dimecres, 31 de juliol del 2013

D'ombres i dubtes

Les ombres són sinònim de dubte, d'incertesa, de no veure alguna cosa gaire clara. Dubtar ens fa sentir inferiors, com si no estiguéssim a l'alçada de les circumstàncies, éssers indecisos que no saben quin camí seguir. 
Qui s'emporta el prestigi és la llum, sinònim de claredat, transparència, de veure clar per on s'ha d'anar. Però una cosa és indestriable de l'altra. 
Qui és valent i decidit compta amb l'aprovació general, és admirat per la confiança i seguretat en el seu criteri, per les seves idees clares; però també tendeix a equivocar-se més. 
Perquè el dubte -tan menystingut ell ("cagadubtes!")- també genera reflexió i anàlisi. I moltes vegades sortim enfortits del dubte, perquè després de revisar i reflexionar de nou tenim una visió més completa de les coses i podem encertar més en les nostres decisions. 
Pensava això arran d'una coneguda frase de l'escriptora alemanya Ruth Renkel que diu: "No cal tenir por a les ombres. Només indiquen que en un lloc proper resplendeix la llum." I és això mateix, l'ombra indica la proximitat de la llum. Després de dubtar i sentir-nos amenaçats per les ombres som més a prop de veure-hi la llum i trobar el camí bo.

dimarts, 30 de juliol del 2013

La lectura en imatges - II

Tinc la sensació que, en espais oberts (un parc, una platja, una piscina a l'aire lliure,...), els lectors es busquen. Es com si, intuïtivament, quan vols llegir, busquessis algú altre que també ho estigués fent; potser a la recerca de la tranquil·litat i la pau que segurament trobaràs prop seu. Perquè, en general, per llegir necessites unes condicions i saps que on millor les trobaràs és on hi hagi altres persones que les hagin trobat. Llegint tendim a compartir proximitat dins l'aïllament que ens és propi. 
La fotografia d'avui té molt atractiu, va més enllà del que estic dient. No és només compartir espai, és imitar gest i postura, mimetisme. 
I així es titula: Mimetismo, obra de Juan Carlos Aragonés Congostrina, guanyador de l'última edició del Concurso Momentos de Lectura de la Fundació Alonso Quijano.


diumenge, 28 de juliol del 2013

El record és un pont al passat

Montserrat Carulla
El record és un pont al passat. Memòries de l'actriu, la dona i la nena.
Badalona: Ara Llibres sccl, 2013
174 pp.
ISBN: 978-84-15642-13-8

Montserrat Carulla (1930) és una de les nostres grans dames del món de la interpretació. De les darreres aparicions públiques que li he seguit (el lliurament del Gaudí d'honor a la V gala dels premis, el programa d'El convidat que li va dedicar l'Albert Om, la seva intervenció al Concert per la Llibertat del passat 29 de juny) m'ha sorprès la seva vitalitat, l'elegància i sobretot el seu compromís cívic carregat de valentia. 
El record és un pont al passat és un llibre de records personals, però també és la crònica d'una època. 
M'ha interessat molt la seva visió amb ulls de nena d'aquells anys tan difícils i plens de privacions, perquè són retalls d'història viva que tenen molts elements en comú amb gent de la seva generació. Llegint aquestes pàgines pots imaginar-te com era la grisor del franquisme viscuda a peu de carrer per la gent més humil. 
M'ha sorprès el relat íntim de les seves inseguretats i bloqueigs en determinades situacions. 
He trobat deliciós el capítol titulat L'experiència d'envellir, més autèntic i convincent que qualsevol manual d'autoajuda. 
Descobrim la Carulla més ferma quan defensa amb contundència la professió que duu a dins i quan es sincera políticament. 
M'ha agradat també quan parla del que és créixer en una llar sense llibres (hi ha anècdotes molt divertides sobre les coses que havia arribat a fer per poder llegir llibres) en el capítol titulat Sota la pols dels nostres llibres i les seves paraules d'amor a la lectura: "La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser més inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides." 
Com tot llibre de memòries ens aporta un coneixement més aprofundit del personatge, tant des del punt de vista professional com personal. Crec que té força elements d'interès. 
Montserrat Carulla, que comença dient He tingut quatre fills, he plantat molts arbres i he escrit aquest llibre.
Llegiu-lo.

