Un hotel en la Costa Brava, de Nancy Johnstone

Nancy Johnstone
Un hotel en la Costa Brava (Tossa de Mar, 1934-39)
(Hotel in Spain/Un hotel a la Costa Brava i Hotel in Flight/Hotel en guerra)
Pròleg de Miquel Berga Bagué. Traducció de Juan Manuel Salmerón Arjona
Barcelona: Tusquets Editores, 2016
416 pp
ISBN 978-84-9066-219-9 

PVP: 12,95€

Hi ha llocs que sense ser en els que has nascut o viscut formen part de la teva geografia íntima. Llocs que un bon dia vas descobrir, dels que et vas enamorar i amb els quals estableixes un vincle que per sempre formarà part de tu. Sóc dels que els agrada tornar als llocs on m'he trobat bé, per a recuperar records i reviure emocions d'altre temps. Un d'aquests llocs és Tossa de Mar. I aquí connecto amb el llibre del que us vull parlar i la seva autora, la Nancy Johnstone, algú molt oblidat avui dia, del que no hi ha reconeixements als espais públics,  però que en el seu moment va ser molt rellevant per a donar a conèixer Tossa i popularitzar-la; i que ens ha deixat un parell de llibres molt valuosos i amens sobre les seves vivències al poble durant uns anys molt convulsos de la nostra història.

Nascuda a Bath, vivia a Londres amb el seu marit Archie Johnstone i sempre havia desitjat anar a viure a l'estranger. Ell era un reputat periodista del News Chronicle i per a les vacances del 1934 van triar (ell sempre volia anar a un lloc on no haguessin estat les seves amistats) Tossa de Mar. La Nancy el va convèncer de vendre-s'ho tot a Londres i construir un hotel a Tossa per emprendre junts una nova vida. A Tossa van trobar una colla d'alemanys que hi havien arribat fugint del nazisme, entre els quals el pintor Oskar Zügel i l'arquitecte Fritz Marcus, que havia muntat un bar i que li va fer els plànols de l'hotel, que va passar a anomenar-se Casa Johnstone.

Per Tossa també hi ha havia el pintor Marc Chagall, que ja havia batejat Tossa com a paradís blau. En fi, artistes diversos que havien trobat a Tossa el seu refugi i un oasi de pau i tolerància on desenvolupar les seves trajectòries. En aquest ambient i entre els seus coneguts de Londres van impulsar el seu hotel.

El primer llibre recull la seva arribada a Tossa, la tria dels terrenys i la construcció de l'hotel, les seves primeres coneixences entre els tossencs i la colònia d'estrangers que hi residien, la propaganda que van fer per atraure clientela (que no pots deixar de llegir sense esbossar un somriure i que no deixa de ser el reflex d'una altra època), els primers clients, el primer contacte amb les tradicions locals i la idiosincràsia dels nadius, vista per algú que gairebé no parla les llengües del lloc i s'ho mira des d'una òptica d'estranger. Malgrat aquestes cosetes tot anava rodat i era una història d'èxit. La conflictiva situació política d'aquell temps (amb els fets del 6 d'octubre) era un teló de fons que quedava relativament lluny i no alterava la placidesa d'aquells primers mesos a Tossa. 

 

 

 

 

La bonança dels primers temps es va estroncar amb l'esclat de la Guerra Civil. L'escenari de la narració va canviant, així com el perfil dels clients de Casa Johnstone.

El matrimoni Johnstone tenia ideals progressistes i clares simpaties pel govern legítim de la República, amb representants del qual van anar teixint amistats i complicitats i establint contactes; i així l'hotel es va anar omplint també de brigadistes, comissaris polítics, membres d'organitzacions humanitàries, gent que tornava del front per a descansar, gent que anava i tornava d'una Barcelona en plena ebullició revolucionària,.... I finalment també de refugiats que arribaven de zones conquerides pels rebels.

