Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

El professor, de Frank McCourt

Frank McCourt
El professor
Alzira: Eds. Bromera, 2006

Col·lecció L'Eclèctica, 125

320 pp.
ISBN: 9788498240863

PVP: 10,95€

A El professor Frank McCourt (1930-2009) aplega un recull d'anècdotes al llarg de més de trenta anys de professió on hi veiem reflectit el dia a dia d'un professor d'institut. Ens separen molts anys i la distància del lloc, però el llibre és ple d'escenaris comuns i sensacions de les que cap docent resta aliè: la necessitat de captar l'atenció dels alumnes i motivar-los, de connectar amb ells, de fer valer l'autoritat, els dubtes que sorgeixen sobre la teva feina, l'art d'improvisar i arriscar-se, la recerca constant del que funciona amb un grup d'alumnes, el domini de les situacions que es donen en una aula,... Podríem seguir. És un llibre que resulta proper al que ens dediquem o ens hem dedicat a la docència, fet amb una certa complicitat i que té molt d'homenatge a la professió.

Hi descobrim que amb la pràctica docent evolucionem com a mestres però sobretot com a persones. Que l'ensenyament té molt de repte i recerca constant. És una activitat que et posa a prova dia rere dia i el contacte amb els alumnes et proporciona una vivència de la que t'enriqueixes professional i humanament.
En Frank McCourt aconsegueix una narració planera i emotiva que connecta fàcilment amb el lector i que resulta altament recomanable per a docents de tota mena i per a tothom.

La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

La pell freda
Barcelona: Edicions La Campana, 2003
Toc de ficció. 28

312 pp.
ISBN: 84-95616-25-4 (9788495616258)

La pell freda és una novel·la inclassificable que relata l'arribada a un illot remot prop de l'Antàrtida d'un personatge (del que no sabem el nom) que fuig d'una història personal tortuosa ("No maleïa una gent, només els sentiments que encara m'unien al passat", "Només era un reclús de la meva memòria").
A l'arribada descobreix la presència d'un altre individu misteriós i apàtic que viu al far (en Batís Caffó) i aviat descobreix la presència d'uns estranys rèptils que posen en perill la seva vida.
A partir d'aquí s'inicia el curiós relat de la seva lluita per la supervivència, on veiem com es van apoderant d'ell la barbàrie i la brusquedat fins a convertir-lo en un individu primitiu i feréstec cada cop més allunyat de qualsevol principi moral. Arriba un punt en que les seves úniques ocupacions són matar (els granotots que els assetgen de nit) i descarregar els seus genitals, havent perdut tot vincle emocional o afectiu amb el que l'envolta.
La narració té un dels seus punts àlgids quan reflecteix amb encert l'estat de confusió mental del protagonista que, al límit de la seva resistència física i del contacte amb la realitat, té al·lucinacions.

La narració fa un gir sorprenent quan planteja com a alternativa a la guerra que en Batís i el protagonista mantenen contra els granotots, la treva i el coneixement, a l'adonar-se que l'estratègia seguida porta a l'eternització del conflicte (sembla una metàfora sobre com afrontar les guerres i les lluites armades. Treva i negociació?). No sé si això formava part de les intencions de l'autor, però resulta un text molt suggeridor sobre les essències de la conducta humana.
El final de la història, però, deixa alguns interrogants oberts. Per què el protagonista no abandona l'illa quan té ocasió? El seu passat justifica isolar-se i trencar qualsevol vincle amb la civilització? Per què es queda a l'illa? Per a seguir lluitant contra els granotots? Per a seguir fornicant amb la mascota?
Una narració impactant i suggeridora que no us deixarà indiferents i que és rica en sentències, aforismes i frases que són veritables càrregues de profunditat per acostar-nos al psiquisme del protagonista. Llegiu-la si encara no ho heu fet i opineu.

Somiàvem una illa, de Roc Casagran

 

Roc Casagran
Somiàvem una illa
Barcelona: Editorial Univers, 2025
288 pp
ISBN: 978-84-19721-29-7
PVP: 21,90€ 

Somiàvem una illa, guanyadora del Premi Sant Jordi 2024 i publicada ara fa uns pocs mesos, m'ha semblat una lectura d'allò més estimulant, d'aquelles lectures que t'atrapen des de la primera pàgina i no et deixen anar. T'interessa el que s'hi diu i et fa pensar en múltiples aspectes de la vida i de la condició humana.

Adopta la forma d'una llarga carta íntima a mode de confessió que la Carla adreça a l'Òscar, la seva parella. S'hi fa un exhaustiu repàs a la seva vida que permet a l'autor abordar un munt de temes. Perquè en el relat hi surten referències al dol (per una mare que va morir relativament jove per una malaltia) i també al dol perinatal; a les malalties terminals, a la dependència, a la vida en residències per a gent gran, a com viure l'etapa final de la vida, al suïcidi, a la violència intrafamiliar, la criança, a com la infertilitat i el desig insatisfet de maternitat pot destruir una parella, la infidelitat,... Però també s'aborden temes més socials com la crisi dels refugiats, l'independentisme, la riquesa que representen les llengües de la humanitat, la sostenibilitat o les conseqüències del turisme en les societats (amb unes reflexions i valoracions que comparteixo plenament). Però són temes que no es desenvolupen gaire; són més aviat referències que apareixen com un reflex de la vida que ens ha tocat viure en aquest primer quart del segle XXI. Viure és trobar-te tot això, però davant d'això es reivindica l'amistat ("Ajudar als altres és ajudar-se a un mateix"), la companyia , la comunicació i l'amor ("T'estimo perquè em fas ser millor").

És un cant a la vida, a la resiliència ("El vent torça les tiges del blat però no les trenca"), a tirar endavant ("Resistir és vèncer") malgrat tot. 

