dilluns, 31 de desembre del 2012

Dies de festa i celebració



"L'esclat de festes i celebracions és sal en les ferides de la malaltia, la pobresa i la soledat."

divendres, 28 de desembre del 2012

Missatge trobat




Entre el soroll i la pressa
fes el teu camí
sense oblidar que el silenci és pau.
Mentre puguis,
i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.
Digues la teva veritat
sense córrer
i que tothom l'entengui.
Escolta els altres
encara que els trobis pesats
i una colla d'ignorants:
ells també tenen quelcom a dir.
No et comparis pas als altres:
podries sortir-ne bufat o amargat,
perquè un altre sempre pot ser més bo o menys bo que tu.
Alegra't dels teus èxits
i no t'encaparris pels teus fracassos.
Estima la feina que facis per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món de vaguetats.
Mira bé el que fas, perquè el món és enganyós:
però no oblidis tampoc que hi ha molta gent bona,
que lluiten per un ideal,
i que hi ha més herois del que et penses.
Sigues sincer i no fingeixis l'amistat;
no tractis l'amor amb cinisme,
puix que, malgrat el que pugui venir i els desenganys,
l'amor torna a néixer, com l'herba que trepitges.
Inclina't davant l'inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i els seus gustos.
Convenç-te que hom no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per les quimeres
que només cansen i et deixen arraconat.
Més enllà de tota austeritat,
sigues bo amb tu mateix.
Tu ets tan fill com els arbres i els estels.
Hi tens un lloc en aquest món.
Encara que no t'ho creguis,
l'univers fa camí endevant.
Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu,
i fent la teva feina, 

o esperant entre el soroll i la confusió,
no perdis pas la pau.
Malgrat les vileses, les dificultats i els somnis escapçats,
la vida és bella.
No ho oblidis
i seràs feliç.


Poema trobat a l'església de Sant Pau, a Baltimore, l'any 1693

dijous, 27 de desembre del 2012

Tempus fugit


A mesura que vaig sumant anys tinc la sensació que el temps passa més de pressa. Arriben els dies que ni te n'adones i passen amb la mateixa velocitat. 
Nadal, Sant Esteve. Aviat, Cap d'Any, Reis. I santornem-hi que no ha estat res.
Faig, però el temps se m'escapa. Sumo dies, mesos, anys, i constato dia sí i dia també que moltes coses ja no tornaran. El temps vola, s'escapa. Assumeixes que cada dia que et despertes és un regal que cal aprofitar. Carpe diem. No hi ha més. Viure el moment, paladejar la vida.
Cada dia més perquè cada cop en queda menys.

dimecres, 26 de desembre del 2012

La teva llum és la seva esperança

Hi ha frases que són absolutament rodones, un reclam ple de sentiment i de força a favor de la solidaritat que qualsevol personal amb un mínim de sensibilitat subscriuria. És el que fan any rere any la gent de Mans Unides promovent l'adquisició solidària d'aquestes llànties per donar un cop de mà a projectes relacionats amb l'educació dels infants més desafavorits del planeta. Enguany es tracta d'un projecte a Lúreg (Índia) per reconstruir una escola de primària. Altres anys ha estat al Perú o d'altres racons del planeta.
Per als cristians el Nadal és llum, però no per afavorir un consumisme que enfarfegui sinó per a dibuixar un futur d'esperança que ens dignifiqui com a humans.
Benvinguda la solidaritat, un cop més, que treballa altruistament per eradicar la pobresa i la fam del món.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Les copes que un dia deixen de brindar

La taula de Nadal d'una família és el fidel reflex de la seva evolució al llarg del temps. Així, de la mateixa manera que els naixements i les unions la fan créixer i viure amb il·lusió les estretors que de vegades comporten, les absències l'omplen de tristesa i buidor. 
Hi ha un dia en que les copes deixen de brindar, som menys i estarem més amples; però l'aparent confort de l'espai que guanyarem no compensarà el record dels qui ja no s'hi asseuen, del buit que ens deixen els qui ja no hi són o que per circumstàncies no poden compartir la diada. 
Hi ha copes que un dia deixen de brindar i fan més viu el record d'altres anyades.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Bon Nadal

Aquesta felicitació fa temps que corre per la xarxa i és una forma bella i original d'homenatjar l'amistat i transmetre bons desitjos.


Així sia.

divendres, 21 de desembre del 2012

Resistir és vèncer



La frase li devem a l'explorador i aventurer Sir Ernest Shackleton (1874-1922), un home que va tenir el somni  d'ésser el primer a travessar l'Àrtic. Corria l'any 1914 i per intentar reclutar la tripulació que necessitava va posar un peculiar anunci al The Thimes: "Es busquen homes per a un viatge perillós. Salari baix, fred penetrant, llargs mesos en la més completa foscor, perill constant i escasses possibilitats de tornar amb vida. Gran honor i reconeixement en cas d'èxit". 
No sé si un anunci que pinta les coses tan díficils engresca massa, però se li ha de reconèixer valentia i sinceritat.  La cosa pintava difícil, tot un repte. D'entrada va aconseguir reclutar la tripulació que necessitava per al vaixell Endurance, amb el que intentaria culminar el seu somni. Però el viatge va estar ple de vicissituds, el vaixell va quedat atrapat en el gel i van haver d'abandonar-lo. A partir d'aquí va anar substituint el somni per l'objectiu real i proper de salvar els seus homes, als quals va haver d'esperonar de totes les maneres per a poder superar la difícil situació per la que passaven. 
Sir Ernest Shackleton, la vida del qual va estar plena de fracassos, ara és recordat pel seu exemple de lideratge en haver prioritzat el salvament de la seva tripulació i la importància del grup per damunt dels interessos individuals.
La resistència davant l'adversitat com a signe de superació i victòria. 
La situació descrita guarda un gran paral·lelisme amb la situació política que viu Catalunya. Tenim al davant una travessa que estarà plena d'hostilitat i vicissituds. Serà una etapa de grans dificultats. Però els líders han de lluitar pel que els uneix al servei de la seva gent, la gent que els ha fet confiança; sense tacticismes, amb valentia i honestedat. 
Si sabem resistir units, vencerem.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Aforisme nadalenc


