Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pel·lícules. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pel·lícules. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de novembre del 2021

De la cultura nostàlgica

L'anunci de la liquidació i proper tancament de la darrera botiga que queda a la meva ciutat dedicada a la comercialització de cinema m'ha fet pensar en els constants canvis que han viscut els suports materials de la cultura audiovisual.
El cinema forma part de la meva educació sentimental des que era un nen i he crescut amb la idea que les pel·lícules que veia eren com els llibres que llegia, quelcom indestriable de mi; obres que em transformaven de mica en mica i em feien evolucionar com a persona. El cinema m'ha fet desenvolupar un gust estètic i un esperit crític que he intentat compartir amb les persones del meu voltant. He viscut el cinema com un art que admirar i on he trobat obres sobre les que reflexionar. I això no treu que de vegades hagi entrat en un cinema amb l'única idea d'esbargir-me i passar una bona estona sense més pretensions. Perquè el cinema és art però també entreteniment.
Tot això, doncs, m'ha dut a col·leccionar cinema. Tinc tendència a voler posseir allò del que guardo bons records o que m'ha fet passar bons moments. No sé si és una forma de fetitxisme cultural, però des que vaig tenir ocasió vaig crear una videoteca que creixia en paral·lel a la meva biblioteca.
I vaig començar amb el sistema Betamax, del que estava molt content fins que va perdre la guerra comercial contra el VHS i aquí va començar el meu primer disgust. Quan estava centrat sense massa entusiasme en el VHS va aparèixer el DVD. I ara torno a assistir a la pràctica desaparició del DVD davant les plataformes de streaming. No vaig saber preveure que tot això aniria tan ràpid i que tot allò acumulat durant anys està destinat a acabar en una deixalleria. I el mateix podria dir-se de les cintes de cassette o dels CD de música, que gairebé romanen com a vestigis d'una època superada.
En aquest món cada cop més digitalitzat seguiré endavant amb els llibres de paper i els meus vinils, que encara escolto amb delit; vives demostracions de la cultura que perviu.
Tot això ha passat en menys de quaranta anys i potser ens ensenya que tot té el seu moment i passa; que gaudir és més important que posseir.

diumenge, 8 de març del 2020

Especials

Aquests dies es projecta a les sales de cinema una pel·lícula francesa tan especial com el seu nom. M'agraden les històries humanes i aquesta, a més a més, toca aspectes relacionats amb el meu entorn professional. I per si això fos poc és de les poques pel·lícules que s'ofereixen en versió doblada al català. Són qüestions a valorar, calia aprofitar l'oportunitat i això he fet.
Especials tracta de la integració de persones amb discapacitat, de la necessitat d'oferir-les-hi oportunitats en entorns normalitzats. Les situacions que es mostren, dures, però tractades amb un punt d'humor, donen visibilitat a una realitat social a la qual cal donar una resposta adequada. 
La pel·lícula està protagonitzada per dos bons samaritans, un de jueu i un altre de musulmà (dos col·lectius freqüentment estigmatitzats) que dediquen altruistament els seus esforços a ajudar persones amb autisme o trastorns del seu espectre l'un (el jueu, interpretat brillantment de manera molt convincent per Vincent Cassel) o joves abocats al carrer i la marginalitat l'altre (el musulmà). Ambdós es complementen i col·laboren, aprofitant el segon la plataforma que l'altre li ofereix per donar oportunitats i sortides als joves que atén. 
I tot això ho fan per humanitat, per la compassió que els genera la realitat social amb la que conviuen. 
Crec que aquí rau una de les claus de l'èxit d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que s'adreça directament al cor de l'espectador i aconsegueix de seguida que aquest empatitzi amb els protagonistes. 
La pel·lícula, però, no deixa de banda el paper de les administracions en l'atenció d'aquests col·lectius de persones. No pots exigir legalitat quan no ofereixes alternatives. La conversa entre el protagonista i els dos buròcrates davant les exigències i les amenaces de tancament és un dels moments culminants del film que cal seguir amb la màxima atenció. 
Val la pena. Planteja un tema interessant que la societat no pot ignorar, el tracta amb encert, compta amb bones interpretacions i deixa un magnífic regust a la sortida de la sala.
Sort en tenim de persones com les que protagonitzen aquesta història, que fan del món un indret una mica millor. 




dissabte, 31 d’agost del 2019

Pulp Fiction, de Quentin Tarantino

Quentin Tarantino
Pulp Fiction
219 pp.