divendres, 26 de juliol del 2013

Ridículs

Resulta evident que llegir pot ser un plaer: per la sensualitat de la paraula dita, pel que podem arribar a imaginar, per la passió que se'ns pot desvetllar seguint una història,... Les paraules són aliment per a l'esperit i diria que per a tots els lectors i les lectores esdevenen un petit plaer. Llegim perquè ens agrada i ens sentim bé fent-ho. És plaer com tot allò que podem viure i experimentar amb els nostres sentits: com la música que podem escoltar, com els paisatges que podem contemplar, com les aromes que podem olorar, com els aliments que assaborim, com la pell que acariciem,... Són plaers per als que hem fet sensible el nostre cervell. I és aquí on experimentem el plaer i les sensacions agradables. 
Hi ha qui ha tingut la pensada d'associar la lectura amb un orgasme com si estiguessis fent sexe. L'actriu en qüestió es posa a llegir El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda amb una dicció molt millorable. En cap moment pots pensar que allò que està llegint faci pujar la temperatura corporal. De cop i volta comença a fer alguns moviments estranys i simula un orgasme. No acabem de saber si hi ha alguna cosa per sota la taula que provoqui la situació, que és totalment inversemblant i ridícula. 
Si volem fomentar la lectura amb performance com aquesta anem malament. No es tracta de banalitzar i escandalitzar de manera gratuïta i sense sentit o com a forma de promoció personal. L'atractiu i el foment de la lectura no passen per associar-la al sexe, tot i que hi ha bones novel·les eròtiques que també ens poden fer passar una estona entretinguda. És una qüestió de criteri i bon gust que no acabi anant en contra d'allò que volem promocionar.


dijous, 25 de juliol del 2013

Avui pot ser un gran dia, o no

Els apòstols de la felicitat i la vida satisfactòria sempre diuen que cada dia s'ha de viure com si sabessis que és l'últim de la teva vida, que has de fer aquelles coses que tens al cap, trucar aquelles persones en que penses,... Fan una crida a viure intensament cada dia com si això fos l'única opció vàlida de viure la vida. Evidentment es tracta d'un enfocament positiu, benintencionat i vitalista; però la vida, senzillament, cal viure-la. I cadascú decideix com l'omple. 
I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes coses que no sempre podem controlar; tot i que les actituds vitals són cabdals per a viure positivament i tenir bones sensacions. 
La crua realitat, com la tragèdia de Santiago de Compostel·la s'entossudeix a recordar, és que qualsevol dia pot ser l'últim de la teva vida; que no sabem fins on ens durà el camí. 
Aquesta cançó del Joan Manuel Serrat és extraordinària, optimista, d'un vitalisme encomanadís i és el que ara em ve de gust compartir: 




Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.

Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.

No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.

Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.

Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.

Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.

Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.

Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.

dimecres, 24 de juliol del 2013

La lectura en imatges - I

La Fundación Alonso Quijano para el fomento de la lectura té, entre d'altres, una iniciativa que em sembla molt atractiva. Per sisena vegada han convocat el Concurso de Fotografía Momentos de Lectura. Amb les fotografies que reben fan un calendari que envien als seus associats i col·laboradors. Com es dedueix pel nom del concurs, del tot explícit, es tracta de participar amb fotografies on els protagonistes són els llibres i els lectors. N'hi ha de tota mena, d'artístiques que juguen amb la creativitat i la tecnologia, i d'altres que sorprenen per la seva naturalitat i que han captat sense artificis moments lectors que resulten molt atractius. Avui us presento aquesta, titulada Nadó lector i obra de Rocío Alvárez Fernández. 



Va obtenir un dels segons premis i formarà part del calendari 2014.

