Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador, de Joan Esculies

Joan Esculies Serrat
Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador
Barcelona: RBA - La Magrana, 2018
Col·lecció Orígens, 225
461 pp
ISBN: 978-84-826-4843-9
PVP: 22,80€

Preguntar sobre Ernest Lluch (1937-2000) entre la gent d'una certa edat avui dia, probablement tindria respostes decebedores. I és que el pas del temps sempre juga contra la memòria i a favor de l'oblit.
Lluch sempre va tenir vocació de projecció pública. Era curiós de mena, tafaner, i li agradava ficar cullerada en gairebé tot. Va ser un personatge rellevant de la transició política i seria injust recordar-lo només per la seva tràgica mort i no per la seva brillant trajectòria tant en l'àmbit acadèmic com polític.
Per això, quan va sortir publicada aquesta biografia de Joan Esculies vaig tenir ganes de poder-la llegir, per saber més del personatge i de com es va acabar convertint en un objectiu d'ETA.
El títol del llibre diu molt del personatge. Lluch era un intel·lectual provinent del món universitari, on havia excel·lit en l'estudi de les estructures econòmiques i en la recerca, que va formar part de tota la seva vida i al llarg de la qual va publicar nombrosos articles i estudis. Però també era un agitador. Li encantava polemitzar, els debats intel·lectuals, les controvèrsies. Potser per refermar les seves idees, que sovint van estar al costat de corrents minoritaris i/o derrotats. Però Lluch gaudia de popularitat i simpatia entre la gent, perquè durant uns anys va formar part de tertúlies als mitjans. Comunicava molt bé i era capaç de parlar de tot, no només del que formava part del seu àmbit d'estudi. I no tenia vocació de tancar-se en l'activitat de les aules i les sales d'estudi. Volia ser útil a la societat i creia que podia aconseguir-ho mitjançant la política. En podies discrepar, però el respectaves i no podies posar en dubte el seu catalanisme.
Quan els socialistes van poder formar govern a Espanya després de les eleccions de 1982 el van nomenar Ministre de Sanitat i Consum, uns àmbits dels quals no tenia cap experiència; però se'n va sortir i va enllestir la Llei de Sanitat que va garantir l'assistència universal i gratuïta per a tothom i va definir un model que encara perviu i que va saber encaixar amb les competències cedides a les autonomies i els nombrosos interessos corporatius del sector; en uns moments de severes dificultats econòmiques.
Era d'esperit reformista i segurament només aspirava a construir una Espanya on tothom se sentís còmode després de com la va deixar el franquisme. El llibre ens dibuixa un Lluch auster, treballador incansable que exemplificava la meritocràcia i no sabia parar quiet, i d'una moral estricta i incorruptible (mai es va aprofitar ni en el més mínim de qualsevol cosa que pogués derivar dels càrrecs que ocupava).
El llibre s'estructura per geografies, des dels seus orígens menestrals barcelonins (tot i que havia nascut a Vilassar), on havia treballat de comercial viatjant per les Espanyes de jove en el negoci familiar; passant per València, Madrid i finalment el Nord com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo i la seva estima i admiració per una ciutat com Sant Sebastià, on també s'havia comprat un pis. Geografies de les que no volia ser només un passavolant sinó un més que formés part d'aquella realitat. I és un relat que es desenvolupa en paral·lel a l'evolució política del país i dels partits que la van protagonitzar, esdevenint així també una crònica de la transició política.

M'ha semblat un personatge i una vida apassionants, que val la pena conèixer. El llibre va guanyar el Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018 i va rebre el suport de la Fundació Ernest Lluch que té per objectius mantenir vius el seu pensament i la seva obra i fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

De lazis i nyordos

En l'edició d'avui l'Ara publica una entrevista amb la Cristina Puig, actual presentadora del FAQS de TV3, amb motiu d'haver arribat a l'edició nº 200 del programa. L'entrevista és presentada amb el següent titular: "Resulta que el 'FAQS' ara és 'nyordo', tu..."

El terme nyordo m'ha creat estupefacció. Com és que no l'hagués sentit mai? De cop i volta m'he sentit com un dinosaure que hagués sobreviscut a l'extinció; com un fòssil desenterrat accidentalment en un moviment de terres. Nyordo?

Reconec que no em moc gaire per les xarxes socials ni tinc gaire relació amb determinats cercles; però les circumstàncies m'han obligat a fer una cerca per a superar la meva ignorància.

I  és que el llenguatge és quelcom viu que tendeix a etiquetar qualsevol cosa que estigui d'actualitat. Em dol que utilitzem habitualment termes de la llengua castellana com si no tinguéssim equivalents genuïns en català i que les paraules serveixin per enfrontar i excloure. Ñordo en castellà defineix les deposicions sòlides dels animals grossos (tipus vaques i cavalls) i ara, per extensió, sembla que serveix per designar allò que políticament s'ha definit com a unionisme o constitucionalisme. Em sembla francament desafortunat tot i que pugui semblar simpàtic i progre.

Suposo que devia ser una reacció contra els espavilats que devien crear el terme lazis (una peculiar contracció entre "lazos" i "nazis"), també amb la intenció d'excloure, enfrontar i menysprear. 

El que deia. No m'agrada quan les paraules s'utilitzen com a armes llancívoles per a ferir i menysprear. No diu res a favor dels que les utilitzen.