Per acabar dos aspectes a destacar: l'autor (home) s'ha posat en el cor i els sentiments d'una dona; i ho ha fet amb molta versemblança. Pensaries que és una dona qui ho ha escrit; i un altre és que ha estructurat la novel·la en capítols que fan referència a petites illes d'arreu del món i alterna petites anècdotes reals de les illes amb els temes que aborda al llarg de la novel·la i els sentiments de la Carla. 

El que deia, una novel·la notable, amb moltes frases que són principis de vida, i temes sobre els que val la pena reflexionar i posicionar-se. Resulta accessible i amena. Recomanable.

La biblioteca de los nuevos comienzos, de Michiko Aoyama

Michiko Aoyama
La biblioteca de los nuevos comienzos
Barcelona: Ed. Planeta, 2023-2025
Col·lecció Booket
304 pp.
ISBN: 978-84-08-30323-7
PVP: 10,95€ 

La biblioteca de los nuevos comienzos m'ha semblat una novel·la deliciosa que traspua optimisme i una actitud positiva cap a la vida. Són cinc històries de personatges anònims que no destaquen especialment, amb una trajectòria, que viuen instal·lats en una certa grisor que no els deixa del tot satisfets i que en un moment de la seva vida es plantegen la necessitat de canviar coses. Per un motiu o altre van a parar a la biblioteca d'un centre cultural que hi ha al costat d'una escola i es troben amb la bibliotecària, la senyora Komachi, que els pregunta indefectiblement el que estan buscant. Ella, amb tota la seva professionalitat, atén les seves demandes i entre els oferiments bibliogràfics inclou un títol que aparentment no té res a veure amb el que han demanat. Amb tot plegat ella els regala una figureta de feltre de llana que va elaborant a les estones mortes i que guarda en una capsa metàl·lica d'unes famoses galetes.

Amb el préstec i el regalet aquests usuaris tan diversos aniran descobrint les claus del que han de canviar per a culminar les seves aspiracions.

Són històries humanes, creïbles; amb un missatge d'esperança.

És d'aquells llibres que hauries de llegir proveït d'un llapis per a subratllar les moltes frases suggeridores que aniràs trobant i que et fan aturar a reflexionar-hi. Perquè en el fons et parla de com viure la vida i trobar-li el sentit que desitges. 

Els personatges són totalment independents els uns dels altres, no es coneixen, porten vides independents, però indirectament formen part del mateix paisatge humà que comparteixen i que l'autora, amb molta habilitat, fa coincidir en aquest mateix barri per on es mouen. 

La lectura d'aquest llibre m'ha dut a la memòria les paraules de la Irene Vallejo quan diu que els llibres cuiden de nosaltres perquè ens donen respostes i sempre són al nostre costat. Per això els hem de cuidar i estimar. Aquí ho trobareu bellament exemplificat.

Les paraules justes, de Milena Busquets

Milena Busquets
Les paraules justes (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2022
200 pp
ISBN: 978-84-17918-69-9
PVP: 16,90€

De vegades tendim a idealitzar la vida dels escriptors pensant que duen una vida regalada, dedicada a quelcom que els apassiona -suposo-, amb horaris flexibles, tocats per la vareta màgica de la creativitat i admirats per la seva obra. És fàcil suposar que, en general, duen vides reeixides, allunyades de la mediocritat general.

Milena Busquets, d'extracció social burgesa, filla d'uns pares il·lustres: l'editora Esther Tusquets (1936-2012) -que va dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen- i germana de l'arquitecte Òscar Tusquets; i del poeta i periodista Esteve Busquets (1908-1991); educada a l'elitista Liceu Francès i envoltada a casa d'allò que es va anomenar la Gauche Divine; amb vivenda a la part alta de Barcelona i casa a Cadaqués,...
Amb tots aquests antecedents és fàcil pensar que la vida t'anirà bé, que et guanyaràs la vida i podràs dedicar-te al que et vingui més de gust.
Les paraules justes és un dietari escrit al llarg de l'any 2021, en convivència amb els darrers mesos de l'època més dura de la pandèmia. La Milena (Barcelona, 1972) se'ns presenta com una dona enamoradissa, inestable, frívola, caòtica, desordenada (increïble l'anècdota de comprar tres vegades el mateix llibre per no ser capaç de trobar-lo entre el seu munt de llibres amuntegats; o la de comprar vàries ulleres de llegir perquè les perd o no sap on les deixa), insegura, fràgil emocionalment, amb visites regulars al psiquiatre des que va morir la seva mare, amb diversos amors fugissers, amb contradiccions,... Només deixa ferma constància de la seva voluntat d'arribar a escriure bones novel·les i de tenir cura i una bona relació amb els seus fills.

Amb tot això us preguntareu si té interès el que explica en el seu dietari. Doncs sí. Perquè si una cosa destaca del contingut són les seves afirmacions o sentències (no cal estar-hi d'acord, però sí que val la pena aturar-se i reflexionar), que resulten enginyoses i en alguns moments agosarades. Són com una mena d'aforismes sobre diferents aspectes de la vida. És un llibre que convida a subratllar.

No he aconseguit empatitzar humanament amb l'autora (pot ser un detall nimi, però no puc entendre que deixi anar que té una situació econòmica catastròfica quan està donant detalls del seu tren de vida), me n'allunyen realitats i valors, però he de reconèixer que l'he llegit amb un cert interès.

No sé si la Milena és una persona feliç, personalment no n'he de fer res, però quan parla d'aspectes personals denoto certa tristor (recorda que els pares la van tenir de grans i que no guarda gaires records d'haver jugat amb ella) i que encara està a la recerca de trobar l'estabilitat emocional.

Si per alguna cosa m'agraden els dietaris és perquè ens acosten a la realitat d'una vida. I si no estan gaire manipulats dibuixen les llums i les ombres que en formen part.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Vida i dolor

Una de les coses que em fa memorable la lectura d'un llibre és trobar-hi una frase que em faci aturar i reflexionar-hi una estona. Una segona acció conseqüència de l'anterior és cercar un llapis i subratllar-la per a que em resulti més accessible recuperar-la si és el cas o bé copiar-la en una nota de l'aplicació que utilitzo per aquests casos.
Aquests dies estic llegint Baumgartner, la darrera novel·la del malaguanyat Paul Auster, que ens va deixar fa uns dies, i que em vaig regalar aquest Sant Jordi. La frase en qüestió diu així: " Viure és sentir dolor,..., i viure amb por del dolor és refusar de viure."

