361!

Aquesta és la xifra que m'ha sortit després de fer una cerca amb l'ajut de la I.A. sobre el nombre de festivals de música que se celebren a Catalunya aquest estiu (que formen part dels aproximadament nou-cents que se celebren en el conjunt de l'Estat Espanyol). És una xifra important. Molt important. Aquí no s'hi inclouen els concerts de Festa Major de molts pobles i ciutats.

Algú benpensant diria que és el reflex d'un poble culte, amb sensibilitat per les arts i que estima la música. No ho poso en dubte. Però són xifres que contrasten amb les de l'assistència entre bona i discreta a la programació musical al llarg de la temporada en els nostres teatres. Sembla com si l'estiu convidés a vetllades musicals a l'aire lliure, aprofitant l'afluència turística en alguns municipis; però no tinc del tot clar que surtin els números per anar ampliant exponencialment l'oferta de concerts.

Un dels darrers a incorporar-se als festivals d'estiu ha estat l'Ajuntament de Manresa, amb el Festival Camins, que ha rebut una subvenció directa de 150.000€, que repartits entre les més de 12.000 entrades venudes (sobre unes 15.000 posades a la venda) suposa una subvenció directa de 11€ per entrada. Segons els impulsors de la iniciativa són xifres bones, però per a mi és clar que sense subvenció no seria viable. Algú ho donarà per bo en termes de promoció de la ciutat, però la realitat és que Camins ha quedat sepultat entre l'allau de festivals estiuencs quan els locutors de ràdio llegeixen atropelladament de bon matí la llista dels concerts del dia.

I veus també que el mateix cartell d'un festival pot repetir-se en un altre, perdent la seva possible singularitat.

I més pobles i indrets s'hi van sumant: Monistrol de Calders, Gósol, fins i tot un poble preciós com Sant Jaume de Frontanyà (amb una població censada de 25 habitants) ha programat un concert de Manel Camp i Carles Cases per al proper dissabte 8 d'agost. 

No puc evitar  que em surti la gran pregunta planiana: Tot això qui ho paga? I ho dic amb el màxim respecte per a tothom, però la sensació de bombolla quant als festivals la tinc. 

Tinc clar que a l'època de l'streaming els artistes han d'aprofitar les oportunitats d'actuar en directe (que és el que dona ingressos) i fer racó per a passar la resta de l'any, perquè la venda de CDs està desapareixent i passant a la història. Però com tota bombolla esperem que no peti.

Incertesa de l'alba, de Lluís Calderer

Lluís Calderer
Incertesa de l'alba. Obra poètica
Edició i pròleg de Jaume Hug i Camprubí
Berga: Edicions de l'Albí, 2025
272 pp.
ISBN:978-84-129862-7-3
PVP: 19€

Incertesa de l'alba aplega els tres poemaris publicats en vida (1944-2020) de l'autor: Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997); on s'han afegit altres versos publicats en revistes, i traduccions de poemes de Rilke, Éluard, Montale, Pessoa i Pavese, entre d'altres. L'edició compta amb un documentat i valuós pròleg de l'editor Jaume Hug, que resulta molt útil per a valorar la dimensió intel·lectual de l'autor més enllà de la seva poesia i per a copsar millor el sentit dels seus versos.

Llegint-lo ens trobem amb uns poemes nus, purs, serens, reposats, amb mots acuradament triats, mancats de qualsevol mena de retòrica; que ens menen a rellegir-los per a gaudir pausadament de les seves construccions i copsar-ne millor els significats. És una poesia més aviat reflexiva, que ens parla del pas del temps, les estacions, la llum i moments del dia; però també de la memòria i el record, sovint lligats a experiències personals però també amb referències al món clàssic.

T'imagines algú passejant, contemplant un paisatge, impregnant-se de sensacions que després abocarà als seus versos. Però també posant un disc i escoltant música o llegint. I així va construint els seus poemes, cultes, intimistes i d'un lirisme contingut. Però de vegades et sorprèn amb poemes colpidors com el que dedica a l'afusellament del President Companys: 

"Avidesa de nit.
Recança d'aurora.

I els peus descalçats
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I un clam
i resposta
de bales.

I tot el cos
a terra,
amb la terra,
de la terra.

I encara el tret
de gràcia!

I el silenci
confessant
l'inconfessable."