El camarot del capità, de Màrius Carol

 

Màrius Carol Pañella

El camarot del capità. El mirador privilegiat d'un director de diari en temps convulsos (2013-2020)

Barcelona: Editorial Destino (Grup 62), 2021

Col·lecció L'Àncora, 270

272 pp.

ISBN: 978-84-9710-319-0

PVP: 20,50€

El camarot del capità és un relat apassionant, per sucar-hi pa, dels darrers anys de la nostra història recent, farcits d'esdeveniments rellevants. Els que va viure Màrius Carol (Barcelona, 1953) com a director de La Vanguardia entre 2013, pocs dies després d'haver-ne fet 60, i 2020, any en que va ser rellevat per Jordi Juan. 

D'entrada ja confessa que el despatx del director del diari imposa; transmet la sensació de ser un centre de poder per on passen polítics influents, governants, empresaris, intel·lectuals, artistes,... I el director del diari és una persona amb nombrosos contactes i fil directe amb l'elit del poder. Persones que se li posen al telèfon i que sempre estan pendents del que publica la capçalera. Perquè La Vanguardia podrà agradar més o menys, però és un diari rigorós que busca explicar la veritat, ben fet i amb informació de qualitat. Intenta ser un diari plural que busca reflectir la realitat i establir ponts de diàleg entre sectors socials d'ideologies diverses; i això el converteix en una referència informativa arreu. 

Màrius Carol, doncs, des de la seva tribuna privilegiada, relata fets i ens fa arribar la dimensió humana dels protagonistes de la història, a partir del tracte directe que hi va tenir. I veus que no tothom és igual, que la humanitat és complexa i diversa i que davant els conflictes hi havia sensibilitats diferents i persones més empàtiques que cercaven solucions. 

Marca distàncies amb el processisme, i malgrat lamentar els excessos judicials i entristir-se per les penes imposades i el dolor que han comportat per a familiars i amics; l'acusa d'haver actuat amb una barreja d'ingenuïtat i incompetència, d'haver fragmentat i enfrontat la societat i d'haver comportat retrocessos per a la societat catalana a nivell d'imatge i capacitat de lideratge. És lògic preguntar-se què s'hi ha guanyat.

Creu en la política, en la capacitat de dialogar i arribar a acords. I ha trobat a faltar empatia tant per una banda com per l'altra.

Les seves memòries són un text amè que es llegeix amb golafreria. Per a seguidors habituals de l'actualitat política potser no hi ha descobertes espectaculars, però per a mi ha estat revelador descobrir aspectes de la dimensió humana dels personatges de primera línia. Me l'he cruspit en un tres i no res.

La dictadura de pedra, de Sílvia Marimon i Queralt Solé

Sílvia Marimon i Queralt Solé
La dictadura de pedra
Barcelona: Ara Llibres sccl, 2019
Col·lecció Sèrie H
160 pp.
ISBN: 978-84-16915-14-9
P.V.P. : 17,95€

Del Valle de los Caídos tinc records des que era un adolescent que assistia per una televisió en blanc i negre a l'enterrament de Francisco Franco. Mesos més tard, en el viatge que ens van preparar per a celebrar l'acabament del batxillerat, ens van portar per aquelles terres del centre de la península i una de les parades obligatòries era, lògicament, l'Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Tinc el record de la parada davant aquella tomba, de la que mai vaig arribar a pensar que el dictador en sortiria. 

De la primera part del llibre de la Sílvia Marimon i la Queralt Solé no podem dir que es facin grans revelacions. És sabut que la seva construcció es va projectar tot just acabada la guerra i es va perllongar al llarg de divuit anys, que va comptar amb mà d'obra esclava procedent del bàndol republicà (que així es redimia d'haver estat en el bàndol "equivocat") i que volia ser un homenatge tel·lúric i permanent als que havien caigut en el bàndol guanyador, tant al front com a la rereguarda. 

La dictadura de pedra va repassant totes les vicissituds de la construcció del monument i del trasllat de les restes òssies que omplen les criptes de la basílica. Destacaria descobertes com la de que l'autor del conjunt escultòric, Juan de Ávalos, havia militat al PSOE i persones de l'entorn del dictador s'oposaven a que fos el designat per a fer les escultures. Però sembla que a Franco (que seguia molt de prop el projecte del Valle i donava indicacions constantment) li van agradar els projectes que va presentar i ja no hi va haver res més a dir. També m'ha sorprès saber que no hi ha cap document on s'indiqui que Franco desitgés ser enterrat al Valle (la qual cosa té una certa lògica, perquè com ja s'ha dit, al monument es volia homenatjar als caiguts i ell va morir tranquil·lament al llit. Sembla que d'altres ho van decidir per ell). 

Tot el que fa referència al Valle, però, és força opac, fet d'ocultacions i manca de transparència. El franquisme no va morir amb Franco, s'ha perllongat al llarg de dècades; les seves ramificacions són ben presents en determinats poders de l'Estat, del que en tenim exemples ben recents. 

Per tot això m'ha interessat molt més la segona part del llibre, on s'analitza l'anacronisme que representa un monument així en una societat democràtica, que no pot servir (perquè està mantingut amb els diners de tots) per a trobades on s'exalti la dictadura, on campin lliurement símbols pre-constitucionals i on es facin discursos d'odi contraris a la convivència respectuosa que hauria de prevaler. 