Enguany, Pulp Fiction (1994) està d'aniversari. S'han complert vint-i-cinc anys des de la seva estrena i la veritat és que segueix sent recordada. 
Hi ha pel·lícules de les que no aconsegueixes recordar el títol i que gairebé has oblidat quan tot just surts de la sala de projecció; d'altres, en canvi, t'impacten i es fan un lloc en la teva memòria. Són pel·lícules que t'agrada reviure, a les que t'agrada tornar per descobrir detalls que en un primer visionat de vegades passen desapercebuts, per gaudir d'aquells moments que la fan recordar. 
Amb el cinema de Tarantino em passa això segon. No em perdo cap de les seves estrenes i m'agrada tornar a veure aquelles escenes que m'han deixat un record inesborrable. S'ha de reconèixer que Tarantino ha creat un estil de narrar i fer cinema on destaquen uns diàlegs brillantíssims, que sorprenen, en boca de personatges marginals. I un sentit de l'humor molt negre que sublima la violència carregada d'excessos visuals en algunes escenes. 
M'agrada també el tribut que rendeix a la sèrie B, a les pel·lícules de gèneres populars i de baix pressupost que ell va consumir durant anys mentre treballava en un vídeo club; les seves picades d'ullet a la cinefília. 
Com tots els gran creadors, pot agradar o no; però s'ha de reconèixer que hi ha un cinema de regust popular que porta el seu segell.

El llibre Pulp Fiction no és altra cosa que el guió de la pel·lícula que ell va pensar i escriure. Hi és tot, i s'ha fet constar allò que no apareix en el muntatge final de la pel·lícula. És una bona ocasió de tornar a gaudir amb delit dels seus brillants i hilarants diàlegs i recordar la seva plasmació a la pantalla. Després de Reservoir
Dogs Pulp Fiction el va consagrar definitivament com a gran cineasta amb l'obtenció de la Palma d'Or al Festival de Cannes. Va ser una pel·lícula de relativament baix pressupost on van decidir col·laborar actors de la talla de Bruce Willis (en un moment àlgid de la seva popularitat), Uma Thurman, John Travolta (rescatat d'un cert ostracisme que va ser determinant per a revitalitzar la seva carrera), Maria de Medeiros, Samuel L. Jackson, Chistopher Walken, Tim Roth o Harvey Keitel cobrant tots el mateix (20.000 dòlars per setmana). Alguna cosa devien veure que els va captivar.
Pulp Fiction és avui un clàssic del cinema, una petita obra mestra que reflecteix els trets del cinema del seu creador. 

dijous, 18 de juliol del 2019

Todos a una

Todos a una (Chacun pour tous) és una interessant pel·lícula francesa de 2018 que es basa en el frau que va cometre la selecció espanyola de bàsquet paralímpic als Jocs Paralímpics de Sidney de l'any 2000. Amb la fal·lera de demostrar el potencial esportiu de l'Estat Espanyol i guanyar un munt de medalles es va arribar a fer passar per discapacitats intel·lectuals 10 del 12 jugadors de la selecció que no ho eren. Quan es va descobrir el frau es va desposseir de la medalla d'or als jugadors que havien fet trampa, però es va mantenir per als dos discapacitats de veritat.
Els fets en si mateixos em semblen una indecència, és caure molt baix. Perquè si una cosa maca té l'esport paralímpic és que està protagonitzat per persones al darrera de les quals hi ha històries admirables de superació personal. Fer frau amb això, per aconseguir una medalla i escalar posicions en el medaller em sembla absolutament repugnant. Calia?
La pel·lícula canvia protagonistes (la selecció espanyola per la francesa), adopta un to de comèdia dramàtica i posa de manifest que les persones discapacitades creixen com a individus quan es mouen en entorns normalitzats, i que el contacte dels discapacitats amb els que no ho són és enriquidora també per aquests perquè els fa créixer emocionalment i els sensibilitza amb una realitat que potser desconeixien.
Sense ser una obra mestra és una pel·lícula per a gaudir i reflexionar, perquè malgrat que el seu final rendeix tribut a la veritat i la justícia, es mou en terrenys d'una certa ambigüitat on et planteges fins on és justificable el frau que estan cometent.
Em sembla força recomanable. 