 




"Sempre hi ha un record 
per als qui ocupen 
un raconet del teu cor."

dissabte, 15 de desembre del 2012

Solidaritat, dos anys després

Escriure un bloc és assumir que potser ningú et llegirà, que el que escriuràs potser no suscitarà cap interès, que pot ser ignorat amb indiferència, que ningú es molestarà a recollir el missatge que potser amb molt d'esforç has volgut fer arribar als altres. 
Les motivacions per a escriure un bloc poden ser moltes, però bàsicament convergeixen en el fet de sentir-te millor amb tu mateix i compartir amb els altres pensaments, emocions, reflexions i tot allò que consideres que els pot agradar o ser d'utilitat.
En el meu cas, reconec que les expectatives inicials eren molt baixes, més properes a una provatura que donés sortida a coses que anava elaborant en diferents àmbits de forma irregular que no pas a una elaboració sistemàtica de continguts d'una temàtica concreta. Però el temps ha anat perfilant les coses, donant consistència i regularitat als continguts, dibuixant certa identitat.
Descobrir un bloc és en gran part fruit de la casualitat o d'una recerca concreta. I la fidelització és quelcom difícil d'aconseguir. Implica molta seducció, molta sintonia. I si no hi ha una coneixença personal, un vincle emocional, una connexió amb el que s'hi troba, és difícil assolir el seguiment regular d'un bloc. 
Per tots aquests motius sempre he sentit certa curiositat per saber què ha portat algú a entrar en aquest bloc, què estava buscant, què hi ha trobat. Majoritàriament s'hi entra quan s'està fent una recerca. I modestament em satisfà veure que ha estat útil en l'àmbit de la docència, que s'han valorat punts de vista sobre un llibre, que potser ha ajudat a fer algun treball. Però el que més m'ha sorprès és veure que hi ha més de mil cent visualitzacions de les dues entrades que fan referència a la solidaritat. És una recerca regular, que es manté pràcticament durant tot l'any, tot i que és més intensa en aquesta època solidària per excel·lència que són les festes nadalenques. 
I hi ha una trentena d'entrades que han tingut més de cent visualitzacions. Són marques modestes, però també el reflex que s'hi han aportat continguts que han estat valorats, que han tingut cert ressò. 
La solidaritat és potser el concepte que mobilitza més energies a la nostra societat. Hi ha molta gent sensibilitzada i motivada per ajudar als altres. Mostrar solidaritat ens fa sentir millor. I potser per això és una paraula estimada, valorada i respectada que mou el millor de cadascú de nosaltres. La solidaritat s'identifica amb la sensibilitat social. Qualsevol bona causa mereix la solidaritat dels altres. Que et diguin insolidari, més enllà de la percepció d'un insult sinònim d'egoista, és una afirmació que et fa sentir allunyat del desig de justícia que està a la base del progrés social, del desig de voler millorar les coses. La solidaritat esdevé, així, un valor suprem, inqüestionable, que identifica una societat progressista. Mostrar-te solidari i afirmar la solidaritat et fa digne de pertànyer en aquesta societat. Aquí rau gran part del seu èxit i també del seu encís.
Som-hi doncs, un any més, amb la Marató de TV3 i amb les moltes iniciatives que persegueixen fer un món  millor i una mica més just

dimarts, 11 de desembre del 2012

Poema laic de Nadal


Il·luminació nadalenca
 del carrer Barcelona de Manresa (2012)

Aquest Nadal...
          ... contempla la bellesa amb serenor,
              respira a fons la pau 
              que trobis al teu pas,
              omple't dels silencis 
              que asserenen l'esperit
              i desa-ho tot
              en els teus sentits.
              Deixa que els llums festegin
              amb el bullici de la gent al carrer,
              però aparta la pressa i el soroll
              que només destorben la teva intimitat.
              Obre un nou espai
              per a l'amor i l'amistat: 
              tan importants són els altres per a tu
              com tu per a ells.
              Sàpigues perdonar les ofenses: 
              les rancúnies només creen neguit. 
              No arraconis els propòsits 
              que un dia et van il·lusionar 
              i converteix les teves paraules 
              en sentiments. 
              Només l'autenticitat 
              dóna sentit al que desitges.

divendres, 7 de desembre del 2012

Criatures dolcíssimes que foren

El diari Ara va tancar les informacions que cobrien la passada campanya electoral amb un simpàtic reportatge que mostrava instantànies de la infància dels candidats. Vistos així costa de dir qui inspira més confiança. Tots semblen aplicats, mostren una mirada innocent, més o menys murri, enjogassada; com correspon a l'edat. 
El que queda clar és que no hi ha res com la infància i l'etapa escolar per a trobar imatges de la bondat i la transparència en l'expressió de les persones, expressions d'innocència i ingenuïtat que ja dibuixen la personalitat que els definirà en el futur. 
Ara som a les seves mans.



dimarts, 4 de desembre del 2012

El preu de la soledat



"Quan et retires del món, el món es retira també de tu en la mateixa mesura."

diumenge, 2 de desembre del 2012

Serem allò que vulguem ser

"Més ens val la incertesa i el risc
d'ara mateix,
que l'enyor i l'angoixa."