Quanta raó!, vaig pensar. Perquè és la frase d'algú que ha viscut molt i ha anat assimilant allò (potser no del tot, perquè la mort d'un fill no sé si l'acabes assimilant mai del tot) al que la vida l'ha enfrontat. I és que la vida ens posa constantment a prova i ens enfronta a experiències doloroses que neutralitzem tan bé com podem i que alhora ens van enriquint humanament.

Sí, la vida és dolor, forma part d'ella. Però el dolor conviu amb experiències fantàstiques i plaents i no podem pretendre viure refusant el patiment perquè acabaríem amb la mateixa essència de la vida.

Em meravella quan amb poques paraules es por dir tant i reflectir l'aprenentatge de tota una vida.

Ments preclares, de Quim Monzó

Quim Monzó
Ments preclares. El llibre dels idiotes
Barcelona: La Vanguardia Ediciones, S.L.
Col·lecció Libros de Vanguardia, 2024
200 pp.
ISBN: 978-84-18604-44-7
PVP: 16,95€

Els diccionaris defineixen els idiotes com a persones poc entenimentades, estúpides, cretines, nècies, ximples, imbècils,... Podríem seguir. Dites així, pel broc gros, semblarien insults, menyspreus; però no deixen de ser descripcions de determinats comportaments humans. I Quim Monzó, des de fa una pila d'anys, s'ha dedicat a escriure articles que qüestionen irònicament la nostra suposada intel·ligència com a espècie. Recull vivències i cerca petites notícies, d'aquelles que difícilment ocuparien portades als grans mitjans, de caire anècdotic; els hi treu la punta i reflexiona amb mordacitat sobre elles. El resultat és un reflex únic de la condició humana cuinat amb el seu peculiar sentit de l'humor. Res escapa a la seva mirada plena de sarcasme. 

Tothom, en determinats moments de la seva vida, s'ha sentit idiota ("Seré burro", "Mira que sóc idiota", "Què imbècil que sóc",...). Tots ens hem adonat alguna vegada d'haver-la cagat i ens ho diem per dins sense proclamar-ho a crits per a que ho senti tothom; que no cal. Tenir comportaments idiotes no vol dir que ho siguis. Però aquesta sensació és un dels molts peatges que hem de pagar en aquesta vida i forma part amb naturalitat del dia a dia. 

Llegir-ho en paraules del Monzó ens procura un somriure o una estrepitosa riallada. 

És un luxe poder llegir les columnes del Monzó a La Vanguardia, de les que aquest llibre n'aplega una vuitantena i que es llegeixen amb una avidesa irrefrenable. Es llegeixen en un pim-pam amb gran deler.

El Club del Crim dels Dijous, de Richard Osman

Richard Osman
El Club del Crim dels Dijous
Barcelona: Edicions 62, 2022

Col·lecció La Butxaca
448 pp

ISBN 978-84-664-2750-0

PVP: 9,95€

En Richard Osman (1970), l'autor de El Club del Crim dels Dijous, té una exitosa trajectòria en el món audiovisual com a humorista, productor televisiu i presentador de concursos. En paral·lel ha anat desenvolupant una trajectòria com a escriptor, on va debutar precisament amb aquest títol el 2020. La promoció del llibre ens anuncia vendes milionàries arreu del món i milions de lectors. Un èxit a tots nivells del que no dubto que aviat tindrà adaptació cinematogràfica o televisiva.

Què té El Club del Crim dels Dijous que la faci especial? Els lectors de novel·la negra que esperin molta acció i emocions fortes potser quedaran decebuts. A El Club del Crim dels Dijous hi ha crims, sí, que trenquen l'harmonia del complex residencial per a jubilats al voltant del qual es desenvolupa la trama; però hi passen poques coses impactants. L'autor, però, té l'habilitat d'introduir sorprenents girs argumentals que enganxen els lectors a la trama fins al final de les seves pàgines, que es llegeixen amb avidesa.

Per damunt de la trama, que com a novel·la policíaca es mou en terrenys força convencionals, el que destaca són els protagonistes d'aquesta trama detectivesca, uns octogenaris que reflecteixen les empremtes que deixa el pas del temps i l'envelliment en la vida; i que malgrat l'anonimat, la grisor i l'homogeneïtzació que imposa la vida en una residència d'avis, tenen un passat més o menys destacat que els anys han anat desdibuixant i unes habilitats que es posen en joc.

Perquè aquesta novel·la té l'habilitat de sorprendre'ns amb el que anem descobrint de cada personatge: les seves habilitats per aconseguir el que volen sota la seva aparença de vellets inofensius, les seves capacitats deductives,...

Però també els lligams que van desenvolupant entre ells. Perquè a la infermera, la inspectora de policia, el psiquiatra, el professor o el sindicalista activista que havien estat ja no els queda més que l'amistat, el suport que puguin oferir-se o allò que puguin compartir; i així combatre les sensacions d'abandonament o solitud. 

Tenim els vellets, una jove agent de policia fugint del seu passat i un inspector veterà que porten la investigació del cas (amb una suggeridora relació que es va establint entre ells); dels que cada cop anem descobrint més coses sorprenents.

Tot està tractat amb ironia i un humor fi amb pinzellades de tendresa, i potser és aquest tractament el que el fa connectar amb el públic. Perquè sorprèn la mirada, que acaba sent comprensiva cap al crim i les seves circumstàncies; lluny de qualsevol mena de truculència. 

Malgrat l'humor amb que es tracta tot plegat també s'hi dibuixen la cobdícia i l'especulació que es mouen al voltant dels serveis per a la gent gran. No s'obvia que hi ha molta gent en aquest món que hi són per guanyar diners i quants més millor.