divendres, 8 d’agost del 2014

Ocho apellidos vascos

És una de les pel·lícules de la temporada, de les que més gent ha vist i gairebé tothom en parla. No sóc gaire de cinema espanyol i menys quan es tracten les peculiaritats i la idiosincràsia de la gent, en aquest cas dels bascos. És fàcil caure en el tòpic i la ridiculització barroera, però he de reconèixer que en aquest cas s'ha fet amb gràcia. La pel·lícula fa de bon veure, no ofèn, les referències a la idiosincràsia s'han resolt amb cert bon gust i, sobretot, molt sentit de l'humor. Crec que és sa no prendre's massa seriosament i saber riure una mica d'un mateix. 
Ocho apellidos vascos desenvolupa una trama vodevilesca on s'oposen els tòpics de la idiosincràsia basca amb els de l'andalusa. Es passa revista a la fal·lera dels bascos per la puresa de la sang, que defineix un nacionalisme més basat en la raça que la identitat (no com el català, on tot gira -independentment dels cognoms i l'origen- al voltant de la llengua i la identitat cultural) i d'on prové el simpàtic títol de la pel·lícula; els costums més aviat moralment conservadors;... Però es fa sense ofendre, amb gràcia.
Crec que val la pena. Els actors estan esplèndids, rius, passes una bona estona i penses que, orgullós del que ets i al que pertanys, pots riure't sense temença del que representes. 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Arrugues

El cinema d'animació ha fet un pas endavant aquests darrers anys, superant el tradicional àmbit de l'entreteniment familiar, per fer pel·lícules que tracten temàtiques adultes, com ara Chico & Rita i Arrugues. En el cas d'Arrugues, que adapta el còmic del mateix títol de Paco Roca, es tracta la temàtica de l'Alzheimer. 
És una pel·lícula realista molt rica de sentiments, a estones agra i colpidora, que ens acosta la realitat d'avis que viuen en una residència: com se senten, com viuen la relació amb els seus familiars, quins vincles estableixen entre ells, amb els seus cuidadors; com assisteixen al deteriorament de les seves facultats i al procés de les seves malalties;... 
Si no recordo malament, els títols finals anuncien que està dedicada als ancians d'avui i als ancians de demà. I és que és això. L'envelliment és un procés cap al qual tots viatgem. I ja veurem en quines condicions hi arribem. 
El to és el de comèdia melodramàtica, però tractada amb sensibilitat i respecte. Crec que val molt la pena. 

dissabte, 3 de novembre del 2012

Carrers de Filadèlfia

Avui, tot passejant, m'ha vingut al cap aquesta magnífica cançó del Bruce Springsteen, que va composar per a la banda sonora de Philadelphia, un dels al·legats més contundents del món del cinema contra la discriminació (en aquest cas laboral per raons d'orientació sexual). Tom Hanks i Denzel Washington estaven magnífics, i completaven el repartiment altres grans noms com el Jason Robards, la Joanne Woodward i un Antonio Banderas en un dels seus primers papers importants al cinema nord-americà. Un títol que val molt la pena revisar de tant en tant, car encara resulta d'actualitat i manté inalterades la seva força i vitalitat.


Ferit i maltractat com mai m'havia sentit,
no era capaç de reconèixer-me així,
ni mirant el meu reflex pels aparadors.
No deus pensar a deixar-me perdut i sol,
pel carrers de Filadèlfia.
Vaig caminar fins que les cames van dir prou.
Vaig sentir veus d'amics com ecos que s'han fos.
De nit sentia la sang recorrent el meu cos,
i una petita pluja negra
queia sobre els carrers de Filadèlfia.
Aquí no hi ha cap àngel salvador,
aquí només hi som tu i jo.
La roba ja no em queda bé,
faria el que calgués per canviar de pell.
La nit arriba i jo, estirat però despert,
sento com a poc a poc em vaig desfent.
Només demanaria el teu petó sense fe
i que no ens allunyéssim després
pels carrers de Filadèlfia. 