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

dimarts, 27 de novembre del 2012

Els nens llegeixen prou?

El Canal Terrassa Vallès, amb el suport de la FAPAES (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes d’Ensenyament Secundari de Catalunya) i de l'Àrea d'Educació de la  Diputació de Barcelona, produeix el programa Famílies i escola, on es reflexiona sobre temes educatius. És un esforç molt meritori per divulgar amb esperit didàctic tot allò que fa referència a l'educació dels nostres nens i joves, orientat sobretot a les famílies i persones interessades pel món de l'educació i defugint el debat tècnic propi d'especialistes. Van per la quarta temporada i porten tractats un munt de temes d'allò més interessants. Dissortadament, un esforç com aquest només té difusió a la Xarxa de televisions locals i de forma força limitada.
El mes passat van dedicar un programa titulat "M'agrada molt llegir" a tractar l'hàbit lector. Em va agradar la visió optimista del tema, volent destacar que es llegeix potser més que mai, només que aquesta lectura es produeix de forma molt més diversificada quant a formats, temàtiques i suports. 
Val la pena escoltar el que s'hi diu i es mostra: 



Després de cada programa pengen un resum de les conclusions més destacables de la temàtica tractada. D'aquest programa em permeto reproduir les que es van publicar:

1. "A l’escola ensenyen a llegir els nostres fills, però la responsabilitat de motivar-los i engrescar-los per la lectura és també de la família."

2. "Cal aconseguir que els nostres fills siguin bons lectors; si no, tindran problemes per ser persones informades i adaptades al seu entorn."

3. "De petits, intentem que la lectura sigui una experiència emocionant per als nostres fills: que gaudeixin llegint al costat dels seus pares."

4. "De més grans, és molt aconsellable que els joves tinguin grups d’amics lectors; això els animarà a llegir a ells també."

5. "No cal programar una estona de lectura diària: cal trobar moments per gaudir de la lectura, oblidant tota la resta de coses."

6. "Aprendre a llegir suposa un esforç, però recordem als nostres fills que a major esforç, major plaer."

7. "A casa, la lectura ha de ser quelcom lúdic: podem, per exemple, aprofitar un llibre per acompanyar-lo d’una representació o bé d’una excursió que hi estigui relacionada."

8. "No cal que només llegim llibres. Podem llegir revistes, textos a internet… la lectura és diversa i apassionant."

9. "La motivació per la lectura va estretament unida al rendiment escolar. Ja tenim un altre bon motiu per engrescar els nostres fills a llegir."

10. "Quan els nostres fills són adolescents, deixem-los que tinguin un marge de llibertat en l’elecció d’allò que llegeixen."


11. "Els nens copien els seus pares: cal que els nens ens vegin llegir amb regularitat i passió."

12. "Si veiem el nostre fill sol, immers en la lectura, deixem-lo que gaudeixi del moment; no l’interrompem i aprendrà a fer de la lectura una experiència."

Déu n'hi do, no? El que deia, esperit didàctic, amb idees clares, senzilles i ben fonamentades. Una iniciativa que caldrà seguir i divulgar en la mesura que es pugui.




diumenge, 25 de novembre del 2012

L'orgull de pertànyer a un petit i gran país

Expressat en aquesta bonica cançó de la terrassenca Aida Giménez. Com diu la cançó, tant de bo puguem dir que els somnis de la gent s'estan complint. Sobretot, a partir d'aquesta nit. 
Avui, toca decidir.

 
 
Surt el sol, 
enlluerna la meva ciutat,
des de Sant Llorenç
fins Montserrat,
els núvols marxen volant.
I tanco els ulls,
imagino que estic trepitjant
alguna cala de l'Empordà,
d'aquest somni
no vull despertar.
I demà, pujant la Mola
el temps canviarà,
un bon ruixat ens tocarà.
Tu com ho veus?
A mi no em fa res 
mullar-me els peus.
I no hi ha cap prova,
cap paper escrit,
però jo ho porto ben endins
i canto pel meu petit i gran país.
Es fa tard, 
la vida és curta,
res millor que dur-la
fora de la ciutat. 
Entre paisatges, castellers,
dimonis i gegants,
i jugar a la Quina 
i guanyar, 
i en un poble abandonat,
construir una granja
i viure del que hem conreat.
I rumiant,
que més enllà dels meus cognoms,
les quatre barres porto al cor,
Sant Jordi el meu heroi,
l'Estaca el meu tresor.
Jo canto pel meu petit país,
els somnis de la gent
s'estan complint, aquesta nit.
Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges,
em fan feliç...
aquesta nit, aquesta nit.
Lluitadors,
parlem des del Segle d'Or,
patidors, treballadors,
imparables, triomfadors,
vam ser humiliats,
van robar-nos llibertats,
van prohibir-nos expressar, 
la nostra llengua, 
el nostre himne,
la nostra sang,
i no hi ha cap prova,
cap paper escrit,
però jo ho porto ben endins
i canto pel meu petit i gran país.
Avui el cel ja torna a ser
molt més clar, 
la nostra terra brillarà
amb tants somriures
orgullosos de ser catalans.

