divendres, 27 d’abril del 2012

Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore

Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore (2011) és un magnífic curtmetratge dirigit per William Joyce i Brandon Oldenburg que enguany va guanyar l'Òscar al millor curt d'animació. És una història poètica, emotiva i entranyable que homenatja el meravellós món que s'amaga rere els llibres i la seva capacitat per a fer volar la nostra imaginació. És una història sobre el que els llibres ens ofereixen, sobre aquells que els hi dediquen el millor de les seves vides, sobre la passió que són capaços de despertar. 
Resulta d'allò més estimulant descobrir els elements que van servir d'inspiració a la pel·lícula, com ara l'huracà Katrina, el món del Mag d'Oz o la figura de Buster Keaton que ens recorda la caracterització del seu protagonista. Val molt la pena reservar-vos quinze minutets del vostre temps i, sense presses, gaudir a fons del seu contingut. No us en penedireu. 

dilluns, 16 d’abril del 2012

Tenim futur

Ahir l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, va interpretar en un concert al Kursaal de Manresa el Rèquiem de Gabriel Fauré. Comptava amb la soprano Anna Puche i el baríton Joan-Ramon Olivé com a solistes i l'Orfeó Manresà, l'Orfeó Nova Solsona i la Coral Mixta d'Igualada com a cor. En total, més de cent cinquanta persones a l'escenari. Calen molt d'entusiasme, esforç i rigor per a entomar una interpretació d'aquestes. 
Les corals tenen una base amateur, però cada cop han posat el llistó de l'exigència més amunt i són capaces d'enfrontar-se a una partitura i la interpretació de grans obres amb bons resultats.
És un goig comprovar que tenim gent jove molt preparada capaç d'excel·lir en la interpretació de la música. I públic.
Va ser emocionant. Un plaer intens per als sentits amb bona música i ben interpretada. Però el millor de tot va ser la sensació que tenim iniciativa, entusiasme, ambició i talent. Futur, en definitiva. 

diumenge, 15 d’abril del 2012

Reials aficions

La Casa Reial ha iniciat una espiral de desprestigi que sembla no tenir aturador. El cúmul de despropòsits i incoherències que protagonitzen darrerament només redunden en el desprestigi de la institució que representen, una indiferència creixent cap a ella i la indignació de la gent que fa mans i mànigues per a tirar endavant en la situació de recessió que vivim. El que abans semblava un sacrilegi (les paròdies del Rei  i dels membres de la seva família) ha acabat sent natural. És com si haguessin acabat formant part de la seva pròpia paròdia. 
Escàndols que estan en ple procés judicial (com els que afecten al gendre), situacions que els situen clarament fora de la llei (com la manipulació d'armes de foc per part de menors de 14 anys), manca de sensibilitat respecte la situació de privacions per la que passa molta gent, i incoherències com ser president d'una institució (ADENA - Asociación para la Defensa de la Naturaleza) que promou, entre d'altres, la protecció d'amfibis, el voluntariat ambiental, la lluita contra el tràfec d'espècies i les campanyes per a la creació i la defensa d'espais protegits. 
Sí, el Rei d'Espanya és alhora el President d'honor d'aquesta associació, propietari del rifle més car del món i caçador d'elefants, búfals i altres espècies de caça major. Amb la que està caient és indignant veure en que inverteix el lleure (i amb quins costos) el nostre monarca.
És per fer-s'ho mirar. La seva actuació ho és tot menys exemplar. I si alguna cosa han de mostrar per justificar el que els hi donem és credibilitat. Han de predicar amb l'exemple si volen mantenir el prestigi que encara hi ha qui els atorga davant la societat i el país que representen. El lloc se l'haurien de guanyar cada dia amb la seva actuació. 
Aquesta hauria de ser la seva feina, ser una institució que representi amb dignitat un país, ser un dels seus símbols. I no estan fent bé la seva feina. S'hauria d'actuar amb ells com amb qualsevol treballador a sou dels impostos que paguen els ciutadans. O es compleix bé o se'l fa fora. 
Dit això, prefereixo un elefant viu que mort pels trets disparats pel gallet del rifle d'un monarca o de qualsevol altre. Amb els meus diners, no.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Metàfores marineres