M'ho he passat bé. Resulta molt amè, a estones francament divertit i es llegeix amb avidesa. Són capítols curts (n'hi ha 115) dels que sempre tens ganes de més.

M'admira aquest humor britànic que sap trobar l'equilibri perfecte entre ironia i sarcasme sense defugir l'autocrítica i que els permet abordar qualsevol temàtica amb intel·ligència i elegància. Aquí en teniu una bona mostra.

Dolça introducció al caos, de Marta Orriols

Marta Orriols

Dolça introducció al caos
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020
Col·lecció Escafandre, 14
256 pp (188 pp. en epub)
ISBN: 978-8417339-49-4
PVP: 17,50€

De la literatura de la Marta Orriols m'admira la seva capacitat per a desenvolupar trames a partir de conflictes en les relacions humanes. Conflictes de projecció universal perquè formen part de la condició humana i són fruit del desenvolupament de les societats. Tracta les qüestions amb delicadesa i respecte des d'una òptica femenina i evita qualsevol simplificació maniquea. Aquest aspecte del tractament m'agrada perquè sóc persona de grisos i penso que gairebé res és del tot blanc o negre, que sempre hi ha parts de raó en tots els posicionaments de la majoria de temes. 

Diuen que la bona literatura ha de remoure alguna cosa per dins nostre, que no ens hauria de deixar indiferents; ens hauria de plantejar preguntes i moure'ns a reflexionar sobre certes qüestions. Jo me n'he fet algunes:

- Què seríem capaços de fer per amor? Hem de cedir en tot allò que pugui posar en perill una relació?

- Un home ha de poder decidir sobre la paternitat? La dona sempre ha de tenir l'última paraula?

Tot arrenca en una trobada amb amics. En un moment donat la Marta li confessa al Dani que està embarassada i que no ho vol tirar endavant. Això trasbalsa el seu company quan s'adona que tot ho ha gestionat ella sense comptar amb ell per a res. Perquè en el compte enrere fins al dia i l'hora en que té concertada la intervenció per a la interrupció voluntària de l'embaràs anem descobrint elements de la història familiar que qüestionen la decisió de la Marta i tensen la seva relació. 

Hi ha amor i estimació, però també projectes professionals, inseguretats,... Perquè mentre tot això es va desenvolupant assistim també al retrat d'una generació (la que està al voltant dels trenta) ambiciosa, egocèntrica, hedonista i amb un punt de narcisisme; exigent, que vol estar segura de fer bé les coses i amb un gran temor al fracàs. Perquè t'acabes preguntant si la decisió de la Marta és fruit dels seus projectes professionals o de les seves pròpies inseguretats com a dona i/o futura mare. I aquí entra en joc l'altra gran qüestió que planteja aquesta novel·la: fins on s'ha de cedir per salvar la relació? Perquè queda clar que és ella la que decideix interrompre l'embaràs i és ella la que decideix anar-se'n a treballar a Berlín.

I aquest empoderament femení és el punt de vista des del que s'ha escrit el llibre: la dona decideix sobre la seva vida i el seu cos; tot i que també m'ha semblat interessant reflexionar sobre si l'home ha de poder decidir sobre la seva paternitat.

Personalment, no deixa de sorprendre'm que certs joves posposin la formació de famílies fins a disposar d'estabilitat laboral i tenir assegurat un cert nivell de benestar material, que aquelles emocions d'estimar i veure créixer els fills que et fan créixer humanament es subordinin a la consolidació d'un estatus basat en bens materials.

Em sembla una lectura altament recomanable, que planteja coses importants sobre les quals poder reflexionar. 

Perro callejero, de Martin Amis

Martin Amis
Perro callejero
Barcelona: Editorial Anagrama, 2005
Col·lecció Panorama de Narrativas, 614
432 pp.
ISBN: 978-84-339-7075-6
PVP: 19,50€

He descobert l'obra del recentment traspassat Martin Amis (1949-2023) amb Perro callejero. D'un llibre que llegeixo m'agrada que em sorprengui i, si pot ser, que em diverteixi.
I aquest m'ha sorprès, a estones m'ha divertit i en certs moments també m'ha fet pensar. 

El protagonista, Xan Mateo, és un personatge ben peculiar, fill d'un delinqüent, que pateix una brutal pallissa només començar i amb alguns talents que el fan molt especial. Està la relació amb la seva dona, les seves filles i la seva exdona. Està també el director d'un diari sensacionalista, en Sam Smoke, un personatge que personifica la degradació d'una premsa groga abocada al pitjor sensacionalisme i la pornografia i que està obsedit per les petites dimensions dels seus genitals. Tenim un rei d'Anglaterra apàtic i pudorosament preocupat per la moralitat de la seva filla. I tenim també el vol d'un avió que pateix seriosos problemes durant el viatge. 

Arriba un moment en que et preguntes com es lligarà tot allò que t'estan explicant, quina mena d'història et volen fer arribar. 

Els elements de la història es van lligant i tu, com a lector, vas reflexionant sobre determinades qüestions, que estan tractades amb un humor corrosiu i uns personatges que tenen un punt grotesc i excessiu. Suposo que es vol fer riure però també desmitificar i no deixar res dempeus, com ara la premsa o la monarquia. 

Penses en si sempre serem els mateixos o si per circumstàncies, com les del protagonista, esdevindrem persones amb comportaments pertorbadors; com les dones van esdevenint éssers poderosos que tot ho fan girar al seu voltant; com la pornografia pot ésser moralment rebutjable però alhora desvetllar la morbositat que roman dins de cadascú i esdevenir un instrument de poder;....

És discutible el bon gust del llenguatge i de determinats elements utilitzats, però li acabes trobant un sentit per a descriure elements pertorbadors de la societat en que vivim. El que deia al principi: sorprèn, diverteix, inquieta; no deixa indiferent.