Jo canto pel meu petit país,
els somnis de la gent
s'estan complint, aquesta nit.

Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges, 
em fan feliç... 
Jo canto pel meu petit país, 
els somnis de la gent 
s'estan complint, aquesta nit. 

Jo canto pel meu petit i gran país,
les seves muntanyes, valls i platges,
em fan feliç...
aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit, aquesta nit,...

divendres, 23 de novembre del 2012

Gaudir de la música

Les eines 2.0 permeten enllaçar continguts diversos i fer accessible el consum cultural de manera atractiva. És el cas d'aquest mural musical, que a partir d'un retrat d'alguns dels més famosos compositors de la història de la música enllaça un tast d'alguna de les seves obres més conegudes i l'accés a la seva biografia de la Wikipèdia per a saber-ne més.
Trobo que és una magnífica porta d'entrada al consum de música clàssica. Gaudiu-la i compartiu-la.


dijous, 22 de novembre del 2012

La força de voluntat

Una història ben humana amb un protagonista animal que ens demostra com d'important és la força de voluntat per a tirar endavant.


dimarts, 20 de novembre del 2012

Projectes

Tenir projectes és tenir futur; és tenir il·lusions, lluitar per alguna cosa, fer camí. És lluitar contra la monotonia, contra la mort. És encendre una flama que il·lumini l'esdevenidor. 
És un brindis a l'esperança en l'àmbit personal i professional per als individus, però també per a societats i col·lectius. 
El proper diumenge tenim una gran cita per a definir un projecte de futur per al nostre país. Malgrat moltes coses podem exercir un dret que també és un deure. I definir les nostres il·lusions. 
Quan les societats tenen clar el que volen esdevenen capaces de sumar sinergies i lluitar fermament pel seu futur. Som-hi, doncs!



divendres, 16 de novembre del 2012

Les amistats

Aquelles que pensen en tu, que et truquen, que t'aturen pel carrer, que queden per veure't, per compartir moments; que t'envien quelcom que pensen que t'agradarà, que et llegeixen, que s'interessen pel teu benestar sense tafanejar, que et valoren i et fan sentir estimat,....



Les amistats que omplen la vida de caliu i humanitat.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Petits plaers: Remenar llibres

M'agrada remenar llibres, el contacte amb el paper, les sensacions que transmet un full quan està entre els dits. El paper són textures, gruix, color, olor, records,... 
El paper és el del llibre acabat d'editar, d'una blancor intensa, amb la tinta encara brillant, olorosa, que convida a inspirar-la amb els ulls tancats; però també és el del llibre que porta temps i temps al prestatge, esgrogueint-se, polsós, perdent nitidesa. 
Remenar llibres és recuperar records, trobar aquella anotació en un paperet, un retall de diari amb una ressenya, una entrevista o un article sobre l'autor, un subratllat, un punt de llibre oblidat el dia que vas abandonar una lectura, una fotografia, una flor o una fulla assecada entre les seves pàgines. És recuperar la memòria que el temps ha arraconat. 
Remenar llibres no és només un acte de tria, és un retrobament amb els llibres que has llegit o amb els que t'agradaria llegir, un homenatge als llibres que formen part de la teva vida, a la vida lectora que vas conformant dia rere dia. 
Remenar llibres en una llibreria és un acte de seducció a la recerca d'un títol, d'una coberta que et cridi l'atenció, d'una contracoberta amb una presentació que et resulti atractiva. Remenar llibres a casa és un acte de memòria, retrobar-te amb el teu passat més íntim, amb els motius que un dia van fer arribar un llibre a les teves mans.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Art efímer


La creativitat humana no té límits. Tots tenim records d'haver vist algunes vegades gent traçuda mostrant les seves habilitats amb la sorra de la platja, amb guixos de colors en el terra d'un passeig, o imatges de terres llunyanes i fredes on es fan escultures amb el gel. Qualsevol material pot ser l'excusa per a expressar allò que portem dins. I n'hi ha, com en tot, que excel·leixen. 
De vegades quedem impressionats quan contemplem obres amb grans valors estètics que han superat la batalla del pas del temps i ens han arribat després de moltes vicissituds. Li donem un gran valor perquè el té. I és el nostre deure conservar-les adequadament, mostrar-les i donar-les a conèixer. Formen part d'un llegat cultural que conforma la nostra identitat. 
Però al costat d'aquestes n'hi ha que tenen un caràcter efímer. Desapareixen al cap de poques hores, potser al cap d'uns dies; però queden gravades a la retina del qui les ha pogut viure i contemplar. 
M'ha semblat fantàstica aquesta iniciativa que han tingut a Arenys de Mar, al Centre Cultural Calissay, que ha comptat amb la intervenció de l'artista d'origen cubà Jorge Rodríguez-Gerada, especialitzat a fer retrats monumentals en espais oberts. Durant tres dies, i sobre un llenç de 100 metres quadrats format a partir de 1800 llibres oberts, ha anat treballant en el retrat de Salvador Espriu (1913-1985), del que l'any vinent commemorarem el centenari del seu naixement. Una vegada culminada l'obra, el mateix artista s'ha encarregat d'esborrar-la a cops de ventilador i els veïns i visitants d'aquest espectacular muntatge s'han pogut ficar pel mig, remenar i endur-se els llibres que volguessin a casa seva. 
Quan una obra és capaç de centrar l'atenció de l'espectador, d'interaccionar, de dialogar, de suggerir, ha acomplert una bona part de les seves funcions. I poc importa la seva fragilitat o el seu caràcter efímer. 
Pura poesia, com la que l'homenatjat ens va deixar.

