Retrats, de Josep Maria Castellet

Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío
Retrats
Barcelona: Edicions 62, 2026
616 pp
ISBN: 978-84-297-8353-7 paper

PVP: 24,90€

ISBN: 978-84-297-8354-4 epub

De les efemèrides d'aquest 2026 s'ha parlat molt del centenari de la mort de Gaudí i del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, dues figures destacades del panorama cultural nostrat. Se n'ha parlat menys de l'Any Josep Maria Castellet que estem celebrant amb motiu del centenari del seu naixement.

Josep Maria Castellet (1926-2014) va ser un personatge fonamental en la vida cultural catalana de la segona meitat del segle XX i company de viatge dels qui encapçalaren la lluita antifranquista. Persona molt llegida, crític literari i estudiós de l'obra de grans escriptors com Salvador Espriu i Josep Pla, de qui va publicar assajos com Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) o Josep Pla o la raó narrativa (1978), va dedicar molts anys a impulsar el projecte d'Edicions 62, de qui va ser director literari entre 1964 i 1996 i posteriorment president del Grup.
Aquestes circumstàncies personals i les seves inquietuds li van permetre multitud de contactes, viatges i participació en congressos de diversa índole on va saber recollir converses i anècdotes amb les patums de l'època que són les que ha sabut reflectir en els seus Retrats amb una esmolada agudesa. Perquè aquests retrats, més enllà dels personatges que ens mostren, són sobretot un llibre de caire memorialístic, fet de records personals, tafaneries i curiositats que li serveixen per a reflectir el que ha estat la seva vida i les seves lluites. 

En Castellet era un nen quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-39), va emmalaltir de tuberculosi en la seva joventut; va quedar marcat per la seva llarga estada al sanatori de Puig d'Olena i va viure una època marcada per la lluita contra la dictadura des de la intel·lectualitat; de la que li va quedar clara que una cosa és la creació cultural i una altra la política. Per a ell la cultura ha de ser lliure per a crear i per a criticar i no hauria de sotmetre's i condicionar-se a la política per a no perdre la seva legitimitat. Aquest principi em sembla d'una vigència absoluta. Ell no va militar mai en cap partit, l'únic que el va identificar va ser l'antifranquisme i l'oposició a la dictadura, va defensar sempre la seva independència i va refusar el sectarisme de certs sectors que van menystenir determinats autors pels seus posicionaments polítics.

Quan admires l'obra d'un escriptor tendeixes a idealitzar-lo des d'un punt de vista humà pensant que la seva obra només és el reflex del cúmul de virtuts que deu ser la seva vida. Evidentment no sempre és així, ni de bon tros. S'han creat una imatge, fins i tot un prestigi, però naveguen com tothom en una mar de contradiccions i les misèries i la grisor de les seves vides.

I aquesta és la virtut, crec, d'aquests retrats; la d'acostar-nos la complexitat de la condició humana a partir de sucoses anècdotes que humanitzen els personatges. Queda clar que una cosa és l'obra i una altra la vida i malgrat la morbositat que pugui despertar aquesta hem de saber desvincular-la dels valors d'altra.

El present volum recull el que va publicar inicialment el 1988 en el volum intitulat Els escenaris de la memòria, al qual s'hi han afegir retrats posteriors que ell mateix va tancar el 2011, pocs anys abans de morir; als quals s'ha afegit un retrat d'ell mateix escrit per Jordi Amat per a l'ocasió com a homenatge.

D'altra banda, aquests Retrats reflecteixen una època, la del tardo-franquisme i l'Europa dividida pel Teló d'Acer. I és que les coses no sempre han estat com ara; costa imaginar que es pogués funcionar d'aquella manera i per això val la pena llegir un document de primera mà que ens ho recordi i que té també un gran valor històric.

Per tenir constància d'una generació d'intel·lectuals que van ser la referència i el far d'una època; per poder acostar-nos novament a les seves obres; per conèixer millor l'època que ens ha precedit i potser per descobrir intimitats i anècdotes impagables, aquest volum resulta una lectura del tot recomanable.