La llibretera de París, de Kerri Maher

Kerri Maher
La llibretera de París (traducció d'Eduard Sepúlveda)
Barcelona: Ed. Navona (Suma Llibres S.L.), 2022
Sèrie M
416 pp.
ISBN: 978-84-19179-00-5
PVP: 22,00€

Aquesta primera edició en català de La llibretera de París es va acabar d'imprimir el dia que es complien cent anys de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, i té molt d'homenatge a una ciutat, una època i a la persona que va fer possible aquesta edició, la Sylvia Beach. La Sylvia Beach va ser una nord-americana que va arribar a París un cop acabada la Primera Guerra Mundial, on va entrar en contacte amb l'Adrienne Monnier, que havia fundat La Maison des Amis des Livres

, que era una llibreria emblemàtica car no només venia llibres sinó que organitzava actes culturals, trobades entre escriptors i oferia residència temporal a escriptors i artistes arribats a la ciutat. En aquells anys París bullia d'activitat i atreia la bohèmia d'arreu en un ambient tolerant, creatiu, eufòric i ple de perspectives optimistes.
L'autora d'aquest llibre, la californiana Kerry Maher, quan estudiava filologia anglesa, va descobrir en una caixa de llibres de segona mà d'una llibreria les memòries de la Sylvia Beach. Assegura que les va comprar per un dòlar i interessada com estava en els anys vint del segle passat la va fascinar tot el que va descobrir (com ara que aquella persona va fer possible la publicació de l'Ulisses en un moment en que havia estat prohibit a Anglaterra i Estats Units) i es va posar a documentar-se per a desenvolupar aquest relat, que és una ficció històrica deutora dels fets que descriu però que compta amb un interessantíssim apèndix on l'autora ens diu quina part hi ha de veritat i  quina ha ficcionat en el seu llibre i el que va passar amb els personatges protagonistes i la llibreria a partir del moment en que tanca el relat.
La novel·la es desenvolupa en tres eixos: la creació de la Shakespeare & Company, una llibreria especialitzada en literatura en anglès i refugi i punt de trobada de molts escriptors que arribaven a la ciutat; la seva relació professional i amorosa amb l'Adrienne Monnier (en un París liberal que ja havia despenalitzat les relacions entre persones del mateix sexe des de la Revolució Francesa) i finalment la seva relació amb Joyce tant per a la publicació de l'Ulisses com posteriorment per a la gestió dels drets d'autor, que és el que sosté majoritàriament la trama.

Però a part de Joyce, que és present al llarg de tot el llibre, per la novel·la desfilen celebritats (que en aquells anys encara no ho eren) com ara Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertude Stein,  Ezra Pound o Benjamin Franklin.
Més enllà dels fets històrics trufats amb anècdotes conegudes dels protagonistes, que són els que són i condicionen el contingut; la novel·la destaca per la visió que dona del llibreter, algú que estima i creu en el que fa, que s'implica, que coneix el client (m'ha resultat curiós descobrir que les llibreries oferissin serveis de préstec, talment com una biblioteca), l'assessora, li fa recomanacions i crea un vincle. No sé si és una visió idealitzada de l'ofici que ja ha passat a la història a l'era d'Amazon, però vull creure que els bons llibreters són així. Persones que estimen els llibres i tot allò que els envolta amb passió.

Crec que és un llibre amable, que ens fa conscients de com de dificultós resulta assolir quotes de llibertat en tots els àmbits de la vida i que pot agradar a tothom, però que agradarà sobretot als qui estimen ells llibres, perquè el llibre comparteix emocions amb tots els qui els tenen a les mans i crea vincles indestructibles en la seva defensa que perduren més enllà d'una lectura.

De la rateta que escombrava l'escaleta i la dona objecte

 

Quan l'altre dia llegia a l'Ara en un article sobre què i com es llegeix a les escoles que una escola havia decidit eliminar del seu fons el conte de La rateta que escombrava l'escaleta per considerar que fa apologia de la dona objecte, no m'ho podia creure. Em vaig quedar glaçat, estupefacte, sense reacció.

Em van venir al cap imatges de les hores plaents que havia passat amb els meus alumnes treballant aquest conte, una font inesgotable de recursos didàctics per a poder desenvolupar l'expressió oral, fer entenedor el que són les onomatopeies i que a més oferia una lliçó de vida tan valuosa com que a la vida no te'n pots refiar de les aparences. Pensar que tot això queia perquè algú considerava que no passava el filtre dels valors sobre els quals s'ha de fonamentar la coeducació... Me'n feia creus.

Darrerament hi ha diferents exemples de fins on ens està portant el revisionisme cultural impulsat per allò que es considera políticament correcte. I crec que ens equivoquem quan optem per la censura en lloc d'afavorir una lectura crítica segons els valors actuals i degudament contextualitzada. 

Mai hauríem de posar en dubte la intel·ligència dels lectors perquè facin les seves pròpies valoracions de les obres. Els hi podem donar eines, podem afavorir que interpretin i contextualitzin una sèrie d'elements; però el revisionisme de caire purità ens empeny cap a senders d'estupidesa i cretinisme progressius. 

Perquè hem evolucionat (per sort) cap a una societat més justa i equitativa fonamentada en uns valors dels que n'hauríem d'estar orgullosos; però no podem oblidar d'on venim, d'un temps en que era normal l'esclavisme, el treball infantil i el masclisme. I ara ja no ho és, però no renunciem a la literatura que ens ho reflecteix i que hem de poder llegir amb els ulls d'avui.

