Actes d'amor...

... a les mascotes. Suposo que és el que va motivar l'acció d'un ciutadà que va intentar colar la seva tortuga en un avió per no deixar-la sola quan va marxar de viatge. El fet va passar a l'aeroport xinès de Guangzhou Baiyun el passat 29 de juliol. 

I a l'individu en qüestió no se li va acudir res millor que disfressar-la d'hamburguesa. La imatge és divertida i suposo que a més a més l'animal va tenir ocasió de fer alguna queixaladeta al full d'enciam que amb tanta gràcia el cobria. 

Ho he trobat entendridor, creatiu, simpàtic; molt d'estiu. 

Dissortadament els agents de duanes van trobar sospitosa la capsa de l'hamburguesa i el seu contingut més aviat boterut, i quan la van obrir van descobrir l'ardit del viatger. Oooooh! 

Però ho tindrem present per al proper Carnestoltes.

El Dia Fora del Temps

Tot repassant el diari m'he trobat aquesta curiosa notícia al diari Ara de la que no en tenia cap referència i que he trobat molt suggeridora:
"Avui no és un dia qualsevol. Avui és el Dia Fora del Temps. I un es deu preguntar: com pot ser que existeixi un dia sense temps? Un cop més, la resposta la trobarem a la cultura maia. Els sacerdots d’aquesta virtuosa civilització utilitzaven un calendari anomenat Tzolkin, que consistia en tretze mesos, o llunes, de vint-i-vuit dies cadascun i que sumaven 364 dies en total. El resultat era un calendari de cicles exactes que seguien la Lluna i les Plèiades. Tot i això, els astrònoms aviat es van adonar que per completar la volta de la Terra al Sol faltava un dia. Aquest dia va ser anomenat el Dia Fora del Temps, que en el nostre calendari gregorià coincideix amb el 25 de juliol." 

És cosa sabuda que l'existència dels nostres anys es correspon amb la durada del moviment de traslació de la Terra al voltant del Sol, i que els
anys de traspàs són l'acumulació de les hores de més que triga la Terra a completar la seva òrbita. La cultura maia va resoldre el tema creant 13 mesos de 28 dies que es corresponguessin amb els cicles lunars. Així, el 26 de juliol és el primer dia del calendari maia, ja que té la primera lluna de l'any, i el 25 de juliol és el Dia Fora del Temps, una data que es dedicava al joc, l’art, la màgia i la creativitat. I això és el que m'ha seduït, una celebració respectuosa amb els cicles naturals i dedicada als aspectes que millor defineixen la nostra humanitat i la nostra capacitat de crear civilització.
Benvinguda, doncs, aquesta especial diada de Sant Jaume i, seguint la tradició maia dediqueu-la a viure intensament, de manera espiritualment rica i creativa.

El cor generós dels nens

Quan llegeixo el diari m'agrada trobar notícies que reflecteixin el bo i millor de les persones, que injectin bones dosis d'optimisme, d'esperança en un futur millor de la humanitat. 
La meva experiència de mestre em porta a creure que els nens són éssers sensibles, afectuosos, generosos en els sentiments. I que sovint són capaços de mostrar empatia i solidaritat per les més variades causes. Tot això s'educa i evoluciona amb l'edat, però les persones naixem amb una sensibilitat que ens predisposa a esdevenir éssers únics i inimitables. Treballar amb aquest material humà és un dels privilegis que ens regala aquesta professió. 
Doncs bé. De València ens arriba la notícia d'una nena de 9 anys que ha decidit donar per a la investigació contra el càncer de mama els diners que li han regalat per la comunió. 
Mèrit de la nena, però mèrit dels pares que l'han fet sensible i generosa, i mèrit també dels mestres (els seus companys de classe la van acompanyar a l'acte de lliurament dels diners). Quan passen coses així triomfa la societat i la gent que la forma. I me n'alegro. I amb això no estic excusant les responsabilitats que tenen els governs de nodrir de recursos la investigació i l'atenció sanitària, però és bonic i bo que la gent, altruistament, sumi.

Inseparables

Entre la feixuga i reiterativa actualitat política resulta simpàtic descobrir notícies que et descobreixen les peculiaritats de la vida.
Sempre s'han sentit històries d'avis que no han superat la mort de la seva parella, que no s'han sentit amb forces de refer les seves vides sense aquella persona que durant molts anys n'ha estat el seu referent; que és com si haguessin dit prou, s'han apagat ràpidament i han mort poc després. Sempre hi ha una adaptació a l'altre que acaba dibuixant certa complementarietat; i no sempre s'és capaç de refer aquests lligams ni de trobar noves motivacions per seguir endavant.
És emocionant la història d'Helen i Kenneth Felumlee, una parella de nord-americans de Nashport (Ohio), que van morir el mes passat als 92 i 91 anys, respectivament. S'explica que mai van ser capaços de passar una nit separats; fins a l'extrem que una vegada que van passar uns dies a casa d'uns parents i havien de dormir en una habitació amb lliteres, van negar-se a estar separats durant la nit i van decidir passar-la en un matalàs inflable, a terra. El matalàs es va rebentar i van acabar dormint junts a la llitera de baix. No sé si l'anècdota és del tot certa; té un punt d'excés inversemblant, però és bonic poder pensar que els seus sentiments els han dut fins aquest extrem del "sempre junts".
Van conviure durant més setanta anys des de la seva adolescència i la seva mort només va estar separada per quinze hores de diferència. No sé si d'això se'n pot dir morir d'amor, però resulta entendridor que després de passar la vida junts hagin volgut també marxar junts i ho hagin fet. Bonic final. 