M'ha semblat molt encertat el títol del volum. Què defineix millor la vida que la incertesa amb la qual convivim dia rere dia? I l'alba, aquest espai de transició de la nit al dia, que marca l'inici d'un nou dia amb tot allò que ens depararà.

El llibre té molt de reconeixement i reivindicació d'aquesta veu lliure, de mirada personalíssima, sense adscripcions, que va representar la figura d'en Calderer. Recentment s'ha obert un espai web dedicat a la seva figura a memoria.cat. Si no la coneixeu desitjo que us vinguin ganes de descobrir-la.

Reconeixements

 Crec que els reconeixements de les persones que destaquen en el seu àmbit i tenen una projecció pública s'han de fer en vida. Sovint descobreixes algú arran del seu decés quan llegeixes un obituari ple de contribucions destacades, però que havia passat desapercebut per a una gran majoria. I no crec que ningú rebutgi sentir la gratitud i l'escalf dels seus veïns.
Per tot això em sembla un gran encert la concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural a Francesc Comas i Joan Morros. Genera unanimitat, consens; i no crec que hi hagi ningú que hi pugui estar en descord. Són persones que traspuen manresanisme per tots els porus i que han fet una contribució impagable per a enriquir el teixit cultural de la ciutat i omplir-ne els seus buits.
Francesc Comas (1952) després de molts anys dedicats a la docència i ara des de la presidència del Centre d'Estudis del Bages, és un entusiasta de la història local. Dedica el seu temps a la recerca, podem llegir-lo cada dissabte a Regió 7, ha publicat nombroses monografies sobre el nostre patrimoni i ha fet una contribució valuosíssima a la recuperació de la memòria del nostre passat. És una presència fixa i generosa quan amb motiu d'alguna celebració ciutadana s'organitzen visites o algun itinerari per espais emblemàtics de la ciutat, on resulta impossible resistir-se al seu entusiasme i la passió amb que impregna els seus relats.
Joan Morros (1954) ha fet de l'activisme cultural l'eix de la seva vida. Va impulsar Rialles per oferir espectacles adreçats al públic familiar en català encara sota el franquisme; més tard va impulsar Tabola, que no va durar gaires anys, per oferir espectacles al jovent.

Morros ha estat la cara visible del moviment ciutadà per a recuperar el teatre Kursaal, que va culminar ara fa justament dinou anys, i que s'ha convertit en un dels teatres de referència de Catalunya, amb una programació gestionada per l'entitat El Galliner que ofereix més de cent propostes al llarg de l'any, amb una gran resposta per part del públic.
Podríem seguir. Hem normalitzat el que en certa manera resulta excepcional, venint d'on venim. Són anys de lluites i esforços de persones com les que hem esmenat, però que no han estat soles; han liderat i han sabut aglutinar molta altra gent al voltant dels seus projectes.
Com va dir el Joan en acabar el seu parlament en rebre la medalla «Visca la cultura i visca Manresa».

I la meva gratitud. 

 

Quatre segles de vida caputxina (1578-1968), de Fra Valentí Serra de Manresa

Fra Valentí Serra de Manresa
Quatre segles de vida caputxina (1578-1968)
Barcelona: Edicions Morera, SL; 2025
Col·lecció Just a temps, 1
252 pp.
ISBN: 978-84-127985-1-7
PVP: 20€

Valentí Serra Fornell (Manresa, 1959) és un frare caputxí del Convent dels Caputxins de Sarrià que s'ha prodigat sovint als mitjans audiovisuals per a divulgar continguts relacionats amb els coneixements tradicionals de l'orde i que s'han transmés de generació en generació. Els convents caputxins sempre compten amb un hort rodejat d'un jardí on s'hi conreen una gran varietat de plantes remeieres i les fruites i les hortalisses bàsiques per a la seva alimentació. Això ha bastit un ampli coneixement dels remeis i la cuina d'aprofitament que Fra Valentí s'ha encarregat de difondre en els seus escrits; així com del pessebrisme que -cal no oblidar-ho- neix amb Sant Francesc d'Assís.

Perquè... què són exactament els frares caputxins i com sorgeixen? Doncs d'una reforma de monjos franciscans que va tenir lloc a principis del segle XVI, descontents de l'observança que es feia dels principis que havia establert en els seus inicis Sant Francesc d'Assís. Una voluntat de retornar a la senzillesa i l'austeritat radical del pare fundador, que consideraven s'estava perdent.