divendres, 9 de novembre del 2012

La mort del lector

Philip Roth
Imatge obtinguda de la xarxa
Mai com ara hi ha hagut tantes facilitats per accedir a la lectura. S'ha reduït dràsticament la taxa d'analfabetisme, es compta amb una bona xarxa de biblioteques públiques, cada any s'editen milers i milers de títols. Hi ha un munt de llibres al nostre abast, de les més variades temàtiques. És més fàcil que mai poder remenar i trobar allò que puguem necessitar o que ens vingui de gust llegir. I per no caldre, ja no ens cal ni tan sols el paper. Podem llegir en els més variats formats i la digitalització està obrint unes possibilitats extraordinàries, multiplicant l'atractiu de la lectura.
Gairebé s'ha assolit la democratització plena de l'accés. S'estan trencant moltes barreres. Però,... amb aquest panorama tan abundós que faria somiar i estar en un núvol qualsevol persona que estimés la lectura, s'està llegint més?
Més aviat sembla el contrari.
Philip Roth reflexionava sobre el tema i plantejava qüestions sobre les que val la pena pensar. Li preguntaven:
- “Vaticina vostè la mort de la novel·la?”
- “No –va contestar–, mentre hi hagi novel·listes sempre hi haurà novel·les. El que vaticino és una cosa molt diferent: la mort del lector. Des que va arrencar la cultura visual, amb el cinema i la televisió, les pantalles es van multiplicant. I cal reconèixer-ho: la pantalla és més estimulant que el llibre. El llibre exigeix concentració, paciència, temps, activitat mental”. 

Seria ben trist que quan hi ha més llibres que mai anessin desapareixent els lectors. Que es perdés l'atractiu de començar un llibre i avançar per les seves pàgines (ni que siguin digitals). Perquè no hi ha temps, per estar massa ocupats, per no poder fer que la lectura entri a formar part de les nostres prioritats, perquè no li podem dedicar l'esforç que requereix, per... 
No vull fer un escrit pessimista perquè no en sóc. Crec que la lectura no morirà perquè sempre hi haurà bons lectors que en gaudiran de valent i sabran transmetre la seva passió als altres. Potser n'hi haurà menys, però segurament seran millors. 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Carrers de Filadèlfia

Avui, tot passejant, m'ha vingut al cap aquesta magnífica cançó del Bruce Springsteen, que va composar per a la banda sonora de Philadelphia, un dels al·legats més contundents del món del cinema contra la discriminació (en aquest cas laboral per raons d'orientació sexual). Tom Hanks i Denzel Washington estaven magnífics, i completaven el repartiment altres grans noms com el Jason Robards, la Joanne Woodward i un Antonio Banderas en un dels seus primers papers importants al cinema nord-americà. Un títol que val molt la pena revisar de tant en tant, car encara resulta d'actualitat i manté inalterades la seva força i vitalitat.


Ferit i maltractat com mai m'havia sentit,
no era capaç de reconèixer-me així,
ni mirant el meu reflex pels aparadors.
No deus pensar a deixar-me perdut i sol,
pel carrers de Filadèlfia.
Vaig caminar fins que les cames van dir prou.
Vaig sentir veus d'amics com ecos que s'han fos.
De nit sentia la sang recorrent el meu cos,
i una petita pluja negra
queia sobre els carrers de Filadèlfia.
Aquí no hi ha cap àngel salvador,
aquí només hi som tu i jo.
La roba ja no em queda bé,
faria el que calgués per canviar de pell.
La nit arriba i jo, estirat però despert,
sento com a poc a poc em vaig desfent.
Només demanaria el teu petó sense fe
i que no ens allunyéssim després
pels carrers de Filadèlfia. 

                                       

divendres, 2 de novembre del 2012

Sempre que puguis....