dilluns, 22 de juliol del 2013

Quan et traeix l'inconscient s'alliberen els fantasmes

Voldria dir d'entrada que no m'agrada que es xiulin els himnes ni que s'ofengui amb actuacions contra altres símbols nacionals. No m'agradaria que ningú xiulés Els segadors ni que cremés una senyera. El que m'ofendria i no vull per a mi tampoc ho vull per als altres. Crec que hi ha coses que haurien de restar al marge dels debats polítics. És una qüestió de civisme i respecte. Les realitats nacionals són plurals i complexes i no cal ofendre res ni ningú per defensar allò que consideres legítim. És rebaixar-te, posar-te al nivell del brètol, desprestigiar allò que defenses. I em sembla un argument pobre i fins a un cert punt indigne justificar-lo com a exercici de llibertat d'expressió. És lleig i està malament. I punt.
Dit això, el Sr Juan Carlos Gafo, que és director adjunt d'una cosa anomenada Marca España, va piular aquest "Catalans de merda. No es mereixen res". Sembla que es va posar molt nerviós perquè es va xiular l'himne espanyol durant la Cerimònia d'Inauguració dels Campionats del Món de Natació de Barcelona. I no se'n va poder estar. El va trair l'inconscient, es va oblidar de la correcció política i va piular el que en el fons segur que pensa.
Cal reconèixer que el ministre Margallo ha reaccionat amb rapidesa. S'ha assegurat que la piulada fos autèntica i ha destituït el personatge de manera fulminant tot afirmant que aquest missatge és "intolerable i contrari a l'esperit de la Marca Espanya, que empara totes les regions i nacionalitats espanyoles". Aquesta vegada ha fet el que tocava, no s'ha d'alimentar la catalanofòbia i menys des d'una responsabilitat pública. Hi ha càrrecs i responsabilitats que són totalment incompatibles amb el contingut d'aquesta piulada. A hores d'ara el Sr Gafo ja s'ha disculpat reiteradament des del seu compte de twitter. Cal suposar-li sinceritat, tot i que de ben segur li han tocat el crostó. La seva piulada és segurament el que pensen molts, però cal tenir cura de les formes i donar exemple. I ja vaig parlar en una entrada anterior del que cal fer
quan falla l'exemple.

dissabte, 20 de juliol del 2013

El monjo que es va vendre el Ferrari

Robin Sharma
El monjo que es va vendre el Ferrari
Barcelona: Edicions 62, 2009
192 pàgines
ISBN: 978-84-92549-71-9
Col·lecció La Butxaca

(Imprescindibles del creixement personal)


No sóc gaire de llibres d'autoajuda. Sempre he confiat més en la capacitat de les persones per adaptar-se a una realitat, créixer i superar-se que en el contingut d'aquesta mena de llibres que et diuen com has de ser per a dur una vida satisfactòria i que sovint et fan sentir culpable per no ser ben bé com el model que ells defineixen. Llegint-los acabes pensant que tens un problema que has de resoldre i que la teva vida no és la que hauria de ser. Com si tothom hagués de ser perfecte segons el model de l'il·luminat de torn. No els menystinc i tampoc nego que poden aportar reflexions i punts de vista útils per a millorar aspectes de la vida, però no m'atrauen especialment. En aquest cas he cedit a una recomanació per a veure si aquest tenia alguna cosa especial que el fes més atractiu. 
No diré que el llibre estigui malament, però he trobat que es mou per escenaris coneguts, dient coses sobre les que ja he reflexionat en altres moments de la vida i no anant gaire més enllà del que assenyala el sentit comú. El que passa és que això, en els temps que corren, no és poc. Molta gent viu una vida atrafegada (potser no per inconsciència, sinó per necessitat); té la sensació de buit, d'insatisfacció; se sent desorientada en un món que pressiona en una determinada direcció que no sents teva. I vénen les crisi personals. 
El monjo que es va vendre el Ferrari parteix d'un d'aquests fracassos, protagonitzat per un advocat d'èxit i carregat de diners que viu una vida de luxes i excessos. Fins que un dia, davant d'un tribunal, té un infart que el deixa tocat des de tots els punts de vista i el fa reflexionar. Emprèn un viatge cap a Orient cap a la recerca d'una saviesa que el faci descobrir com ha d'orientar la seva vida. I de tornada va a visitar el seu company de bufet per explicar-li tot el que ha après per ajudar-lo a que no arribi a caure en el mateix que ell. Gairebé tot passa en la nit que dedica a compartir la seva saviesa amb l'amic. Saviesa que segueix els esquemes clàssics del budisme zen. I això és el llibre, lliçó a lliçó, amb tota la simbologia que fa al cas, tècniques per assolir-ho, ensenyaments i frases per resumir-ho,... Tot molt cuinat, massa per al meu gust. 
I el que deia al començament, no m'ha aportat gaires novetats. Allò de no viure les experiències com a fracassos sinó com a lliçons, de veure el got mig ple, la importància de la introspecció per aprofundir en l'autoconeixement, marcar els objectius i les prioritats de la teva vida i treballar per assolir-les; cuidar el cos, la ment i l'esperit; la importància de la disciplina, valorar el que tens i les coses petites ("els petits plaers"), fer coses pels altres per a fer del món un lloc millor, viure cada dia com si fos l'últim ("la vida no s'ha de posposar"), trobar espais entre les teves rutines de treball per a compartir amb els teus i fer coses que t'agradin,....
Podríem seguir. Si de tot això n'han fet un supervendes vol dir que hem perdut una mica el nord ( el "far" que protagonitza un dels capítols del llibre), hem deixat de viure amb sentit comú, d'escoltar-nos i viure d'acord amb el que som i sentim. El secret és ser un mateix (i jo diria que sense ànim de ser perfecte, tot i que amb voluntat de ser millor). 
Tot llibre en paper té el seu punt,
i aquest és el que m'ha acompanyat
a El monjo....
M'han agradat algunes sentències. Tinc clar que la vida és un camí que ens alliçona constantment sobre els seus secrets. I quan he llegit que la felicitat és un viatge i no una destinació he pensat que era cert, perquè els moments de felicitat són allò que anem trobant al llarg del camí de la vida si sabem aplicar moltes de les coses que es diuen al llibre. "La vida no sempre et dóna el que demanes, però sí que et dóna allò que necessites" certifica aquesta visió de la vida com la suma de les experiències que ens enriqueixen humanament i ens fan créixer com a persones. 
Em quedo amb la idea (que ja he expressat en d'altres entrades d'aquest bloc) de viure amb senzillesa d'acord amb tu mateix (amb el que penses, sents i t'agrada) i amb les coses que són importants per a tu a la vida. Res més que això. 