                                       

dilluns, 27 d’agost del 2012

"Art"

Quan he llegit la notícia de la polèmica restauració de l'Ecce homo de l'església de Borja m'han vingut de seguida al cap les hilarants situacions que vivia Rowan Atkinson a la pel·lícula Bean, en que representa el paper d'un vigilant sapastre de la National Gallery de Londres, que envien a Los Ángeles per a recollir la pintura La mare de Whistler. 
Sembla una broma, però és veritat. Evidencia la manca de controls i de criteri amb les que es poden arribar a fer aquesta mena de coses i reobre debats que caldria resoldre de forma definitiva. 
I segurament la senyora en qüestió va voler fer la restauració amb la millor de les intencions, i sap greu perquè ara ens arriba també la notícia que pateix una crisi d'ansietat per tots els aldarulls que ha provocat la seva "obra".
Després de tot, però, Borja té ara un nou atractiu turístic a les acaballes d'aquest calorós agost que trenca la monotonia informativa (malgrat no poder aplicar la solució Bean amb la que culmina la pel·lícula en un final ple d'enginy). 

dilluns, 20 d’agost del 2012

El dret a pensar


"Defensa el teu dret a pensar perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar."

Hipàtia d'Alexandria (365-415)

Ara que estem com estem és bo recordar aquesta frase d'una dona avançada al seu temps com va ser Hipàtia d'Alexandria. És millor fer i equivocar-se que no fer res i morir d'inanició. I aquesta màxima tant val per a la ciència com per a la política. Cal fer un pas endavant i trencar les inèrcies que ens aboquen a un pou sense fons.
Dit això, val la pena recomanar "Àgora", una ambiciosa pel·lícula d'Alejandro Amenábar protagonitzada per la Rachel Weisz dedicada a la figura d'Hipàtia.





dimarts, 9 d’agost del 2011

Crash (Col·lisió)

De vegades, omplint qüestionaris per motius diversos, m'han demanat el títol d'una pel·lícula. L'última vegada que ho vaig fer vaig triar Crash. L'he vist vàries vegades, em segueix agradant i cada vegada hi vaig copsant més matisos. Em sembla una autèntica obra mestra, una de les pel·lícules del cinema nord-americà més significatives, rodones i suggeridores de la primera dècada del segle XXI. És una pel·lícula coral on s'hi narren vàries històries que es van creuant amb els seus protagonistes sense que aquests tinguin una relació directa els uns amb els altres. És una pel·lícula d'estètica moderna i temàtica molt contemporània que ens parla de qüestions molt presents a la nostra societat. El gran tema, per a mi, és el racisme, traduït en comportaments de menyspreu i humiliació cap als altres per motius de color de pell i prejudicis diversos. És un odi transversal que afecta a tothom per igual, blancs i negres, rics i pobres: és el delinqüent negre que veu racisme en qualsevol comportament aliè, és el policia blanc ressentit pel tractament que el sistema sanitari dóna al seu pare, és la dona rica del fiscal, és l'immigrant poc integrat que viu amb recel tot el que es mou al seu voltant, és el director de cinema ric i negre humiliat pel policia racista i pel company de treball,... Tot els protagonistes aporten visions i vessants dels comportaments que genera el racisme en el microcosmos que se'ns mostra d'una ciutat com Los Ángeles en l'espai d'un parell de dies, talment com un mosaic on cada trosset va trobant el seu lloc.
El guió de la pel·lícula funciona com un precís mecanisme de rellotgeria on es van lligant tots els caps; com un puzle que cal anar completant fins a encaixar-hi l'última peça.Un altre gran tema que toca la pel·lícula és de la incomunicació. Com ens costa fer-nos entendre, comprendre els altres, connectar-hi, fer valer la veritat. 
Una pel·lícula per a gaudir, amb moments intensos i escenes que es recorden; però també per a reflexionar i procurar entendre una mica millor la societat en la que ens movem.
Tot i la duresa d'algunes històries, crec que transmet un missatge d'esperança: actituds que s'estoven, gestos que es reconeixen, reaccions valentes,... En general, va ser reconeguda per la crítica i va obtenir tres merescuts Òscars l'any 2006 (millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge). Compta també amb una destacada banda sonora de Mark Isham molt adequada al tipus d'escenes que acompanya i cançons de les que es recorden. Es troba doblada al català. Val molt la pena. 