Es distingien pel seu hàbit marró més auster que el dels altres franciscans lligat amb un cordó blanc amb tres nusos que representaven la pobresa, la castedat i l'obediència; i per dur una barba llarga. Duien una vida molt senzilla i pobra i dedicaven la seva atenció als pobres i als malalts i a la societat a la que servien, tant material com espiritualment. No pretenien només tancar-se en un convent a pregar sinó projectar-se en l'atenció a les persones.

Provenien d'Itàlia i funden el monestir de Sarrià el 1578. D'aquí que aquest estudi de Fra Valentí, que a part de caputxí i sacerdot també és doctor en Història, comença el 1578 i s'allarga fins a les noves constitucions renovades del 1968 arran del Concili Vaticà II. Quatre segles de vida caputxina (1578-1968) és una obra de síntesi històrica que ens relata amb amenitat i rigor la implantació de l'orde, les fundacions, les missions, les vicissituds històriques que han patit i la seva capacitat de resiliència i adaptació a les noves realitats, essent també avui un referent de catalanitat i projecció cultural. Però no només. Fra Valentí ens parla també de com viuen, com són les seves cel·les, els hàbits quotidians, la dieta, els dejunis, l'arquitectura dels seus convents,...

Llegint-lo ens fem a la idea del seu món i de la seva vida, que per a una gran majoria resulta totalment aliena al que viuen. El llibre, en un català impecablement culte, es troba farcit de cites i referències on es nota la recerca als arxius i una bibliografia extensa. No diré que sigui un llibre per a tothom, però sí que llegir-lo ens farà més empàtics i superar prejudicis.  Conèixer d'altres realitats és avançar en la tolerància i el respecte. I això és en bona part el que hi trobareu.

Liderar per a servir, de Valentí Junyent i Salvador Redó

Valentí Junyent i Salvador Redó
Liderar per a servir
Lleida: Pagès Editors, S.L., 2024
Col·lecció Monografies, 140
168 pp
ISBN: 978-84-1303-532-1
PVP: 16€

Entre les meves conviccions està la de considerar la política, potser amb una bona dosi d'ingenuïtat, una activitat noble al servei del bé comú, de les persones. Potser per aquesta mateixa raó detesto tots aquells polítics que exhibeixen excessos de demagògia i converteixen els espais  de debat i presa de decisions en un escenari de picabaralles partidistes i enfrontaments personals, on regnen el cinisme i el menyspreu i on el menys important sembla ser el trobar solucions als problemes.

El Valentí no té el perfil d'home de partit (tot i presentar-se per unes sigles concretes) i va arribar a l'alcaldia sense carnet i amb una brillant trajectòria de gestor esportiu. L'herència que va rebre era ben enverinada, amb un ajuntament endeutat al llindar de la fallida i amb molts problemes per a pagar. I li va tocar una tasca poc lluïda: sanejar les finances, desencallar i resoldre les qüestions pendents que va poder i tenir la ciutat mínimament endreçada. Vist en perspectiva l'esforç que es va fer per a recuperar l'economia municipal i tornar a la ciutat la capacitat d'endegar projectes il·lusionants li han reconegut tots els seus adversaris.

Tots els que l'han tractat reconeixen haver trobat en ell una persona amable, educada, respectuosa, de formes cordials i bon tracte. Una persona honesta, íntegra  i treballadora. I penso que a la política li calen persones així, bàsicament bones persones que volen treballar generosament per a millorar les seves societats.

Personalment i com a manresà estic agraït d'haver pogut comptar tots aquests anys amb un alcalde tan digne com el Valentí.

Per què el títol? Doncs perquè no només cal gestionar el dia a dia. Cal comptar amb persones competents i formar bons equips que facin funcionar les coses. I liderar però també delegar. Diria que el Valentí és un entusiasta dels equips de treball, que són la clau per a que els assumptes vagin endavant.

El llibre té format d'entrevista i s'intercalen testimonis de persones que l'han tractat o han treballat al seu costat. Ell té reconeixements i paraules amables per a gairebé tothom menys per aquells que considera que l'han tractat amb menyspreu o desconsideració.

Resulta àgil, amè i molt llegidor en tot moment i constitueix un relat apassionant del que ha estat la vida manresana al llarg d'aquests dotze anys en que ha estat alcalde i regidor. 