El segon llibre d'aquest volum és una crònica propera a l'esperit dels reporters i allunyada del to sever d'alguns historiadors, i ens parla del dia a dia a peu de carrer; de les dificultats per a trobar menjar, dels transports, dels bombardejos, de les arbitrarietats que es cometien amb les detencions, dels enfrontaments entre sectors del bàndol republicà,... Un relat que vessa versemblança i que connecta amb el que ens han explicat els qui ho van viure. 

La part final està dedicada a la conversió de Casa Johnstone en una casa de colònies (no era l'única a Tossa) per acollir nens refugiats provinents del front d'Aragó però no només, i on veiem una Nancy valenta i determinada que va fer tot el que va poder per atendre els infants fins que va ser inevitable fugir a França els dies anteriors a la caiguda de Tossa a mans dels nacionals.

He trobat que és un relat apassionant que es desenvolupa en un ambient de destrucció i misèria on es lluita per fer valer la dignitat humana i que resulta original per la mirada que aporta sota tot plegat.

Si us interessa saber més coses de Tossa a part de la informació turística, si us interessen els relats de la Guerra Civil o la història contemporània, de ben segur que haureu trobat els al·licients necessaris per a llegir Un hotel en la Costa Brava.

Per què és important Montserrat?

Procuro no perdre mai el contacte regular amb Montserrat. De motius n'hi ha molts; sempre pot haver-hi una bona raó per pujar-hi: el paisatge i els valors naturals de la muntanya (avui reconeguts com a Parc Natural), les infinites possibilitats que ofereix a l'excursionisme, els concerts del Festival que s'hi organitza cada estiu, la impressionant col·lecció de pintura catalana del seu Museu, escoltar l'Escolania, la Moreneta,...
És un lloc que permet retrobar-te, que t'omple i et revitalitza. 
Ahir vaig decidir pujar-hi. M'atreia el programa del concert programat, que combinava la sonoritat de l'orgue amb el de la tenora i el flabiol. Va estar molt bé, però no és d'això del que volia parlar. Sortint del cotxe vaig coincidir amb una família catalana, matrimoni de mitjana edat i una filla d'uns onze o dotze anys. Tot caminant, la filla va deixar anar la pregunta següent: "Per què és important Montserrat?" Vaig pensar que era una molt bona pregunta que mereixia també una molt bona resposta. El pare no va entrar en el diàleg i la mare va improvisar el primer que li va passar pel cap: "Perquè és un lloc molt turístic, que hi va molta gent. Mmm, i perquè hi ha la Moreneta." 
La mare no va dir cap mentida, però em va semblar una resposta pobre, decebedora. Com a pares crec que som transmissors de valors i d'identitats. Hem de resultar convincents en allò que per a nosaltres és important. Els fills podran fer-los seus o no, però s'hi ha de posar convicció i solidesa. Potser no era el lloc adequat, però calia haver completat la resposta amb altres referències. Ignorava la mare que la Moreneta és la patrona de Catalunya? Ignorava el paper de Montserrat com a pal de paller de la cultura catalana, sobretot en la foscor del franquisme? Era conscient dels valors naturals (a nivell de flora i fauna) i paisatgístics de la muntanya? Podríem seguir. 

Em produeix un cert rebuig que tendim a valorar els llocs per la seva importància turística, que els valorem pel nombre de visitants. La massificació tendeix a degradar l'entorn natural. I els llocs són més enllà dels milions de persones que puguin visitar-lo. I és allò que configura la seva personalitat el que cal reivindicar i promoure.

Fer realitat els somnis

El noruec Alexander Polli ha fet realitat el desig ancestral dels humans de poder volar com els ocells. Adrenalina pura amb unes imatges espectaculars. 