Goofy

De les notícies del dia m'ha sorprès especialment aquesta. Sorprès és una manera de dir, perquè la veritat és que en un primer moment fa riure pensar que hi ha algú tan animal com per llançar un gos contra un àrbitre de futbol, però tot seguit m'ha entristit pel que representa de maltracte animal. 
Sóc espectador habitual de competicions esportives. M'agrada el que s'hi mou: des de la plasticitat de la pràctica esportiva fins a valors com la lluita, el sacrifici i l'afany de superació. Però també és ben cert que els jutges d'alguns d'alguns d'aquestes esports paguen els seus errors amb insults i menyspreu. El futbol és potser el rei en aquest tipus de comportaments. És un espectacle que a un cert nivell mou molts diners i grans passions, popular, on tothom s'hi veu amb cor de ficar cullerada; no està justificat, però és un element cultural amb el que s'hi de conviure, tot i que caldria fer els possibles per eradicar d'una per totes aquests comportaments impropis de la condició humana. 
200€, costes judicials i despeses de veterinari. Sí, com a mínim; però potser també caldria que aquest humà no tornés a trepitjar un recinte esportiu durant una bona temporada i a uns quants quilòmetres a la rodona. Animal!!!

M'agrada el teu nom

Benvinguda!

"Quatre barres i una estrella. Sóc la campana Llibertat." 
Tocar-te i sentir-te és un desig que esdevé clam.

El colpidor drama de la solitud

Hi ha notícies que sota l'aparença de curiositats estrafolàries, més aviat freak, amaguen un profund drama humà. 

La solitud, quan no és volguda, és dolorosa; sentir-se sol, ignorat pels altres, fa patir molt. Som éssers socials, necessitem dels altres per a sentir-nos realitzats. Sense relacions humanes no són possibles els afectes. Ni l'amistat o l'amor serien possibles. 

Des d'Albània ens arriba una notícia colpidora. Hadjar Lila, un home de 70 anys, havia treballat molts anys a l'estranger. Feia quatre anys i mig que havia tornat del Canadà i durant tot aquest temps cap dels seus familiars l'ha anat a veure. 

La sortida que ha tingut l'home davant el seu aïllament és la curiositat que ha saltat als teletips de les agències de notícies. Perquè algú l'anés a veure ha fet publicar en un diari l'esquela de la seva pròpia necrològica. Ho va fer per a reunir-se amb els seus familiars que l'havien ignorat reiteradament. 

I d'èxit no en va tenir gaire. Segons les informacions només la seva filla va anar a casa seva al seu suposat enterrament. 

Fa pensar. Com les notícies de persones que han mort a casa seva sense que ningú les hagi trobat a faltar durant un grapat de temps. 

És el colpidor drama de la solitud. 

És vegetarià -diuen-.

Es diu tambaqui. I amb aquestes esfereidores mandíbules diuen que li agrada mossegar testicles. Sí, el que sentiu.
És de la família de les piranyes, originari d'Amèrica del Sud, i s'ha detectat la seva presència a l'estret d'Oresund, entre Suècia i Dinamarca. 

Es desconeix com pot haver arribat fins aquell indret, tot i que se sospita que podria haver-se escapat d'algun aquari o granja de peixos.
Les autoritats locals han advertit del perill i han recomanat -com a mesura de prevenció- que els banyistes evitin el nudisme i es banyin amb un banyador cenyit -per si de cas-.
Segons el Daily Mail, fa un parell d'anys un peixet d'aquests va provocar la mort de dos pescadors a Papua Nova Guinea en arrencar-los els dallonses en un atac. 

Si el vostre esperit més intrèpid i aventurer us ha dut a banyar-vos per aquelles fredes aigües, alerta! que aquest animaló va directe a la pebrotera com a bon vegetarià 

-diuen- que és. 

Brrrr!

Un mestre amb sentit de l'humor. Com ha de ser!

Dale Irby és un mestre texà que l'any 1973 va posar-se la mateixa roba que l'any anterior per a la foto de l'orla de l'escola. El que va començar per casualitat es va convertir en juguesca i ha acabat en tradició fins que li ha arribat el moment de la jubilació quaranta anys després.
La broma ha fet la volta al món i té la seva gràcia, perquè la seva indumentària recorda el coll de les camises que es posava John Travolta a Saturday Night Fever. Sí, sempre la mateixa armilla marró, la camisa de coll d'avió i aquell somriure més aviat sorneguer. 

És bonic veure com anem evolucionant (i envellint) sense perdre allò que ens fa genuïns ni el sentit de l'humor. 

Encausar marmotes

Sovint hem vist en pel·lícules nord-americanes el gust que tenen en aquell país per muntar processos judicials en tota mena de causes en defensa dels drets individuals i en l'establiment de les corresponents responsabilitats. Deuen dedicar força diners al seu sistema judicial, perquè sinó no s'entén que puguin dedicar-los a temes que són una caricatura grotesca d'aquest mateix sistema judicial. 
Ara ens arriba la notícia que un fiscal nord-americà ha demanat la pena de mort a la marmota Phil, aquella que pronostica el final de l'hivern, per haver-se equivocat i atemptar així contra la pau i la dignitat de l'estat d'Ohio. Diuen que ho ha fet expressament, amb premeditació. 
El titular arreu del món ja se l'han guanyat. I convertir-se en la riota de tothom també. Perquè... què faran ara? La portaran a declarar? Li assignaran un advocat d'ofici? Com interpretaran que resti en silenci en exercici dels seus drets? Com un reconeixement de culpa? Com una declaració de no-culpabilitat? Si la condemnen, la duran a un corredor de la mort especial? Presentaran recursos en demanda de clemència? 
Els catalans ho hem sabut expressar amb molt d'encert: Qui no té feina, el gat pentina.

N'hi ha que la fama se la guanyen a pols

Sense comentaris.