Quan es va tancar el llibre a principis d'octubre de 2019 Franco encara romania enterrat a la Basílica (la segona més gran després de la de Sant Pere de Roma). La seva exhumació va tenir lloc el 24 d'octubre, pocs dies després, un cop superats tots els entrebancs que van posar per impedir-ho tant la família del dictador com la comunitat benedictina que gestiona la basílica. 

Personalment no sóc partidari de derruir monuments (m'agradin més, menys o gens). Crec que són necessaris per explicar el nostre passat. No podem negar la història; l'hem de conèixer i situar-la en el seu context, sense exaltacions ni mitificacions. I sempre amb voluntat de justícia i servei a la veritat. Hem d'afavorir una lectura objectiva que integri el que hi ha amb el que va passar. 

Crec que al Valle s'ha fet un primer pas necessari. El segon seria treure José Antonio del lloc preferent que té, en la línia de trencar amb la jerarquia de les víctimes, situant-lo com el que va ser, una víctima més de la rereguarda. 

I en tercer lloc s'ha de treballar en una nova lectura del conjunt monumental, la d'un espai que homenatgi totes les víctimes de la guerra sense distincions i sempre amb respecte a la voluntat dels descendents respecte les restes dels enterrats. 

La dictadura de pedra és un estudi amè que es llegeix amb interès i que valdria la pena que sobretot la gent més jove conegués. De cara a futures edicions seria aconsellable corregir algun error com el que hi ha a la pàgina 43, on es fa referència al Ministre de l'Interior Alberto Fernández Díaz, quan en realitat es vol fer referència al seu germà Jorge. 

Tot i així, aquest detall no treu mèrit al treball d'esperit divulgador de les seves autores, que treu aspectes sobre els quals val la pena que cadascú reflexioni.

La història viscuda, de Joan B. Culla

Joan B. Culla Clarà
La història viscuda - Memòries
Barcelona: Raval Edicions SLU, Pòrtic; 2019
432 pp.
ISBN: 978-84-9809-440-4
PVP: 19,90€

Joan B. Culla (1952) és un historiador que ha tingut una dilatada presència als mitjans de comunicació des dels temps de la Transició fins avui. Ha format part del paisatge humà amb el que he conviscut durant molts anys. He seguit amb interès els seus programes de divulgació històrica al Canal 33, els seus articles com a analista polític i també la seva participació en tertúlies i debats. Sota el seu posat tímid i bonhomiós és una persona que no defuig les polèmiques i a la que li agrada defensar els seus punts de vista, sovint amb un punt d'ironia i fins i tot de sarcasme.
Interessat en el catalanisme, la història dels partits polítics i els grans esdeveniments del segle XX que ha seguit de prop i amb coneixement directe d'alguns dels seus protagonistes (com per exemple, els canvis en els països de l'est d'Europa i la creació de l'estat d'Israel, procés pel qual sent una fascinació no exempta de crítica quan convé), ens regala ara les seves memòries.
He de dir que les he llegit amb fruïció perquè m'he reconegut en el retrat d'una època i d'una generació. Sóc alguns anys més jove que ell, però comparteixo molts dels seus records quan parla de la seva infantesa, que són comuns als que vam ser nens a la dècada dels 50 i dels 60. Vam rebre la mateixa educació sentimental quant a lectures, sèries, programes de televisió i sessions dobles als cinemes els dijous i els diumenges a la tarda. 
Com a historiador i analista polític ha tingut relació i fil directe amb els principals protagonistes de la política catalana d'aquests darrers quaranta anys i sovint ha participat en commemoracions, aniversaris, presentacions, delegacions, comissions  i actes en relació a la memòria històrica, aportant-hi els seus coneixements i la seva solvència intel·lectual. 
Al·lèrgic a la militància política però partidari d'un catalanisme transversal que aglutini, és un nacionalista català sense fissures que sempre fa gala de ponderació i sentit comú. 
Sempre parla amb respecte i mesura de les persones i transmet un gran sentit de l'amistat; comparteix anècdotes sucoses de personatges com Tarradellas o Pujol, però parla també de molts personatges coneguts de la classe política actual, de periodistes i companys de professió. És contundent criticant la demagògia, la ignorància, l'arrogància o la mala gestió. 
I reconeix que l'evolució de la situació política en relació a Catalunya també l'ha fet evolucionar ideològica i políticament (" Allò que, durant aquelles dècades de familiaritat amb diputats i consellers, no hauria pogut imaginar mai era que, un dia, alguns d'ells es veurien tancats a la presó. Per a la gent de la meva generació, l'empresonament  a causa d'activitats polítiques era cosa del franquisme, del qual crèiem haver girat full el 1978. En endavant, la política podia comportar l'èxit o el fracàs, la victòria o la derrota, l'assoliment del poder, la caiguda en l'oposició o l'obligació d'anar-se'n a casa, però mai la privació de llibertat." No cal dir que la seva consternació i perplexitat és comuna a la de milers i milers de catalans, entre els quals m'hi incloc.).
Joan B. Culla ha viscut molt i té molt per explicar. M'ha transmès sinceritat, he llegit les seves memòries amb avidesa i encuriosit per les interioritats del seu relat i les revelacions sobre alguns personatges que m'han fet entendre millor el perquè d'algunes coses que van passar. 
Si us interessa la història recent i la política crec que us agradarà molt. 