El meu refugi

Sempre m'ha interessat saber què passa i, sobretot, entendre per què passa. Ser una persona informada amb les claus per poder interpretar el que succeeix al món. Però estic arribant a un punt de saturació. No puc més de despertar-me cada dia amb la prima de risc, l'amenaça de noves retallades, rumors sobre el possible rescat del país, dades de recessió i un llarg etcètera de notícies depriments sobre l'empitjorament de les condicions de vida de la gent i el futur negre que ens espera. Només ha faltat que un conegut polític reconegués que uns deu diputats de l'oposició van votar contra la seva voluntat en el tema del pacte fiscal. La cirereta del pastís. I la sensació que així no anem enlloc. M'és impossible estar pendent per més temps d'una actualitat que embruta d'angoixa i tristor tot allò que toca. Ja ens ho trobarem. I farem segons ens peti. 
Per tot això cada cop passo més d'esquitllentes per l'actualitat del dia i trobo refugi en aquesta gran escola de vida que és la bona literatura. Aquests dies estic gaudint de valent amb Dickens i les 1126 pàgines del seu David Copperfield. És un plaer endinsar-se en les seves pàgines i fer que t'arribi la riquesa dels seus sentiments i de les seves emocions, però també la seva valentia i l'esperit de la seva lluita contra l'adversitat. Un petit homenatge a Dickens en aquest segon centenari del seu naixement i en aquests dies també de Jocs Olímpics a la ciutat on transcorre l'acció de la novel·la. Uns Jocs que, exhibició embafadora de banderes i patrioterisme a part, ens estan deixant alguns moments inoblidables per als que també ens agrada l'esport.

Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.

Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima."

Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!

Vellesa i presó

Periòdicament apareixen notícies que ens fan adonar que vivim en una societat malalta. Les societats "modernes" potencien l'individu; la individualitat és presentada com un valor positiu que la prestigia. El desenvolupament de les societats i l'increment de l'individualisme, així, acaben reduint els nuclis familiars i fent créixer el nombre de persones que viuen soles. I constatem com l'individualisme acaba potenciant la solitud i els problemes que se'n deriven. Deixem que el problema es faci gros sense trobar la manera de compensar-lo.

És realment curiós veure que en l'època de màxim desenvolupament de les xarxes socials i de la connectivitat i la comunicació gairebé permanents la solitud es manifesti amb més força que mai i amb episodis d'una especial cruesa.

Un d'aquests exemples ens ve del Japó. Ens parla d'un increment espectacular de població penitenciària de la tercera edat, molt superior al que comportaria l'envelliment de la població. Un de cada quatre reclusos és una persona de més de 65 anys. Quina explicació hi ha? Doncs que hi ha gent que prefereix cometre un delicte petit i ser engarjolada abans que viure sola davant la indiferència de tothom. D'entrada això ha comportat unes necessitats d'adequació dels centres penitenciaris per atendre les necessitats que planteja l'envelliment de la població reclusa; però el que més crida l'atenció no és precisament això sinó respondre als perquès que porten persones a preferir les quatre parets d'una cel·la abans que la vida en llibertat. Com ens hem de sentir per a que preferim estar a la presó i tenir contacte amb algú abans que ser lliures a casa nostra i no tenir contacte amb ningú?

Són interrogants de resposta amarga que ens portem a qüestionar on ens porta el progrés social. Queda malament dir-ho, però abans això no passava.

LIJ - El cor damunt la sorra / Viatge màgic a Àfrica

Jordi Llompart; Glòria Llompart (il·)
El cor damunt la sorra
Barcelona: Rosa dels Vents (Random House Mondadori, S.A.), 2006
ISBN: 84-488-2391-5

Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Viatge màgic a Àfrica, del Jordi Llopart, i en els títols de crèdit vaig adonar-me que està basada en el llibre El cor damunt la sorra, que ell mateix va publicar fa cosa de quatre anys arran  de la mort de la seva filla Jana. És una pel·lícula en 3D (que jo he vist en dues dimensions),  visualment agradosa, i que compta amb imatges impactants i sorprenents, ben resoltes, que resulten especialment atractives. La pel·lícula parla de moltes coses: d'amistat, de natura, del sentit de la vida, d'aventures, de somnis, de misteris, d'ésser màgics, del descobriment d'un continent,... Pot agradar, però per a mi, a estones, ha resultat embafadora, tova i excessivament pendent d'encabir tots els efectes especials que la cosa podia donar de si (suposo que el món del 3D comporta certes servituds). Potser massa coses i no prou ben treballades per aconseguir desenvolupar la trama amb fluïdesa i dotar-la de coherència narrativa. Però reconec que aquestes qüestions van molt a gustos personals. S'ha de veure i opinar.

Parlant del llibre, El cor damunt la sorra és una narració que pretén donar resposta als neguits i dubtes sobre l'existència que es poden plantejar arran d'un fet traumàtic com pot ser la mort d'un fill. Es planteja des de la narració d'un poètic viatge a una Àfrica idealitzada on a partir de petites anècdotes de difícil encaix en la trama narrativa veiem com el cor de la protagonista (els seus sentiments, les seves emocions) va “creixent”: a través de la història del lleó veiem com podem estar tristos perquè trobem a faltar algú a qui estimem molt; quan la protagonista afirma que li agradaria tenir un amiguet amb unes determinades característiques el seu cavall alat li recorda que tots els nens són diferents i que només ells decideixen con són; el bell conte dels arbres enamorats ens fa adonar que la vida és successió i no existeix sense la mort;...Podríem seguir. El cor damunt la sorra és un llibre benintencionat i humanament comprensible però feixuc i poc adequat per a un públic infantil. A estones resulta poètic i emotiu, però a d'altres confús i sense mostrar clarament cap a on vol anar.
Les il·lustracions de Glòria Llompart que acompanyen el text tenen moments de suggeridora bellesa. Llegiu-lo i jutgeu.
Per a nens i nenes a a partir de 8-9 anys.

Taxus baccata

Voldria parlar avui d'un altre ésser viu escàs i valuós: el teix. El teix és un arbre singular, de creixement lent, de gran longevitat, del que existeixen exemplars mil·lenaris. És un arbre que, per la toxicitat de les seves fulles i fruits ha viscut envoltat d'una certa llegenda negra i ha viscut associat a la mort i a pràctiques paganes relacionades amb la cultura celta, per a la qual era un arbre sagrat. Potser per aquest motiu és un arbre que pot trobar-se al costat d'algunes esglésies cristianes, que van ser construïdes per neutralitzar-ne els cultes pagans que s'hi practicaven.

Ara fa uns anys es va descobrir que un component de la seva escorça, el taxol, era molt eficaç en tractaments de quimioteràpia contra el càncer. D'això n'ha quedat fer una sessió de taxol, i els qui han viscut de prop un cas de càncer segurament ja sabran a què em refereixo. Per sort, s'ha descobert la manera de sintetitzar aquesta substància en laboratori i evitar una sobreexplotació d'aquests arbres ja escassos que hagués provocat la seva desaparició.

La seva fusta, molt resistent (pràcticament mai es podreix) i dura, és molt apreciada pels fusters. I des de fa centenars d'anys ha tingut molts usos. Des de molt antigament s'han fabricat eines de molta eficàcia, com per exemple destrals, amb la seva fusta. Els millors arcs eren de teix, i s'havia utilitzat per a fabricar eixos de carros i sarcòfags.

La muntanya palentina conserva potser la teixeda més important d'Europa, la Tejera de Tosande, amb uns 8000 exemplars d'aquests fascinants arbres. S'estan impulsant programes per reproduir i conservar aquesta espècie, que ha de lluitar contra el creixement de la fageda, que dificulta el seu desenvolupament. Resulta fascinant descobrir exemplars potser mil·lenaris, amb la seva soca d'arrels recargolades, que ens porten a imaginar mil i una aventures de follets entremaliats entre les giragonses de les seves formes capricioses.

