Tot plegat forma part de les contradiccions del personatge i no resta mèrits a la qualitat de la seva prosa. 

Llegint el dietari ens acostem a les complexitats i contradiccions de la seva persona, que el fan un personatge veritablement fascinant, tot i les seves ombres.

Humanament potser va fer mèrits per a formar part de la llista d'execrables de la secció del Malcolm Otero i el Santi Giménez al programa de cap de setmana de RAC1, però això no trauria que ens estiguem referint a un dels grans mestres de la literatura catalana que ens ha deixat una obra tan  extensa com apassionant.

Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado

Juan Gómez-Jurado
Reina Roja (Antonia Scott-1)
Barcelona: Ediciones B, 2018
568 pp
ISBN: 978-84-666-6441-7
PVP: 22,90€

Ja he deixat dit en d'altres ocasions que la literatura és una font inesgotable d'històries per al món del cinema i la ficció televisiva. Una vegada més he arribat al llibre des de la ficció audiovisual. Des de fa un temps vaig seguint els treballs interpretatius de la Vicky Luengo, una actriu que m'agrada pel caràcter que imprimeix als seus personatges, dotant-los de matisos i complexitats i fent-los creïbles. Crec que és una de les grans actrius del moment, que acostuma a triar bé les històries i els personatges que interpreta. Vaig ensopegar amb la sèrie Reina Roja a Prime Video i al veure que la protagonista era ella la vaig triar. La sèrie és un entreteniment digne amb moments molt angoixants i cert gust per la truculència, però del conjunt em va atreure la personalitat dels protagonistes i sobretot la química que s'establia entre ells. 

Com sol passar, al llibre hi ha coses que queden explicades millor i  que es perden amb les adaptacions, on es prioritzen l'espectacle visual i el dinamisme narratiu. Crec que el millor és haver sabut construir uns personatges amb unes característiques molt originals que els fan atractius i voldria destacar-ne l'afecte, l'amistat i el suport mutu que desenvolupen i que tu com a lector voldries que anés més enllà malgrat veure que no serà possible.

El llibre és molt cinematogràfic, una narració que es desenvolupa a contrarellotge en el transcurs de pocs dies a un ritme trepidant, alternant els escenaris on es mouen els protagonistes. Té les característiques pròpies del best-seller, dinamisme, molta acció en una successió frenètica d'esdeveniments, i misteris dels que desitges treure'n l'entrellat. Resulta fàcil de llegir. Està estructurada en capítols breus que es consumeixen amb avidesa i amb referents molt contemporanis que li confereixen un punt d'amenitat molt atractiu. El llenguatge no presenta cap dificultat, resulta fresc i accessible en tot moment. La veritat és que atrapa, d'aquelles històries que quan hi entres ja no la pots deixar anar fins al final. 

No és alta literatura ni demana una alta concentració; segurament no et farà un lector o una lectora de gust exquisit, però deixa un bon regust, amb la sensació que has llegit i has passat una bona estona. No cal buscar-hi versemblança ni transcendència. És el que és. Un thriller amb uns psicòpates inquietants i uns protagonistes "bons" amb un món que els fa ben originals. Una lectura idònia per a desconnectar, per a unes vacances relaxades o per a llegir entre remullada i remullada a la platja o a la piscina.

Cada llibre té el seu moment i aquest pot ser-ho per a començar les vacances o alliberar-se de les tensions acumulades després d'uns dura jornada laboral.

LIJ - De quan Hitler va robar el conill rosa, de Judith Kerr

Judith Kerr
De quan Hitler va robar el conill rosa (traducció revisada de Marta Bes)
Barcelona: L'Altra Tribu, 2022
280 pp
ISBN:978-84-124382-7-7
PVP: 14,95€

La literatura i el cinema són dos mons que es retro-alimenten habitualment, sent el primer una font inesgotable d'històries per al segon. De vegades llegeixes un llibre i tens curiositat per saber com l'han convertit en imatges i d'altres és a l'inrevés, veus una pel·lícula i et vénen ganes de saber com és el llibre que l'ha inspirat. En aquest cas sóc dels segons. Fa pocs dies vaig veure una pel·lícula alemanya del 2019 titulada Quan Hitler em va robar el conillet rosa i em va captivar la mirada que oferia sobre l'ascens del nazisme i l'inici de l'Holocaust. Una mirada delicada, sense truculències, des del punt de vista d'una nena de 10 anys que veu com tot això irromp en la seva infantesa i altera l'estabilitat familiar. Després vaig saber que la pel·lícula era una adaptació d'una novel·la de caire autobiogràfic (De quan Hitler va robar el conill rosa) de Judith Kerr. 