El Valentí és persona de gestos. En va tenir un quan va assolir l'alcaldia, que va ser prescindir del cotxe oficial en uns moments de greus dificultats econòmiques; i n'ha tingut un altre ara quan ha decidit dedicar íntegrament els beneficis d'aquest llibre a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (Bages, Berguedà, Moianès, Solsonès). No són qüestions menors i diuen molt de la seva qualitat humana. 

De papereres i contenidors

Em tinc per una persona escrupolosa i primmirada a l'hora de separar les deixalles. Vull fer-ho bé i facilitar la feina als qui treballen en la seva recollida i tractament. Crec en el reciclatge, perquè implica reaprofitament i reducció del volum de brossa enterrada als abocadors. Vaig regularment a la deixalleria per procurar el millor tractament de cada residu i compro bosses compostables (que no són precisament barates) per a que les restes orgàniques de casa i la bossa puguin esdevenir compost per a la terra. No espero que em donin les gràcies. Per a mi és un deure cívic com a membre d'una societat organitzada sensibilitzat per l'empremta que deixem al planeta on vivim. Per això, una de les coses que em generen més malestar és arribar als contenidors i trobar-me tota mena de brossa dipositada sense criteri en qualsevol contenidor o directament a terra per la mandra a deixar-la on pertoca. Tinc la sensació que em foten la feina enlaire. Per no parlar de deixalles voluminoses deixades sense miraments al mig de la vorera o en qualsevol racó (hi ha un telèfon per a que t'ho vinguin a recollir a la porta de casa). El panorama és desolador. Sensació de deixadesa i brutícia, de no hi ha res a fer. D'estar igual o pitjor que fa uns anys.

Les notícies són descoratjadores. Els percentatges de recollida selectiva no milloren, estan per sota del que tocaria i sembla que les autoritats municipals assumeixen el fracàs (es compraran més vehicles per a recollir el que la gent deixa al carrer). El premi per fer-ho bé és un fort increment de la taxa municipal corresponent. La sensació és que cada cop més gent passa del tema malgrat haver-hi una majoria -encara- que fa bé les coses.

La cirereta d'aquest pastís d'incivisme són els qui ara, d'una manera inexplicable, entaforen bosses plenes de brossa o garrafes plenes d'aigua a les papereres i tota mena de deixalles que haurien d'anar als contenidors. No sé si es tracta d'inconscients, brètols, graciosos o activistes de la provocació. Penso en el pobre operari al que li pertoca buidar les papereres i se les veu i se les desitja per a poder-les buidar. 

I tot això passa quan hi ha els contenidors corresponents a escassos vint metres d'aquestes papereres. 

Encara queda, però, el ciutadà de bona fe que explica en un cartell que la paperera no és un contenidor, com si no fos prou evident.

La cuinera dels senyors, d'Imma Cortina i Grau

Imma Cortina i Grau

La cuinera dels senyors

Berga: Edicions de l'Albí, 2019

Col·lecció Narrativa, 54

198 pp.

ISBN: 978-84-15269-76-2

PVP: 19€ 

Hi ha llibres que tenen una vida en l'àmbit local, que formen part d'allò que podríem anomenar literatura de proximitat o de kilòmetre 0; que compten amb la complicitat del públic local, que hi veu reflectit quelcom que li és proper. Acostumen a ser d'autors que no viuen professionalment de la seva passió i que l'han de comptabilitzar amb una altra professió. No dic això amb ànim de menystenir-los, sinó de donar-los un valor afegit car en ells convergeix l'esforç per a bastir una trajectòria literària i l'aposta d'editors valents i compromesos com el berguedà Jaume Huch, que donen sortida a una producció valuosa que trobaria difícil publicar-se en les editorials més grans i comercials. 

La cuinera dels senyors és una novel·la de caire costumista que ens trasllada a la Manresa d'un segle enrere. I aquest és potser un dels grans atractius del llibre, imaginar-te els desplaçaments dels personatges per carrers i places on passes habitualment. Situa l'acció en un dels pisos de la Casa Torrents (la Buresa), una de les joies del modernisme manresà; i aquesta circumstància permet a l'autora parlar de la migració del camp a la ciutat, de les diferències socials, de les condicions de vida de burgesos i obrers, de les diversions, les celebracions i problemes d'aquella època com el pistolerisme. Dona pinzellades de moltes coses, suposo que fruit del treball de documentació que ha dut a terme, però hi ha coses que t'arriben especialment, com el tracte cruel que rep el Joanet a l'escola per la seva discapacitat (i aquí es veu molt la sensibilitat com a mestra de l'autora) o la visió fins a cert punt idealitzada del món pagès en contraposició a la duresa, l'agressivitat i la violència de la vida urbana.