dijous, 18 de juliol del 2013

Com una onada...


... que s'esmuny al nostre pas
i allunya el vaixell
dels moments més tendres, 
ens acosta el desig 
de capbussar-nos mar enllà 
a la recerca de tresors amagats, 
íntims anhels d'una vida 
que llueix i espera. 

dimarts, 16 de juliol del 2013

Consells per aconseguir que un infant odiï la lectura

Set lliçons adreçades a pares i mares per assolir l'objectiu.

1. No llegiu mai davant dels vostres fills. 

Podrien arribar a pensar que us ho passeu bé i que allò que féu val la pena. 

2. Obligueu-los cada dia d'aquestes vacances d'estiu a llegir-se 15 pàgines de les lectures recomanades que us han fet arribar. 

Cal aprofitar el temps de lleure. Són llibres amb valors educatius i cal confiar en el criteri dels professionals que han elaborat les recomanacions. 

3. Pregunteu-li cada dia sobre allò que llegeix. 

Sou pares i mares preocupats per la seva competència lectora i cal comprovar i garantir periòdicament que entén el que llegeix i progressa adequadament en comprensió. 

4. Obligueu-lo a acabar-se els llibres. 

De fet, llegir és com menjar. Cal acabar-se el plat a taula, independentment que t'agradi o no. Oi que estem d'acord que cal menjar verdura perquè aporta nutrients necessaris en una bona dieta? Doncs amb els llibres igual. Ens aporten paraules necessàries per alimentar el nostre esperit. I si no li agrada llegir, és igual. Cal fer una cosa bona i necessària encara que no et vingui de gust, perquè estem educant en allò que cal. Oi que a la vida ens veiem obligats a fer moltes coses que no ens vénen de gust, per obligació? Doncs això. 




5. No el malacostumeu amb el conte d'abans d'anar a dormir (quan són petits amb un a la setmana en tenen prou, i així ho valoren més) i quan ja sàpiga llegir deixeu que s'espavili sol, que vosaltres ja heu complert i ells ja tenen altres coses per alimentar la seva imaginació. 

6. Prohibiu-li els tebeos, els còmics i les lectures d'humor que banalitzen la lectura i afebleixen la seva capacitat d' esforçar-se per a llegir els "bons llibres".

7. Guardeu certs llibres fora del seu abast. 

Els podria fer malbé, sobretot aquells preciosos àlbums il·lustrats. 