Judith Kerr (1923-2019) pertanyia a una família alemanya jueva benestant. El pare era un reputat escriptor que havia publicat llibres i col·laborava
regularment a la premsa, on no s'estava de criticar durament el nazisme i els valors que representava. Davant les eleccions que havien de dur Hitler al poder intueix el que pot passar i emprèn el camí de l'exili amb la seva família. I aquí comença el que em sembla més atractiu del llibre, mostrar el que representa exiliar-se i esdevenir un refugiat, algú que ha d'abandonar el seu país i cercar l'acollida d'un altre. I tornar a començar: una llengua, costums, noves relacions socials, una altra escola,... I dificultats de tota mena, inclosa la precarietat en un context de dificultats polítiques i econòmiques; però en el llibre no hi falten també anècdotes simpàtiques tractades amb un punt d'humor que resten dramatisme al que s'està esdevenint.
No diria que sigui una novel·la infantil, però sí molt indicada per a joves, potser a partir de 12-13 anys, per a fer entenedora una realitat, que si no l'has viscuda, pot ser difícil d'explicar.
L'exili els va portar primer a Suïssa, després a París i finalment a Londres, on van arribar el 1935. Es va nacionalitzar britànica i va consolidar una exitosa trajectòria com a il·lustradora i escriptora.

L'any 2012 va ser reconeguda com a Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució  a la literatura infantil i a l'educació sobre l'Holocaust.

Una vida a les muntanyes, d'Abraham Orriols

Abraham Orriols
Una vida a les muntanyes
Barcelona: Ara Llibres, 2023 (3a edició, març de 2024)
208 pp.
ISBN: 978-84-1173-020-4
PVP: 18,95€

Abraham Orriols (Berga, 1996) és un jove i reconegut periodista berguedà a qui veiem sovint per TV3, on treballa actualment, cobrint amb tremp informacions d'àmbit local.

Ens presenta la vida d'una dona ben singular, la Marina Vilalta, la pastora en actiu més gran de Catalunya, que si Déu vol farà noranta-set anys el proper 14 de juny i que encara ara manté dia rere dia (amb alguna ajuda, però)  les rutines per a l'atenció de les seves ovelles. Sent autèntica devoció per aquests animals, dels qui coneix tots els secrets i que són els que han donat sentit a la seva vida. Va començar ajudant el seu pare quan tenia cinc anys i ha mantingut l'ofici inalterat fins a dia d'avui, duent una vida austera i sacrificada amb una dedicació impagable al servei del territori i al manteniment de boscos i camps. Penses que amb persones com la Marina no caldrien ecologistes reivindicatius, perquè són els primers a donar exemple en la cura del territori i en la defensa de la vida en l'entorn rural.

El llibre, més enllà de la vida de la Marina i de les sucoses anècdotes que la poblen, és una reivindicació de la pagesia i del valor que aporta al reequilibri del territori i a la qualitat de vida de la població en general, proporcionant aliments de qualitat i d'allò que s'anomena de proximitat.

L'any 2022 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi per la seva contribució al manteniment d'aquesta activitat mil·lenària i pel manteniment de les tradicions orals i les cançons populars (i quan llegiu el llibre ja descobrireu el perquè). Li va lliurar el Molt Honorable Pere Aragonès al seu domicili de Bruguera, al peu del Taga.

Em sembla una lectura molt recomanable tant pel que s'hi explica com per al que dona valor, que té el pols del millor periodisme de reportatges.

Ments preclares, de Quim Monzó

Quim Monzó
Ments preclares. El llibre dels idiotes
Barcelona: La Vanguardia Ediciones, S.L.
Col·lecció Libros de Vanguardia, 2024
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-44-7
PVP: 16,95€

Els diccionaris defineixen els idiotes com a persones poc entenimentades, estúpides, cretines, nècies, ximples, imbècils,... Podríem seguir. Dites així, pel broc gros, semblarien insults, menyspreus; però no deixen de ser descripcions de determinats comportaments humans. I Quim Monzó, des de fa una pila d'anys, s'ha dedicat a escriure articles que qüestionen irònicament la nostra suposada intel·ligència com a espècie. Recull vivències i cerca petites notícies, d'aquelles que difícilment ocuparien portades als grans mitjans, de caire anècdotic; els hi treu la punta i reflexiona amb mordacitat sobre elles. El resultat és un reflex únic de la condició humana cuinat amb el seu peculiar sentit de l'humor. Res escapa a la seva mirada plena de sarcasme. 

Tothom, en determinats moments de la seva vida, s'ha sentit idiota ("Seré burro", "Mira que sóc idiota", "Què imbècil que sóc",...). Tots ens hem adonat alguna vegada d'haver-la cagat i ens ho diem per dins sense proclamar-ho a crits per a que ho senti tothom; que no cal. Tenir comportaments idiotes no vol dir que ho siguis. Però aquesta sensació és un dels molts peatges que hem de pagar en aquesta vida i forma part amb naturalitat del dia a dia. 

Llegir-ho en paraules del Monzó ens procura un somriure o una estrepitosa riallada. 

És un luxe poder llegir les columnes del Monzó a La Vanguardia, de les que aquest llibre n'aplega una vuitantena i que es llegeixen amb una avidesa irrefrenable. Es llegeixen en un pim-pam amb gran deler.