El libro rojo del cole

Soren Hansen i Jesper Jensen
El libro rojo del cole
(il·lustracions de Romeu per a l'edició espanyola)

Hi ha llibres als que t'hi atanses per curiositat, però veure si han envellit o caducat del tot; o bé encara conserven certa vigència. I t'adones que els llibres són sobretot fruit de l'època en que van ser escrits. Escrius allò en un moment donat perquè tens necessitat de dir una sèrie de coses. I et condiciona la realitat social. Recordeu el maig francès del 68, la primavera de Praga del mateix any o el moviment hippy.
La segona meitat dels seixanta van ser anys de revolta i de necessitat de canvi, d'insatisfacció amb les estructures de poder que hi havia, de recerca d'alternatives.
Es creia que si es canviava l'escola des d'una òptica progressista es podria canviar la societat. I amb aquestes perspectives es va publicar El libro rojo del cole. És un llibre que crida a l'acció, a qüestionar-se les coses, i que s'adreça directament als alumnes. Els planteja demanar explicacions de les coses, queixar-se, organitzar protestes, exigir drets,... I que té un punt de provocació contra l'ordre establert molt en consonància amb el tarannà de l'època.

Veníem d'una escola autoritària i classista que transmetia els valors d'una societat conservadora i retrògrada i el que fa el llibre és criticar el sistema educatiu d'aquells anys i oferir solucions per a que els alumnes es plantegin qüestions, s'organitzin i puguin ser motor de canvi. I parla també de coses que l'escola d'aquells anys obviava, com la sexualitat i les drogues.
A Espanya es va publicar el 1979 (La primera edició danesa és del 1969 i a partir d'aquí cada país adaptava el contingut i anava fent les seves pròpies edicions). Fa gairebé quaranta anys. I d'ençà ha plogut molt. Avui tenim una escola de gestió més democràtica, integradora, respectuosa amb els drets de les persones i on hi ha un viu debat sobre el que s'ensenya i el com a partir de tenir més clar el per a què. L'ensenyament s'ha fet més competencial i motivador, parteix més dels interessos dels alumnes i es dóna més valor al procés maduratiu personal que comporta per a l'alumne. 
Els canvis de vegades són petits i es perllonguen en el temps, però van arribant perquè reflecteixen també els canvis i l'evolució de les societats. 

El libro rojo del cole queda avui com una curiositat antropològica, però serveix també per a constatar l'evolució que ha fet l'escola al llarg dels darrers quaranta anys. 

99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents, de Jair Domínguez

Jair Domínguez
99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents
Barcelona: Ara Llibres, 2013
200 pp.
ISBN: 978-84-15642-44-2

He descobert Jair Domínguez i Torregrosa (1980) al programa Està passant de TV3, on presenta notícies que reflecteixen els aspectes més grotescs del món en que vivim. No cal dir que practica un tipus d'humor mordaç i corrosiu que aboca pel broc gros; sempre amb un punt de provocació. 
M'ho passo molt bé les estones que intervé i me n'he anat fent seguidor. I és que després d'un dia esgotador agraeixes una estona despreocupada on riguis a cor què vols. 
99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents és un títol en to d'humor, del tot explícit, que no camufla contingut ni intencions. 
És un repàs a personatges i elements de l'actualitat social i política que li permeten provocar sense miraments contra gairebé tot i tothom. És un llibre conjuntural, fruit d'un moment i d'una actualitat; i patirà amb el pas del temps. No cal recordar, perquè tots ho tenim molt present, com ha estat d'intensa l'actualitat política d'aquests darrers temps. Personatges que desapareixen i cares noves que agafen un renovat protagonisme. I hi ha coses del llibre que ja són "velles", quan encara no han passat cinc anys des que va ser publicat. 
És un llibre d'estil periodístic, àgil, vivaç, que pretén connectar amb la parla del carrer. I aquí és on hi ha una de les coses que menys m'han agradat. He trobat una manca total de contenció a l'hora d'utilitzar paraulotes i expressions de carrer. Ho puc arribar a comprendre però no a justificar. No em sembla de calaix normalitzar una expressió com gilipolles per més que es digui; i m'ha semblat abusiu la quantitat de vegades que apareix la paraula puto/puta, així com d'altres per l'estil, al llarg del text. No m'agrada gens, tampoc, que es faci humor amb una paraula com subnormal.

Puc semblar carca, però sóc dels que creu que la llengua escrita ha de ser un model en tots els sentits. 
És un llibre que es llegeix en un moment, que baixa bé, sense gaire exigència. I us ho podeu passar bé amb l'humor estripat i passat de voltes del seu autor.

No hi ha justícia sense llibertat

Aquests dies que la premsa i el món del periodisme han valorat la mort de Fidel Castro i els "èxits" de la revolució cubana, m'ha vingut al cap aquesta frase d'un referent del pensament socialista com ha estat la Rosa Luxemburg (1871-1919):

"La llibertat és sempre la llibertat d'aquells que pensen diferent de tu." 

I és que resulta grostesc escoltar de boca de representants polítics del teu país elogis desmesurats que parlen d'avenços en sanitat i educació del règim cubà, quan tot això s'ha fet humiliant i aniquilant tota opinió divergent. Us recomano la lectura de l'article Històries de l'Havana, de l'Esther Vera, publicat a l'Ara el passat diumenge 27 de novembre,  en un gran exercici periodístic d'intentar aportar objectivitat informativa.