Perdoneu-me la broma d'avui, però penseu en com actueu com a pares en cadascun d'aquests punts. Són d'allò més importants el model i la coherència. Bona lectura i bon estiu!

dilluns, 15 de juliol del 2013

Petits plaers: L'aigua en moviment

És dels sons de la natura que transmet millors sensacions. És llibertat en moviment seguint el seu curs riu avall, natura plena de força que desfila davant nostre. 
Té màgia i embadaleix. T'atures davant seu per contemplar-la, per escoltar-la, per gaudir-la amb tots els sentits. És pau i harmonia que minva les tensions de la vida. 
Salvatge com a riu o salt és pur espectacle; imitada en els rajolins de les fonts als jardins una sensació més serena. 
Plaer de la natura que sempre voldríem present, petit plaer indestriable de la vida més sentida.

diumenge, 14 de juliol del 2013

De vegades ens convé....

.... relaxar-nos. Per a celebrar que hem culminat un esforç, que s'ha acabat el curs, que comencen les vacances, que disposem d'un temps per a gaudir més de nosaltres i dels nostres.
I hi ha coses que ajuden, amb els ulls oberts o tancats: 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Arrugues

El cinema d'animació ha fet un pas endavant aquests darrers anys, superant el tradicional àmbit de l'entreteniment familiar, per fer pel·lícules que tracten temàtiques adultes, com ara Chico & Rita i Arrugues. En el cas d'Arrugues, que adapta el còmic del mateix títol de Paco Roca, es tracta la temàtica de l'Alzheimer. 
És una pel·lícula realista molt rica de sentiments, a estones agra i colpidora, que ens acosta la realitat d'avis que viuen en una residència: com se senten, com viuen la relació amb els seus familiars, quins vincles estableixen entre ells, amb els seus cuidadors; com assisteixen al deteriorament de les seves facultats i al procés de les seves malalties;... 
Si no recordo malament, els títols finals anuncien que està dedicada als ancians d'avui i als ancians de demà. I és que és això. L'envelliment és un procés cap al qual tots viatgem. I ja veurem en quines condicions hi arribem. 
El to és el de comèdia melodramàtica, però tractada amb sensibilitat i respecte. Crec que val molt la pena. 

divendres, 12 de juliol del 2013

Victus. Barcelona 1714

Albert Sánchez Piñol
Victus 

(traducció de Xavier Pàmies)
Barcelona: Edicions La Campana, 2013
608 pp.
ISBN: 978-84-96735-80-4 


Victus és la particular visió de la mà de l'Albert Sánchez Piñol del setge de Barcelona i de la Guerra de Successió. 
Tot i tractar-se d'una novel·la històrica, d'una obra de ficció que parteix de personatges reals per a explicar-nos la Guerra de Successió i el sentit d'uns fets que commemorem cada any a la nostra Diada Nacional (Antonio de Villarroel, Rafael Casanova, Josep Moragues, Ballester, Vauban, Van Coehoorn, Van Verboom, Berwick,....), és una obra que també cal llegir en clau de política actual.                                                           
                                                              
