dimarts, 23 de juny del 2020

De la reobertura de les biblioteques

La reobertura de les biblioteques després de tres mesos hauria de ser saludada amb entusiasme pels amants de la lectura que estimen i valoren tot allò que ofereixen aquests equipaments culturals, però les condicions en que ho han fet em resulten depriments. 
S'han cancel·lat activitats i se n'ha reduït l'horari i el servei, quedant reduïdes a meres expenedores de productes sol·licitats. T'obliguen a consultar el catàleg i demanar i/o reservar allò que t'interessi. Vas a la biblioteca només a recollir allò que has demanat. 
Jo sempre he viscut la biblioteca com un espai obert a la meva curiositat. Entres, observes, remenes i tries. Difícilment triaré un llibre d'un catàleg, a no ser que tingui clar un objectiu de lectura. El més freqüent és que et sentis atret per un coberta, o el que llegeixes a la contracoberta sobre el llibre i l'autor. I el mateix podria dir d'un CD de música o d'una pel·lícula en DVD.
Entrar en una biblioteca és també la possibilitat de repassar la premsa i les publicacions de que disposa. Entre totes aquestes possibilitats sempre hi ha el remenar. I això ha desaparegut. 
Entenc les mesures de prevenció i valoro la feina dels qui elaboren els protocols; fins i tot entenc que habitualment es vulgui pecar més per excés que per defecte; però m'agrada veure que hi ha rigor en la presa de decisions i sentit comú. 
Després de diversos estudis, s'ha dit que el virus, quan entra en contacte amb determinades superfícies (paper, fusta, metalls,...) es desintegra i deixa d'estar actiu i amb poder de contagi. No és el mateix un virus actiu que restes orgàniques d'aquest virus. Les restes que puguin trobar-se sobre les superfícies no tenen poder de contagi. Però el protocol ja està fet i deu fer mandra rectificar. I així ens trobem amb que un llibre retornat queda condemnat a l'ostracisme de la quarentena apartat de tota la resta. Em sembla excessiu i poc contrastat que sigui necessari. 
S'ha dit del dret i del revés que les mesures bàsiques de prevenció són la higiene i la distància social, però sembla que no volem que això sigui suficient.
En aquest escenari la biblioteca ha perdut gran part del seu atractiu i no em venen ganes d'utilitzar-la. 
Llegiré del que tinc a casa i de la llarga llista de lectures pendents, però enyoraré passejar-me entre els expositors i prestatges de la biblioteca i deixar-me seduir per un dels seus títols.

diumenge, 21 de juny del 2020

Inventari de jubilacions, de Josep Ma Espinàs

Josep Ma Espinàs
Inventari de jubilacions (amb pròleg de Xavier Rubert de Ventós)
Barcelona: Edicions La Campana, 1992
248 pp.
ISBN: 84-86491-1-63-0

Josep Ma Espinàs va escriure aquest llibre quan tenia seixanta-quatre anys i encarava l'aniversari que marca majoritàriament la retirada del món laboral. Ell afirma, però, que de la seva professió no es pot jubilar, perquè més que una professió és una forma de vida, i mentre visqui procurarà mantenir-la. 
Aquest Inventari de jubilacions m'ha semblat per damunt de tot una gran reflexió sobre la condició humana, perquè ens mostra que les persones som un ens dinàmic que evoluciona amb el pas del temps fruit del procés de maduració que cadascú experimenta. Que, amb tot el dret, als vint-i-cinc podíem pensar una cosa i als seixanta una altra. I que coses que a una edat tenien una prevalença, amb el pas del temps la van perdent. 
Ell ens parla de tot això, des d'aspectes més banals (com el bigoti, els àlbums de fotografies, la platja, la gimnàstica, els cabells blancs o les targetes de presentació) fins a més transcendents, com ara l'orgull, la militància política, l'espanyolitat, la sensibilitat, la comprensió, la sinceritat, el perfeccionisme o la mort. El repertori de temes és molt variat i en tots els casos ens acosta a l'Espinàs més íntim, però alhora aconsegueix interpel·lar-nos sobre tot allò que va tractant des del seu punt de vista. Espinàs se'ns mostra obsedit per la precisió del que vol expressar, per ajustar-se al que signifiquen les paraules (fa freqüents referències a les definicions del diccionari i a la seva etimologia); i sempre s'expressa amb ponderació, contenció, discreció i independència. Fa afirmacions de les que pots discrepar però que mai ofenen o senzillament molesten per l'educació i l'elegància amb que s'expressen. 
M'ha agradat descobrir coincidències personals. En l'àmbit professional m'he trobat en que, quan calia redactar un document, per exemple, els companys tendien a abocar tot el que els passava pel cap sense gaire elaboració, sabent que allò no serviria per a l'objectiu final. Jo quedava com l'excepció, perquè tendia a oferir frases elaborades, gairebé definitives. I quan escric em passa el mateix. Penso la frase, l'escric, i sovint no pateix modificacions. I el Josep Ma Espinàs també és d'aquests. Pensa, escriu i allò és gairebé sempre definitiu. No és de refer. Potser no té cap importància, però m'he sentit reconfortat en el sentit de veure que no és una raresa. 
El que deia, la literatura estableix un diàleg amb el lector, l'interpel·la i és bo que la lectura ens sacsegi i remogui coses dins nostre. Si la lectura d'un llibre no ens fa pensar en res l'oblidarem aviat i quedarà com un mer entreteniment més o menys digne que ens haurà proporcionat unes hores d'evasió (que també pot ser un objectiu absolutament respectable i digne de consideració).