Un tresor més que hem de conèixer, valorar i preservar.

Petits plaers: Des del terrat

Hi ha petits plaers que són ben bé de l'estiu, de quan has deixat enrere les obligacions laborals i gaudeixes de temps de vacances. Hi ha un moment del dia, quan l'albada deixa pas als primers raigs de sol i els silencis encara dominen el paisatge urbà, que pots gaudir d'aquella fresqueta que et tonifica després d'una nit xafogosa i et convida a una primera lectura. Potser no resulta especialment glamurós visualitzar Montserrat, però per a mi és un privilegi gaudir d'aquesta vista preciosa que forma part del meu paisatge quotidià i que no em canso de repetir dia rere dia. M'agrada observar per un breu instant la serralada sense moure'm de casa i sobretot, quan el cel és ben blau i no hi ha cap núvol. És un moment especial del dia que m'agrada viure intensament i que em fa adonar del goig d'encetar un nou dia. Encara és més gran el plaer quan no hi ha horaris ni obligacions immediates i tens temps  per a tu, per a viure lliurement instants com aquest.

LIJ - La nena dels pardals

Sara Pennypacker; Yoko Tanaka (il·lustradora)
La nena dels pardals
Barcelona: Editorial Joventut, 2010
Col·lecció Àlbums il·lustrats
ISBN: 978-84-261-3772-2

La nena dels pardals és una suggeridora narració de rerefons ecologista, basada en fets reals (Xina, 1958. El president Mao declara la guerra als pardals), que ens fa adonar de la immensa saviesa de la natura i de com l'ésser humà hauria de mostrar-se humil i respectuós envers ella. D'una banda ens trobem com el líder, el poder, creient-se posseïdor de la veritat absoluta, decreta l'eliminació d'una espècie animal. D'una altra, una nena, que representa la vida i el futur en tota la seva força, se sent trasbalsada per la decisió del líder, es commou davant la mort i el patiment d'éssers indefensos i decideix actuar per la seva banda en defensa del que creu just.
El temps li donarà la raó, perquè tot té la seva raó de ser en el món on vivim. Podem fer-lo millor des del respecte, però no anant contra la seva essència.
La narració planteja qüestions de gran interès: Què hem de fer davant una llei injusta? Obeir-la? Obeir-la i combatre-la? Desobeir-la? A qui hem d'escoltar primer, al cor o a la raó? Qui és més poderós, qui té el poder i la força o qui té la raó?
Són preguntes que segurament no es farà un infant, però sobre les quals val la pena reflexionar per a donar validesa a l'actuació de la nena.
En el nostre entorn més immediat ens trobem amb situacions on podríem plantejar-nos preguntes com les anteriors.
Diu Josep Ma Aloy al seu darrer assaig (Et diran que has de llegir, Bernat) que un llibre ha d'esgarrapar una mica, remoure alguna cosa, no deixar indiferent. I aquest trobo que ho fa. Planteja dilemes morals, allò de ....què faries tu si...?. I només per això ja val la pena.
També diria que hem d'aprendre dels nostres errors. A un governant cal demanar-li coneixements, prudència i sentit comú. El contrari de la frivolitat, la prepotència i l'arrogància.
A l'àlbum la mort dels pardals comporta la proliferació de llagostes, corcs i saltamartins; una situació que va tenir conseqüències molt més greus que les que es volia combatre.
No ensopeguem dues vegades en la mateixa pedra.
L'àlbum compta amb un excel·lent treball d'il·lustració a càrrec de Yoko Tanaka, expressiu i d'un cromatisme molt equilibrat, que no només dóna un eficaç suport a la narració sinó que aporta també pàgines que emocionen per tot el que transmeten. Quan els pardals cauen del cel esgotats o mig morts per l'estrès provocat pel soroll dels pagesos hi ha una imatge commovedora on s'afirma:
“-Semblen gotes de pluja -va dir el Germà Gran- Plouen ocells del cel!
-No. Són com llàgrimes. El cel plora ocells -va dir la Ming-Li.”
Un àlbum absolutament recomanable que aportarà una experiència lectora enriquidora per a nens i nenes a partir de 6-7 anys i per a lectors de qualsevol edat.