... contempla la bellesa amb serenor,
respira a fons la pau que trobis al teu pas,
omple't dels silencis que asserenen l'esperit
i desa-ho en els teus sentits. 


dimarts, 30 d’octubre del 2012

Un home creix

Regaleu-vos uns minutets per a gaudir del seu missatge.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

Sic transit Glòria Swanson

Emili Teixidor
Sic transit Glòria Swanson
Barcelona: Edicions 62, 1988
165 pp.
Col·lecció El Cangur, 111
ISBN: 84-297-2818-X

Sic transit Glòria Swanson és un recull de narracions sobre l'ambient que es respirava i les situacions que es vivien a la postguerra en un poble d'Osona (se suposa que Roda de Ter). Les situacions que s'hi presenten són perfectament extrapolables a qualsevol altre indret d'aquest país. 
Un aspecte que destacaria és que el que s'hi explica m'és proper, gairebé familiar. De molt semblants n'he escoltades en boca dels meus pares o dels meus avis. Són retalls d'història viva, de la que afectava persones comuns. 
La Guerra Civil va deixar una profunda petjada a tots els nivells de la societat; res en va restar aliè. Va destruir afectes i famílies, va engendrar odis i incomprensions, va imposar per la força nous valors, va treure autenticitat a les més variades manifestacions de la vida. Uns pocs hi van guanyar, però gairebé tothom hi va perdre. Un nou paisatge de misèria moral i material es va dibuixar. És l'empremta que va deixar la victòria del feixisme a la Guerra Civil. 
I és tot aquest paisatge el que s'hi va recreant a base de pinzellades, talment com en un retrat impressionista. I ens va colpint, perquè tot el drama que això va representar ens és presentat amb naturalitat però també en tota la seva nuesa. 
Un altre aspecte que jo destacaria del llibre és l'ús i el domini del llenguatge que demostra el seu autor. L'Emili aconsegueix descriure ambients i personatges populars, donant sensació de proximitat i d'estil "popular", però ho fa emprant amb propietat termes d'un català culte, i demostrant així el seu gran domini de l'idioma. 
Llibre excel·lentment escrit, de maduresa, que prestigia una llengua i una literatura. 
És el que ens queda, la seva obra i el record entranyable de la seva exuberant personalitat que sempre enyorarem.




dissabte, 20 d’octubre del 2012

David Copperfield

Charles Dickens
David Copperfield 
(traducció íntegra al castellà de Marta Salís)
Barcelona: Random House Mondadori, 2005
Col·lecció Debolsillo, 71
1.126 pp.
ISBN: 84-9793-518-7 

De vegades ve de gust un clàssic. Enguany es commemora el segon centenari del naixement de Charles Dickens. I el fet de parlar d'un autor amb motiu d'alguna commemoració pot servir per atansar-te a la seva obra. La motivació de la celebració i potser també la celebració dels Jocs Olímpics a Londres m'han servit. I m'he posat amb una versió íntegra del David Copperfield que corria per casa. He volgut descobrir per mi mateix tot el que d'altres han comentat i intentar imaginar què va fer d'aquesta novel·la la favorita d'algú com Sigmund Freud, o una obra de referència per a gent com Franz Kafka, James Joyce, Cesare Pavese, Henry James, Lleó Tolstoi o Dostoievski, que la va llegir mentre estava empresonat a Sibèria. 
L'experiència m'ha satisfet i enriquit com a lector. M'ha semblat una autèntica novel·lassa que encara pot ser llegida i rellegida amb passió.
David Copperfield està narrada en primera persona i narra la seva trajectòria des d'una infantesa marcada per un pare que no va arribar a conèixer i una mare que se l'estimava molt, però de caràcter feble, que es casa amb un home que l'allunya del seu fill i que no se l'estima. Aviat queda orfe també de mare i s'inicia la lluita per seguir el seu propi camí; un camí que està ple d'adversitats i on es retrata amb tota la cruesa la duresa de les condicions de vida a la societat anglesa de mitjans del segle XIX. David Copperfield crec que té també un gran valor periodístic, car ens retrata amb precisió i molts detalls com funcionava aquella societat: el treball infantil (Dickens es va posar a treballar de nen en una fàbrica de betum), el problema dels morosos i les persones endeutades (el seu pare va estar empresonat per deutes i a la novel·la se'ns parla d'una presó que es va construir en aquell temps específica per aquest tipus de persones), com eren els internats i centres educatius de l'època, com funcionava el món dels tribunals,...
Dickens té l'habilitat de parlar d'ell a través dels seus personatges i de la història que explica. I ens aporta un coneixement de primera mà com si d'un historiador es tractés. 
Però penso que el gran valor de la novel·la és la riquesa de sentiments que aporten els seus personatges. David Copperfield és un gran mosaic de la condició humana, que a estones ens fa patir però que també aconsegueix que seguim amb interès i avidesa l'evolució dels diferents personatges. Hi ha aportacions magnífiques, fins i tot de personatges secundaris. Podríem parlar de la crueltat del seu padrastre, l'Edward Murdstone, i de la seva germana Jane; del sadisme del director de l'internat de Salem House, el sr Creakle (que tornem a trobar al final de la novel·la reconvertit en el director d'una presó que busca el penediment dels delinqüents); però també de la humanitat, generositat i inesgotable capacitat d'estimar d'algú com el Daniel Peggotty, o de la seva germana, que és la minyona de la mare del David. Podríem parlar també de l'amistat: de la traïda, com la que manté amb Steerforth; o de la reeixida amb el seu company Traddles; de l'amor (quan veus algú com l'Agnes, no entens la passió del David per algú tan infantil, immadur i capriciós com la Dora. Deu ser allò que l'amor és cec, però que també serveix per mostrar que no podem canviar les persones, que aquestes són com són, i que l'únic que podem fer és adaptar-nos a elles. Arran de la mort de la Dora veiem que les coses acaben tal com haurien d'haver anat); de l'odiosa mesquinesa d'algú com l'Uriah Heep; del dol per la pèrdua d'un ésser estimat;... És un ventall molt ampli i ric de sentiments, una desfilada per tot allò que ens fa humans. 
No voldria acabar sense parlar de dos personatges com són la tia del David, la Betsey, que apareix breument al principi arran del seu naixement, i que sembla un personatge esquerp i tibat; però que és una persona independent i generosa, també amb una gran capacitat d'estimar, que esdevé cabdal en la trajectòria del protagonista. Al seu costat, el senyor Dick, que és un meravellós exemple de com integrar positivament una persona discapacitada (en una època en que no hi havia ni els coneixements ni els mitjans per a fer fer-ho possible). Podríem parlar de molts d'altres personatges, de l'Emily, de la Martha, de la família Micawer, de l'humil enterramorts Omer, del sr. Wickfield; però el que dóna riquesa és el conjunt i els matisos que aporten tots ells.
David Copperfield és un personatge que creix humanament a mesura que avança el relat, tal com fem les persones en les nostres vides. Madura, superant la ingenuïtat dels primers anys, enfrontant-se a un món on domina la picaresca i un cert grau de maldat, fins a trobar el seu lloc al món després de grans esforços, al costat de la persona amb la que ha pogut feliçment acabar formant una família. 
Un altre aspecte del llibre que m'agradaria comentar és la seva estructura. David Copperfield va ser publicada per capítols entre 1849 i 1850. I li trobo moltes coincidències amb els serials que omplen les graelles televisives a les hores de sobretaula. Hi ha uns personatges, dels que se'ns narren les evolucions, que es fan coincidir en determinats moments, en encreuaments precisos que fan avançar la narració. I no sé si haurien de ser deutors de Dickens.
David Copperffield proporciona hores i hores de lectura plaent i apassionada. Es llegeix amb avidesa i resulta una experiència que et fa créixer com a lector. Imprescindible. Un clàssic.