L’optimisme de la voluntat

"L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència."
Antonio Gramsci (1891-1937)

Tot Mafalda, de Quino

Quino (Joaquín Salvador Lavado Tejón)

Tot Mafalda

Barcelona: Editorial Lumen S.A., 2008

Col·lecció Tebeoafines, 1

608 pp.

ISBN: 978-84-2644-600-8

P.V.P.: 44,90€

Sóc un contemporani de la Mafalda. Tinc en comú amb ella haver nasscut en dates molt properes i ser fill d'un mateix temps. Umberto Eco la va definir amb encert com una "heroïna genïuda que rebutja el món tal com és.... reivindicant el dret a continuar essent una nena que no vol fer-se càrrec d'un univers adulterat pels pares". I és que la Mafalda és com la consciència crítica d'una època. Seguir les seves tires és seguir les inquietuds socials de mitjans els 60 i els neguits que plantejava la situació política i econòmica d'Argentina i del món. La Mafalda és una nena sensible i espontània que segueix amb interès el que passa al món i que està preocupada per l'armamentisme, la fam, la pobresa, les desigualtats socials, el paper de la dona a la societat, l'encariment del cost de la vida, la superpoblació (s'alarmava perquè la Xina havia arribat als 700 milions i a hores d'ara ja té més o menys el doble), la contaminació, el racisme, la violència,... 

Són tires d'un humor crític i esmolat protagonitzades per una nena que passen revista a l'actualitat del moment i a les inquietuds del seu creador. 

Perquè de la Mafalda potser ens ha quedat la seva aversió a la sopa, però resulta entranyable quan parla i juga amb la bola del món i diu que de gran li agradaria ser traductora de l'ONU per afavorir que les nacions s'entenguin millor. 

La Mafalda no està sola a l'hora de transmetre'ns la seva visió del món. Compta amb els seus amiguets Felipe, Manolito, Susanita, Miguelito i Libertad. 

El Felipe és també un bon nen, sensible i somiador, al que li fa molta mandra anar a escola i posar-se a fer els

Felipe

deures. Li agrada llegir les historietes d'El llanero solitario i jugar a pistolers.  

La Susanita és el pol oposat a la Mafalda. És una nena frívola que només aspira a trobar marit i tenir fills. No aspira a treballar sinó a que la mantinguin. És egoista i tafanera de mena i no es pot dir que sigui noble sinó més aviat cruel en les seves bromes als altres, sobretot al Manolito.

Susanita

Va caracteritzada a l'antiga, amb un pentinat de dona gran (que en el fons és el seu esperit). Crec que és un personatge que serveix a l'autor per a qüestionar amb sarcasme el rol tradicional de la dona a la societat. 

El Manolito és el fill de l'amo de la botiga de queviures (Almacén Don

Manolito

Manolo). És un personatge primari i matusser totalment allunyat de la sensibilitat social de la Mafalfa i de qualsevol mena de subtilesa que només pensa en els diners i el negoci. 

També tenim en

Miguelito

Miguelito, que amb un simpàtic cap com de fulles és d'allò més fantasiós i tendre; i la Libertad, que tot allò que té de petita ho té d'esmolada. 

Libertad

Viu en un pis petit amb els seus pares i un germanet que es diu Guille. 

La mare va deixar els seus estudis per convertir-se en mestressa de casa quan va conèixer i es va casar amb el pare. I aquest fet va sortint irònicament amb esperit crític en diferents tires. 

Els pares

Guille

El pare treballa d'oficinista en una companyia d'assegurances, li agrada cuidar plantes i pateix per arribar a final de mes.

És el joc que dóna cadascun d'ells amb les seves particularitats el que permet a Quino desenvolupar el seu discurs social. 

Sorprèn trobar sentències i reflexions plenament vigents cinquanta anys després. I és que o bé el món ha canviat molt poc malgrat el temps transcorregut o bé els problemes segueixen sent els mateixos. 

El volum és un recull exhaustiu de tot el material gràfic protagonitzat per la Mafalda aparegut a la premsa entre 1964 i 1973. Cal valorar l'annex que recull els fets històrics entre aquestes dates tant a nivell nacional com internacional i que permeten contextualitzar millor el contingut de les tires i entendre'n el seu sentit. 

A partir de 1973, quan s'acomiada dels seus lectors, ja només presta la seva imatge a campanyes en defensa de la infantesa. 

No és un volum gaire manejable (pesa més de 4 kg), no és dels que et posaries a llegir en una terrassa mentre prens un refresc, però és una obra de referència exhaustiva sobre un personatge que ha esdevingut universal. Sens dubte, una de les millors inversions que pots fer amb un bitllet de 50 a la butxaca; per a gaudir i guardar en un lloc privilegiat entre els prestatges de la teva biblioteca. 

Quino

Voldria acabar amb una descoberta que he fet per sorpresa, un fragment d'un article del que posteriorment va ser president argentí Raúl Alfonsín (crec que l'article és més o menys del 1968): "Quan un poble no troba els canals naturals per expressar-se, la història ha demostrat que aconsegueix de fer-ho a través de vies insòlites."

No ho trobeu de rabiosa actualitat?