Imatge obtinguda de la xarxa
Independentment de les ideologies, poques coses simbolitzen millor el poder que el timó d'un vaixell. Mao era conegut com el Gran Timoner i Artur Mas va incorporar al seu despatx de President de la Generalitat un timó de vaixell on hi figura el lema "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Un missatge poderós per a qui té la responsabilitat de prendre decisions i comandar el futur d'un país.
És coneguda també la inclinació del President per les metàfores. Si la metàfora comparteix referents esdevé un recurs comunicatiu punyent que cala en el receptor i sintetitza amb originalitat un pensament. 
La setmana política va curulla de metàfores marineres. Sembla que el President ha creat escola i els adversaris el repliquen amb el mateix recurs retòric.
Artur Mas va defensar les retallades per no acabar com el Costa Concordia, "embarrancat, panxa enlaire i rescatat per tothom." 
El Joan Herrera també va estar metafòricament inspirat i va recórrer al Titanic per elaborar la seva, de caire classista: "Som com el Titanic. No perquè ens enfonsem, sinó perquè només es van salvar els de primera classe."
L'Anna Simó, més convencional, només es va referir a la necessitat "d'un cop de timó" per abandonar la companyia de PP.
Imatge obtinguda de la xarxa
L'Uriel Bertran va recomanar a Mas que agafi un vaixell nou perquè "ja som al Concordia, que és Espanya."
Entre onades, vaixells embarrancats i vaixells que s'enfonsen potser que intentem pujar a un bot salvavides i remar cap a aigües més tranquil·les.



dimarts, 10 d’abril del 2012

Encertar el camí

Habitualment vivim enganxats a la pressa i a una necessitat aparent d'aprofitar el temps que envaeix fins i tot l'espai que es propi de l'oci. I trobo que tot plegat ens porta cap a la insatisfacció. No podem estar pendents permanentment del fer, fer i fer. 
Crec que hi ha una necessitat íntima d'estar sol amb un mateix, un espai de reflexió que permeti plantejar-se amb serenor i tranquil·litat les grans preguntes de la vida i trobar-hi respostes, perquè aquestes respostes són dins nostre i hem de ser capaços de trobar-les. Aquest espai ens ha de permetre trobar les claus i l'equilibri necessaris en una vida satisfactòria. 
Hem de poder viure una vida de la que ens sentim legítimament orgullosos, allunyada de l'angoixa i el desencís. Des de la llibertat amb la que hem pres decisions, des dels criteris amb els que hem anat conformant la nostra personalitat, des de les reflexions que hem estar capaços de fer. 
Cal saber definir bé les prioritats, encertar el camí.



dissabte, 7 d’abril del 2012

Octubre

Miquel Pairolí
Octubre
294 pp.
Barcelona: A Contra Vent Editors, SL
Col·lecció Cadaqués, 2
ISBN: 978-84-937395-4-6