Homes elegants, de Milena Busquets

Milena Busquets
Homes elegants
Barcelona: Amsterdam Llibres, 2019
240 pp
ISBN: 978-84-16743-87-2
PVP: 18€

Després de l'èxit que va obtenir amb la publicació de També això passarà Milena Busquets va iniciar una sèrie de col·laboracions regulars a la premsa, principalment a El Periódico. Homes elegants és una selecció dels articles que va publicar entre 2016 i 2018 i en ells reconeixes l'estil i els continguts de llibres anteriors. Fa literatura, en aquest cas articulisme, a partir de l'auto-ficció. Són peces atemporals, tot i que també impregnades d'actualitat quan s'esdevé algun esdeveniment de fort impacte, alguna necrològica o algun aniversari rellevant; que els converteixen en crònica cultural i social. 

Milena Busquets té l'habilitat de convertir elements de la seva vida en reflexions esmolades de la condició humana, on sobrevola gairebé sempre l'ombra, a estones omnipresent, de la seva mare. Llegint els articles veus com converteix anècdotes en elaboracions que versen sobre els grans temes de sempre de la literatura: el pas del temps, l'ofici d'escriure, l'amor, l'amistat, la passió,... 

Ingmar Bergman, Marcel Proust, Woody Allen, Anton Txékhov, Cadaqués, els seus estimadíssims fills, el futbol (gràcies sobretot a ells),... són els temes que omplen les pàgines d'aquest articulisme proper al dietarisme. Fan de bon llegir i ens acosten una vegada més al personal món de la seva autora.

Assaig general, de Milena Busquets

Milena Busquets
Assaig general (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2024
160 pp
ISBN: 978-84-19960-11-5
PVP: 18,95€

A Assaig general la Milena Busquets segueix instal·lada en el terreny de l'autoficció. Diferents aspectes de la seva vida defineixen l'eix argumental del llibre. I la família, especialment la complicada relació amb la seva mare, n'ocupen una part important. Fa patir quan diu que la seva mare no la va estimar i ens transmet la sensació d'haver crescut en un entorn de mancances afectives (els seus pares, grans, es van separar quan era una nena; i la prioritat de la mare era la seva feina a l'editorial). Són coses que tenen les seves conseqüències al llarg de la vida i que a ella li ha costat integrar.

Una vegada més tenen un paper important el germà, els fills, els pares dels seus fills, persones que ha conegut en un moment determinat de la seva vida, i tots els ex i parelles que són i han estat.

Això encadena amb un altre dels temes que tracta, que és el de la solitud. Resulta contundent quan afirma les coses de la vida per les quals val la pena esforçar-se una mica (gairebé totes) i n'exclou les relacions amb els homes, que té assumit que no li duraran.

Per feina, també ens parla del món editorial i dels escriptors, de les vanitats i mesquineses que l'envolten i de com l'èxit i el fracàs condicionen relacions personals i decisions de futur.

En fi, Assaig general, és un tribut al que podríem definir "l'univers Busquets": les persones que en formen part, el seu món més íntim, el procés creatiu, el món editorial;.... En certa manera complementa Les paraules justes. Trobo que és un llibre més equilibrat i madur, millor, tot i que hi ha moments en que l'autora sembla fer un exercici de psicoteràpia, sobretot quan analitza la relació amb la mare.

Resulta interessant i t'endinsa en el món més personal d'aquesta autora.

Les paraules justes, de Milena Busquets

Milena Busquets
Les paraules justes (Traducció de Lurdes Serramià)
Barcelona: Amsterdam, 2022
200 pp
ISBN: 978-84-17918-69-9
PVP: 16,90€

De vegades tendim a idealitzar la vida dels escriptors pensant que duen una vida regalada, dedicada a quelcom que els apassiona -suposo-, amb horaris flexibles, tocats per la vareta màgica de la creativitat i admirats per la seva obra. És fàcil suposar que, en general, duen vides reeixides, allunyades de la mediocritat general.

Milena Busquets, d'extracció social burgesa, filla d'uns pares il·lustres: l'editora Esther Tusquets (1936-2012) -que va dirigir durant quaranta anys l'Editorial Lumen- i germana de l'arquitecte Òscar Tusquets; i del poeta i periodista Esteve Busquets (1908-1991); educada a l'elitista Liceu Francès i envoltada a casa d'allò que es va anomenar la Gauche Divine; amb vivenda a la part alta de Barcelona i casa a Cadaqués,...
Amb tots aquests antecedents és fàcil pensar que la vida t'anirà bé, que et guanyaràs la vida i podràs dedicar-te al que et vingui més de gust.
Les paraules justes és un dietari escrit al llarg de l'any 2021, en convivència amb els darrers mesos de l'època més dura de la pandèmia. La Milena (Barcelona, 1972) se'ns presenta com una dona enamoradissa, inestable, frívola, caòtica, desordenada (increïble l'anècdota de comprar tres vegades el mateix llibre per no ser capaç de trobar-lo entre el seu munt de llibres amuntegats; o la de comprar vàries ulleres de llegir perquè les perd o no sap on les deixa), insegura, fràgil emocionalment, amb visites regulars al psiquiatre des que va morir la seva mare, amb diversos amors fugissers, amb contradiccions,... Només deixa ferma constància de la seva voluntat d'arribar a escriure bones novel·les i de tenir cura i una bona relació amb els seus fills.