LIJ - Contes japonesos

Anna Gasol Teresa Blanch; Juan M. Moreno (il·lustrador)
Contes japonesos
Barcelona: Edebé, 2009
151 pp.
ISBN: 978-84-236-9425-9


Aquest recull de vint contes situats en temps immemorials, en un Japó medieval poblat per pagesos, caçadors, pescadors i senyors feudals; ens acosten a una rica tradició cultural de la que podem extreure'n una determinada concepció de la vida i els valors que l'orienten. Com en gairebé totes les cultures trobarem elements fantàstics i retalls de les condicions de vida d'un poble, però m'ha sobtat trobar un reiterat rerefons moral en algunes d'elles.
Hi ha històries que ens parlen amb ulls crítics del maltracte als animals, de la crueltat, de la cobdícia, de l'enveja, de l'avarícia. Històries que davant d'aquests comportaments premien la bondat, la generositat, la humilitat, la senzillesa,....
L'agraïment també és un component important d'algunes històries, talment per a fer bona aquella dita catalana de “Tal faràs, tal trobaràs”. Es com si es volgués demostrar que fer el bé sempre acaba tenint recompensa i que el temps acaba posant les coses al seu lloc i fent justícia, castigant els mals comportaments i premiant els bons. No diré que aquests contes siguin contes morals, però sí que reflecteixen els valors d'una societat, la moral sobre la qual s'articula.
Els elements fantàstics gairebé sempre acaben posant-se al servei d'aquesta idea de justícia i de valors morals.
L'edició d'aquesta obra és molt acurada i les il·lustracions són detallistes, d'un cromatisme acurat i de gran qualitat. Resulten molt vistoses i de gran atractiu per si mateixes. Tot plegat conforma un conjunt que val la pena tenir a l'abast, ja que hi trobarem històries aptes per a ser llegides i explicades (estan escrites tal com ens arribarien si algú ens les expliqués), ja que formen part d'una tradició que s'ha transmès per via oral i alhora podrem acostar-nos a una rica tradició cultural que podrem conèixer millor.
Resulta absolutament recomanable per a nens i nenes a partir de 9-10 anys i per a tothom, com a lectura i com a recurs educatiu.

LIJ - El destí i altres contes dels Balcans

Pau Bori (traductor); Raimon Juventeny (il·lustrador)
El destí i altres contes dels Balcans
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009
Col·lecció Els Flautats
164 pp.
ISBN: 978-84-9883-164-1




El destí i altres contes dels Balcans aplega un recull de trenta-sis narracions de la tradició cultural en llengua serbocroata que destaquen per la seva oralitat. Llegint-les tens la sensació en tot moment que te les estan explicant de viva veu, de manera directa, sense artificis. Resulten en tot moment àgils, planeres i de gran amenitat.
Han estat traduïdes per Pau Bori, jove filòleg català que està treballant de professor d’Estudis Catalans a la Universitat de Belgrad i que s'ha basat per a fer aquest recull en la tasca que va dur a terme Vuk Karadžić (1787-1864), un lingüista i folklorista que per a Sèrbia representa el que aquí podrien representar una barreja de Pompeu Fabra i Joan Amades, ja que des del punt de vista lingüístic se li deu la normativització del serbi; i com a folklorista el recull de centenars de contes, cançons i anècdotes d'origen popular.
En aquest recull veiem una gran varietat de registres, amb predomini de narracions on triomfen la intel·ligència, l'enginy i l'astúcia; però on també en trobem que ens parlen de la naturalesa humana i de temes universals com la cobdícia, la generositat, la justícia, la veritat, el compromís i la paraula donada.
L'humor és força present i algunes narracions semblen més aviat petits acudits.
El conjunt resulta d'allò més llegidor i manté l'interès en tot moment.
A més, descobreixes que compartim una tradició cultural més o menys comuna que cada poble va amanint amb trets específics propis. Així, resulta simpàtic descobrir una variant sèrbia del conte de La Ventafocs i un conte com La sopa del clau que resulta calcat del de La sopa de pedres que va popularitzar el malaguanyat Xesco Boix.
Una lectura molt recomanable per a nens i nenes a partir de 10 anys però que també resultarà profitosa per a mestres i educadors, on trobaran originals històries per a llegir i explicar.

