dissabte, 31 d’agost del 2019

Pulp Fiction, de Quentin Tarantino

Quentin Tarantino
Pulp Fiction
219 pp.

Enguany, Pulp Fiction (1994) està d'aniversari. S'han complert vint-i-cinc anys des de la seva estrena i la veritat és que segueix sent recordada. 
Hi ha pel·lícules de les que no aconsegueixes recordar el títol i que gairebé has oblidat quan tot just surts de la sala de projecció; d'altres, en canvi, t'impacten i es fan un lloc en la teva memòria. Són pel·lícules que t'agrada reviure, a les que t'agrada tornar per descobrir detalls que en un primer visionat de vegades passen desapercebuts, per gaudir d'aquells moments que la fan recordar. 
Amb el cinema de Tarantino em passa això segon. No em perdo cap de les seves estrenes i m'agrada tornar a veure aquelles escenes que m'han deixat un record inesborrable. S'ha de reconèixer que Tarantino ha creat un estil de narrar i fer cinema on destaquen uns diàlegs brillantíssims, que sorprenen, en boca de personatges marginals. I un sentit de l'humor molt negre que sublima la violència carregada d'excessos visuals en algunes escenes. 
M'agrada també el tribut que rendeix a la sèrie B, a les pel·lícules de gèneres populars i de baix pressupost que ell va consumir durant anys mentre treballava en un vídeo club; les seves picades d'ullet a la cinefília. 
Com tots els gran creadors, pot agradar o no; però s'ha de reconèixer que hi ha un cinema de regust popular que porta el seu segell.

El llibre Pulp Fiction no és altra cosa que el guió de la pel·lícula que ell va pensar i escriure. Hi és tot, i s'ha fet constar allò que no apareix en el muntatge final de la pel·lícula. És una bona ocasió de tornar a gaudir amb delit dels seus brillants i hilarants diàlegs i recordar la seva plasmació a la pantalla. Després de Reservoir
Dogs Pulp Fiction el va consagrar definitivament com a gran cineasta amb l'obtenció de la Palma d'Or al Festival de Cannes. Va ser una pel·lícula de relativament baix pressupost on van decidir col·laborar actors de la talla de Bruce Willis (en un moment àlgid de la seva popularitat), Uma Thurman, John Travolta (rescatat d'un cert ostracisme que va ser determinant per a revitalitzar la seva carrera), Maria de Medeiros, Samuel L. Jackson, Chistopher Walken, Tim Roth o Harvey Keitel cobrant tots el mateix (20.000 dòlars per setmana). Alguna cosa devien veure que els va captivar.
Pulp Fiction és avui un clàssic del cinema, una petita obra mestra que reflecteix els trets del cinema del seu creador. 

divendres, 30 d’agost del 2019

Petits plaers: llegir a l'aire lliure

Sempre és un plaer quan la bonança acompanya, que a cada estació té el seu moment. 
A l'hivern, en els dies assolellats, a les hores centrals del dia en que regna un temps serè i tranquil i la temperatura és suau. 
A l'estiu, quan el sol comença a baixar i bufa la marinada. És el moment de cercar una bona ombra a recer de la calor imperant i submergir-te delerós en la lectura que t'ocupa. 
Llegir a l'aire lliure no és només llegir. És llegir i respirar amb la consciència de viure un gran moment. És llegir i impregnar-te dels sons que fan la vida més bella; o dels silencis que aporten pau i serenor. És una lectura enriquida amb la força dels sentits, que es complementa amb el que pots veure, olorar o escoltar. 
La lectura a l'aire lliure té per escenaris les terrasses, els bancs i les cadires de parcs i jardins, les platges, les piscines,... Escenaris per a fer una aturada i gaudir de la vida. 
Llegir és viure i gaudir dels mons on t'endinsen les seves pàgines. És el plaer de viure, també a l'aire lliure.

dimarts, 13 d’agost del 2019

La gran revolució

Entre les diferents definicions que el diccionari de l'IEC dóna de la paraula revolució hi ha la de canvi total, radical. I si hi ha una cosa que ha irromput de manera abrupta en les nostres vides ha estat la telefonia mòbil i totes les prestacions que porta associades. 
Quan la informàtica s'ha fet de butxaca s'han transformat tot un seguit d'hàbits quotidians i s'ha anat consolidant una societat que funciona diferent a partir dels clixés que ha generat l'ús de la telefonia mòbil. Ha estat una autèntica revolució.
Sembla mentida tot el que ha aconseguit un telèfon mòbil connectat a Internet. Els temps morts han passat a la història: la sala d'espera d'un consultori mèdic o d'un hospital, els minuts que resten fins a l'inici d'una obra de teatre, un concert o una reunió, la cua davant de la caixa d'un supermercat,...; tot són moments per a obrir el mòbil i consultar si s'ha rebut un missatge, un correu o senzillament per mirar l'hora. 
L'ús del mòbil és omnipresent i invasiu. Són legió els qui van pel carrer consultant el mòbil aliens (o gairebé) a tot el que els envolta, amb les situacions de perill que això arriba a comportar. I ja no diguem res dels que veus conduint i parlant o fins i tot enviant missatges. I hem desenvolupat habilitats multitasca. He arribat a veure una persona portant un cotxet amb una criatura, un gos amb la corretja i enviant missatges amb el mòbil. 
Davant una eina tan poderosa i transformadora crec humilment que ens toca posar-hi seny i racionalitat. Perquè malgrat les moltes coses bones i pràctiques que té és força evident que l'eina també ens fa més dispersos, més receptius als estímuls visuals i menys propensos a la reflexió pausada sobre aspectes de la nostra vida. Un mòbil també permet llegir un llibre si voleu, però.... coneixeu algú que utilitzi el mòbil per a llegir llibres? 
La telefonia mòbil ha estat la gran revolució d'aquest mil·lenni. Ens ha transformat com cap ideologia de les que aspiraven a una societat justa i igualitària va aconseguir. 
Ha estat una revolució de totes totes. Esperem que la segueixin les que han de fer possible que visquem en un món més net i respectuós amb la natura i les persones de tota condició.