Després de llegir-lo tinc la ferma sensació que es tracta d'un dels grans títols de la literatura catalana. Un llibre que et deixa un regust exquisit, dels que tens la sensació que tornaràs a ell, perquè és dels que deixa empremta. Al llarg de la meva vida lectora he oblidat alguns títols que se m'han anat esborrant de la memòria amb el pas dels anys. No crec que oblidi Octubre, és dels que recomanaré, més enllà d'aquesta ressenya, quan en tingui ocasió. L'he llegit proveït d'un llapis, perquè és dels que et trobes reflexions i frases que se't fixen, que et fan pensar, que t'agrada recollir d'una manera o altra. I amb cura -perquè sóc dels que tendeix a mantenir un tracte escrupulosament respectuós cap a les pàgines d'un llibre- l'he anat subratllant tan pulcrament com he pogut. És de les lectures amb les que m'ho he passat més bé darrerament, que més m'han enriquit i omplert, i ara us intentaré explicar el perquè.
En Miquel Pairolí era un home de gran independència, peculiar, més aviat solitari (que no vol dir allunyat del que s'esdevenia al seu voltant), culte, que va desenvolupar una gran sensibilitat per a percebre i transmetre les qualitats i la bellesa de tot allò que formava part de la seva vida. Vivia a pagès, a la casa familiar, i són magnífiques les pàgines on descriu la natura i les sensacions del paisatge que percep: la llum del dia, els vents, les estrelles, el temps que fa, les estacions, les olors, els ocells,... És una prosa deliciosa, precisa, adjectival, planiana en el millor sentit del terme.
Treballava un hort, com una manera de connectar amb els seus avantpassats fent produir la mateixa terra gairebé amb les mateixes eines, i donant continuïtat a una tradició de la que se sentia hereu.
Des de la senzillesa i austeritat de la seva vida en gaudia profundament i sabia transmetre-ho. Li agradava la música clàssica, la pintura, el teatre, i era capaç d'analitzar amb criteri obres i composicions i compartir amb el lectors les seves qualitats i les emocions que li despertaven. És el reflex d'una persona llegida, cultivada, serena i reflexiva que, amb independència, fa passar pel seu sedàs particular allò que viu i ho sap comunicar amb sensibilitat i precisió.
En Pairolí cultivava un sa hedonisme que l'enriquia com a persona i enriquia alhora la seva obra. En el dietari trobarem reflexions i opinions sobre obres de teatre, músiques, pintures, arquitectura, cuina, la crítica literària, relacions humanes,.... Opinions elaborades des d'una absoluta independència de criteri.
En Pairolí reivindica la senzillesa epicúria quan dibuixa una felicitat feta de petits plaers, que són els que donen veritable sentit a l'existència.
Però també resulten molt estimulants les seves reflexions de caire filosòfic sobre la vida i el seu sentit (resulta colpidorament premonitori l'acceptació de la mort en veure com afecta gent relativament jove amb qui ha treballat o ha tingut amistat: " Un dia. Sí, tot s'esdevé un dia, en efecte. Un dia és suficient per definir el temps. Un dia"). I acaba el dietari en un text on, al·ludint Montaigne, reivindica la llibertat de morir després d'haver iniciat el dietari reivindicant la llibertat de dir.
Llibertat de dir, llibertat de viure, llibertat de morir. Pairolí.
És un autor que he sentit proper, on he trobat relectida també una part de mi. I potser per això m'ha agradat, car en certa manera també busquem identificar-nos amb quelcom quan llegim.
Obra de maduresa, esplèndida, vital, sensible, suggeridora, enigmàtica,... Imprescindible.

divendres, 6 d’abril del 2012

Hallelujah / Al·leluia

Per a cada vegada més gent la Setmana Santa només són uns dies de vacances, un petit interval enmig d'un atapeït calendari laboral; però no fa tants anys la tradició religiosa condicionava la vida pública d'aquests dies. No podies anar segons on, ni podies escoltar ni veure segons què a la ràdio o la televisió, ni podies fer segons què. 
Per als creients es commemora la passió, la mort i la resurrecció de Crist. És un moment important del calendari. Més enllà de les creences de cadascú, hi ha mostres de cultura popular com les Passions o les processons que viuen d'aquesta tradició. I penso en obres com La Passió segons Sant Joan o La Passió segons Sant Mateu de J.S. Bach, un veritable plaer que val la pena considerar. 
Pensava en tot això quan m'ha vingut al cap aquesta cançó del Leonard Cohen: 




Now I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care
for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah…

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew her
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne,
and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah…

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah…

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even though It all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Hallelujah…


Que en català podria fer més o menys així:

Escolta en el teu cor
la veu del teu Senyor,
el que en llibertat
és el teu Déu.
Obre els teus ulls
i mira el món,
que és la meravella
que ha creat, i crida ben fort

Al·leluia,....

Contempla aquesta flor,
el cant d'aquest ocell,
observa les estrelles a la nit,
adona't de l'amor que ets tu,
que és tot amor,
que és vida i és Déu,
i crida ben fort

Al·leluia,....


Camina ple de pau,
seguint la seva llum,
i en silenci
et trobaràs a tu.
Entén que el teu desert
és necessari
per a poder despertar
i crida ben fort

Al·leluia,....