La cuinera dels senyors està narrada des del punt de vista de la Ma Dolors, la cuinera de la família d'aquest pis de la Buresa, que va anotant les seves vivències en una llibreta; i sí que hi passen coses: hi ha un suïcidi, personatges amb conflictes i patiments diversos...; però obeeixen més a estereotips, a uns patrons més o menys estandarditzats (el canonge, el coronel, el capità de la Guàrdia Civil, el notari, el metge,...) com a part d'un gran fresc per a reflectir l'època que com a personatges amb una profunditat, conflictes i matisos (potser amb l'excepció del metge) que facin avançar la trama. És potser més una novel·la de fets i espais que de personatges.

És de bon llegir, estructurada en capítols breus que baixen àvidament. Per a manresans i interessats en la història.

De la poesia a l'espai públic

És habitual recórrer a l'escultura i la poesia quan es dissenyen parcs i jardins. No tan sols per l'efecte estètic, sinó perquè també són espais que conviden a l'aturada i la contemplació, on és més fàcil assaborir tot allò que les conformen. Són espais propicis a l'homenatge, al record de gestes i persones, envoltats de verd i vida.

Aquestes primeres passejades de la fase 0 m'estan permetent aturar-me i observar elements que abans em passaven desapercebuts, ja fos perquè hi passava amb cotxe o amb les presses que impregnen habitualment el nostre ritme de vida. I és una altra de les coses que vaig recuperant. 

Avui he parat atenció en un llarg mur de formigó que separa una de les carreteres d'accés a la ciutat de la masia de Can Font, on hi ha el Centre de l'Aigua del Parc de la Sèquia. El formigó és un material allunyat de la calidesa que aporta la fusta, per exemple. L'associo a fredor, duresa, a llocs inhòspits; però els dissenyadors d'aquest espai han tingut la bona pensada d'incorporar la poesia per a trencar aquesta fredor que transmet el mur. I han pensat en aquell conegut cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit sobre les formigues. 

Com a mestre, quan he treballat la poesia amb els alumnes, sempre els hi he volgut transmetre que la poesia és divertida, que ens convida a jugar amb les paraules i a expressar-nos d'una manera diferent. Propostes com rodolins, cal·ligrames o acròstics sempre m'han donat molt de joc. I crec que m'han ajudat a que els alumnes li perdin la por i gaudeixin amb les possibilitats del llenguatge.
Per això avui he celebrat trobar-me un cal·ligrama a l'espai públic que s'hi integra amb tota naturalitat i que ens permet que quan ens preguntin Què és un cal·ligrama? nosaltres puguem respondre: Un cal·ligrama és això!         

La Manresa Desconeguda, un referent plenament reeixit

Quan arriba la Festa Major de Manresa, des de fa ja un bon grapat d'anys, no hi falten les Visites a la Manresa Desconeguda, una peculiar forma de fer turisme cultural dins la teva pròpia ciutat. És un intent reeixit de difondre el patrimoni arquitectònic i artístic, però alhora de recuperar la memòria de fets, llocs i persones. 
Fet des del voluntarisme amb molt d'entusiasme; però molt ben documentat i que també obté nota alta en organització. 
L'activitat té un alt grau d'acceptació, és difícil no sentir-te atret per alguna de les propostes i cada any l'esperes amb cert delit. 

Sempre acabes fent alguna nova descoberta i després de les explicacions dels guies tens una nova mirada sobre aquells edificis i espais per on passes habitualment sense parar-hi atenció. Prens consciència de les moltes coses que s'han fet; però també de les moltes que queden per fer per a dignificar el patrimoni de la ciutat. 
Sento reconeixement i gratitud cap a tota la gent que hi ha al darrera; per tot allò que aconsegueixen transmetre. I no voldria acabar aquesta entrada sense fer referència a un portal com memoria.cat, un tresor que cal conèixer i del que cal tenir-ne cura.