Temps enrere, de Ramon Solsona

Ramon Solsona
Temps enrere
Barcelona: Edicions Proa, 2022
Col·lecció A tot vent, 770
704 pp.
ISBN: 978-84-7588-963-4
PVP: 20,90€

Temps enrere, la darrera novel·la de Ramon Solsona, és un text extens i ambiciós sobre una saga familiar que vol ser el retrat d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert a tots els nivells. El Tomàs i l'Elvira, la parella protagonista, voregen la setantena i estan instal·lats en el poblet del Priorat on l'Elvira hi va viure la seva infantesa, després d'haver emigrat a Alemanya i haver viscut un temps a Barcelona. Aquest punt de partida serveix a l'autor per a bastir un fresc que reflecteix una societat i la seva època, amb la particularitat d'anar enrere en el temps. Una particularitat que limita les expectatives narratives i ens fa prescindir del desenllaç propi de tota narració, que no és altre que el present dels seus protagonistes. Tot es limita a anar descobrint situacions del passat que expliquen el present; però que alhora reforcen aquest tret de crònica d'una època i esdevé un exercici d'estil que té el seu atractiu. 

Es van encadenant personatges, records i llocs i el text va creixent estenent els seus tentacles en un gran mosaic que va omplint aquell fresc del que parlava abans. Acompanyem l'autor en el seu relat i anem descobrint coses dels avantpassats, dels fills, dels nets, d'amics,...; de tot allò viscut, en definitiva; del temps que anem deixant enrere. 

És sobretot la crònica sociològica d'una època i de les profundes transformacions que ha sofert la societat; un text que connecta la postguerra amb els temps actuals.

Resulta fàcil que ens puguem identificar i veure reflectits en moltes de les situacions que s'hi descriuen, car gairebé tothom ha viscut o conegut quelcom semblant i se'n comparteixen les emocions.

Aquesta novel·la sobre el pas del temps resulta molt amena en tot moment, avança amb bon pols narratiu i es llegeix amb avidesa sense fer-se feixuga en cap moment. Us la ben recomano.

El talp, de John Le Carré

John Le Carré
El talp (traducció de Jordi Arbonés)
Barcelona: Edicions 62, 2012
Col·lecció El balancí, 664
376 pp.
ISBN: 978-84-297-6851-0

PVP: 21,50€

George Smiley és un dels grans personatges de la història de la literatura. És un antic agent secret, d'aspecte gris i discret, lleial, observador, rigorós i eficaç en el seu treball, més aviat taciturn, casat amb un dona que li és infidel; que ha estat obligat a abandonar el servei per interessos obscurs i que viu una tranquil·la jubilació després d'haver prestat servei al Circus (també conegut com a M16 i popularitzat en nombroses pel·lícules), el Servei Secret britànic a l'estranger.

El món de l'espionatge és inherent a l'existència dels estats. De sempre hi ha hagut aquesta necessitat de defensar-se, de disposar d'informació estratègica que et sitüi en situació d'avantatge davant d'un enemic o un potencial perill. S'utilitzen agents infiltats en grups terroristes, narcotraficants,... I no diguem en conflictes bèl·lics; sempre n'hi ha a tot arreu i en són un element cabdal en la correlació de forces que sempre ha donat molt de joc en la literatura i en la ficció de nombroses pel·lícules i sèries.

Smiley, però, no és un super-heroi a l'estil Bond sinó que té el perfil d'un eficaç funcionari de formes detectivesques que arribarà fins on faci falta per a defensar els interessos i la seguretat del seu país, si cal de manera implacable.

Les seves nove·les ens remeten als temps de la Guerra Freda, de l'Europa dividida en blocs, on es vivia sota l'amenaça permanent d'un conflicte armat.

I aquesta és una novel·la d'espies, que en descriu l'ambient on es mouen i com actuen. En aquest cas ens trobem amb un Smiley retirat que és cridat per a que ajudi a descobrir un agent doble que ha passat informació als russos.

Més enllà de la intriga, que està sòlidament construïda, ben desenvolupada i et manté en tensió fins al final; m'ha interessat el personatge i el retrat de la vida de vegades autodestructiva de l'espia, poc arrelat i mig amagat del món, mai mostrant-se obertament, sempre amagant coses o enganyant; on és difícil mantenir una estabilitat pel que fa a les amistats, la vida de parella i en definitiva l'equilibri personal; una vida de duplicitats i on no pots mostrar obertament la teva identitat.

I m'han interessat també les pinzellades sobre quins són els valors que mouen l'espia. Si és l'esperit de servei i el patriotisme, l'acció, els diners o l'afany de poder. 

Crec que John Le Carré és un autor a considerar, car més enllà de les trames que desenvolupa planteja interessants qüestions de fons i una visió crítica i de vegades poc complaent del món que descriu. 

Aquesta novel·la va conèixer una adaptació cinematogràfica l'any 2011 protagonitzada per Gary Oldman, que va ser nominat als premis Òscar per la seva interpretació. 

Ha estat doblada al català.

Nieve, d'Orhan Pamuk

Orhan Pamuk
Nieve (traducció de Rafael Carpintero)
Madrid: Alfaguara (Grupo Santillana), 2005
504 pp.
ISBN: 978- 84-20467-95-5
PVP: 23,95€

Orhan Pamuk va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 2006, poc temps després de publicar aquesta novel·la i quan ja acumulava una exitosa trajectòria literària a les seves espatlles.
Nieve adopta la forma d'un thriller polític per a mostrar-nos les tensions que es viuen a la societat turca entre un estat oficialment laic i una societat majoritàriament musulmana. I planteja com combatre l'islamisme radical, si amb la pura repressió policial i militar, pròpia d'estats totalitaris que funcionen al marge de la llei; o bé en un encaix dins d'institucions democràtiques. Val a dir que des del 2014 presideix la República de Turquia Recep Tayyip Erdoğan, un islamista moderat que es defineix com a demòcrata conservador i que abraça el liberalisme econòmic com a impulsor del progrés. No sé si aquesta circumstància dona resposta al dilema. 