Llavors retorna al món,
com el sol a cada jorn
i porta a tot arreu aquesta llum.
Sigues valent,
avança sense por.
Confia en Déu
canta per a ell
i crida ben fort 

Al·leluia,....

dimarts, 3 d’abril del 2012

Suplements vitamínics en clau nacional


Després del projecte de llei de pressupostos de l'Estat per al 2012 necessito alguna cosa per aixecar l'ànim i he fet aquesta tria:











 Directe a la vena!

La literatura del jo

Michel de Montaigne
Imatge obtinguda de la xarxa
En el pròleg del seu darrer llibre, el dietari Octubre, Miquel Pairolí cita Montaigne per a reflectir el sentit dels seus Assaigs (en traducció del valencià Vicent Alonso) i també el sentit del seu dietari: " Dic lliurement el meu parer sobre totes les coses, fins i tot d'aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meva jurisdicció. El que n'opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses".
Penso que molts dels blocs que hi ha a la xarxa beuen d'aquesta concepció. Els dietaris, els blocs, el periodisme d'opinió, són formes d'expressió que fan passar pel sedàs que cadascú ha anat conformant tot allò que es mou al nostre voltant. I no es tracta de la mesura de les coses sinó d'anar elaborant un punt de vista personal sobre la realitat del món. Ficar el nas sobre tot allò que t'interessa i opinar pot semblar un exercici agosarat i amb un punt de vanitat, però no es tracta de pontificar sobre res com si es tractés d'una veritat absoluta, sinó d'emetre una simple opinió personal amb la voluntat d'establir un diàleg respectuós que sigui profitós per a enriquir l'anàlisi d'un tema. 
La literatura del jo ha d'estar desproveïda d'egocentrisme i allunyada de la voluntat d'establir veritats absolutes. Ha de ser més aviat com un granet de sorra al servei de la veritat.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Diari d'un forense

Clàudia Pujol
Diari d'un forense (Anatomia de 10 crims reals)
Barcelona: Edicions 62, S.A., 2009
180 pp.
Col·lecció la butxaca
ISBN: 978-84-9930-021-4


M'agraden les sèries i les pel·lícules policíaques, potser perquè mostren els aspectes més foscos de la nostra societat i posen l'enginy al servei de la justícia per a desentranyar tota mena de crims i delictes. 
Diari d'un forense ens presenta en clau catalana el món que ens mostra una sèrie com CSI. En Narcís Bardalet és un metge forense que ha exercit a les comarques gironines durant molts anys. A partir dels casos que més l'han impactat, i amb la col·laboració de la periodista Claúdia Pujol, ens arriba aquest Diari d'un forense, que amb estil periodístic, talment com una crònica de successos, es llegeix amb avidesa i fruïció.
Els crims que es cometen en una societat ens parlen de com és i dels seus mals i posen una mica de llum en la seva magna complexitat, que sovint es mou soterrada i esdevé opaca als ulls de la gran majoria.
Per les pàgines del llibre veiem desfilar crims passionals, rivalitats, gelosies, pederàsties, malalties degeneratives, suïcidis, segrests,... i alguna que altra curiositat forense. 
Totes les històries segueixen un esquema similar: primer ens trobem una recreació del crim des del punt de vista de la víctima, després la intervenció del forense, la investigació criminal amb la intervenció dels cossos i forces de seguretat i finalment la resolució del cas. Són històries impactants, de les que no deixen indiferent per més que resultin més o menys familiars; i permeten veure també com ha anat evolucionant el treball del món forense amb el pas dels anys, tant a nivell de condicions de treball, com de mitjans tecnològics. Estan protagonitzades pels cadàvers de morts en condicions traumàtiques i passen a la taula de dissecció entre ossos, vísceres, larves i proves diverses. 
Ens acosta un món desconegut, però real, que fa una feina determinant en la resolució de casos on hi ha la mort d'algú i que ens és presentat amb persones de carn i ossos que viuen aquestes situacions professionalment. I això les allunya de l'esperit de superherois dels protagonistes de les sèries televisives.
Un llibre que pot valorar-se com a curiositat, però que resulta amè, entretingut i d'allò més llegidor.