divendres, 19 d’octubre del 2012

M'encanta llegir

Una petita delícia que val molt la pena descobrir si encara no la coneixeu. 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Els colors de la tardor

Ja llueix plena del seu encisador cromatisme. Unes belles imatges acompanyades de la magnífica cançó Udazken Koloretan (Els colors de la tardor) de Benito Lertxundi:



En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu.

A l’ombra de l’arbre nu,
groguenca i vermellosa
hi jau la fullaraca; 

tot reposa.

En plego una fulla, 
és tan simple i tan bella!
Tan senzilla al morir,
sembla posseir encara 
tota la vitalitat de l’arbre. 

La seva dignitat en caure
m’esperona a cantar-te.

De nou, contemplo l’arbre;
quins pensaments, potser, el preocupen...?
Sembla que dibuixi 
el somriure de l’eternitat,
en la bondat del seu lliure transcórrer.

I sembla mofar-se
dels somnis conreats
en el cor del temps 
que m’esclavitza. 

En els colors de la tardor,
travessant els perfums dels camps,
t’evoco i sóc en tu,

tan senzill en l’hora de la mort,
tan simple partint sense un adéu.


divendres, 12 d’octubre del 2012

Comprendre

La literatura ens trasllada a d'altres realitats diferents de la nostra. És un viatge des de la nostra imaginació cap a un món que ens enriqueix emocionalment i ens fa viure altres vides i altres temps. Aquest viatge a través de les paraules ens porta a comprendre millor la complexa realitat de la naturalesa humana. Llegint literatura podem comprendre millor als altres i també una mica més a nosaltres mateixos. La lectura d'una obra literària ens pot proporcionar moltes coses, però serà una bona lectura si, més enllà d'haver potenciat la nostra imaginació en aquest viatge cap a d'altres realitats, ha estat capaç d'ajudar-nos a comprendre una mica millor els altres.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Emocionar-se

Il·lustració de Penèlope Dullaghan
Crec que una de les funcions de la literatura consisteix a sacsejar-nos i fer-nos viure noves emocions. Llegint determinades obres no hem pogut evitar identificar-nos amb el patiment d'un personatge, sentir l'emotivitat que ens generen els seus sentiments, viure amb inquietud el desllorigador d'una trama criminal, riure amb la comicitat i el sarcasme d'unes situacions, sentir la pulsió d'una passió amorosa. 
Llegir literatura és enriquir les nostres emocions, aprendre una mica més a viure, educar-nos en la gran riquesa de sentiments i matisos que conformen la gran experiència que és la vida. 
La literatura no és només una manera de passar l'estona, és una experiència vital que enriqueix allò que ens fa més genuïnament humans, el món de les emocions.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Fragilitat