divendres, 29 de juliol del 2011

D'homes i déus

Imatge obtinguda de la xarxa
Avui voldria parlar d'una destacada pel·lícula francesa de l'any passat, guardonada al Festival de Cannes, que ens parla de la condició humana i planteja qüestions interessants. 
Es tracta de la pel·lícula D'homes i déus, que parteix d'uns fets reals de l'any 1996 al Monestir de la Mare de Déu de l'Atlas a Tibéhirine, a la regió algeriana de Medea, portat per una comunitat cistercenca. El context històric era d'enfrontament entre grups integristes islàmics que feien atemptats i un govern que també utilitzava tota la força que estava al seu abast. Si no recordo malament, també hi va haver l'anul·lació d'unes eleccions que havien guanyat els islamistes. Crec que és un apunt històric necessari per entendre algunes coses de la pel·lícula. 
D'entrada la pel·lícula mostra una convivència pacífica i fraternal entre les dues religions. Els monjos practiquen els seus ritus de portes endins, però de portes enfora estan al servei de la comunitat, curant els seus malalts, parlant amb la gent dels seus problemes, vivint al seu costat. En aquest sentit hi ha una escena molt bonica quan els conviden a la festa de circumcisió del fill d'una família del poble. Hi van sense cap problema. Perquè la confiança només es guanya a partir del respecte. No es tracta d'imposar res sinó d'estar al costat de la gent, conviure, ajudar-la en allò que es pugui i fer la vida millor. 
La pel·lícula es desenvolupa a un ritme molt pausat, mostra la vida quotidiana d'uns i altres i les seves rutines. Però a fora creixen els problemes, cada cop hi ha més actes de violència, i tot aquest món de turbulències comença a canviar les coses. Els monjos dubten (es debaten entre acceptar la protecció militar del monestir que els proposen les autoritats o no acceptar-la, entre fugir del país o quedar-se), es mostren dividits i se senten fràgils malgrat la seva fe i el seu compromís. Trobo molt interessant les contradiccions del comportament humà que mostra  la pel·lícula quan hi ha l'amenaça de la por (aquí lligaria molt amb algunes de les coses que deia a la meva entrada sobre la complexitat humana). 
Compta amb escenes de les que es recorden, com la de l'últim sopar que celebren els monjos un cop tots han decidit quedar-se. Deu minuts d'imatges sense paraules, repartits entre l'expressió dels seus rostres i el got de vi que comparteixen, només amb el rerefons de la música que un d'ells ha posat en un ràdio-casset. O la del tens diàleg entre el cap de la Comunitat, el pare Christian, i el cap del mujahidins quan es presenten per la força per primer cop al monestir. 
En definitiva, bona pel·lícula que no només distreu sinó que aporta elements que permeten aprofundir en el coneixement de la naturalesa de les persones. Ah! I es troba doblada al català.