dilluns, 5 d’agost del 2019

Tancada per vacances

L'evolució tecnològica ens permet cada vegada més prescindir de les graelles de programació de les diferents cadenes televisives. Avui, mitjançant aplicacions i amb una connexió a Internet o a una xarxa wifi és més fàcil que mai el consum a la carta d'aquells programes que siguin del nostre interès. Pots mirar-te el programa que vulguis, quan vulguis i on vulguis. I això és fantàstic. T'allibera d'horaris i t'obre un munt de possibilitats insospitades fins ara.
Però tot això no treu que ara a l'estiu, quan engegues el televisor i procures informar-te del que fan, et caigui l'ànima als peus. Tens la sensació que s'omple la graella amb qualsevol cosa: sèries d'interès menor, reposicions, pel·lícules vistes un munt de vegades i programes de baixes expectatives que sovint són provatures a l'espera de la resposta de l'audiència. Els programes que aguanten l'interès i l'audiència d'una cadena al llarg de l'any estan de vacances; i tot agafa un aire de provisionalitat, desori i temporada baixa. 
Penses (és broma) que és una estratègia estiuenca de foment de la lectura, perquè sembla que tot porti a tancar la tele i fer qualsevol altra cosa. Quan pares l'orella a les converses informals de la gent és freqüent escoltar comentaris com ara "És que no foten res que valgui la pena", "és que no hi ha res que es pugui veure",... i altres coses per l'estil.
D'altra banda hi ha sensació de saturació informativa, d'esgotament d'alguns temes, de necessitat de fer una desconnexió de l'actualitat; per una qüestió de pura salut mental. De vegades penso que, si no passa algun succés excepcional, té mèrit omplir un telenotícies d'una hora. De què l'omples? Dels gustos dels gelats que més es consumeixen? Del consum d'orxata? De com tractar les picades de meduses? De les actuacions dels artistes que van de bolos pels festivals d'estiu? Aguantar cada dia un telenotícies amb això fa molta mandra, sobretot quan ho completes amb deu minuts o més d'informació metereològica per a dir-te que fa molta calor perquè tenim un anticicló a sobre (on és la notícia?). Tot plegat molt prescindible.
Per tant, és el que jo faig. A l'estiu tanco la tele, prescindeixo totalment del que fan; perquè no m'agrada perdre el temps en coses que no m'interessen, perquè necessito retrobar-me amb mi mateix, recuperar sensacions. 
La meva tele, a l'estiu, està tancada per vacances.

dissabte, 3 d’agost del 2019

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Marta Orriols Balaguer
Aprendre a parlar amb les plantes
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018 (3a edició)
256 pp.
Col·lecció Escafandre
ISBN: 978-84-17339-11-1
PVP: 17,50€

Celebro que una editorial petita i independent com Edicions del Periscopi hagi tingut l'olfacte de publicar una novel·la tan interessant i atractiva com Aprendre a parlar amb les plantes
D'entrada t'atreu el títol, però quan t'endinses en la seva lectura descobreixes una novel·la amb una prosa delicada i fluïda que dissecciona amb sensibilitat els sentiments que genera el dol per la pèrdua de la parella. Per damunt de tot, Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la introspectiva i intimista que parla de sentiments; i ens descriu amb versemblança la fragilitat emocional de la protagonista, trasbalsada per la doble sacsejada que suposa el descobriment de l'adulteri i de manera gairebé simultània la mort en un accident; les seves inseguretats i contradiccions, com la que suposa la decisió de no tenir fills i la seva professió de neonatòloga. Crec que és una narració molt rica i intensa a aquest nivell, que sense negar el patiment que genera la mort d'una persona estimada també mostra que és una oportunitat per créixer emocionalment i descobrir nous camins. 
Crec que és una novel·la molt recomanable, ben escrita, on s'hi pot trobar recer si s'ha viscut quelcom semblant, però on sobretot brilla com emergeix tot el món interior de la protagonista.