Nieve està narrada per un amic del protagonista de la novel·la, que reconstrueix la seva estada de pocs dies a Kars, una ciutat de l'extrem nord-oriental de Turquia on tenen lloc suicidis de noies joves que es neguen a treure's el mocador del cap i on han d'haver-hi unes eleccions municipals que poden dur els islamistes a la governança de la ciutat. El protagonista, Ka, és un poeta que ha tornat del seu exili alemany, per a escriure'n un reportatge i en un moment de certa crisi personal, decebut dels ideals esquerrans de joventut que el van dur en aquest exili. Un exili marcat per la grisor i la precarietat que el porten a qüestionar-se si tot allò ha valgut la pena. Ka, a Kars, té contacte amb les diferents sensibilitats socials i polítiques que hi conviuen i durant aquests dies té lloc un simulacre de cop d'estat que acaba amb una violenta repressió de l'islamisme; i viurà una  apassionada història d'amor que es barrejarà amb la intriga política. 

La neu és un element present constantment en el relat, que impregna no solament el paisatge sinó la història mateixa. I és el títol d'un poemari que es va escrivint al llarg de l'estada i que reflecteix simbòlicament l'estructura d'un floc. 

D'aquesta novel·la m'ha interessat també plantejar-me si els valors occidentals són un bé suprem vàlid per a impulsar el progrés democràtic i social de totes les societats; perquè Kars se'ns presenta com una societat pobra, corrupta, violenta i desigual. 

Si obeir el que diu l'estat ha de passar per sobre del que dicta la teva consciència i les teves conviccions. On són els límits de tot plegat. Són coses per reflexionar-hi.

El que per a mi queda clar és que la convivènvia amb allò que ens fa diferents s'ha de desenvolupar en un marc de llibertat i respecte.

Crec que és una novel·la per a llegir i potser rellegir al cap d'un temps perquè tot i ser escrita gairebé vint anys enrera planteja temes que encara són ben vigents i que ajuden a entendre millor el món en que vivim.     

Les hores, de Michael Cunningham

Michael Cunningham
Les hores
Barcelona: Edicions 62, 2003
240 pp
Col·lecció Labutxaca, 165
ISBN: 9788429752786
PVP: 8,95€

Recordo que vaig veure la pel·lícula Les hores arran de la seva estrena deu fer cosa d'uns vint anys. Em van impactar les imatges que mostraven el suicidi de Virgínia Woolf (interpretada per Nicole Kidman) ofegant-se en un riu. Em van atreure els retrats d'aquelles tres dones que aparentaven haver assolit una vida satisfactòria però que anhelaven per diferents motius fugir del món on vivien.
Em vaig comprar el llibre, que havia assolit cert èxit arran de la concessió del Premi Pulitzer el 1999, i va passar a engruixir la meva llista de lectures pendents. Fins aquest calorós estiu de 2022.
M'ha semblat una lectura interessant on destaca una estructura molt ben treballada.
Les hores es desenvolupa en tres èpoques diferents. D'una banda, els anys 20 del segle XX, on se'ns mostra una Virgínia Woolf que lluita contra la malaltia mental que va desenvolupant i que està en ple procés creatiu d'una de les seves obres més emblemàtiques, Mrs Dalloway. D'altra, els anys 40, un cop acabada la Segona Guerra Mundial; on trobem una mestressa de casa benestant, gran lectora, casada amb un heroi de guerra, amb un fill i novament embarassada. És la Laura Brown, que està llegint Mrs Dalloway i que experimentarà una sèrie de dubtes que la portaran a replantejar-se la seva vida.
I finalment ens situem als anys 90, on ens trobem amb la Clarissa (com la protagonista de Mrs Dalloway) Vaughan, una editora amiga d'en Richard, un escriptor i poeta malalt terminal de SIDA, que l'anomena també Mrs Dalloway.
Mrs Dalloway esdevé, doncs, l'eix vertebrador de les tres històries; car ens trobem amb la història de la dona que l'està escrivint (Mrs Woolf), la que l'està llegint (Mrs Brown) i la que la reviu molts anys després (Mrs Dalloway/Clarissa). I l'autor les sap fer convergir amb aparent naturalitat de forma convincent.
La trama és mínima. Passa en un dia, com la Mrs Dalloway de Virgínia Woolf, on la Clarissa està ocupada en els preparatius d'una festa que vol celebrar al vespre. És el mateix que està fent la Clarissa Vaughan per al seu amic Richard i també el que està preparant la Laura amb el seu fill Richie per a l'aniversari del seu marit. Però tot això serveix per a que aflorin records, imatges, pensaments; que fan replantejar la vida de les protagonistes, recordant-nos que una de les funcions de la literatura és la de sacsejar-nos i fer-nos sortir de la nostra zona de confort. Són personatges que tenen dubtes sobre la seva vida, sobre el que senten, sobre les decisions que han pres.
I l'autor fa fluir la narració fins a un final magistral que connecta les històries que ens ha estat explicant, amb la vivència de l'amor des de la homosexualitat i on ens ha mostrat una època marcada pels estralls que va causar la SIDA i que ara ja sentim una mica llunyana.
El llibre té coses que el fan interessant i que he intentat explicar i va comptar amb una exitosa adaptació cinematogràfica i un repartiment de luxe encapçalat per Nicole Kidman, Julianne Moore, Meryl Strep i Ed Harris. Es troba doblada al català.

Cuentos de Navidad - VV.AA,

Varios Autores
Cuentos de Navidad
(Dels germans Grimm a Paul Auster. 38 contes seleccionats per Marta Salís)

Barcelona: Alba Editorial, 2015

Col·lecció Clásica Maior, LXV

624 pp.

ISBN: 978-84-90651-39-1

PVP: 34€ - Actualment es troba exhaurit, però pot trobar-se digitalitzat en format epub.

Nadal és una de les festivitats més assenyalades del calendari que, amb el pas dels anys, ha transcendit el seu origen religiós i ha esdevingut una gran festa social que es caracteritza per les trobades familiars i amb amics i companys de feina; integrant-se amb força en la cultura compartida i esdevenint un element d'identificació social.