Hi trobarem referències a l'arrel de l'anticatalanisme visceral que es practica Ebre enllà, a la idiosincràsia i peculiaritats del caràcter català, a les tensions entre el seny i la rauxa tan pròpies del nostre tarannà, a la solidesa dels ideals i principis de les persones, al que pot fer que un home els traeixi; a l'heroisme; als vincles que ens uneixen amb els qui compartim sentiments; a la guerra com a creació humana que allibera la part més salvatge que s'amaga en els racons més recòndits de l'ésser humà, la que fa recular els avenços de la civilització. 
És una novel·la on hi surten coses que et remeten a escenaris coneguts de la societat actual, que et fa pensar que hi ha aspectes que encara són presents i perduren. 
La novel·la està narrada des del punt de vista d'en Martí Zubiría, un enginyer militar nonagenari que redacta les seves memòries a la seva secretària gairebé setanta anys després. Sembla que en Martí Zubiría va existir i d'ell se sap que era un ajudant del general Villarroel. A partir d'aquesta dada certa en Sánchez Piñol novel·la el seu procés de formació com a enginyer militar al costat del marquès de Vauban (un altre personatge real creador de fortaleses i setges). D'entrada sobta trobar-se tot aquest procés de formació i les idees que estan al darrera de les seves creacions. Però a mesura que avances  per les pàgines del llibre t'adones que el marquès de Vauban li proporciona la tècnica, el coneixement, saber el que toca fer en una determinada situació; però que en una guerra els coneixements tècnics s'han de sotmetre a uns valors, a una manera de comportar-se, a una ètica. I que això és el que li ensenya l'Antonio de Villarroel. 
És com si els dos personatges completessin l'aprenentatge del protagonista. Aprenentatge que és generalitzable a tothom. Podem aprendre la tècnica de moltes coses, però tot ha d'estar sotmès a un ordre moral que li doni cobertura. 
El Martí Zubiría no és precisament modèlic. Inicialment és un personatge descarat, covard (més preocupat de servir l'interès personal i el de la seva butxaca que d'heroïcitats inútils), egoista, mesquí, llibertí,... Però va descobrint l'amor i els sentiments (cap allò que forma la seva peculiar família), i al costat d'en Villarroel virtuts que acabarà admirant com el compromís, l'honor i l'orgull. 
En general no s'idealitza el caràcter català, no se'n dóna una visió complaent. És com si es volgués justificar el nostre fracàs històric per un excés de seny i prudència, també molt pròpies del nostre tarannà. 
De la mà d'en Zubiría la narració, sovint, està impregnada d'un to humorístic molt corrosiu i mordaç, estripat, sense concessions a la correcció política. El llenguatge és rabiosament actual i no té cap intenció de resultar versemblant des del punt de vista històric. Buscar impactar i enganxar el lector des del primer moment per damunt de tot. 
Crec que és un llibre que, més enllà de la divulgació històrica d'uns fets més o menys coneguts, esgarrapa i suggereix més del que diu explícitament. S'ha de llegir. 
Resulta discutible la tria d'escriure originalment aquesta obra en castellà, tot i que puc intuir-ne els motius. Jo l'he llegida traduïda al català i m'ha arribat. És possible que en castellà puguin fer-se més entenedors els arguments i sentiments de la part catalana a algú que no ho sigui; que es puguin generar complicitats noves. Però tot i possible em sembla molt discutible. 
La gran idea del llibre és que només serem recordats pels nostres actes. No per les nostres idees, no pel que volíem fer, sinó pel que vam acabar fent. 
"Doni's, Zubiría, doni's!"
Una invitació a la determinació i l'acció i un missatge de rerefons plenament sobiranista que resulta de plena actualitat. 

dijous, 11 de juliol del 2013

82,7

És el percentatge de catalans que afirmen sentir-se maltractats pel govern de Madrid. I ho diu el CIS. Quan tanta gent sent el maltracte, el menyspreu, la discriminació,...; vol dir que no és només l'obsessió de quatre eixelebrats, sinó que forma part transversalment del sentir dels catalans. És fins i tot més que la majoria sobiranista del Parlament català. I crec que aquesta és la nostra força.
Des de Madrid poden treure-li importància i fins i tot ignorar-ho, però és el reflex de la seva manca de tacte, de la seva miopia política, de que ho estan fent molt malament. 

Cada vegada som més i ens sentim pitjor. Hem de seguir fent el nostre camí, perquè cal donar resposta al que ja senten més de quatre de cada cinc catalans.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Qui punyeta....?

Les formes del ministre Montoro no són precisament simpàtiques. Li poden més l'arrogància i la prepotència, aquest to xulesc i desafiant que exhibeix habitualment; que no la mà esquerra tan necessària per a moure's en el món de la política. El que diu i sobretot la manera com ho diu, poc educada i subtil en la forma, no l'ajuden gaire a fer amics, fora dels incondicionals del seu discurs. 
Avui, en resposta a dues preguntes dels senadors Cleries (CiU) i Capella (ERC) sobre duplicitats administratives i prestació de serveis als ciutadans, ha tornat a estar desagradable i un punt ofensiu. És el discurs de sempre, s'amaga tot allò que s'incompleix i no es paga i et passen per la cara que ets viu "gràcies" a la seva generositat. 
Davant d'això m'ha agradat la resposta contundent d'Artur Mas. Poques vegades l'he vist més seriós, dur i emprenyat en defensa de la dignitat dels catalans. No es pot faltar a la decència d'una forma tan deshonesta. I amb aquella rialleta mofeta del ministre.
Per això el "Qui punyeta finança qui? No es pot presumir d'allò que no es té" del President (amb dades del dèficit fiscal) posa un punt d'orgull i dignitat en defensa de la veritat. Gràcies, President!

dimarts, 9 de juliol del 2013

Haikú



Vol d'orenetes,
que amb la primera llum
trenquen silencis.

diumenge, 7 de juliol del 2013

Un mestre amb sentit de l'humor. Com ha de ser!