LIJ - FELIU Rei de les ovelles

Olivier Tallec
FELIU Rei de les ovelles

(traducció de Tina Vallès)
Barcelona: Animallibres, 2015
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 18
36 pp.
ISBN: 978-84-15975-44-1

P.V.P.: 15,95 €

Quan he llegit FELIU Rei de les ovelles per primer cop he tingut la impressió de trobar-me amb un àlbum original, fresc, il·lustrat de manera rica i expressiva amb un estil molt personal, narrat amb un text rimat que el feia molt amè,... però m'he acabat preguntant: què m'han volgut transmetre? m'han volgut fer pensar en alguna cosa que m'hagi passat per alt? I l'he rellegit un parell de vegades més.

En general, m'agraden les lectures suggeridores, les que em fan reflexionar sobre aspectes de la vida. Sempre és quelcom que destaco dels llibres que llegeixo; i el mateix podria dir de pel·lícules o obres de teatre. Però tinc certes prevencions sobre les obres que s'han d'interpretar, sobretot quan van adreçades -en teoria- al públic infantil.

I és que resulta que FELIU Rei de les ovelles és una faula sobre els abusos del poder. Ah, caram!

Intentaré explicar de què va: En Feliu és una ovella que un dia de molt vent es troba una corona. Un cop coronada pensa que ha de poder governar el seu poble (ramat) com li roti ("El rei pensà que un ceptre li calia/per governar el seu poble com volia"). I a partir d'aquí fa i desfà com li ve de gust sense atendre a raons (fins i tot té la barra de fer-se portar lleons per poder anar de cacera). Fins que un altre dia de molt vent li vola la corona i torna a ser ovella rasa. I l'àlbum acaba amb una inquietant il·lustració on es veu la silueta del llop amb la corona que s'acosta cap on les ovelles estan pasturant.

Entenc que un adult pot arribar a interrogar-se (o no) sobre la simbologia del vent i de la corona, però... què n'ha de pensar un nen de 5 o 6 anys que tot just pot atrevir-se amb els rodolins en lletra de pal que acompanyen les il·lustracions? 

No dic que sigui un mal llibre. Té aspectes que el fan interessant i que val la pena valorar, però no hauríem de confondre al personal quan ens trobem un àlbum així a la secció d'àlbums il·lustrats per a primers lectors d'una llibreria.

Haikú

A una altra terra
pretenen arrelar-me,
les lleis dels altres.

Joana Raspall (1913-2013)

Poques vegades algú ha estat capaç de condensar amb tanta lucidesa en les catorze síl·labes de l'haikú l'hostilitat d'una política.

L'edat ens fa més conservadors?

Hi ha una cosa clara: si no vols canviar el món quan ets jove (s'entén que per millorar-lo), difícilment voldràs fer-ho quan siguis gran. 

L'edat, però, t'acosta a la veritat i als seus matisos. Entens millor la complexitat de la realitat i potser ja no veus tan clars segons quins canvis. És el que en diuen la maduresa.
Un jove ha de ser d'esquerres gairebé perquè li toca ser-ho. Va amb l'edat i el seu esperit. Estic simplificant i aquí hi entrarien moltes matisacions, des de la influència de l'entorn familiar i la convicció amb la que s'hagin transmès determinades idees i valors, fins a moltes altres relacionades amb el medi on hagi crescut, les persones amb les que s'hagi relacionat, l'escola on hagi anat,...
Els canvis sempre provoquen incertesa i a partir d'una certa edat tendim a aferrar-nos al que dóna seguretat, al que creiem viable. La tranquil·litat i la confiança que dóna l'estabilitat també té un valor que no hem de menysprear. I tinguem clar que l'esperit revolucionari d'una gran majoria acaba on comencen els interessos de la seva butxaca.
Diria que tots volem un món millor i som capaços de mobilitzar-nos per allò que creiem just i necessari. I que hi ha un punt de no retorn en les nostres conviccions. Quan estem molt convençuts d'una cosa difícilment ens fem enrere. I diria també que és l'edat la que fa que no ens importin tant les conseqüències de segons què, perquè creiem que val més el que tenim a guanyar que no pas el que podem perdre, perquè en definitiva sempre s'ha tractat de deixar un món millor per als qui ens vénen al darrere.

S'ho estan carregant tot

La publicació del comptes territorialitzats (altrament dits balances fiscals) per part del govern central evidencia una vegada més el descrèdit de la política. Guanyen novament el tacticisme i l'opacitat, la manipulació interessada d'unes xifres que haurien d'aportar llum per avançar cap a la justícia.
Què en quedarà de tot plegat? La sensació que tothom escombra cap a casa, que tot és relatiu, que no n'hi per tant, que sí, aportes una mica més, però perquè ets més ric. En resum, desactivar la reivindicació i la mobilització que hi ha al darrera.
Tot plegat em sembla un exercici intel·lectualment deshonest i políticament irresponsable. No se n'adonen, o potser sí però tant els és, que es juguen la credibilitat.
Tinc la sensació que en aquests moments són més forts la gent del carrer, els moviments cívics, que les institucions i els partits. Hi ha un problema de credibilitat i de representativitat que no para de créixer. Hem obert la porta als populismes de tot signe i quan hi ha eleccions apareixen coses noves que sota una aparença trencadora generen dubtes. Alerta! S'ho estan carregant tot i només guanyen el desencís de la desesperança i la incertesa.

S'aprèn, es guanya, es defensa, s'exerceix

"La llibertat no és simplement un privilegi que s’atorga; és un hàbit que s’ha d’adquirir." 