LIJ - El maravilloso viaje de Xía Tenzin

Patxi Zubizarreta; Jacobo Muñiz (il·lustrador) 
El maravilloso viaje de Xía Tenzin 
Saragossa: Edelvives, 2009 
Col·lecció Ala Delta, sèrie blava, 68 
ISBN: 978-84-263-7176-8


El maravilloso viaje de Xía Tenzin, guanyador del XX Premi Ala Delta, narra el viatge iniciàtic de Xía Tenzin, un tibetà que és l'home més alt del món però que mai ha pogut veure el mar. El seu pare, fa anys, va fer el mateix viatge però mai va tornar a casa. Té, per tant, un doble objectiu al llarg dels 5000 quilòmetres d'aventura: descobrir i veure l'anhelat mar i saber del seu pare. El viatge, on sempre són presents les paraules d'un bruixot abans d'emprendre'l ("El viatge serà accidentat, perillós i ple d'imprevistos. Tindràs alegries, tindràs tristeses; sentiràs dolor, tindràs esperança; causaràs sorpresa i et sorprendran. Algú t'esperarà, algú que t'estima de veritat") esdevé una metàfora de la vida, on en Xía anirà trobant tot allò que va anunciar-li el bruixot: dificultats, patiment, però també el descobriment de la bellesa i de l'amor. 
El maravilloso viaje de Xía Tenzin funciona com a relat d'aventures, però està impregnat d'un alè màgic i poètic que pot portar la seva lectura cap a viaranys més profunds en que se'ns parla també de tot allò que pot formar part de la nostra vida. 
Una atractiva i suggerent lectura per a nens i nenes a partir de 8-9 anys.

Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat

Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat 
Hilari Raguer 
169 pp. 
Barcelona: Editorial Base, 2008 
Col·lecció Base Històrica, 40 
ISBN: 978-84-92437-08-5

El pare Hilari Raguer, monjo benedictí i insigne historiador, ens presenta en aquest llibre un documentat i sobretot amè relat sobre la vida dels Monjos i de Montserrat portes endins. El visitant ocasional, atret per diferents motius (la fe i la devoció, però també la bellesa de la muntanya) es mou per uns espais sovintejats i d'ús públic; però sovint es pregunta sobre el que hi ha portes endins, la vida que no es veu. I això és el que el pare Hilari intenta explicar, amb un estil amè i bonhomiós farcit d'anècdotes. Ens ho explica gairebé tot: la muntanya, la imatge de la Moreneta, l'orde de Sant Benet, els monjos, l'organització de la vida al Monestir, la projecció de Montserrat (amb tot allò que gestiona: el Museu, les publicacions, l'Escolania,...),.... 
Després de la lectura segurament sabrem moltes més coses i curiositats sobre Montserrat i ens ho haurem passat molt bé, però per damunt de tot jo destacaria l'esperit de servei a un país i a una llengua. Per això Montserrat és tan respectat i estimat per creients i no creients. Perquè és un referent de catalanitat i de servei a Catalunya i la seva gent per damunt de fes i dogmatismes religiosos. Un dels símbols d'aquest país. I per això segurament hi ha més montserratins (entre els quals m'hi compto) que creients. 
Un lectura ben recomanable.