Acabo amb una referència al darrer capítol que dedica a la mort. Diu que la darrera frase que voldria dir és: "No tinc més remei que morir-me, perdonin les molèsties". És el reflex de l'Espinàs tímid i discret amb aquell punt d'ironia que li és tan propi, que no vol dir ni fer res que pugui molestar. 
Hi ha punt de la vida en que pot assaltar-te l'angoixa per una mort que arribarà tard o d'hora. Ell afirma que se n'ha deslliurat i tanca el llibre amb aquestes paraules:" ..., l'aparició d'un nou dia, de cada nou dia, em sembla una pacífica entremaliadura que hem pactat la vida i jo."
Vital fins al final. I encara dura. Felicitats!

diumenge, 14 de juny del 2020

L'agraïment és la memòria del cor

Fa anys tenia el costum de retallar articles de diari i desar-los entre les pàgines d'un llibre. Podien ser columnes d'opinió, ressenyes de llibres, entrevistes, notícies, obituaris,...; gairebé sempre sobre un escriptor o personatge del món de la cultura. Tot allò que considerés, pels més diversos motius, que mereixia ser preservat de l'oblit. Quedaven guardats entre la coberta o contracoberta i la guarda, o entre les pàgines del llibre sense més. 
Amb el temps i les possibilitats que ofereix la tecnologia he anat perdent aquest costum pretèrit i evitar la degradació orgànica que afecta el paper, sobretot el de diari, amb el pas dels anys. Ara tot això són pdf desats en carpetes que alhora estan desats en un núvol que no se sap on para, però que permet accedir-hi quan en tens necessitat. 
Tot això ve a tomb perquè llegint un llibre de l'Espinàs m'he trobat amb el darrer article que va publicar al diari AVUI, el gener de 1999, tallant de soca rel una col·laboració ininterrompuda al llarg de més de vint-i-dos anys des de la fundació del diari el dia de Sant Jordi de 1976. És un article trist, que denota decepció, malestar i un cert ressentiment; però on no deixa d'agrair la fidelitat dels lectors i on acaba amb la frase que encapçala aquesta entrada: l'agraïment és la memòria del cor. La frase no és de l'Espinàs, l'ha sentit de no sap qui i la recorda. Em sembla una frase absolutament rodona, que diu moltes coses amb poques paraules. 
He pensat que lliga molt amb situacions viscudes aquests darrers temps de lluita contra la pandèmia. Ens hem fet farts d'aplaudir els sanitaris, d'encoratjar-los i d'agrair-los la seva implicació personal i sacrifici. I és que la gratitud és quelcom que queda gravat al cor de cadascú. Agraïm atencions, mostres de cortesia, fidelitats, paraules d'afecte i suport,... I diria que sovint és més important el que sentim que el que fem, o que fem coses pel que ens fan sentir i experimentar. La gratitud ens obre als altres i mostra la part més tendra de la nostra humanitat. Per això aquesta frase em sembla tan magnífica, perquè ens porta a la part més íntima i altruista de cadascú.