David Lloyd George (1863-1945)

Quan he obert el diari de bon matí m'he trobat aquesta frase a la pàgina 2 del qui va ser primer ministre britànic entre el final de la Primera Guerra Mundial i la immediata postguerra. M'ha agradat i m'ha fet pensar, ara que parlem tant d'exercir la nostra llibertat. 
És important tenir present que la llibertat no és un dret que tinguem garantit; és quelcom que ens hem de guanyar dia rere dia, que hem de saber exercir amb autoexigència i defensar en cadascuna de les parcel·les de la nostra vida.
És una paraula per la que hem lluitat i sacrificat vides; una paraula que mou el món i el fa evolucionar. 
La llibertat dóna un plus a la vida, la fa digna de ser viscuda i recordada.

Mirall de pau

Entre les pensades del ministre Wert per millorar la qualitat de l'educació hi ha la d'eliminar la Música com a assignatura troncal en l'educació primària. La deixa a les mans de les comunitats autònomes com a optativa. És un posicionament tan lamentable que m'esgotaria els adjectius per qualificar-la.

No crec que la perdem. Hem après a valorar-la i estimar-la, però és molt inquietant que un responsable polític d'educació no consideri que els nostres infants tinguin dret a una formació completa que inclogui una bona educació musical.

Per sort hi ha hagut una bona reacció a la societat civil. La gent del Camp d'Aprenentatge Pau Casals del Vendrell han engegat la campanya 'Dóna la nota', i el seu director, en David Melgar, en col·laboració amb Joan Gibert d'Artze, autor de la lletra, ha escrit la música d'una cançó preciosa titulada Mirall de Pau. No cal dir gran cosa més. Escolteu-la i valoreu tot allò que s'hi expressa, les seves emocions i els seus sentiments.

Per tot això es vol que avui, a les 11 del matí, tots els alumnes de Catalunya surtin al pati de les seves escoles a cantar-la. Només ho vam fer ahir perquè avui no hi som tots. 

Música: t’escolto entre els estels, 

dolça i somrient vora el cel...
La vida s’il·lumina al teu costat:
tu fas que els amors s’envolin,
que les il·lusions es tornin
realitat...

Viatges amb els núvols i amb els vents
tot fent de l’harmonia sentiments...
El teu llenguatge és el de l’amistat,
perquè no hi trobem mentides,
i les teves melodies
són veritat...

I volem que ens facis lliures,
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau.

Música: m’escalfes com el sol...
Ets màgica i em mostres tants colors...
... vermell, daurat, blau, verd i el blanc més pur...

Però l’oïda està glaçada
i la veu roman callada,
sense tu...

Si, quan és fosc és molt dur
i tot ho trobo perdut...

... Sé que, demà,
un to farà
que pugui tornar a viure,
els teus acords
em duran plors,
silencis o somriures...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons.

Reprenem cançons i danses
refem somnis i esperances
ets la clau
d’un món de pau...

I volem que ens facis lliures
només tu pots fer-nos viure
emocions
amb els teus sons...

Reprenem cançons i danses,
refem somnis i esperances:
ets la clau
d’un món de pau...

Tu m’acarones el cor...

La felicitat es fa, no es compra

Zygmunt Bauman
La felicitat es fa, no es compra
Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2013
Col·lecció Breus, 65
65 pp
ISBN: 978-84-616-6291-3
(edició bilingüe català-anglès de la conferència pronunciada per l'autor l'11 de març de 2013 al CCCB, dins el cicle "En comú")

Sempre m'ha semblat una necessitat reflexionar regularment amb ulls crítics sobre el món en que vivim; perquè cal tenir clares les mancances per poder elaborar alternatives amb cara i ulls que ens facin avançar com a societat.
Voldria felicitar als de l'Ara per la iniciativa que han tingut de publicar la col·lecció Els grans pensadors contemporanis, una sèrie de texts de conferències que ens aporten això, idees i reflexions sobre diferents aspectes de la societat; un bon punt de partida per a que cadascú tregui les seves conclusions. 

Zygmunt Bauman és un crític implacable de la societat de consum, el gran motor de l'economia capitalista. 
Bauman afirma que el creixement i el progrés de la societat actual es basa a crear necessitats noves de manera constant, fins i tot abans que hi hagi una demanda real. Això ens fa abraçar el nou i descartar el vell, encara que funcioni. I generant un problema nou, el dels residus d'allò que anem descartant. I així fins a l'infinit. Es genera una sensació permanent d'insatisfacció i una espiral de desig sempre a la recerca d'allò últim que creiem millor. Acabem associant felicitat a possessió i/o consum. És el concepte de felicitat líquida, que s'evapora fàcilment i ens fa caure de nou en la insatisfacció i el desig d'un nou producte o servei. Doncs per a Bauman això és la clau del progrés de la nostra societat. Crear nous productes i anar aconseguint que canviïn de mans. Això és el que genera creixement econòmic i "riquesa". Si la gent es donés per satisfeta a partir de tenir cobertes les seves necessitats bàsiques seria la desfeta d'aquest model de societat. No interessa. 