El Nadal que coneixem actualment és relativament jove, de poc més de dos segles d'antiguitat. És una festa que ens predisposa a la generositat, a la solidaritat, a treure el millor de nosaltres mateixos i  formular bons desitjos fins a l'embafament. Guarnim llars i espais públics, il·luminem cases i carrers; posem calidesa per a trencar la fredor i ens envaeixen les ganes de comprar i fer regals als que més estimem. 

El Nadal revifa les ganes de viure, de sentir-nos prop dels altres, de rebre i donar, d'estimar i sentir-nos millor ni que sigui per uns moments.

Cuentos de Navidad és una magnífica antologia de narracions que recorren més de dos segles de tradició literària on el Nadal és present d'una forma o altra. Els registres són d'allò més variats. Trobem narracions de caire fantàstic, humorístic, d'altres costumistes que reflecteixen la tradició nadalenca en una determinada cultura; unes més centrades en els sentiments i emocions que remou l'esperit nadalenc, d'altres en els records. I no hi falten les de caire més detectivesc, com la de Chesterton o la de Conan Doyle. 

En totes elles hi descobrim trets del que ens ha arribat fins avui: guarnir, celebrar, compartir, regalar, intercanviar,... Tradicions que són presents amb les seves particularitats en països escandinaus, eslaus, anglosaxons, meridionals,... Catòlics, però també protestants. 

Més enllà de reviure o acompanyar el Nadal la present antologia ofereix bona literatura. Alguns autors i autores molt coneguts i d'altres que val la pena descobrir. No penseu que només hi trobareu històries ensucrades o plenes de sensibleria. Algunes tenen el poder de sacsejar-te i entristir-te, de reflectir i enfrontar-te a realitats dures, d'altres de sorprendre't amb l'originalitat del seu plantejament. 

És d'agrair que cada conte s'acompanyi d'uns apunts biogràfics i dades sobre l'origen i la publicació del conte (sovint en diaris i revistes i posteriorment en reculls). Aquesta és la relació de tot el que hi trobareu:
- Jacob y Wilhelm Grimm: Los táleros de las estrellas (1812)
E. T. A. Hoffmann: La aventura de la noche de San Silvestre (1815)
Nathaniel Hawthorne: Las hermanas (1839)
Charles Dickens: Canción de Navidad (1843) i El cuento del pariente pobre (1852)
Hans Christian Andersen: La niña de los fósforos (1845)
Fiódor M. Dostoyevski: Un árbol de Navidad y una boda (1848)
Theodor Storm: Bajo el abeto (1862)
Bret Harte: De cómo Santa Claus visitó Simpson’s Bar (1872)
Zacharias Topelius: Ojo de Estrella (1873)
Alphonse Daudet: Las tres misas rezadas (1875)
Anthony Trollope: Catherine Carmichael o el paso de tres años (1878)
Guy de Maupassant: Cuento de Navidad (1882)
August Strindberg: Pal y Per (1882)
Nikolái S. Leskov: La fiera (1883)
Robert Louis Stevenson: Markheim (1884)
Amalie Skram: La Navidad de Karen (1885)
Antón P. Chéjov: Vanka (1886)
Sarah Orne Jewett: La Nochebuena de la señora Parkins (1890-1891)
Thomas Hardy: El despiste de una orquesta parroquial (1891)
Gustav Wied: Noche de paz, noche de amor… (1891)
Arthur Conan Doyle: La aventura del carbunclo azul (1892)
Léon Bloy: Navidad prusiana (1893)
Luigi Pirandello: Navidad en el Rin (1896)
Wladyslaw Reymont: Felices (1897)
Clarín (Leopoldo Alas): El rey Baltasar (1901)
Grazia Deledda: Mientras sopla el Levante (1902)
O. Henry: Un regalo de Navidad en el chaparral (1903)
Ramón María del Valle-Inclán: Nochebuena (1903)
Saki: La fiesta de Navidad de Reginald (1904)
G. K. Chesterton: Las Estrellas Voladoras (1911)
Emilia Pardo Bazán: La estrella blanca (1912)
James Joyce: Los muertos (1912)
Dino Buzzati: Cuento de Navidad (1945)
Dylan Thomas: La Navidad de un niño en Gales (1952)
Ray Bradbury: El regalo (1952)
Truman Capote: Una navidad (1982)
Paul Auster: El cuento de Navidad de Auggie Wren (1990)

He pensat si un recull així és una lectura nadalenca. Ho és. Però per damunt de tot és literatura i de la bona, i fa de bon llegir en qualsevol moment; més enllà de la seva aparent estacionalitat.

Aún está oscuro, de Silvia Coma

Silvia Coma
Aún está oscuro
Madrid: La Esfera de los Libros, S.L.; 2018
384 pp.
ISBN: 978-84-91642-50-3
PVP: 19,90€

Aún está oscuro és la primera novel·la de Silvia Coma (1990) i està ambientada en una ciutat portuària anglesa a mitjans del segle XIX (1846-47) al voltant de la mansió d'un lord. La trobada entre dos personatges remourà un passat en comú vint-i-cinc anys enrere en una illa remota on coincideixen com a conseqüència d'uns naufragis. La reconstrucció del passat anirà alliberant secrets inconfessables que han romàs soterrats al llarg de tots aquests anys. 

La novel·la, doncs, s'articula al voltant de la reconstrucció d'aquest passat en la veu d'Alice, la donzella de Lady Blackburn, que escolta converses i se sent fascinada pel que s'hi narra. 

El final és potent, encaixa totes les peces i posa cadascú al seu lloc; però el desenvolupament és més aviat feixuc i costa que engresqui. 

Destacaria la visió que dona de les malalties mentals i la denúncia velada dels tractaments poc humans que s'aplicaven en aquella època; amb una demanda subliminal per a que es combati allò que es consideri contrari a la dignitat humana. 

També destacaria el paper que juguen els llibres i les històries en la narració, per allò que ens aporten i ens fan sentir. 

Com a primera novel·la està força bé (malgrat errades com la referència a Madame Bovary quan encara no s'havia publicat) i té moments amb un bon pols narratiu.