Dale Irby és un mestre texà que l'any 1973 va posar-se la mateixa roba que l'any anterior per a la foto de l'orla de l'escola. El que va començar per casualitat es va convertir en juguesca i ha acabat en tradició fins que li ha arribat el moment de la jubilació quaranta anys després.
La broma ha fet la volta al món i té la seva gràcia, perquè la seva indumentària recorda el coll de les camises que es posava John Travolta a Saturday Night Fever. Sí, sempre la mateixa armilla marró, la camisa de coll d'avió i aquell somriure més aviat sorneguer. 

És bonic veure com anem evolucionant (i envellint) sense perdre allò que ens fa genuïns ni el sentit de l'humor. 


dissabte, 6 de juliol del 2013

Quan falla l'exemple

He parlat en una entrada anterior de la importància de l'exemple en l'educació de les persones. L'exemple fa creïbles els principis i les normes amb les que vols educar una determinada manera de fer; dóna coherència a l'acció educativa. I per a mi té un gran valor. 
La notícia del senyor Narcís Cle, cap del Servei Català del Trànsit a Girona, enxampat a 160 km/h després d'una reunió de treball sobre polítiques per millorar la seguretat en el trànsit i reduir els accidents, em provoca algunes reflexions. 
D'una banda, la hipocresia que envolta el tema de les polítiques de seguretat en el trànsit; amb un discurs oficial que parla de prudència (i que comparteixo plenament) i controls severs de la velocitat permesa (amb una proliferació massiva de radars pel territori) i una realitat de conductors que no s'ho acaben de creure (perquè hi ha vies ràpides de varis carrils i cada vegada cotxes més potents i amb més i millors equipaments de seguretat). És evident que la velocitat és un risc i limita la capacitat de reacció del conductor; però també que cada cotxe, cada via i cada conductor tenen límits diferents. No sé com, però alguna cosa hauríem de canviar.
Resulta irònic que un dels màxims responsables de seguretat en el trànsit sigui enxampat prement a fons l'accelerador i que al·legués estar de servei i anar en cotxe oficial, com si això exculpés la falta (si tots els que anem en cotxe a treballar féssim el mateix el perill seria monumental). Tota la situació no fa cap favor a la credibilitat de les polítiques de seguretat, i si ja costava, ara difícilment la gent en sabrà veure la bondat quan es percep que ni el màxim responsable se les creu. La notícia ha fet molt mal a la confiança de la ciutadania. Ha fallat l'exemple.
Successos com aquests et desqualifiquen per a fer la feina que estaves fent, perquè en qüestions de trànsit l'exemple és fonamental. Es tracta d'educar i fer creïbles les normes. I cal predicar amb l'exemple.
La conseqüència d'aquest fet, i que com a mínim honora al seu protagonista, ha estat presentar la renúncia immediata al càrrec que ocupava. I és que hi ha coses que no poden ser. No pot fallar l'exemple.