Amb tot això us preguntareu si té interès el que explica en el seu dietari. Doncs sí. Perquè si una cosa destaca del contingut són les seves afirmacions o sentències (no cal estar-hi d'acord, però sí que val la pena aturar-se i reflexionar), que resulten enginyoses i en alguns moments agosarades. Són com una mena d'aforismes sobre diferents aspectes de la vida. És un llibre que convida a subratllar.

No he aconseguit empatitzar humanament amb l'autora (pot ser un detall nimi, però no puc entendre que deixi anar que té una situació econòmica catastròfica quan està donant detalls del seu tren de vida), me n'allunyen realitats i valors, però he de reconèixer que l'he llegit amb un cert interès.

No sé si la Milena és una persona feliç, personalment no n'he de fer res, però quan parla d'aspectes personals denoto certa tristor (recorda que els pares la van tenir de grans i que no guarda gaires records d'haver jugat amb ella) i que encara està a la recerca de trobar l'estabilitat emocional.

Si per alguna cosa m'agraden els dietaris és perquè ens acosten a la realitat d'una vida. I si no estan gaire manipulats dibuixen les llums i les ombres que en formen part.

El quadern gris, de Josep Pla

Josep Pla i Casadevall

El quadern gris
Barcelona: Edicions Destino, 1992 - Volum 1 de l'Obra Completa (Edició 10è aniversari)
554 pp.

L'obra de Josep Pla ha estat objecte de nombrosos estudis al llarg dels anys i encara avui el personatge i la seva obra susciten l'interès del món acadèmic. La darrera prova és la monumental biografia de 1.500 pàgines (Un cor furtiu. Vida de Josep Pla) que li ha dedicat Xavier Pla i que ha estat tot un èxit de vendes per la Diada de Sant Jordi d'enguany. No pretenc emular els qui han dedicat anys d'estudi a la seva obra, però sí compartir la meva experiència com a lector, que ha estat també una experiència de descoberta de l'autor, amb qui tenia un deure pendent.

He de dir que ha estat una experiència d'allò més plaent on he trobat un narrador amb un estil personalíssim que m'ha atrapat des del primer moment.

El quadern gris és un dietari de joventut de caire memorialístic que arrenca el 8 de març de 1918, data en que l'autor assoleix la majoria d'edat en complir els vint-i-un anys. I arriba fins a mitjans de novembre de 1919 quan, un cop acabada la carrera de Dret, treballa per al diari La Publicidad i li proposen d'anar de corresponsal a París. 

El març de 1918 es troba a casa seva junt al seu germà degut a l'epidèmia de grip que ha provocat la suspensió de les classes a la universitat. És sabut que és un text que va refer profundament als anys seixanta abans d'enllestir-lo definitivament per a encapçalar la publicació de les Obres Completes. Perquè si una cosa sorprèn és la riquesa i la maduresa del text, impròpies d'un jove de vint-i-un anys.

Pla ens parla de la seva família, dels records que emmagatzema, dels avantpassats, dels paisatges que l'envolten, de personatges del poble, d'ambients, dels vents que bufen, de les olors, de la llum que embolcalla allò que observa,...

Ell reconeix que no té prou imaginació per a inventar-se res i la seva literatura parteix sempre de la realitat, d'allò que observen els seus ulls, d'allò que escolta el seu oïda. Perquè el que més li agrada és badar, observar, escoltar, xerrar i alimentar així les ganes d'escriure, que és on es retroba amb si mateix. 

I ho fa amb una prosa austera, sense floritures, on combina magistralment  els adjectius que utilitza i porta el lector a imaginar-se suggeridorament allò del que ens està parlant.