dissabte, 19 de febrer del 2011

Invictus

Sento una consolidada admiració per l'obra que ens està deixant Clint Eastwood pel·lícula rere pel·lícula. Després d'una trajectòria més aviat discreta al llarg de la dècada dels 60 i dels 70 és ara, en plena maduresa, quan ha pogut donar forma als seus projectes més personals. I quan d'altres estan prop de la jubilació i sense gaire cosa a dir, ens ha regalat un reguitzell d'obres mestres de les que deixen petjada. Guardo un gran record de títols com Bird, Sense perdó, Els ponts de Madison, Poder absolut, Mystic River, Million Dolar Baby, Banderes dels nostres pares i Cartes des d'Iwo Jima (indestriables una de l'altra), L'intercanvi, Gran Torino, Invictus,.... I tots ells són projectes que ha signat entre gairebé els seixanta i els vuitanta anys d'edat.
Des de la sobrietat i el classicisme del seu estil; encapçalant aquests projectes com a actor, director, productor o fins i tot compositor de la banda sonora; és capaç de sorprendre'ns, emocionar-nos i fer-nos pensar amb cada nova proposta.
Avui voldria parlar d'Invictus, que em vaig perdre en el moment de la seva estrena i que ara he pogut recuperar. Està basada en fets reals, en episodis de la vida de Nelson Mandela quan va ser escollit president de Sud-Àfrica. És una pel·lícula que ens parla del poder de l'esport. Del paper que pot jugar per a superar prejudicis, millorar la cohesió social i reforçar la identitat nacional. Compta amb escenes memorables, com ara la del poema Invictus de William Ernest Henley, recreat en una emotiva escena des de la cel·la on va estar engarjolat en Mandela:


"Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna , però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.


Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima
."






Resulta obvi recordar que per a poder gaudir del que ens mostra la pel·lícula cal ser una nació sobirana i exercir aquesta sobirania. És frustrant jugar a ser un estat amb el tema de les seleccions nacionals sense ser-ho. I també val la pena remarcar una vegada més la importància de la cohesió social. Només tindran futur aquelles societats que sàpiguen sumar i unir al voltant d'objectius i símbols comuns. 
Sento una sana enveja de Clint Eastwood. M'agradaria poder envellir com ell i seguir donant fins al final mostres d'una esplèndida maduresa.
Felicitats, Clint!



dimecres, 12 de gener del 2011

LIJ - El cor damunt la sorra / Viatge màgic a Àfrica

Jordi Llompart; Glòria Llompart (il·)
El cor damunt la sorra
Barcelona: Rosa dels Vents (Random House Mondadori, S.A.), 2006
ISBN: 84-488-2391-5


Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Viatge màgic a Àfrica, del Jordi Llopart, i en els títols de crèdit vaig adonar-me que està basada en el llibre El cor damunt la sorra, que ell mateix va publicar fa cosa de quatre anys arran  de la mort de la seva filla Jana. És una pel·lícula en 3D (que jo he vist en dues dimensions),  visualment agradosa, i que compta amb imatges impactants i sorprenents, ben resoltes, que resulten especialment atractives. La pel·lícula parla de moltes coses: d'amistat, de natura, del sentit de la vida, d'aventures, de somnis, de misteris, d'ésser màgics, del descobriment d'un continent,... Pot agradar, però per a mi, a estones, ha resultat embafadora, tova i excessivament pendent d'encabir tots els efectes especials que la cosa podia donar de si (suposo que el món del 3D comporta certes servituds). Potser massa coses i no prou ben treballades per aconseguir desenvolupar la trama amb fluïdesa i dotar-la de coherència narrativa. Però reconec que aquestes qüestions van molt a gustos personals. S'ha de veure i opinar.

Parlant del llibre, El cor damunt la sorra és una narració que pretén donar resposta als neguits i dubtes sobre l'existència que es poden plantejar arran d'un fet traumàtic com pot ser la mort d'un fill. Es planteja des de la narració d'un poètic viatge a una Àfrica idealitzada on a partir de petites anècdotes de difícil encaix en la trama narrativa veiem com el cor de la protagonista (els seus sentiments, les seves emocions) va “creixent”: a través de la història del lleó veiem com podem estar tristos perquè trobem a faltar algú a qui estimem molt; quan la protagonista afirma que li agradaria tenir un amiguet amb unes determinades característiques el seu cavall alat li recorda que tots els nens són diferents i que només ells decideixen con són; el bell conte dels arbres enamorats ens fa adonar que la vida és successió i no existeix sense la mort;...Podríem seguir. El cor damunt la sorra és un llibre benintencionat i humanament comprensible però feixuc i poc adequat per a un públic infantil. A estones resulta poètic i emotiu, però a d'altres confús i sense mostrar clarament cap a on vol anar.
Les il·lustracions de Glòria Llompart que acompanyen el text tenen moments de suggeridora bellesa. Llegiu-lo i jutgeu.
Per a nens i nenes a a partir de 8-9 anys.