divendres, 5 de juliol del 2013

Les bones maneres


L'ús invasiu del mòbil està transformant els fonaments del que fins ara consideràvem bona educació, que no és altra cosa que el respecte per una sèrie de formalitats.
El mòbil d'ús personal no hauria de sonar mentre estàs treballant, en plena reunió amb companys de feina o quan estàs tractant amb algú que tens al davant. I això serveix per a un diputat en sessió parlamentària (que pot dedicar-se a piular en el seu compte de twitter mentre un altre parlamentari té la paraula) com a qui es dedica a navegar i enviar-se coses mentre es troba reunit en un grup de treball. És una qüestió de respecte cap als altres i de bona educació. Com els retards. La manca de puntualitat també és una falta de respecte cap a qui fa l'esforç de ser en un lloc a l'hora en que s'ha quedat o se l'ha convocat. El món no funcionaria prou bé sense el respecte cap a una sèrie de convencionalismes.
Per això, quan s'introdueixen elements nous que trenquen el consens inicial es produeixen tensions i conflictes.
Un petit incident en un supermercat britànic ha posat a debat la bona educació. La caixera s'ha negat a atendre una clienta mentre estigués parlant pel mòbil. La clienta s'ha sentit ofesa i ha presentat una reclamació, el supermercat ho ha volgut arreglar amb una disculpa i compensant la clienta amb vals de compra, la clienta no n'ha tingut prou i ho ha fet arribar als mitjans de comunicació; i la publicitat del cas ha obert el debat a les xarxes socials, on una majoria s'ha posicionat a favor de la caixera.
Jo també crec que hi ha debat i el fet que una acció hagi esdevingut habitual no vol dir que estigui bé. Poques coses hi ha que no puguin esperar, i reconec que hi ha hagut moments a la meva vida en que he estat pendent del mòbil per situacions familiars de gravetat, però tinc la sensació que el mòbil està esdevenint invasiu en permetre que puguis trucar a qualsevol i en qualsevol moment del dia; envaint indiscriminadament espais de treball i de privacitat. I això cal acotar-ho. Per un tema d'educació, de límits; i de salut mental. La connexió permanent em sembla malaltissa i crec que cal esforçar-se per guanyar espais de llibertat personal sense intromissions.
Personalment em molesta la manca de pudor en compartir determinades converses en espais públics amb desconeguts al costat, que no sapiguem posar límits i autoregular certs comportaments. És una qüestió de convivència i bona educació.

dijous, 4 de juliol del 2013

Dels lideratges

Crec que el lideratge sobre un col·lectiu s'ha de basar més en el respecte que és capaç de guanyar-se que en la força per a imposar-se. I aquest respecte és fruit de moltes coses que el reforcen: cal tenir una visió global de les necessitats del col·lectiu que permeti prendre les decisions més justes i enraonades, però aquesta visió ha d'anar acompanyada d'una credibilitat guanyada en base a la integritat personal, l'experiència, les idees, els plantejaments i les maneres de fer de la persona o persones que hi ha al capdavant d'aquest col·lectiu. 
Del lideratge cal esperar que sàpiga escoltar i tingui present el que li diguin els altres, però també poder preveure l'orientació i la gestió de la solució d'un problema. Perquè si vol fer content tothom sense idees ni perfil propi acabarà per no fer content a ningú. 
El lideratge ha d'acumular molta energia, perquè la cremarà amb escreix en un munt de temes que li cauran a les mans. No pot estar en mans de persones cansades o sense il·lusions. Hi ha quelcom fonamental a la vida de les persones que és l'estima pel que fas o tens entre mans. 
El lideratge ha de saber crear equips i fer-los funcionar des de la confiança i l'exigència. Només així tindrà la possibilitat de no fallar en els moments decisius. 
I penso que tot això tant serveix per a un col·lectiu relativament petit com pot ser una escola, com per a un país i la seva classe política.


dimarts, 2 de juliol del 2013

Contra el memoricidi


Ismael Diadié Haidara ha estat a Barcelona per a defensar la memòria, les biblioteques i demanar que el memoricidi, la crema de llibres, que han practicat fanàtics i salvapàtries diversos al llarg de la història, sigui considerat un crim contra la humanitat. 
L'Ismael és el responsable del Fons Kati, una biblioteca amb 12.000 manuscrits a Tombouctou (Mali), alguns del segle XII, que la seva família ha preservat durant més de cinc segles contra invasions i afanys destructors diversos.
M'ha impressionat la lucidesa i profunditat de les seves afirmacions en un correctíssim castellà.
Té tota la raó del món quan afirma que a les biblioteques s'hi amaga la memòria col·lectiva d'una societat i també les raons dels que pensen diferent de tu. Que destruir-les és destruir el que som i també una part de la veritat.
Deia el novel·lista anglès Julian Barnes que "La memòria és identitat. Ets el que has fet; el que has fet és en la teva memòria; el que recordes defineix qui ets; ...."
En definitiva, ets el que recordes i saps mantenir viu. I les biblioteques són això, la memòria del que som. I tenim el deure de preservar-les i llegar-les a les següents generacions. 

No us perdeu la breu i interessantíssima entrevista amb l'Ismael Diadié.


dilluns, 1 de juliol del 2013

Haikú

Per a la Joana Raspall, que avui fa cent anys.


La Joana Raspall,
poetessa de cent anys,
és dona brillant.