Assistim al discórrer dels seus dies, a excursions (a peu i en barca), passejades, trobades amb els seus amics, tertúlies, converses, lectures,... Tot allò que forma part d'una vida i d'una època amb el pas successiu de les estacions. I s'alterna amb les seves anades a Barcelona un cop es reemprenen les classes. Tot passa entre Palafrugell i els seus voltants i Barcelona, amb l'afegitó de Girona, on hi va residir un petit període per enllestir les seves obligacions fruit del servei militar.

Fins al gener de 1919 el dietari s'elabora des del seu domicili familiar a Palafrugell i l'Empordà que l'envolta. A partir del gener, amb la represa de les classes a la universitat, passa a Barcelona. Res escapa a la seva mirada, fins i tot una visió desmitificadora de l'ambient universitari i de les seves misèries; amb el rerefons d'uns temps de vagues i agitació obrera. Pla és un estudiant de Dret desmotivat i sense vocació. Passa les hores entre les classes, la biblioteca de l'Ateneu i les seves coneixences entre la intel·lectualitat de l'època.

La seva és una prosa que enamora i t'atansa als indrets que descriu i la seva època.

Crec modestament que crea un estil de descriure que en moltes ocasions no està exempt d'una fina ironia i que acaba oferint una visió calidoscòpica, com un gran mosaic, de la condició humana. 

 Perquè la seva gran aspiració és escriure i poder viure del que li agrada (sempre hi ha una preocupació pels diners i un reconeixement de la seva inutilitat per a la vida pràctica), i aprendre dels que li poden ensenyar alguna cosa.

Anem descobrint un personatge complex, a qui atreuen les dones, però amb les que li costa relacionar-se i establir vincles profunds (considera que fan perdre molt el temps, temps que ell vol dedicar tant com pugui a la literatura); amb limitacions en l'àmbit de les relacions socials, car reconeix que no té gaires amics. S'hi relaciona, però diria que és més pel que li poden ensenyar, com a part d'aquesta realitat que vol descriure i de la que és un observador atent.

M'ha cridat l'atenció la contundència amb la que fa afirmacions sobre qüestions relacionades amb el món cultural (escriptors, obres, músiques, edificis,...). L'he trobat pedant, d'una petulància impròpia de qui afirma pretensiosament sense argumentar; com per exemple quan despatxa l'obra de Balzac o opina sobre el Palau de la Música. 

La discrepància, però, no ens hauria d'allunyar de la seva lectura. Tot plegat forma part de les contradiccions del personatge i no resta mèrits a la qualitat de la seva prosa. 

Llegint el dietari ens acostem a les complexitats i contradiccions de la seva persona, que el fan un personatge veritablement fascinant, tot i les seves ombres.

Humanament potser va fer mèrits per a formar part de la llista d'execrables de la secció del Malcolm Otero i el Santi Giménez al programa de cap de setmana de RAC1, però això no trauria que ens estiguem referint a un dels grans mestres de la literatura catalana que ens ha deixat una obra tan  extensa com apassionant.

Baumgartner, de Paul Auster

Paul Auster
Baumgartner
Barcelona: Edicions 62, 2024
Col·lecció El Balancí, 884
256 pp
ISBN: 978-84-297-8176-2
PVP: 20,90€

Seymour Baumgartner és un professor de filosofia i escriptor a punt de jubilar-se. Té uns setanta anys i en fa deu que viu sol des que la seva dona va morir en un accident. Està en el tram final de la seva vida, patint lleument el deteriorament que marca l'etapa final i vivint en una solitud embolcallada encara dels records de la seva companya i de la petjada que va deixar en els espais de la casa que van compartir. És un personatge que l'he sentit proper, compartint emocions i sensacions, arribant a empatitzar amb ell, no tant per coincidències entre la seva vida i la meva sinó per un moment vital amb moltes coincidències. I és que arribat a certa edat resulta inevitable mirar enrere, recordar persones i moments que han marcat la teva vida i gaudir dels petits i bells moments que no tens la certesa de poder repetir. 

En Baumgartner no renuncia a res, encara aspira a trobar un amor que ompli els seus dies, però és conscient de les limitacions i les dificultats. Alhora s'adona que una persona mai mor del tot mentre es manté viu el seu record, que es manté fins que desapareixen també les persones que la recorden. El nostre protagonista remena papers i objectes personals, fins i tot imagina que sent la seva veu, i els seus records (de pares, avantpassats i familiars) s'acumulen en una successió fins a un cert punt caòtica. I penses que necessites dels teus records per a situar-te entre els que t'han precedit i els que et succeiran; que no pots ser res sense els altres, que són els que donen sentit a la teva existència.