Liderar per a servir, de Valentí Junyent i Salvador Redó

Valentí Junyent i Salvador Redó
Liderar per a servir
Lleida: Pagès Editors, S.L., 2024
Col·lecció Monografies, 140
168 pp
ISBN: 978-84-1303-532-1
PVP: 16€

Entre les meves conviccions està la de considerar la política, potser amb una bona dosi d'ingenuïtat, una activitat noble al servei del bé comú, de les persones. Potser per aquesta mateixa raó detesto tots aquells polítics que exhibeixen excessos de demagògia i converteixen els espais  de debat i presa de decisions en un escenari de picabaralles partidistes i enfrontaments personals, on regnen el cinisme i el menyspreu i on el menys important sembla ser el trobar solucions als problemes.

El Valentí no té el perfil d'home de partit (tot i presentar-se per unes sigles concretes) i va arribar a l'alcaldia sense carnet i amb una brillant trajectòria de gestor esportiu. L'herència que va rebre era ben enverinada, amb un ajuntament endeutat al llindar de la fallida i amb molts problemes per a pagar. I li va tocar una tasca poc lluïda: sanejar les finances, desencallar i resoldre les qüestions pendents que va poder i tenir la ciutat mínimament endreçada. Vist en perspectiva l'esforç que es va fer per a recuperar l'economia municipal i tornar a la ciutat la capacitat d'endegar projectes il·lusionants li han reconegut tots els seus adversaris.

Tots els que l'han tractat reconeixen haver trobat en ell una persona amable, educada, respectuosa, de formes cordials i bon tracte. Una persona honesta, íntegra  i treballadora. I penso que a la política li calen persones així, bàsicament bones persones que volen treballar generosament per a millorar les seves societats.

Personalment i com a manresà estic agraït d'haver pogut comptar tots aquests anys amb un alcalde tan digne com el Valentí.

Per què el títol? Doncs perquè no només cal gestionar el dia a dia. Cal comptar amb persones competents i formar bons equips que facin funcionar les coses. I liderar però també delegar. Diria que el Valentí és un entusiasta dels equips de treball, que són la clau per a que els assumptes vagin endavant.

El llibre té format d'entrevista i s'intercalen testimonis de persones que l'han tractat o han treballat al seu costat. Ell té reconeixements i paraules amables per a gairebé tothom menys per aquells que considera que l'han tractat amb menyspreu o desconsideració.

Resulta àgil, amè i molt llegidor en tot moment i constitueix un relat apassionant del que ha estat la vida manresana al llarg d'aquests dotze anys en que ha estat alcalde i regidor. 

El Valentí és persona de gestos. En va tenir un quan va assolir l'alcaldia, que va ser prescindir del cotxe oficial en uns moments de greus dificultats econòmiques; i n'ha tingut un altre ara quan ha decidit dedicar íntegrament els beneficis d'aquest llibre a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (Bages, Berguedà, Moianès, Solsonès). No són qüestions menors i diuen molt de la seva qualitat humana. 

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€

Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres

, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.

Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.

Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

Josep Maria Espinàs en el record

Saps que tard o d'hora arribarà, però no pots més que entristir-te per la mort d'algú que t'ha acompanyat durant molts anys de la teva vida i per qui senties admiració i estima. Quan penso en ell em ve al cap la paraula compromís. Compromís amb una llengua i un país que el van convertir en un referent de civisme per a molta gent. Compromís que el va portar a implicar-se en els Setze Jutges i impulsar la Nova Cançó; a col·laborar amb el diari Avui des de la seva fundació i després a El Periódico amb una columna diària durant més de quaranta anys ininterrompudament (1976-2019); a fer programes de televisió; a estar present a la Diada de Sant Jordi amb alguna novetat durant més de cinquanta anys; a fundar l'Editorial La Campana; i fins i tot a posar lletra a l'himne del Barça.

I suposo que tot això ho va fer perquè ho va trobar necessari, per aquest compromís cívic amb el país del que parlava abans.
Era capaç de fer un llibre atractiu gairebé a partir de qualsevol tema i treballador incansable com era ens deixa una obra extensa gestada des de la seva Olivetti Studio 46, de la que no es va despendre mai. Va començar fent narrativa de ficció, però la va anar abandonant per a centrar-se en els escrits que emanaven de la seva experiència vital, de l'observació atenta del seu entorn, de converses amb la gent, de les emocions que formen part de la vida.
La seva literatura sempre m'ha semblat entenedora, accessible, humanament rica, amable i respectuosa, amb punts de vista que no et deixaven indiferent i t'enriquien.

Queda en el camp de l'anècdota la seva estada a la ciutat mentre feia el servei militar, però resulta simpàtic imaginar que un senyor de Barcelona com ell durant sis mesos va ser un manresà més.
Gràcies, Josep Maria, per tant i al llarg de tant temps.

Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador, de Joan Esculies

Joan Esculies Serrat
Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador
Barcelona: RBA - La Magrana, 2018
Col·lecció Orígens, 225
461 pp
ISBN: 978-84-826-4843-9
PVP: 22,80€

Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit.
Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític.
Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA.
El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme.
Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques.
Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava).
El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.

M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.