L'envelliment és un procés que ens fa més fràgils i ens mena cap a una situació on el nostre equilibri funcional és més precari. Envellir ens fa una mica més dependents dels altres i, sobretot, més vulnerables a l'adversitat. D'aquí a l'agudització de les malalties que acompanyen molta gent gran només hi ha un pas. I de vegades aquesta agudització, que per a molta gent sana seria fàcilment superable, per a aquest col·lectiu pot resultar fatal. 
La mort forma part de la vida. I la vida només s'entén des de la seva temporalitat que la limita a un temps determinat. No costa acceptar-la si l'entenem com quelcom natural que segueix una lògica biològica. Però per aquest mateix motiu hem de ser sensibles a la qualitat de vida i el benestar dels malalts fràgils. Perquè més enllà dels tractaments que determinen els protocols, cal valorar l'eficàcia i el benestar del malalt des d'una actuació coordinada i global. Hi ha un risc de caure en l'acarnissament terapèutic, tot i que diria que hi ha força sensibilitat entre el col·lectiu mèdic per a evitar-lo, però ha de ser prioritari evitar patiments innecessaris i prioritzar la qualitat de vida independentment de la durada. 
Sempre ens quedarà el consol de saber que cada dia és una successió inesgotable de naixements i decessos que garanteixen la renovació infinita de la humanitat.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Amb més llàgrimes que paraules


In Memoriam 
(17/XI/1931 - 24/IX/2012)

        No puc deixar de pensar en tu
        sense recordar el teu somriure,
        el semblant sorneguer,
        la bonhomia a la mirada.

        Créixer al teu costat,
        cuidar-te i fer-te companyia,
        són per a mi l'orgull
        que tanca la teva vida.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Més que un paisatge,

un poble, 
una llengua, 
una història comuna, 
unes tradicions, 
uns valors, 
una voluntat de ser, 
un desig de llibertat,
el futur. 



Catalunya, nou estat d'Europa. 
Bona Diada!

dissabte, 1 de setembre del 2012

Escriure, testimoni de vida

Imatge obtinguda de la xarxa
Deia l'escriptora alemanya Christa Wolf (1929-2011) que "El que no s'escriu, s'oblida". I de la mateixa manera que ningú trobarà a faltar la novel·la que no escriguis, cal escriure tot allò que vulguis recordar. 
Escriure és un acte de memòria, un fre a la capacitat que tenim d'oblidar, un testimoni de vida davant l'implacable pas del temps.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Petits plaers: Les avarques

Calçar-se unes avarques comporta un petit plaer que associem a l'estiu, les vacances i el bon temps. L'avarca fa confort de la seva senzillesa, s'adapta respectuosament al peu, el manté eixut i ventilat i fa de la seva informalitat un element molt personal. 
És un calçat sofert, que aprofita austerament els materials dels que està fet. La seva sola, feta del cautxú dels pneumàtics dels cotxes, ens fa adonar que sempre podem donar una segona oportunitat a les coses que gastem. I el cuir interior, sense polir, li atorga el punt de confort que el peu tant agraeix. 
T'ho miris com tu miris, l'avarca és un tot un encert, i sempre agrairé a una illa tan bella com Menorca la invenció d'un calçat del que mai més sabré prescindir. Plaer d'estiu, que fa dels seus dies el temps més plaent.

dilluns, 27 d’agost del 2012

"Art"

Quan he llegit la notícia de la polèmica restauració de l'Ecce homo de l'església de Borja m'han vingut de seguida al cap les hilarants situacions que vivia Rowan Atkinson a la pel·lícula Bean, en que representa el paper d'un vigilant sapastre de la National Gallery de Londres, que envien a Los Ángeles per a recollir la pintura La mare de Whistler. 
Sembla una broma, però és veritat. Evidencia la manca de controls i de criteri amb les que es poden arribar a fer aquesta mena de coses i reobre debats que caldria resoldre de forma definitiva. 
I segurament la senyora en qüestió va voler fer la restauració amb la millor de les intencions, i sap greu perquè ara ens arriba també la notícia que pateix una crisi d'ansietat per tots els aldarulls que ha provocat la seva "obra".
Després de tot, però, Borja té ara un nou atractiu turístic a les acaballes d'aquest calorós agost que trenca la monotonia informativa (malgrat no poder aplicar la solució Bean amb la que culmina la pel·lícula en un final ple d'enginy). 

divendres, 24 d’agost del 2012

Calor i sentit comú

D'això que ara en diuen onades de calor n'hem patit moltes al llarg dels anys. I si hem arribat fins al dia d'avui és perquè d'una manera o altra hem sabut adaptar-nos-hi i fer-hi front. Ja sabem que el sentit comú és el menys comú dels sentits i que sempre hi haurà el qui farà el que li semblarà i quan li semblarà. 
Per això cada any no puc deixar d'experimentar un cansament creixent quan reiteradament es dediquen campanyes i minuts en els programes informatius a difondre banalitats orientades a combatre els efectes perniciosos de les altes temperatures. De veritat que algú fa cas quan li diuen que procuri passar per l'ombra quan fa molta calor? O que procuri no fer esport o gran esforços a les hores centrals del dia? O que begui per hidratar-se? Algú és capaç d'anar a un centre comercial només per a gaudir de l'aire condicionat? Crec que és el sentit comú i l'instint d'adaptació a l'entorn el que ens mou a actuar en un cert sentit. Bevem més perquè suem més i tenim més set. Passem per l'ombra perquè ens és més agradable i a ple sol suaríem i ens cansaríem més. I si a algú li dóna per posar-se a córrer pels carrers a les dues del migdia allà ell o ella. 
Tinc la sensació que són campanyes innecessàries, que estupiditzen la gent i la tracten de forma infantilitzada. Ja sé que els poders públics tenen l'obligació de vetllar pel benestar de la població i que val més prevenir que curar, però la reiteració de banalitats porta a la indiferència. I caldria ser crític amb la utilitat real de certes campanyes.