Paul Auster (1947-2024)

I queda finalment l'obra deixada, que en el cas de l'Anna, la seva parella, permet mantenir viva la flama del seu record.

Ha estat la divuitena i última novel·la de la seva trajectòria, mostrant una vegada més la seva mestria en l'art de crear històries i reflexionar sobre el que és viure la vida.

Diaris, de Virginia Woolf

Virginia Woolf
Diaris (Selecció de Gonzalo Torné i traducció de Carlota Gurt)
Barcelona: Club Editor, 2022
Col·lecció La Cara Fosca de les Lletres
538 pp.
ISBN: 978-84-7329-339-6
PVP: 38€

Els Diaris de Virginia Woolf, publicats per primer cop traduïts al català, són un valuós document que ens acosta a la intimitat d'aquesta escriptora, al discórrer dels seus dies. S'inicien en una època de maduresa, a mitjans de la trentena, quan ja ha publicat la seva primera novel·la, té un reconeixement com a lectora i ha publicat ressenyes i crítiques literàries en prestigiosos mitjans. I acaben el mateix dia que va decidir donar-se la mort llançant-se a les aigües del riu Ouse.
Llegint les seves pàgines veus reflectit el context històric (abasta el període comprès entre les dues Guerres Mundials; passa per la Guerra Civil Espanyola, on hi va deixar la vida el seu nebot Julian, fill de la seva germana Nessa, a qui estava molt vinculada; i les darreres entrades fan referència al setge nazi sobre Londres i els canvis que va comportar en la seva vida), la seva activa vida social (visites d'amics, familiars, coneguts; assistència a conferències i concerts;...), les seves opinions, les seves lectures, els seus problemes de salut i la difícil convivència amb la malaltia mental;... Hi ha reflectits els aspectes més quotidians dels seus dies, com ara el temps que fa, observacions del paisatge; rutines com ara els passejos, les partides de bitlles o el te de mitja tarda; i preocupacions crematístiques relacionades amb els preus de les coses, dels lloguers, del servei o el que ingressarà pels seus articles a la premsa o per les vendes dels seus llibres. Tenim també la seva activitat com a editors (amb el seu marit Leonard van fundar l'editorial Hogarth Press) amb la impremta que van instal·lar-se a casa. 

És a dir, llegint els diaris podem imaginar la textura dels seus dies; la vida d'una dona de classe benestant però amb inquietuds socials i polítiques, precursora del feminisme tal com l'entenem avui dia, impulsora del sufragisme i que va voler trencar amb la condició de la dona en la societat victoriana. I va impulsar tot això al costat del seu marit Leonard, implicat en política i un teòric del laborisme britànic. La figura del Leonard, amb qui sempre va mantenir una relació afectuosa i de respecte, mereix comentari a part. En depenia molt i va ser un element cabdal en el seu equilibri emocional. Li llegia els seus escrits, els hi comentava i li injectava importants dosis de confiança. La darrera entrada del diari, abans de llevar-se la vida, és una colpidora declaració d'amor i gratitud cap a ell ("Dimarts, 18 de març de 1941.

Estimat, Tinc la certesa que torno a embogir. Sento que no serem capaços de passar per una altra d'aquestes temporades horribles. I aquest cop no em refaré. Començo a sentir veus i no em puc concentrar. Així que faré el que considero que és el millor. M'has donat la felicitat més gran possible. Has sigut en tots els sentits, tot allò que algú pot ser. No crec que dues persones poguessin haver sigut més felices fins que va arribar aquesta malaltia terrible. No puc lluitar més. Sé que t'estic esguerrant la vida, que sense mi podries treballar. I ho faràs, ho sé. Ja ho veus, no puc ni escriure això com cal. No puc llegir. El que et vull dir és que tota la felicitat de la meva vida te la dec a tu. Has sigut absolutament pacient i extraordinàriament bo amb mi. Ho vull dir; tothom ho sap. Si algú m'hagués pogut salvar hauries estat tu. Tot m'ha fugit, tret de la certesa de la teva bondat. No puc continuar esguerrant-te la vida. No crec que dues persones puguin ser més felices del que ho hem sigut nosaltres.")