Reflexiono sobre el que m'ha passat darrerament com a consumidor. Tenia un model de telèfon mòbil que funcionava i satisfeia les meves necessitats bàsiques de comunicació (algunes trucades -poques- i algun SMS). No diré que fos la riota dels meus companys de feina, però gairebé. No tenia accés a l'aplicació estrella d'aquests darrers temps -el Whatsapp- ni podia compartir amb ells el que s'envien i comenten permanentment. Conseqüència, he desat el meu vell mòbil en un calaix (que encara és vàlid i funciona) i m'he comprat un "telèfon intel·ligent" (he procurat que fos baratet) que fa de tot: serveix per parlar, envia missatges, fa fotos i vídeos, permet reproduir música i pel·lícules, navega per Internet,... I un munt de coses més. Això sí, has d'estar molt pendent del nivell de la seva bateria, que has de carregar amb certa freqüència. I no tinc la certesa que de les coses que fa, totes les faci millor que altres aparells. No el triaria per fer fotos, ni per veure una pel·lícula ni per llegir el diari; però puc fer-ho.
La gran pregunta és: Calia? Doncs per més que ho sembli, la pregunta no té una resposta senzilla. S'hi barregen moltes coses, no totes fàcilment objectivables. 
L'èxit de la societat que Bauman critica radica en que aviat et cansis del teu mòbil, trobis que la càmera de fotos té poca resolució, que la bateria té poca autonomia, valoris que obre les aplicacions amb lentitud i decideixis que aquest mòbil ja no satisfà les teves necessitats i decideixis comprar-ne un altre.

En certa manera, Steve Jobs és un dels que encarna l'èxit d'aquest model de societat; per exemple, quan va inventar l'Ipad. La tauleta no fa res que no facin altres aparells ni ho fa millor, tot i que té un disseny atractiu i està fabricada amb qualitat. Personalment, mai triaria una tauleta per escriure una entrada del blog, treballar ni per veure una pel·lícula en les millors condicions, però he de reconèixer que la portabilitat li atorga un plus de comoditat que la fa molt atractiva. I intuir que l'ús orientat a l'oci de la tecnologia informàtica seria el futur li ha atorgat un èxit incontestable. I d'utilitats exitoses se n'han anat trobant. Jo ja sóc dels que es llegeix el diari en una tauleta. 
Suposo que Jobs va ser un visionari. I l'èxit de l'economia capitalista està en això: consum, noves necessitats, desig de satisfer-les i visió per intuir el que la gent pot necessitar i/o valorar. Això fa créixer l'economia i el moviment de diner. 
Em remou la consciència que tot es limiti a remoure emocions consumistes, que de vegades em porti a consumir més del que necessito; però també visc amb contrarietat perdre'm alguns avenços que poden fer millor -si se'n fa un bon ús- la vida i el món. 
Què cal fer, doncs? Crec que no hi ha altra cosa que actuar amb consciència crítica davant tota aquesta realitat. Cal reflexionar, posar-hi alguns límits i intentar cercar un mínim equilibri. No sabria dir si cal construir una societat completament diferent d'aquesta. Crec que no. Cal protegir els que han estat els motors del progrés humà, però cal evitar fer valoracions de les persones segons el seu volum de consum. La felicitat i la satisfacció sobre la pròpia vida s'han de construir sobre d'altres paràmetres, sobre la riquesa de la relació amb els altres, sobre la satisfacció del que fas. No negaré que el consum és important, que ha de garantir la satisfacció d'unes necessitats; però la felicitat, la plenitud de la vida no poden reduir-se a l'adquisició permanent de productes i serveis. Hem d'arraconar l'arribisme i actuar més amb sentit de bé comú, tot cercant espais alternatius al si de la nostra societat. 
El text d'una conferència reduïda a unes poques pàgines, però que donen molt de si. Fan pensar i valen molt la pena.

Diàleg, negociació, pacte

Són la quintaessència de la política, el seu sentit més primigeni quan de societats democràtiques parlem. Les lleis no han de ser només codis penals, han de ser eines per donar sortida a les demandes ciutadanes, per trobar solucions als problemes. I han de poder-se canviar i no quedar tancades en un encarcarament essencialista. Perquè les societats i les realitats canvien i la política hi té el seu lloc per afavorir el diàleg i l'entesa. És el seu paper.
Resulta hipòcrita voler donar una imatge d'obertura al diàleg i tolerància i tancar-ne totes les portes quan hi ha una demanda per part d'una majoria social i parlamentària. És d'estadista de baix nivell. Quan dues legitimitats entren en conflicte no s'ha de negar ni imposar res. És hora de parlar i entendre's, sense dogmatismes. 
Em va semblar un gran pas l'anunci de les preguntes de la consulta perquè en aquell moment la política es va anotar un petit triomf. Molt petit, però que serveix per obrir camí. Reconec que no les tenia totes i em feia por el ridícul que haguéssim tingut si no haguéssim estat capaços de posar-nos d'acord en això. Però es va parlar, es va negociar amb generositat i discreció i hi va haver acord. Me n'alegro. 
Les preguntes em semblen inclusives, crec que donen cabuda a totes les postures i posicionaments i que haurien de ser defensades per tots els demòcrates. Lamento els qui per tacticisme oportunista s'han exclòs i han donat l'esquena a una part del seu electorat. Però és un gran pas haver unit quatre forces que representen sensibilitats diferents, on n'hi ha que són favorables a la independència però també que en són contraris. He dit i reitero que la unitat per a defensar el que volem és la nostra força. Unitat i fer bé les coses han de ser la clau per a poder decidir lliurement el nostre futur.