dijous, 11 de juny del 2020

Rectificar és de savis

Tinc grans prevencions contra el revisionisme cultural. Les seves creacions en els camps de la literatura, el cinema o l'arquitectura, entre d'altres;  reflecteixen aspectes socials i culturals de l'època en que van ser produïdes. Mai són del tot alienes al context històric, sempre l'acaben reflectint d'una forma o altra. I han de quedar com el que són, les creacions d'una època que, degudament contextualitzades, han de poder ser igualment analitzades i valorades en èpoques posteriors. La prohibició i la censura són contràries a la llibertat i tendeixen a manipular el coneixement de la història. 
Ahir em va trasbalsar la notícia de la retirada de la pel·lícula Allò que el vent s'endugué d'una plataforma de continguts audiovisuals amb l'argument de donar una visió idealitzada de l'esclavisme. Em va recordar una situació similar a la que es va donar fa uns anys amb el còmic Tintín al Congo d'Hergé. En moments de crisi tornen els excessos del puritanisme i la correcció política i em preocupa que no siguem capaços de contextualitzar les coses i que cedim amb facilitat a les pressions desbocades de les xarxes socials. 
La clau, una vegada més, torna a estar en l'educació; en formar la ciutadania per a que sigui capaç de contextualitzar un fet i llegir-lo amb ulls crítics en el moment actual. Amagar, censurar, prohibir... no ens acosten a la veritat ni a la justícia. Si el món ha evolucionat i avui és millor (amb tots els però que es vulguin) és perquè hi ha hagut gent capaç de mobilitzar-se contra allò que creia injust. Els drets de que gaudim són fruit d'aquesta conscienciació i  capacitat de mobilització. 

Veient la polseguera aixecada per la notícia de la retirada avui celebro la ràpida rectificació d'aquesta plataforma, que introduirà un comentari avisant sobre el contingut i contextualitzant-lo degudament. 
Rectificar és de savis. I vull pensar que no és un gest de cara a la galeria sinó el reconeixement d'un excés i la rectificació d'un error.

dimarts, 2 de juny del 2020

ARTE i la cultura a la xarxa

Els primers dies de confinament i, davant el que suposava tenir biblioteques, teatres i cinemes tancats; van córrer per les xarxes llistats d'enllaços per a fer arribar la cultura en les seves més variades formes a tothom que volgués. Així, moltes institucions i plataformes culturals, tot i que temporalment, oferien accés gratuït a concerts, revistes digitals, pel·lícules, obres de teatre,...
L'oferta era generosa i gairebé inabastable; però tothom podia trobar continguts adequats als seus interessos. Val a dir, però, que moltes d'aquestes coses ja hi eren, però les circumstàncies provocades per la pandèmia els van oferir una publicitat que els va fer més coneguts. 
Cal afegir també que els espais web i les aplicacions de les cadenes de televisió públiques ofereixen un arxiu històric de les seves produccions on s'hi poden trobar sèries, obres de teatre i programes culturals d'indubtable interès. I que aquesta oferta està ben organitzada, és gratuïta i es pot gaudir sense restriccions còmodament instal·lat al sofà o la butaca de casa. No tot és Netflix ni cap de les plataformes que han sorgit com bolets a la seva ombra. 
Voldria centrar-me ara en una plataforma europea dedicada als continguts audiovisuals. Es tracta d'ARTE, de gènesi franco-alemanya i co-finançada per la Unió Europea.  Ofereix més de quatre-centes hores de continguts de gran qualitat a l'any, dels que té els drets d'emissió, subtitulats a sis llengües (entre les quals, de moment, no es troba el català). Els continguts només es troben disponibles durant un temps limitat. Però és una ocasió de gaudir d'òperes (com l'impactant Turandot que va produir el Liceu), concerts, ballets, documentals,....
He anat interessant-me per diferents continguts i el cert és que els he gaudit força. Són de molta qualitat i tenen la capacitat de sorprendre (com un concert a Salzburg amb música de Mozart on es coreografiava la música amb exercicis d'hípica). El que deia, les propostes són variades, creatives i defugen l'encarcarament. 
Com a ciutadà europeu agraeixo que una part dels meus impostos s'inverteixi en cultura i em retorni en propostes com les que proporciona ARTE. Entreu-hi i gaudiu-lo.