Els Diaris passen de puntetes per la seva intimitat, de la que no es donen detalls. Està més o menys documentat que va tenir relació amb altres dones, com ara amb Vita Sackville-West; i entre els seus amics i amigues de les elits intel·lectuals i artístiques era comuna la homosexualitat i la bisexualitat, suposo que com una manera de combatre la moral victoriana imperant. Però en aquest aspecte la discreció és màxima, així com els termes de la seva relació amb en Leonard, de qui no queda clar si van consumar la seva relació, donada la seva aversió (sembla) a les relacions sexuals.

Llegir els Diaris és també seguir de prop la gestació de les seves obres, que feia compatible amb les seves lectures (que de vegades he percebut com a "feina" per a escriure les ressenyes que publicava en prestigiosos mitjans). 

He percebut una persona molt sensible i pendent de les crítiques dels altres. Confiava en el que feia, però necessitava molt de l'aprovació i les crítiques favorables (i aquí en Leonard jugava un paper fonamental).

Com no podia ser d'una altra manera, els Diaris ens fan més propera la persona, la humanitzen en les seves preocupacions i percepcions i l'acosten al comú de la gent. Perquè la vida d'un personatge públic no són només les trobades amb grans personatges i els fets molt rellevants sinó la quotidianitat feta dels moments dedicats a llegir, escriure, menjar o resoldre afers quotidians. 

Els Diaris no tenien la intenció de ser publicats. Eren apunts escrits a raig sense gaire elaboració que havien de servir per a unes futures memòries. I va ser el seu marit qui amb posteritat a la seva mort en va fer una tria per a la seva publicació.
Si heu sentit interès per la seva obra o la seva persona trobareu un valuós document que us l'acostarà. Personalment ara sento interès per llegir i furgar en la seva obra.

Com a complement d'aquesta ressenya us vull oferir una conferència de la Laura Freixas sobre ella i el grup de Bloomsbury, que il·lustra aspectes de la seva vida i de la seva obra i resulta força clarificadora malgrat l'opacitat que hi ha sobre alguns aspectes.

Los abrazos lentos, d'Elísabet Benavent

Elísabet Benavent; Laura Agustí (il·lustradora)
Los abrazos lentos. Esbozos, reflexiones y vida.
Barcelona: Penguin Random House Grupo Editorial, 2022
530 pp.
ISBN: 978-84-9129-719-2
PVP: 20,90€

Los abrazos lentos té un origen molt del segle XXI. Són escrits compartits des del compte d'Instagram de l'autora. I suposo que els imputs rebuts de les moltes seguidores que sembla que té van motivar-la a aplegar-los i publicar-los en forma de llibre. 

No és un llibre adreçat exclusivament a dones, però sí impregnat d'una sensibilitat molt femenina, que denota empoderament i un univers de vivències pròpies deleroses de ser compartides.

Són proses breus, de vegades en forma de poema, fetes de frases curtes i amb molta puntuació que doten el text d'agilitat i el fan molt llegidor. Cal destacar l'habilitat de l'autora per jugar amb les paraules, crear frases impactants i dotar els textos de gran sensualitat.

Les proses tenen un caire intimista, on l'autora es despulla emocionalment i ens parla de l'amor, de sentiments i emocions. Confessions íntimes de caire amorós però que també parlen molt d'autoestima i acceptació d'un mateix, de viure amb llibertat i passió. Reflexions, en definitiva, sobre tot allò que l'autora ha anat vivint i del seu empoderament com a dona.

L'edició en paper té molta qualitat. Paper gruixut, ben enquadernat i amb unes delicades il·lustracions que complementen d'allò més bé el text. Un llibre per llegir, tenir-lo a mà i poder-hi tornar, perquè hi ha frases que et fan pensar. 

El conjunt, però, m'ha semblat reiteratiu. Arriba un punt en que tens la sensació que tot és més del mateix, que no es diu res de nou i que potser amb dues-centes o tres-centes pàgines menys i més ben triades el llibre quedaria més rodó i agradaria més.

Amb tot, és un llibre molt personal, reflex de la sensibilitat de la seva autora, on aflora la fragilitat emocional dels nostres temps i els sentiments volubles que ens impregnen. Un llibre que convida a reflexionar sobre el que vivim i sentim i que homenatja el poder de les paraules (aquest grapat de "abrazos lentos") per a elaborar-ho i compartir-ho.